Follow by Email

dilluns, 30 de maig de 2011

VIH

                La infecció del Virus de la Immunodeficiència Humana (VIH) ha deixat despullades totes les virtuts i deficiències humanes i socials per allí on passa. Aquesta idea no és gens original, però m’ha retornat al cap quan he visitat algunes de les Unitats d’Atenció Integral al pacient amb VIH/Sida de Guatemala. Aquestes unitats han estat creades pel Ministeri de Salut per atendre de forma global els pacients, i estan disseminades en hospitals estratègics de tot el país. Avui per avui no hi ha una cura definitiva de la infecció, només es pot aturar la seva progressió si es pren amb fidelitat el tractament, que ha de ser per vida. A això se’n diu adherència al tractament. A Guatemala hi ha disponibilitat del tractament, amb algun o altre trencament de stock, però en principi, tothom que ho necessiti té accés al tractament de forma gratuïta. No hi ha una manca d’assequibilitat per culpa de les patents, com anys enrera. Ara el problema és l’accessibilitat.  Molts afectats viuen en àrees remotes, en condicions miserables, i sovint no tenen ni mitjans per poder arribar-se al centre de tractament i l’abandonen. Estic parlant d’una despesa de no més de 10 Quetzals, és a dir, un Euro. A això cal afegir l’intens estigma que perviu davant aquesta infecció. Els pacients amb VIH molt sovint amaguen la seva condició fins el punt de visitar-se en un altre extrem del país per evitar ser identificats com a seropositius.  Primer va ser el preu dels medicaments el que era una barrera a causa del sistema de patents, ara ja es posen de manifest les limitacions socials i del sistema de salut.  I primera paradoxa, potser sense l’incentiu de les patents no s’haguessin  desenvolupat amb tanta rapidesa aquests tractaments dels que ara es beneficien tots els afectats. És una reflexió capciosa, ho reconec.
   La Sida va ser descrita l’any 1979 a San Francisco i tot seguit es va determinar la seva naturalesa infecciosa. El col·lectiu homosexual i els usuaris de drogues per via parenteral  van ser, i són, els principals afectats en els països desenvolupats. Però  se sap que els anys vint del segle passat, el virus del VIH ja la campava pel continent Africà, amb un nombre molt petit d’infectats.  Durant una colla d’anys van morir pacients en hospitals africans dels que no se’n sabia la causa, com de moltes altres malalties, perquè no hi havia els medis per determinar que es tractava d’una infecció encara no descrita.  O ningú s’ho va preguntar, només quan el monstre va trucar la nostra porta. Potser es va fer malament alguna cosa quan es podia evitar que es convertís en l’actual pandèmia generalitzada en molts països Africans. Un altre pensament capciós.
            Tornant als col·lectius més afectats en països desenvolupats, a més de les conductes específiques de risc, la marginació social és un factor clau per a que aquests col·lectius fossin les dianes preferides de la infecció. La manca d’accés a una atenció específica i l’estigmatització, només afavoreixen el seu tancament i que es converteixin en grups on la infecció circula més acceleradament. I en aquesta marginació hi van participar factors socials i també religiosos. Només cal sentir el discurs sovint agressiu d’alguns sectors de l’Església Catòlica. I tot i així, van ser les Germanes de la Caritat les primeres en acollir els primers pacients amb Sida quan no se sabia com d’infecciós era. Hi ha imatges del 1979 de metges vestits amb escafandra. I en el continent Africà, són sistemàticament ordres religiosos catòlics que tenen arreu hospitals i hospicis on acullen amb més dignitat els pacients amb Sida. Una altra paradoxa.
            L’estigmatització  és molt intensa en els països llatinoamericans, ho he pogut comprovar, però es fan esforços valerosos per superar-la.  En els països desenvolupats, l’epidèmia del VIH/Sida va galvanitzar els col·lectius homosexuals, que es van mobilitzar amb valentia i van sortir al carrer per reclamar els seus drets i una atenció específica. No és exagerat afirmar que gràcies a la seva pressió es va accelerar la recerca i es van trencar molts prejudicis.  La incidència del VIH va disminuir dramàticament en aquest col·lectiu perquè van adoptar amb rapidesa les mesures de prevenció.  Però, però…un cop desapareguda la sensació de risc, la infecció ha repuntat. Recordeu la famosa imatge de la United Colors of Benetton amb un malalt de Sida agonitzant? Molts gays d’aquesta època us explicaran d’algun amic en aquesta situació, i sino, mireu el Projecte dels Noms. Però les noves generacions ja no han vist aquesta estampa i la infecció del VIH/Sida ja no es percep com a mortal. Els canvis conductuals s’han diluït, i ara s'espera una simple solució biomèdica, com el soma de Un món Feliç d’Aldous Huxley. Així va quedar de manifest en el darrer Congrés Mundial de la Sida a Viena. Ja hi ha assajos clínics en que s’ha provat la presa de medicaments contra el VIH com a profilaxis. El si no vols pols no vagis a l’era s’ha transformat en un ves a l’era, que nosaltres ja t’espolsarem. I de fet, això és el que es reclama. Potser sí que és el camí, no ho sé. Però no queda gaire de la primera i heroica mobilització, només els drets socials legítimament adquirits. Una altra paradoxa, però seria bo de recordar els pacients que encara no es poden fer aquest tipus de plantejament, com els que viuen en les alçades volcàniques de Guatemala. No és un judici de valors, només és per pensar-hi una mica amb el risc d'equivocar-se, encara que sigui capciosament.

dimarts, 24 de maig de 2011

Sota el Volcà

       He vampiritzat el títol d’una pel·lícula de John Huston del 1984. Em pensava que era una que van protagonitzar en Tom Hanks quan lluïa tupé, i la Meg Ryan quan no utilitzava el botox, però aquesta era Joe contra el volcà. Gràcies internet!. Però  no  escriuré d’això, sinó de Guatemala.  El departament de Sacatepéquez, on sóc ara, està al cor de la cadena de volcans que atravessen Guatemala seguint la línia de la costa del Pacífic.  El rodegen per tots costats, alterosos, alguns freguen els quatre-mil metres d’alçada. La majoria no estan actius  en termes històrics, però  geològicament parlant només prenen un breu respir abans d’encendre’s de nou. Tota elevació amaga un antic cràter. D’altres no paren de llençar gropades de fum i cada dos per tres un riu de lava. Pujar dalt d’un d’aquests monstres en activitat és una experiència corprenedora.  Et sents fràgil, petit. I sobretot s’experimenta la indiferència  aclaparadora de la naturalesa. Un petit esclat i seràs espolsat del damunt com un bri de pols per un corrent d’aire. I després, el volcà continuarà durant milers d’anys escopint foc i fum, i passaran civilitzacions i conqueridos i imprudents. Una força cega, impassible,  que fins i tot angoixa per a qui cregui que ens governa algun tipus de designi.  Per protegir-nos efectivament no podem fer res més que allunyar-nos-hi. Però en canvi, són també generadors de vida. Els que estan aparentment apagats els cobreix un mantell de vegetació però no perden un aire sinistre., com el Volcán de Aguas que s’alça sobre Antigua com una misteriosa muntanya, verda, obscura i malhumorada.
 
La gent s’hi arrecera als seus costers, fins i tot dels meus actius. La terra és massa rica i compensa el risc. Em comentava un habitant de San Vicente de Pacaya, que viu al peu del volcà Pacaya, que s’hi acostumen i això imprimeix caràcter. En el nostre país on busquem de forma neuròtica el risc zero seria una bona teràpia.  El mes de maig de l’any passat el volcà Pacaya va fer una violenta erupció. Va llençar una pluja de pedres incandescents sobre el poble i va destruir els sostres de les cases de San Vicente. Encara he pogut veure la catifa de pedra  que cobreix tot el complex volcànic. La vegetació, els arbres, van quedar esporgats i tot just ara l’herba comença a cobrir aquesta nova capa de pedra. Però els habitants no es mouran d’allí, la terra és ideal pel cafè, el blat de moro i el “frijol” i l’alçada en fa una eterna primavera.  

Els volcans moldegen les persones i el paisatge, creen terra i històries, expulsen minerals que no es troben enlloc, són autèntics Demiurgs. Pareixen  obsidiana, basalts i els diamants. Un 2% dels cons volcànics contenen la preuada pedra. A Kimberley, Sudàfrica, l'erosió ha desfet el con i s'excava a terra dins l'antiga xemeneia que s'enfonsa endins i els sediments amb els diamants són arrossegats pels rius i fins el fons del mar on són rastrejats pels buscadors encesos per la cobdícia i les empreses especialitzades. Aquesta troballa va ser l'esca que va encendre les guerres anglo-bóers a cavall entre el s XIX i el XX.
Quan em vaig acostar al caire del cràter del Pacaya sentia una  estranya excitació, atiat per  la tafaneria i la sensació de risc.  La terra fumejava als meus peus. Vaig poder veure tolls de lava que s’estremien, era com si fes una llambregada a la terra primigènia.  L’àrea més pròxima al con és d’una bellesa marciana. Una superfície coberta pel caos dels rius de lava que s’han petrificat. Entre les esquerdes es pot sentir encara l’escalf abrussador del magma encara calent. Si camines amb sabatilles esportives, t’arrisques  que la sola es desfaci, i el terra és abrassiu, tallant. El calçat em va quedar clivellat com si hagués caminat sobre ganivetes. Un vessant del Pacaya es va col·lapsar durant l’erupció, i sembla que li hagin clavat una destralada. Un periodista nord-americà va temptar la sort per poder obtenir el reportatge més espectacular sobre una erupció,  i  el va encalçar la pedregada de pedres incandescents i un núvol de cendra.  Es va jugar el tot o res i es va quedar amb el res. Hi han plantat una creu allí on van trobar el seu cos. 

  Perque  els volcans també generen històries, mites, llegendes. Fascinen. S’en podria escriure un llibre de cadascun, em comentava el mateix paisà.  El cau del cíclop Polifem, que va provar d’encalçar amb rocs gegants a Ulisses i els seus companys de viatge quan fugien, s’identifica amb el volcà Stromboli, a les illes Eòlies, davant de Sicília, que dona nom al tipus d’erupció Stromboliana que cada  deu o quinze minuts escup una explosió de roques incandescents.   
Aquesta illa també va ser l’escenari de la pel·lícula Stromboli, terra di Dio, de Roberto Rossellini  i protagonitzada per Ingrid Bergman.  Tots dos es van acabar liant, però això poc té a veure amb el volcà. Als habitants d’aquesta petita illa, reflectits tal com eren en aquest film (és cert, Rossellini va utilitzar-los com a comparses,  només hi ha dos o tres actors professionals en la pel·lícula, ben fidel al neorrealisme italià), a més del veïnatge amb el volcà s’hi afegeix la insularitat.  Deixa'ls córrer. El Vesubi, que ningú sabia que era un volcà  va col·lapsar violentament l’any 79 D.C, i va enterrar Pompeia i Herculà. Fins aleshores havia estat una muntanya apacible coberta de bosc.  És difícil troabar una estampa  més tràgica que la dels motllos dels cossos dels antics  pompeians, atrapats per l’onada piroclàstica. En alguns es pot llegir el rictus en el moment de morir, el  darrer gest agònic petrificat.  La darrera erupció, molt més plàcida, va ocórrer el 1944, tot just quan les tropes aliades van alliberar Nàpols del domini alemany, cosa que es va considerar una premonició.  Norman Lewis, al seu llibre Nàpols 1944 descriu les processons  amb la imatge de Sant Sebastià per aturar el flux de lava. Sembla que per una vegada que el volcà no fou indiferent  a les súpliques i va estroncar-se sense fer massa danys. En el Vesubi també s’observa l’antic marge del volcà que va saltar enlaire quan allò de Pompeia, enmig del qual s’alça el nou con, perfectament cònic i que dibuixa el característic sky-line de la badia de Nàpols. Entre les esquerdes surten fumaroles de sofre que ens recorden que el gegant només està prenent un breu repòs.  

El  Nevado del Ruiz, a Colòmbia, no es va mostrar tan dòcil l’any 1985.  Una sobtada erupció  va desfer el seu casquet de gel i va provocar una allau de llot que va sepultar la població d’Armero.  Molts recorden la nena Omayra atrapada fins la cintura pel llot.  Santorini, una illa cíclada del mar Egeu, és un volcà que va esclatar com una olla a pressió violentament el 2000 A.D.C, i es creu que la destrucció que va produir va ser la responsable de la desaparició de la civilització micènica, el mateix que va fer el Krakatoa el 1883 i va cobrir d’una pàtina de cendra tota l’atmosfera.  Avui Santorini és una de les estampes més espectaculars del Mediterrani, la mitja lluna que va deixar l’explosió  ha deixat unes parets de més de 400 metres d’alçada que acullen els vaixells, i els encantadors poblets de calç viva arrapats a dalt del cingle. Al mig de la caldera, ja ha nascut una illeta que amb temps tornarà a reblir el buit. Prop de les nostres costes en tenim una rèplica en miniatura que poca gent coneix, les illes Columbretes a 50 Km. de Castelló.   El mateix nom de Volcà, ve del déu Vulcano, l’Hefest grec, el forjador, que es creia que habitava aquesta mateixa illa que també forma part de les Eòlies. I en aquest repàs, no ens oblidem de l’Etna, un enorme massís volcànic que porta més de 300.000 anys d’erupció ininterrompuda. Al seu peu es troba  Catània, construïda amb blocs de pedra volcànica que li donen aquest encisador aire de llòbreg barroc.  I finalment, oh! desgràcia, l'erupció inoportuna del Grimsvötn islandès, que potser impedirà que 20.000 aficionats del barça no puguin anar a Wembley aquest dissabte. Definitivament, els volcans a les entranyes només hi tenen magma. Davant de totes aquestes històries els volcans d’Olot ens semblen innocents jardinets. Tota la província de Girona està sembrada d’antics volcans, només cal saber-los veure. El mateix turó on està Hostalric és la xemeneia d’un antic volcà que va quedar petrificada.  No oblidem que habitem la fina pell d’una poma que sura sobre un mar incandescent. La fera només dorm.

            Ara surto a la terrassa de l’hostal, i veig a l’horitzó el volcà de Fuego, que frega els 4000 metres. Una cua d’escorpí. Cada deu o quinze minuts llença un grop de cendra, un petit bolet atòmic, com si fos un gegant que fuma plàcidament una pipa. Vanitat i vanitat,  tot és vanitat, com deia aquell. Em poso filosòfic, però ho  deixo estar, que tinc feina. Un s’acostuma a tot.












P.D: No ve a cuento, però pels que esteu amb els ànims tocats pels nous governants que venen a l’Estat, ahir vaig sentir per la ràdio unes declaracions del president de Guatemala en que deia que el seu sou de 18.000 dòlars era baix i que a més n’havia de treure algunes despeses pròpies del seu càrrec i que no va ser ell qui el va fixar, sinó els seus predecessors. És més del triple del que cobra el Zapatero. En un país amb tanta desigualtat social, això és una nova dimensió del terme obscè. Aquest home té uns daixonses més grans que el Pacaya. Per a que veieu que sempre es pot estar pitjor.  I per cert, les fotos són meves i he estat en tots els llocs citats (inclòs Hostalric) excepte el Krakatoa i el volcà islandès, però tot arribarà. I encara me n'he deixat uns quants. És que no m'agrada fer reportatges virtuals

dimecres, 18 de maig de 2011

Guatemala

         Faré quatre pinzellades històriques, amb el risc de fer-ne una simplificació.  El primer record que en tinc és del llistat de països que apreníem a primària, i que llindava amb Mèxic i Belice al nord, l’Atlàntic a l’oest, el Pacífic a l’est i amb El Salvador i Hondures al sud.  Però fins i tot això els guatemaltencs us ho discutirien. Ja hi tornaré.   El primer contacte directe amb un guatemaltenc el vaig tenir  ni més ni menys que a Moçambic. Aleshores no sabia que m’hi deixaria caure tant sovint. Ja són mitja dotzena de viatges per aquests encontorns i  el país se m’ha enganxat com una segona o tercera pell  de la que ja no me’n podré desprendre. Però tornem-hi , que no vull perdre el fil. A Moçambic vaig conèixer un metge guatemaltenc, que treballava per la UNICEF, entre d’altres coses en un programa d’introducció de les xarxes mosquiteres a la província de Zambezia. No en coneixia encara el prototipus de chapín, així es fan dir els guatemaltencs, un home més aviat baixet, rodanxó, cara rabassuda i mostatxo. El seu nom era Nicolàs Ceron.  M’explicava que com a estudiant de medicina va haver de fugir del país, per la simple raó que feia les pràctiques a l’altiplà amb la població indígena. Aquest fet, els anys vuitanta, el feia ja sospitós de ser sospitós  de sospitós de col·laborar  amb els revolucionari. Era una raó suficient i fins i tot no calia que fos necessària, per ser massacrat per l’exèrcit o bé per una patrulla paramilitar que actuaven amb una impunitat i crueltat equivalents per sufocar qualsevol indici esquerranós.  La repressió era absolutament paranoica.  Aquesta història em va semblar una faula funesta, increïble, però que he pogut comprovar que era certa.”Truth is stranger than fiction”, deian en Melville, el de Moby Dick. I aquesta afirmació pot resultar desoladora com en aquest cas.  A Guatemala es va lliurar una guerra silenciosa que va assolir els més alts graus de sevícia i inhumanitat de tota l’Amèrica llatina.  Les massacres dutes a terme superen els nivells més inimaginables del sadisme. Però el fet és que, a diferència de El Salvador i Nicaragua, la repressió brutal va funcionar, i no es va poder mai crear un moviment guerriller prou poderós i efectiu per plantar cara al govern de dretes i militar que ha imperat  en el país des de mitjans dels anys cinquanta fins els anys noranta. I per això mateix, es va poder silenciar la massacre de la població civil, fins i tot entre els ciutadans de la ciutat. Tothom ho ignorava. Una amiga meva em comenta que quan anava a l'escola, els cops d'Estat es vivien com si fos una celebració més del calendari, una mena de carnaval i els seus pares els amagaven uns dies a casa fins que tot s'asserenés tot esperant la nova onada de repressió. Als ulls de la nena que era, ho vivia com una festa, i era una tragèdia.  Fins i tot el personal d’una diòcesi catòlica, la de Quiché, amb el seu bisbe al capdavant, va haver d’abandonar el seu territori perquè el sol fet de ser religiós significava una condemna segura a morir  junt amb tots els feligresos. El mateix Vaticà no va mai mirar amb bons ulls el bisbe d’aquesta demarcació, Monsenyor Gerardi. El Vaticà no semblava entendre què passava en realitat, com no sembla haver entès perquè va sorgir la teologia de l’alliberació i es preocupi més per una suposada puresa dogmàtica. Deixem-ho.  El conflicte guatemaltenc  només va saltar a la premsa internacional l’any 1982, quan un grup d’indígenes i estudiants es van tancar a l’ambaixada Espanyola. L’exèrcit  es va passar pel forro qualsevol convenció diplomàtica i va entrar a mata-i-degolla, literalment,  i els va liquidar a tots. L’ambaixador espanyol va salvar la pell pels pèls, i el nou govern de Felipe González va trencar les relacions diplomàtiques. L’aleshores president, Efraïm Rios Mont, era, és, una mena de llunàtic i psicòpata que es creia beneït per Déu, era, és, un fanàtic evangelista que es va passejar el Papa quan va visitar Guatemala.   La religió pot apuntalar autèntics monstres.  Aquest genocida ha evitat els tribunals quan als anys noranta, quan es van concloure els procesos de pacificació, va deixar lligada i ben lligada la immunitat per a ell i els seus sequaços. No s’ha fet justícia.  El mateix monsenyor Gerardi va morir a trets en l’aparcament de l’aeroport de Guatemala quan suposadament tot havia acabat. Aquest bisbe va promoure una comissió per aclarir i treure a la llum els fets, d’això en va sortir un esgarrifós informe que poc després de ser publicat li va merèixer una ràfega de trets.
 Entre els que es van tancar a l’ambaixada hi havia el pare d’una dona que es va fer famosa, Rigoberta Menchú, premi Nobel de la pau, tot i que avui dia aquest premi estigui ben desprestigiat. Els guatemaltencs fan broma que el seu país, essent el més violent i el que té un índex més alt d’analfabetisme de l’amèrica central, té un Nobel de la Pau i un Nobel de literatura, Miguel Angel Asturias.  Paradoxes. La trista història de Guatemala a la segona meitat del segle vint, va començar el 1954, amb el cop d’estat del Coronel Castillo  contra el govern democràticament constituït del president Arves que estava impulsant la reforma agrària. En aquest cop, de relativa baixa intensitat i instigat per la CIA, un grup de revolucionaris i esquerranosos de més o menys es van refugiar a l’ambaixada de Mèxic. Els serveis secrets americans van instar al coronel Castillo d’assaltar l’ambaixada, però aquest va creure que això ja era excedir-se.  Encara guardava  una mica de decòrum. Aquests escrúpols van desaparèixer més tard, com he explicat. Entre aquests refugiats hi havia un tal Ernesto Guevara de la Serna, el futur Che. D’aquesta experiència els biògrafs n’assenyalen el naixement de la seva consciència revolucionària i la seva animadversió vers els Estats Units.  Ja sabem doncs, quin és l’ou de la serp, guerra freda, desigualtats socials, intervencionisme, la por a perdre els privilegis, posem a Déu del nostre costat, algus líders il.luminats i ho servim tot ben calent. Alguns altres d’aquests proto-revolucionaris també es van significar en el futur en diferents moviments revolucionaris i polítics arreu del continent americà. Si n’arriben a saber els maldecaps que els produirien, la CIA no hagués vacil·lat a posar tota la pressió possible per exterminar-los. Els van deixar emigrar a Mèxic, on el Che va fer coneixença d’un tal Fidel Castro exiliat de la Cuba del general Batista després de provar d’assaltar el quarter de Moncada, i ja hi som. Però això és una altra història.  El Che, per cert, va exercir de met ge una petita temporada a un hospital on hi he estat, a Tiquisate. Ningú en parla, però.  No res, és només una curiositat que pocs tenen en compte.
 Avui per avui, a Guatemala no hi ha violència política, però en canvi hi campa la violència social, els assassinats estan a l’ordre del dia, per part de delinqüents, maras (màfies locals) que fan que autèntics barris de la capital o regions del Nord estiguin literalment fora del control governamental.  Les estadístiques discriminen amb fredor els morts per arma blanca o a trets. Guatemala, per la seva posició estratègica en el continent i les seves condicions, és el paradís del tràfic de qualsevol cosa que us pogueu imaginar: animals, drogues o persones, inclosos nens.  
   Passem pàgina. A part d’aquests detalls, Guatemala és un país petit, però extraordinàriament divers. Amb Bo lívia, són els dos únics països de l’Amèrica llatina amb majoria indígena, un 60%,repartits en 23 ètnies i les seves corresponents 23 llengües. Després hi ha els ladinos, o no-indígenes encara que només ho siguin, o no ho siguin, culturalment, i finalment, hi ha una curiositat etnològica que són els Garífunas, descendents d’un grup de 5000 esclaus escapats de les galeres el segle XVII procedents de les costes de l’Àfrica occidental que s’han mantingut com a poble, parlen un llengua d’origen Yoruba barrejada amb Quiché i espanyol i practiquen un religió sincrètica amb aspectes africans, cristians i maies. La cultura garífuna ha estat  declarada patrimoni immaterial de la Humanitat per la UNESCO, estan repartits en la costat atlàntica d’amèrica central, entre Honduras,  Nicaragua, Guatemala i Belice.  Per cert, parlant de Belice és un país estranyíssim que Guatemala mai ha reconegut com a independent, creu que li va ser robat amb males arts per part dels anglesos.  Aquesta espaterrant diversitat per una població d’uns 12 milions de persones, està associada, i condiconada, per la diversitat natural i paisatgística extraordinària en un país relativament petit: carib, altiplà, zones volcàniques, cons altívols que fumegen i escupen foc, la terra que tremola de tant en tant, extensos boscos tropicals, zones semi-desèrtiques, costa del Pacífic. I no cal parlar de la diversitat de biòtops i espècies animals i vegetals. Només citaré, de moment, el mític Quetzal, considerat un enviat dels déus pels antics Maies. No crec que hi hagi cap au més espectacular, de color d’un verd iridiscent, té unes llarguíssimes plomes caudals que zigzeguegen i s’entrecreuen al vol,però com sol passar en el món dels ocells, només són els mascles que exhibeixen aquest enlluernador attrezzo.  És així, què hi farem.

  

dilluns, 9 de maig de 2011

Moby Dick

 Herman Melville va  publicar Moby Dick, altrament dit La balena, el 1851. M'he aproximat amb l'imaginari que tots en tenim, extret de la inoblidable pel·lícula protagonizada per Gregory Peck, el capità Ahab empressonat per les cordes al llom de la balena blanca.  Tots sabem qui  era Moby Dick, encara que no n'haguem llegit la novel·la. Els clàssics, que esdevenen mites, tenen aquestes coses, traspuen el llibre, prene vida pròpia i  venen a poblar l'imaginari col·lectiu.  Quan entomes el llibre, el primer que sorprèn és que  més de la meitat de l'escrit és una mena d'apologia o tractat de l'art del baleneig. Moby Dick no apareix fins els capítols finals, però està present de forma inquietant en tota la novel·la, de principi a fi, perquè és el motor de l'obsessió del capità Ahab, el seu pensament sempre donant voltes en tota la tripulació del Pequod. Herman Melville, que va ser balener, s'esplaia en la descripció de la tècnica del baleneig, de les diferents espècies de balenes i usos que se'n fa, però ho fa no com un tractat divulgatiu, sinó amb una passió el porta a voler compartir tots els detalls.  El narrador parla des de la pell del grumet del vaixell Pequod, Ishmael. A diferència de El Guardian entre el Centeno, que comentava en un post anterior, aquí traspua l'escriptor sota la pell del jove mariner com si l'instrumentalizés per no haver de recórrer al narrador omniscient. Fins i tot, cap el final de la novel·la, quan relata l'enfonsament del Pequod, a H. Melville se li escapa la ploma i es fa omniscient,  i ha de forçar el text per retornar al jove Ishmael que està agafat en un taüt de fusta amb el que es salvarà (és l'únic supervivent de tota la tripulació). En aquest punt sembla que el deler de l'autor el traeix. No faré una disgressió sobre la novel·la, segur que se m'han escapat moltes coses. Només esmento algunes detalls i reflexions que m'ha suscitat la seva lectura.
   Comparada amb una novel·la contemporània, a més de la passió amb que narra, abrandat, en diria, Moby Dick està farcida de detalls, l'autor pretén que ho visualitzem tot, quasi que ho palpem, que ho assaborim. Ens sembla excessiu, però jo entenc que quan es va publicar no hi havia registres visuals de quasi res. Quasi ningú havia vist mai una balena, ni tan sols viva, sempre es treien mortes, arponejades o varades a la platja. Eren animals fantàstics i misteriosos. La lletra necessitava evocar amb detall tot el que descrivia, i la capacitat d'observació probablement estava més agusada. Avui dia, pàgines senceres de Moby Dick, es sintetizarien només utilitzant la paraula "Catxalot", o "balena". Només ens cal buscar per internet i en tindrem milers de fotografies i imatges. No era així el 1851, ni tan sols hi havia fotografies que es publiquessin.
Moby Dick simbolitza allò desconegut, indomable, incomprensible, una enorme bèstia, blanca com un fantasma, que creiem un animal però actua amb premeditació  encara que no sabem què pensa. Com el destí que a voltes té els seus propis designis i no hi podem fer res, ni tan sols explicar-nos-ho. L'escenari mateix de la novel·la és una metàfora de la humanitat, un grapat de tripulants perduts, sols, en la immensitat de l'oceà inabastable perseguint una incerta glòria. Altra vegada, el mite del viatge, però aquesta vegada sense final feliç ni triomf final. En això també Melville dibuixa un contrast colpidor amb l'Odissea.
La balena blanca, que el capità Ahab persegueix amb autèntic deliri, l'interpreto com el malson darrer d'un home, l'obsessió que el portarà a ell i a la tripulació a la perdició, i no pot ser de cap altra manera. Perquè sino, el capità Ahab no seria el capità Ahab. Morir o morir, no hi ha alternativa si no vull trair la meva natura, renunciar a allò que dota de sentit al meu viatge. Un dels lloctinents prova de posar senderi a Ahab, la imatge de la racionalitat,  però sense èxit. La passió s'imposa.  I la tripulació obeeix i s'aboca a la catàstrofe darrera del llunàtic del seu capità. No manquen en els llibres d'història exemples d'aquest comportament, irracional, il·lògic, la persecució d'un ideal, d'una visió, un projecte que sabem racionalment que és irrealitzable, però negar-lo, renegar-hi, suposarà trair-nos a nosaltres mateixos. Millor la derrota,  millor el fracàs absolut, la mort, abans no hi renunciem.  Cal esmentar un detall interessant quan el lloctinent Starbuck diu al capità Ahab, i és que la balena blanca no els persegueix, no ha buscat agredir-los, només respon als atacs i a la persecució del Pequod. El veritable culpable, cruel, malvat,  temerari és Ahab, no Moby Dick. Però no se'n pot escapar de reptar-la, de temptar el destí.
 Una de les escenes més conmovedores s'esdevé quan el Pequod es creua amb un altre vaixell balener, el Rachel. El capità del Rachel ha perdut el seu fill precisament provant d'arponejar a  Moby Dick i demana ajut al capità Ahab per cercar-lo. Ahab s'hi nega, no pot perdre temps tot perseguint la seva obsessió particular. Una altra metàfora, quan darrera els nostres ideals, projectes, obsessions ens deixem pel camí la humanitat. Tot es relativitza, només hi ha un absolut, el que jo crec que he de fer. Finalment,és precisament el Rachel que troba el nàufrag Ishmael, després que el Pequod ha estat esfondrat amb tota la tripulació per Moby Dick. Una altra imatge de recuperació de la humanitat, del retorn a l'antiga escala de valors que Ahab havia trastocat, havia destruit.

dissabte, 7 de maig de 2011

Inversions indesitjables

 M'acaba de caure a les mans un article d'un analista Africà, Donato Ndongo-Bidyogo. Fa una anàlisi descorajadora dels efectes que està tenint, i sobretot tindrà en el continent Africà, la normativa europea que estableix obligatori d'utilitzar un 10% de les energies biocombustibles a partir del 2015.  Aquesta normativa, pels que en principi tenen una sensibilitat altermundista i ecologista, sembla encertada, i obre el camí cap a una economia sostenible amb 0 emissions de CO2 i independent del petroli (el biocombustible significa un balanç neutre d'emissions de CO2, les plantes utilitzades n'asorbeixen tant com se n'alliberarà). Donato Ndongo-Bidyogo assenyala que aquesta normativa ha tingut com a conseqüència un moviment especulatiu  colossal en que tot de corporacions internacionals que tenen com a inversors sobretot a països del golf Pèrsic, Japó, Brasil, la Líbia bombardejada, Suècia, Gran Bretanya i d'altres directament, com la Xina, han comprat centenars de milers, milions, d'hectàrees a preus irrisoris en països Africans com Etiòpia, Kenia, Senegal, Moçambic i la República Democràtica del Congo, per a conrear blat de moro i palma per obtenir-ne l'oli. Aquestes inversions han produït d'entrada una exclusió de la població, que ha provocat la seva emigració a les ciutats per malviure, i els que s'han quedat ho fan amb un sou miserable i exposats a un amo invisible. I tot això, amb la cruel paradoxa de produir-se en països on hi ha fam endèmica. I com a darrera conseqüència d'aquest fet, hi ha el trencament de la comovisió Africana del sòl, que no té propietari, i per tant un torpedinament directe als valors culturals que portarà a la baixa de l'autoestima, la identitat i la llibertat i la diversitat agrícola en fomentar el monocultiu. El documental "El malson de Darwin", en versió agrícola.
 Dona molt de què pensar sobre quines bases es basteix el progrés (això és progrés?). Tindrem combustible a preus, per nosaltres, assequible, la indústria de l'automòbil no decaurà, i tot a un cost real obscè. Una vegada més serem còmplices ingenus d'un holocaust cultural, humà i econòmic. Ja es van donar unes revoltes populars fa cosa de 3 o quatre anys a Mèxic, amb el boom dels biocombustibles, que va dur a un encariment del blat de moro, la base de la dieta a l'Amèrica Central. La gent que viu en el límit de la subsistència, és extraordinàriament fràgil davant un petit ascens del cost de la vida, els pot dur directament, a passar gana.  Recordo a Guatemala que es va muntar el pandemònium ara fa tres anys amb l'escalada dels combustibles, perquè els preus de les Guagas, els autobusos públics, van pujar 1 Quetzal (uns 10 cèntims). Va haver-hi disturbis, ferits, es van cremar autobusos, tallar carreteres, perquè aquest Quetzal convertia als pobres en miserables, els anava el menjar en aquesta pujada. Un dia d'aquests ho comentava amb un amic, realment podríem viure igual de bé consumint molt menys i compartint més els bens que tenim, fins i tot el treball, es tracta de fer canvis culturals reals. I potser caldrà començar a prendre's seriosament les teories del decreixement, i posar d'una vegada en dubte els conceptes de consum, creixement infinit, etc...Un apunt positiu, que apunta és que ja hi ha hagut revoltes de la societat civil  contra aquest fet. A la República Malgaix la Confederació d'Agricultors es va oposar a un acord amb una mulnitacional sud-coreana per evitar l'arrendament de 1.3 milions d'hectàrees durant 99 anys, i va provocar la caiguda del president del país, Marc Ravalomanana. Caldria fer rodar uns quants caps de tant en tant, ep, conceptualment...



dijous, 5 de maig de 2011

Claudio Magris i el doctorat

 Hola de nou. Estic entusiasmat per la munió de seguidors que deixen comentaris en els meus blogs, dec estar parlant amb una paret virtual? Tant és, persisteixo.

 La història que explicaré m'ha passat aquesta setmana. Fa cosa d'un any i mig vaig començar els tràmits per obtenir el títol de doctor, tesi que vaig llegir ja fa més de quatre anys. Anava equivocat si del que es tractava, després d'aquest lapse de temps en que el títol arribaria físicament a lloc i haver pagat més de 200 euros, d'anar-lo a recollir a la secretaria de la facultat. Em varen enviar una carta en que em convidaven a participar en l'acte acadèmic d'entrega dels títols, en el qual, i aprofitant l'avinentesa, s'investiria Doctor Honoris Causa, per la UB, de Caludio Magris. Jo, ni idea de qui era aquest tal Claudio Magris. Pensava, ai! sempre pensant malament, que tot plegat era una estrategema per omplir de claca el paranimf de la Universitat per cobrir de llorers a algú que només el coneixien una petita comunitat d'entesos. I a mi, als actes acadèmics els tinc més aviat una aversió atàvica. Vaig rendir-me al convencionalisme, sobretot perquè sabia que als meus pares els feria il·lusió veure aquesta patum. I certament, l'acte no va desmerèixer. El claustre de Doctors amb les seves togues i birrets, entrant en processó, la coral, els discursos...he de dir que es tractava d'una cerimònia plenament litúrgica, en algun moment hi havia gestos similars als que podem observar en una església. Això mereixeria una altra reflexió, però deixem-ho aquí. Però, vet a quí, que el tal Claudio Magris va encetar el seu discurs, després d'una perorata plombosa del Catedràtic del Departament de Filologia. Aquest personatge és un escriptor originari de Trieste, al Nord d'Itàlia, ara fronterer amb Eslovènia. Nascut el 1939 ha viscut a cavall de diversos mons, el món llatí i el germànic, el bloc de l'oest i el bloc de l'est (més enllà de Trieste, començava Iugoslàvia) i les convulsions que l'han recorregut al llarg del segle XX. El seu discurs l'he trobat fascinant, explica des de la gènesi dels seus llibres, de les raons que el porten a escriure i percepcions personalíssimes de la realitat. Mentre l'escoltava, dalt d'un baldaquí com un predicador laic, em vaig preguntar com podia haver ignorat aquest escriptor, i vaig donar gràcies que finalment hagués tingut l'encert d'assistir a la cerimònia. El discurs em va captivar, tant pel contingut com perque feia sempre referència als seus sentiments, parlava des d'ell mateix i la seva experiència personal en el llarg trajecte que ha recorregut com a escriptor. Per exemple, cita com a primera i fundant experiència lectora, en la que es basa tot escriptor:

"En primer lloc, abans de l'escriptura hi ha la lectura, molt més important, i no únicament per qui, com jo, ha escrit llibres modestos o mitjans respecte als immortals que ha llegit"

 I cita específicament:

"El primer llibre que vaig llegir va ser un llibre d'aventures de Emilio Salgari, Els misteris de la jungla negra, que comença la descripció del gran fluir del Ganges, sense la qual potser no hauria existit, molts anys després, el meu Danubi (1986)".



 Es tracta, doncs, d'un escriptor de frontera, que s'abeura en les seves lectures i el seu context vital, que supera i en fa experiència, es documenta (el llibre citat, Danubi, el va portar a viatjar per tot el riu com a frontera fluvial de les diferents cares que té Europa), i ho escriu. Aquí es sintetitza la seva tasca d'autor.  I fa seves algunes afirmacions d'altres autors, "La vida és original, molt més original del que jo pugui inventar" (Svevo), o "Truth is stranger than fiction" (Melville). A més del Danubi, també té publicats i traduits al català A cegues, una història inverosímil però que és el retrat d'un drama humà del segle XX, i Illazioni sobre una scabiola.  Aquest darrer llibre, parla sobre un personatge que sí que n'havia sentit parlar, una autèntica figura digna del més dramàtic drama, el general Krasnov. Ja us en parlaré en un proper post. No cal dir, que, sortint de la cerimònia, m'he fet regalar el Danubi i A cegues. Us en faré una recensió així que me'ls vagi cruspint. I per sobre de tot, queda la pregunta que ja m'ha passat cada vegada que descobreixo un autor, com he pogut viure fins ara sense conèixer-lo? Aquest forta impressió també la vaig tenir amb Sommerset Maugham, i ara ja el sento com de la família...quants mons ens queden per descobrir? I també he de començar, a les meves edats, amb l'Emilio Salgari...massa roba i poc sabó...pares, mares, regaleu lectura als vostres fills, no espereu més...

 En fi, estic tant i tant content d'haver tingut de padrí de promoció de doctors al Claudio Magris...

 Gaudeamus Igitur!

dimarts, 3 de maig de 2011

Polseres vermelles

 Aquest comentari pot resultar oportunista. Les xarxes socials deuen anar plenes de comentaris i blocs sobre aquesta extraordinària mini-sèrie. Però no puc estar-me de fer-ne cinc cèntims, sobre alguns detalls que m'agradaria compartir.
 En primer lloc, el guionista i pare de la idea original, l'Albert Espinosa, parteix de la seva experiència personal com a malalt, als catorze anys, d'un càncer que el va fer estar deu anys vagarejant pels hospitals. No s'entén una història tan sentida si no neix d'alguna experiència de la que en tenim l'ànima impresa. Ho dic perquè aquest és el pas realment difícil alhora d'entomar una tasca creativa, saber descobrir i treure a fora allò que realment es remou dins nostre. És un procés molt més difícil que no pas aprendre la tècnica específica. Sense passió, sense sentiment,  sense pouar ben endins, és impossible reflectir res. Al Dante Alighieri el va obsedir el somriure d'una nena, una nimfeta em sembla que en diria el Humbert Humbert a Lolita (curiós com dues visions o sentiments que poden ser paral·lels inspiren la virtut, per un costat, i la perversió per l'altra, però ja m'hi posaré un altre dia amb aquest paral·lelisme), i des d'aquí va tibar el fil de la seva inspiració, perseguit el miratge de la Beatriu que va morir jove abans de tota corrupció. No m'embolico més, tornem als polseres vermelles. Hi he trobat uns quants encerts. En primer lloc,  l'elegància amb la que es tracta el tema de la malaltia, el sofriment i la mort.  És cert que el marc de l'hospital és irreal, i temo que es generaran moltes vocacions mèdiques, semblants al que hem sentit quan hem confós l'amor amb el  que se'ns ha vengut en algunes pel·lícules i sèries de televisió. Que algú els avisi abans! No, els hospitals no són així, asèptics, amb espais lluminosos, on un s'ho passa bé, es fan clubs d'amics, no es veu ni un moc, ni un intubat, ni una gota de sang i els nens són guapos i intel·ligents i el personal amable, sensible i disposat a tot i sap fer de tot. En tota la sèrie amb prou feines s'intueix alguna vomitada. Tanmateix, aquesta transgressió de la realitat resulta creïble, perquè està en funció de la història sense trair-ne el nucli central. I l'escenografia hi ajuda, volgudament deslocalitzada com si fos un planeta a part. Per això ho considero un encert, no crec que els guionistes siguin ingenus. Com les escenes de la piscina, que reflecteixen el llimb. Només han fet alguna relliscada en el tractament conceptual d'alguna malaltia, però com que no tots els que han vist la sèrie són metges, la veritat, no té cap importància. Impressionant el treball dels joves actors. Jo sóc d'aquelles rara avis que va eliminar la televisió de casa, el considerava poc menys que un xuclador despietat de temps i de la creativitat. Però certament, amb aquestes sèries m'hi reconcilio, transmeten emoció i valors positius (l'amistat, l'amor, la passió, la fidelitat, la comprensió...). Quan tinc l'oportunitat de veure el Canal 33 m'esperanço de cop i volta en comprovar que la televisió pot servir per fer-nos créixer. I respecte del personatge Lleó, temo que mai una persona amb la cama tallada hagi pogut resultar tant seductora. Més d'uns ens deixaríem prendre una cama a canvi d'aquesta condició...en fi...