Follow by Email

dimarts, 18 de desembre de 2012

Una reflexió sobre el gran Recapte d'Aliments

 Jo sóc dels que crec que un gest té valor per sí mateix, i per tant honoro tothom que generosament fa un esforç per compartir els seus recursos per a que d'altres, sovint uns desconeguts en necessitat, se'n beneficiïn. Per tant, no em val allò que l'infern està ple de benintencionats. Dit això, em permeto fer una crítica constructiva al gran Recapte d'aliments i de retuc a la Marató de TV3.
 Penso que la seguretat alimentària és un mínim d'entre mínims que tot estat o administració ha de garantir. Si en el nostre cas ja ha fracassat en el tema de l'habitatge, i fins i tot n'ha estat còmplice,  cal esperar que com a mínim garanteixi que cap dels ciutadans d'aquest país no passi gana sense haver de recórrer a la FAO. És per això que no entenc això del gran recapte d'aliments, en dos sentits. El primer ja l'he esmentat. L'administració ho hauria d'assumir i a preu de cost dels aliments.  Em sembla una obvietat. En segon lloc, el sentit mateix de fer una donació d'aliments per part de ciutadans particulars, quan a més s'han comprat als supermercats que al final són els més beneficiats: és allò de donar peixos sense ensenyar a pescar, i ni tans sols els hem pescat nosaltres mateixos. No és més intel·ligent i eficient, per exemple, fer aportacions per microcrèdits o microfinançament, per engegar projectes que poden ser l'embrió d'empreses o idees viables, i que ajudarien a engegar l'economia real i crear riquesa i llocs de treball?
 Em sembla correcta la idea que la societat civil arribi on no arriba l'administració. Seria el sentit de fer-nos tots en certa mesura microcreditors o microfinancers, ara que el crèdit no raja. És un dels grans tresors que tenim, sobretot a Catalunya, la societat civil, però això ha de servir per empènyer a l'estat i el govern a posar una fita on està obligat a respondre, no a que s'inhibeixi. És a dir, l'acció social ha d'empènyer l'acció política, perquè si ni tan sols ens pot garantir l'aliment, de què ens serveix un estat, una administració? Així, el gran recapte d'aliments, tot i la bona intenció, pot tenir un efecte pervers perquè normalitza una situació de la que temo que en surten beneficiats sobretot els grans supermercats.
 El mateix es pot aplicar a la Marató, però enlloc d'aliments, posem-hi la recerca. Deu milions d'euros continua essent la xocolata del lloro, ho vaig escriure fa un any aquí mateix, si no va acompanyada d'una pressió real per atiar la despesa en recerca per part de l'administració que és qui realment té els recursos. Si no, l'únic que acabarem promocionant és un cofoïsme buit, que a mi, francament, m'ofega.




dissabte, 8 de desembre de 2012

Fèlix Rodríguez de la Fuente ens recolza


                                                        Ens recolzaràs tu també?

                                      http://goteo.org/project/horts-socials-i-aus?lang=ca

                                         

dilluns, 3 de desembre de 2012

Després de les eleccions


     Apunto quatre observacions, totalment subjectives, sobre les eleccions al Parlament de Catalunya, ara que semblen tan estranyament llunyanes. I m'hi poso amb els candidats.

Artur Mas. La primera decepció va ser l'estil messiànic del cartell electoral. Pensava que era murri, que ho tenien tot ben trabat. Va ser un símptoma. Les aigües del Mar Roig no es van obrir, pels seus interessos com a mínim, i ha decebut a propis i estranys. No m'havia convençut mai amb aquest estil  i a pilota passada, quan és ben fàcil de fer aquests judicis, tot plegat dona la impressió que la gent de CiU van caure en la temptació d'agafar-se a les faldes de la Deessa Fortuna que semblava acaronar-los i els hagués empès cap a la història. Una mica ful tot plegat, i pretenciós.

Alícia Sánchez Camacho. Com ningú, quan l'escolto només sento la veu reverent submissió cap al partit, amb un tint fins i tot religiós. És un tret comú a tots els partits, que confonen l'afiliació al pensament únic i mancat de crítica. Així s'entén la constant contradicció que proven d'amagar amb la dialèctica de qualsevol partit que estigui en el govern. Li admiro la feminitat enmig d'una contesa de mascles, i que és més fàcilment víctima de les crítiques d'imatge. Però no me la crec. I a més pinten d'èxit el que ha estat un fracàs, cosa que palesa la mentalitat patitocràticament grisa d'aquesta gent.

Albert Rivera. Té la postura del perdonavides, com si acabés d'aterrar en aquesta terra i el seu tratge impol·lut no hagués tingut ni temps per enfangar-se. Des d'aquesta poltrona de pulcritud llença el seu discurs tan diàfan com irreal. És el luxe de la minoria que només pot fer oposició. M'ha anguniejat el cofoïsme amb que han rebut la seva pujada en escons, amb un punt de xuleria que ara s'ha accentuat i donen lliçons a tort i a dret. Quan s'arremanguin de veritat ja en parlarem, perquè amaguen la intolerància que veuen a tot arreu. I no sé si estan més contents del fracàs, relatiu, dels seus adversaris o de la insuflació de egos que pateixen. 

Joan Herrera. No m'agrada el seu posat d'enfadat perpetu. Ferà una llaga d'estòmac. Ni tampoc aquesta mena d'autoconvenciment com si hagués estat inspirat per no sé quin esperit diví, que el sembl omplir de raons inapelables. Al seu costat, la resta de polítics deuen ser pobres sense llums, perquè no s'entén la vehemència del Joan Herrera sense una lucidesa fora del comú. I tampoc m'agraden els trets de comissari polític que a voltes exhibeixien els de ICV.

Oriol Junqueras. Massa rodó, en tots els termes. El cartell electoral per mi era el més artístic i rotund, com una escultura de Botero que reposa en el paisatge idí·lic del país independent. Quasi com un teletubi. És el simpàtic de la pel·lícula amb arguments per tot i potser l'únic a qui costa trobar un defecte, com no sigui la càrrega de disbarats que té el partit a les esquenes. Té l'avantatge de la presència mediàtica prèvia, l'enorme bagatge cultural que demostra i que ha vingut immaculat des d'Europa per rellançar el seu partit. Per mi, és l'únic vencedor de les eleccions. És qui més donarà que parlar, i els analistes tendenciosos que han signat la fi del sobiranisme no s'ho han mirat prou bé això.

Pere Navarro. Grisor. Grisor més submissió dialèctica incoherent amb les dictats cada vegada més erràtics de pertànyer de facto al PSOE. Ningú es pot creure les seves teories del federalisme, tretes del calaix dels bons records per fer de contrapunt original a les altres opcions. I temo que seguint amb aquest perfil no tornarem a sentir a parlar de federalisme en molt de temps, potser mai, perquè ja no ho necessitarà, ni ell s'ho creu, ni tan sols els que l'han votat, pocs, que ja sabien de què anava el joc i per això són uns incondicionals. És un manual sobre com es pot maquillar un declivi estrepitós. 

Apa, ja m'he quedat a gust. Si a algú no li agrada probablement tindrà raó.




dilluns, 19 de novembre de 2012

La darrera actuació de Manolo Escobar


 No he estat mai un seguidor de Manolo Escobar. Potser perquè com un acte reflex no m'hi he interessat mai, com no m'he interessat mai pel Raphael, sense que això vulgui dir que faig cap comparació que només podria pouar en la ignorància.
 El fet és que és una de les figures que poblen de forma inconscient el meu imaginari des de sempre sense que hi hagi parat mai atenció. El seu tupé clenxinat, patilles i somriure postís.  Les seves cançons que han format part del patrimoni col·lectiu (qui no ha taral·lejat mai allò de ...mi carro me lo robaron....). I tot i així, ara reconec que m'és un desconegut. Tot això m'ha vingut al cap perquè ahir per la nit quan tornava cap a casa, al costat de l'Auditori, em vaig topar amb un regiment de dones entrades en anys, diguem entre 60 i més de 70 anys. Alguna en cadira de rodes, que francament sobrepassava de llarg els 80. No poques vestides com si vinguessin d'una gala folklòrica. Vaig aturar un grup que sortia de l'ascensor del metro.
         -¿De qué concierto vienen?
    Una dona, amb les parpelles pintades de blau, vestit de setí verd i que agitava un ventall em respon vivaç..
         -Del concierto de despedida de Barcelona, de Manolo Escobar, hijito.
         -¿Manolo Escobar se retira, que está enfermo?-responc, ingenu.
         -Que no, hombre, su enfermedad es la vejez, ochenta y un añitos, si ha cantado sentado y tenía que salir del escenario con bastón.
      Aquí m'he sentit enganxat, i alhora me n'he adonat de la trascendència del moment. Per aquestes dones, ni un sol home he vist, era el punt i final del mite de la cançó dels seus dies, de qui havia posat fil musical des de la seva joventut fins ara a la seva vida. I aquestes dones, sospito que eren majoritàriament filles sofertes de la post-guerra, mestresses de casa que no en sabem la història, probablement moltes d'origen immigrant.
       -Bueno, y que tal el concierto, pues-insisteixo.
       -No llegaba el chorro de antes, pero quien tuvo, retuvo-em respon amb gràcia, mentre les seves companyes ens escolten divertides.
        Ens hem despedit, no sé si s'han cregut que abans d'això, jo hagués tingut un interès real en el Manolo Escobar. Després m'he creuat amb la dona en cadira de rodes, arrupida amb una parpella quecaiguda que li entelava l'ull dret. Per ella potser era com anar a un enterrament.
        Potser és un prejudici, vers totes aquestes dones en la seva vida no han tingut cap altra veu amb les que parlar o expressar-se com no fos la del Manolo Escobar. I ara la veu s'apagava i es quedaven una mica més soles, i una mica més incompreses enterrades sota clixés injustos.






El Verdum et demana ajuda



El Verdum, Carduelis chloris, és un ocell rabassut, amb unes pinzellades de verd oliva i groc daurat que n'expliquen el nom. És un habitatn comú de jardins i conreus. Si voleu contribuir al seu estudi i conservació d'altres ocells, podeu fer-ho col·laborant en la campanya d'horts socials i ocells a http://goteo.org/project/horts-socials-i-aus?lang=ca, amb la que volem estudiar com influeix en el verdum  i d'altres ocells la posada en marxa de terres agrícoles abandonades i com gestionar-les millor per afavorir la biodiversitat, alhora que fem una acció de reinserció laboral.



I a més, podeu fer difusió per twitter amb el següent tweet: 

El verdum et demana ajuda a http://goteo.org/project/horts-socials-i-aus?lang=ca





dilluns, 5 de novembre de 2012

Projecte ocells als horts


Benvolguts, us presento una campanya de crowfunding (micro-finançament de projectes mitjançant les aportacions de particulars), que té molt d'interès per la seva naturalesa.

En el marc d’aquest temps de crisi generalitzada, la cooperativa Tarpuna (www.tarpunacoop.org) ha començat a impulsar una iniciativa d’Horts Socials a diferents espais del territori català. És a dir, transforma espais en desús en finques agrícoles, en el marc de l’agricultura ecològica, per a donar oportunitats de formació, aprenentatge o lloc de treball a persones amb risc d’exclusió social o col·lectius amb necessitats d’inserció laboral.

Conjuntament amb l’Institut Català d’Ornitologia es vol estudiar quin impacte té sobre l’avifauna aquest canvi d’ús del sòl i com es succeeixen les poblacions i comunitats d’ocells en aquest procés de recuperació d’un espai agrícola. Aquest estudi suposa una experiència única al nostre país per comprendre com aquesta activitat pot afectar, positivament o negativament, la biodiversitat d’aquests espais a nivell local, sent molt interessant davant la situació de davallada de les espècies relacionades amb els espais oberts (camps i pastures) a nivell de tot Europa.

El finançament d’aquest projecte es farà mitjançant un portal web de microfinançament col·lectiu (crowdfunding). A partir del web  http://goteo.org/project/horts-socials-i-aus?lang=ca es podrà consultar tota la informació sobre el projecte, així com també emetre un donatiu que ajudi a finançar el projecte. Cada participació econòmica serà recompensada amb un retorn per part del projecte, que en aquest cas pot anar des d’una visita a l’Hort Social per descobrir els valors ornitològics de la zona i el projecte mateix de l'hort social, un exemplar del recentment publicat Atles dels ocells de Catalunya a l’Hivern 2006-2009, passant per reconeixements personals o col·lectius podent tenir el teu nom o el logotip de la teva empresa a la publicació que es faci dels resultats del projecte i tota la seva difusió.

Aquest projecte d'estudi és original no només per l'interès científic, sinó per la seva transversalitat, ja que combina la protecció de la biodiversitat, la sostenibilitat i l'acció social. A més, serà generadora de coneixement que permetrà la transferència i aplicabilitat dels resultats en d'altres experiències de recuperació d'espais agrícoles axió com permetre adequar les intervencions amb la protecció i promoció de la biodiversitat.

 Si esteu interessats en aquesta iniciativa, us animo a aportar el vostre ajut en l'adreça esmentada, des de 5 euros fins el que vulgueu. És un bon exemple de mobilització de la societat civil, en  un temps en que els estaments públics han fracassat estrepitosament. Només per això, val la pena recolzar-ho.


dissabte, 27 d’octubre de 2012

Som una nació?

 He consultat algunes pàgines web en que es nega de forma rotunda el caràcter nacional de Catalunya, basades en una lectura de la història que des de Catalunya ens sembla contradictòria, però que cal escoltar amb atenció perquè conforma l'imaginari de molta gent de la resta de l'Estat.  Per exemple, s'afirma que la guerra de successió simplement va ser una reordenació de l'estat, i les revoltes de la guerra dels segadors una traïció de iure en diuen, a la lleialtat deguda dels catalans al seu rei legítim que a més els costà un tros del seu país, per confiar en els francesos (aquí s'afegeix si cal que eren tontos, a més de traïdors). Es tracta d'un negacionisme que buida tota possible discussió. Catalunya no és perquè no ho ha estat mai una nació. 

 Jo em pregunto, però, què és una nació?  Es tracta potser d'un barem, en que es putua per exemple, 1 punt si té una llengua pròpia, un punt més si mai ha estat independent, 3 punts si més del 50% de la població manifesten una consciència nacional, i així anar fent. O bé es tracta d'una entitat donada de fora, per una voluntat divina. No falta gent amb la creença d'un origen d'aquest tipus de les nacions, deixant a part el cas hebreu. Costa de creure veient com són de contingents les fronteres del cotinent africà, per dir-ne un exemple. De totes maneres, el que és cert és que subjacent a aquestes discussions hi ha un sentiment molt humà, molt profund, que en fa entendre la visceralitat. No som persones aïllades, ni en l'aspecte social ni en l'històric. La vida de cadascú de nosaltres s'insereix dins d'un espai narratiu, que dona sentit al nostre origen i ens projecta, no com a persones, sinó a través dels nostres desecendents, cap el futur. D'això se'n diu identitat, i per això atemptar contra aquesta identitat que ens fa afirmar la nostra individualitat a través d'una comunitat, somou un fonament molt profund. I aquesta identitat ve donada per un imaginari, que no vol dir irreal, que és on rau l'origen d'aquestes discussions.  

 Cal afegir que aquest negacionisme no és exclusiu castellà. A Catalunya cada vegada s'observa més, amb les teories del Colón català, que el Quixot va ser una traducció del català del que es va censurar la versió original, i que Espanya és una entelèquia històrica fruit d'una conxorxa mesquina per part de Castella, i així anar fent.

 Jo crec que la història més aviat és un sfumato, en paraules de Miquel Batllori, en que la veritat s'encavalla a diferents nivells, tant socials, individuals, culturals que fa que els límits siguin incerts però alhora la fa tan rica i fascinant. El negacionisme de tots dos costats no porta enlloc. L'aproximació a la història necessita una actitud comprensiva i sobretot bondadosa i desapassionada. Per exemple, un segador del 1642, simplement es va sublevar per evitar morir de gana quan els terços espanyols esquilmaven els masos catalans. No en sabien res del corrent històric en que estaven immersos. El punt de vista de la intrahistòria és molt necessari i per això crec que la història de tipus acadèmic, ha d'anar acompanyada de la lectura literària, la bona literatura que mostra l'autèntic pàlpit de l'època. 

 Un altre exemple és la mania que tenim de titllar la Corona Aragonesa, com la Corona Catalano-Aragonesa. Els comtats catalans no han tingut mai una monarquia pròpia. Però també és fals quan des de l'altre costat s'afirma que érem súbdits aragonesos. Barcelona i els seus comtats es regien per les seves lleis i Aragó per les seves, i el rei i comte es subjugava independentment per una o altra. I a més, fins a Martí l'Humá, la cort parlava i escrivia exclusivament en català. Després, el pol cultural va passar a València. Era l'època del Tirant lo Blanc.
 I per un altre costat, el nostre idealitzat Jaume I, va fer durant el setge de Palma allò que els orcs del Senyor dels Anells, en la darrera part de la trilogia, van fer a Minas Tirith, bombardejar-la amb els caps decapitats dels moros captius per minar la moral dels defensors. Per no parlar dels almogàvers, que van comportar-se sovint com uns trinxeraires. A Sicília encara hi ha el record de les seves revenges sanguinàries, i encara no hi ha jusificació de l'espoli de Constantinoble que va precedir la caiguda de Bizanci en mans dels turcs, accelerant-ne la decadència.

 Per mi, respecte a Catalunya, hi ha dos pilars bàsics pels quals ja es pot dir ase o bèstia. La primera és la pervivència d'una llengua ben viva, que no s'explica sense una consciència de poble comuna, i la segona, l'existència d'una cultura, especialment la literària, ininterrompuda des del segle XII, i amb obres fins i tot cabdals a nivell mundial, i amb un influx, com va demostrar el pare Batllori a nivell europeu molt més important del que s'havia volgut reconèixer. Aquí sí que hi veig grandesa.

En fi, doncs, som una nació? Jo el que trobo a faltar és més bondat i una lectura més desapassionada de la nostra història, que al cap i a la fi ens ferà més humans i més comprensius els uns amb els altres.




divendres, 19 d’octubre de 2012

A Roma amb amor, de Woody Allen

 Vaig anar a veure la darrera pel·lícula de Woody Allen (To Rome with love), sempre és una garantia, també animat per la crítica informal que vaig llegir de l'Alfred Bosch, que per contra menysvalorava el seu film anterior, Midnight in Paris, i n'he tornat amb el convenciment que l'Alfred Bosch i jo tenim criteris diferents.
 A Roma amb amor, Woody Allen teixeix cinc relats que només tenen en comú Roma com a escenari genèric. Podrien ser cinc històries independents, però totes pequen de manca d'originalitat, o si més no, encara que la idea fos bona, no està prou elaborada. És com si en Woody Allen hagués escrit el guió a corre cuita i per encàrrec de l'ajuntament de Roma, i no s'hagués donat el temps suficient per madurar-lo. La mateixa sensació que donava Vicky Cristina Barcelona, però en aquest darrer cas en ser una sola història la pel·lícula en general agafava més pes, tot i que jo he arribat a creure que ens prenia el pèl com ho ha fet una mica amb els romans ara. Jo no li he sabut veure la profunditat que esmentava l'Alfred Bosch, en tot cas força tòpics i gags fins i tot molt previsibles i escenes mal tancades.
 No dic que no sigui entretinguda i no tingui detalls brillants. La idea del cantant que només interpreta de forma excelsa sota la dutxa, i que per tant només pot sortir a l'escenari sota un raig d'aigua, és realment ben trobada, però poc aprofitada. Que a més aquest home sigui enterramorts i el seu fill filo-comunista, només queda com un apunt graciós que no porta enlloc a part de certs tics histriònics. Molts personatges els deixa a mig camí, suggereix històries i arguments que queden esfilagarsats, i algunes escenes les resol de manera improvisada i poc creïble. També abusa d'antics clixés, tics utilitzats en d'altres films, i el mateix Woody Allen fent de Woody Allen, però amb l'agreujant que també surt el Roberto Begnini fent com sempre de Roberto Begnini. 
 Midnight in Paris, en canvi, dona la sensació d'un guió ben trabat, inspirat diguem-ne, amb una idea conductora clara, no és aquesta potser la millor vida possible?, intel·ligent i molt documentada. El públic podia reconèixer els abundants referents culturals. En aquesta nova pel·lícula, abusa en algun moment dels referents que deixen fred al públic.
  Tampoc estranya això per part de Woody Allen, pel qual els actors deuen fer cua per ser-ne dirigits i es permet el luxe de fer el que li vingui de gust,  que també ens té acostumats a aquests daltabaixos i per tant la pel·lícula del proper any podem esperar des d'un canvi sorprenent de registre, com a Match Point, com una nova i brillant tragi-comèdia.
 Espero que em perdoneu si he estat massa dur, però davant d'un geni com Woody Allen l'expectativa sempre és massa elevada.




divendres, 12 d’octubre de 2012

Indignació

     Què és la indignació? Segons Michael J. Sandel, en el seu llibre Justicia, es tracta de la forma especial d'ira que sentim quan algú obté el que no es mereix. Quadra perfectament amb l'ús de la paraula indignat que s'ha popularitzat darrerament i nascuda amb l'actual crisi econòmica. Ens indignen les primes cobrades pels directius de bancs que han creat forats financers, per exemple. O l'especulació atiada pels bancs sobre l'habitatge, o l'estafa encoberta de les participacions preferents. És comprensible aquest sentiment, quan veiem la cara amb un somriure estampat d'un banquer que acaba d'enfonsar una entitat i cobra un, dos o tres milions d'euros. 
 És justa aquesta indignació? Es pot pensar que sí, però jo crec que cal estirar més el fil d'aquesta pregunta. Jo qüestiono, per exemple, perquè no ens indignàvem davant aquestes pràctiques abans, molt abans que la crisi comencés? I no és la primera bombolla especulativa de la història, per cert. La indignació, cal reconèixer-ho, ha nascut quan ens ha afectat de ple la crisi, i ha posat en escac el nostre benestar. Si és així, si tornessin a donar-se les condicions que van fer créixer aquest globus d'economia fantasiosa, temo que la indignació s'apaivagaria i tornaria a rodar alegrement la roda especulativa en la que tots, és bo recordar-ho, tots hem participat. Només quedarien un grapat d'idealistes clamant per allò que consideren de forma absoluta, com a just.
 Anem un pas més enrere, o endavant, i preguntem-nos on està l'origen de l'especulació. La cobdícia pot ser la resposta, el desig desenfrenat de tenir sempre més. Sembla ser que la cobdícia és un tret negatiu que cal eradicar. Xavier Sala i Martí, explicava amb un cert cinisme, que l'economia era la ciència que provava d'aconduir la cobdícia en benefici del propi sistema, i que per tant pot ser positiva o negativa. En aquest sentit, aquest economista, utilitza un concepte purament utilitarista de la cobdícia. Si la cobdícia serveix per crear riquesa i créixer, benvinguda sigui. Només cal vetllar, com si fos un petit monstre, per domesticar-la, aconduir-la correctament i posar-li límits si cal quan fa trontollar tot el sistema. No ens acostuma a molestar gaire que algú acumuli milions d'euros, mentre les coses ens van raonablement bé i fins i tot podem aplaudir les grans fortunes perquè com un corn de l'abundància devessen la seva riquesa per tota la societat. Aquesta és la justificació de molts rics. En tot cas, en temps de bonança només sol aixecar un altre vici, l'enveja.
 Hi ha una altra visió de la cobdícia totalment diferent, que fins i tot en capgira el sentit. Als Estatus Units es va produir una onada d'indignació pels beneficis dels brookers a Wall Street que respon amb més sinceritat a la definició de Sandel. Als americans no els fa repelús l'acumulació de riquesa, sinó l'acumulació de riquesa immerescuda. Ens pot sonar xocant, a primera vista, però darrera d'aquesta concepció s'amaga una de les premises que també expliquen la societat Nord-americana i sense la qual no es poden entendre alguns debats que ens semblen extravagants des del punt de vista europeu. I és la llibertat individual com a premisa bàsica. Tothom ha de ser lliure de poder fer qualsevol cosa, i això inclou la llibertat de fer-se tant ric com es vulgui. L'únic límit és la llibertat dels altres i algun o altre valor, com el fet de merèixer-la si és fruit de l'esforç. Moltes de les discussions entre Republicans i Demòcrates tenen per base els límits de la llibertat individual: llibertat de tenir la meva escopeta, de tenir un pla de pensions si em dona la gana i provar de fer-me ric si vull. És curiós com darrera de les filosofies més radicals de la llibertat hi havia escriptors i intelectuals ateus, però als Estats Units hi posen Déu fins la sopa com a garant darrer d'aquesta llibertat. No entraré en aquest tema, però. Curiosament, no sé si molts nord-americans s'adonen que aquesta idea entronca directament amb la concepció moral de Kant barrejada amb un cert esperit del Far-West.
 A Europa, per herència grega probablement, associem en canvi l'acumulació de riqueses desmesurada a la violació d'una virtut (l'austeritat, el capteniment, la generositat potser).  Sant Tomás d'Aquino no es mossegava la llengua, i afirmava que qualsevol persona que tenia més del que necessitava per viure, era ja un lladre. El problema és determinar què és una virtut i què no, i això ens remet a allò que és veritable. Pel calvinisme, l'èxit econòmic era un signe de favor diví, el catolicisme ha proposat l'austeritat, en sí mateixa, com una virtut.
 En resum, on vull anar a parar és  que així es dibuixen les tres visions que poden contraposar-se que fonamenten el que és bo en general, i en l'economia en concret, i que com veieu poden donar tres visions divergents: utilitarisme, virtut i llibertat.
 Penso que si bé nosaltres respondríem que ens movem per la virtut, la realitat és que ens inclinem al més pur utilitarisme. I per això tenim els governs que mereixem: tecnòcrates grisos. Les perorates del nostre president del govern espanyol, es poden resumir amb la mateixa lletania: creixement, retallar dèficit, i crear llocs de treball. A mi em deprimeix, francament, i sentir algun discurs que vagi més enllà i s'atrevís a parlar de valors o virtuts em resultaria molt consolador.


dissabte, 29 de setembre de 2012

La merla d'aigua

 Els ocells són realment uns éssers inspiradors. No puc cansar-me d'observar-los. Aquesta vegada he pogut caçar amb la càmera un merla d'aigua (Cinclus cinclus). He vist unes quantes vegades la merla d'aigua, no és difícil de veure'n en els rius i riuets de tot el Pirineu. Dos exemplars adults que saltironejaven entre les pedres del torrent que baixa per la Vall de Pombie, que puja fins el Midi d'Ossau. És un ocell particular, típic dels ambients muntanyosos i dels verals de torrents i rius. Busca petits crustacis a les roques i els petits tolls, que busca capbussant-se. Els ocells de muntanya són ben particulars. Acostumen a tenir una especialització a aquest medi que els fa molt diversos. Alguns són relíquies del quaternari, quan encara les valls estaven cobertes per geleres immenses, i que amb l'escalfament del clima s'han anat aculant cap als ambients més alts, en les seves illes ecològiques, com el gall fer (Tetrao urogallus) i la perdiu blanca (Lagopus mutus). A mi em captiva especialment un ocell que he vist unes tres o quatre vegades, el Pela-roques (Trichodroma muraria).
 En fi, us deixo la fotografia de la merla d'aigua. Destaca pel seu ventre blanc i el plomatge en el dors de color marró fosc, els exemplars joves tenen un color més difuminat a l'esquena.

dijous, 27 de setembre de 2012

Midi d'Ossau

 Tinc una dèria per tot allò relacionat amb el vulcanisme, i en general, cada vegada em captiva més la geologia. Qualsevol paisatge és un llibre obert de milions d'anys. Impressiona pensar que tota aquesta bellesa és fruit d'un lentíssim procés, que només té sentit quan durant la nostra fugissera vida en l'escala geològica, no som ni tan sols un sospir, el podem contemplar. Quanta bellesa!
 Aquest cap de setmana he tornat a un dels cims més impressionants i originals dels Pirineus, el Midi d'Ossau, situat al Béarn. És una mole de pedra vertical, que contrasta amb totes les muntanyes de l'entorn perquè surt aïllada, abruptament, i és de color molt més fosc. Es tracta de l'esquelet d'un antic volcà que estava actiu ara fa 260 milions d'anys....260 milions d'anys vol dir que ha contemplat els dinosaures passejant-se per les seves faldes fins els primers homínids. Quan dic l'esquelet d'un antic volcà, em refereixo un fenòmen geològic que ocorre quan un volcà d'extingeix. El basalt de la xemeneia experimenta un procés de refredament molt lent, que fa que solidifiqui i doni una roca molt dura. Després, l'erosió destrueix el con que l'envolta i queden aquestes columnes insòlites. Per exemple, tots podeu recordar la Diables Rock, la muntanya on aterrava la nau extraterrestre en la pel·lícula Encuentros en la tercera fase, de François Truffaut, ho dic en castellà perquè sempre l'he vista en aquesta llengua. Té el mateix origen. A l'illa de Stromboli, a uns 200 o 300 metres mar endins, s'aixeca també una curiosa estructura en forma de pitó, com una enorme columna que s'alça uns  50 metres sobre el mar. És l'antiga xemeneia del volcà Stromboli, en el lloc on es trobava fa uns quants milers d'anys, l'Strombolicchio li diuen, el petit Stromboli. Acaba amb la mateixa forma que el Midi d'Ossau i té el mateix color.


 Total, que m'he deixat fascinar una vegada més, i he fabulat sobre la història que ens explica aquest impressionant cim de 2.884 metres. El volcà deuria ser altíssim, correspon a un temps en que allí hi havia cims de 6.000 metres, i les erupcions espectaculars. Diuen que era de tipus strombolíà.  L'he ascendit un parell de vegades, és una grimpada molt distreta. I fins i tot hi vaig passar una nit al capdamunt. Us en deixo una foto per a que la disfruteu. 

Està presa al refugi de Pombie, ja a la base de la muntanya pel que l'angle és molt tancat i no s'acaba de veure la seva majestuositat. Afegeixo una altra baixada d'internet.


Per cert, no és l'únic vestigi d'aquest tipus als Pirineus, encara que sí el més evident. No gaire lluny hi ha el cim i el vèrtex d'Anayet, que tenen el mateix origen però aquests sí que es poden confondre amb el paisatge general, i a Ribes de Freser, el penya-segat que hi ha a sobre, és d'una roca també d'origen volcànic. Una antiga xemeneia d'aquestes característiques, encara més antiga, d'abans que no existissin els Pirineus que va ser engolida per les forces tectòniques i metamorfositzada. És un mineral molt rar i curiós i un dels pocs llocs del món on es pot trobar. I finalment, si mai passeu per Hostalric, el turó on s'enfila el poble també és una antiga xemeneia d'aquestes, més moderna en termes geològics, només té un parell de milions d'anys. Bé, no sé si pot interessar a ningú tot això.



dimarts, 18 de setembre de 2012

Santiago Carrillo

   El meu blog comença a semblar un obituari, però no volia deixar escapar l'ocasió per fer quatre pinzellades sobre Santiago Carrillo, ara que tot just hem sabut que ha mort, als 97 anys d'edat, fent la migdiada. No és el final previsible per un lluitador i un fumador empedreït.  Se'n va definitivament, doncs, un altre personatge d'aquells que de tant en tant, quan en sentíem alguna cosa pensàvem allò de, encara és viu? I fa molts anys que ho diem. Semblava un immortal que a més ha fet un bon favor, sense voler, a les empreses tabacaleres perquè des que era jove fins al final ha estat un fumador contumaç. Ni càncers, ni bronquitis ni res. Ha mort plàcidament fent la migdiada i amb el cap claríssim i sempre de bon humor, amb el posat murri habitual i la cigarreta sempre entre els dits o entre els llavis. Ateu declarat,  ni tan sols temia la mort. O no ho semblava. No fa massa que encara el vaig poder sentir i mantenia la ment i la parla ben clara i lúcida. 
 Què en sé d'aquest personatge? Desapareix potser el darrer  gran protagonista viu de la segona República i la Guerra Civil. Era dirigent de les Joventuts Socialistes, ja amb vint-i-un anys, i l'artífex que aquestes es fonguessin amb el Partit Comunista cosa que va suposar un autèntic xoc enre els militants d'esquerres de l'època. Dirigent de la República també durant la guerra, no s'ha pogut treure mai de sobre l'ombra dels crims de Paracuellos, quan van haver d'evaquar els militars i falangistes de les presons de Madrid quan l'exèrcit nacional els assetjava. Eren una patata calenta  i un perill que no li van trobar millor sortida que afussellar-los pel camí. Més de cinc-mil, diuen. A Carrillo, encara fa poc en alguna aparició pública, no li faltava el grup de falangistes que encara l'increpaven per aquests fets. Ell sempre ho ha negat amb una vehemència que no sé si volia dir que acceptava el fard tan si era fals o vertader. No se n'ha tret l'aigua clara. 
 Des que sóc nen que n'he sentit parlar i el veig als mitjans de comunicació. Famosa és la seva tornada clandestina de l'exili amb peluquí.  Protagonista destacat de la transició espanyola,  va saber reconduir el comunisme espanyol cap a la democràcia, amb algunes concesions que haurien semblat impossibles. Dirigent del PCE, diputat, víctima de la partitocràcia. Ha estat sempre allí, per desesperació d'aquells que fa temps que el volen veure mort, sobretot els nous nostàlgics que no volien oblidar allò de Paracuellos.
 D'ell n'he llegit dos documents prou il·lustratius. Un és l'entrevista que li va fer a l'exili la periodista italiana Oriana Fallaci, recollida en el llibre Entrevistas con la Historia. Per cert, probablement és el darrer entrevistat que quedava viu, inclosa l'Oriana Fallaci. Dels vint-i-escaig entrevistats, protagonistes de la història contemporània dels anys seixanta i setanta, ell i el biste de Recife Helder Camara, són els dos únics que impressionaven per la seva lucidesa, un cop llegides les entrevistes més de trenta anys després que es realitzessin, i per tant amb la perspectiva històrica. Aquí vaig començar a trencar el prejudici. Santiago Carrillo, ja advocava per l'eurocomunisme i el comunisme democràtic, en un temps en què la Unió Soviètica mantenia les seves postures totalitàries i semblava que encara podia menjar-se el món. La seva anàlisi de futur s'ha mostrat molt encertada o com a mínim ben orientada, comparada amb d'altres personatges inclosos en el llibre que ara fan quasi riure, benevolament. 
 Més tard em vaig llegir la seva autobiografia. Molt sucosa, plena d'anècdotes del període de l'exili i les facècies del comunisme internacional, tot i que hauria pogut ser escrita amb una mica més de qualitat i en alguns fragments es notava un intent auto-justificador que potser reflecteix una consciència no tan tranquil·la com semblava. Abans de l'estiu encara el vam poder veure en una recepció amb el Rei, junt amb el que es pot considerar el seu antagònic, Manuel Fraga Iribarne. Ell amb una crossa, el Fraga ja en cadira de rodes. Tots dos ja han marxat d'aquest món. Un creia que no n'hi havia cap altre, l'altre pensava que sí. Què s'explicarien si un dels dos estigués equivocat, i es retrobessin  de nou nets de prejudicis? Hi ha qui encara creu sincerament que Carrillo deu estar rostint-se en algun foc etern. En fi.
 A La Vanguardia digital han publicat la Contra que li van fer l'any 1999. Fa algunes afirmacions que mostren una duresa de sentiments notable, per exemple el repudi del seu pare que va trair la República. Crec que una de les claus per entendre els de la seva generació, és que ve d'una època en que la militància en un partit, i especialment en el partit comunista, subordinava totalment l'individu, de manera que els militants consideraven natural donar la vida, i a fe que la posaven, per la causa i pel partit. Aquesta mentalitat avui ens sembla incomprensible. No és que fossin inhumans, simplement l'ideal col·lectiu passava per sobre de tota altra consideració. Cal entendre l'exageració d'aquesta actitud com l'origen d'algunes barbaritats del segle XX. Afortunadament, tothom reconeix que Santiago Carrillo va saber superar aquesta forma de concebre l'ideal i va tenir, quan va convenir, una veritable alçària de mires que només tenen els grans personatges, i que va contribuir no poc a la transició democràtica. Va saber entendre's amb el Rei i amb Tarancón i va fer un paper imponderable.
 La mort li ha arribat com un sospir,  mentre dormia sota les darreres calors d'aquest estiu que s'escola sense remei. 


dissabte, 15 de setembre de 2012

Miquel Batllori

 Ahir, ben sàviament, vaig idecidir quedar-me a casa i mirar al canal 33, no podia ser en cap altre, el documental L'agudesa d'un savi, sobre el pare Miquel Batllori, jesuïta i historiador. Ja coneixia el personatge, Josep Pla li va dedicar un dels seus homenots,  un home que durant molts anys que feia una feina solitària i fins un cert punt només coneguda en els cercles especialitzats, però que al final de la seva vida (va morir el 2003, als 93 anys d'edat) finalment es va reconèixer la seva extraordinària tasca i es va difondre la seva obra. Va ser un estudiós extraordinari de diversos períodes de la història europea des de la perspectiva catalana. O millor, la projecció catalana en la cultura Europea durant més de vuit segles. Va donar llum definitiva a personatges com Ramon Llull, Arnau de Vilanova, Baltasar Gracián, el cardenal Vidal i Barraquer, la família Borja. A partir d'aquests protagonistes dels seus temps, va donar les claus per entendre i interpretar-los, a ells i al període en que visqueren. Fou un pioner tenaç que es va amarar d'una saviesa i erudició aclaparadora. Veure'l disgredir, ja nonagenari, en la pantalla, deixa bocabadat per la seva loquacitat i lucidesa. I transmet  a més una humilitat gens fictícia, gens impostada. Al final, ell mateix es reconeix com un humil historiador que no dona massa importància a la seva obra i encara recordo que una de les seves darreres declaracions va ser que si una cosa li sabia greu, és no haver estat més generós. La seva obra , més de mil escrits i volums, va ser compilada per iniciativa i insistència d'Eliseu Climent, l'activista cultural valencià. Dos dies desprès d'acabar aquesta tasca, com si tingués consciència que ja havia posat el colofó a la seva vida, el pare Batllori ens va deixar. I cada vegada que un savi ens abandona, ens sentim vertiginosament sols.
 El documental combinava entrevistes i intervencions dels arxius de TV3 del pare Batllori, veus en off que citaven escrits seus, entrevistes i declaracions d'entesos i col·laboradors seus i pinzellades sobre les seves troballes i aportacions historiogràfiques. Tot plegat crea un mosaic molt encertat, lluny de la simple biografia, que mostra l'home i l'obra, quan de fet són una mateixa cosa. A mi em va aixecar una admiració reverencial, una vida que es consagra a un propòsit, recorre el camí fins el final i deixa un llegat que quedarà per sempre.
 D'aquest llegat, el que n'he pogut extreure és la immensa riquesa que amaga la història del nostre país. No tenim necessitat de reivindicar-nos, francament, i podem quedar-nos ben tranquils davant les veus que volen creure's i fer-se creure que som fruit d'una mena de quimera històrica. I en segon lloc, com fa empal·lidir una figura d'aquesta magnitud, la mediocritat que entravessa la nostra societat. Emmirallar-s'hi, ben humilment, no pot fer res més que estimular-nos i empènyer-nos a donar el millor de nosaltres mateixos.
 El documental acaba amb una imatge zenital de la tomba, una petita làpida al terra amb les dates de naixement, entrada a la Companyia de Jesús i la mort, que es troba al cementiri dels jesuïtes a Sant Cugat del Vallès. La pedra ja està coberta de líquen. Què en queda de tota aquesta saviesa? L'obra, l'exemple, i n'estic segur que la persona, no sé com, que ha mort per donar fruit.


P.D: Sempre he trobat tonta la afirmació aquesta que la gent viu mentre se'ls recorda o l'obra perdura, però certament, des d'aquesta perspectiva aquest home ha aconseguit el més semblant a l'eternitat.


dimecres, 12 de setembre de 2012

Incerta glòria

   El 2012 és el centenari de l'anomenada collita del 1912, en l'àmbit de la cultura catalana. Aquell mateix any van néixer els escriptors Pere Caldres, Avel·lí Artís Gener (Tísner) i Joan Sales i Vallès. De tots tres, el que conec crec que molt bé com a lector, és en Pere Calders. Però la publicitat d'aquesta efemèride m'ha empès a interessar-se pel darrer, Joan Sales i Vallès. La primera cosa que m'ha cridat l'atenció és que a més de compartir el cognom, en les fotografies té una fisomia molt i molt semblant a alguns familiars meus. Tot plegat em fa suposar que som parents, llunyans i no sé a través de quina branca, però parents. Ho hauré d'investigar.
Joan Sales ha deixat dues obres, a part de la seva tasca com a editor i activista cultural, Incerta glòria que acabo de llegir i les cartes amb el poeta Màrius Torres.  Incerta Glòria transcorre durant la Guerra Civil, que l'autor va viure com a soldat republicà. Està escrita en un format a voltes epistolar, a voltes en primera persona com si fos un diari o com a narrador en primera persona, directament. Cada una de les tres parts en que està estructurada canvia el punt de vista però amb una seqüència cronològica, dels personatges protagonistes. El Lluís, un tinent al front d'Aragó d'ideologia anarquista, crec que el alter ego del Joan Sales, la Trini, companya del Lluís que es queda a la reraguarda de Barcelona amb el fill que ambdós tenen, i l'Agustí Cruells, ex-seminarista enrolat en l'exèrcit republicà en la mateixa brigada que el Lluís. Pel mig, hi ha un personatge una mica enigmàtic i desconcertant, però potser el més lúcid i que dona el contrapunt a tota l'obra, també soldat en la mateixa brigada, en Soleràs. L'obra té una quarta part, que els editors d'aquesta darrera edició que vol commemorar el centenari del naixement de Joan Sales, han decidit posar-la a part com una altra obra (Viatge d'un moribund). El fet és que en Joan Sales, des de la primera edició de la novel·la fins les darreres modificacions introduïdes el 1981 (va morir el 1983, si mal no recordo, igual que la Mercè Rodoreda), va estar prop de quaranta anys traginant-la, donant-li voltes, reescrivint-la. La primera tenia dues-centes seixanta pàgines. La darrera, més de nou-centes. Podríem parlar d'autèntica obsessió per digerir i abocar tot el que la Guerra Civil va significar per ell, i potser per això dona la impressió de ser un enorme llenç inacabat. S'ha qualificat Incerta Glòria com l'obra més russa de la literatura catalana. I és cert que en llegir-la a mi m'ha recordat força l'obra Vida i Destí, de Vasili Grossmann, feta de retalls de la Unió Soviètica durant la segona guerra mundial. Incerta Glòria a voltes també sembla feta de retalls, de fragments que no s'acaben d'obrir, d'altres perfectament tancats. Diria que suggereix i amaga molt més del que explica, però alhora explica molt,  moltíssim. Com totes les obres sobre un conflicte armat, escrites amb sinceritat i des de dins, dona la veritable mesura i les contradiccions, i per tant la tragèdia humana, d'aquest període. Si a més, en som capaços de posar el marc històric, el dels fets mal anomenats objectius, l'obra s'alça imponent. Un historiador, i ja ho vaig afirmar en una anterior post (Parte de Guerra, de Edlef Köpplen, 06/06/2012), a més dels fets, no es pot perdre aquestes obres que entren en l'ànima del conflicte, que reviuen l'atmosfera, l'ambient, les emocions, la tensió entre ideals i realitat. I sobretot, donen llum a una cosa que aprecio moltíssim i són les contradiccions internes de qualsevol conflicte que fan que el judici, que sempre vol tendir al maniqueïsme i la simplificació, deixi de tenir en certa manera sentit. Millor escoltar amb respecte aquestes veus que gràcies a Joan Sales, ens arriben de lluny Us obsequio un fragment del pròleg:

Hi ha un moment de la vida que sembla com si ens despertéssim d'un somni. Hem deixat de ser joves (...). Un fosc afany ens mou durant anys turmentats i difícils; busquem, conscientment o no, una glòria que no sabríem definir. La busquem en moltes coses, però sobretot en l'amor ¾ i en la guerra, si la guerra se'ns entravessa (....). La set de glòria es fa, en certs moments de la vida, dolorosament aguda; tant més aguda és la set com més incerta és la glòria de què estem assedegats (...). Però sé que molt li serà perdonat a qui molt hagi estimat.
P.D: Curiosament, vaig sintonitzar Catalunya Ràdio que emetia en directe l'acte institucional de la Diada, en el moment precís que llegien un fragment d'Incerta Glòria, de la que tot just acabava de llegir-ne la darrera ratlla.

dilluns, 10 de setembre de 2012

Per què no aniria a la manifestació de l'onze de Setembre

 La inèrcia popular, i el bombardeig mediàtic, m'empenyen a assistir a la manifestació del 11 de setembre per la independència de Catalunya. Com si temés que d'aquí a una colla d'anys em sabés greu no haver dit "jo hi vaig ser". I al marge d'aquesta motivació discutible, m'he preguntat  què penso i vull realment. 
 En primer lloc, la independència en sí mateixa no m'importa massa si no sé quin model de país hi ha al darrera. Es mantindria la partitocràcia? Continuarien els càrrecs públics sense por a que es passin comptes a la seva gestió? Quina economia s'imposaria, la llei del mercat i l'especulació o la que posa la persona en el seu centre? Perquè hi ha algun polític independentista que si arribés a governar aquest país, temo que amigraria. Dono per fet que la vocació de Catalunya seria la de ser un país Europeu, que Europa alhora, sigui de veritat i també faci una mica més absurdes les fronteres, però en fi. Per quan els Estats Units d'Europa?  I marxar d'Espanya em sap greu. Primer perquè seria la història d'un fracàs, un malentès mutu.  A mi, la idea del federalisme em seduïa. Segon, perquè tinc molts amics espanyols i quan penso en això, no li trobo del tot el sentit. Tercer, em sap greu deixar de banda aquells de l'altre riba de l'Ebre i d'aquesta que creuen sincerament que som una mateixa pàtria. Sóc un sentimental, què hi farem. A Rupit, on sóc ara, l'ajuntament ha trufat els carrers de banderes estelades. Si hi ha algú en aquest racó de país que se senti legítimament espanyol, es pot sentir exclòs, violentat. I no m'agrada. 
 Si ho mirés des del costat més utilitarista, tot i les guerres de declaracions i xifres, tendeixo a creure'm això del dèficit fiscal. El silenci tàcit dels dirigents del govern espanyol en aquest sentit em fa suposar que no tenen arguments per sostenir el contrari. Però és una pena que la independència tingui per motor motius pecuniaris.   Altrament, cal reconèixer que molts sectors espanyols han abonat amb ganes l'independentisme. Porto temps  llegint la premsa d'àmbit estatal, i sovint supura un menyspreu que només fa agafar ganes de tancar la porta i dir aquí us quedeu. I finalment també em sento incòmode en els esdeveniments massius. En tot cas, si algú que em conegui m'hi veu, que m'ho torni a preguntar.

dissabte, 8 de setembre de 2012

Cabrerès, bell Cabrerès


   El Cabrerès és un dels indrets del nostre país que es pot dir que té màgia, com es ve a dir darrerament d’una manera francament fada. Es pot creure que ha estat tocat per un orfebre tel·lúric, i esdevé de froma natural un referent de l’ànima. Per a qui hi visqui, o hi estigui arrelat d’alguna manera, fa boa la cita de Lluís Llach i ens fem contrabandistes, mentre no descobreixin detectors dels secrets del cor. El Cabrerès, subcomarca d’Osona, està aculada entre els límits de la Garrotxa i La Selva. La serra de Cabrera, com una vella  i ciclòpia dentadura, estén les ombres dels espadats característics sobre les rouredes i fagedes del seu redós. Quan s’hi arriba ocorre el mateix de qui intueix un  llunyà un perfil i familiar que ens saluda de lluny. Fa relativament poc temps vaig estar a Nàpols, i encara que en una mesura més imponent, la presència llunyana, amable i alhora amenaçant em vaig adonar que el Vesubi imprimia la mateixa sensació als napolitans i fins i tot imprimia caràcter. Al Cabrerès passa el mateix. I s’hi pot llegir la història geològica, el vel verd de vida que hi  ha estès la natura i l’acció, encara harmoniosa, de l’home. Els pobles propers semblen emanats directament de l’entorn, integrats: Cantonigròs, L’Esquirol, Rupit… Un geòleg en feria una lectura més prosaica. Citaria forces que han estat devastadores, la falla d’Amer que és la responsabled’aquests cingles i en època històrica encara de terratrèmols devastadors com el del 1428. Però tot plegat es conjura en una harmonia que emociona, pacifica l’esperit, com si tots els milers i milions d’anys d’història que han donat aquest fruit, només m’haguessin esperat pel breu instant que jo els he pogut contemplar (en el sentit més profund del terme).

dimecres, 29 d’agost de 2012

El Arte de Volar, de Antonio Altarriba

 Una de les coses que em captiva de Bèlgica és com n'està de desenvolupada la cultura del còmic, de la bande dessinée o BD, com en diuen allí. No es podia esperar menys de la pàtria del Tintin, però es que a més del Tintin i el seu autor Hergé, hi ha una plèiade de dibuixants i guionistes llarguíssima, i no d'historietes, sinó de còmics i sèries de còmics de molt alta qualitat.En comparació, la nostra cultureta i indústria del còmic és més aviat pobra.
 El còmic ha estat inconscientment menystingut aquí, com un art de segon nivell (cal salvar l'entranyable i simpàtica astracanada que eren Mortadelo y Filemón, amb els quals alguns hem après a llegir), quan caldria considerar-lo el setè art, després del cinema. A mi em fascina la combinació d'imatge i diàlegs, a mig camí entre la novel·la i la cinematografia, entre la foto i la literatura, i a voltes, entre la pintura i l'escriptura. Recentment, ha començat a tenir un cert èxit el format de la novel·la gràfica. Un volum tan extens com una novel·la fet de vinyetes i diàlegs. La més coneguda és Maus, de Spidzmann, la primera novel·la gràfica guanyadora d'un pulitzer i traduïda a no sé quants idiomes. Els recursos expressius que permet el dibuix i el diàleg alhora no poden juxtaposar-se sense més a la novel·la simple o al cinema. En aquestes obres es palpa realment que es tracta del setè art que encara té molt de camí per ser explotat a fons.
 Recentment, el 2010, es va publicar una novel·la gràfica espanyola que per la temàtica té certs paral·lismes amb Maus. Es tracta de El Arte de Volar, d'Antonio Altarriba com a guionista i Kim com a dibuixant. L'he hagut de descobrir precisament a Bèlgica en la traducció al francès! Del Kim només en coneixia el seu personatge de El Jueves, Martínez el Facha. No m'agradava. Però en aquest cas, el seu estil peculiar i el guió de la novel·la, una història viscuda i per tant en la que hi ha sentiment genuí, funciona de meravella. El Arte de Volar és una mena d'homenatge a la vida del pare de Antonio Altarriba, que recull les vicissituds d'un espanyol del segle XX, la descarnada contradicció entre utopia i realitat, i finalment dona sentit en forma d'obra d'art a una vida que s'hagués pogut considerar un fracàs. L'epíleg del llibre escrit per Antoni Altarriba, és una autèntica declaració del sentit que té l'art, molt més enllà del simple divertimento en que tendeix a convertir-lo la industrialització i la banalització. A mi m'ha captivat, pel que us l'aconsello, us ajudarà a volar una estona.


dilluns, 20 d’agost de 2012

La festa del cel

L'agost és un bon moment per veure amb tranquilitat reposicions de programes interessants. Ahir va ser el torn del documental de TV3 La festa del cel. La primera vegada  vaig ser presa d'una indignació que ara s'ha revifat. Aquest documental descriu la disbauxa dels aeroports que han crescut com bolets per la geografia hispànica, seguint l'estela del totxo. Dels reporters que l'han realitzat n'intueixo un certa mala llet, però la mala llet sembla que estigui justificada per realçar, pausadament, l'aberració col·lectiva, de manera que sense que hagin de fer cap comentari tendenciós explícit, l'espectador ja se sent prou escandalitzat, i d'una forma per tant, ben efectiva. Mostra amb murrieria els disbarats en ordre creixent, començant per l'aeroport d'Alguaire, continua pel de Osca, Castelló, Ciutad Real i Albacete. En el primer exemple ja em vaig posar nerviós, però els casos següents augmenten la indignació com si fos la trama d'un bon llibre de terror que et sap sorprendre amb un crescendo d'ensurts. Aeroports inspirats pel provincianisme més ranci, mancats de plans d'empresa i negoci, basats en expectatives il·lusòries o directament d'al·lucinacions esdevingudes en el despatx d'alguna diputació. Alguns, com deia un enginyós tweet, tenen menys tràfic aeri que Mart, ara que hi ha arribat la sonda Curiosity. És el cas del de Castelló, on no hi ha aterrat, ni enlairat, un sol avió. A Albacete fins i tot es van poder permetre el luxe de fer el disbarat per duplicat, i a Osca, tenen un aeroport que anomenen internacional, en una ciutat de 50.000 habitants i on preveien quasi la mateixa xifra de passatgers a l'any. L'espant davant tanta estultícia, a mesura que avança el documental, arriba a cotes perilloses per qui pateixi dels nervis, ja que els guionistes del programa, crec que també amb una sana alevosia, acompanyen els exemples amb les justificacions d'alguns dels responsables dels que no dic els noms perquè no m'agrada i ja estan retratats per la posteritat en el documental. Són tan obscenes, pornogràfiques diria, que fereixen la sensibilitat i tot. El televident queda amb la boca oberta i es pregunta si li estan prenent el número.Tots fugen d'estudi. Cap sap justificar amb una mica de racionalitat el disbarat. Un diu que si Valladolid no és rentable, perquè ho ha de ser el de Lleida? El cafè para todos, en versió cutre, més aviat trista. El d'Osca, un antic senador del PP, comenta com a sortida el turisme taurí que vindrà de Catalunya on s'han prohibit les corridas. D'altres reconeixen obertament la manca de previsió, l'adjudicació d'ajuts per atraure companyies que paguen sota mà com a promoció turística per complir amb el destí d'aquests pressupostos, i fins i tot, en el de Ciudad Real que era simplement una obra que les empreses adjudicatàries duien a terme pel sol fet de cobrar i fugir. Estafa, pura i dura, a l'erari públic reconeguda públicament i que jo sàpiga sense que cap fiscal hagi mogut un sol dit. Un altre no s'està de reconèixer els motius electoralistes per llençar una colla de milions d'euros a l'aigüera. Què diran els meus votant si aturo les obres? I no parlem del cas de Castelló, només justificat per programes megalomaniàtics d'urbanitzacions, ciutats de vacances i camps de golf que mai s'arribaran a dur a terme i que havien d'atraure una riuada de turistes. 
Vàries coses se m'acudeixen després d'haver vist això, amb tots els matisos que calguin. Per un costat, la trista visió de desenvolupament que impera, basada en l'augment del trànsit de tantes persones com sigui possible i que com més consumeixin, millor. No sabem, encara, que això no porta enlloc? O potser sí, a l'abisme social, econòmic, ecològic i afegeixo que espiritual. Cal redefinir el concepte de desenvolupament, la reforma més profunda i necessària de totes les que es proposen. En segon lloc, la malentesa vertebració de l'Estat, que cerca un igualitarisme absurd mancat de mires i grandesa. Cada capital de província vol el seu aeroport internacional, a voltes sense justificacions més vàlides que el simple perquè sí. I després de veure tanta malversació confessada, mala gestió i tot plegat, com no pot ser possible passar comptes als responsables, que aquests encara es justifiquin, i que no hi hagi mecanismes democràtics que permetin bandejar-los de cap responsabilitat pública la resta de la seva vida? A això cal afegir una manca de vergonya que em sembla patològica. Temo que el nostre sistema està corromput, quan no podem fer res més que mostrar una indignació estèril i penjar comentaris com aquest en els nostres humils blogs. Si aquest país té els governants que es mereix, potser és que mereix enfonsar-se.




dissabte, 18 d’agost de 2012

L'abellerol

 Ningú sap exactament com s'ho fan les aus migratòries per orientar-se. I fins i tot, el sentit mateix de l'emigració. Queda clar que és degut a la cerca del clima més benigne possible per reproduïr-se, i quasi sempre és sentit nord-sud o sud-nord, aproximadament. Però si mirem la distribució de les àrees de cria d'aquests ocells i els trajectes a voltes llarguíssims que realitzen, és una d'aquelles adaptacions que posen en dubte que l'evolució tingui un sentit massa utilitarista, més aviat és extraordinària, i potser inexplicablement, creativa. Un dels ocells més vistents, per mi el més vistent, que ens visita és l'abellerol, Merops apiaster. En vaig veure el cap de setmana passat una dotzena, amatents en els cables elèctrics als voltants de Rupit (Osona). El vol és característic, com si papallonegessin, percacen una abella i retornen al filat o la branca. El cant és com un suau bombolleig ben curiós. L'aspecte, totalment tropical. Quan vaig viure a Moçambic, i les vegades que he estat a l'Àfrica austral, m'ha meravellat descobrir dins del gènere Merops, set o vuit espècies diferents, però l'única que emigra és el nostre Merops apiaster, el european bee-eater, en diuen allà, on el consideren un visitant hivernal. Aquí apareix en grapats amb un cert esperit gregari per acolorir els nostres paisatges. Perquè aquest emigra i els altres cosins d'espècie, tots molt semblants, no ho fan? No ho sabem,  Potser l'època de cria la tenen trastocada, i quan a l'hemisferi austral és hivern, ells busquen l'eterna primavera viatjant cap al Nord, però hi trobaran unes temperatures no massa diferents de les de les zones tropicals.  El fet és que això ens regala l'espectacle d'aquestes belles i gràcils aus, la cita fidel que alegra les nostres latituds.
Merops apiaster, Rupit, Catalunya
Merops pusillus, illa de Ibo, Moçambic

dimecres, 15 d’agost de 2012

Impressions post-Olímpiques

 Aquest any, per una circumstància ben especial, he seguit els Jocs Olímpics de Londres 2012 des de l'inici a la fi com un nadó afamat amorrat a la teta. Només he discriminat el futbol. He admirat fins i tot la lluita greco-romana i l'halterofília. Aquestes són algunes de les idees, impressions, preses al vol.

M'he emocionat per tant d'esforç a la recerca d'una incerta i efímera glòria. El més sovint, incerta. Són molts més els no-premiats que els que han aconseguit una medalla. La història l'escriuen, en l'esport, els triomfadors perquè n'és intrínsec. Allò que l'important és participar només val  per aquells que mai hi somniaven de participar en uns jocs olímpics, o atletes en circumstàncies especials, com la judoca Saudí Ali Seraj Abdul Rahim Shah Khan (nom tan llarg com curta la seva participació) i com van solucionar l'ús del Nikab, les primeres dones que participen en uns jocs de Qatar i l'atleta discapacitat Oscar Pistorius, que serà una de les imatges dels jocs que passaran a la història. Algú hauria d'escriure també la crònica dels fracassats, aquells que una lesió, una caiguda, un error d'estratègia, la pura sort, els ha privat d'allò que de ben segur mereixien. El podi només té tres places, i una al capdament. És la grandesa i la misèria de l'esport d'elit.

Tots volem que la vida sigui com una bona novel·la amb final feliç. Per això decep quan una atleta es queda a les portes d'un final esplendorós. Com si a l'autor hagués perdut la inspiració en les darreres planes. És el cas de Ruth Bietia, la saltadora Càntabra que es retira després dels jocs, i que s'ha quedat a tres centímetres de la medalla olímpica. El mateix es pot dir dels jugadors de la selecció espanyola de bàsquet. Una generació que ha donat més triomfs que cap altra, que mereixia ser coronada i despedida amb una gloriosa victòria sobre els Estats Units. Els va faltar ben poc per passar a la llegenda.

Glòria i honor per tots els atletes que passen quatre anys en l'anonimat i només en sentim parlar quan arriben les olímpíades. Només són seguits pels quatre aficionats frikis, en el nostre país, durant les eternes hores de solitari entrenament. Al seu costat, quan ja hem començat a sentir els primers rumors de la lliga de futbol amb tota la seva ciclòpia càrrega de banalitat i baixesa, m'han agafat basques. Definitivament, després d'un cert temps en que m'havia aficionat al futbol vistent del Barcelona, m'he alineat de nou al reducte de blasmadors. La tirania d'aquest esport eclipsa injustament les jugadores de water-polo amb la seva extraordinària plata, el remer David Cal, Mireia Belmonte, les noies de la sincronitzada, la piragüista Maialen Chourrault...per cert, hi ha un jugador de water-polo masculí que es diu també Xavier Vallès. Em feia fabular sentir el seu nom quan marcava un gol.

Impressionant els tòpics espartans que han esberlat els corredors jamaicans. Una de les imatges més transgressores en l'esport d'elit que he vist mai és la del Ussain Boldt i Yohan Blake fent el pallasso fins el moment mateix de donar la sortida a les seves curses. I córrer com mai ha corregut ningú. Ho sento pels superbs velocistes que els ha tocat compartir aquesta generació, en diria això la síndrome de Salieri, el gran compositor que va tenir la desgràcia de compartir època amb Mozart. Si Mozart no hagués nascut, ell hauria estat el referent. Ho sento.

Curiós el concepte cada vegada més indefinit de Great Britain, encara que excepte en els xinesos és cada vegada més generalitzat, de veure en els seus equips un pupurri racial més que notable, fins i tot de recents nacionalitzats d'altres països, com el triomfador dels 5000 i 10000 metres llissos de naixença somalí, Farah. 

Meravellós això de trobar una comentarista com l'Almudena Cid que et fa entendre i gaudir d'una disciplina esportiva de la que n'ets analfabet, la gimnàsia artística. Per fi, m'he dit. Jo pensava  que tots els comentaristes esportius, ex-esportistes la majoria, havien de ser tontos, especialment els de futbol, i tenia sempre la impressió que jo ho podia fer millor sense tenir-ne ni idea per la meitat de preu. N'aprendran alguna dia? La creu ha estat la Gemma Mengual que comentava la natació sincronitzada. La sirena, darrera els micros, s'ha convertit en una harpia.

Aplaudiments pel fet, agradin o no les Olimpíades, que les nacions del món es posin d'acord i es retrobin en harmonia per celebrar aquest esdeveniment. Al costat d'això, alguns dubtes sobre el valor de l'esport d'elit i les perversions que pot produir, com ara comentaré.

Crida molt l'atenció la omnipresència dels xinesos, sobretot en els esports al marge de l'atletisme i ciclisme on han estat més discrets. En badminton, vólei platja, natació, piragüisme...a tot arreu hi havia un xinès que acucava, i molt sovint dalt del podi. Sembla que el seu sistema de selecció d'atletes mereix algun tipus de reflexió. A diferència de la resta de països, no hi ha a la Xina una tradició de clubs que donen la dimensió social i integradora a l'esport, és el mateix estat que garbella entre el seu jovent (infants), milions de candidats, i beca els talents que s'entrenen espartanament amb l'únic objectiu de brillar en els podis. Quantes vides malversades hi ha darrera aquesta mena de versió neo-darwinista de l'esport? D'aquí han sortit els fenòmens més astoradors dels jocs, com els rècords de la nedadora Ye Shiwen en 400 metres estils i el nedador Sun Yang en els 1500. No m'agrada aquest model en que, al cap i a la fi, menysté l'individu.

Entendridor, veure els canvis generacionals, molt evidents en la natació on acaben els seu cicle els Phelps, Pellegrini, Cielo, Sonni i pugen amb força nedadors de 15 i 16 anys, i d'altres, que els agafen el relleu amb garanties de superar-los, com l'esmentada Ye Shiwen, la lituana Ruta Melutyte.

Un cert embafament amb la cerimònia de clausura. Molt llarga, emocionant pels anglesos, però tanta relíquia i revival produeix una certa vaqüïtat que ho fa oblidable. I la cançó Imagine, té tant de corprenedora com d'estòlida, algú ho havia de dir.

Al contrari, he de lloar els encerts de la cerimònia d'inauguració. Lluny de la grandiloqüència megalomaniàtica de llums i colors de Pequín, hi havia contingut, missatge, i uns tocs d'humor molt encertats. La idea d'escenificar el salt en parapent de la Reina, i el gag de Míster Bean m'han semblat genials i sanament desdramatitzadors.

I finalment, un aplaudiment per l'encertada idea de reciclar el fil musical de Carros de Foc. Perquè inventar res quan hi ha una melodia ja universal i reconeixible amb l'esport, per fer les entregues de medalles?

En resum, ja estic pensant de fer-me aficionat al kayac, la bicicleta en pista, la gimnàsia artística i rítmica...penso seguir tots els jocs europeus, estatals i mundials i em proposo de resistir, ignorar, i si no pot ser així, sobreviure, al futbol fins la propera olimpíada.





dijous, 9 d’agost de 2012

El Elefante Blanco

 El Elefante Blanco és el títol de la pel·lícula de Pablo Trapero (guionista i director), amb l'inestimable Ricardo Darín com a protagonista. Tinc una evident flaca pels films, els bons films, de temàtica religiosa o relacionada. Després de Carros de Foc, que em va impactar quan la vaig veure en les pantalles comercials, quan era un fet extraordinari anar al cinema i tenia la ment prou tendra, va ser La Misión la pel·lícula que potser m'ha deixat una emprempta més forta, sobretot per la fotografia i la música excelses que acompanyava la trama. Encara m'emociona quan la reveig, el fatal conflicte al qual s'aboquen els dos jesuïtes, encarants per Robert de Niro i Jeremy Irons, i la resposta que dona cadascun d'ells. Qui va ser més conseqüent? Qui va actuar bé o malament? És el sentit mateix de l'expressió de Al filo de la navaja, títol de la novel·la de Sommerset Maugham, aquell espai on la vida es mou en la penombra dels desitjos, les conviccions, les expectatives, les passions, i el bé i el mal s'entrellacen i és impossible emetre un judici que ens deixi satisfets, és aquí on traspua la grandesa i el conflicte amb majúscules que ens fa humans. Qui evita aquest filo, no viu de veritat.
 Al que anava, El Elefante Blanco tracta també dels conflictes íntims d'un grup de sacerdots argentins que treballen en un suburbi, envoltats de misèria i violència. El gran mèrit de la pel·lícula és no escatimar les contradiccions dels personatges, les seves reaccions, el conflicte entre el que vull i crec i la realitat que s'entossudeix a arrossegar-nos al fang una i altra vegada, però contra la que ens resistim empesos per una irrenunciable esperança. Deia Hermann Hesse que només tenen esperança aquells que estan intranquils. I jo afegiria, aquells que estan veritablement vius. Què lluny queda aquest plantejament amb els pobres, humanament pobres, plantejaments del dogmatisme religiós que només es poden emetre des de poltrones assoleiades, i que aconsegueixen la perversió de deshumanitzar el cristianisme.
 Altrament, aquesta pel·lícula, així com La Misión, m'ha fet pensar que la creixent incultura religiosa no només no permetran interpretar un quadre del Museo del Prado, sinó que  fa perillar la comprensió d'aquests films. El Elefante Blanco, té una inspiració ben real en la vida d'un capellà argentí, Carlos Múgica, assassinat el 1974, del qual n'acabo de llegir la biografia. De fet, en fa referència explícita ja que la trama transcorre en el mateix suburbi on va treballar i on se li fa memòria. Un personatge fascinant, perquè era incòmode absolutament a tothom, i fins el punt de fer sospitós qualsevol facció política de l'assassinat. Us aconsello vivament la pel·lícula, espero que us deixi ben intranquils.

dimecres, 1 d’agost de 2012

Felicitats Mireia!

 Acabo de veure la final de 200 metres papallona femenina dels Jocs Olímpics. M'he emocionat tant amb la la consecució de la medalla de plata de la nedadora badalonina Mireia García Belmonte, que m'he posat dempeus i he aplaudit davant del televisor. Primer, per l'estratègia tan valenta que ha exhibit. Jo sé el que són els 200 papallona, si no es dosifiquen les forces, és molt fàcil clavar en els darrers trams d'una manera estrepitosa. Ella ha portat al límit aquesta estratègia fins patir de valent els darrers 10 metres però amb el suficient coixí per només ser avançada per la xinesa que ha guanyat. Coratge, doncs. En segon lloc, sé com n'és de sacrificada la natació, i en general els esports individuals, purs, en que el cos lluita contra els elements. Les figures de l'atletisme i la natació, en el nostre país, només són coneguts en els reduïts cercles dels aficionats. L'anonimat és la regla, l'esforç és suprem i solitari, la recompensa molt improbable. Aquesta nedadora ho ha aconseguit. Aquí està la grandesa i misèria de l'esport, per cada èxit, hi ha centenars d'esportistes que s'han quedat amb glòries menors, incertes o res de res. Sobre aquesta nedadora planava una certa malastrugança. Tenia fama d'apocar-se en les grans finals, de ser una eterna promesa i en les proves en que havia participat fins aleshores semblava que reblava aquesta percepció. Per això mateix, la valentia amb que ha afrontat la final no només ha estat una gesta física, sinó també mental, per esberlar aquest fantasma. I a fe que ho ha aconseguit, d'una forma brillant. En tercer lloc, la Mireia és badalonina, com jo mateix, i va començar a nedar al club on jo militava, el Club Natació Badalona, tot i que va marxar-ne molt aviat perquè despuntava massa per un club amb tants pocs mitjans. Això me la fa sentir propera. Felicitats Mireia, i gràcies per l'alegria que ens has donat i per fer-nos emocionar.

 P.D: En contrast amb tanta grandesa, m'irrita sobremanera la columna d'Alfonso Ussía a la Razón, en que frivolitza un dia rera l'altre d'una manera força estúpida i es deu creure que graciosa sobre les Olimpíades.  No us molesteu en llegir-lo, és depriment. I en segon lloc, no em sap cap greu la caiguda estrepitosa de la selecció de futbol espanyola. Cap medalla que aquests haguessin pogut aconseguir pot equiparar-se amb la gesta de la Mireia. I menys amb l'actitud de jugadors de barri que van mostrar. Al seu costat em semblen una trepa de nens malcriats que en un any i una centèssima part del seu esforç guanyaran molt més que el que rebrà la Mireia. Apa, ja m'he desfugat.

divendres, 27 de juliol de 2012

Sky running

 Un dia d'estiu, crec que era setembre, estava a Coma de Vaca, al peu del coll de la Marrana, el cor dels Pirineus Orientals, provant de fer una fotografia a una marmota que treia el cap del seu catau. La tenia enfocada, vaig prémer el botó, i en la fotografia va aparèixer, sí, la marmota i un corredor vestit en calça curta que va creuar pel darrera sorpresivament. Va ser la meva primera topada amb un fenòmen que ha tingut una vertadera eclosió, el sky running, o tot simplement, córrer com un esperitat per la muntanya. La traducció literal de l'anglès em sembla pretenciosa, i em recorda massa el Luke Skywalker de la Guerra de les Galàxies.
 Jo he crescut en uns temps en que teníem una noció més aviat contemplativa, encara romàntica, de la muntanya. Córrer entre comes, eroles i cims ens hagués semblat una mica grotesc. Perquè caldria fer-ho, quan un dels valors que apreciàvem era el de degustar el paisatge, deixar-se bressolar pel camí que fèiem? Potser érem ingenus i bucòlics. El fet és que les muntanyes dels Pirineus, i molt especialment la zona de Núria, és envaïda per corredors, gent que puja i baixa a gambades, a voltes amb el fetge a la mà, sense cap més altra meta que la rapidesa.Un amic que va pernoctar dalt del Puigmal fa pocs dies, m'explicava la curiosa visió que van tenir en llevar-se de veure la muntanya assaltada per tots costats per una munió de gent que corria com si fugissin d'una sobtada inundació de les valls.
  Aquesta dèria no té edats, he vist gent francament gran trescant alegrement al voltant del Nou Creus. I també han proliferat els circuïts, i els rècords, la Carros de Foc, el Cavalls al Vent, la Estels del Sud...noms que algú s'ha tret del magí amb ànsia publicitària sense cap mena de tradició en el territori, i que s'han massificat automàticament. Has fet la Carros de Foc? Quan vas trigar? És una pregunta habitual en el món de la muntanya. Has participat en la marató de muntanya de Benasc?  Es tracta de pujar i baixar corrents l'Aneto. Lluny queda l'èpica de Mossèn Oliveres o el guia Barrau. No censuraré mai ningú que faci aquestes coses, a mi no m'hi veuran, m'agrada massa entretenir-me pel camí i acabaria sempre rebentant l'horari per la franja alta. I fins i tot a vegades em permeto el luxe de perdre'm. Però temo si el que no estem perdent és alguna altra cosa. Diguem que l'esperit tradicional feia del paisatge, de l'entorn, el protagonista. Nosaltres només érem intrusos que amb el seu permís, ens endinsàvem amb el mateix respecte que qui entra dins d'un temple i es deixa sorprendre i meravellar. Ara ho hem trastocat, és l'escenari de les nostres gestes personals, en som el centre. Adéu al misteri i l'encís. Ara tot plegat s'aproxima més a l'esperit dels parcs d'atraccions. També em produieix certa al·lèrgia l'anonimització del propi esforç que provoca aquesta massificació. Tot de persones fent alhora el mateix, adotzenats. Potser exagero, no ho sé, perquè admiro tota aquesta gent que puja coster amunt, esforçada, quan les veig esbufegar amb tanta convicció. Té mèrit, certament. 




divendres, 20 de juliol de 2012

Stephen King

 Reconec que tenia un prejudici inconscient respecte a Stephen King, el conegudíssim escriptor de best-sellers del gènere de terror. He negligit els seus llibres, com si fossin literatura de segona. Només coneixia directament alguna pel·lícula basada en llibres seus (El resplandor, de Stanley Kubrick) fins que m'he empassat una de les seves obres més representativies, It (allò), per recomanació d'un bon amic meu. M'ha impressionat la seva capacitat narrativa, que sembla no tenir aturador. Si bé sembla, i potser sigui efecte de la traducció, que no acura molt la llengua, relata la història amb una tensió que sembla que no pugui arribar més enllà, però arriba a sorprendre el lector i contínuament va pujant-ne els graus. El que també m'ha sorprès és que sembla que quan escriu no dona cap idea per dolenta. En alguns trams del llibre es diria que quan l'escrivia, estava sota l'influx d'alguna mena de trànsit o droga. Però no es tracta d'un devessall d'idees sense solta, que han generat moltes de les icones del terror que ara ja ens són habituals (en aquest cas, la del pallasso sinistre), sinó que les fa creïbles, funcionen en la narració. En el llibre It, a més, porta fins l'extrem alguna de les tècniques literàries més difícils de dominar, com el  flash-back. Dels sis protagonistes, Eddie, Beverly, Ben, Stan, Richie i Bill, va entreteixint el seu passat quan eren nens i el seu present d'adults sense treva, i de tal manera que el lector no es perd en la teranyina amb que Stephen King ens atrapa, fins el clímax final. El deler de la lectura està atiat per la curiositat que es va despertant en el lector, que es va preguntant com podrà sorprendre'l en les properes planes. I no defrauda.
 En fi, allò que cal aprendre és que no s'ha de bandejar cap autor, encara que estigui etiquetat de comercial o popular.


diumenge, 15 de juliol de 2012

Que se jodan!


El Que se Jodan! de la diputada Fabra ha portat cua. Més cua hauria de portar els aplaudiments dels diputats del Partit Popular quan Mariano Rajoy anunciava i justificava les retallades. L'anunci d'una desgràcia, per molt inevitable que sigui,  hauria d'acompanyar-se, com a mínim, d'un respectuós silenci. Al cap i a la fi, és l'actitud més adient quan per exemple algú sacrifica una estimada mascota, posis's estimada mascota a un programa electoral pel qual, no ho oblidin, els van votar milions de ciutadans. Ningú ho hauria de fer amb alegria.
 El trist tòpic continua essent vigent. A Espanya conviuen a grans trets dues mentalitats, autoexcloents. Existeix el pensament subjacent per part dels votants del PP i del PSOE, que els ciutadans que voten al partit contrari no són del seu país o sofreixen d'alguna mena de malaltia. Els governants, no ho són de tots els ciutadans, i els ciutadans, per torna, tampoc s'hi senten representats, sinó dels votants del seu partit. La partitocràcia portada al paroxisme, la militància en una mena de fe religiosa que es pot autojustificar de qualsevol manera. I els diputats, són éssers anònims i mediocres, en general, que sembla que només han tingut el mèrit de maneflejar dins del partit.
 El Que se jodan, és la manifestació cutre dels versos de l'Antonio Machado "Españolito que al mundo te trajo Dios, una de las dos Españas te helará el corazón..." Què poc deuen haver llegit, aquesta gent!
A nivell de Catalunya, si bé som més mesurats, tampoc ens n'hem escapat. No hi ha hagut alguna cosa semblant, en assimilar CiU amb Catalunya? Crec que afortunadament, fins i tot els partits més radicals com Esquerra Republicana, han assumit la diversitat i la integració, i  estem lluny de l'exaltació ibèrica que hem patit aquests darrers dies. 
 Això sí, si tal com diu la ínclita diputada, el Que se jodan, no anava dirigit als aturats, a qui anava dirigit? Els ciutadans tenim dret a saber-ho. Per això és una servidora pública, no? I si no ho vol explicar, estaria bé dir-li que se j...