Follow by Email

dimarts, 28 de febrer de 2012

Sophos, futbol i Goebbels

 Reconec que els títols de les meves entrades són d'allò més eclèctics, però ara espero que ho entengueu en aquest cas. A Guatemala ciutat, quan acaba la feina, acostumo a escurar les darreres hores de la tarda i les primeres del capvespre en la llibreria  Sophos, un local molt ben assortit de llibres, amb unes comodíssimes butaques on amb tota llibertat escarxofar-me i fullejar les hores que vulgui qualsevol volum. Sempre acabo comprant algun llibre, no puc estar-me'n. Avui he furgat en l'edició dels diaris del final de la segona guerra mundial, del Doctor Joseph Goebbels, ministre de la propaganda del III Reich, el més fidel adlater de Hitler, que es va suïcidar amb tota la seva família en el búnker. Va escollir lligar el seu destí al del Führer. Al personatge, sinistre i esperpèntic, cal reconèixer-li coherència, no com Himmler i Goering que que en el darrer moment provaren de salvar la pell. M'he sentit sempre atret per tot allò relacionat amb la primera i segona guerra mundial, potser exerceix una fosca fascinació tant d'horror incomprensible. 
 Goebbles és considerat el gran mentider de totes les èpoques. A ell s'atribueix la famosa frase que una mentida repetida mil vegades esdevé una veritat. No entraré en més detalls, només una reflexió  suggerida per les pàgines del seu diari. En aquest, despulla el seu pensament, no estaven pensats per fer-se públics. Hi exhibeix obscenament quan la catàstrofe final s'abatia sense aturador, un intent constant d'autoengany, de veure les coses con li agradaria que fossin, en un pols patètic contra la realitat que s'imposava tossuda. I la realitat era poc menys que apocalíptica (us aconsello de nou la pel·lícula  El hundimiento on surt retratat). Davant els bombardejos aliats fabula amb la seva manca d'ànima, elabora recargolades teories com si els anglo-britànics fossin poc menys que exterminadors del poble alemany...i oblida omet, amb sinceritat, tot allò que la Werhrmacht i les SS havien fet a mitja Europa. Tot plegat em remet a un mecanisme que m'ha costat molt d'objectivar, que no vol dir que domini. La presa de decisions i la visió de la realitat, coses que van ben juntes, depenen més d'un substracte emocional que no pas d'una anàlisi racional de les situacions. És que sinó no s'entén els posicionaments i judicis exageradament divergents que trobem ja només en el nostre entorn immediat, i la capacitat de persuasió que es pot arribar a exercir per segons quins tipus. I les emocions tenen els seus propis codis per definició irracionals. M'ha vingut al cap això, perquè tinc la secreta i morbosa afició d'entrar de tant en tant en algun fòrum futbolístic del Reial Madrid o del Barcelona. És un exemple diàfan, i relativament innocent, del que explico. Un mateix fet, una mateixa realitat, pot ser jutjada de manera tant diversa que hom podria arribar a creure que tots patim regularment estats d'al·lucinació transitòria. Les emocions ens duen a posicionaments previs que fins i tot nosaltres ignorem, i que condicionen el pensament i l'acció posterior. L'enamorament, sobretot si és de la persona equivocada, en pot ser un paradigma que pot ser patètic. És clar que s'hi troba també ponderació, però acostuma a mancar, francament. És inquietant, perquè afecta a tots els plànols d'expressió personal i col·lectiva, des del religiós, polític, laboral, personal, afectiu, i reconec que em fa veure, i veure'm, amb cert escepticisme el comportament humà. Com si cregués que hi ha més d'ambigu i fosc en  el que fem i deixem de fer del que voldríem reconèixer. I a més, les emocions tendeixen a radicalitzar les nostres actituds i accions. La violència verbal o física emana fàcilment, i no podem arribar a saber el que seríem capaços de fer  sota un estat de por prou intens. L'antic exercici de les virtuts, potser pretenia atemperar tot això. Allò que el cor té raons que la raó desconeix, de Pascal, que crec que ho deia en un sentit positiu, té el seu costat fosc, fins i tot lúgubre.



diumenge, 26 de febrer de 2012

Antigua de Guatemala

Francisca de la Cova,  la muller de Pedro de Alvarado, conqueridor cruel i primer governador espanyol del que és actualment Guatemala, va morir soterrada per una esllavissadad de fang del Volcán de Aguas, que va destruir La Ciudad Vieja, la primera i efímera capital. Potser per despit i d'acord amb el seu enèrgic caràcter, la va traslladar en un lloc més segur, encara abraçada pel majestuós coster d'aquest volcà. Amb aquesta desgràcia, va néixer el primer terç del segle XVI la ciutat d'Antigua de Guatemala. Avui dia és Patrimoni de la Humanitat, enlairada més enllà dels mil metres, hi regna una eterna primavera. És una bombolla enmig del país, un plàcid i bellíssim oasi. No és Guatemala, comento amb els turistes, molts nord-americans, que hi vagaregen. Només a 45 minuts amb un estreptiós autobús, està Escuintla, on no s'hi perd cap turista, un Departament de la costa del Pacífic, xafogós, bulliciós, travessat per la carretera panemericana, poblat per Ingenios del sucre. Hi floreix la prostitució local i la inseguretat. És el departament amb més morts violentes darrerament.
 Antigua està disposada com una quadrícula, el típic plànol de les ciutats colonials espanyoles,  i conserva tot l'aire de l'època. Cal reconèixer que hi ha un esforç evident per conservar-la. Amb un conegut vam quedar un dia en un lloc que no recordo. Per més indicacions em va dir que era un carrer ample, empedrat i amb una Església. Tots els carrers d'Antigua són amples, empedrats i tene una església, ni que sigui en runes, li vaig fer notar. Les esglésies tenen una planta xarona, murs ruixuts i campanars com rabassuts nans. Així són més resistents als terratrèmols, no lluny fumeja el Volcà de  Fuegos, estem en una zona geològicament molt inestable.  Fins i tot les esglésies enrunades, n'hi ha més que de senceres, conserven una bellesa decadent, vestigis d'un esplendor que es deixa menjar dolçament pel temps.
  Ha començat la quaresma. A les esglésies i edificis oficials s'estenen domassos morats. Dins les naus s'exposen ja els passos de la propera Setmana Santa. La religiositat exuberant d'aquestes contrades sempre qüestiona, pels que venim de les terres on l'escepticisme la campa.
    Jo m'he refugiat a Antigua, després d'una setmana d'intensa feina, per retrobar-m'hi i escudar-me de l'aclaparadora Ciutat de Guatemala que no deixa lloc al repòs. Com s'agraeixen aquests petits recers on aïllar-nos i refer-nos.


dimecres, 22 de febrer de 2012

Guatemala ciutat

 Observar un formigues és com sentir-se un petit déu que no pot deixar de tenir pietat per aquestes petites criatures, deleroses i capficades en la seva tasca, i la seva nímia existència. Son incapaces d'aixecar el cap i enlairar la mirada. Només hauria de moure un dite per exclafar-ne una, i ni tan sols tindria temps de preguntar-se d'on li ha vingut aquesta desgràcia. A Guatemala ciutat, aquest matí m'he sentit habitant d'un gris formiguer. Els ciutadans es mouen aqueferats, per buscar-se la vida d'un costat a l'altre seguint una estranya llei. No sabria dir cap on va cadascú, però ho saben del cert. La ciutat col·lapsada, accepta amb resignació el seu embús crònic. L'aire té el regust del sutge, són molts els vehicles atrotinats que carburen com bonament poden; tubs d'escapament que deixen anar núvols de fum negre seguit del bram d'un motor cansat. En la llunyania, s'aixeca un volcà, perfecte, cònic, majestuós, que em sembla el petit déu que ens observa amb llàstima. Una teranyina de cables creua el cel dels carrers i avingudes. Estan coberts de panells d'anuncis que arriben a saturar l'atenció. Alguns, per un nouvingut, poden sorprendre per la seva estridència, amb missatges que tenen més de slogan que d'anunci publicitari. Escons per a que les dones puguin pixar dretes, medicines miraculoses, un concert d'Enrique Iglesias, clíniques per millorar la capacitat sexual, esglésies amb denominacions si més no curioses (Lirio de Amor, Las siete Verdades, Tabernáculo de la Esperanza...) i pistolots i fussells. A mi ja no em sorprèn, cosa que demostra com podem normalitzar-ho quasi tot, veure a cada establiment, des d'una fleca fins una agència bancària, un guarda de seguretat que entoma un Kalixnikov. La primera vegada que vaig viatjar a aquest país, vaig sentir basarda. Ara ni m'hi fixo. Pel diari sé que un terratrèmol ha sacsejat el sud del país. 4.8 graus en l'escala de Richter. Normal. També explica que Escuintla, on acostumo a anar, és la província amb més morts violentes aquest any. Uns cent morts en un sol municipi, 75 d'arma de foc, una dotzena d'arma blanca, i dos o tres classificats com d'altres. Normal, també. Un home pintat de pallasso sense gràcia demana caritat en un semàfor després de fer giravoltar en l'aire tres boles de tenis brutes. Li dono cinc quetzals, no sé estar-me'n. Alço la mirada i veig en l'horitzó el volcà que em sembla sorrut. M'allunyo cap a la primera reunió del dia, com si tingués por que un dit gegantí m'anés a esclafar. Tot ben normal.

dilluns, 20 de febrer de 2012

Viatge a l'Amèrica Central

El primer avistament d'ocell exòtic d'aquest viatge ha estat dins de l'avió Barcelona-Madrid, el pont obligat abans d'agafar el que em durà a Guatemala. I no ha estat a través de la finestreta de l'avió, no, sinó dins mateix. Un home d'aspecte sudamericà ha pujat amb una gàbia amb una cotorra de Kramer. Segur que les heu vistes per Barcelona i cada vegada més arreu, fins i tot a La Garriga les vaig poder observar trescant entre les branques nevades d'uns esbarzers fa deu dies. Són com sagetes verdes que estripen l'aire amb un esgarip, una espècie introduïda que s'ha adaptat al nostre entorn. Niuen en colònies dalt de palmeres, arbres diversos i fins i tot entre cables de l'electricitat. En podeu veure a les palemeres del carrer Marina d'aquestes colònies, que poden atènyer mides monstruoses. Curiós doncs, que l'ocell introduït al nostre país fa el viatge de tornada cap a l'Amèrica del Sud, d'on n'és originària l'espècie.
 A l'avió cap a Guatemala el cervell activa una mena de navegador automàtic, per consumir les hores entaforat en el seient sense permetre que l'avorriment es faci insuportable. És una mena de galliner, on de tant en tant les hostesses ens peixen amb l'insípid menjar de les aerolínies. Qui pogués viatjar en primera...bona part del passatge són jubilats francesos, amb guies de Guatemala, excitats com infants, fan un rebombori que recorda vagament el d'un parvulari quan estàvem embarcant. Imagino la ruta que feran: Antigua, Tikal, pujada al volcà Pacaya, visita a les runes de Copàn, potser una visita al biotop del Quetzal, i cap a casa. Espurnejava en els seus ulls de nou la il·lusió dels nens.
 Posen tres pel.lícutes tontes. La primera, una d'ornitòlegs americans (el destí es confabula, potser?) que participen en una competició que determini qui és capaç de veure més espècies diferents. Qualsevol ornitòleg seriós es posaria les mans al cap. Es comporten com descerebrats, que quan veuen un mussol dalt d'una branca xisclen i bracegen fins espantar tots els ocells que es trobin en deu hectàrees al voltant, o eixorden els boscos amb helicòpters per guipar estranyes espècies. L'absurd al servei d'una estòlida història de descoberta personal.  En fi. La segona ha estat la que potser és la pitjor versió dels Tres mosqueters, força lliure certament, en que es fa un curiós sincretisme de l'Europa del segle XVII i l'estètica matrix a més d'altres estúpides llicències. No val la pena comentar-la, excepte que com que m'estic llegint el llibre El Guió, de Robert MacGuee, no sé abstraure'm de veure totes les trampes més que evidents de les pel·lícules que veig darrerament. Perquè deixa viu a aquests quan els podria matar? Perquè passa això i no allò? I no sé resistir-me de veure la mà del guionista, que no se sap amagar, i sense  massa lògica fa venir les coses per portar-les on l'interessa. Totes les pel·lícules se'm desfan als dits, com edificis als que els veiem la bastida i ens volen fer creure que estan acabats. I finalment, John English, una paròdia de James Bond protagonitzada per Rowan Atkinson. Com a mínim aquesta pretén explícitament ser una entretinguda tonteria i ho aconsegueix, per tant, res a criticar i té encerts realment graciosos.
 I entre això i allò, arribo a la meva estimada Guatemala, ja he superat el Jet-lag i  he pogut fer la primera fotografia a un ocell,  un Oriol que he d'acabar de classificar, però crec que ha de ser o bé un Icterus parisorum o un Icterus galbula (Oriol de Scott o Oriol de Baltimore). Comencem bé, doncs. Us n'adjunto la foto.

diumenge, 19 de febrer de 2012

Una economia inhumana

 Fernando Onega, articulista de La Vanguardia, ha publicat un article aquest dissabte que hauria de ser de lectura i posterior reflexió obligatòria. Un poco de humanidad, explica amb cruesa la situació de les families desnonades, per un sistema econòmic sense cor ni escrúpols que provoca que a més de perdre la llar, encara n`hagis de continuar pagant la hipoteca. Com a mínim, als Estats Units la devolució de les claus implica la cancel-lació del deute. Que s'espavili el banc amb els pisos pels que va donar el crèdit. Una trampa que vaig saber fa poc, és que les hipoteques de fet no són específicament pels pisos. Es donen al client que les demana per a que les usi pel que vulgui, però s`ha associat sistemàticament amb l`habitatge. Per això els bancs es renten les mans, en sentit estricte no en saben res del pis.Una mentida encoberta més.
No sóc economista, no conec amb detall l`origen d`un sistema tant pervers que fins ara s`escudava en el convenciment col.lectiu que els preu dels pisos no tenien sostre i per tant era una situació inimaginable. Els exemples que l`articulista explica corglacen. I ningú defensa aquesta gent, només les valeroses associacions que es planten davant les cases per impedir-ne el desnonament. Ni l`Estat ni ningú més, encara que la Generalitat tingui un sistema d`assessorament per aquests casos. Perquè ocorre això? No crec que hi càpiga l`excusa que aquells que es van hipotecar en el moment inoportú han d`assumir la seva responsabilitat. Tots sabem que hem estat més o menys enganyats, i que els bancs no han jugat net en endosar hipoteques d`alt risc. Encara em xiulen a les orelles les paraules de l'agent immobiliari que el 2006 provava de convèncer-me de comprar un pis assegurant que d'aquí a un parell d'anys costaria 20.000 o 30.000 euros més. Mefistofèlic. I tots plegats tampoc n`estem nets d'aquesta complicitat. La impassibilitat del sistema és precisament perquè ha de protegir-se, és a dir, tots estem pujats sobre la bombolla del deute, una bombolla que no podem deixar que esclati i se`ns endugui a  l`abisme grec. Cal fer complir la llei per mantenir la teranyina intacta. En som còmplices des del mateix moment que utilitzem una targeta de crèdit. Divendres passat vaig anar a veure l`obra El Mercader de Venècia, de William Shakeaspeare. El muntatge va pretendre ressaltar aquesta actualitat, com la recerca del lucre i els diners porta a la deshumanització de tots els protagonistes. I curiosament, al jueu Shalock que es podia identificar amb la banca actual, tots els altres protagonistes l`acaben blasmant i condemnant, quan l`espectador se n`adona que al cap i a la fi, són tots còmplices de la creació del monstre.


dijous, 16 de febrer de 2012

Me'n vaig de viatge

 Benvolguts i no gaire assidus lectors del meu Blog. Dissabte me'n vaig de viatge, per enèssima vegada a Guatemala, però aquesta vegada creuaré pel Nord cap a Mèxic i atravessaré tot el sud d'aquest país fins arribar a Manzanillo, a la costa Pacífic, on el meu estimat germanet està estudiant, o bé això diu. Provaré de fer una crònica més o menys literària del trajecte i anar-la penjant per a que ho pogueu seguir. Hi afegiré les observacions ornitològiques i fotografies, sempre que les connexions m'ho permetin. Em fa molt il·lusió aquest vagareig meso-americà. Escriure, permet viure el doble. Aquí teniu un croquis del trajecte que em proposo fer.

 Si, probablement estic com un llum, però no hi puc fer-hi res ni ganes...

dimarts, 14 de febrer de 2012

Un flamenc al Riu Besòs

 És molt important, però que molt, assenyalar aquelles coses positives que fan que tinguem una espurna més d'esperança en aquest món, que l'esperança genèrica en aquesta vida i la que pugui venir ja la dono per suposada. En resum, que hi ha coses que milloren. Un exemple flamant, mai millor dit, és el que he pogut observar aquest passat diumenge. Un flamenc va buscar recer en la llera del Riu Besòs, en el seu tram final al bell mig de Sant Adrià del Besòs. Uns aficionats a l'ornitologia que em vaig trobar aquest mateix dia, m'han dit que no ho havien vist mai. I també va ser el primer dia que van veure un bec d'alena. Ambdós ocells no són rars, fins i tot abundants en llocs com el Delta de l'Ebre, però pels que tenim encara memòria del riu Besòs baixant sota un mar d'escuma blanca (parafrasejo una cançó de Joan Manel Serrat), no pot fer res més que meravellar-nos de la capacitat que té la vida per refer-se i esclatar allí on se li permet i se li donen les condicions, que és el que ha ocorregut aquests darrers anys en tot el tram final d'aquest riu, fins ara encara sinònim de cloaca a cel obert. Us adjunto dues fotos, una en primer pla d'aquest majestuós ocell i un altre general, per a que veieu que no us enganyo i es poden veure els edificis de Sant Adrià del Besòs. 

                                                     Flamenc al Besòs, Phoenicopterus roseus
                         Vista general amb les xemeneies de la FECSA, per a que veieu que no menteixo


                               El mateix flamenc, amb una parella d'Ànecs coll-verd, Anas plathyrynchos
                                                     Bec d'alena, Recurvirostra avosetta


 Sé del cert que si ho comento, a molts els resultarà inversemblant, no hem deixat de veure aquest espai com un abocador d'aigües residuals, així que caldrà començar-lo a apreciar d'una manera ben diferent. Certament, aquestes observacions inusuals potser també s'expliquen pel fred que regna, que fa que les aus tinguin un comportament més erràtic en la recerca d'aliment i recer, però no deixa de ser un fet molt positiu, i que a mi m'ha impactat. Aquest matí, 14 de febrer el flamenc encara vagarejava per la llera del riu, si hi aneu el podreu veure fàcilment, entre el pont del tren i els dos següents ponts, no es mou d'aquest espai.

dilluns, 13 de febrer de 2012

Petits fracassos

 No puc estar-me de compartir una seqüència de fotografies interessants. El protagonista sóc jo, cal que ho confessi,  perquè no sigui dit que no sé compartir els meus petits fracassos

                           Vinga noi, que només és una casacada de gel de 90º . Tens la càmera a punt?
                             Faré flipar   als amics, ja veuràs...endavant, valent!                                                                                                                                  

                        Això mateix, clavo el piolet esquerre, el primer pas és el més important,
                                                        ja estàs fent fotos?
                        Ja hi estàs posat, quina tècnica, quin estil, aviat podré amb tu...
                                                 Un pas més, ufff, sóc una màquina! Ja ho tinc! Yeah!
                                 Em poso en posició guai, que sembli que sóc un professional.
                                              Què? Ha quedat bé la foto? Ja puc continuar?
                                       

                          Ooops...alguna cosa ha fallat, com recupero ara el piolet? Suposo
                       que no ho has fotografiat, eh? Com, de què rius, que què penjaràs al teu blog...?
                                           Que no, eh? Que què et dono a canvi...?
                                       


P.D: Es tracta de la canal del Verdet, a la paret Nord del Pedraforca. A la segona temptativa vaig superar aquest graó, ho havia de dir encara que no us ho cregueu ateses les evidències.

dimarts, 7 de febrer de 2012

Valor i preu

 Fa pocs dies va aparèixer una curiosa notícia a La Vanguardia.  A Xile va ser detinguda una innocent banda que pretenia traficar amb un parell de tones de gel arrencades d'una glacera de la Patagònia. El comercialitzarien per fer-ne glaçons per còctels, en  locals sofisticats de Santiago de Xile. El cost estimat que pretenien treure'n era de 7000 euros per tona, no és pas poc. El valor afegit d'aquests còctels, és el que es coneix com a plusvalua? Es tracta de gel mil·lenari (serà diferent del que pugui fer en poques hores en el meu congelador?), format a altes pressions i per tant amb una textura i consistència diferent, més dens potser. Sabria trobar la diferència entre un mojito amb gel de la glacera del Khumbu, per citar-ne una de famosa, del que porti gel fet amb aigua mineral normal i corrent? Crec que no. La formació del gel glaciar es duu a terme a través d'un lent procés de compactació de les capes de neu, que per pressió agafen la consistència del gel que comença a lliscar avall. Aquest gel pot trigar decennis, centenars, potser milers d'anys en alguns casos, fins arribar a la zona d'ablació de la gelera i desfer-se a poc a poc. Veurem un nou flagel sobre les geleres residuals dels Pirineus, amb barmans transmutats en excursionistes, furgant en el gel relicte? Certament, preu i valor són dues coses que poden anar perfectament dissociades, i fins i tot ser antagòniques. El valor d'aquest gel és pel que representa, pel que és dins de la gelera. El preu només el té quan el despullem del seu valor real. No fa pas massa en una entrevista als matins de Catalunya Radio, el Manel Fuentes parlava amb un representant del comerç de l'or. Li deia que al cap i a la fi, l'or no pot suplir un plat de llenties. No podrem digerir mai l'or, si ens morim de gana, ens llençarem sobre un plat de llenties, no sobre unes unces d'or. Era interessant sentir com aquest bon home es defensava, parlava de l'or com una referència que en el moment en que hi hagués excés de llenties, serviria de trasvassament per a que els que en poguessin acaparar més acumulessin una suposada riquesa. Una altra notícia que he llegit, és la del quadre més car que mai s'ha subastat, un Cézanne que va comprar l'emir de Qatar per cent no sé quants milions d'euros. Què és el preu, què és el valor? Un dels detinguts de la trama immobiliària de Marbella, un nou ric sense criteri, tenia un Picasso penjat al lavabo, sobre la tassa, entre d'altres detalls decoratius grotescos. Confonia preu amb valor, potser? El bisbe Desmond Tutu va declarar, tot llençant una riallada sardònica, que això del canvi climàtic afectava també els rics, perquè tampoc tindran on fugir. Quin valor i quin preu tindran aleshores tots el béns o diners que cadascú pugui tenir?.  No seria potser bo que, per una temporada, tornéssim al sistema de la barata (el "trueque"), per redescobrir el veritable valor de les coses? Seria la primera reforma a fer, la de les nostres ments.

divendres, 3 de febrer de 2012

L'onada de fred i la Candelera

 Ahir vaig anar a veure el musical Els miserables. És un goig que a Barcelona poguem gaudir finalment d'aquest tipus de musicals, que estan sempre en escena, des de fa dècades i tot, a Londres. Si no coneixeu aquesta obra de Víctor Hugo, només us diré que un autor ha de somniar en escriure una història com aquesta. Quan vam sortir, prop de mitjanit, tothom mirava al cel, encuriosit, buscant alguna furtiva volva de neu, quasi amb impaciència. És el que havien anunciat els nostres ínclits meteoròlegs. Feia fred, però tampoc exagerat. Això de siberià sona molt gruixut, remet a taigues remotes, boscos infinits colgats per la neu, a caçadors d'ossos solitaris i ferèstecs. Omplo d'aire els pulmons i sento el tast de les coníferes. Avui els diaris hi ha algun comentari sobre l'excés d'alarmisme de les autoritats governamentals. Probablement, han volgut curar-se en salut, sabent que en els temps que corren de crispació política i social, qualsevol motiu fonamentat pot ser bo per tirar pedres a la teulada d'altri, i per la memòria encara viva de la insospitada nevada del març del 2010. I també impulsats per la societat que no tolera el risc. I si aquest existeix i es materialitza, s'encanona instintivament cap a l'administració pública. Al cap i a la fi, som un país de neuròtics. Fa fred, és indubtable, només cal treure la mà per la finestra, però no s'han vist pingüins a les illes Medes, ni ossos polars passejant per les Guilleries. Algun tocacampanesï dirà allò de veieu, veieu! això del canvi climàtic és una falòrnia. Una missa no fa diumenge, caldrà respondre. I no ha nevat a Barcelona cosa que ha decepcionat a més d'un. El fenòmen de la neu és una agradable novetat, però no ha estat així. Ho podeu veure els que hi viviu si a més de la mà, també treieu el nas per la finestra. Això sí, si us agraden els ocells, és un bon moment per observar-los. El fred els fa més bellugadissos, tendeixen a formar esbarts i es tornen més agosarats per trobar aliment. Pinsans, verdums, pit-roigs a tocar de la mà. El dijous pel matí estava a La Garriga, nevava. Ho vaig poder observar. I també vaig veure dues cotorres de Kramer entre els esbarzers emblanquinats. Una au tropical enmig del fred siberià. La veritat, és que al cap i a la fi, me n'alegro pels nostres meteoròlegs. Aquestes darreres setmanes ja feien patir, perquè no sabien quina novetat aportar amb el tossut Anticicló que teníem plantat al clatell d'Europa. I pels nens als que gratuïtament els han anul·lat les classes. Recordo que quan això succeïa, ho rebíem amb una alegria desbordada.  I també es dona el fet que l'arribada dels aires de la Sibèria, ha coincidit amb la Candelera. Molta gent ja ho deu ignorar, i es perd així riquesa simbòlica a les dates, amb un empobriment del nostre imaginari. És la festa de la presentació del nen Jesús al temple i la Purificació de la mare, en aquest cas Maria. Un costum jueu que seguien tots els nens i mares, amb la presentació d'espelmes al temple. Així, tradicionalment, s'encén una espelma i es beneeix dins la celebració ordinària. La meva àvia ens en regalava a cadascun dels nets una. La data marcava el clímax de l'hivern, quan ja podíem començar a pensar en la primavera i esperar que la major part dels dies de rigor ja havien passat. Ho expressa així la dita popular Si la Candelera riu el fred és viu, si la Candelera plora, l'hivern és fora, en referència a la presència o no de pluja. També, el dia de la Candelera és el que tradicionalment es desmunta el pessebre, exactament 40 dies després de Nadal, i es tanca així el cicle nadalenc. Sense aquestes coses, la veritat és que el pas del temps és més àrid i gris. S'obliden els símbols, es buida de sentit. Ara està esdevenint més popular que la Candelera el dia de la Marmota de Pennsylvania, en que aquest animaló no sé què fa i indica si l'hivern s'allargarà més o menys. Al diari d'avui en parlava i obviava completament la Candelera.  Un succedani ben trist. Aviat acabarem bojos i sense reconèixer-nos.
Bé, que gaudiu del fred doncs, que diuen que n'hi ha per dies.