Follow by Email

dilluns, 25 de juny de 2012

Oh! Europa

 Oh! Europa era una sèrie de Televisió de Catalunya, amb clau d'humor, en que una colla de turistes catalans es passejaven per Europa i descobrien la recent estrenada, pel nostre país, Unió Europea. Era el moment de la novetat i de la il·lusió pel projecte Europeu, que com s'ha vist, s'està embolicant una mica. Cal potser mirar als seus orígens, per adonar-nos com l'hem pervertit i posar en risc, i recuperar la il·lusió d'una unió real que eviti les medicrecràcies locals que hem merescut. La Unió Europea va ser un somni primerenc del Minstre d'Afres Exteriors francès de la post-guerra, Shchumann, i Jean Monnet que en va ser el primer president. Van atrevir-se a pensar l'impensable, a canviar la lògica. Si abans s'havia imposat les idees de revenja i el patriotisme mal entès, ells van visionar el perdó, el progrés conjunt i la col·laboració per evitar els mals horrorosos de dues Guerres Mundials. I això sense esperar que morissin les generacions que les havien viscudes ni procesos de reconciliació. Així va néixer la Comunitat del Carbó i l'Acer (1951), que va ser l'embrió, via tractat de Roma, de la Comunitat Econòmica Europea (1957) i després de la Unió Europea. 
   Doncs bé, en aquest transcurs, passada la generació dels visionaris que tenien un pòsit de valors sòlids (els Schumann, Adenauer, Mitterrand, De Gaulle, Andreotti, Kohl, Felipe González) poguem o no estar del tot d'acord amb la seva ideologia, van venir els tecnòcrates del pa i circ  que han malmès en favor de l'enriquiment fàcil i especulatiu. Som conscients que tot plegat va servir per a que Europa conegui el període de pau i progrés més llarg de tota la seva història? (parèntesi a part mereix la qüestió Iugoslava, que crec que pertany a un altre procés històric tot i posar de relleu la inoperància d'un govern europeu real). I ves a saber quins mals ens va evitar. És per això que sento amb il·lusió els nous discursos de caixa o faixa. O més Europa o  més mediocrecràcia. Més govern paneuropeu, que dissipi de veritat les fronteres i menys patrioterisme barat. Continuarà essent important pertànyer a un país. La identitat ens fa forts, però evitant el trist joc dels nacionalismes de taburet. Ningú que conegui de veritat un altre país, i per tant en certa mesura se'l faci també seu, s'hi pot fer enemic.


El segrest d'Europa, mite grec en que Zeus, transmutat en brau blanc, segresta la princesa Europa i la fa la seva muller i reina de Creta

divendres, 15 de juny de 2012

Pilar Rahola i Jose Maria Aznar

       Es pot no estar d'acord amb el que escriu Pilar Rahola, però els seus articles i opinions fan pensar. Només per això jo, per defecte, l'aplaudeixo. Avui hi ha un article que si jo fos columnista, me l'hauria tret de les mans. Malauradament, no he merescut encara l'atenció de cap editor. La Pilar avui l'entoma amb José Maria Aznar, que enlloc de quedar-se callat en algun catau de l'inframón de la vergonya, com el seu successor com a president del govern del Regne d'Espanya, el tal Zapatero, continua passejant-se per Europa donant lliçons d'economia. En aquest sentit,  un dels fenòmens més curiosos que es pot observar és la caiguda de la figuera col·lectiva que hem patit. Ens sembla, després de tantes explicacions, una obvietat les arrels de l'actual crisi, que no sé si qualificar de cutre  o ximpleta. Aleshores, en què pensàvem tots plegats fa uns quants anys? I sobretot, en què pensaven les ments brillants que ens governaven o tenien resposabilitats fa un decenni, o tot just dos anys abans? I la legió d'experts i tertulians que han aparescut ara? Han tingut un sobtat atac de lucidesa? Em sembla un misteri que cal explorar. (Obro parèntesi jo vaig defugir d'aquesta voràgine, i encara no sé si vaig ser tonto. No em vaig hipotecar, no vaig buscar crèdits. Res de res. Tinc l'orgull, potser dubtós, que no he contribuït ni amb una alenada, de forma directa, en la bombolla que ens ha esclatat. Vaig resistir la pressió dels meus pròxims, la d'algun venedor que el 2007 em xiuxiuejava a cau d'orella com un nou mefistòfeles que d'aquí a dos anys el que m'oferia costaria no sé quants milions més, les cartes de promocions que anunciaven que això es tractava d'un petit cicle dels preus per tornar a remuntar tot seguit, potser també hi va jugar el meu caràcter macilent, que evita prendre decisions de quasevol tipus. Tanco el parèntesi).
 Al que anava, la Pilar Rahola s'exclama, amb raó, de com l'Aznar és capaç de passejar-se com un barrut després d'haver parit el sistema que ens ha portat on som. I jo mateix penso com és possible que un personatge així, o el mateix Zapatero, hagin pogut arribar a aquesta alta responsabilitat. Ni grandesa, ni amplitud de mires, ni intel·ligència, ni grans valors, ni la mínima capacitat d'autocrítica. Res de res. La classe política, amb alguna excepció, és profundament decebedora. I penso que un dels factors que promouen això és el sistema d'elecció, en que escollim els candidats que un partit d'entrada ja ha proposat. Això té dues conseqüències. Primer, merma la democràcia real, del poble. I segon, els candidats són presos de les intríngolis internes dels partits que poc poden tenir a veure amb l'interès general. I en pot sortir qualsevol personatge patètic. I el sistema parlamentari bloquejat pel partidisme, té per conseqüència que s'evitin compareixences, investigacions judicis, i augmenta la sensació d'impotència dels ciutadans i d'impunitat. No, no pot ser així. Crec que s'hauria de plantejar un sistema d'elecció per circumscripcions personals, en on es puguin escollir lliurement tot aquell que es presenti, al marge del partit que pertanyin. El candidat, sap que ha de donar comptes als seus electors, i també és independent del que el partit li dicti o deixi de dictar. El darrer fet de l'acalde de Manacor, suspès de militància i no sé què més per trencar la disciplina de partit, em sembla simptomàtic del fatídic que tenim. La democràcia esdevindria més real, la vàlua dels nostres representants hauria de ser veritablement provada i subjecte a la voluntat popular,i s'evitaria l'estupiditzant pensament pseudo-religiós que imposa la dinàmica dels partits. I molt important, permetria que autèntics líders, i no trepes ni persones que saben pujar en l'aparell d'un partit, puguin arribar a fer quelcom. El problema, és que és aquest mateix sistema pervertit el que ha de canviar-se a ell mateix, i no sembla disposat a fer-se el hara-kiri. Si Catalunya arriba a la independència, jo m'hi posaria per aconseguir un sistema democràtic així. La independència en sí, me la bufa, si Catalunya continua amb aquest mateix model perniciós i no té valors, que se la confitin. Acabaré per emigrar, va en serio, que la OMS ofereix una plaça a les illes Fiji. 


                                                        Només la bellesa pot salvar el món
                                                                     Fiódor Dostoievsky

dimecres, 6 de juny de 2012

Parte de Guerra, de Edlef Köpplen

  Acabo de llegir Parte de Guerra, de Edlef Köpplen, un llibre impactant. Si Anna Karenina va penetrant com una pluja fina que arriba ben fondo, aquest altre és una torrentada que deixa atordit al lector. L'autor és un escriptor alemany que va ser soldat d'artilleria durant la Primera Guerra Mundial, la Gran Guerra. La va sobreviure del principi fins el final. Descriu en primera persona, a través del seu alter ego, el soldat Reisiger, les seves vivències atroces. Reflecteix l'horror, l'absurd, l'estupidesa i fins el costat tragicòmic d'una guerra que va significar l'entrada al segle XX. Perquè va ser un xoc tant brutal aquesta guerra en les societats europees? Potser fins aleshores encara s'havia donat un cert apreci al valor individual, a l'individu, i les guerres es desenvolupaven en grans moviments que acabaven en enfrontaments entre els exèrcits a camp obert. En la primera guerra mundial, tot això es perd. L'home es confón en la massa, les estratègies militars no estalvien les vides humanes, enfonsats en trinxeres que amb prou feines es van moure al llarg dels quatre anys de contesa, com a mínim en el front occidental, on es van donar lloc l'enfrontament més ferotge. La tècnica va acompanyar a uns exèrcits amb mentalitat decimonònica i això va derivar en una monstruosa escalada d'extermini massiu amb mètodes cruels que esborren tot heroïsme. Soldats pulveritzats pels obusos, abrussats pel gas, cosits per les metralladores. Les conseqüències sociològiques d'aquest enfrontament van parir el segle XX, però la solució que se li va donar al conflicte encara va ser fruit una mentalitat quasi mitjeval, malgrat els esforços del president Nord-americà, Wilson, i va preparar el terreny per la Segona Guerra Mundial.
 Allò interessant d'aquest llibre és la visió lúcida del conflicte vista des de la trinxera. De llibres d'història n'hi ha tants com vulguem, però de la història real, de la que vivien els soldats en la seva pell, n'anem sempre curts. I la història esdevé real, palpable, quan es combinen ambdues lectures. És això el que m'ha passat, el que m'ha meravellat, i finalment m'ha horroritzat. Köpplen a més, utilitza una eina molt cinematogràfica en insertar en el seu escrit comunicats o instruccions dels comandaments, de diaris, o dels ministeris alemanys. El recurs és molt efectiu, pel contrast que crea entre el món d'aparences i el to fred i distant que les altes esferes volen mantenir i la realitat del fang, el llot i la mort en la trinxera. Fa tres o quatre anys em va caure a les mans un llibre curiós Un extraño para mi mismo, de Willy Peter Reese. Són els diaris d'un soldat de la Werhmacht al front rus durant la segona guerra mundial. Igual que Parte de guerra, no és un relat de batalles, sinó de sentiments i emocions que envolten al soldat durant la guerra. Reese, a diferència de Köpplen, va desaparèixer en combat el 1944 i no se n'ha sabut mai més res. El seu diari va ser recuperat d'unes golfes el 2003. Tenen la frescor i sinceritat d'un diari que ningú va pensar de publicar, i aquí també rau part del seu valor històric i literari. 
  El soldat Reisiger no mor, i es manté amb admirable disciplina al peu del canó. Obeeix tot i no deixar de traspuar els seus sentiments, a voltes amb un aire càndid que encara sobresurt més sobre el mar d'horror en que viu. Sembla que porti una cuirassa per no deixa que aflorin els sentiments o una mica de pensament racional, és una qüestió de supervivència, fins que ja al final del llibre, aquesta cuirassa es desfà i li diu al seu comandant que allò és una majadería, una follia sense sentit, com si fos una olla a pressió que no pot fer res més que explotar. El van tancar en un manicomi.
 Eddlef Köpplen, va esdevenir un anti-belicista en el període d'entreguerres, i els seus llibres van ser prohibits quan el nazisme va prendre el poder a Alemanya. Va morir el 1939 a causa de les seqüeles que patia.

dimarts, 5 de juny de 2012

Alberich, el nibelung

   Alberich, el nibelung, és l'únic personatge de la tetralogia de Wagner que té un paper en totes quatre obres. Això ja té un sentit simbòlic, ja que els seus dimonis, la seva passió, és la que desencadena tota la tragèdia. I no és res més que l'amor, o millor dit, la manca d'amor. La tetralogia comença amb la renúncia d'Alberich a l'amor, una cosa inaudita, impensable en cap ésser vivent, que el fa capaç de poder agafar i fer-se un anell amb l'or del Rhin. És aquest el pecat original. I aquesta manca d'amor, de manera més subtil, té un origen més profund,  la manca d'estima per un mateix, com queda reflectit pel rebuig i la mofa de que és objecte per part de les filles del Rhin. Qui no s'estima a sí mateix, és també incapaç d'estimar a qualsevol altre. És un principi que no s'ha tingut massa en compte en el passat.
   Tot plegat fa d'Alberich un personatge ambiciós, sense escrúpols, intrigant, cruel, però totalment infeliç. La seva vida és una condemna per ell, i pels que l'envolten o són víctimes dels seus plans. No hi ha, al cap i a la fi, darrera dels tirans de la nostra terra, una mica de tot això? 
   Fent un by-passa a la nostra actual crisi, hi ha un fet que em sobta, que potser per massa obvi o massa obscè hi passem de puntetes. No es parla mai de les motivacions personals que han donat lloc a certes conductes. L'ambició i la cobdícia, que neix directament de la incapacitat d'estimar, estan en l'arrel de la disbauxa actual. Aquest diumenge vaig veure el programa 30 minuts de TV3, On estan els meus diners?. Explicava la pseudo-estafa que han sofert el que s'anomena petits inversors (eufemismes per referir-se a ciutadans normals i corrents que tenen estalvis), amb les participacions preferents. Els van assegurar uns guanys que s'han convertit en la pèrdua parcial, i en alguns casos total, dels estalvis de tota una vida. Un economista explicava que els bancs han actuat amb ells com consumidors dels seus productes als quals calia vendre la moto. S'hi feien amics, molts d'ells jubilats, sense escrúpols, per enxarpar-los en la xarxa. Però, és possible que no tinguem en compte que jugàven amb l'esforç de tota una vida? No és només el valor real d'aquests diners del que parlem, sinó del simbòlic. No veien res més enllà que petits inversors per evitar el mot persones. Són Alberichs incapaços d'estimar i aliens a qualsevol saviesa que ens han portat a la perdició, i ens porten al seu capvespre!


divendres, 1 de juny de 2012

L'anell dels nibelungs

     Ahir va finalitzar el cicle d'òpera al cinema Icària, en que han emès al Tetralogia (L'or del Rhin, La Walkiria, Sigfrid i el Capvespre dels déus) del Metropolitan Opera House de Nova York. He passat la resta de la nit bressolat pels acords finals de l'òpera. I és que sí, és possible empassar-se més de cinc hores d'òpera d'alt voltatge en un crescendo continu que sembla no tenir final. L'obra té un argument senzillíssim. Pels no iniciats en Wagner, li podria semblar un conte d'estar per casa. Alberich, el Nibelung, roba l'or del Rhin en sentir-se menyspreuat i per fer això renuncia a l'amor. Amb aquest or forja un anell que li dona tot el poder. Els déus, amb Wotan al davant, l'enganyen i obtenen l'anell el qual és maleït. Tot aquell que el tingui serà infeliç i estarà condemnat a la mort. Però malgrat tot tothom el cobeja, els Gegants, els Nibelungs, Hagen...només un heroi pur de cor pot ser immune al malefici i el pot posseir i retornar-lo d'on ve per a que l'ordre torni. Entremig, rescata una donzella, una deessa caiguda i maleïda per Wotan, Brunilda, que esdevé el seu amor. Sigfrid, l'heroi, per la seva ingenuïtat és víctima de les conxorxes i manipulacions dels que volen apoderar-se de l'anell. Tot plegat acaba en una devacle. Sigfrid mort, Brunilda que s'immola en la seva pira funerària, els déus que perden el seu poder i l'anell retorna al fons del Rhin i retorna l'ordre i la pau.
 No és original. Els cicles artúrics i les llegendes medievals, i més recentment el Senyor dels Anells, de Tolkien, estan farcits dels mateixos referents i paral·lelismes. Així doncs, què fa d'aquesta obra un cimal? La profunditat i riquesa amb que estan expressats els sentiments, de les emocions. Hi és tot en l'obra. La cobdícia, l'amor, l'enveja, l'engany, el coratge, l'audàcia, la por. Tot el repertori de les passions humanes que mouen els resorts de les nostres vides expressades d'una manera sublim gràcies a l'art total de Wagner. Poesia, música, escenografia i interpretació que aspiren a fondre's i estar al mateix nivell. Un repte que es repeteix cada vegada que es prova de posar en escena aquesta obra magna. Dona la sensació que Wagner, que només va assisitir a la primera representació de la tetralogia, va fer com Gaudí. Aquí teniu la meva obra per a que la recreeu fins l'infinit. No es va deixar atropellar per un tramvia, però, ni vivia precisament com un asceta. Alguns diuen que va morir explorant uns acords davant d'un piano, d'altres en els braços d'una amant. Tant és. Un jesuïta apassionat per Wagner això li provocava seriós conflicte perquè a totes llums, la vida dissoluta, per dir-ho d'alguna manera, de Richard Wagner l'hauria de menar directament al foc de l'infern segons la doctrina catòlica, però alhora es deia que algú que hagués creat això mereixia el cel. És una qüestió interessant, certament. Si amb en Wagner, en cas que el cel existeixi, no ens hi trobéssim, molts preguntarem pel camí de l'infern ni que sigui per una temporada (o  tot sigui que algun dels aficionats a aviar als focs de l'avern al personal no es trobin amb la sorpresa que hi hagi una estança especial per ells a can Pere Botero).
        En properes entrades faré algunes semblances dels personates, les passions que porten dins i alguns temes d'actualitat.

Glossa final. Deixem de costat d'una vegada l'única i idiota cita per la qual molta gent coneix el Wagner, la de Woody Allen que deia que cada vegada que escoltava Wagner li venien ganes d'envair Polònia. Qui es queda amb això no sap el que es perd. En un altre pel·lícula, deplorable i que va irritar amb raó els  alemanys, Valquíria, amb el bledo assoleiat del Tom Cruise fent d'oficial alemany que conspira contra la vida de Hitler, el tonto del guionista posa en boca de Hitler la frase que qui entén l'obra de Wagner entén els principis del nazisme. El guionista es va quedar descansat de dir una estupidesa així de grossa. Ell sí que no n'entén res.