Per què no aniria a la manifestació de l'onze de Setembre

 La inèrcia popular, i el bombardeig mediàtic, m'empenyen a assistir a la manifestació del 11 de setembre per la independència de Catalunya. Com si temés que d'aquí a una colla d'anys em sabés greu no haver dit "jo hi vaig ser". I al marge d'aquesta motivació discutible, m'he preguntat  què penso i vull realment. 

 En primer lloc, la independència en sí mateixa no m'importa massa si no sé quin model de país hi ha al darrera. Es mantindria la partitocràcia? Continuarien els càrrecs públics sense por a que es passin comptes a la seva gestió? Quina economia s'imposaria, la llei del mercat i l'especulació o la que posa la persona en el seu centre? Perquè hi ha algun polític independentista que si arribés a governar aquest país, temo que amigraria. Dono per fet que la vocació de Catalunya seria la de ser un país Europeu, que Europa alhora, sigui de veritat i també faci una mica més absurdes les fronteres, però en fi. Per quan els Estats Units d'Europa?  I marxar d'Espanya em sap greu. Primer perquè seria la història d'un fracàs, un malentès mutu.  A mi, la idea del federalisme em seduïa. Segon, perquè tinc molts amics espanyols i quan penso en això, no li trobo del tot el sentit. Tercer, em sap greu deixar de banda aquells de l'altre riba de l'Ebre i d'aquesta que creuen sincerament que som una mateixa pàtria. Sóc un sentimental, què hi farem. A Rupit, on sóc ara, l'ajuntament ha trufat els carrers de banderes estelades. Si hi ha algú en aquest racó de país que se senti legítimament espanyol, es pot sentir exclòs, violentat. I no m'agrada. 

 Si ho mirés des del costat més utilitarista, tot i les guerres de declaracions i xifres, tendeixo a creure'm això del dèficit fiscal. El silenci tàcit dels dirigents del govern espanyol en aquest sentit em fa suposar que no tenen arguments per sostenir el contrari. Però és una pena que la independència tingui per motor motius pecuniaris.   Altrament, cal reconèixer que molts sectors espanyols han abonat amb ganes l'independentisme. Porto temps  llegint la premsa d'àmbit estatal, i sovint supura un menyspreu que només fa agafar ganes de tancar la porta i dir aquí us quedeu. I finalment també em sento incòmode en els esdeveniments massius. En tot cas, si algú que em conegui m'hi veu, que m'ho torni a preguntar.