dimecres, 2 de gener del 2013

La pensió de jubilació, una estafa programada?

 Sóc de la generació del baby-boom, és a dir, aquells que formem part de la franja més ampla de la piràmide d'edat d'aquest país. Som nosaltres, amb el nostre treball, que paguem la merescuda pensió de jubilació dels nostres avis i també ja dels nostres pares. Tot i així, encara que la base de la piràmide de la població en edat laboral és prou generosa, el sistema ja presenta problemes de viabilitat, com ho demostra les noves disposicions del govern (augmentar l'edat de jubilació i tenir en compte els darrers 25 anys de cotització). 
 La qüestió és que només cal fer una ullada sota la nostra franja en la piràmide,  per adonar-nos que el sistema serà insostenible. Nosaltres no tindrem una pensió pagada pels nostres fills i nets. És impossible com no passi alguna cosa imprevista, un afany reproductor sobtat de les properes generacions, una onada immigratòria com mai s'ha vist o un canvi biomèdic que ens faci jovenots als vuitanta-cinc anys. Xavier Sala i Martí comparava el sistema de pensions actual amb les estafes piramidals. I a mi m'ha fet pensar si no serem nosaltres, els que estem entre els 35-45 anys, els estafats finalment. Hi ha també una qüestió de fons. Tindrem dret d'exigir als futurs joves, que ens paguin la nostra pensió? A mi me la fa ballar aquesta solidaritat imposada, tot i que afirmo que sí, que de bon grat contribueixo, avui per avui,  i no escatimo. Crec que és un deure cívic i que a més em dona el dret d'exigir als meus representants. Però la càrrega serà exageradament onerosa amb els plantejaments actuals, per les generacions futures. 
 La pensió de jubilació també juga com un esquer ful, crec. A mi m'esgarrifa trobar-me raonaments en que posen com a horitzó vital la cotització a la seguretat social. No tenim prou present que aquests diners, en el moment que els entreguem, ja no hi són, i no es pot assegurar que ens retornin un dret que ens sembla adquirit d'aquí a dues, tres o més dècades. 
 Penso que com a generació, ens toca reflexionar solidàriament en aquests termes. Per mi hi ha dos plans, el primer és com es gestionarà tot plegat en un futur, tornant per exemple al model d'estalvi clàssic: allò que tinc, en bens o diners, representa una riquesa real, no una especulació com els plans de pensió privats. I per tant també comporta que visquem tots plegats amb més austeritat com una acció responsable de futur, per no hipotecar els nostres descendents. L'altra reflexió es refereix al mateix sentit de tot plegat. Darrera l'esquer de la cotització s'amaga el fracàs de la mentalitat positivista, que al final no pot obviar la pregunta, perquè vivim? Perquè, com deia Nietzsche, un cop resposta, segur que trobarem la forma de viure, amb o sense pensió de jubilació ni miratges estranys.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada