Deliri col·lectiu

Estic per començar a no prendre'm seriosament aquest país, entenent país per un espai geogràfic amb prou indefinició per a que hi càpiguen tants disbarats. Us proposo un experiment a veure què us sembla. Llegiu el següent text, sinopsi inicial d'un relat de novel·la negra.

 Un home va mantenir una relació sentimental amb una dona durant dos anys. Quan aquesta relació es va trencar, aquesta noia va reunir-se amb una altra dona de certa reputació per explicar-li que el seu ex-amant evadia diners en metàl·lic, fins 400.000 euros en bitllets de 500 i 200 euros, des d'Andorra, fruit de negocis que tenien el centre d'operació a Londres als quals mantenia informada a la seva mare que actuava com a tapadora. Dos anys després, aquestes converses surten a la llum pública perquè uns detectius privats van gravar-les en el bar o restaurant on les dues dones es van trobar.

 Molt bé, resulta un pròleg incitant. Però ara posem noms i cognoms. El suposat evasor és el primogènit de Jordi Pujol i Marta Ferrusola, la dona amb la que l'amant va mantenir la conversa era l'aleshores senadora Alícia Sánchez Camacho, actual lideressa del PP a Catalunya, i els detectius privats van ser contractats per càrrecs del PSC del moment. Sigui tot inventat, que no ho és, com a mínim l'ara famosa conversa va tenir lloc i va ser gravada, el sol fet que es pugui ordir una trama d'aquest tipus en el cor mateix de la política catalana no és que faci riure, és que provoca un riure histèric que després deriva en plor desconsolat. No és que la realitat superi la ficció, sinó que la realitat s'ha convertit en un deliri, sobre el qual encara els polítitics pretenen fer ponderacions serioses! Si el nostre país accepta tanta tonteria és que mereixem enfonsar-nos més encara.  Per escudar-me d'un escepticisme que fàcilment derivaria en cinisme i finalment desembocaria un nihilisme d'on no voldria sortir per por a la decepció que sempre assetja, només em queda no prendre'm seriosament ni els polítics, ni els periodistes ni la mare que els va matricular. Per què no els fem fora d'una vegada? Perquè el més preocupant és que estem normalitzant aquestes coses, com si fossin agents infecciosos que ens han parasitat les neurones. Per cert...Benito...ha muerto!