diumenge, 17 de març del 2013

Anna Karenina, la pel·lícula

  L'any passat vaig fer una entrada sobre l'obra de Lév Tolstoi, Anna Karenina (www.xaviervalles.blogspot.com.es/2012/05/anna-karenina.html). Ara he anat a veure la pel·lícula, acabada d'estrenar en el nostre país, pel que em sento capaç de fer-ne una recenssió. Vaig anar als cinemes Icària (per principi no accepto veure una pel·lícula que no estigui en versió original), amb l'aprehensió comprensible que sempre em produeix assistir a la posada en escena d'una gran, grandíssima, obra literària. El marge que porta a la decepció és molt i molt petit. D'entrada he de dir que no em va decebre. El recurs que utilitza la pel·lícula de barrejar la tramoia del teatre amb ambientacions realistes, és eficient, aconsegueix crear l'atmosfera necessària i naturalitza les simplificacions necessàries que fan tant difícil una adaptació al cinema. Sinó, estaríem parlant d'un nou Doctor Zivago. I això permet que la pel·lícula sigui àgil sense trair el pes de l'original. I és fidel a la història, sense trair els personatges, amb unes grans caracteritzacions, especialment la de Keila Knighley (Anna Karenina). Tot i recomanar-la, la principal crítica que li feria, és que reflecteix bé  un dels grans valors que vaig descobrir en el llibre és que era un autèntic túnel en el temps, que ens traslladava a la Rússis pre-revolucionària i sentíem el xup-xup social que va permetre la revolució bolxevic trenta anys més tard. Aquest rerefons no està prou assolit, especialment perquè dos dels personatges que feien aquest contrapunt respecte a la sensibilitat social de l'obra, Levin i el seu germà, estan francament desdibuixats. El primer perquè queda com un terratinent enamoradís, un xic bledo en algun moment, que tot i esboçar un cert discurs social, està lluny de la figura més vigorosa, convincent, amb inquietuds reformadores que es presenta en l'obra en contrast amb la vida de l'aristocràcia russa, sense que posi en evidència la injustícia de forma clara, és a dir revolucionària, com sí que fa el seu germà, que ha atravessat la línia de la transgressió i s'ha posat directament del costat de la revolució amb les conseqüències de l'ostracisme i la clandestinitat. El gest revolucionari d'aparellar-se amb una pària, una prostituta, és una bufetada a una societat benpensat, que realça l'actitud de Kitty, la jove esposa aristòcrata de Levin, quan malalt l'acull i el cuida sense remordiments. El film fa una tentativa de mostrar tota aquesta realitat polièdrica tan ben mostrada en el llibre, on es barreja la tirania de les convencions, la tensió social, l'amor en el sentit més pur, la passió amb el germen d'infelicitat que porta intrínseca, la sensibilitat social, la remor històrica que avança com el tren sota el qual acaba morint Anna Karenina...
Vaig trobar a faltar l'escena colpidora, precedent de l'obra, novel·la breu La Mort d'Ivan Ilívitx, del germà de Levin i el destí de Vronsky, però penso que és perdonable quan cal adaptar una obra a un altre format artístic. O això, o entrar en el barroquisme del Doctor Zivago en que David Lane va filar molt prim per poder fer també una obra mestra  a partir d'una altra obra mestra.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada