Follow by Email

dijous, 14 d’agost de 2014

Susceptibilitat: a propòsit de dos casos

 No sé si és una percepció personal meva o és que vivim en uns temps d'exaltació en que qualsevol comentari, per constructiu que sigui, s'arrisca de ser tingut com una ofensa personal. M'hi trobo amb freqüència, fins el punt que tendeixo a inhibir-me davant coses que no haurien de produir cap escarafall. Per exemple, tornant en avió recentment després de catorze hores i a punt d'agafar la darrera escala, vaig posar-me a la fila, pel davant de dues dones que s'havien apartat, creia jo. Es van queixar que si volia colar-me, i els vaig respondre que no calia que patissin, que l'avió, i això és ben cert, sortiria a la mateixa hora per tothom. No s'ho van prendre del tot bé i em van respondre si estava nerviós o què. Millor callar quan ni les bromes poden ser ben enteses i no hi ha cap mena de mala voluntat. I l'altre dia, al parc de l'Estació del Nord finalment em vaig queixar a un amo d'un gos que el tenia deslligat. Gos de dimensions considerables que podia atropellar un nen sense miraments. És una actitud abusiva, i tot el parc, és fàcil comprovar-ho a qualsevol hora, és un immens pipican amb els gossos deixats soltos per tot arreu quan a cada racó hi ha un cartell que commina clarament a portar-los lligats. Jo no els tinc cap simpatia, als gossos, però sobretot trobo que així l'espai aquest esdevé molt hostil pels nens i alguns adults. L'han manllevat a la ciutadania. És molt desagradable. La reacció va ser exaltada, intempestiva, buscava raons sense solta, davant una observació educada i respectuosa. Ho sento molt, però m'envaiex el pessimisme antropològic quan em trobo en aquestes situacions. No és tant difícil trobar l'espai comú del diàleg i la comprensió, i si fracassen en aquestes minúcies, què no som capaços de fer a una escala més elevada? Només ens cal obrir la televisió per comprovar-ho, o passejar-es per blocs i llocs d'internet on pul·lulen els comentaris desagradables, insultants, ofesos com si habitéssim cecs en una gàbia i ens relacionéssim a cops de pal. Només em queda proferir un missatge també exaltat però en un altre sentit: estimem-nos, que només són dos dies!

dijous, 7 d’agost de 2014

Èdip rei a la catalana


 No afegiré res més des del punt de vista polític ni ètic sobre el que es coneix com a cas Pujol. Només volia dir: quin gran guió s'ha escrit! Digne de la millor tragèdia grega, rodona des del principi fins el final. Resulta que un home potentat deixa una herència pels seus néts (en un compte opac) perquè prediu que la dedicació a la política del seu fill porti a la perdició tota la família. Vaja, que els crea un coixí més que còmode pel que pugui passar. El fill no pren en compte els seus advertiments, el pare mor poc després de ser nomenat president de la Generalitat, la màxima distinció que regirà durant més de vint anys, amb una carrera rutilant que el portarà a cobejar la idea d'esdevenir pare de la pàtria i mite secular, si s'escau, quan mori.
Però aquesta herència resulta ser un regal enverinat, ja que esdevé una pràctica repudiada per als càrrecs públics això de tenir fons no declarats, i a més pels seus adversaris polítics és tot un caramel on podran rabejar-s'hi contra ell, contra les seves idees i contra la seva obra. És més, la dedicació exclusiva a la política fa que hagi perdut el control de la família i els seus fills es dediquen a fer diners a cabassos cada vegada amb mètodes menys menestrals i més especuladors, per no dir opacs i fins i tot delictius. Així cobra la seva abdicació com a pare el nostre polític. L'escàndol esclata i passa ell, i la seva família, a ser considerats d'un dia a l'altre de model, paradigma del país, a uns pàries socials que han d'amagar-se de la resta de la societat. I així la profecia de l'avi s'acompleix, executada per ell mateix que no volia que el seu fill es dediqués a la política. Posem-hi amants, baixeses, interessos laterals, trobades secretes en restaurants, filtracions a la premsa i ja ho tenim ben amanit. Qui podria haver imaginat un melodrama millor? Êdip Rei està a la mateixa alçada, però en aquest cas és el pare qui, tot i mort, acaba matant el fill.

(Al marge d'aquestes consideracions literàries, tot plegat em provoca una sincera pena, a nivell de les persones afectades, la baixesa d'alguns, la mediocritat d'altres i la decepció de molts).