Només tinc ganes de compartir alguns pensaments sobre tot aquest afer de la consulta sobre la independència a Catalunya. Ni se m'acut entrar en disquisicions legals, legitimitats, etc. Els diaris en van plens i francament, jo començo a estar-ne avorrit i voldria pasar-ne pàgina per entomar coses més importants i urgents.
Aquests són els meus sentiments/percepcions. El primer és la futilesa de tot plegat. Els problemes globals, i especialment els d'alguns països o regions del planeta, em fan a voltes pensar que Catalunya està poblada pels descendents dels violinistes del Titanic que van anar tocant fins que l'oceà els engolí. En aquest sentit, insisteixo que personalment, la consulta m'interessa ben poc. Per mi l'essencial és que els que volen la independència, és què en volen fer del nou estat que nasqués. I aquí podria estendre'm sobre tot el que jo penso però ara no ve al cas.
En segon lloc, crec que el debat no és gens sincer. Cadascú parla des del seu prejudici particular. Quan parlem de pro-consulta o anti-consulta, el subtext és que els pro-consulta de fet són independentistes i els anti-consulta, consideren que Catalunya no és cap subjecte polític sobirà, i en el fons, obrir qualsevol camí que plantegés obertament la hipòtesi de desintegrar Espanya, els resulta poc menys que una violació metafísica. Com si els diguessin en contra del Parmènides, que el Ésser pot no Ésser. S'està tocant aquí una tecla del subsconcient col·lectiu que només pot amagar una reacció reflexa i inflexible. La resta, discursos, justificacions, recursos legals, no són res més que fum, fum, fum, per evitar la qüestió de veritat. Si no s'és prou clarivident per veure aquestes posicions i prejudicis, no s'entendrà que el xoc és absolutament inevitable. He dit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada