Ens veurem allà dalt

 Ens veurem allà dalt és el darrer premi Goncourt, crec que el més prestigiós de les lletres franceses per un simple títol. L'autor és Pierre Lamaître. No havia llegit res d'ell però el vaig engrapar així que vaig entrar en una llibreria, ja que estava ambientat en la primera Guerra Mundial. 

 El llibre enganxa des de la primera línia fins la darrera pàgina, amb un estil cinematogràfic, i combina el drama, la comèdia, la veritat històrica i la ficció. Allò que el fa més atractiu, junt amb la trama i el suspens que assoleix i fa que no es pugui deixar de llegir, és la verosimilitud dels escenaris en que transcorre la història. Crec que aquest és el punt que la fa trascendir de veritat. El marc històric del final de la Gran Guerra i la primera post-guerra està aconseguit de forma molt verosímil combinant els fets històrics generals amb l'ambientació de l'època, tant a nivell material com psicològic. Hi ha en el rerefons una encertada i àcida crítica als efectes de la Gran Guerra, i a la desconsideració en que varen caure els supervivents que van tornar del front. S'arribava a extrems tant grotescos com considerar els que havien sobreviscut i no tenien cap condecoració, com elements dels quals calia malfiar-se. Es palpa també aquest rebuig social, difícilment explicable en primer terme, d'aquests supervivents, com si fossin testimonis d'una realitat que més valia ignorar, testimonis de l'absurd i d'una victòria que va ser el més semblant a una derrota en tots sentits però que ningú gosava qualificar com a tal. També retrata les actituds morals dels diferents estrats socials, els oportunistes, els resignats, els mutilats, l'ambient depriment del París del 1919. Tot fet amb pinzellades que només poden haver-se fet amb un treball de documentació i immersió històrica que per a mi és el més extraordinari d'aquest llibre. La fusió amb la trama, com ja he dit, és el que en fa una gran obra literària.

 L'única crítica que m'atreveixo a fer és que en els capítols finals pren un cert aire de vodevil, s'accentua el costat còmic i no acaba de tancar bé alguns aspectes de la narració, per exemple com es justifica que el ric senyor Péricourt, en descobrir que l'enterrat en el panteó familiar no és el seu fill, no furgui més enllà. Només és un humil apunt d'un pobre lector. En tot cas, us recomano el llibre.