Follow by Email

dissabte, 28 de febrer de 2015

Barbera

 Vaig llegir a la guia de Lonely planet que Barbera  era una vil·la que estava cridada a ser un "hot spot" turístic, així que les costes de l'antiga Somàlia es considerin prou segures per part dels operadors turístics. Però aquest dia encara no ha arribat. I a fe que a la ciutat li queda una mica per poder convertir-se en un referent turístic. Però com li vaig comentar a un periodista britànic (el primer occidental que trobo des que he arribat a Somalilàndia), tot depèn del que busquis. Si vols fer de turista en un lloc on no hi hagi turistes, aquest és el teu destí. Un lloc verge, que no és sinònim de pristí. Ha seguit l'evolució descurada d'un país oblidat durant molt temps, una ciutat amorrada a un port decrèpit però molt actiu, mig ruinosa, mig recostruïda, mig oblidada, mig recuperada. A la boca del port, tres vaixells de càrrega es podreixen mig enfonsats, miren impassibles el tràfic de pescadors i mercants, i els ibis volen en estols buscant les deixalles i les restes de menjar que ens cruspim en un restaurant improvisat en una mena de vida corrupta. No eren aquests els ocells sagrats dels faraons? Ens ho mirem asseguts en un rústec restaurant al peu de la platja. Peix i arròs. No hi ha menú. 

El nom de Barbera té ressonàncies exòtiques, això ja seria un bon reclam. I a la platja esperava trobar-hi l'ímpetu abassegador de les onades oceàniques que recordo de Moçambic, però m'he topat un mar no més esvalotat del que pugui ser el Mediterrani i convida al bany. S'explica perquè aquesta costa forma part del golf d'Adén, una petit porció de l'índic tancada entre la Penínsual Aràbiga i la banya d'Àfrica que fa d'entrada al Mar Roig. Després hem anat amb el Land Cruiser fins les muntanyes, a una mitja hora de camí, i ens hem endinsat per una engorjada,on miraculosament, ara al final de l'època seca, un riu encara porta aigua. Però és una aigua ardent perquè s'ha escolat entre les roques castigades pel sol. En un dels rierols laterals la temperatura supera els 40 graus, i les basses són aprofitades com una mena de balneari rupícola. Hi ve la gent a alleujar-se, lluny de tot i tothom. En veure un blanc arribar, els locals em miren amb suspecció. Potser amb raó creuen que algú amb la meva pell només s'hi pot perdre per algun interès obscur. A més parlen molt ràpid, els somalís, i amb un to sempre encès que dona la impressió que estiguin sempre enfadats. Tant se val, després tot es dissol en un somriure i un subaj guanaxen (bon dia). I el paisatge que he descobert, si que mereix ser robat.

Quan marxe, el muftí de l'humil mesquita, cridant a la pregària però m'agrada imaginar que ens despedeix:


Després hem tornat a la platja, on m'he topat amb el periodista britànic. Està fent un reportatge sobre les platges de Somalilàndia, treballa de freelance i pensa vendre l'article. Serà potser l'inici de l'explotació turística d'aquest racó de món. Està instal·lat a Addis Abeba, i li he donat tota la informació les impressions que tenia, abans de fer la darrera capbussada acompanyats, jo els meus amics Hamse i Hamse, per la posta del sol.

I finalment, ja de nit, hem tornat cap a Hargeisa. Propera escala, Addis Abeba, la mítica Addis Abeba.

dimecres, 25 de febrer de 2015

Hargeisa II

 Em sorprèn la rapidesa amb que m'he familiaritzat amb aquest lloc, i mira que és ben diferent de tot el que havia vist fins ara. Comentava en un recent email, que més aviat tinc la impressió de trobar-me al Iemen, no en un racó de l'Àfrica. O almenys així associo el paisatge humà i urbà que veig cada dia, amb les imatges que tenia dels països de la península aràbiga. Una gent de pell més aviat bruna, una terra aspra i seca, cabres i camells, els minarets que apunten al cel a tot arreu, el niqab vestit per totes les dones i nenes sense excepció (només he vist una dona amb els cabells enlaire, d'estranquis des de la finestra de la meva habitació, en una balconada amb arcades de perfil oriental, pentinant-se una espessa i negra melena i he pensat si no era una escena digna de les mil i una nits). Potser per això, per la rapidesa amb que podem naturalitzar-nos en qualsevol situació que tinc la típica sensació que el temps passa lentament, l'assaboreixo, i visc amb el sentiment que porto mesos aquí quan fa tot just deu dies que vaig aterrar. Que això em sembli el Iemen no està tant lluny de la realitat. L'influx cultural els ha vingut d'aquest costat, el paisatge i el clima és compartit i la relació comercial, i també el capital, els ve d'allí. Així que hauré de modificar una mica la meva visió d'Àfrica.
 Un dels privilegis d'aquesta feina és que puc treure el nas en llocs i racons que cap turista convencional podria imaginar. Per exemple, he pogut conèixer de prop una realitat crua i amagada, la violència sexista en les societats islàmiques, he pogut xerrar amb un imam, un ministre i un alt responsable de la UNICEF. Si em despisto, encara em creuré important.


dimarts, 17 de febrer de 2015

Hargeisa


 Jo no sabia que Hargeisa existia fins que per aquestes coses de la vida hi he anat a petar. És la capital de Somalilàndia, el país no reconegut per ningú que es va autoproclamar independent quan allò de la guerra civil de Somàlia allà per la primera meitat dels anys noranta. Fonamenta aquest dret a la secessió en raons històriques, per exemple que fa ser colonitzada pels anglesos i no pels italians com la resta de Somàlia. De fet, a l'aeroport encara rep els viatgers una placa que commemora la seva inauguració per part del Duc de Gloucester, el 1958.
 Hargeisa sembla que neixi de les mateixes pedres torturades pel sol sobre les que està plantada. Hi ha pocs edificis de dues o més plantes, quasi tot són casones i habitacles que oscil·len entre la cabana de cordes i roba dels refugiats dels antics conflictes de fa vint anys, les barraques fetes de llauna on no puc ni imaginar-me la calda que hi deu fer, i les cases d'obra cada vegada més nombroses. Algú pensaria que això hauria de ser una ciutat morta, moribunda. Però en canvi hi ha una vida econòmicament vibrant. Hi ha supermercats i grans magatzems, que sovint semblen petites rèpliques atrotinades del Corte Inglés, cotxes força nous, obres de nova construcció en curs per tot arreu. M'expliquen que aquesta economia creixent es deu a dos factors. Per un costat, al retorn dels Somalís de la diàspora, aprofitant l'estabilitat del país, i que aporten el seu coneixement, la seva emprenedoria i el seu capital, i en segon lloc la influència i els lligams amb els països de la península aràbiga, essencialment Dubai, d'on importen quasi tot, inclosos els cotxes a uns preus molt assequibles. Això sí, continua prevalent sota aquest progrés un proteccionisme basat en els clans que es reparteixen els negocis i impedeixen que cap foraster pugui fer la seva. Evidentment, com sol passar, es poden veure fàcilment els contrastos entre aquells que guanyen fins 100 USD diaris, una barbaritat aquí, i els que amb prou feines arriben a 1 USD, el llindar de la misèria. 
 Una altra característica són les mesquites que floreixen arreu, amb els seus minarets que semblen míssils balístics. A certes hores, cap a les set de la tarda o al matí, s'alça un batibull de cants de muftís cridant a la pregària des dels altaveus. La religió és omnipresent, i a voltes tinc la impressió que això és una mena d'immens monestir, on tothom viu condiconat per les hores de les pregàries. I encara no he vist el crani sencer d'una dona. Totes, des de les nenes de 4 anys, vesteixen el niqab, amb unes teles impol·lutes i uns conjunts fins i tot elegants.
 I finalment, hi ha les cabres que pasten arreu, rossegant borrons de les herbes i arbustos espinosos i plens de pols que creixen aquí i allà. No semblen tenir amo, no he vist cap pastor ni cap ramat que es pugui dir així, i em semblen més aviat com animals abandonats que ho envaiexen tot. Fins i tot les he vistes entrant i sortint de les cases com qui res, però són el lligam que permet convertir la poca vegetació del país en carn i llet, i potser per això les deuen venerar.


dissabte, 14 de febrer de 2015

Somalilàndia: on l'aridesa pren el seu nom


 El desert, tal com l'imaginem, amb dunes de sorra i tot això, és bell. Representa en la nostra escala un estadi final, estable, la immensitat que convida amb una fascinació terrible i temptadora alhora, a perdre-s'hi com un petit príncep qualsevol. Un paisatge àrid inquieta, potser angoixa. La vida s'arrapa a una terra polsosa, resseca, en una lluita agònica que sembla que estigui perdent. I si són humans els que l'habiten encara pot ser més torbador. És així com en arribar a Somalilàndia, el nom aridesa pren el seu sentit. Me n'he adonat de la fragilitat en que es viu aquí, en un llimb que navega entre la sequera i la desertificació, on la pluja és un esdeveniment quasi tant flagrant com la neu a Barcelona i em fa preguntar com de fondes han de ser les arrels d'aquestes acàcies torturades que s'escampen aquí i allà. És per això que sobta que plantada en aquest entorn hagi crescut una ciutat que avui dia ja arriba al milió d'habitants, Hargeisa, la capital de Somalilandia. 
 Si mai heu volgut visitar un país inexistent, probablement venir aquí sigui el que més s'aproxima. Ningú l'ha reconegut encara tot i que els seus habitants s'hi van proclamar sense massa escletxes i després d'un referèndum democràtic. El nom mateix ja apunta a una mica d'encís i fantasia...Somalilàndia....la capital de l'aridesa. Però també són un exemple que el reconeixement formal és també relatiu. No han perdut temps en bastir unes estructures administratives mínimes, fronteres, visats, la inevitable burocràcia que fa present l'estat millor que l'exèrcit o la policia, i varis països de fet es relacinen amb aquest tros de terra com un estat més. Però hi ha una certa trampa en tot això. Somalilàndia es va separar de la resta de Somàlia aprofitant que durant el caos dels anys noranta aquí es van protegir prou bé del desori de guerres i lluites clàniques, bàsicament perquè en aquesta regió quasi tothom és del mateix clan. La sang, allò irracional, ha tornat a manar, aquesta vegada per bé. Però no deixa de ser l'altra cara de la moneda del que li ha passat a la resta de l'antiga Somàlia.
Encara evito sortir a fora, la llum és estrident, com si la terra mateixa fos un mirall.