Follow by Email

diumenge, 27 de desembre de 2015

Pensaments de final d'any

 Aquí deixo caure unes quantes reflexions a partir de la nostra realitat, totes desconnectades, que no he trobat el moment de deixar anar en forma d'una entrada com cal:

1. Em va agradar molt una cita, no sé si apòcrifa, del Garibaldi que un cop assolida la unificació d'Itàlia, va dir que ara que ja tenim Itàlia, ara cal fer Italians. No sé si el fracàs d'Espanya es deu precisament a aquest fet, que no ha sabut fer espanyols en un sentit molt llunyà del que volia dir l'ex-ministre Wert, sinó de crear una identitat comuna on tothom se sentit aixoplugat, acollit, identificat, representat i acceptat, a la manera dels estats federals. El problema és potser de concepte, al cap i a la fi.

2. La idea de transvestir els reis mags en dones, o canviar els noms dels carrers per esborrar memòries de mal recordar em sembla un exercici pueril, i fins i tot estèril. No es pot canviar la realitat ni la història amb aquests gestos, ni subvertir una tradició a la valenta si només sosté un fet tant innocent com repartir regals per causa d'una mal entesa paritat, però té unes arrels bíbliques que no es poden canviar. Crec més en la naturalitat i en les mesures reals de paritat en allò que si que importa (salari, oportunitats, etc.), i aleshores si que potser quan vingui un Redentor de nou a la terra, seran tres reines magues les que vindran a oferir-li encens, mirra i or. 

3. El mateix serveix pel nomenclàtor dels carrers, esborrar la història o fer-ne una lectura partidista com si mai hagués existit una Arcàdia poblada d'herois esquerranosos, o que aquests personatges fossin una mena de tara que cal oblidar, és un greu error que privarà de perspectiva les generacions futures. Hi ha excepcions, és clar, em sembla natural que l'avinguda Diagonal ja no es digui Francisco Franco, però temo que estem derivant cap un talibanisme que nega la condició ambigua de l'ésser humà, amb personatges ambivalents que un temps varen ser herois i després villans,  i per tant aboca al fracàs. La veritat és sempre molt tossuda i encara que a algú li ensordeixi les orelles, m'agradaria explicar a qui m'ho pregunti qui era el tal Millàn Astray que dona nom a  no sé quin carrer de Madrid. 

4. Definitivament, no sóc nacionalista en el sentit d'anteposar la nació per sobre de segons quins valors, o de tots els valors. La nació només té sentit quan està al servei dels seus habitants i de retuc, o a la inversa, dels habitants del món. Si l'enriqueix i el canvia per bé, endavant.  Fora d'això, se la poden confitar. Fora d'això, tot aquest procés és foc d'encenalls.

5. M'esgarrifa les lectures dels resultats electorals que fan els líders i representants de les diferents formacions polítiques. Només em queda l'esperança que en siguin conscients i en l'interim sàpiguen ser objectius i racionals. Però en tot cas, també sap greu que si és així ens tractin als seus votants d'empassa-rodes-de-molí. Un exemple ben clar és pretendre solapar els resultats de les eleccions municipals, autonòmiques i generals. En el cas de Catalunya, és ben clar que la població s'ha transvestit en poc temps d'una forma espectacular. Només ve a dir que han canviat els criteris segons què o qui es votava i per tant pretendre, com algú ha volgut fer, trasposar retrospectivament una elecció o una altra és una cosa més aviat mesquina (sobretot perquè, ai l'as, sempre afavoreix els seus plantejaments, com si fossin una segona volta més).

6. Finalment, per no allargar-me més, deixo anar unes impressions que potser a algú se li entortolliguin a la gola però que ningú em farà massa cas: les cançons de la Shakira em semblen una seqüència d'ofecs, gemecs i sospirs, el Justin Bieber i a la Miley Cyrus em passa com amb el Ricky de Casablanca: si me'ls trobés en una barra de bar i em preguntessin si els menyspreuo, els diria que si mai pensés en ells, efectivament, els menysprearia. I finalment, algú ho havia dir, la desfilada de Victoria's Secret em sembla un espectacle més aviat grotesc. 

 (Ara, accepto tot això, perquè tampoc aspiro a una Arcàdia inexistent on Shakira canti bé i no existeixi el Justin Bieber, i sospito que la salsa de la vida està en assumir la seva condició ambigua, graciosa a voltes i tragicòmica quasi sempre,  i és en el seu caràcter narratiu on millor ens hi podem entendre).

Feliç 2016, us deixo amb una fotografia de collita pròpia.


dimarts, 15 de desembre de 2015

Mar i Cel

 Jo vaig veure la primera versió de Mar i Cel, quan era estudiant de secundària. I ara he tornat a veure-la en la darrera reposició pels 40 anys de Dagoll-Dagom. Només sobreviu del casting original en Pep Cruz en el paper de Joanot que com que suposo que no ha de fer cabrioles pels butafions i les arrioles, s'ha salvat de l'esquilmada dels anys. He recordat una reflexió feta en una crítica que vaig llegir no sé si la primera posada en escena o en la de l'any 2004, en que parlava de l'obra com una metàfora del desencontre entre les civilitzacions. Ara m'han semblat paraules profètiques i l'obra, llegida d'aquesta manera, pren una dimensió encara més dramàtica, meta-textual, que l'Àngel Guimerà no sé si en va tenir alguna intuïció (tampoc va imaginar mai que se'n pogués fer una obra musical a partir del seu text amb vaixell giratori inclòs).
 La lectura en aquest sentit, ens ve a dir que la relació entre la Blanca i el Saïd trenca les barreres imposades per la història i els malentesos, i es troben dos humans despullats davant la passió més primigènia, la que ens fa el que som i aterra totes les incomprensions, però que finalment els aboca al destí que també ens fa iguals: la mort.
 Hi trobem tots els ingredients que es poden trasposar a la realitat. Els moriscos expulsats com a col·lectiu sense identitat, però ningú preveia el que és capaç de fer una població quan no se li doni més sortida que la desesperació (que cadascú ho identifiqui amb qui cregui convenient), els que busquen compromisos amb la realitat, el promès de la Blanca amb qui s'ha de casar que fa un pas enrere (tot i que egoïsta perquè en el fons la vol recuperar). Tot debades, no podem moure'ns contra la història i les circumstàncies si volem evitar el drama. Mar i cel també recupera la idea que un amor pur, sense barreres, és l'únic que pot redimir la humanitat, simbolitzada per tots els habitants del vaixell. Estan condemnats, i en certa manera tots acaben exterminats, uns físicament i d'altres moralment. Enmig, reben els innocents, aquells a qui ni tan sols se'ls ha donat l'oportunitat de plantar cara, de prendre partit de prendre decisions, com el grumet Hydras. I  per sota de tot, els que treuen profit de les aigües remogudes, pesquen en el seu propi profit que serà sempre el mateix sigui quin sigui el signe (podeu aquí posar noms, segur que no en falten, en el cas de l'obra era el Joanot).
El Mar i  el Cel  només es troben en un inexistent hortizó on aparentment es resolen tots els conflictes, només en l'infinit inatansable. 
 Al darrera, hi ha els espectadors, la resta d'habitants que també que s'ho miren i que poden llegir la història com un passatemps o com una interpel·lació.

 I finalment, no sé si el Guimerà li agafaria un mareig d'aquesta interpretació si aixequés el cap o es faria un fart de riure, o plorar.