dissabte, 29 d’abril del 2017

Madagascar I

    Encara no he vist cap Lemur, ho sento. Vaig arribar a Antananarivo per la tarda, em vaig refugiar a l'hotelet Vahiny i l'endemà a primera hora del matí, tot just havia sortit el Sol, vaig emprendre el camí cap a Farafangana, al Sud-est de l'illa. Unes 14 hores de carretera per aquesta illa interminable després d'un dia i mit de viatge en avió. He quedat amb el cul quadrat.
    Curiosament Madagascar té color de Madagascar. Predomina el color verd tirant a grogós, com en els antics Atles que recordava. Almenys per la porció de país que he creuat, bàsicament l'altiplà central intensament deforestat i cobert pels camps d'arròs o per una homogènia praderia aturonada esquitxada per algun manyoc d'arbres. El paisatge no esdevé veritablement tropical fins que girem la carretera, després d'unes deu hores de camí, per baixar a la plana costanera de llevant i creuem un imponent parc nacional, on sí diuen que fressen els lémurs, amb una vegetació espesíssima i densa. Després, la costa que no he pogut veure perquè ja hem arribat de nit. He dormit en un lodge on sentia les onades petar de ben a prop i els trons de la tempesta que m'ha acompanyat tota la nit. Semblava una barca a la deriva. Perquè l'endemà al matí, encara fosc, he hagut de continuar el camí per la meva desesperació. I tot just arribar, començar les activitats amb la primera visita, a la comuna de Maheriraty a dues hores per una pista espantosa que hem superat gràcies al 4x4 que sembla més aviat un tanc. Això ja m'ha fet adonar de moltes de les dificultats que el sistema de salut afronta aquí, com la més simple accessibilitat als hospitals de referència o fins i tot als centres de salut que tot i que limitadíssims en oferta, hi ha a cada comuna. 
   No tenia una idea precisa que Madagascar fos tan pobre. Les comunitats rurals viuen en una inseguretat alimentària constant. Depenen que les pluges arribin a temps per poder plantar l'arròs, que no hi hagi cap cicló. Aquest any han coincidit ambdues desgràcies. Em fa pensar en això del canvi climàtic, quan en les nostres latituds es parla frívolament d'adaptar-s'hi en termes de plantar les vinyes més amunt quan en altres llocs és una qüestió de pura supervivència. Un retard en les pluges signifiquen uns quants mesos de pura supervivència, el període de "soudure" que diuen aquí entre collita i collita quan ja s'ha acabat l'arròs i que ha de ser el més curt possible. 
   Tot plegat contrasta amb la seva particularíssima riquesa natural. Quasi tot és endèmic aquí, fins i tot el dragonet que es passeja per la paret de la meva habitació deu ser una joia biològica, una curiositat evolutiva. L'evolució ha fet d'aquesta immensa illa un laboratori privilegiat. Era el centre de l'antiga Godwana, quan tots els continents en formaven un de sol, es va separar enganxat a l'India i després va derivar cap a l'Àfrica. La fauna i flora és herava de les bésties i plantes transplantades d'aquests antics continents i de l'evolució independent d'éssers que l'han anat poblant portats per corrents marins. Però temo que no podré veure cap Lémur.





dimarts, 25 d’abril del 2017

Viktor Frankl, l'autobiografia

A l'avió que em porta cap a Madagascar m'he empassat el deliciós llibretó autobiogràfic de Viktor Frankl, Lo que no he contado en mis libros. És l'autor del conegudíssim llibre L'home a la recerca de sentit, basat en la seva experiència com a reclús als camps de concentració nazis, entre ells Auschwitz. El que sorprèn d'aquesta obra és la seva brevetat tractant-se d'un home amb una vida tan llarga, va morir el 1996 amb 92 anys, rica i densa (va conèixer personalment a Sigmund Freud, va viure la vibrant Viena d'entreguerres, va fundar una escola psicològica, la logoteràpia), però tot i així en acabar-la tinc la impressió que és completa. Quatre pinzellades i algunes anècdotes i entres en el personatge si és que ja tens un referent sòlid. Jo, com la majoria de gent, basat en l'extraordinari llibre que he citat. Així he entès com el llibre no va néixer espontàniament d'una experiència traumàtica i trencadora  (va perdre en els camps de concentració la muller, els pares i un germà), sinó que va germinar fruit d'un treball intelectual previ que es va galvanitzar, rebotir, amplificar i donar sentit després de passar per aquest túnel. En aquest sentit, es diferencia clarament de Primo Levi, que a més va acabar suicidant-se anys més tard. La seva actitud va ser totalment diferent, contra la manca de sentit, es va esforçar a trobar-ni i treure'n allò positiu fins i tot en la situació més abjecta. Una afirmació que m'ha fet pensar, entre els nombrosos pensaments lluminosos que ha donat aquest home, és que no podem fer res quan arriba la mort a nosaltres o algun ésser estimat, però sí som capaços de transformar aquest trànsit en un acte creatiu en forma d'una actitud i unes accions redemptores que li donen sentit. M'ha fet reviure l'acompanyament que vam fer la meva família al meu pare acabat de finar. Ell mateix suggereix, després d'haver esquivat la mort vàries vegades de forma miraculosa, que el destí, si es pot dir així, li tenia preparada aquesta experiència per a que donés el fruit que ha donat. El llibre que va escriure ha canviat la perspectiva del dolor, de l'existència, de molta gent i es considera una de les obres essencials del segle XX. La biografia, escrita quan fregava els noranta amb l'ajuda de la seva segona muller, és una delícia que broda el personatge i ajuda fàcilment a entendre'l millor i empatitzar-hi.


divendres, 21 d’abril del 2017

En què creuen els que no creuen?

 Aquest és el títol d'un llibre que va fer forrolla fa anys, un intercanvi epistolar entre l'aleshores cardenal Carlo Maria Martini i el Umberto Eco. Dues lluminàries, lúcides, que a més a més es feien entendre molt bé i a les que no es podia negar una cultura vastíssima. Ara tots dos són morts i nosaltres més orfes d'aquestes veus en un món on sembla que l'obscuritat, la mediocritat, la vulgaritat i el macarranisme avança sobretot en les classes dirigents. 
Al marge d'aquesta consideració, el títol m'ha vingut al cap en aquest temps de Pasqua, en què pot sortir ni que sigui circumstancialment el tema de la religió per entendre aquesta celebració. El fet és que hi ha gent que ni tan sols entén d'on ve aquest ball de dates anual de la Setmana Santa. Només és un símptoma d'un fet més profund, i és que cada vegada és més difícil plantejar aquesta pregunta, En què creuen els que no creuen? Perquè d'entrada, no creure en alguna cosa presuposa que en tens un mínim coneixement, bàsic, conceptual, lliure de prejudicis o prejudicis bàsics que bloquegen la més mínima curiositat. La pregunta queda sense fonament, perquè no és que es pugui considerar a gran part de la població com a no-creient, sino simplement coma ignorant perquè aquest premisa no es compleix. És habitual trobar a coneguts que manifesten la seva animadversió, sovint visceral, basada en una experiència negativa o poc engrescadora en relació amb gent que s'identifiquen com a representants de la Fe cristiana, habitualment en col·legis religiosos, o extret de prejudicis abonats en el seu entorn sense una mínima informació essencial. O fins i tot basat en la ignorància més supina. En alguns casos penso que més que una discussió interessant el que es necessita és un psicòleg, però certament posa en qüestió la base de la religió si el que s'ha derivat per a molta gent és aquest tipus d'experiència que marca tan definitivament. Però això mereixeria una altra entrada. 
 A mi això del proselitisme em fa més aviat angúnia, només aspiro a trobar interlocutors amb qui poder escoltar i sentir-me escoltat, però resulta que això és cada vegada més difícil. El tema té tela, no només pel que significa de secularització, sinó perquè aquesta suposada secularització és més aviat un indiferentisme basat en el prejudici i la ignorància que té com a conseqüència directa que molta gent aviat no podrà passejar-se en molts museus amb una mínima comprensió o entendre els codis culturals dels que ens abeurem o la mateixa història. A hores d'ara ningú nega que l'home és religiós per naturalesa (això no vol dir que Déu existiexi!), i que el buit que deixa aquesta esfera sempre s'omplirà ni que sigui inconscientment per un equivalent que pot ser netament irracional, superxeria o directament una creença perversa.