dijous, 23 d’agost del 2018

Tintin al Tibet o la recerca de la bondat



Si hagués d’escollir el millor còmic que s’hagi escrit i dibuixat, aquest seria Tintin al Tibet. Una obra mestra de l’art gràfic. Totes les obres de Hergé, a partir del Lotus blau, són obres mestres però Tintin al Tibet, al meu entendre, les supera totes en profunditat. Reconec que hi ha un aspecte subjectiu en aquesta valoració i parlo del tema central, el subtext, de l’àlbum que és la recerca quasi desesperada de la bondat. Hergé es trobava en un període vital particular quan el va elaborar. Es va separar de la dona de tota la vida, una mena de matrimoni de conveniència suggerit per un pietós abat que va tenir una forta influència en el jove Hergé, per aparellar-se amb una jove i bonica ajudant del seu estudi (que avui dia encara guarda amb gelosia els sucosos drets d’autor de Hergé).  Hergé, educat en un catolicisme quasi purità, sentia haver-se traït a ell mateix, haver-se embrutat, possiblement rossegat pels escrúpols, i es va preguntar si realment era una persona bona, si la bondat era possible. Potser no en va ser conscient de posar-se aquesta qüestió directament, però va projectar aquesta recerca en el seu fill predilecte, Tintín.  En l’obra Tintín es llença contra tot càlcul racional i fins i tot sentit comú a fer allò que creu que ha de fer i és bo, buscar el seu amic Chang i enfrontar-se si cal a tot:  consells, evidències, muntanyes, allaus i monstres. És l’obstinació de qui sap que no pot trair allò que el fa qui és, l’honestedat amb ell mateix posat fins al límit de posar en joc la pròpia vida. Aquesta actitud arriba a un cert punt d’arrauxament, però també té la capacitat de canviar les actituds dels personatges amb els quals es creua i fins i tot la visió que nosaltres en puguem tenir (el Yeti, prejutjat com un terrible monstre, acaba mostrant-se com posseïdor d’una bondat innata que desafia als humans). En aquest sentit, la constel·lació de personatges és prodigiosa i la posada en escena sublim. Cal recordar que Hergé era un cul de plom. Quasi no va sortir de la seva petita Bèlgica en tota la seva vida però en canvi va ser capaç de recrear móns distants, rics i diversos, personatges perfectament perfilats i trames  travades. Demostra que viatjar de veritat no precisa necessàriament translocar-se enlloc (i que la majoria que creuen viatjar, de fet no fan res més que transportar-se anodinament). No és anecdòtic que el color predominant de l’obra sigui el blanc, senyal de la puresa que tant necessita Hergé.  Al final, Hergé es fa una pregunta cabdal (una recerca quasi espiritual diria jo) i és el que fa aquesta obra un clàssic a l’alçada de qualsevol de les obres mestres de la literatura universal: és possible la bondat? L’home pot ser bo? És possible sortir del propi jo i posar l’altre en el centre de les meves intencions més benèvoles, desinteressadament, fins el punt de posar en joc la pròpia vida? O simplement en el quefer i els gestos quotidians, en la rutina diària que rarament ens exigirà la heroïcitat, però que alhora difícilment pot donar-se si no hi ha aquesta actitud arrelada en l’ànima dels dies que ens toca viure. Perquè, com va dir ara no recordo quin autor, allò que ens fa realment humans no és la intel·ligència, ni el llenguatge, ni  res de res, sinó la capacitat de ser bons, la Bondat.

P.S: En aquest món poblat d’egos, mediocritats, vileses, baixeses, o maldat directament trobo especialment important aquesta reflexió.



dissabte, 18 d’agost del 2018

El capitalisme és l'absurd


La paraula capitalisme no està lliure d’una certa ambigüitat. Tècnicament parlant potser millor parlar del capitalisme neoliberal o neoliberalisme a seques. El neoliberalisme deixat a la seva bola té una inèrcia sense fre a posar preu a absolutament tot. I tot em refereixo fins i tot a coses que encara no existeixen (mercats de futurs, en diuen d’això?), com hipotètiques collites de cafè, cacau, soja o petroli que encara dormita en els entranyes de la terra. I també paisatges, boscos, reserves naturals, bèsties i bestioles i, encara no ho sabem del tot, l’aire que respirem, l’aigua que bevem o veiem escórrer-se per un riu de muntanya, els nostres propis desitjos i debilitats, la malaltia i la mort.  Així, el neoliberalisme té la capacitat, i així l’exerceix, d’especular absolutament amb tot amb l’únic afany de reduir-ho a una xifra de diners més o menys volàtils, dígits que formen part d’un nou corpus de creences que només existeixen en els espuris xips d’ordinadors i computadores. Però als quals tots, per activa o per passiva, obeïm cegament. Així, si jo contemplo un rar arbre que creixi en el cor de la selva Amazònica, és molt probable que d’alguna manera ja s’hagi quantificat en forma de transacció de futur (què en traurem de tallar-lo i vendre’l? O encara més subtilment, quina compensació representa d’emissions de carboni emesos per un vol de Calgary a Montreal?). L’arbre no canviarà la seva essència, ni accidents, tornant a les categories aristotèliques, però per a la nostra percepció que és el que finalment preval, haurà sofert pràcticament una crisi ontològica. Ja no és ell, és una altra cosa buidada d’essència i, el que és més greu de sentit. Vaig escriure en altres posts referint-me a dos àmbits concrets on aquest pervers procés és més evident, la llar i l’art. Però en podria esmentar molts més: el turisme, les catàstrofes naturals, el canvi climàtic. El mateix ocorre amb les nostres vides i sospito que el desassossec inconscient que ens devora a no pas pocs té el seu origen en aquesta percepció d’haver-nos convertit en ens volàtils subjectes a un incert ball de xifres, a qui un monstre sense parpelles però implacable ha devorat amb la seva mirada i buidat d’essència i sobretot de sentit. I el més malèvol de tot plegat és que el sistema ens fa a tots còmplices d’aquesta voràgine des del mateix moment que obrim un compte corrent a un banc.  A un personatge que vaig conèixer fa temps i que ha esmerçat tota la seva vida treballant entre la gent més desafavorida de la terra en un racó del Brasil, quan li vaig preguntar què podíem fer per arreglar el món va respondre amb dues frases que a mi em van semblar aleshores una “boutade” del seixanta-vuit: el capitalisme és l’enemic, i el millor que podeu fer és suïcidar-vos. Això darrer, de forma cada vegada menys subtil, ja ho estem fent.



divendres, 10 d’agost del 2018

El conflicte dels taxistes com a signe

No analitzaré el conflicte dels taxistes que va obturar, literalment, Barcelona fa un grapat de dies. No conec amb profunditat els motius tot i que les meves simpaties anaven per ells. Però no pas per una qüestió corporativa. No he estat ni seré, suposo, mai taxista. I tampoc sóc prou naïf per no creure que del seu costat també hi ha coporativismes, petits egoïsmes i incongruències que no tinc temps de furgar. Aquesta vaga de taxistes contra al intromissió d'altres models de transport en cotxe, és en la meva opinió, un simple símptoma que si es resol, no enterra ni de lluny el debat de fons en el que sí hauríem d'entrar. La qüestió és quin model de desenvolupament econòmic perseguim o necessitem? Un basat en el consum cada vegada més accelerat del que sigui, inclosos viatges amb taxi, al preu de crear unes formes de treball cada vegada més desquiciades però que de fet se'n diuen competitives? Amb aquesta idea d'abaratir costos i alhora augmentar el consum es deriva directament cap una bogeria col·lectiva i un absurd difícil de pair. És el mateix que ocorre amb les empreses de comerç per internet, i al seu capdavant Amazon. No s'entén el marge de beneficis que puguin tenir sense collar els distribuïdors i la base de la seva piràmide laboral fins l'extrem, de manera que no es pot sostenir si no es trenca l'esquena treballant. Al darrera de tot hi rau la lògica especulativa d'esprémer les empreses per obtenir dividends per repartir entre els seus accionistes i tota la lògica especulativa que se'n deriva.  La ja habitual imatge de joves pedalejant amb una farragosa motxilla groga a l'esquena és una altra trista icona de tot això. De ben segur que no tenim una altra alternativa que aquest alegre suïcidi col·lectiu? És possible imaginar una societat on es pugui viure amb parsimònia, austeritat i, fins i tot, contemplativa?