Follow by Email

dijous, 27 de setembre de 2018

Namíbia

Enmig de la costa del desert del Namib es pot trobar una església que podria estar perfectament al mig de Baviera. Com si l'haguessin allunitzat (en un paisatge que sembla, per cert, força llunar). Això passa als dos assentaments que els alemanys van fundar a la costa de l'actual Namíbia. De fet, pràcticament no hi ha res a part de Swakopmund, Lüduritz i Walvis-Bay. Els alemanys, al contrari que els portuguesos i els espanyols que van conrear el mestissatge (tant artístic com sexual), els alemanys van ser refractaris i per això veiem aquestes esglésies, i cases sorprenents, i oficis luterans que també semblen d'una altra època.  La famosa costa dels esquelets viu de la fama de les restes de vaixells embarrancats i oxidant-se. Per mantenir aquest atractiu turístic convé que se'n vagin embarrancant regularment. La intempèrie aquí els devora amb voracitat. A Namíbia se la podria resumir, turísticament parlant, amb quatre fotos que tothom ha vist i revist encara que sigui sense voler. Un vaixell podrint-se a Skeleton cosat, les imatges de les dunes de Sossuvlei, els ramats d'antílops i fauna de Ethosha, la visió del Canyon Fish, el mar de dunes del Namib, un elefant del desert, algun Koishan o Nama disfressat per complaure els turistes que viatgen amb les pick-up 4x4 de lloguer equipades buscant sofisticades sensacions. I malgrat tot, el país és tan immens que permetria perdre-s'hi i descobrir nous racons. Tot sembla remot, però habitat per paisatges inacabables. Però la indústria del turisme té una fèrria inèrcia per fer passar a tots els visitants pels mateixos llocs, replicar les mateixes fotos, pagar els mateixos preus i comprar obsessivament les mateixes rampoines artesanes que es poden trobar a qualsevol altre país de l'Àfrica austral i part de la resta (em pregunto on deuen estar les vertaderes manufactures, sospito que en algun racó del sud-est asiàtic) i caure sense descans sobre els mateixos tòpics apresos. 

divendres, 21 de setembre de 2018

TransNamib

 La guia de la Lonely Planet sobre Namíbia està escrita amb una condescendència i superficialitat irritant. No sé si és problema de l'autor o del traductor o d'ambdós.  Com a mínim és útil a nivell pràctic però més val no prendre's al peu de la lletra les impressions i recomanacions. Parla molt malament del tren a Namíbia, que no val la pena i triga molt a arribar a les poques destinacions que té. Això darrer és cert. Però he decidit no fer-li cas. Vaig agafar el Transnamib a Windhoek, la capital, cap a Kelsmanhoop, al sud del país, amb la intenció d'arribar-me a Lüduritz, encara no sabia com. L'estació del Windhoek, d'entrada, ja és un viatge en el temps. No deu haver canviat res els darrers 50 anys però a més no es veu vella. Com si l'haguessin restaurat, amb els vells panells on indiquen els horaris amb pòstics de cartró i un rellotge que sembla sortit d'un antiquari. El tren seria semblant a un rodalies nostre dels anys setanta. He entrat al vagó, que romania solitari sense màquina ni res, com si l'haguessin abandonat a l'andana. A dins fa aquella olor de cuiro i moqueta impreganda de tabac que ja havia oblidat. He comprat un bitllet de primera, però no feia cap diferència amb el de segona. He comptat tres persones. M'esperaven 12 hores de viatge en una butaca dura i un vagó ombrívol. Així que quan ha passat el revisor, un home amb poca feina pel que veig, li he demanat si podia passar als camarots individuals. Ja se sap, encara visc dels escrúpols llunyans que em fan rebutjar de forma instintiva els luxes. Per poc menys  d'un euro al canvi he pogut instal·lar-me  en u mcamarot per quatre, però jo tot sol, i estirar-me al seient cobert amb quatre peces de roba d'estiu. La nit m'ha sorprès fresca, fins i tot freda. Uns quants sotracs, i la màquina dièsel s'ha ensamblat junt amb una corrua de vagons de mercaderia. No hauria tingut cap mena de sentit transportar-nos a la mitja dotzena de passatgers només. I ha arrencat, puntual, i pausadament, trencant la nit de la sabana on s'intuïen els arbusts i les acàcies en un país que, essencialment, està quasi buit d'habitants. M'he endormiscat al bressol del sotragueig del tren, fins que pel finestral ha esclatat una imponent albada. Fins arribar a Kelsmanhoop, amb la mateixa impressió que si fos una localitat del far-west.


dissabte, 15 de setembre de 2018

Una mirada eterna


Cada cop que contemplo el Pantocrátor de Sant Climent de Taüll em sento hipnotitzat. Diuen els entesos que aquesta mirada hieràtica, de jutge sever que sembla que et vulgui penetrar, és una influència directa de les escultures del Baix Imperi Romà, l'època de Constantí i tal, en que les mirades es van fer més severes, inquietants, pròpies d'una era decadent. Potser sí. El que sí sabem (o millor, no sabem) és que ens és desconegut l'autor d'aquesta magnífica obra. Probablement l'importava ben poc deixar escrit el seu nom. O era una mica esperpèntic  per l'època(encara que aquesta paraulota no existia en l'època), anar signant les seves obres. Si, l'autor, el geni creador d'aquesta mirada (i de la resta de les pintures), és volgudament anònim. Bé, ni tan sols es va plantejar que pogués ser altrament. Els estudiosos es refereixen al mestre de la Vall de tal o qual quan determinen per l'estil que unes obres pertanyen a un mateix autor. Però en canvi la impressionant mirada que va dibuixar ens ha arribat fins avui i encara ens penetra des d'un racó del MNAC. Aleshores, quin sentit té saber qui era, si ha sabut trascendir-se? Això d'associar el nom de l'autor amb la seva obra va ser una invenció del Renaixement, després la cosa es va desmadrar. El que queda clar és que l'autor no es posava per davant de l'obra, n'era un servidor com si fos un simple transmissor. Després els egos han anat creixent, però sempre acompanyaven a un talent extraordinari que ho feia perdonar. Ara la cosa ha arribat a un absurd paroxisme en que s'identifica l'obra per l'autor com si això fos una patent inalterable. Es crea una mena de perversió en què pel sol fet que es digui que és un "Dalí", un "Miró" o un "Kandinsky", ja ens pugui semblar excels. Cauen ara bé les anècdotes de l'orinal penjat a la Tate Gallery o el suposat quadre que va pintar una mona i signà Dalí. En el món literari encara és més aberrant. El nom dels autors, com marques comercials, es mengen sovint el títol de l'obra. O fins i tot es busca un insigne nom per escriure els pròlegs com si fos un esquer. És cert que hi pot haver una certa garantia segons qui l'hagi escrit, però sembla que no comprem títols, sinó autors. Un efecte  és que deixem de mirar o llegir les coses amb el nostre propi prisma, el nostre criteri i des del jo que ens permeti apreciar per ella mateixa una obra. Afortunadament, el temps ho posa tot a lloc. Dubto que apreciéssim encara la mirada de Taüll si no fos una obra universal, un arquetipus que serà valorat mentre encara hi hagi humans  sensibles habitant aquesta terra. Només em preocupa que actualment, entre tanta palla, les veces d'or quedin definitivament enterrades per sempre, esperant que un buscador les recuperi i les tregui a la llum com de segur ha passat amb moltes obres perdudes i, ara sí, oblidades per sempre. No es podrà mai reconèixer mai el que varen fer els bojos de la Mancomunitat, entre ells el Puig i Cadafalch, que van posar en valor tot el romànic i les obres que encara havien perviscut i que havien caigut en un oblit despectiu. Sense ells potser s'haguessin, ara ens sembla un escàndol imperdonable, perdut per sempre els dos ulls hipnòtics de Taüll.