Follow by Email

dimecres, 20 de febrer de 2019

Afanys d'amor perduts

 Afanys d'Amor Perduts és una obra primerenca, una comèdia, de Shakeaspeare, actualment en cartellera al Teatre Nacional de Catalunya. Es representa a la Sala Petita, la qual cosa ja li dona un aire de proximitat més semblant a com es representaven les obres en el temps de Shakeaspeare. Només faré uns apunts, valga'm de provar de criticar una obra d'aquest autor. Sembla ser que va ser menystinguda durant molt de temps però, com deia un crític més lúcid, les obres de Shakeaspeare anomenades menors, simplement queden eclipsades per les grans obres mestres posteriors que tots coneixem (Hamlet, Otello, Juli Cèsar, El Rei Lear, Ricard III, etc.). Passa com amb els seus sonets, si només hagués aquests poemes, Shakeaspeare ja hauria passat als annals de la literatura universal.
 Afanys d'Amor Perduts, com diu Salvador Oliva, el nostre traductor nacional de Shakeaspeare, té com a protagonista el llenguatge. De fet es així en tota la seva obra. Només que en obres posteriors s'equilibra amb la trama, es posa al servei del contingut i arriba a un equilibri que potser en aquesta obra encara no hi és. Ho demostra que les obres de Shakeaspeare són una excepció força cridanera, de les poques que fins i tot al cinema es respecta el vers i la poètica. Tocar la llengua seria com mutilar el protagonista, no és possible sense adulterar-la profundament.
 Afanys d'Amors Perduts és una delícia en la versió que estan representant aquests dies. A l'inici fa por que la llengua es mengi tota l'atenció, es recargoli tant que es converteixi en un exercici de comprensió de les frases brillants, brillantíssimes, enllaçades una darrera l'altre sense aturador però els actors arriben en un cert moment a fer la fusió amb els personatges i la trama i tot flueix. El treball actoral és espectacular, com si haguessin domat el cavall salvatge de la llengua. A mi em semblaven saltimbanquis del llenguatge, que fan fàcilment uns exercicis que en realitat són quasi impossibles.
 Potser no és una gran obra, en el sentit que no ateny les profunditats obscures de l'ànima humana, però és tot un plaer pels sentits. I ajuda a entendre on va començar Shakeaspeare per humiliació de tots els que en algum moment haguem tingut ínfules creatives.


dimarts, 5 de febrer de 2019

Un passeig amb Donald Trump

Fa unes tres setmanes em vaig fer seguidor a través del Twitter de Donald Trump. Volia ser testimoni directe dels famosos i compulsius missatges del personatge. No m'ha decebut, en un sentit negatiu del terme. No para d'escriure, com si no tingués més responsabilitats i no tenen el sedàs que faci suposar que hi hagi un assistent que se n'encarregui, com passa amb el Papa Francesc que també segueixo (m'agraden els contrastos). Des d'un punt de vista lingüístic tenen uns trets constants. Utilitza un rang limitat de paraules, entre les que sobresurten dues: "great" i "tremendous". Fa un ús habitual dels signes d'exclamació i d'aquesta cosa tan molesta que és escriure en majúscules paraules o frases senceres. La impressió general és que sempre està cridant. Des d'un punt de vista dels continguts usa quasi sempre un estil categòric. Blanc o negre, bo o dolent, extraordinari o horrorós. Les reflexions són unidimensionals i simples i, como tota simplificació, permeten dibuixar la realitat cap allí on li convé o creu. Així, fa afirmacions pretesament iròniques sobre on"diantre" (literalment) està el l'escalfament global davant l'onada de fred que ha afectat el "middle east" aquests darrers dies, i ho rebla amb una "please (escalfament global) come soon". Les intervencions tenen quatre temes estrella: 1) atacs ad hominem o lloances desmesurades a persones concretes; 2) els seus èxits en l'àmbit econòmic, sempre mirats amb una visió on tot es pot reduir en termes de negoci i benefici econòmic, incloent els seus èxits negociant amb d'altres països que sonen quasi a extorsions i que no tenen paral·lel amb cap administració amerciana prèvia, segons afirma; 3) furibundes sagetes contra la conxorxa de les "fake news" de certs mitjans de comunicació; i 4) el famós mur pel que ha inventat un trist rodolí que fa "BUILD THE WALL AND THE CRIME WILL FALL", que repeteix com un mantra i escriu així mateix, en majúscules afegint una obsessiva acusació al Partit Demòcrata d'obstaculitzar una resposta a una emergènia nacional i amanit amb anuncis repetitius sobre una ominosa i massiva caravana que es dirigeix a la seva frontera (essencialment d'hondurenys).
 Aquest darrer tema em mereix una reflexió particular ara que sóc a Hondures. No n'he vist cap rastre de la caravana però sé que la formen no més de 3000 o 4000 persones. És un espectacle trist, però no pas l'horda de desheretats barrejada amb criminals que pinten els missatges de Trump. I aquest nombre és ridícul si comptéssim les persones que entren amb visat i s'hi queden als Estats Units. No és cap amenaça per ningú. La ràdio hondurenya repeteix regularment un spot de veu cansada i sense convicció, que la gent s'abstingui d'afegir-s'hi. No cal ser massa llest per saber que és una resposta inhert de les autoritats locals a l'exigència del Estats Units per a que faci alguna cosa. Tot plegat, i em permeto aventurar-me amb aquesta hipòtesi, forma part d'una estratègia més global del Donald Trump per crear alarma i galvanitzar els seus seguidors i construir de totes maneres el mur (com ja està fent), per finalment endosar el seu triomf al partit rival que no donarà permís per desembosar l'astronòmica suma que demana per construir el mur. Una monstruosa manipulació.
 Altrament, poca gent ho assenyala,  l'impacte més significant d'aquesta obra inquietant, serà ecològic, car amputarà els biòtops de molts animals que no entenen de fronteres ni de perillosos excèntrics.
     No cal fer cap més valoració. Només provar de no caure en prejudici i provar els vestigis de veritat que puguin amagar tanta ridícula grandiloqüència. 

P.D: Per compensar-ho, també he començat a seguir una nova representant al congrés dels Estats Units, Alexandara Ocasio-Cortez, que n'és l'antítesi: dona, jove, llatina, llesta, amb idees elaborades, creativa en el llenguatge i l'ús de la ironia i amb discursos amb alçada de mires i empàtics. Sempre hi ha lloc per l'esperança.