diumenge, 1 de març del 2020

Bangui

 Es pot visitar durant una setmana una ciutat i no haver-ne posat els peus a cap carrer? Doncs sí, i no és que em mogui levitant. Les mesures de seguretat són tant estrictes que està prohibit per un expatriat ("expat", en l'argot humanitari) caminar sol i per tant, ha d'estar sempre subjecte a que l'acompanyin amb un cotxe de l'organització. Es tracta de trucar a la ràdio de la base i t'envien un cotxe amb el distintiu de la Creu Roja per portar-te a on sigui, encara que només sigui a la cantonada. A més de tot això, està prohibit vagarejar fins més tard de les 22 h. entre setmana (mitjanit divendres i diumenge), pel que pels "expats" això és com viure en una bombolla de la que no poden sortir-ne. De la porta de la casa al cotxe, a la base o a una oficina per una reunió. A mi m'ha recordat a una mescla de la pel·lícula "Viridiana", de Luis Buñuel, en què un grup de burgesos són incapaços de sortir del menjador on estan sopant encara que no hi hagi cap obstacle visible, i la Ventafocs per allò que si t'estàs més enllà de mitjanit s'acabi algun tipus d'encanteri (deixis de ser un "expat" amb tots els privilegis que significa). Perquè a més de les normes de seguretat, una de les primeres informacions que em van donar és el llistat, llarg, de restaurants. Tan bons, amb un ambient chill-out un punt sofisticat, que hom es pregunta com és possible la seva existència en el que és potser el país més depauperat de la terra. "Les humanitaires", com es coneixen totes les agències de cooperació internacionals (siguin ONG's o "onusiennes", és a dir lligades a les Nacions Unides), creen un sistema econòmic que no és que sigui paral·lel, sinó que aquí és bàsicament l'únic existent en un Estat que amb prou feines té ingressos perquè només controla una quarta part del territori que tampoc produeix gaire re i malament ho té per exportar gran cosa enclavat al mig del continent. Així, en la capital del país més desgraciat del món s'ha generat una especulació inversemblant en l'allotjament que fa que els preus siguin astronòmics.  Podem fer  pel matí tranquil·lament un focus grup amb persones que viuen amb el VIH i que els va de 500 Frances CEFA (mig euret), poder venir a buscar la medicació o que no l'hagin de prendre amb l'estòmac buit i per la nit fotre'ns una pizza de 8000 Francs sense que se'ns regiri també, però per d'altres raons, l'estómac. I a sobre sabent que si no és així, no hi hauria prous idealistes, herois ni missioners per fer aquestes feines. Mes val no ser gaire lúcid. El més greu és que aquesta economia temo que no reverteix en la societat centreafricana en general, sinó que va directament a les butxaques dels propietaris que deuen ser alhora familiars de les castes polítiques que han parasititzat el país amb una rècula de llunàtics i arribistes sense escrúpols (Bozizé, Dacko, Patassé, Bokassa, Konglibia...) i l'han portat al forat negre on són, tot seguint la traça marcada per una colonització i descolonització tòxiques. Llegir-ne la història, explica massa bé el present. Així es tanca un cercle que no es pot dir que sigui virtuós. I em tempta creure que en el fons no són pocs als que ja els està bé aquest status-quo.
 Avui, a través de la finestra d'una Boulangerie-Cafè que semblava extreta de París, he observat com passava una senyora, la pell negra arrugadíssima, els cabells com si se'ls hagues enfarinat, el vestit semblava un drap que s'anés a caure del pes de la brutícia. Caminava geperuda, mirant el terra sense fer cas al vehicle blindat de l'ONU que en aquell moment creuava el carrer. He pensat en el que deu haver vist i sofert aquesta dona, la successió d'atrocitats que han sacsejat la capital, matances, cops d'estat, potser fills morts, igual abusada, ves a saber. L'he seguida fins perdre-la de vista sota l'atmosfera reverberant. He pensat en l'encontre que André Gide relata en el seu "Voyage au Congo", cap els anys 20 del segle passat, en aquestes mateixes  contrades, amb un nen abandonat per qui va deixar uns diners a una senyora per a que se'n fes càrrec. Les persones anònimes, que si no les esmentem en un llibre o un blog transiten per aquest món en el més absolut anonimat i malgrat tot les autèntiques protagonistes d'aquesta tragèdia d'aires kafkians que no sembla tenir fi. 




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada