diumenge, 26 de desembre del 2021

Omicron

  Aquesta entrada no pretén fer d'oracle sobre la pandèmia. N'anem sobrats. L'espai mediàtic ja ha estat ocupat per a qui n'ha sabut més o, en no poques ocasions, ha estat més espavilat per fer-s'hi un forat. Ara ja tenim una bona colla de personatges que al marge de la seva vàlua  han quedat incrustats en l'imaginari col·lectiu, per major glòria de les seves carreres professionals. 

Omicron, no cal que ho recordi, és el nom de la darrera variant del SARS-CoV-2 que s'està menjant, epidemiològicament parlant la seva antecessora Delta, tal com va fer ella mateixa amb l'Alfa. No es pot dir que el nom faci patxoca. És més propi d'asteroide que hagi d'interceptar l'òrbita de la terra, però a la OMS han continuat fidels a l'alfabet grec igual que es donen noms a vegades desconcertants a borrasques o huracans (recordem la famosa Filomena, o la Glòria). Aquesta nomenclatura té fins i tot una inquietant ressonància bíblica, Alfa i Omega, principi i fi. Però sembla força unànime l'opinió  que no arribarem a esgotar l'alfabet grec ni a cap fi apocalíptica, si més no en variants que canviïn significativament el comportament epidemiològic i clínic de la Covid-19. És bo recordar, una vegada més, que les epidèmies del passat no fan res més que empal·lidir el que ara ocorre.

Un principi bàsic per entendre el comportament d'un agent infecciós és que els som absolutament indiferents. Seguint la lògica tant brillantment exposada per Richard Dawkins a  El gen egoïsta, el SARS-CoV-2 no deixa de ser una seqüència  de gens envolcallada que delmen per autoreplicar-se i perpetuar-se de forma cega i sense un sentit en ell mateix. Per tant, l'evolució natural és ser cada vegada més infecciós amb un equilibri que no se li giri en contra (per exemple que infectés a tot quisqui i creés una immunitat general), que és el que li dona més avantage per aquest propòsit, i no pas virulent que no li aporta res. Els estudis serològics retrospectius d'altres coronavirus que ja estaven ben presents com a causants de refredats comuns (una mitja dotzena), apunten en aquest sentit. I la capacitat infectiva té probablement un límit biològic que avui per avui el marca el xarampió, un virus ARN que també muta però que des que el coneixem no ha augmentat més la seva capacitat infectiva. Per entendre'ns, la R0 del xarampió és de 13-14 i qui hagi viscut un brot d'aquest virus sabrà que té una propagació fulminant que sempre s'avança a qualsevol mesura. Només una bona cobertura vacunal prèvia pot evitar aquests brots (obro parèntesi, aquesta regla té excepcions importants, la pesta humana per exemple, que la provoca una bactèria, no un virus, fa exactament el contrari: gràcies a la seva hipervirulència el que espera és que els hostes s'adaptin a ella, no a l'inrevés, tanco parèntesi).

Amb aquesta base ja hi ha força "experts" que anuncien que aquesta onada serà el cant del cigne de la pandèmia, que Omicron no evolucionarà significament més i si ho fa serà cap a una menor virulència, ens immunitzarà a tots de forma natural i ajudats una mica per les vacunes que si més no evitaran la malaltia greu i arribarem a l'apacible nirvana epidèmic en que es sumi com un més dels virus estacionals als que estem tant acostumats i no suposen cap disrupció en les nostres vides (grip, virus respiratori sincitial i tota la corrua d'agents causals del refredat comú).

Al marge que això sigui aixì (que ja veurem, perquè fins ara cap virus ha evolucionat sota l'efecte tant intens d'unes vacunes  i pautes vacunals  també en constant evolució), a curt i mig termini hi ha moltes incerteses. Per exemple, emmirallant-nos amb sudàfrica ja hi ha hagut alguna afirmació exaltada que Omicron és menys virulenta en sí mateixa i que l'onada s'apaivaga ràpidament. A sudàfrica tenen una estructura poblacional molt diferent, i sobretot, estan al bell mig de l'estiu austral i ja se sap perfectament que el SARS-CoV-2 respon molt bé als patrons estacionals d'altres virus respiratoris, i que si fins ara no s'ha establert amb aquest patró és perquè hi ha d'altres factors que influeixen en un virus de nova introducció entre els humans. Però no falten evidències que demostren que la infecciositat està afavorida per un ambient fred, sec i també per baixes radiacions dels ratjos ultraviolats, tot de coses pròpies de l'hivern. Res d'imprevisible. En segon lloc estem immersos aquests dies en un  experiment epidemiològic que em provoca una barreja d'inquietud, horror i curiositat. M'explicaré. Una característica del SARS-CoV-2 és que un 20% dels infectats són responsables del 80% de les infeccions. Això és degut a que hi ha persones que intrínsecament tenen més capacitat de transmetre el virus, i que si a més es dona la circumstància que tenen més possibilitats de contactar molta gent provoquen el que es coneixen com els esdeveniments super-difusors: una persona origina molts casos primaris, i secundaris. L'amplitud d'aquests esdeveniments està vehiculitzada sobretot pel nombre de casos secundaris, és a dir, la possibilitat que els infectats primaris pel cas índex originin un o dos casos més sense que necessàriament siguin ells mateixos superdifusors. Sabem que l'epidemiologia de la Covid-19 està governada per aquesta dinàmica, alguns brots els podem detectar, d'altres passaran desapercebuts. En això es basa la limitació d'aforaments, per exemple. Però ara, aquesta primera setmana precisament quan està entrant Omicron, hem esperat una colla de dies sense cap restricció i per tant permetent que ocorrin aquests esdeveniments superdifusors, però en el moment precís en que els infectats primaris per Omicron pul·lulen per la societat, ens anem a tancar tots una bona colla d'hores a les cases, on sabem que es donen la majoria dels casos secundaris. És com si haguéssim sembrat la terra i ara la reguéssim amb deler. O encès la metxa d'una traca. Que no ens estranyi un esclat espectacular de casos. A mi també m'agrada jugar a fer d'oracle de tant en tant. Crec que pels volts de cap d'any tindrem un resposta de quin peu calça tot plegat, inclosa la virulència real de l'Omicron. A data d'avui als hospitals estem encara veient els casos ingressats per la variant Delta, és a dir, es solapa una sisena onada amb la setena pròpia de la Omicron. Només ens queda com a esperança i és que sigui per les vacunes, per la immunitat per infeccions prèvies, perquè sigui intrínsecament menys virulent o per una combinació de tot plegat no es col·lapsi el sistema sanitari ni haguem de començar el trimestre amb les escoles tancades.  A seure, menjar canelons, torrons, raïms i esperar allò inevitable, sigui el que sigui. 

Una segona incertesa que em ronda és la necessitat de la vacunació infantil. Jo no dubto que els assajos clínics i l'evidència demostri que no hi ha efectes adversos remarcables, però sí que penso que no és una base suficient per sustentar la introducció de la vacuna en aquestes franges d'edat. Primer perquè el marge de benefici individual és molt minso. Diria que estadísticament hem de continuar patint més per a que se la fotin en patinet que no pas pel SARS-CoV-2, en segon terme perquè igual que amb els adults potser les revacunacions cada 4 o 6 mesos seran necessàries i això no ho ha previst ningú,  en tercer terme, no entenc que precisament s'implementi aquesta vacunació amb l'entrada d'una nova variant que n'escapa, si més no en la primera dosi que és en l'intèrval en que estaran els nens que es vacunin ara i s'exposin a Omicron. El primum non nocere ja no pot ser tan clar. En aquest escenari no m'ha semblat honesta la pseudo-campanya publicitària que ha acompanyat la vacunació infantil i la frivolitat amb la que ha estat avalada pels professionals mediàtics de torn. Quan un especialista afirma que els nens no-vacunats tenent 37 vegades més probabilitats de patir miocarditis als que tenim nocions d'estadística i medicina se'ns posen els pèls de punta. De què parla, d'un denominador d'un milió, de deu milions, de cent? Quin intèrval de confiança? I això sense entrar en el terme miocarditis que deixat anar així a la valenta sona a papus, com una síndrome inflamatòria també associada a la Covid-19 en infants que es resol quasi sempre espontàniament però que  pels profans sona pitjor que l'amenaça que a un nen l'atropelli un camió mentre passeja en patinet. Altrament, justificar-ho perquè als Estats Units s'ha introduït sense gaires conseqüències em provoca una certa desconfiança tractant-se d'un sistema sanitari que funciona com un mercat més.

La justificació que la vacunació dels nens protegirà els adults tampoc em sembla aigua prou clara. No fem el mateix plantejament amb la grip ni la vacuna anti-pneumocòccica (i ambdues no estan en el calendari vaccinal). I sabem ara que la infecció no només és una qüestió qualitativa, és a dir, que una persona vacunada protegeixi més d'infectar o ser infectada, sinó que segons la naturalesa de la interacció la vacunació pot arribar a ser poc rellevant (per exemple, en un contacte estret dins d'una casa). En resum, espero que el primum non nocere sigui cert i no espero gaire més que això, que no mini més la confiança general en les vacunes, i es plantegi millor aquesta estratègia quan es tingui més clar el qui, com, el quan i el perquè. Deixem els nens tranquils, incloses les escoles que com he dit manta vegades són la darrera barraca que caldria tancar abans no ho fes el  sistema sanitari (cosa que només passarà si , definitivament, arribem a la Omega apocalíptica).  Al cap i a la fi són els que menys culpa tenen de tot plegat. 

Una altra incertesa que acabo d'apuntar és si tot plegat acabarà reduint-se a vacunar-nos cada 3 o 6 mesos. Tota l'evidència apunta que totes les vacunes actualent aprovades, algunes més, d'altres menys, perden la capacitat de prevenir la infecció (no tant la malaltia greu). No sé si al final tot plegat provocarà una fatiga vacunal amb una adherència cada vegada més baixa. Sense afegir la important reflexió que aquí ja es parla de quartes dosis quan a la major part del món encara delmen per fer arribar a la primera dosi. A vegades em dona per pensar malament i creure si no hi ha un interès espuri de mantenir aquest "mercat" captiu. Que tota l'esperança sigui encara en la píndola màgica, en l'evolució benigna cap a una soca menys virulenta, en un pensament amb un rerefons màgic que ha enterrat totes les misèries, contradiccions i contrarietats que ha posat de manifesta aquesta pandèmia, tant en el seu origen i propagació com en la resposta i els efectes socials que ha produït. Que tot canvii sense que canvii res. No puc deixar de pensar en allò que vam viure durant la primera onada  en les residències d'avis, que ni tan sols ha suscitat un debat sobre quin model residencial i d'atenció a la gent gran hauríem de desenvolupar. I models i idees no en falten però sé per pròpia experiència que fer penetrar aquestes idees és com una gota malaya regalimant contra un sòcol de marbre. O un sistema econòmic embogit i embogidor basat en l'especulació, el deute i la riquesa virtual que ens porta a sacrificar les persones, el valor de les coses i el seu sentit mateix en l'altar de l'economia. Hi ha algú encara prou ingenu per no adonar-se en què es basa realment la única i estulta instrucció que ha estat capaç d'emetre el govern central, l'ús de mascaretes a l'exterior?  Que sembli que es fa alguna cosa, sense fer res. O la crisi climàtica i ambiental que està darrera dels salts de zoonosis a l'home, com els ja recurrents brots d'Ebola al Congo que tenen pe resposta única desenvolupar vacunes sense reflexionar seriosament sobre les causes que els provoquen. 

 I finalment, res del que he dit vol minar la confiança de les vacunes en els adults, si no fos per elles (posem per cas que hagués aparegut directament la variant alfa, Delta o Omicron), estaríem ben venuts en una situació prou propera a la Omega.

Que tingueu unes bones festes.





diumenge, 21 de novembre del 2021

Tintin al Tibet I

     Per qui no conegui l'àlbum de Tintin al Tibet, en faré una brevíssima sinopsi. Tchang, l'amic de l'ànima de Tintin, desapareix en un accident d'avió a l'Himàlaia i aquest decideix, contra tota evidència que estigui viu, d'anar-lo a rescatar. És un còmic que em té captivat i del qual ja en vaig fer una entrada general fa temps. 

   Ara imaginava que l'absurda expedició formada pel Tintin, Milú, el capità Haddock i potser el sherpa Tharkey, hagués simplement desaparegut entre les neus perpètues a la recerca del Tchang i ningú n'haguera sabut mai més res i aquí s'acaba el cuento. És clar, imaginar això sobre una història que ja d'entrada és imaginada és portar l'especulació al límit. Perquè l'Hergé no s'hauria molestat de contar la història frustrada. No hagués vengut gaire.


    Confosos per sempre en la blancor eterna de les muntanyes els  hauríem oblidats a més del Tchang que va motivar la breu i oblidable odissea. No sabríem mai com, quan ni en quines circumstàncies van desaparèixer. I ràpidament també arribaria la segona  mort de que parlava Gabriel García Márquez, que és la de l'oblit. Però per sort existeixen els narradors omniscients en tercera persona capaços d'inventar un altre final, com l'Hergé. 

    Hi ha una creença generalitzada, potser només és un desig que ens habita a tots, que les grans empreses, començant pels mateixos projectes vitals, han d'estar governades per un destí amable si la causa és noble o la intenció recta. Encara més, mereixen ser explicades i recordades. Però resulta que el fracàs més absolut sol ser una constant força constant, si més no en forma d'oblit escombrat per la sorra o les neus del temps. Inquieta pensar que allò de més gran i sublim que s'hagi mai assolit (esportivamente, artísticament, científicament), no té cap mena d'arrelament en una realitat immutable i tot acaba essent engolit per la indiferència de l'univers, com suggereix el Woody Allen amb el seu característic cinisme.

Però malgrat tot, Tintin emprèn l'aventura perquè no pot fer res més que seguir l'impuls d'iniciar un viatge que arriba a tenir una ressonància homèrica. No dubta ni un moment del que cal fer i visualitza exactament on està la línia que assenyala allò que és bo. Tampoc se li entreveu el pensament que tot acabi en no res.  L'alternativa de quedar-se a l'apacible vall  dels assenyats i preguntar-se què se n'ha fet i què hauria pogut fer pel seu amic de l'ànima no és una opció. Aquesta actitud és el motor de tota la història que sabem que ens portarà a una fi explicable, interessant si més no, per l'hàbil ploma d'Hergè i el seu extraordinari traç. La categoria d'utilitat queda totalment superada per la necessitat de sentit i els lectors de Tintin al Tibet li donem plenament la raó entre altres coses perquè sinó no haguéssim llegit mai un àlbum tan extraordinari. Una altra cosa és que  si faríem cas a aquesta inclinació  i actuaríem com el Tintin, arriscar-ho tot per fer allò que sabem que hem de fer sense més càlculs. 

Tot i així hi ha un moment en què la desesperació sembla emparar-se de  Tintin, quan Tharkey li mostra la immensitat indiferent de les neus, les muntanyes que han engolit el seu amic, la infinitud on tot es dissol i estan a punt de girar cua perquè tot esforç serà inútil i tota esperança vana. 


 És una de les escenes més captivadores de tot l'àlbum, on Hergé canvia l'angle de l'observador ommniscient donant una visió panoràmica, les tres figures perdudes en la immensitat i fins i tot transmet el silenci gèlid de l'entorn i de la seva realitat.  On trobaré una llum, un senyal que indiqui que hi ha esperança, sortida en la fredor, encara que abassegadoramente bella, d'aquest món? Cal dir que Hergé juga molt hàbilment amb el lector en posar el caire de la renúncia al final de la pàgina corresponent. Tintin plora (potser és l'única ocasió en què plora explícitament en la vintena llarga d'àlbums que protagonitza), està estripat per dins perquè, això m'ho dic jo, abandona tota esperança de trobar a Tchang i a la manera de Dante, de forma més profunda, això significa resignar-se a una vida devorat per la recança. 

Així Hergé ens fa còmplices quan girem la pàgina àvidament, com si nosaltres,  també passem pàgina a una aventura tan inútil com qualsevol gest humà però amb l'ànsia que aparegui un indici que història continuï i acabi bé, com les nostres pròpies vides. 

No faig un spóiler si dic que en passar la pàgina el senyal arriba.

Continuarà.





dimarts, 26 d’octubre del 2021

Eugeni Xammar i les Cròniques des de Berlin

  Eugeni Xammar és un nom que m'és familiar de fa temps, sense que n'hagués llegit gaire res. El sabia ubicar en una època (primera meitat del Segle XX) i en una professió (periodista), i que també formava part dels cercles intelectuals o il·lustrats d'aquest període de Barcelona. Finalment vaig comprar un llibre que recull una selecció de les cròniques que va publicar entre el 1932 i el 1936 des de Berlín, on era corresponsal del diari madrileny Ahora. És a dir, va ser testimoni i cronista de l'ascens del règim Nazi i com es congriava la Segona Guerra Mundial. La lectura d'aquestes cròniques és una experiència extraordinària si ja s'està més o menys al cas d'aquest període i del que va venir després. Primer pel seu estil fresc i diàfan que fuig potser de l'enfarfegament de cròniques de la mateixa època. Però sobretot perquè demostra una perspicàcia, una capacitat d'anàlis i atenció al detall signifcatiu que ara que ho podem mirar amb perspectiva no pot fer res més que admirar-se. En Xammar a voltes sembla un autèntic aurúspex amb els apunts que fa dels canvis socials, polítics i culturals que va experimentar Alemanya en aquella dècada, i de com es relacionaven i impactaven a Europa. N'apunta, i fins i tot a voltes, n'encerta molt precisament, les conseqüències. En tots els escrits traspua a més a més una ironia finíssima que demostra una intel·ligència molt aguda i una capacitat de distanciament molt difícil de dur a terme en qualsevol època i circumstància que ens toqui viure. Fer judicis i prediccions a pilota passada no té cap mèrit, i pot resultar fins i tot patètic. També la pràctica de dir que passarà tal cosa o tal altre (molt aplicable a la nostra pandèmia), i si l'encerto l'endevino i m'oblido de les pífies. Però Xammar no desentona ni un moment i és només ara, dècades després, que la seva lucidesa resplendeix. 

 Aquestes cròniques a més a més, són una exemple d'allò que a mi m'agrada tant, que és la intrahistòria. No els grans fets i les cronologies, sinó què feien, què sentien, com respirava la gent aleshores i que ajuda a entendre perquè va passar el que va passar. I donar-li un vernís de realitat. Penetrar, literalment, en l'ànima d'una època i una socitat. No sé si Xammar pretenia tant però a mi sí que m'ho ha transmès.

Una altra de les impressions que m'ha provocat aquesta lectura és que els escrits van ser elaborats quan ni tan sols podíem somniar en internet. Amb prou feine hi havia telèfons que sonaven com llaunes rovellades, teletips, telègrafs i uns correus a l'antiga. No hi ha havia fonts d'informació que amb un click poguessis accedir a la pàgina corresponent de la Wikipèdia. La informació s'obtenia a base de gratar la realitat, preguntar a qui calia, respirar l'ambient, llegir paper rera paper, buscar l'anècdota i el detall i estirar-ne la corda per veure què significa, formar-se un judici que obligava a reflexionar. Bàsicament la inversa del que ara estem acostumats o ens tenen acostumats a fer i que, per tant, em fa témer que un Xammar, avui dia, no sé si seria possible. Jo crec que a una ment tant lúcida i perspicaç, simplement no se l'entendria i quedaria oblidat en l'ostracisme per desgràcia de tots plegats. 




dijous, 30 de setembre del 2021

Volcans

 Fa molt de temps, en una de les primeres entrades en aquest blog que quasi ningú llegeix, vaig parlar sobre els volcans que havia visitat durant els meus viatges. Ara el tema vulcanològic està en boca de tothom a rel de l'erupció del volcà de l'illa de La Palma. Hem passat de parlar la pandèmia al terrabastall geològic que els actuals mitjans de comunicació fan abastable a tothom amb immediatesa. Tot un espectacle, com també  ho va ser el volcà d'Islàndia que fa poques setmanes també brollava lava generosament i es va convertir en lloc de pelegrinatge turístic.Una ministra del nostre país va deixar caure alegrement que també podria ser el cas del volcà aquest de les Canàries, amb aquesta inconscient tendència que tenim de convertir-ho tot en espectacle, notícia espúria i museu asèptic. Però amb els dies, el volcà de la Palma ha anat derivant des d'un divertit espectacle fins una icona inquietant que ha arrassat cases i hisendes sense miraments ni cap consideració a aquests paisatges on la bona gent vivia arrelada. Qui s'hagi aproximat, com ho he fet jo, a un volcà en activitat entendrà del que parlo. Palpar les forces primigènies de la terra com actuen i la seva indiferència per la nostra presència provoca una certa angoixa existencial. La contemplació d'aquestes forces telúriques també alimenten el mite de la creació i destrucció. Que no es pot generar res si abans no s'ha destruït ni que sigui en forma de cataclisme. Les mateixes illes Canàries, amb tot el seu esplendor, han nascut d'aquesta força caòtica. És tota una paradoxa que el mite del déu Cronos, el déu del temps i el més ancestral de tots els proto-habitants de l'Olimp, explica. També és aplicable a la nostra història. Vaig llegir en algun lloc que l'Apocalipsi, malgrat l'acepció catastròfica que té aquesta paraula, seria precisament la manca de moviment, de novetat, de creació contínua que implica també lluita, destrucció, confrontació. L'eternitat, segons com es pensi, pot semblar un malson. Potser per això sempre hi haurà homes disposats a agafar un fussell per alguna causa que serà només l'excusa per no caure en el sense sentit apocalíptic, on tot fos definitivament un espectacle espuri, una notícia sense narració ni sentit. 



dimarts, 31 d’agost del 2021

Pujada al Montsent de Pallars

 El Montsent de Pallars és una impressionant piràmide, una mica excèntrica del Pirineu axial granític (fet que encara li  dona un aire més prominent), i que domina com un eix sobre el qual giren, els dos Pallars. Per això se li'n diu Montsent, suposo, el mont assenyalat o que assenyala una contrada. Després de mirar-me'l des de baix des de fa un parell d'anys, el temps que porto pujant a la Vall Fosca, vaig decidir-me de fer-ne la volta circular com qui cau en una vella temptació, sortir des de Capdella, al fons de la vall, a les 6 del matí, pujar a l'embassament de Sallente, els pendents de Pigoló, creuar l'antic carrilet que duu a l'Estany Gento i entomar la immensa espatlla agostejada de la muntanya, tot sol. Una volta que ha tingut la intensitat de les excursions més plaents. A les deu del matí ja estava prop del cim després de recórrer senders entre boscos quan no s'endevinava l'albada, i prats de muntanya solitaris sense que en fos conscient perquè la tofa de núvols besava els cims i es descorria només uns moments per poder veure en el tram final la filera de fites que assenyalaven el camí. De fet, en la cresta cimera (el cim mateix del Montsent és una altra piràmide que cau en un pendís de roca que des de la Vall Fosca és un mirall dels dies, les estacions i les hores amb canvis de colors i textures), em preguntava si estava a dalt o si la boira m'amagava el meu objectiu.  Feia fred, i l'aire que empenyia els núvols glaçava les mans. Un cop del mateix vent m'ha desvetllat la visió del cim que estava al costat invers que suposava i, per sorpresa meva, hi havia un grup de quatre excursionistes que m'han vist aparèixer com un espectre emergit d'entre la boira. Hem entaulat conversa, entre perfectes desconeguts, i s'ha creat aquella espontània complicitat que tot d'una, et fa sentir menys sol i més acompanyat en aquest món. És aquesta misteriosa trobada amb l'altre que és capaç d'omplir-ho tot de sentit. Ens hem arrecerat en una barrera de pedres circular. Els núvols quasi es podien palpar al nostre voltant. Només un tram de roca i després la blancor bruta, grisosa i impenetrable. També ha estat una sort de trobar-me'ls. Havien pujat des del vessant on tenia pensat de descendre, el coll del Triadó que imaginava com una pendent herbosa. Però primer, continuava totalment desorientat i la cresta de baixada estava al costat oposat que havia intuït. Segon, la via en el seu primer tram era molt més aèria del que imaginava i amb la boira tenia un aire inquietant. Si no arribo a estar acompanyat, o bé m'hauria esgarriat pels cims altius (un destí atractiu, tot cal dir-ho) o si haguera tingut sentit comú hauria girat cua per on havia vingut. La companyia ha resultat molt agradable. En les alçades, on la situació és simple (aire, roca, boira, paisatge), uneix un mateix delit i no ens habita cap prejudici es  produeix aquest miracle. Finalment hem arribat a l'interminable llom herbós i m'he separat, sense que ens passéssim cap contacte (en la vida cal deixar que els fils s'esfilagarsin, no val la pena provar de retenir gran cosa), i he tirat cap a la Vall Fosca, trencant a mitja llomada, buscant un camí incert. De nou sol, només amb la companyia d'alguna apacible vaca, he trobat la Cambra d'Aigües i no sé si per intuïció he descobert, quasi amagada, la primera marca groga que assenyalava un sender estret que després de seguir el trajecte de les velles tuberies, s'ha endinsat en un deliciós bosc farcit de gerderes, plenes de fruit madur, que feia recança deixar que es marcissin per aquest camí poc trepitjat. I davant meu, la vista oberta a la vall que s'anava tancant a mesura que descendia. El camí, només un camí que volia que no acabés mai, però, què deu ser un camí que no porta enlloc? Cal que acabi, mori, ens dugui a una estada. Finalment, la darrera baixada i després trobar-me amb els coneguts després de 8 hores per explicar, per compartir, per tornar a trobar el fil de la vida, la malvestat i les boires, que si ens ofeguen. 



diumenge, 18 de juliol del 2021

Perquè aquesta nova onada de Covid-19?

  Avui em torno a posar la disfressa d'epidemiòleg i, al meu entendre i després d'un any llarg de treballar en la pandèmia de la SARS-CoV-2, provar d'explicar-me perquè ara estem patint les incidències més elevades mai registrades de la infecció. I per fer-ho contaré com es comporta des d'un punt de vista epidemiològic i poblacional, la transmissió i expansió d'aquest virus. 

Quan calculem la R0 d'una malaltia transmissible, i que a aquestes alçades tots ja coneixem què vol dir,  de fet el que es fa és una estimació ponderada, és a dir, si dividíssim tots els nous infectats generats pels infectats prevalents en un moment o període concret. Però per ser més exactes, cal explicar que existeixen dos tipus de R. Primer, la R0 pròpiament dita i que ve a ser la quantitat de infectats que una persona infecciosa generaria en condicions ideals. Aquesta R0 és un indicador de la infecciositat d'un germen i és un valor intrínsec, no modificable. En la realitat, la R pot variar àmpliament i depèn a més de la qualitat intrínseca de la seva transmissibilitat de la probabilitat que un infectat i un susceptible es trobin, a més de quan i com es produeix aquesta trobada, i que dona una probabilitat que la infecció, efectivament, es transmeti. Quan parlem d'aquesta segona R a nivell poblacional ho és d'una forma ponderada, com he dit. Però la realitat és que la transmissió del SARS-CoV-2, i en general de totes les malalties transmissibles entre humans, és molt heterogènia. Alguns individus generen moltíssims casos, d'altres molt pocs o cap. El que fa que ocorri una cosa o altra és multifactorial: les circumstàncies socials que fan que una persona tingui més probabilitats de topar-se amb gent susceptible, la capacitat infectiva de l'individu (que estigui en la fase de la infecció més transmissible, normalment entre els dies 5 al 9 després de ser infectat), característiques de l'hoste que faci que expel·leixi més virus o més temps i característiques de la soca que sigui més o menys transmissible. No és un fenomen particular del SARS-CoV-2, és ben conegut de quasi totes les infeccions: relativament pocs individus contribueixen de forma desproporcionada en nombre de noves infeccions. 

L'epidemiologia de la Covid-19 està dominada essencialment pels esdeveniments súper-difusors, sense que tinguem un punt de tall clar de quan es pot considerar un esdeveniment així però ve a ser que un sol individu és responsable de molts casos secundaris. La seva R particular pot ser de desenes o fins centenars de persones. N'hem tingut molts exemples en concerts, en sales recreatives, en esdeveniments esportius, en trobades festives i familiars. Aquests casos secundaris alhora transmetran o no la infecció amb R ponderades molt baixes, fins que un dels infectats secundari, terciari o quan sigui estigui en les circumstàncies idònies per repetir l'esdeveniment súper-difusor. És important assenyalar que atesa la clínica que presenta la infecció, la major part de les vegades asimptomàtica o pauci-simptomàtica sobretot en joves, fa que molts d'aquests esdeveniments de súper-difusió passin desapercebuts. Els detectem quan hi ha un cas clínic simptomàtic que es garbella, o casos greus com quan aquest brot ocorre entre gent gran com pot ser una residència d'avis. N'hi ha més dels que ens pensem. 

Aquesta dinàmica d'explosions epidemiològiques de més o menys intensitat, seguides de cadenes de transmissions sovint silents es pot parametritzar segons dues variables. Una és la quantitat de casos secundaris que genera un esdeveniment súper-difusor, i el segon la probabilitat que aquests casos secundaris trobin un altre individu susceptible i li transmetin la infecció. D'una forma molt visual, això funciona com una traca. Teníem tot de polvorins, situacions epidemiològicament afavoridores per a que es donin aquests fenòmens de difusió: revetlles, festivals, festes, etc. Teníem una elevada mobilitat social que fa que els casos secundaris tinguin moltes probabilitats de generar alguna altre cas. I alhora, que algun d'aquests casos es torni a trobar en la circumstància epidemiològicament favorable per produir un esdeveniment súper-difusor (un polvorí). Afegim-hi l'entrada d'una variant en que la R0, la característica intrínseca de transmissibilitat, és més elevada que l'anterior (la Delta o Índia) i altres factors consuetudinaris com la pèrdua de percepció de gravetat per la introducció de les vacunes (que no deixa de ser certa fins un cert nivell) que fan que la trobada entre un infectat i un susceptible pugui provocar amb més probabilitat la transmissió (es té menys cura de mantenir distàncies i tal). I ja tenim la mascletà muntada. En aquests moments fem gala de les incidències més elevades d'Europa. També ajuda a entendre la lògica de les mesures de prevenció a nivell poblacional, als dos nivells bàsics: evitar les situacions de contagi massius (festes, reunions, etc.), i limitar el contacte social per a que els casos secundaris no tinguin oportunitat de propagar a ningú. 

Però això només ha estat l'inici d'un escenari nou. Aquesta explosió de casos fa que no puguem parlar amb propietat d'un brot o una onada, sinó que ja hem entrat en una situació hiperendèmica. Això vol dir que amb aquestes incidències (nombre de casos per unitat de temps), la prevalença de la infecció també és molt elevada (nombre de casos actius en un moment donat). Per tant, no necessitem R elevades per mantenir incidències elevades. Mentre estiguin només una mica per sobre de 1 continuarem tenint incidències espantoses. Des d'un punt de vista pràctic em fa pensar que totes les mesures que prenguem  ara (tocs de queda i altres) tindran un impacte molt menys evident (potser inútil) del que s'havia observat en les "onades" anteriors, i que com a molt suavitzaran el tsunami, que no tingui tanta pendent, però el que realment l'aturarà serà la saturació de la població a nivell immunitari per una acció combinada de la cobertura vacunal i la infecció natural.  El nombre de susceptibles acabarà baixant, ni que ho siguin parcialment, i per tant les probabilitats de transmissió. Això no vol dir de cap manera la immunitat de grup, el SARS-CoV-2 no ens el traurem mai de sobre. 

La pregunta del milió és on està el dintell de contenció del tsunami, que no comenci a desbordar seriosament el sistema sanitari ni les residències d'avis. Ara per ara la pressió no fa res més que pujar, i no s'albira el final. En el plànol teòric hi ha prou gent susceptible per poder col·lapsar, i de sobres, els hospitals (no parlem de primària, que ho està de fa setmanes). Estem davant un experiment epidemiològic inèdit i dramàtic alhora, provocat per una confluència de factors biològics, socials, econòmics i certa manca de visió. Es dona la paradoxa que, també en un plànol teòric, el resultat sigui una població més immunitzada i resilient a noves onades o variants. Ves a saber, però amb aquests raonaments només es pot jugar amb foc. 

Com dèiem ja fa més d'un any, amb un virus d'aquest tipus tothom s'acabarà infectant ho sàpiga o no.


Bon estiu a tothom. 





dimarts, 29 de juny del 2021

Guerra i Pau

 Fa ja mesos que m'estic llegint, sense cap mena de pressa però sense pausa, "Guerra i Pau", de Lev Tolstoi. Bàsicament en les estones perdudes en el tramvia o el metro. Assaborint a poc a poc aquesta obra mestra com si temés que s'acabi massa aviat i em deixi massa temps amb un delit que aleshores serà insaciable. Crec que ja ho havia escrit abans per aquí, i ara em reafirmo, que certes lectures tenen el moment idoni en la vida per ser llegides. Aquesta feia temps que la tenia entre cella i cella, però hagués estat un error entomar-la abans. Podria induir a un malentès si digués que, de fet, estic aprenent a llegir, si per llegir entenem la capacitat de copsar no només el sentit del text sinó la seva profunditat. I és que Guerra i Pau és una obra esborronadora que, encara que tot just n'he superat la meitat del seu gruix, acomplexa qualsevol que tingui ínfules d'escriptor i indueix a pensar que després d'això, ja s'ha dit tot el que es podia dir. Potser exagero, però és un reconeixement a la capacitat d'anàlisi psicològica del Tolstoi, a mostrar els personatges sense que ell en sigui jutge (fa allò tan difícil de, com autor, desaparèixer del text) i a més crea uns homes i unes dones que al marge del temps i l'espai en que van viure ens podem identificar per les seves dèries, ambicions, inclinacions. Són universals i ho seran mentre hi hagi algú disposat a llegir Tolstoi. 

Ara bé, potser exagero quan afirmo que Tolstoi desapareix del text. No és del tot cert en algun passatge on deixa anar una parrafada reflexiva quan valora el que varen ser les Guerres Napoleòniques. Guerres que narra amb la versimilitud de qui n'hagués estat testimoni quan de fet va néixer anys després d'aquests fets. La qual cosa fa pensar que no tingués capacitats paranormals per viatjar i fer-nos viatjar fins aquells fets i aquella societat amb tanta verosimilitud. La seva mirada d'estilet disseccionador, una mirada encesa de llop com deien els seus coetanis, capaç de copsar qualsevol detall i arribar fins el moll de la realitat sense pietat per ell ni pels seus personatges. 

Al que anava, hi ha un fragment que em ve com anell al dit, perquè és una cosa que m'havia passat pel cap sovint llegint altres textos de Tolstoi, i és què hauria pensat, sentit, una ànima tan gran, tan humana, perspicaç, independent i sensible si hagués arribat a conèixer els horrors que van seguir després de la seva mort el 1910 (la Revolució Russa, la Primera Guerra Mundial i la Segona), amb l'esperança que els hagués pogut dotar d'algun sentit (fer-les humanes i comprensibles) com va fer amb les Guerres Napoleòniques en escriure Guerra i Pau. Horrors (com l'extermini elevat a una escala industrial), que no podien tenir parió amb la destrucció que haguera pogut provocar Napoleó. Així doncs, entre altres coses escriu Tolstoi en aquestes pàgines magistrals on es deixa sentir la seva veu:

"Cada home viu per a ell mateix, gaudeix per la llibertat per assolir aquest objectiu personal i sent que tot el seu ésser li diu que pot fer o no fer determinada acció. Però de seguida que l'ha realitzada es torna irreparable, la història se l'apropia; ja no és una acció lliure, sinó una acció predestinada" (pp.525 de la traducció de Edicions 62). 

 Una reflexió digna i adequada per qualsevol moment històric, inclòs el que ara i avui ens toca viure.




divendres, 28 de maig del 2021

Reinhold Messner

  Hi ha una colla d'esportistes que jo he admirat, no dic que obertament perquè no estic inclinat a la extroversió respecte a res. A alguns d'ells ja no sonen a gaire ningú, com el Vladimir Salnikov, el primer nedador que va baixar dels 15 minuts en els 1500 metres lliures. Una llegenda de la natació. Un altre és el Reinhold Messner, potser l'alpinista amb més fites assolides. Tantes que crec que és impossible que ningú li passi pel davant perquè va ser precisament ell qui primer va assolir aquells objectius que podem considerar totèmics en el món de l'alpinisme: el primer en completar els 14 vuit-mil, i sense oxigen. El primer en pujar l'Everest sense oxigen amb el seu company Peter Habeler, i per partida doble (la segona vegada per una via inèdita i en solitari). L'ascensió en solitari per la paret del Rupal, el precipici més elevat del món de roca i gel, al Nanga Parbat, l'enllaç en una mateixa ascensió de dos vuit-mils (el Gasherbrun I i II) amb un altre company, el Hans Kammerlander. Són gestes algunes de les quals continuen inèdites. Hom té la impressió que després d'ell l'únic que s'ha fet  són variacions sobre una música que va compondre, per molt agosarat, ràpid o difícil que hagi estat. Per tant, és formalment insuperable. Allò inversemblant és que després de tot això i haver-se-la jugat manta vegades, encara estigui viu. Llegir la seva biografia fa esfereir les vegades que ha filtrejat amb la mort. Té nombrosos llibres publicats i mai ha deixat d'estar actiu segons l'etapa de la seva vida. Va ser eurodiputat pel partit dels Verds, i ara es dedica a la museització del món de la muntanya, retirat en un castell al seu Tirol italià natal (el castell de Juval) en una vida familiar que ell escriu com feliç. És coetani d'un altre alpinista polac que fins i tot era considerat millor i més agosarat, Jerzy Kukucza, però, ai l'as, va morir perquè li va fallar una corda mentre escalava la cara sud del Lhotse, una corda que havia comprat de segona mà en un mercat de Katmandú perquè anava molt just per finançar-se les expedicions. Penso si, al cap i a la fi, les grans biografies les escriuen no només els que han triomfat, sinó els que han tingut la sort de triomfar i que la parca no se'ls hagi creuat pel davant abans d'hora. A això se'n diu un biaix, que condueix alhora a un biaix de percepció com si tots estiguéssim destinats a ser alguna cosa en la vida, quan de fet només ho expliquen els que, precisament, triomfen segons aquests paràmetres. Què hauria ocorregut si qui la palmés fos el Messner i no el Kukuckza? Potser seria el polac qui escriuria llibres i habitaria un castell reformat a les muntanyes carpàtiques. I també penso que no només és una qüestió de tenir les qualitats adequades, sinó que a més d'haver-te trobat amb l'oportunitat de demostrar-les. Així construïm una història que ens creiem predestinada, quan potser només és una reconstrucció del que ha ocorregut, entre les múltiples possibilitats. Així doncs, els qui creuen que el destí els ha guiat i estaven predestinats a grans gestes, en el fons es deuen enganyar

 Tots aquests pensaments em venen després de llegir un dels seus llibres, un repàs a les passions que l'han mogut en cadascuna de les etapes de la seva vida, i que sospito que ha estat profundament editat per un escriptor-negre. De totes maneres, el que explica és ben interessant, explorant el perquè d'una pràctica tant inútil com la de pujar muntanyes, i les muntanyes més altes i de la manera més difícil, que ve a ser la mateixa pregunta sobre la utilitat o el perquè del simple fet de viure. Frega, en alguns moments, el misticisme però de caire budista, un xic nihilista, i també traspua en algun punt certa arrogància i a vegades menyspreu. No sé com deu ser en el tracte directe. El que és cert, és que a més d'un físic excepcional (té un aspecte realment imponent en les fotografies, amb una exuberància capil.lar selvàtica) i una gran tècnica, el que té aquest home és una psicologia de ferro. 



divendres, 30 d’abril del 2021

Idees per un any de pandèmia

  Des que vaig obrir aquest blog m'he obligat a, com a mínim, fer una entrada mensual. Estic a punt de trair el meu propòsit, he arribat a 30 d'Abril sense dir ni mu. Així que esgarraparé algunes idees que tenia al cap i que m'ha cridat l'atenció.

Tenia preparada una entrada de reflexió sobre l'any llarg de pandèmia que portem a sobre. La impressió central, com escrivia fa precisament un any, és que si bé el paisatge humà i social canvia, la vida com el curs d'un riu no té més opció que avançar. Cap a on sigui, donar espai a noves realitats, a noves vides. Si bé a vegades m'omple d'optimisme aquesta inevitable vitalitat (és allò que alguns hem cantat, cal que neixin flors a cada instant), a voltes m'abassega la indiferència amb que transcorre, com darrera un mort o molts morts, tirem endavant perquè no hi ha més remei. Fa vergonya parlar de catàstrofe si es compara amb passats no tan remots (guerres civils i mundials, pandèmies de grip, etc.) en que tot acabava renaixent, però m'ha permès comprendre aquesta sensació que tenien els nostres avantpassats (a quasi tots els va tocar alguna guerra o epidèmia, pel cap baix) que malgrat tot, i com sigui, sempre es va endavant perquè no hi ha altra llei.

Fa poc vaig veure una pel·lícula que en tenia ganes. Els dos Papes. En tenia molt bona referència i no m'ha decebut. És un duel interpretatiu entre dos grans actors, Anthony Hopkings i Jonathan Pryce. Una delícia només per això, i pels que podem tenir-ne la sensibilitat, també una aproximació molt humana a aquest fenòmen mil·lenari que és l'Església Catòlica. Un apunt, encara que sembli paradoxal, allò que em pot fer creïble l'Església Catòlica és que té tots els defectes, vicis i incongruències dels mateixos homes que la formen. Una comunitat perfecta i de purs em resultaria inhumana, per no insofrible. 

Estic pagant un deute pendent, llegir-me Guerra i Pau de Tolstoi. I crec que ho estic fent en el moment adequat. No me l'hauria pogut empassar no fa pas massa temps i ara em té captivat, per no dir fascinat. Perquè volem inventar màquines del temps quan tenim un Tolstoi? És més, si tinguéssim una màquina del temps i l'enviéssim a l'època de les Guerres Napoleòniques no entendria res com ens ho arriba a transmetre aquest autor al·lucinant. Tot llegint-lo entrem en les ments dels personatges de l`època i sabem què sentien, perquè feien el que feien, en un marc històric també fascinant.

Observo, pel lloc on visc, com la Sagrada Família creix perceptiblement dia a dia. I quasi fa tirar enrere la imponència de l'edifici. Algú escrivia fa poc i no li falta raó, que és desmesurat respecte al seu entorn. Ja sabeu que la polèmica per continuar-lo o no és vella però ella segueix creixent amb una indiferència absoluta. Aquestes veus es van apaivagar quan es descobrí el meravellós interior de la nau central. Tothom ha emmudit davant aquesta meravella i potser cal acceptar que si l'exterior, a ulls d'alguns, els sembla una mona de Pasqua, potser val la pena aquest preu per disposar d'aquest espai que Gaudí va imaginar ja fa uns 140 anys.

Quan es va anunciar amb certa eufòria que gràcies a les vacunes la Covid-19 havia quasi desaparegut de les residències d'avis, em va sobtar un cert desassossec. Jo que he conegut aquesta realitat de prop, realment me n'alegro molt, és un alleujament infinit, que les tinguem pacificades des d'un punt de vista epidemiològic. Però em queda una sensació com si, simplement, haguéssim llençat una capa de calç sobre un mort del qual ja no es vol saber de què va morir.

Per la finestra sento el xisclet de les falzies que estripen el cel, i més subtils els ballesters. Em transporten a l'anunci d'un llangorós estiu, una primavera que es desborda, indiferent a pandèmies i a les meves cabòries.







dissabte, 27 de març del 2021

Antoine de Saint-Exupéry

  Tothom ha llegit el Petit Príncep, i per això Antoine de Saint-Exupéry és tan conegut arreu del món. Però no tothom ha arribat a saber que era un pilot d'avió consumat, pioner de l'aviació comercial, ni que tenia una carrera literària prèvia al Petit Príncep , i que fins i tot d'algun dels seus llibres s'en va fer una pel·lícula (Terre des hommes, Courier du Sud, Vol de nuit...). Jo mateix em vaig sorprendre quan vaig llegir una de les seves obres, un llibre anomenat Ciutadella, que em va trencar la imatge edulcorada que havia pogut tenir d'aquest autor. Paradoxalment,  sense el Petit Príncep, que ha esdevingut una mena d'icona literària, el personatge Saint-Exupéry no hagués trascendit tant. L'he redescobert per un còmic sobre la seva vida que acabo de comprar en una tenda especialitzada. Igual que en les llibreries, entrar sense cap idea preconcebuda del que vols trobar té un punt màgic, com si fos el llibre o el còmic el que t'esculli a tu, no a l'inrevés.  

Antoine de Saint-Exupéry és d'aquells privilegiats personatges  que ha tingut una vida literària, rodona fins el final encara que que això el faci necessàriament tràgic. Considerat ja vell per anar a primera línia de front  durant la segona Guerra Mundial (amb quaranta-set anys), va aconseguir després d'insistir en enrolar-se en l'exèrcit aliat com aviador de reconeixement. Va desaparèixer en plena maduresa, com ell hauria volgut, engolit pel mar Mediterrani en una patrulla de reconeixement. No se'n va saber res des que es va enlairar. I l'any 1998, com a colofó, un pesquer va recuperar la seva medalla identificativa. Quasi tots els seus companys pilots d'aquesta època heroica de l'aviació comercial  ja havien mort pilotant un avió, només ell va arribar a la Segona Guerra Mundial i va seguir el seu destí. Semblava escrit d'antuvi. 

Antoine de Saint-Exupéry va viure una època on encara es podia ser pioner d'alguna cosa sense pretendre ser un excèntric ni  famós. La dèria de volar se li va inocular de ben petit, quan al costat de la casa de camp on vivia amb els seus pares es realitzaven vols experimentals amb els primers prototipus d'avions, allà per la primera dècada del segle XX. Després va participar com a pilot a la Primera Guerra Mundial i, portat per un desig de volar (probablement un desig no només físic, sinó en tots els àmbits personals), va enrolar-se en una de les primeres empreses de correu postal aeri (Aeropost, un dels embrions de la futura Air-France), i va obrir nous trajectes trans-saharians i a l'Amèrica del Sud. Volar aleshores era una heroïcitat, plagada d'aterratges forçosos i aventures, esgarriades en el desert (on es va inspirar per alguns passatges del Petit Príncep) o entre les muntanyes dels Andes. La dèria de volar sospito que també era un reflex de l'impuls de desarrelar-se contínuament d'un món que trobava misteriós, incomprensible i tràgic, que li provocava un íntim anhel de plenitud que no es satisfeia mai però pel qual no podia fer res més que cercar una resposta. Potser aquí està el germen de tota creació artística genuïna, i per això la seva vida va ser una mena d'obra d'art amb un desenllaç tràgic però perfecte.  No podia ser d'altra manera. Diria que tenia el destí escrit, rodó, digne d'un relat literari ben tancat.




dissabte, 27 de febrer del 2021

Cobra massa el Lionel Messi?

  Fa unes setmanes es va filtrar el contracte del jugador de football Lionel Messi. Si no recordo malament cobra uns 138 milions d'euros per temporada, al marge del que pugui rebre a través de drets d'imatge, publicitat etc. etc. De forma tendenciosa, es va plantejar la pregunta òbvia de si mereixia cobrar això. Des de la meva ingenuïtat, jo em faig una altra pregunta, i és perquè algú necessita aquesta picossada de milions cada any? A mi se m'acaba la imaginació ben ràpidament només de provar d'inventar-me en què em gastaria tal quantitat de diners, obres benèfiques a part. Però resulta que la resposta no pot ser tan simple. Poc després van entrevistar a l'economista Xavier Sala-i-Martí sobre aquesta qüestió i a més de criticar àcidament la poca cultura econòmica dels que varen sucar pa fent el reportatge, va explicar la lògica subjacent a un sou d'aquesta magnitud. Tot plegat es redueix a posar mesura al que estem disposats a pagar per un bé qualsevol, entenent bé no en el sentit benèfic de la paraula, sinó qualsevol cosa que volguem gaudir, tenir o posseir. Si estem disposats a pagar això és perquè el que ens reporta s'ho val, i punt. Posava l'exemple del que un culé estava disposat a donar per un gol de Messi contra el Madrid en el darrer minut de partit, a partir d'una observació empírica. Alguns donarien el sou mensual. A partir d'aquesta observació va concloure que, fent uns simples càlculs i amb l'analogia del que paguem de mitjana per un cafè a un bar qualsevol, el retorn del Messi mereix un sou centenars de vegades més elevat que aquests 138 milions. La meva imaginació, doncs, ja es troba amb el mateix topall de quan prova de capir les unitats de mesura cosmològiques. S'escapen fins perdre tot sentit. A mi, per qui l'economia és el més semblant a la Nigromància, em fa pensar que hi ha alguna trampa en tot plegat. El Xavier Sala-i-Martí, de qui admiro la seva capacitat de documentar-se, té una aproximació descarnadament pragmàtica de l'economia. El que val al final és que es generi riquesa i que aquesta repercuteixi en un benestar material de tota la societat alhora que es pugui evitar que la pròpia dinàmica de generació de riquesa, basada en el desig i el lucre sense mesura, no boicotegi el mateix sistema. Una vegada va afirmar que ell no feia judicis morals, que això era cosa d'eclesiàstics o teòlegs, i només l'interessava aquest aspecte pecuniari. Aquí hi ha alguna trampa, he pensat. I és que si tot es basa en el desig que en tenim, només cal modular-lo per atiar-lo i així atiar-ne el preu. Recordo un gag de fa molt de temps com un home, amb la intenció de fer una performance crítica amb aquest sistema, va crear uns tuppers que quan es tancaven ja no es podien obrir mai més, fent-los absurds. Van tenir un èxit aclaparador i es van vendre com els kikos. 

 La lògica liberal-capitalista té aquesta una capacitat perversa de transformar l'essència de les coses i, finalment, pervertir-les, corrompre-les. És allò de confondre preu amb valor. Quan a tota cosa se li pot posar preu, es desdibuixa allò que la fa valuosa de veritat i és una propietat immutable. Quan val una talla d'art gòtica? Un capitell romànic? Una pintura de Sorolla? Són preguntes que no tenen cap mena de sentit. El que n'estigui algú disposat a pagar? I el Messi, i un gol de Messi? Al cap i a la fi estem parlant d'un xicot amb serioses dificultats d'expressió oral i m'esgarrifa pensar el nivell d'expressió escrita que pot tenir. I malgrat tot cobra una picossada de 138 milions d'euros a l'any. Perquè estem disposats a pagar-ho, res més, i en canvi no estem disposats a pagar més als mestres, a la sanitat pública, els impostos que ens pertoquen, que tenen un valor infinitament més elevat. 

 La retòrica neoliberal ha promogut l'enriquiment sense límits com un fet d'allò més normal. No ens escandalitza que algú acapari milions d'euros i, per exemple, no s'arribin a cobrir les beques menjador. Els arribem a admirar i adular fins el punt que preferiríem tenir un fill amb les qualitats del Messi al preu de ser un analfabet funcional (no és el meu cas). 

Tinc un dels llibres de capçalera d'un progessor d'Êtica de Harvard, M. Sandler, amb un títol ben eloquent: Els Límits Morals del Mercat. Tot allò que els diners no poden comprar. Explica molt didàcticament com el fet de posar preu a qualsevol cosa i sense límits la pot corrompre i obrir una espiral molt perillosa en què qualsevol cosa pot derivar cap al sense-sentit, tenir conseqüències profundes que poden anorrear l'individu i la societat. Un exemple ben clar és el concepte llar, el lloc on volem créixer i viure com individus, on ens arrelem i ens refugiem, reduït a un simple objecte de transacció i especulació. Tot això només pot dur a una societat desarrelada i, finalment, absurda.

I encara, si anéssim a referents més llunyans ja n'hi ha per clavar-nos cops al pit, com Sant Tomàs d'Aquina que afirmava que qui té més del necessari per viure, ja és un lladre. I acabo amb un titular contundent de l'Arcadi Oliveres, que fins el final no es possa mordassa. Lionel Messi, que a més va estafar a hisenda, mereixeria estar a la garjola. Però ja sabem que els nostres estàndards morals no ens ho permetran. 




dijous, 28 de gener del 2021

Stalingrad

  Stalingrad és el títol concís d'un llibre que m'acabo de llegir. L'autor és Vassili Grossmann, el mateix autor de Vida i Destí. Vaig sentir no sé on que els grans escriptors, aquells que continuaran essent llegits mentre hi hagi homes i no gilipolles habitant aquesta terra, són una mena d'escollits, il·luminats. Vassili Grossmann n'és un, en l'estela, sense exagerar, de Tolstoi. Com és possible que siguin capaços de crear una plèiade tant  extensa de personatges tan creïbles, forjar autèntics universos, habitar alhora tantes consciències? Un misteri davant del qual em rendeixo. 

 El llibre, un totxo de quasi mil pàgines, m'ha fascinat tant que em cremaven els dits quan no el tenia entre mans i això que no em faltava feina. He de confessar que tota la literatura referent a la Primera i Segona Guerra Mundial m'ha atret sempre com un fanal a un borinot.  I particularment tot allò que passava al front de l'Est, on realment es varen jugar les garrofes del conflicte. La dimensió del conflicte en aquesta part empal·lideix qualsevol altre front. Un dels efectes més curiosos de tot plegat és que l'imaginari col·lectiu de la Segona Guerra Mundial està poblat per les gestes de l'exèrcit americà, el desembarcament de Normandia, la marxa sobre Sicília i tota la pesca. No ho menystinc, hi ha pel·lícules extraordinàries (ara mateix penso en Patton i en Salvar el Soldat Ryan, per exemple). Però la petja cultural no es correspon ni de lluny amb la dimensió relativa que varen tenir tots aquests fronts. Tot plegat era una atrocitat, mirem on ho mirem. Però això del front de l'Est escapa a tota comparació. 

En un altre llibre fascinant titulat Les Benignes, de Jonathan Littell, el protagonista comença enumerant en xifres el nombre de morts per dia, per minut, que ocorrien en el front de l'Est. Una festa macabra. I no només era una qüestió quantiativa, sinó la naturalesa de la guerra en aquell costat que explicava que al final de la contesa els alemanys es delissin per fugir cap a l'Oest con si els americans fossin una mena de salvadors. Una batalla establerta en la lògica d'exterminar-se mútuament, una atrocitat contínua  de dimensions descomunals tant en l'espai immens en que ocorria com en la quantitat de gent que hi estava sotmesa i que, malaurdament no dona el joc per l'edulcoració, l'heroïsme banal que sovint impregnen les pel·lícules occidentals. Per això ens deixen garratibats els pocs exemples de cinema verídic que hi ha del front de l'Oest. Fa poc vaig descobrir una obra mestra del cinema, titulada Vine i veuràs, del 1985 (títol extret d'uns versicles de l'Apocalipsi), i etiquetada com l'obra mestra definitiva de la filmografia de la Segona Guerra Mundial. Sabent una mica del tema, crec que és impossible filmar res honestament en aquest escenari del front de l'Est sense transmetre el més absolut horror com ho fa aquesta pel·lícula. L'autor de Les Benignes mateixes, com va passar amb el director de Vine i Veuràs, un tal Krímov, van passar un autèntic stress post-traumàtic després de parir aquestes obres perquè l'honestedat tenia aquest preu.  Krímov no ha tornat a filmar mai més res. I alguns actors en va ser l'única obra fílmica en que van participar. 

Tampoc aquí vull menystenir un parell més d'obres mestres fílmiques ambientades també en el front de l'Est, El pianista de Roman Polansky i La Llista de Schindler de Steven Spielberg (que ho esguerra sempre amb finals heroico-edulcorants), però els directors no arriben a implicar-se personalment, potser perquè les pel·lícules tampoc ho reclamen, com en Stalingrad, Les Benignes o Vine i Veuràs

Tornant a Stalingrad, allò que me la fa fascinant és que el nucli de la novel·la no és la batalla en si mateixa. De fet, les escenes de batalla en la ciutat màrtir ocupen ben poc espai. Es centra sobretot en les setmanes prèvies a la famosa batalla reseguint una petita tropa de personatges, la majoria amb algun vincle comú entre ells, navegant en les seves emocions, aprehensions, sentiments. És a dir, el llibre aconsegueix immergir-te en l'atmosfera, en allò que vivien i sentien els homes, dones i nens, durant els dies que van precedir i començar la gran batalla. El llibre s'acaba, precisament, quan tot just ha començat el ball de bastons. Però no pretén res més. I ha fet allò que hi ha de més difícil, comunicar-nos l'esperit de l'època i per tant, en certa manera, immortalitzar-la. Ho repeteixo, qui ho llegeixi d'aquí cent anys si la nostra capacitat lectora no se'ns ha atrofiat a cops de tweet i whatssapp, ho podrà sentir igual.




Un altre dia m'agradaria escriure sobre què va significar aquesta batalla, tant per la resolució del conflicte com en l'imaginari col·lectiu de la Unió Soviètica, la seva mateixa pervivència, la percepció del conflicte dels russos, però ho faré un altre dia. Em quedo només amb una reflexió, si passegeu per la història de la mà d'aquestes fantàstiques obres, potser aprendrem a portar amb més paciència i posant un pessic d'esperit de sacrifici en les circumstàncies pandèmiques que estem suportant.  Això que ens passa és un acudit, comparativament parlant, creieu-me. Ens ajudarem a tots plegats.

divendres, 22 de gener del 2021

Solitud al Teatre Nacional de Catalunya

  A la casa de Tavertet on passàvem uns agradables dies d'estiu, hi ha una estanteria amb una rècula de llibres curosament enquadernats, d'aquelles col·leccions que semblen preparades per embellir les estances i criar pols. Era una sèrie escollida d'obres de la literatura catalana, enre les quals hi havia Solitud, de Víctor Català (àlies de Caterina Albert). Com que era un dels llibres d'aquells que se'n diuen imprescindibles i em feia vergonya confessar que encara no me l'havia endrapat, el vaig agafar i me'l vaig llegir.  Certament, és possible que cada lectura tingui el seu moment en la vida i potser aquest era el de Solitud. Una meravella que no hagués pogut apreciar anys enrere. Com és possible que amb ben poques descripcions el lector pugui figurar-se com són exactament els personatges de la novel·la? És un misteri. Que encara se'm va posar més manifest quan es va programar precisament l'obra teatralitzada al TNC per la nova temporada i que la Covid no ha aconseguit estroncar. A més a més, l'obra de teatre es va representar a la sala tallers, molt més reduïda i acollidora i vaig tenir el privilegi de seure a primera fila de manera que tenia la sensació que l'estaven representant únicament per a mi. Només havia d'estirar els polpells de la mà i quasi tocava els actors. Va confluir aquest privilegi amb que tenia el text ben fresc, i sorprenentment l'obra és quasi una recitació teatralitzada del llibre, fil per randa. I el que és més extraordinari, van prendre vida davant meu exactament com me'ls havia figurat mentre llegia el llibre. Un moment d'aquells que pocasoltament se'n diuen màgics. I una admiració rendida per l'equip d'actors, sobretot la passió que tranmetia la Mila (me n'he enamorat de l'actiu i el personatge) i els astorants canvis de registre del pastor. Si, els actors eren alhora narradors i personatges i canviaven el registre contínuament però aquest canvi era més palès i abrupte en el pastor que passava de recitar en un català contemporani a un dialecte pallarès del segle XIX amb una facilitat astoradora. Una autèntica transfiguració en la qual em vaig sentir embolcallat, revivfint fil per randa paràgrafs sencers que recordava amb tots els punts i les seves comes.

 De l'obra en si no puc afegir gaire més del que se n'ha escrit. Drama rural? Arquetip? L'anhel d'una vida més alta i més noble estroncat? Un clàssic de la nostra literatura que puc afirmar per criteri propi, i m'atreviria a dir que la Mila, la protagonista de l'obra, és la nostra Madame Bovary. Un dona empresonada que està feta per volar amunt, per planar per sobre els desitjos vulgars però atrapada en un món ferèstec, decebedor on debades busca la plenitud i només troba l'anorreament insensible d'un món salvatge i despietat malgrat les aparences. Fins i tot allò que semblava bo acaba essent absorvit per la maldat, el petit Baldiri i la bondat del pastor. Un altre aspecte és la esborronadora riquesa del llenguatge respectadíssim per l'obra de teatra. La vividesa assolida per la Víctor Català  especialment quan ressuscita en boca del pastor el pallarès que sembli haver nascut de la pedra, el prat i la muntanya.  Per contrast, això fa témer que de la llengua n'estem fent un espectre que amb prou feines ens serveix per escriure insulsols tweets. Si la llengua és el reflex de la nostra capacitat de veure i interpretar el món em penso que anem venuts. Adéu al matís, adéu al contrast i la complexitat. Visca la Solitud. 



PD: A l'inici de l'obra els actors ens van reptar a trobar l'única paraula que la Víctor Català no va utilitzar i ells van incrustar en l'obra. No sé si era un concurs o es podia guanyar res, però des de la meva posició privilegiada de recent lector de l'obra crec que era "marjaula", que ve a dir fulana, perquè em va sobtar com la Víctor Català donava a entendre aquest estigma que li havien endosat a la Mila sense dir cap paraula concreta. A veure si serà cert.