Assamaka

 Si m'ho haguera proposat no hauria arribat mai a Assamaka. El nom d'aquesta localitat suggereix exotisme oriental, com Samarkanda o Tombouctú. Però és, més prosaicament,  el cul de món, en diversos sentits. Assamaka es troba a la frontera entre Níger i Argèlia, pel costat nigerí al bell mig d'una planície sahariana que des de temps immemorials només tenia la virtut de tenir un pou i per tant vertrebava els llocs de pas dels Touaregs i caravaners per les rutes transaharianes. Després es va traçar amb tiralínies la frontera que no busca cap accident geogràfic, difícil de trobar en tot cas, entre ambdós països. Al voltant només hi ha quilòmetres i quilòmetres d'una  homogènia superfície arenosa closa per una volta del cel blava  sense cap rastre de núvol, que arriba provocar claustrofòbia. Unes  humils dunes proven d'alçar-se i el sol que cau a pic com si es tractés d'un altra planeta impàvid. Un lloc on no hauria de ocórrer absolutament res, amb prou feines algun inversemblant bri de vida, si no fos per la frontera que es va traçar el segle XIX. Aquesta convenció humana ha fet d'Assamaka l'epicentre ignorat per  la resta del món d'una silent i contínua tragèdia. Assamaka és el punt de pas dels migrants expulsats des d'Argèlia i això n'ha fet un d'aquells no-llocs del món, com els aeroports o moltes localitats frontereres, que tenen alguna rellevància per estar situats en una estranya cruïlla creada pels homes on tot es despersonalitza i té una pàtina d'irreal. La mateixa però més vaga impressió em produeix sempre la Jonquera o Andorra la Vella per esmentar dos llocs propers.

 Efectivament, dos o tres cops per setmana els policies Argelins abandonen, en el sentit ple d'aquest terme, contingents d'immigrants transportats en camions en l'anomenat punt Zero, on la pista enterrada sota la sorra creua la línia imaginària que separa ambdós països. Oficialment no se'ls expulsa perquè això va contra les lleis internacionals, simplement se'ls despulla de tota pertinença inclosa molt sovint la documentació, i no se'ls deixa tornar enrere pel que no tenen més remei que avançar  durant 15 quilòmetres fins atènyer Assamaka. Tots aquests migrants, vinguts sobretot de països de l'Àfrica de l'Oest, estaven treballant de forma informal a Argèlia, alguns durant dos o tres anys des d'on probablement enviaven remeses als seus llocs d'origen, fins ser arrencats brutalment sense cap més procediment. Sovint arreplegats al mig del carrer d'Orà o d'Argel. Esparracats després de centenars de quilómetres transportats pel desert, traumatitzats per la brutalitat amb que els tracten els policies argelins,  al cap d'una hora o hora i mitja se'ls veu aparèixer en l'horitzó del desert, com una corrua de formiguetes perdudes en l'estrident mirall de sorra. Aleshores la policia del Níger i algunes ONG que treballen en la zona es mobilitzen per anar-los a recollir, en alguns casos per organitzar batudes de rescat dels que s'han desorientat pel desert. L'Organització Internacional per les Migracions, un organisme depenent de l'ONU, hi té un centre d'acollida per aquells que volen retornar al seu país de forma voluntària. Reben assistència de tot tipus i els vehiculitzen en un trajecte cap a Arlit i Agadez, la capital de la regió a uns 500 quilòmetres més al sud per retornar-los. Però això sempre ha de ser voluntari i una bona part s'hi resisteixen, pul·lulen durant setmanes o mesos a Assamaka, arrecerats en els pocs murs o fins i tot en el sobresostre del centre de salut esperant que ocorri alguna cosa, o es mobilitzin cap a alguna direcció. Sigui provar de tornar a creuar la frontera o finalment decidir-se per ser acollits per la IOM. Vaig poder parlar amb el comissari de policia, un Touareg molt íntegre que el van destinar allí i ho va acceptar de grat, que gestiona la tragèdia amb una empatia que és a les antípodes de la brutalitat dels seus companys  Argelins, però també abassegat a la impotència que li deixava com a marge només fer la seva feina el més correcta i empàtica possible. També el personal de Metges Sense Fronteres que feien les missions de salvament i cures dels migrants deshidratats o malferits. I el mateix personal de la IOM dels que sóc testimoni del seu zel i empatia. Però tots plegats amb prou feines poden fer res més que acompanyar i amorisir la situació, si es pot dir així, i evitar que tot caigui en la indiferència, el pas previ a l'absurd. 

 Assamaka és certament, el cul del món en un sentit geogràfic i al·legòric, un lloc creat per les estranyes vicissituds i misèries de la humanitat en un lloc impensable. 

 

Tutankhamon

 Aquest mes de Novembre han fet 100 anys de la mítica descoberta de la tomba de Tuthankamon per part de Howard Carter al final de mesos de prospeccions i quan el Comte de Carnarvon, el mecenes de torn, estava a punt de retirar-li la confiança. Aquest fet ha esdevingut el paradigma de l’arqueologia en la seva versió més èpica,  el somni de qualsevol que s’hi dediqui, la fantasia daurada dels cercadors de tresors. Malauradament, com bé deuen saber els del ram, l’arqueologia és molt més sovint un treball tediós i constant per la minuciositat que exigeix que dona només com a fruit alguns fragments i vestigis, que cal reconstruir com un trencaclosques al qui li manquin la major part de les peces. I que només atraurà l'atenció a un públic molt especialitzat. Molt lluny de l’aura romàntica d’altres arqueòlegs del segle XIX i principis del XX i no diguem dels imaginaris Indiana Jones. Però la troballa de la cambra funerària del jove faraó va ser més que el somni perfecte de qualsevol arqueòleg. També va significar per Egipte, que feia pocs anys s’havia independitzat formalment del Regne Unit, prendre control directe del seu extraordinari patrimoni. Es va acabar allò que el mecenes s’enduia on volia les peces trobades. Quasi tot ha romàs en aquest país. Va ser un acte d’afirmació nacional. També va ser modèlic en la manera amb que es va fer la catalogació, estudi i extracció de les més de 5000 peces que es van trobar, inclosa la icònica màscara funerària. Cal recordar que Tuthankamon va ser més aviat un faraó de segona categoria, per la brevetat del seu regnat, del que amb prou feines se’n sabia l'existència. Va morir quan encara era adolescent sense deixar cap fita per la història que poguem saber. I malgrat tot ha esdevingut el més famós de tots els faraons passant la mà per la cara de les mòmies de tots els Ramsés i Akenathons, fins arribar a ser una autèntica icona que va desfermar en el seu moment el que avui dia diríem una egiptomania. Els objectes trobats en la seva tomba són la mare de gran part de la iconografia de l’antic egipte que habita en el nostre imaginari col·lectiu. Cal reconèixer que el descobriment no ho desmereixia.

Anant més ençà, el tresor de Tuthankamon serà el gran protagonista del nou Museu Nacional Egipci que s’inaugurarà d’aquí poc. Aquest museu acull ara ja una dotzena de mòmies d’antics faraons que sí van passar a la història per dret propi. El seu trasllat des de l’antic museu es va fer en forma de parada militar, amb furgons que van ser rebuts per la població i a cops de canonades en la seva nova estada com si fossin antics presidents de l’actual república morts en acte de servei. Tota una posada en escena que no té res d’innocent en el règim egipci, controlat pel general Abdelfatah Al-Sisi des del cop d’estat del 2014. Així és, el nou Egipte i el seu poderós general estan duent a terme un ambiciós pla de desenvolupament i construcció nacional que es pot qualificar, intencionadament, de faraònic, inclosa una nova capital satèl·lit a El Caire que absorvirà uns 6 milions d’habitants. El nou museu egipci forma part d'aquest pla que pretén galvanitzar el sentiment nacional arrelant-lo a l’esplendorosa època faraònica i així galvanitzar el país amb una grandesa mil·lenària. Una reconstrucció del passat artificiosa, tot cal dir-ho, perquè l’actual cultura egípcia de tall islàmic amb un 10% de població cristiana copta poc té a veure amb la dels antics faraons. No hi ha una continuïtat històrica entre ells i la introducció de l’islam que va juxtaposar-se sobre tota altra cultura o civilització existent. Probablement són els egiptes coptes, que beuen directament de la darrera etapa hel·lnística de l’antic egipci quan els Ptolomeus regnaven, els que estiguin més legitimats per reivindicar aquest passat. Però sospito que no es pot dir una cosa així en veu alta en el nou Egipte que està naixent, o que volen fer néixer amb fòrceps. Tot país, tota nació que així es reconegui, té la temptació de refer el seu passat per donar validesa al seu present fins el punt de creure’s en molts casos que es fonamenta en alguna mena de designi diví.  Així estrafem el passat, l’esporguem, l’empeltem artificialment amb l’avui, fem créixer mites que poden filtrejar amb una fantasia delirant però que alimenten goludament l’afany de superioritat sobre qualsevol altra nació, legitima estranys drets i afirma la particularitat pròpia. Fins posar en un soli personatges que, mirats obectivament, tenien més de monstres que d'humans. Ho podem assumir amb tanta convicció que faci insuportable la idea que no sigui d’una altra manera, com si fos un insult. I el pitjor de tot és que pugui arribar a justificar barbaritats com l’expulsió dels palestinsi àrabs del Gran Israel que propugnen els sionistes més conservadors i que va ocórrer després de la Segona Guerra Mundial després de 2000 anys de viure en el que ara és Israel. Sospito que pot posar molt nerviós que a un Egipci modern se li digui que entre ells i els faraons no hi ha més relació que entre els catalans i els Víkings excepte que ocupaven un territori semblant. El mateix podríem dir entre Espanya i els numantins per posar un exemple més proper. I en certa mesura dels grecs moderns amb els grecs de l’època clàssica. En un article de Ferran Sánchez Pinyol abans no el bandegessin de La Vanguardia plantejava la mateixa qüestió. Imaginava que si un numantí, o en aquest cas un ciutadà de l’antic Egipte o de la vella Corint li poguéssim preguntar sobre el concepte de la nació que avui volem que representin no entendrien res de res. Ni s'hi reconeixerien. No sabria de què coi li estan parlant.  Per sort, els morts i els mites que n’hem generat no poden parlar i així podem continuar amb les nostres fantasies, com els somnis megalomaniàtics del general el-Sisi que ja té preparada una estàtua amb la seva efígie, i la d’altres dignataris Egipcis moderns, que estarà ni més ni menys que al nou vestíbul del Museu Nacional. I així, la història continua fins fer normal que es faci caure una pluja de drons explosius les ciutats d'Ucraïna o monstruosos míssils balístics sobre el mar del Japó acompanyat de declaracions delirants. Seria grotesc sino fos pel dolor provoca tot plegat.

Apèndix: Els egipcis creien que l'ésser individual estava compost de quatre elements, el khat o cos físic que acabava invariablement en cendra, el ba o el caràcter únic o personalitat del difunt, el ka o la força vital i el ren el nom que l'identificava i sobre el qual seria recordat. No cal dubtar que Tutankamon és el que més èxit ha tingut en aquest darrer sentit d'entre tots els faraons. Pel que fa al ba i al ka, si encara pul·lulen per alguna dimensió, duen estar tant atònits com la mirada hieràtica de la màscara funerària davant l'espectacle que estem donant quatre-mil anys després. 

Shakira i el mundial

  Aquesta entrada me l'ha suscitada la lectura a la tum-tum d'un article a La Vanguardia que especulava sobre la participació de la cantant colombiana en l'obertura del Mundial de futbol de Qatar. Ja sabeu el run-run que ha provocat tot això del respecte dels drets humans del règim imperant en aquest petit país (que ens és tant familiar pels lligams futbolístics que el nostrat Futbol Club Barcelona ha tingut), ben especialment els drets de les dones i el col·lectiu LGTBI, a més del tracte miserable als pobres obrers asiàtics que han aixecat la metròpoli de Doha i els rutilants nous estadis per un tal esdeveniment. No cal dir a més la baixada de pantalons de totes les federacions nacionals i la FIFA per dur a terme el mundial en un país de tan pobra tradició futbolística i en un període atípic. Però pagant Sant Pere canta, com dèiem abans. I poderoso caballero es Don Dinero, com també escrivia Quevedo. Cadascú es justifica com pot però donava certa aprehensió veure el príncep regent de l'Aràbia Saudita (el mateix que va fer trossejar i disoldre en àcid un periodista massa honest), assegut somrient a la tribuna de l'inauguració. Una maniobra de blanqueig a base de petrodòlars.  Hi ha hagut però un degoteig de posicionaments dels artistes (i quasi cap esportista) davant aquest col·laboracionisme tàcit. Tot plegat, com a mínim, ve a demostrar que la consciència moral té certa presència. Que en fem cas o no, això ja és una altra història. Però tornant a l'article, explica que Shakira s'ha trobat en la disjuntiva de prestar el seu dubtós talent com ha fet en d'altres ocasions i actuar en la cerimònia d'inauguració o clausura, no ho sé ben bé (a canvi d'una onerosa compensació, cal suposar). Però l'escrit no feia cap referència a cap mena de conflicte moral, la incoherència entre el que obertament prediquem i fem i coses per l'estil, sinó a qüestions d'imatge, projecció, impactes immediats i futurs en el magma de seguidors a les xarxes socials, variables a tenir en compte abans no prengués cap decisió. És a dir, la qüestió de fons no és el que realment pensés o valorés  sinó la percepció social, la valoració que rebria per torna de fer o deixar de fer una cosa de cara al teu públic o els rèdits que li donaria o prendria. Una dissociació explicada amb tota naturalitat, com si fos d'allò més lògic separar el significant del significat. Fa un cert temps vaig llegir un llibre de Michael J. Sandlers, un catedràtic d'ètica de Harvard titulat "Los límites morales del mercado", on explorava precisament aquesta qüestió i demostrava que la deriva final que duu a que  certs bens i serveis es monetitzin de forma absoluta, és que acabin per perdre el seu sentit, i si se'ls examina de prop fins i tot esdevenen una mena de grotesca quimera. Vaja, que no se'ls pot posar un preu sense més. Recordo l'exemple concret, entre d'altres, del tràfic que va generar entre els esquimals i els caçadors de trofeus cinegètics quan venien els drets a caçar morses. Aquests drets es van concedir precisament per mantenir el modus vivendi tradicional dels esquimals i alhora preservar l'espècie. Però va derivar en el mercadeig d'una pràctica, segons Sandlers, que és la més semblant a disparar a un sofà amb ullals. Els esquimals simplement venien la seva quota i amb els diners recaptats es compraven menjar prefabricat importat de ves a saber on. La llei ja no complia la seva funció i fins i tot era contraproduent. 

 El capitalisme sense brides té aquestes coses, degenera inevitablement cap a l'absurd fins fer perdre el fonament i la mesura de tot plegat, no diguem sovint el sentit estètic, fins normalitzar allò que no hauria de ser normal, fer acceptable allò que és inacceptable, fer-nos conviure amb allò que és abominable i fins i tot còmplices i criminals. Del talent de la Shakira no en diré gaire cosa, només que més que cantar em sembla que més aviat gemega i les seves lletres són indesxifrables, cosa que em molesta força de qualsevol cantant. En contrast,  darrerament m'he enganxat a Abba, el gran grup suec, i a més del vitalisme i alegria que infonen les seves cançons sense necessitat de cap parafernàlia de marketing i imatges ni pretensions, les lletres les intel·ligeixo totes perfectament. 

La copa del món ha encetat com si res no passi al món, Qatar ha perdut el primer partit contra Equador i els aficionats d'aquest darrer país s'han esgargamellat al camp reclamant el dret de beure cervesa (una regla que sí fa respectar el país), i la Shakira, sigui  pel que sigui, ha renunciat a actuar. 

En resum, si el món arriba a anar pel bon camí, Abba perviurà per sempre i Shakira s'esvaïrà amb la nostra generació.

P.D. No puc resistir-me de comentar la bestiesa assolellada que va deixar anar l'ex-parella de Shakira, allò que quan et fas gran aprens que estimar és deixar marxar a l'altre...si, si, sobretot que et deixin marxar a tu mateix ...quin pàjaro aquest també llençat de cap en negocis dubtosos. 

Leningrad 1942

  Fa un parell de setmanes em vaig perdre pel mercat de llibre de segona mà de Sant Antoni per a que algun llibrac em trobés a mi. És el més semblant a sortir de pesca i llençar l'ham mentre deixava que la mirada recorregués les fileres de llibres de tot tipus i temàtica. Vaig pescar una crònica del setge de Leningrad, publicada en castellà molt recentment i encara em crema a les mans quan la llegeixo. El setge de Leningrad va ser potser l'episodi més atroç de la Segona Guerra Mundial, però com que no va ser una batalla breu i èpica ni acarnissada com Stalingrad ni deguda llançament d'una bomba atòmica com a Hiroshima i Nagasaki que va marcar la història, ha passat relativament eclipsat pel públic en general i com un capítol injustament menor en les cròniques més llegides. També perquè no donava el material propagandístic al règim soviètic i més aviat, si s'analitzaven els fets amb cura com fa el llibre, mostrava la seva inhumanitat paral·lela als seus assetjadors nazis.  La diferència amb d'altres episodis és que va ser una tragèdia contínua que es va perllongar més de tres anys, els que va durar el setge des de Setembre del 1941 fins el gener del 1944. Amb una significativa participació de la nostrada División Azul que, pel que sembla, va guanyar-se certa admiració pels seus companys alemanys. Els alemanys, explica el llibre, deien que el nom d'Azul li venia pel fred que patien, no pas per cap ideologia. Però el salvatgisme del setge de Leningrad va ser degut a la determinació explícita per part de l'exèrcit alemany d'aneantir la ciutat a base de bombes i fam, molta fam. Costa de creure que s'hi pensés de forma tan explícita com qui dibuixa l'avenç d'una divisió acuirassada sobre un mapa. Leningrad i els seus habitants havien de desaparèixer. Es calculen unes 700.000 les víctimes d'inanició. La crònica, escrita per la periodista Anna Reid, pren com a fonts molts documents que fins ara eren inaccessibles, inclosos els diaris de supervivents, i que deixen palesa la naturalesa del front de l'Est, una lluita entre dos règims inhumans absolutament impassibles al dolor i el sofriment individual. Així, arriba a repartir també les culpes del desastre humà que va suposar el setge al règim soviètic per la seva incompetència, manca de previsió i escrúpols que arribava a la brutalització de la població i la manipulació de la veritat, la primera víctima, cal recordar-ho, de qualsevol contesa. El gran valor del llibre, segons entenc jo, és que baixa al plànol personal dels leningrandesos (avui dia ja de nou  Sant-Petersburgesos) i descriu amb cruesa els límits físics i psicològics de la humanitat, de persones concretes, i també la capacitat de reaccionar i sobreposar-se, si es tenia sort, a un autèntic infern sobretot l'hivern del 1941-42 en què les reserves de menjar i les previsions van ser més escasses que mai, l'hivern més dur, el setge més ferotge i gran part de la població no havia estat evacuada. Es mostra de forma que fa esgarrifar el descens a la degradació de persones, famílies, col·lectius sencers quan es veuen empesos sobreviure o quan abandonen tota lluita i es deixen morir. L'espectacle de la mort sense que ni tan sols fos necessari cap dispar, va arribar a punts que ni a Stalingrad es van acostar. Els mesos de desembre, gener i febrer es van comptabilitzar fins cent-mil decesos, famílies senceres que s'esvaïen cruelment devorades per la gana i el fred en apartaments obscurs i insalubres, entre immundícia i sense ni forces per pidolar. La lectura d'aquesta crònica té un punt d'higiènic, d'adonar-nos dels patiments inimaginables sobre els quals s'ha bastit la nostra història, però també del que pot tornar a repetir-se i la frivolitat amb la qual juguem amb el destí sense ser conscients de l'horror que podem estar congriant. Anna Reid, en el pròleg del llibre, deixa clar que la motivació d'escriure'l és reviure el record dels milers de víctimes que la propaganda soviètica va aneantir fins i tot després de la guerra perquè no va tenir gaire d'heroic ni èpic tot plegat excepte algunes actituds individuals. Ho va dibuixar com una gesta heroica, la resistència de la ciutat, quan va ser un fet patètic en el sentit més grandiloqüent del mot. Si com pensen alguns hi ha dues morts, la primera física, i la segona la de l'oblit, a les víctimes del setge de Leningrad els van matar ràpidament de les dues maneres.  Tot provant de tocar el cor del lector d'aquesta manera, amb l'evocació de famílies que es van fondre un darrere l'altre, aquest llibre té com a principal mèrit de recordar l'únic antídot contra la indiferència que pot derivar en l'horror és la consideració sincera de tot individu, tota persona, i tot patiment que podem desencadenar si caiem en la indiferència pels nostres coetanis i pels que seran adults i tots els que vindran.

Niamey, 1 d'Octubre del 2022

 Aquest matí he donat una volta pel riu Níger acompanyat per un noi local, fins uns cinc quilòmetres riu avall, a l'altra riba, a una zona on hi havien proliferat restaurants locals, zones d'oci a l'Africana, i acudien els turistes, viatgers i passavolants que venien al país. Ara tot està consumit per la deixadesa i la desolació, els murs al peu de rius menjats per l'humitat del gran riu. Es va estroncar fa uns anys el fluxe de turistes hiptonitzats pel desert i la gent que hi habita, per la inseguretat provocada pel més simple bandolerisme fins grups armats organitzats que fan la viu viu per tot el Sahel. Fa poc més d'un any van assassinar quatre francesos que visitaven un parc natural on subsisteixen un grapat de girafes, a no més de 50 quilòmetres de la capital. Va sentenciar definitivament el turisme internacional. El noi es planyia de la duresa de la vida, se la guanyava amb aquestes passejades pel riu, de la venda de joies i rampoines touaregs. Els pocs "blancs" que venim són per afers de negocis o en l'àmbit de la cooperació (les "humanitaires" se'n diuen). Sense voler vivim en una esfera de seguretat a vegades paranoica, tothom allotjant-se en hotels d'un luxe lacerant en un país que està en els primers rànkings de pobresa amb la prohibició de les organitzacions respectives de sortir de la capital per terra. El noi es queixava amargament, és el to del discurs que he sentit en d'altres llocs. Com una terra que té tants recursos minerals i una riquesa cultural extraordinària, a més d'una oferta turística de qualitat (no està fet per atraure les masses el desert), s'ha quedat estancat i fins i tot va enrere. I no sembla que les coses pintin per a que es redreci la situació. Ara mateix a la veïna Burkina-Faso hi ha hagut un cop d'estat. Era un país modèlic en la regió i repeteix els mateixos cicles sisífics que ja hem vist arreu de l'Àfrica. Una guspira en un país veí és capaç de generar tot un incendi des de Mauritània fins el Txad. No ha d'estranyar que perduda tota esperança, els cada vegada més nombrosos joves sub-saharians es llencin a l'aventura d'atansar Europa per més difícil que se'ls hi posi. Qui no té res a perdre es juga el poc que té. És un tot o res al qual nosaltres també ens hi apuntaríem. El que ha ocorregut des del nostre 1 d'Octubre del 2017 provoca més aviat inquietud, no cal que ho esmenti. Vist des des d'aquesta perspectiva, el nostre 1 d'Octubre sembla més aviat una facècia xarona per molta èpica, sal i pebre que hi posem i legítimitat tingui el que es va fer o deixar de fer. Fins que la gent no s'hi jugui el pa em miro em circumspecció qualsevol causa, tot i creure que tota societat té dret a discutir, debatre i decidir el que vulgui però sempre m'he mirat amb una certa sospita la independència en sí mateixa, si ens ha de dur a replicar la mateixa grisor d'idees habituals per donar un futur que valgui la pena als nostres joves i infants. 

Tornada a Níger

 

 El món canvia, però hi ha coses que els és indiferent, com  riu Níger que ara baixa ple d'aigua, calmós i immens.  Torno a Niger, quan la darrera vegada que hi vaig ser, ho recordo molt bé, fèiem broma sobre l'alarma que suscitava un nou virus que s'havia detectat a la ciutat de Wuhan, a la Xina. Recordo la frivolitat amb que es tractava la notícia quan els mitjans de comunicació especulaven sobre el risc que els gossos s'infectessin i coses per l'estil. I la gràcia que ens feia. Després, feina vaig tenir per tornar a casa abans no em tanquessin l'espai aeri. La resta és història coneguda. Qui em conegui i els pocs que llegeixen aquest blog sabran les vicissituds que he viscut aquests temps pandèmics. Torno a Níger, i el riu al final de l'època de pluges, discorre ple de sediments que li donen color terrós. Si xopes la mà  l'aigua té un tacte untuós, quasi com si fos oli per les partícules d'argila que hi suren. Al capvespre s'encén com si fos de mercuri. Ja li poden passar per damunt les pandèmies que sigui, continuarà fent el seu inversemblant recorregut. Des de Guinea sembla que vulgui  morir al Sahara en una agosarada i immensa corva que el desafia i en surt encara carregat d'una abassegadora quantitat d'aigua quan entra a Níger, diria que quasi triomfal.

 Aquesta vegada no he pogut moure'm de la capital, Niamey. La seguretat ha degenerat aquests darrers dos anys i no m'ho han permès. El record del Níger acollidor,  de ral·lis i festivals folklòrics al desert, en què els més intrèpids podien penetrar a l'Aïr o el Ténéré sense tenir més por que la calor i la set, ara ja s'ha acabat. És un lloc perillós per les màfies de tràfics de migrants i grups jihadistes o viceversa (es deuen confondre), que hi pul·lulen. Ara és veritablement inhòspit i si ets blanc la mateixa policia t'impedeix de sortir de la capital com no t'hagis preparat una escorta. És un món que no sembla que hagi de tornar. En l'hostal on m'estic hi ha una petita biblioteca de temàtica exclusiva sobre el Sahara i el Sahel. Llibres fascinants que no hauria pogut trobar enlloc. Molts són d'enamorats del desert que s'hi han passat la vida creuant-lo amb una ànsia tant científica, literària o fotográfica. El secret d'aquests autors i exploradors és que mai n'han tingut prou de perdre's per la immensitat, que de tan inatansable els convidava contínuament a percaçar-la, a trobar el secret del seu encís. Alguns van visitar els darres espais que ningú havia cartografiat i d'això en fa sorprenentment poc temps. Les imatges que ens han llegat són captivadores, espais desolats, quasi extraterrestres que canvien amb la llum del dia, brins inversemblants de vida i gent capaç d'habitar-hi.  I aquests llocs encara existeixen. Ara tot això s'ha acabat o se'ns ha fet inabastable que ve a ser el mateix. Els temps que corren ho han escombrat com un miratge. El desert només el creuen els treballadors de les mines que niuen al seu cor, sobretot d'urani, i els immigrants que venen de tot l'Àfrica de l'Est i Central per arribar-se a Líbia i buscar el Mediterrani que els separa d'Europa. L'aventura èpica i estètica ha deixat pas al drama més vidriós que és un reflexe del món mutant i cada vegada més inhòspit, pel canvi climàtic, els conflictes armats, la fam que empeny tossudament als joves subsharians que buscar una vida millor i que Europa s'esforça calladament per posar-ho difícil al preu que morin en aquesta travessa o al mig de la Mediterrània.  Perdre's pel Ténéré ja no és un luxe de lletraferits i aventurers.

The Velvet Queen

  Fa uns mesos un familiar em va subscriure a un setmanari anglès, The Week, que sempre m'havia fascinat. És un nova porta oberta al món, que trenca l'ecosfera informativa on vivim en el nostre país i vulguem o no esbiaixa la nostra percepció del que passa fins en el nostre entorn més immediat. El The Week, malgrat ser setmanal, té uns constinguts molt ben treballats amb articles molt sucosos a més de fer un repàs general del que passa al món. Per contrast, fan vomitives moltes publicacions del nostre país, sobretot les de caire digital. M'assabento de notícies que ens són desapercebudes, punts de vista nous i l'enriquiment de coses que ja sabíem (i alhora prendre consciència de les xaronades del nostre país que em semblaven tant importants). Inclou també una secció de crítica de llibres i pel·lícules, molts i moltes dels quals hauria ignorat, malauradament. Una d'aquestes pel·lícules és una mena de documental (no crec que ho sigui estrictament), sobre la pantera de les neus titutla The Velwet Queen (la reina de vellut, més o menys). El més estrany dels felins que viu a gran alçada en l'himàlaia i els seus contraforts. Un dels animals més esquius de la terra però que provoca una sana obsessió al fotògraf que la persegueix (el live motiv del documental) per la seva salvatge bellesa. Al fotògraf l'acompanya un escriptor, i probablement un càmera que es fa alhora absent perquè no el veiem ni el sentim mai però pren una posició com si fos un tercer acompanyant, mut, que els observa contínuament i els altres dos l'ignoren com si es tractés d'un fantasma. Això ja fa d'entrada penetrar en el periple dels dos personatges com si fóssim nosaltres mateixos que els acompanyem. Com he dit, no es tracta d'un documental perquè no va de la pantera de les neus estrictament a la manera que ho seria un del National Geographic, sinó de la recerca i observació pacient d'un entorn àrid, inhòspit, poc acollidor però impregnat d'una prístina bellesa, com si la mà de l'home no l'hagués tocat mai, i on descobreixen matisos, colors, una plenitud de formes de vida que es manifesten a base d'hores d'espera fins que es revelen. La paraula revelació és utilitzada intencionadament per l'escriptor, perquè al llarg del documental descobreix aquesta dimensió contemplativa del treball del fotògraf que simplement espera que un ésser es manifesti, quan i on vulgui, per captar-ne l'essència, la bellesa. I fa servir una imatge molt encertada, diu que és com una epifania de la creació, que no podem controlar com ho fem de manera grotesca en un zoo (és l'antítesi de l'esperit que anima aquests dos personatges), sinó que es manifesta sense que es pugui preveure gaire i aleshores arriba l'esglai, fins i tot l'estupor de descobrir una nova meravella que necessàriament s'escapoleix de nou (això també els diferencia d'un vulgar caçador). En aquest procés de descoberta i auto-descoberta, amb diàlegs espontanis entre escriptor i fotògraf, es fa ressentir un anhel d'arrelament, de contacte amb el misteri que és la mateixa vida i un profund respecte com si els homes, ells dos, fossin uns intrussos que el millor que poden fer és passar desapercebuts. I només aleshores se'ls revelen les criatures. L'escriptor també canvia la seva manera de posicionar-se davant tot el que se li manifesta. A l'inici creu que són ells els que observen i sorprenen les seves preses. Però al final se n'adona que qui és constantment observat, controlat són ells mateixos. Que quilòmetres abans no arribin alloc la pantera de les neus, l'ós de l'himàlia o la bèstia grossa o petita que sigui ja els tenen presents i decidiran si es deixen acostar o no. Canvia de cop la posició de l'home des de la seva suposada preeminència  i dona la iniciativa, com així ha estat sempre, a la natura per a qui només som una nosa passatgera si continuem així. Evidentment, la pantera acaba apareixent però només al final de la pel·lícula, com l'excusa del periple espiritual podríem dir dels dos personatges.

 Passant a les antípodes, aquests pensaments m'han vingut al cap precisament ara que sóc a Níger. He sortit de l'hostal on m'hostatjo a la capital, Niamey, i un vent abrandat ha alçat un núvol de pols que ha cobert tota la ciutat. Els arbres s'arremolinaven i un vel negre i altíssim semblava anar a caure sobre Niamey. Era una monstruosa tempesta, que he anat a resseguir a una balconada d'un hotel no gaire lluny que s'aboca sobre el riu Níger. La visió era la d'un Leviathan que ens volgués aniquilar. L'aire que somovia feia com si el riu hagués invertit la seva corrent i dins llampegujava sense parar mentre ens arribava un rebombori de trons.M'he assegut a veure l'espectacle, també una revelació, esperant aixoplugar-me quan es desencadenés el diluvi. Però la tempesta ha esquivat Niamey i l'he poguda resseguir quan vagarejava cap a l'altra riba del Níger, mentre els llamps eren cada vegada més fulgurants a mesura que el sol es ponia. 

Monkeypox

 L'emergència del monkeypox ha suposat la cirereta del pastís d'un cicle pandèmic que sembla que no hagi de tenir fi. Però aquest brot té unes connotacions molt diferents respecte al SARS-CoV-2. Primer, no es tracta d'un virus nou, el coneixem des del 1970 i podem afirmar que tampoc representa cap evolució respecte al virus endèmic en animals selvàtics, sobretot rossegadors, en països de l'Àfrica tropical. Fins ara havia provocat casos i brots autolimitats en aquests països i ocasionalment algun cas importat o a través d'animals infectats en països occidentals sense que hagi anat més enllà. En segon terme, es tracta d'una infecció que fins ara es transmetia amb dificultat entre els homes. No som els seus hostes naturals, infectar-nos era una mena d'accident epidemiològic. Per això tampoc hem observat mai brots extensos i incontrolables. La tendència era que s'esvaís la infecció sense massa mesures de contenció i que apareguessin pocs casos secundaris. Què ha ocorregut, doncs? Per mi un fenòmen ben interessant, tot i que inquietant. Teníem la percepció que allò que ens pogués afectar de nou serien nous virus, substancialment diferents dels seus ancestres selvàtics, fins el punt de considerar-los com a noves espècies. Un clàssic esquema evolutiu de tipus Darwinià d'adaptació. Però ara el monkeypox es transmet entre nosaltres amb un notable èxit sense que hagi patit cap mutació rellevant. Li hem canviat l'entorn, li hem donat més possibilitats i el virus les ha aprofitades com una mena de nou nínxol ecològic. I no només això sinó que aquest nou entorn fins i tot ha modificat la presentació clínica clàssica de la malaltia (una erupció vesiculosa que deriva en pústula i crosta, generalitzada, que afecta palmells de mans i peus, amb adenopaties, febre i malestar general i dura 3-4 setmanes). Ara veiem casos clínics que mimetitzen malalties de transmissió sexual, amb erupcions en l'àrea arogenital i peribucal o en mucoses anal i orofaríngea amb símptomatologia local. Fin si tot s'observen úlceres solitàries que d'entrada farien pensar en una Sífilis primària. Breument, el monkeypox ha esdevingut una malaltia sexualment transmissible, encara que no és una malaltia de transmissió sexual. Això no és completament nou, ja ho havíem vist amb el Virus de la Hepatitis A (de transmissió fecal oral) o amb la Shigel·losi per Shigella sonnei. Però en cap cas ho havíem observat en una infecció importada del tròpic.  

El Monkeypox de moment s'ha transmès en el context de contactes molt íntims, i no hi ha un contacte més íntim que una relació sexual. Per això l'observem en persones amb molta promiscuïtat sexual i sexe desprotegit, que a més tenen tendència a agregar-se entre ells. Que siguin Homes que tenen Sexe en Homes (HSH) no és un fet causal (he escrit causal, no pas casual!). Si fossin relacions heterosexuals passaria el mateix. Només ens diu que aquestes xarxes sexuals tant de risc i intenses es donen sobretot entre  HSH. I avui dia hi ha unes condicions epidemiològiques ideals per la difusió en aquests àmbits de risc elevat de qualsevol infecció. Ja ho sabíem amb els dos casos esmentats, però també amb gonococs multiresitsts i el virus del VIH. Les xarxes s'estenen a nivell internacional amb fenòmens d'amplificació com són llocs de contacte, "trobades festives multitudinàries" adreçades al col·lectiu HSH, etc. A més de tot això també s'ha esmentat com a factor afavoridor el fet que els nascuts fa menys de 40 o 45 anys ja no estan vacunats de la verola clàssica que confereix una important protecció contra el monekypox (són virus cosins-germans), l'augment de casos en els països endèmics per la deforestació i invasió d'espais naturals i per tant d'origen ecològic i l'elevada mobilitat post-pandèmica. 

De cap manera això significa que tot HSH participi d'aquest comportament de risc epidemiològic, ni el fet de tenir una orientació sexual específica els identifiqui com a tals persones de risc. I això ens porta a la qüestió espinosa de l'estigma. Cal evitar-lo de totes totes per tres raons principals. Primer perquè és una barrera d'accés dels col·lectius de risc al sistema sanitari i per tant a les mesures de prevenció i control (ho sabem de sobres amb el VIH), segon perquè llença el missatge erroni que es tracta d'una infecció que a mi no m'ha d'afectar perquè és problema d'un col·lectiu amb qui no m'identifico (i que fins i tot puc arribar a menyspreuar), i tercer per una qüestió de dignitat de tota persona que mereix una atenció equitativa i sense prejudicis.

Això no exclou una reflexió crítica sobre la vulnerabilitat que ha posat de manifest el monkeypox. Per exemple, em va deixar astorat una carta publicada a The Lancet Infectious Diseases, en que uns investigadors d'un institut de recerca Alemany asseveraven que no importava qui transmetés la infecció, sinó reduir la famosa R per sota de 1. Tal qual. Des d'un punt de vista de Salut Pública no té ni cap ni peus una reflexió d'aquest tipus que amaga un intent molt groller de salvar la qüestió de l'estigma. Perquè precisament, per dirigir els esforços adequadament (per exemple una vacunació), hem d'identificar les persones més vulnerables tant a ser infectades i infectar com a desenvolupar malaltia greu.  I al marge d'això, es pot discutir si una condescendència exagerada respecte certs comportaments no haurien de donar lloc a una reflexió sobre la responsabilitat personal respecte als riscos col·lectius que això suposa. Jo, que he conegut l'època en què el VIH era una sentència de mort, sóc molt sensible a la banalització de qualsevol infecció i la idea que tot està permès sense jutjar res ni ningú i que simplement sigui tabú i fins i tot motiu d'estigma provar de discutir-ne serenament, de forma equànime i sense prejudicis. Quan el Departament de Salut, en el seu darrer comunicat precisament esmenta que la infecció està relacionada en context de "trobades festives multitudinàries", sembla que estigui dient precisament ara a mitjans d'agost en que mitja Catalunya està de festa major que això sigui una pràctica de risc. De tant voler evitar l'estigma i salvar susceptibilitats es cau en l'error precisament d'abonar-lo. En Salut Pública els missatges han de ser clars i diàfans. No ha de costar tant dir les coses pel seu nom. 

Cap a on evolucionarà el monkeypox? Primer de tot, tot suggereix que ja fa un cert temps que circula entre nosaltres i ens havia passat per alt per la seva capacitat de mímesi, i ara està augmentant molt i també el busquem i detectem cada vegada més. En segon terme, no és una infecció banal,  com sembla que es prova també de transmetre. En el nostre país ja hem tingut dos morts i 30 hospitalitzacions, i si afectés a nens, embarassades o persones grans pot arribar a ser greu amb força freqüència, sobretot pels nadons. Per tant la gran pregunta és si la infecció prosperarà i es mantindrà fora dels cercles de risc elevat on quasi sempre l'observem. Jo penso que el monkeypox no ens el treurem de sobre, però que probablement no anirà més enllà d'aquest cercle perquè es pot mantenir en condicions força definides de comportaments de risc i que només veurem casos esporàdics (de fet ja n'hem vist), que no responen a aquest patró epidemiològic però que difícilment provocaran cadenes de transmissió importants. És només una hipòtesi que crec força plausible i que reforça la idea que cal precisament identificar i abordar les poblaciones de risc per protegir a tothom. Un segon escenari també plausible és que tractant-se d'una zoonosi no acabi saltant a animals dels nostre entorn on sí que pugui prosperar de forma més fàcil. I els més propers que tenim són els animals domèstics, gats i gossos. En una situació semblant no sé com es gestionaria atès l'afecte amb que es viuen les relacions entre gossos i humans quan potser es plantegin accions agressives com el sacrifici de l'animal. El sarau social pot ser històric, només cal recordar el rebombori provocat pel gos Excalibur propietat de la infermera que es va infectar d'Ebola atenent un pacient que vam importar de Sierra Leone. Tot i així, de moment ho considero improbable perquè si ho pogués fer amb facilitat ja ho hauríem observat, però caldrà estar molt atents. Com sempre, només el temps ens portarà les respostes (però convindria no fer salat, per si un cas...)

Cosas veredes, querido Sancho...

Els homes i els dies

  Fa unes setmanes vaig anar al TNC i assistir a l'obra "Els homes i els dies", basada en el diari d'un tal Josep Maria Vilaseca de qui reconec que no ens sabia res (sí que en coneixia un, que no té res a veure, que era company meu d'estudis). No sé si era crític literari, filòlego lletraferit en tot cas del món de les lletres que va fer el doctorat Anglaterra i  hi va viure gran part de la seva vida, que es va estroncar als 46 o 47 anys a Londres atropellat per un bus que imagino vermell i de dos pisos. És més o menys de la meva generació i molts dels referents que en surten em són familiars. Breument, és la biografia teatralitzada en forma de monòleg acompanyat per un bon nombre de comparses, la majoria crec que no són actors professionals excepte l'excelsa Mercè Arànega, d'un homosexual turmentat, buscant una afectivitat que no troba l'equilibri amb el desig sexual i l'estima sincera. No sóc cap crític de teatre, simplement aboco allò que m'ha transmès i suggerit una obra de teatre concreta i en aquest cas en vaig sotir amb un desassossec que no m'arribava a explicar. No és una qüestió tècnica, en puc dir unes quantes coses com alguns afegitons que no sé què pretenien com només fos per justificar-se ells mateixos com una mena d'ornament i que traspuaven el que ja em sembla un tòpic o un estereotip de tot el món gay. Amb unes imatges visutalment molt potents, tot cal dir, però que només es justificaven per elles mateixes. Però no era això, no. Uns minuts després, quan vaig sortir a l'exterior i em vaig deixar abraçar per l'atmosfera d'un capvespre finals de maig, vaig trobar el desllorigador. El diari del Josep Maria Vilaseca inclou des que tenia 23 anys fins que va morir, i el desassossec que em produïa venia d'una cosa que em sembla ara evident i és que el personatge continua en els seus bucles afectius, discursius i mentals des de l'inici fins el final, durant més de vint anys. Una sensació de solitud l'acompanya sempre, respecte als seus amics, amants i els seus pares, incapacitat per comunicar-se de debò. No hi ha progrés, no hi ha evolució i finalment, no hi ha una mena de resolució o, el que tots esperem en qualsevol obra de teatre o en general obra d'art, una certa redempció que ve a dir una espurna de sentit en aquest món que tant sovint en manca. Si m'haguessin dit que el protagonista de fet s'haguera suïcidat enlloc d'haver tingut un accident m'hauria semblat versemblant. El desassossec encara es va fer més palès amb el pas dels dies, a mesura que li donava voltes. I no era per aquesta impressió ja cansada que el món homosexual està derivant a l'estereotip i allò transgressor, com ha dit algun periodista, serà aviat el que abans era la heterosexualitat normativa. Sinó si aquesta manca de progressió, d'evolució, no sigui la tònica en les vides normals, més aviat grisoses, i acomodades a les quals tots tendim i que eviten o enterren el conflicte. Allò millor, com explicava un microconte genial de Pere Calders, serà que en un punt de la nostra vida més val no adonar-se de com d'estulta ha estat perquè adonar-nos-en massa tard pot portar a trobar amable acabar sota un autobús, en un sentit figurat si més no . La lucidesa si és tardana i inoportuna pot ser lacerant i per a segons qui  pot resultar una venjança desitjable. Millor que continuem condormint-nos en una falsa pau. Potser aquest era el missatge subjacent de "Els homes i els dies". 

Ibo, primera part

 

Avui per avui Montepuez, la capital de la província de Cabo Delgado, la més septentrional de Moçambic,  és un lloc prohibit a causa de la penetració que han tingut els moviments islamistes violents. Va provocar fa poc un èxode massiu de població i l’abandonament d’una prometedora i incipient indústria d’extracció del gas. Recordo una plataforma de prospecció mar endins, com un monstre a la deriva, i corria el rumor que allò podria esdevenir una mena de Dallas Africà. També vaig conèixer el poblat caòtic i improvisat que va créixer com un bolet al costat de la carretera sense asfaltar perquè s’havia descobert un jaciment de robís. Hi havia gent vinguda de tan lluny com de l’Àfrica de l’Oest per aprofitar-se’n. Una reminiscència de la febre d’or que descrivia Jack London en un lloc diametralment oposat, Alaska, que atreia aventurers de tots els confins d'Amèrica.  A mi em van oferir un grapat de pedres precioses pel carrer.  És una història tan cíclica i previsible com acaben els El Dorado a l’Àfrica tot plegat que  la Shell abandonés per força major el projecte podia arribar a ser una alegria.  Però aleshores poc se’n sabia dels islamistes i altres quimeres de riqueses a punt de brollar. Jo només esperava  tranquil·lament  la camioneta que m’havia de portar a la costa, per atansar-me a Ibo, l’illa més grans de l’arxipèlag de les Quirimbes, un reguitzell d’illes i illots d’origen coral·lí que serpentegen la costa fins quasi tocar la frontera amb Tanzània.  No sabia l’hora que passaria el vehicle, com no se sap mai aquí a quina hora passa res, però es té la certesa sovint fatalista, que passarà. M’estava sota l’ombra d’un manguer. A l’altre costat de la carreterada escombrada pel sol i sollada per un pèlag d'aigua hi havia un clos encerclat per una tanca d’alumini. La xardor del sol que hi rebotia. La porta va tremolar, es va obrir, va sortir un xinès, va escopir al terra i va encendre una cigarreta. Vaig llucar  una piràmide de troncs sense branques, sense fulles, despullats, assenyalats amb uns números vermells sobre les línies de creixement. El tall net. La mirada del xinès es va creuar amb la meva curiositat, va llençar la cigarreta, va escopir de nou i va tancar la porta, i va tremolar uns instants. Vaig arrecerar-me més al meu arbre. L’ombra s’esmunyia i el Sol arribava al seu zenit. Vaig seure sobre la rabassa, la calor em va enfonsar en la letargia i vaig deixar de comptar els minuts, les hores i  de pensar de quin bosc llunyà venien aquells troncs ciclopis, si al meu voltant només hi havia papiaieres, manguers i palmeres que s’alçaven vertiginoses sobre els sostres de palla i alumini de Montepuez.

Un bri d’aire va somoure les palmeres. Em va semblar com una onada que pentinés un grapissar de sorra. La tarda havia superat el seu clímax, l’ombra havia tornat a créixer, vaig sentir el ronc d’un motor i va aparèixer una camioneta balancejant-se sobre els sots. Es va aturar davant meu. Ibo? Vaig preguntar al conductor, un home de color i barba blanca  va treure el cap darrera la filera de les tres o quatre persones que s’entaforaven a la cabina.  Va assenyalar-me amb un cop de cap que pugés al darrera. Tenia pressa que no es calés el motor. Sota el tendal que ens abrigava del sol, no semblava cabre-hi res més que la vintena de  dones amb capulanes i els seus nens esclafats al pit o a l’espatlla, cabassos de fruites i chamusses, ulls rodons que em miraven i quatre gallines esvalotades. Em van fer lloc sense discutir-me res, vaig arraulir-me al caire, l’embragament  va espeternegar, una gallina va cloquejar, un nen va arrencar el plor,  i  la baluerna va començar a balancejar-se.

Nàpols 1944

  L'havia de deixar a un amic, però pel camí no he pogut resistir-me de rellegir el deliciós llibre de Norman Lewis Nàpols 1944. Norman Lewis és un dels reporters clàssics de viatges de la literatura universal i actiu fins entrats els seus noranta anys i que va treballar en el servei d'inteligència de la policia militar britànica durant la Segona Guerra Mundial. Va seguir l'exèrcit britànic durant la campanya d'Itàlia fins l'entrada a Nàpols i d'aquí en va sortit aquest llibre, escrit a mode de diari, dels mesos que va passar en aquesta fascinant ciutat i els seus encontorns. És la mena de llibres sobre les guerres que m'encanten, perquè donen la mirada perifèrica que les humanitza, fins i tot les fa un punt  comprensibles, i sobretot molt més interessants que el simple camp de batalla a l'estil del Paul Beevor. El teló de fons que ja existia i sobre el qual ocorre la contesa bèl·lica encara perviu, jo hi he estat a Nàpols i em deleixo per tornar-hi. Algú l'ha escri com la més oriental de les ciutats europees. Norman Lewis a més barreja el sentit de l'humor amb un realisme a voltes resulta atroç per la misèria que descriu, però alhora que li dona una mirada perspicaç, capaç de canviar d'opinió tal com demostra l'evolució de la narració. En un inici li sembla tractar amb un poble de trastocats que van oferir un manatí estofat al general Americà com a benvinguda i que era la darrera relíquia de l'Aquari municipal, però finalment admet que són d'allò més bo que pot donar la humanitat, amb totes les seves contradiccions, i que el poble napolità no ha fet res més posar juntes la baixesa  i la grandesa moral que es donen la mà sense pudor amb modes de vida ancestrals i imaginaris col·lectius que perviuen en les situacions més abjectes. Norman Lewis arriba a adoptar la mirada d'un antropòleg i identificar-se amb aquest poble que va ser arrassat militarment i, aparenement, a nivell moral també, però que només delmava per sobreviure en unes circumstàncies extremes, la fam, el comerç sexual, els abusos, la guerra, la mort, els bombardeigs, guardant una compostura de resistència  atàvica  que barrejava l'estoïcismes i la picardia que el va corprendre. L'autor acaba afirmant que, si se li donés l'oportunitat de néixer de nou, voldria ser napolità. Recomano especialment com descriu la picardia napolitana, els mecanismes de la omertà, i el despropòsit del comerç sexual desencadenat per la fam i l'arribada de tropes estrangeres, i també la descripció que fa de les reaccions davant la darrera erupció del Vesubi, que va ocórrer precisament durant aquest període. Puc afirmar que el llibre té no pocs paràgrafs que són estrictament realisme màgic, amb l'afegitó que són ben reals i no calia afegir cap mena de màgia al que ell va veure,creuant sovint la frontera d'allò inverosímil. Fa bona la dita que no es necessita ficcionar la realitat, la realitat per sí sola ja pot ser prou increïble. A must reading, com diuen aquells. Aquí en teniu la sinopsi:

"En 1944, Norman Lewis, agente del Servicio de Inteligencia británico, llegó a Nápoles, donde las condiciones de vida eran tan precarias que los habitantes habían devorado hasta los peces del acuario municipal. Muchas mujeres se vieron abocadas a la prostitución como medio de subsistencia y la mafia se hizo tan indispensable para las fuerzas de ocupación que acabó recuperando todo su poder. Aun así, los napolitanos no perdían el coraje y la inventiva: Norman Lewis diría al respecto que “un año entre los italianos me ha procurado tal admiración por su humanidad y su cultura que si me fuera dada la posibilidad de nacer de nuevo elegiría hacerlo en Italia”."

Leni Riefensthal a Àfrica

  Fa unes tres setmanes passejava fascinat pel mercat de vell i segona mà de Sant Antoni, furgant entre llibres, còmics i vinyls, quan els meus ulls van ser segrestats per un llibre rotund, amb una gran imatge d'una dona núbia amb els pits enlaires, fotografiada en contrapicat, aire ferreny, i que tenia per títol Leni Riefensthal a Àfrica. Hi ha llibres que, més que buscar-los, et troben ells a tu. Aquest em va escridassar, directament, per a que el comprés. I per un preu molt modest atès el seu volum i la qualitat de l'edició. Es tracta d'un recull de les fotografies que Leni Riefensthal va fer pels anys 60, sobretot al sud del que és avui el Sudan del Nord, el país dels nubis, però també de Kenya i els massai i d'altres ètnies. El llibre m'ha captivat a diversos nivells. Primer de tot per la bellesa indescriptible de les imatges. El llibre té aquell paper gruxidíssim, una edició antiga, però d'una qualitat innegable. Les fotografies ens transporten a un món que temo que en gran mesura està ja desaparegut. Quan Leni Riefensthal es va llençar a la recerca d'aquest poble ja no tenia la certesa que pervisqués. Només hi va anar empesa per una altra fotografia, més antiga, que havia vist i que a ella també la va captivar  en una travesia que la va transportar a un altre món. Era una simple inspiració o intuïció. La relació que hi va establir i que va durar fins el final de la seva vida (Leni va viure fins els 101 anys!), i confessa que van ser els temps més feliços de la seva llarga i riquíssima vida. Mirant atentament les fotografies, d'una extraordinària plasticitat i bellesa, crec entendre la dimensió d'aquest encontre. Descobrir tot d'un cop un món fràgil però ric, on la gent vivia arrelat a una terra, una tradició i una història plena de sentit i significat. Exactament el contrari del que estem perdent en aquests temps que en diem postmoderns. I sobretot bondadós i bell, d'una bellesa ancestral, primitiva i autèntica. 

 La segona cosa que fascina del llibre és l'autora mateixa. Leni Riefensthal va ser una cineasta i fotògrafa alemanya, una revolucionària de la tècnica cinematogràfica coneguda sobretot pels dos grans documentals que va fer pel règim nazi: El triomf de la voluntat i el documental oficial de la Olimpíada de Berlín del 1936. Va patir la injusta i estigmatitzadora llufa de filonazi, malgrat tenir un talent i una sensibilitat extraordinàries que contrasta amb el llegat kiscth i lleig de l'estètica nazi que se li va reconèixer, finalment, en escreix, després d'un patiment atroç (la van arribar a tractar amb elecroxoc per les depressions que va patir). El personatge, i perdoneu que abusi de l'epítet, és fascinant també per la seva condició de dona en l'època que va viure, el talent i la resiliència per finalment ser reconeguda com una artista extraordinària, com ho demostren les fotografies de l'Àfrica que demostren una mirada antropològica (ella, dona rossa i occidental no podia ser més diferent dels nubis o massai), en que l'artista desapareix de l'escenari. I tot fet, evidentment, amb una càmera analògica i que denota una gran capacitat per captar l'escena adequada en el moment oportú de forma quasi artesanal. Cal recordar que va aterrar a la terra dels nubis quan tenia avançats els seixanta anys, i fins es va plantejar de quedar-s'hi a viure. Hi ha fotografies seves entre aquesta gent en que se la veu vital, plena, com si devorés la vida amb els ulls i les seves imatges. 

En tot cas, aquesta troballa ha estat, personalment, com una mena d'inspiració, una alenada lluminosa que la vida potser tot plegat és qüestió de la mirada que hi posem i l'actitud amb la que l'afrontem. 

Retorn a Bangui

 

      En la vida sembla que a vegades estiguem donant cercles com robots de corda, només que amb el temps aquests cercles es van fent més i més petits i la corda se’ns esgosta. És el sentiment que m’ha envaït quan he aterrat a la Bangui, quasi dos anys després que en fugís, quasi literalment, abans no tanquessin tots els vols per causa de la pandèmia de la Covid-19. D’aleshores ençà ha estat com creuar un estrany túnel, a voltes amb giragonses de muntanya russa, pel món de la Covid mentre al meu voltant el paisatge canviava inexorablement. El meu entorn no és el mateix, jo, mal que em pesi, tampoc. Evocava en una entrada poques setmanes després de tornar a casa fa dos anys i enfonsat en la resposta a la penadèmia a Catalunya, els troncs d’arbre mastodòntics que circulaven per la carretera que portava cap al Camerun, des del sud boscós de la República Centreafricana. Com el temps també va talant al nostre voltant i ens canvia el nostre paisatge vital. No són pocs els coneguts i parents propers que han desaparegut durant aquest lapse. Alguns per la Covid, d’altres per malalties (una cosina, un parell d’oncles, la sogra i una rècula de coneguts llunyans). I tot i així en sortir de l’avió m’ha amarat el mateix aire ardent, el sol tropical cansat amagat darrera la polseguera argilosa, el traüt dels carrers de Bangui on un de cada quatre vehicles (ho he comptat una bona estona), són 4x4 o pick-ups de ONG o institucions internacionals.  També recordo clarament, i ho vaig deixar escrit, la imprompta que em va provocar topar-me amb una ciutat confinada quan vaig tornar a Barcelona, i quan vaig entrar a casa per començar el meu propi aïllament. Que va durar poc, deu dies després estava encofurnat a l’hospital, després a les residències d’avis, pressons, a la comunitat. Un viatge al·lucinat on, un cop els peus posats sobre la terra vermella de Bangui em costa de reconèixer-m’hi. També em vaig adonar que contra el que pugui semblar, raonar aquí a la República Centreafricana era més fàcil. És molt senzill plantejar les coses quan es confronten de forma diàfana i al cap i a la fi no són problemes que m'afectin directament: no volem que les joves s’infectin del VIH, que els infectats tinguin accés al tractament, que les mares rebin una atenció en l’embaràs que eviti la taxa paorosa de mortalitat materna d’aquest país. I després, la Covid a les residències d’avis ho capgira tot. Quin sentit tenia evitar-la si el preu era buidar, desarrelar els avis, d’allò que els manteniar lligats en aquest món? el contacte amb la família, sortir a passejar...Hem creuat una estranya frontera on el progrés ja no és progrés. No sé què és exactament però ens porta a implantar vacunes absurdes als nens i més coses que em farien desviar la intenció  d'aquest escrit.  No tenim res, no posseïm res i encara més poc controlem i només ens queda romandre tossuts per conservar un bri de sentit, d’arrelament i mentre aprenem a deixar fluir la vida. Només queda la incerta espera que els troncs mastodòntics seran substituïts algun dia per nous plançons. Cal que neixin flors a cada instant.