Avui per avui Montepuez, la capital de la província de Cabo Delgado, la més
septentrional de Moçambic, és un lloc
prohibit a causa de la penetració que han tingut els moviments islamistes
violents. Va provocar fa poc un èxode massiu de població i l’abandonament d’una
prometedora i incipient indústria d’extracció del gas. Recordo una plataforma
de prospecció mar endins, com un monstre a la deriva, i corria el rumor que
allò podria esdevenir una mena de Dallas Africà. També vaig conèixer el poblat
caòtic i improvisat que va créixer com un bolet al costat de la carretera sense
asfaltar perquè s’havia descobert un jaciment de robís. Hi havia gent
vinguda de tan lluny com de l’Àfrica de l’Oest per aprofitar-se’n. Una
reminiscència de la febre d’or que descrivia Jack London en un lloc
diametralment oposat, Alaska, que atreia aventurers de tots els confins d'Amèrica. A mi em van oferir un grapat de pedres precioses
pel carrer. És una història tan cíclica
i previsible com acaben els El Dorado a l’Àfrica tot plegat que la Shell abandonés per força major el projecte
podia arribar a ser una alegria. Però
aleshores poc se’n sabia dels islamistes i altres quimeres de riqueses a punt
de brollar. Jo només esperava
tranquil·lament la camioneta que
m’havia de portar a la costa, per atansar-me a Ibo, l’illa més grans de l’arxipèlag
de les Quirimbes, un reguitzell d’illes i illots d’origen coral·lí que
serpentegen la costa fins quasi tocar la frontera amb Tanzània. No sabia l’hora que passaria el vehicle, com
no se sap mai aquí a quina hora passa res, però es té la certesa sovint
fatalista, que passarà. M’estava sota l’ombra d’un manguer. A l’altre costat de
la carreterada escombrada pel sol i sollada per un pèlag d'aigua hi havia un clos encerclat per una tanca
d’alumini. La xardor del sol que hi rebotia. La porta va tremolar, es va obrir,
va sortir un xinès, va escopir al terra i va encendre una cigarreta. Vaig
llucar una piràmide de troncs sense
branques, sense fulles, despullats, assenyalats amb uns números vermells sobre
les línies de creixement. El tall net. La mirada del xinès es va creuar amb la
meva curiositat, va llençar la cigarreta, va escopir de nou i va tancar la
porta, i va tremolar uns instants. Vaig arrecerar-me més al meu arbre. L’ombra
s’esmunyia i el Sol arribava al seu zenit. Vaig seure sobre la rabassa, la
calor em va enfonsar en la letargia i vaig deixar de comptar els minuts, les
hores i de pensar de quin bosc llunyà
venien aquells troncs ciclopis, si al meu voltant només hi havia papiaieres,
manguers i palmeres que s’alçaven vertiginoses sobre els sostres de palla i
alumini de Montepuez.
Un bri d’aire va somoure les palmeres. Em va semblar com una onada que
pentinés un grapissar de sorra. La tarda havia superat el seu clímax, l’ombra
havia tornat a créixer, vaig sentir el ronc d’un motor i va aparèixer una
camioneta balancejant-se sobre els sots. Es va aturar davant meu. Ibo? Vaig
preguntar al conductor, un home de color i barba blanca va treure el cap
darrera la filera de les tres o quatre persones que s’entaforaven a la cabina. Va assenyalar-me amb un cop de cap que pugés
al darrera. Tenia pressa que no es calés el motor. Sota el tendal que ens
abrigava del sol, no semblava cabre-hi res més que la vintena de dones amb capulanes i els seus nens esclafats al pit o a l’espatlla, cabassos de fruites i chamusses, ulls rodons que em miraven i
quatre gallines esvalotades. Em van fer lloc sense discutir-me res, vaig
arraulir-me al caire, l’embragament va
espeternegar, una gallina va cloquejar, un nen va arrencar el plor, i la
baluerna va començar a balancejar-se.
