dimarts, 20 de febrer del 2018

Immersió lingüística

 Estic llegint una biografia de Claude Lévi-Strauss, i afirma ja des de molt  jovenet que s'aplicava en passar tota opció política o creença o suposat coneixement pel sedàs de la raó. Si es fes un exercici sincer de portar tots els temes controvertits a aquest terreny, i es discutís amb honestedat i respecte es podria arribar a entendre's en conflictes que avui per avui semblen irressolubles.
Al tema de la immersió lingüística el volen portar cap el terreny de l'irracional amb intencions malèvoles. No s'explica de cap al tra manera. Fa feredat que tot un ministre afirmi que la intencio de segregar per llengua es basa en la llibertat individual de les famílies, i que com a partit amant de la llibertat ho ha de protegir. A mi se m'han posat els pèls de punta i les orelles alçades com una llebre de sentir-lo aplicar amb tant obscena parcialitat un concepte de llibertat pervertit. És la mateixa lògica amb que es pretén criminalitzar una opció política o subvertir la lògica de les lleis per convertir les víctimes en botxins o a la inversa. Així, només cal respondre's les següents qüestions respecte a la immersió lingüística del català. La política lingüística a Catalunya impedeix que alguna de les dues llengües oficials quedi relegada en el seu ús i la competència? No. Tots els nens surten amb un domini anàleg o superior en castellà als nens de la resta de l'Estat.  Si això és així, on està el problema? El problema és, precisament, que no hi ha problema i es tracta d'una estratègia a llarg termini per reduir el català a un fet folklóric, com van fer els francesos a la Catalunya Nord. El castellà des d'un punt de vista sòcio-lingüístic sempre serà guanyador, especialment en un món globalitzat. Fa temps ho vaig llegir expressat d'una forma clarivident. Si un català deixa de parlar en català, podrà comunicar-se en castellà. Un castellano-parlant monolingüe com no es torni mut, no té necessitat d'utilitzar el català. Aquesta realitat socio-lingüística tan simple és la que justifica que el català estigui al centre del sistema educatiu per tal que no sigui un factor divisor de la societat (al qual tendiria espontàniament sense una política proactiva), sinó tot el contrari, un factor de cohesió social. No hi ha res de més dramàtic que poguem imaginar que una Catalunya dividida entre castellano-parlants i catalano-parlants. Una altra afirmació perversa que he sentit és que l'escola ha de ser el reflexe de la societat. Ara sí que anem bé! L'escola ha de ser el reflexe de la societat que volem, no fotem! No entenc com és tan difícil acceptar una realitat tant òbvia com no sigui per interessos espuris que freguen la malvolença. Quan una formació política diu que el que cal és una educació trilingüe o un altre que cal abandonar aquest debat que forma del "pitjor passat" per parlar de temes educatius de veritat, quan són ells mateixos que han obert el debat (obscè exemple de tirar la pedra i amagar la mà), no entenen o no volen entendre un fet tant bàsic que la llengüa no és només un codi de comunicació utilitarista, sinó que forma part de la manera com veiem i ens relacionem amb el món i que el bilingüisme real, que majoritàriament practiquen els catalano parlants, és una riquesa envejable. O potser, precisament, el que volen és una societat feta de zombis amb un pensament homogeni i acrític al servei del sistema productiu capitalista. La llengua i el seu ús s'arrela en forma íntima en el nostre pensament, tocar-la i voler-la manipular és agredir el més íntim del que som.