dimarts, 31 de desembre del 2013

Som una Noció

                Llegeixo en un llibre sobre la història d’Europa algunes reflexions suggerents sobre el naixement del sentiment de pertinença nacional.  En la història de la humanitat és un fenòmen relativament recent, inflamat sobretot amb la revinguda del Romanticisme el segle XIX. Però fins passada l’edat mitjana, hi havia un sentiment d’identitat més o menys confús a la ciutat, vila,  a la comunitat que estaven sota el  mateix jou, i la identificació amb els que parlaven la mateixa llengua, i finalment a la Cristianitat en general. Tot plegat amb el sentiment predominant que la vida era un trànsit feixuc cap el cel o l infern, durant el qual amb prou feines es podia malviure. Això demostra que la nació no és inherent a cap vall, muntanya, riu o mar, només existeix en el cap de les persones, i en aquest sentit, es propi afirmar que al capdavall,  és una noció (sinó no s’entén el naixement de moltes nacions Africanes que no tenen cap lògica cultural ni sovint geogràfica).
                Tot això em ve al cap ara que entrem en un any en que celebrem dues efemèrides molt significatives. Una és el 300 aniversari de la  desfeta del 1714 i la caiguda de Barcelona en mans dels Borbons, i l’altra els 100 anys de l’inici de la primera Guerra Mundial. Quin sentiment amarava als habitants de Barcelona d’aquella època? Hi ha un biaix dificilment evitable, de llegir la història a la llum del moment present, i idealitzar un passat que si els que el varen viure aixequessin el cap, probablement ens mirarien com éssers dotats d’una notable fantasia. No manquen exemples fins i tot molt actuals d’afirmacions en aquest sentit, ridículament tendencioses. Jo penso que el 1714 crec que es lluitava més per negació, és a dir, pel que no es volia ser, que per afirmació positiva. I penso que en gran mesura, el sentiment nacional neix d’aquesta consciència identitària per oposició a allò que no es vol ser o es viu com una imposició.
                Però aquest sentiment ha evolucionat fins l’aberració, quan s’ha alçat a la Nació més enllà de les persones  i sublimar-la com un ens suprapersonal al qual es deu devoció fins el punt de d’exigir les vides dels seus habitants. Aquí és on enllaço amb el 1914 i l’espantosa hecatombe que va suposar, de la que a diferència del 1714 n'hem pogut encara conèixer testimonis de primera mà. Es va conjuminar l’orgull nacional malaltis, que negligia el valor de la vida individual, amb l’avenç tècnic. L‘esperit decimonònic i la tecnologia del segle XX. El resultat va ser una guerra d’extermini massiu, anònim, mecanitzat, cruel, res semblant al que la humanitat havia pogut viure abans. Aquest record hauria d'immunitzar-nos contra xovinismes de qualsevol origen. 

                I ara em planto en el present. Si el concepte Nació mereix algun respecte, només pot ser quan es posa al servei de les persones que hi viuen, i de rebot, a la resta del món. Quan és veritablement cultura en el sentit més autèntic. Només amb aquest concepte entre cella i cella tenen raó de ser referèndums i intencions independentistes. Perque, al cap i a la fi, és una cura d’humilitat recordar que només som una Noció.

 I feliç 2014. 

dijous, 26 de desembre del 2013

En la mort de la germaneta Genoveva

 
 Ahir, dia de Nadal, em vaig assabentar de la mort de la monja de les Germanetes de Jesús, sor Genoveva, coneguda com a sor Beba. Era una dona francesa, que fa més de seixanta anys va arribar al Matto Grosso Brasiler, on després arribaria Pere Casaldáliga que esdevingué el primer bisbe de la nova Prelazia de Sao Félix do Araguaia.
 Sor Genoveva, amb algunes companyes més, va fer la seva llar entre els indis Tapirapé. En aquells temps, a principis dels anys 50 del segle passat, quedaven menys de 60 integrants d'aquesta tribu, havien assumit que a causa de la pressió dels blancs i les malalties,  despareixerien ben aviat. En el fons, hi havia una pèrdua de l'autoestima. Les monges van deixar de costat allò que tradicionalment s'esperaria d'un missioner, convertir i batejar, i van integrar-se en aquesta comunitat abandonada, van canviar la seva tendència a la desintegració i desaparició, els van fer renèixer l'estima i els van salvar de l'extinció. Actualment, la tribu és formada per més de 1000 individus, i a tots, la germana Genoveva els ha vist néixer, i no n'han batejat ni un, cosa que fa posar les mans al cap a algun benpensant que no ha entès res.
 No la vaig arribar a conèixer. Quan vaig arribar a Sao Félix de Araguaia, fa tres anys, uns dies abans hi havia estat per allí. Però en sabia de la lectura de les memòries de Pere Casaldáliga. I la seva història, allunyadíssima de qualsevol aparador i fins i tot lògica terrenal, m'havia captivat. A l'església de Saó Félix hi havia una foto, que reprodueixo, d'aquesta dona extraordinària. Un antropòleg va qualificar aquesta experiència  com la més extraordinària de l'antropologia moderna.
 Avui dia se'ns ven una existència autèntica, focalitzada en el reconeixement, l'èxit professional, les gestes esportives, la realització personal i altres opcions més o menys sofisticades. A mi no se m'acudeix res de més autèntic que aquesta existència silenciosa però tossuda, que un dia va prendre un compromís amb Déu i els homes, i l'ha portat fins el final dels seus dies. Fins el darrer alè va estar envoltada dels seus estimats germans indis.
Una vida així només es pot entendre per la descoberta i vivència d'una vocació, en el sentit més profund del terme, a la qual es respon amb fidelitat. Aquests dos conceptes ens semblen ben allunyats, avui dia. La mateixa idea que estem cridats a tenir una vida plena de veritat, resulta estrany, i no diguem de la fidelitat en un compromís, avui que tot resulta fútil, provisional, o com se sol dir, líquid. Però és que només podem donar sentit a la nostra vida des d'aquests supòsits. Això deu ser reeixir de veritat.  Aquesta dona s'enfadaria amb mi si li digués que em sento mediocre, perquè era així de prostrats com va trobar els Tapirapé.
 
 Jo, a partir d'ara, la tindré dins del meu santoral particular.  No se m'acut una millor celebració del Nadal.
 
 
 

dimecres, 4 de desembre del 2013

El Danubi

 Per fi he acabat el llibre El Danubi, de Claudio Magris. No és que hagi diletat la lectura. Vaig perdre el llibre, i fa cosa d'un mes em va aparèixer inesperadament en un lloc impensat. Primer diré que no és un llibre que aconselli a ningú, i no perquè no valgui la pena. Precisament perquè pot ser feixuc, segons els gustos, per la seva erudició i que com el mateix Danubi en la major par del seu recorregut, transcorre pausat, massiu. L'autor, a través d'un recorregut que va realitzar des de la font del riu fins la desembocadura, va desfilant la història i les anècdotes lligades a les ciutats, llocs, cultures i gent que s'hi troba. És per tant un viatge des del cor d'Europa, pels balcans i la zona carpàtica. Resulta fascinant descobrir així tot un món que ens resulta, a nosaltres els meditarranis, desconegut. S'entén una mica millor tot el que era él món Haugsbúrgic, que pivotava en gran mesura al voltant d'aquest eix fluvial, i com la història s'entrellaça en les seves ribes, des dels Tracis, Romans, Panònics, Romanesos, Croates, Macedonis, Búlgars, Tàtars, Rutgens...mareja la quantitat de pobles i cultures que s'hi han barrejat i encara hi són presents. Fins i tot fa esment de la Nova Barcelona, l'efímera ciutat fundada el 1734 per part dels exiliats de la desfeta del 1714.
El llibre no és un simple anecdotari o llistat de fets i observacions, el va filant amb reflexions personals, un humor subtil i una mirada amable, poètica, que és el que enganxa al lector. El llibre va ser escrit el 1984, també són ben curioses les observacions que realitza en aquell moment, a la vista del que ha succeït des d'aleshores, el més rellevant, la caiguda del mur de Berlín i del bloc soviètic, l'arribada de les democràcies i la guerra dels Balcans.  Fa bona, una reflexió que he subratllat en el llibre, profètica:
 
La vida, deia Kierkegaard, només es pot entendre mirant enrere, tot i que s'ha de viure mirant endavant, o sigui, cap a coses que no existeixen
 
Llegir amb perspectiva un llibre així, doncs, ajuda a posar-se en l'època, al punt de vista de l'escriptor abans no passés tot això, i adonar-se de com d'ingenus érem aleshores quan no podíem ni remotament preveure el que anava a ocórrer. I també ajuda a comprendre-ho millor. La mateixa impressió, més agusada, la vaig tenir quan vaig fullejar un recull d'entrevistes a personatges rellevants dels anys 60-70 del segle passat, titulada Entrevista con la Historia, i contrastar el que finalment ha ocorregut amb les percepcions i opinions d'aquests subjectes. Un dia en faré un comentari.
 Una altra cosa que m'ha resultat interessant és veure-hi l'embrió, el rastre, d'obres posteriors de Claudio Magris que ja he llegit (El infinito viajar i A cegues). Sembla que aquests llibres surtin del no-res, i en canvi hi ha un treball previ, de lectura, reflexió, ingent per cada obra de certa qualitat.
 
 Bé, si en teniu ganes, llegiu-lo, us ho recomano però no m'ho recrimineu.