dimecres, 31 de desembre del 2014

El pacient anglès

 Per diverses raons, he anat molt dispers i despistat aquest mes de desembre i me n'he adonat que no he fet cap entrada. Així que improviso, i m'agradaria fer una crítica de la pel·lícula El pacient anglès, que fa uns dies va projectar TV3 de Catalunya. 
 Aquesta pel·lícula és un exemple de conjunció de guió ben trabat, grans actors molt ben dirigits i una fotografia impressionant. La tècnica del doble pla temporal, en que es fan transicions contínues del passat al present, de l'escenari del desert i El Caire just abans de la guerra, a la Itàlia de la segona guerra Mundial, és encertadíssima. Hi veig tota la tècnica narrativa que hauria d'acompanyar les grans históries, tant de la literatura com del cinema. Les transicions d'un pla a l'altre són una bona lliçó per a qui vulgui entendre el que és un nus d'enllaç, i a través d'aquests nusos d'enllaços es va teixint les històries de tots els personatges, pivotant al voltant d'un magnífica Joseph Fiennes i la sempre magnífica, mai l'he vista fent un paper mediocre, Juliette Binoche. Hi és tot, amor, enveges, gelos, aventura, paisatge i el trasfons històric de la Segona Guerra Mundial. També és un gran exemple de com es pot anar fent créixer els personatges a mesura que avança la pel·lícula i augmenta l'empatia amb l'espectador.
 Aquesta tècnica del doble pla temporal no és gens fàcil. Ara acabo de llegir la novel·la de Mario Vargas Llosa, La fiesta del Chivo, on l'utilitza contínuament, fins i tot utilitzant diversos plànols, sense que el lector es perdi. I encara més exuberant és el seu ús per part de Stephen King a It (allò). En fi, volia parlar del paciente inglés i m'estic embrancant. En tot cas, és d'aquelles històries que desvetllen l'enveja vers el guionista que la va parir. Em fa recordar un afirmació d'un sociòleg o filòsof francès, una entrevista que vaig llegir recentment, que no era cert que la bellesa salvaria el món, segons la famosa afirmació de Dostoievsky, sinó le tècnica. Crec que no ha entès aquesta afirmació. És precisament l'amor per la bellesa, el que fa apreciar allò de bo que té aquest món, que fa ens mobilitzem per salvar-lo. Aquestes pel·lícules són de les que desvetllen aquest sentiment. 




dissabte, 29 de novembre del 2014

La llevantada


 El cap de setmana passat els meteoròlegs ja varen anunciar, amb evident galit, que els models apuntaven a una llevantada aquests dies. El dimecres els pronòstics es confirmaven. Un temporal de llevant de llibre, deien. Dijous havia de començar a escombrar de pluges el litoral. Divendres, havia d'arribar el diluvi. I el cap de setmana, tots anegats. Però dijous i divendres va fer un dia més que agradable. Algun ruixat puntual, gens meritori. Però em sembla que mai havient sortit a passejar tants paraigües inútilment. El meu, ahir a la nit, va arribar a casa totalment sec.
 Aquest episodi, sense ser una crítica als meteoròlegs que es mouen sempre en un cert marge d'incertesa, em fa pensar en la influència dels mitjans de comunicació. Es pot fer córrer qualsevol brama i condicionar el comportament i la percepció que tinguem del món. Només cal construir-ho de manera que sigui creïble i tenir els mitjans per difondre-la. En aquest cas, amb un efecte tant inocu com treure a passejar inútilment els paraigües.
 Un altre exemple més inquietant és l'allau d'anuncis de diverses entitats bancàries (un altre cop elles!), per atraure i/o promoure els fons de pensións. Saben, no cal ser un gran analista, que l'envelliment de la població i les reformes fiscals que s'entreveuen en un futur proper, les pensions suposen un pastís molt sucós. En algun anunci s'atia sense embuts el temor a una vellesa sense recursos.  Em torna a recordar quan es feia el mateix però amb les hipoteques ara fa uns anys. La pressió social per hipotecar-se era insofrible. Que no sigui aquest un altre exercici de coerció social que només acabi amb una nova bombolla. Cal recordar que els diners que es posin en un pla de pensions no estan precisament sota una rajola esperant-nos passivament. Són dígits volàtils fora del nostre control, que van d'inversió en inversió més o menys lícita. Mai ho acabem de saber. Per exemple, sabeu que un dels fons d'inversió de les pensions més suculent és l'acaparament de terres en països pobres amb els conseqüents atemptats socials i mediambientals? Podem assegurar-nos una plàcida jubilació a costa de l'anorreació dels més desafavorits? Caldria que ho pensés, cadascú quan enceti un pla d'aquests i en tot cas assegurar-se que siguin ètics i lícits encara que donin un rendiment més baix i haguem de comprar-nos dentadures postisses de saldo. Sinó, millor que arribat el dia ens quedem tots desdentegats.
  I per cert, ara està plovent a bots i barrals.


dilluns, 17 de novembre del 2014

Gènesi

 Al Caixa Fórum, fins el mes de febrer hi ha una exposició temporal de fotografies del Sebastiao Salgado, un dels fotògrafs de més renom mundial. L'exposició és una selecció d'instantànies fetes els darrers deu anys en entorns naturals encara immaculats. És una passejada per un món ancestral, formes de vida (animal i humana) i paisatges que corprenen. Tot en blanc i negre, cosa que al meu parer ho fa més ric en matisos ja que així permet jugar amb l'escala de grisos i el contrast entre el blanc i el negre. Tècnicament impecable, algunes fotografies trascendeixen la pròpia imatge.
 Només volia fer dos comentaris sobre aquesta exposició. El primer és que també era interessant observar o escoltar els comentaris i reaccions dels ciutadans que la contemplaven. Alguns amb la mirada il·luminada, potser somniaven de tenir una altra vida que els permetés visitar tota aquella meravella. Alguna dona gran, molt gran, en cadira de rodes, em feia pensar sobre què li passava pel cap, ara que no s'aixecaria dempeus, en fer una llambregada a un món del qual se'n despediria aviat. Ho vivia com una promesa o com una immensa recança? O simplement gaudia que se li obrís una finestra a d'altres móns que habiten en aquest mateix. També eren curiosos els comentaris fets de s de la nostra perspectiva, titllant de bàrbars o quelcom semblant les formes de vida dels indígenes fotografiats. Hem oblidat que els nostres avantpassats més o menys remots vivien així, i probablement eren més feliços i sobretot sostenibles. Fa pensar en aquella pregunta filosòfica, que caldria revisar, sobre què és realment una vida bona, que és la bona vida perquè la veritat a mi em venien ganes d'ajuntar-me amb la ètnia dels nenets, uns habitants de Sibèria pels qui la vida és senzilla i condicionada per l'hivern i l'emigració dels rens sense cap mena de sofisticació.
Un altre comentari, en forma d'amable crítica, és que junt amb la qualitat de les fotografies personalment no em van mostrar imatges que no hagués vist en algun altre lloc. M'eren escenaris coneguts per d'altres reportatges o fotografies i fins i tot en alguns hi he estat personalment (el Pantanal o el desert del Namib, respecte al Pantanal i la seva abassegadora riquesa en ocells, sorprèn que les fotos siguin exclusivament de les espècies més comunes i no pas les més belles, però en fi, no deu tenir massa instint ornitològic i sens dubte té més traça pel tema humà). I he estat en llocs també remots que haguessin resultat més originals. Només és això, una observació, la qual cosa també és positiu perquè queden molts, moltíssims racons per descobrir.
 I finalment, l'exposició és una crida a lluitar per conservar aquest món, i si és possible, retornar-li l'antiga esplendor. Pren sentit la famosa frase de Dostoievsky, que pot semblar una mica críptica, que la bellesa salvarà el món. 


divendres, 14 de novembre del 2014

Dos dies i una nit, la pel·lícula


 Val la pena anar a veure aquesta pel·lícula, i us explicaré les coses que m'han agradat. Primer la idea, una idea senzilla i sòbria, una noia que ha de convèncer els seus companys de feina per a que votin a favor que ella es quedi a treballar i renunciïn a una prima de 1000 euros. Aquesta idea creix a partir de les idees i context que l'envolten. El primer és la situació personal de la noia. Està sortint d'una depressió, el seu marit treballa en precari i necessiten els diners per conservar la casa on viuen amb els dos fills. El segon és com dona rostre al moment de crisi i l'angoixa per la precarietat o per la situació d'atur. Molt més efectiu que les estadístiques i elucubracions vàries. La crisi té rostre, i de rebot, el sistema econòmic que predomina ara també provoca víctimes perquè es deshumanitza. El tercer gran encert del guió és com retrata les actituds i posicions dels companys de feina als quals la prota ha de convèncer. Tothom té les seves raons, algunes supèrflues, d'altres molt comprensibles. Tots, en aquesta situació, queden retratats com ens passaria a cadascú de nosaltres. En la carència, en la indigència, en les situacions límits surten les ombres i les llums de tots plegats i ens mostrem tal com som i això pot arribar a ser obscè. L'espectador en un primer moment simpatitza, o antipatitza amb els personatges que van circulant davant seu, però en algun moment, si sap llegir la pel·lícula, no pot fer res més que preguntar-se què faria ell en aquella situació. 
 A la sobrietat de la pel·lícula que de fet va a favor del realisme social que mostra, cal afegir la meravellosa interpretació de Marion Cotillard. M'ha hipnotitzat aquesta actriu que havia vist en algun film més glamurós, o més lleuger, com es transforma en una noia que fins i tot pot semblar vulgar, des d'un punt de vista físic, i en els gestos i manera de caminar, malgrat la gran bellesa d'aquesta actriu. Fixeu-vos per exemple en la seva manera de caminar, com aconsegueix que la sentim una veïna més de la nostra escala i oblidem qualsevol altre paper.
 I finalment, al guió cal aplaudir tots els petits encerts amb que perfila la idea bàsica. Petits detalls quotidians, reaccions, inflexions i sobretot, sobretot, el final brillant, i evitaré fer del que avui se'n diu "spoiler", però només vull remarcar com el que la salva és de fet que conserva la seva dignitat al marge de si aconsegueix conservar el lloc de treball o no. Un deu. 


dimecres, 29 d’octubre del 2014

Ens veurem allà dalt

 Ens veurem allà dalt és el darrer premi Goncourt, crec que el més prestigiós de les lletres franceses per un simple títol. L'autor és Pierre Lamaître. No havia llegit res d'ell però el vaig engrapar així que vaig entrar en una llibreria, ja que estava ambientat en la primera Guerra Mundial. 
 El llibre enganxa des de la primera línia fins la darrera pàgina, amb un estil cinematogràfic, i combina el drama, la comèdia, la veritat històrica i la ficció. Allò que el fa més atractiu, junt amb la trama i el suspens que assoleix i fa que no es pugui deixar de llegir, és la verosimilitud dels escenaris en que transcorre la història. Crec que aquest és el punt que la fa trascendir de veritat. El marc històric del final de la Gran Guerra i la primera post-guerra està aconseguit de forma molt verosímil combinant els fets històrics generals amb l'ambientació de l'època, tant a nivell material com psicològic. Hi ha en el rerefons una encertada i àcida crítica als efectes de la Gran Guerra, i a la desconsideració en que varen caure els supervivents que van tornar del front. S'arribava a extrems tant grotescos com considerar els que havien sobreviscut i no tenien cap condecoració, com elements dels quals calia malfiar-se. Es palpa també aquest rebuig social, difícilment explicable en primer terme, d'aquests supervivents, com si fossin testimonis d'una realitat que més valia ignorar, testimonis de l'absurd i d'una victòria que va ser el més semblant a una derrota en tots sentits però que ningú gosava qualificar com a tal. També retrata les actituds morals dels diferents estrats socials, els oportunistes, els resignats, els mutilats, l'ambient depriment del París del 1919. Tot fet amb pinzellades que només poden haver-se fet amb un treball de documentació i immersió històrica que per a mi és el més extraordinari d'aquest llibre. La fusió amb la trama, com ja he dit, és el que en fa una gran obra literària.
 L'única crítica que m'atreveixo a fer és que en els capítols finals pren un cert aire de vodevil, s'accentua el costat còmic i no acaba de tancar bé alguns aspectes de la narració, per exemple com es justifica que el ric senyor Péricourt, en descobrir que l'enterrat en el panteó familiar no és el seu fill, no furgui més enllà. Només és un humil apunt d'un pobre lector. En tot cas, us recomano el llibre. 


dijous, 16 d’octubre del 2014

Ebola, el símptoma i la malaltia

            Encara no hi ha hagut temps d’oblidar les declaracions que es produís un contagi local eren pràcticament nul·les. Ni les portades de certs diaris mostrant amb orgull una resposta que ha resultat més aparent que efectiva. Si la proporció d’infectats tractats i professionals que els atenen i s’infecten fos la mateixa que la que s’ha donat a Espanya i els Estats Units (en aquest darrer país actualment dos), no quedaria ningú que gosés arremangar-s’hi. Recordem que en el brot actual, ja hi ha al voltant de 8000 afectats oficials.   A Nigèria, on han tingut també un brot importat amb avió, la resposta ha estat exemplar i efectiva i es pot considerar virtualment eradicat.  On està el subdesenvolupament?
            Quan algú es troba amb problema o situació davant la que no s’hi ha enfrontat mai, si té sentit comú busca el consell o la col·laboració de qui en tingui experiència, de qui en sap de veritat. No té massa a veure tenir un protocol formalment perfecte i la seva aplicació real per persones que no s’hi han trobat mai. Hi ha professionals del nostre país que hi han treballat en brots d’Ebola des de fa anys i encara estan esperant que els truquin ―parlem específicament de amb Metges Sense Fronteres― i així ho han deixat entendre des d’una discreció que els honora.  
            És evident la pèssima gestió informativa de la crisi els primers dies, que fa pensar que no s’havia imaginat o previst la possibilitat d’una situació semblant. Certes declaracions cal atribuir-les, si es vol ser condescendent, a la improvisació. No cal entrar en valoracions personals, però certament, cal preguntar-se qui valora els mèrits i capacitats de certs alts responsables i quin sistema és aquest que pot permetre que arribin tant amunt.
            L'Ebola també posa de relleu la fragilitat del nostre escenari que no té molt a veure amb el risc sanitari objectiu. Ningú ho ha valorat públicament, però estem segurs que els nostres responsables polítics han imaginat l’impacte que podria tenir un brot que anés més enllà d’aquest cas concret. Ja s’ha fet un discret esment dels efectes immediats en l’àmbit del turisme, però el que realment es tem és l’efecte que provocaria en allò tant abstracte i temible que s’anomena “la confiança dels mercats”,  a més de l’epidèmia psicològica amb les imprevisibles conseqüències, a tots nivells, de l’alarma social que provocaria.

            La OMS ja va advertir que només es qüestió de temps que el Ebola fes el salt al món desenvolupat, els responsables del Banc Mundial han clamat, massa tard, que s’ha reaccionat tard i malament, però el que ningú esperava és que el salt el fes tan aviat ni a través de la importació activa de malalts. Si la justícia no és prou motiu per prevenir i actuar, que es faci per egoisme.


divendres, 3 d’octubre del 2014

Roland Besenval

 Qui era en Roland Besenval? Ho vaig saber ahir, massa tard.Acaba de morir amb 67 anys. I ha estat a través del seu obituari que he llegit a La Vanguardia que n'he sabut l'existència. Parlaré en present, encara. És un eminent arqueòleg francès que ha consagrat la seva vida en la recerca al mitjà orient i l'Àsia Central, sobretot a l'Afganistan. És ell qui va trobar els vestigis del pas d'Alexandre el Gran per la Bàctria, a l'actual Afganistan. Va desenterrar les restes de llegat grec que va arribar fins aquelles terres, una troballa a l'alçada cinematogràfica del Indiana Jones. Un home compromès, devorat per la curiositat i que ha treballat durant dècades en condicions extremes, llocs isolats, capaç d'establir ponts amb les cultures més allunyades. El seu equip també va posar al descobert les estàtues greco-búdiques de Vardak. L'art greco-búdic és una mixtificació fascinant d'orient i occident, de la cultura clàssica hel·lenística i la religió budista que aleshores imperava al centre d'Àsia. L'intercanvi d'idees que dona lloc a una cosa original que no és la simple suma del que l'ha originada. 
 Llegint la seva vida m'he sentit mediocre, francament. I penso que al cap i a la fi, qui vol tenir una vida que es pugui dir mereixedora de ser viscuda, ha de sortir algun moment o altre del que s'anomena la zona de comoditat, trencar amb les falses seguretats i els clixés que ens han imposat o hem anat assumint. No crec que ningú es llenci a fer excavacions arqueològiques a l'Afganistan sense aquest punt d'agosarament que el fa sortir dels marcs habituals. No m'ho puc explicar de cap altra manera.




diumenge, 21 de setembre del 2014

El que hi ha darrera la consulta

 Només tinc ganes de compartir alguns pensaments sobre tot aquest afer de la consulta sobre la independència a Catalunya. Ni se m'acut entrar en disquisicions legals, legitimitats, etc. Els diaris en van plens i francament, jo començo a estar-ne avorrit i voldria pasar-ne pàgina per entomar coses més importants i urgents.
Aquests són els meus sentiments/percepcions. El primer és la futilesa de tot plegat. Els problemes globals, i especialment els d'alguns països o regions del planeta, em fan a voltes pensar que Catalunya està poblada pels descendents dels violinistes del Titanic que van anar tocant fins que l'oceà els engolí. En aquest sentit, insisteixo que personalment, la consulta m'interessa ben poc. Per mi l'essencial és que els que volen la independència, és què en volen fer del nou estat que nasqués. I aquí podria estendre'm sobre tot el que jo penso però ara no ve al cas.
En segon lloc, crec que el debat no és gens sincer. Cadascú parla des del seu prejudici particular. Quan parlem de pro-consulta o anti-consulta, el subtext és que els pro-consulta de fet són independentistes i els anti-consulta, consideren que Catalunya no és cap subjecte polític sobirà, i en el fons, obrir qualsevol camí que plantegés obertament la hipòtesi de desintegrar Espanya, els resulta poc menys que una violació metafísica. Com si els diguessin en contra del Parmènides, que el Ésser pot no Ésser. S'està tocant aquí una tecla del subsconcient col·lectiu que només pot amagar una reacció reflexa i inflexible. La resta, discursos, justificacions, recursos legals, no són res més que fum, fum, fum, per evitar la qüestió de veritat. Si no s'és prou clarivident per veure aquestes posicions i prejudicis, no s'entendrà que el xoc és absolutament inevitable. He dit.


dilluns, 15 de setembre del 2014

Plotí al Collsacabra

 Plotí és el principal exponent del neoplatonisme. I també qui va engendrar la imatge diguem-ne mística o filosòfica d'una cascada d'aigua caient pausadament sobre un estany, i que representava a l'Ésser que en no poder-se contenir en ell mateix, es devessava passivament i es desplegava en les imatges ideals i finalment en les coses de les que finalment l'Èsser en participava. Aquesta imatge, i aquesta idea suggerent, estan en l'origen de certes concepcions teològiques cristianes que es van abeurar del neoplatonisme, però també està en l'origen com a concepte, de Hegel i de retuc de Marx amb el seu materialisme dialèctic.
En fi, prou disgressions. Aquest apunt pedant, només ve a cuento per una visió (ben real, no m'havia fumat res), que he tingut aquest estiu. Però cal anar uns mesos més enrere, quan vaig passar per un paratge que es coneix com el Salt de l'Avenc. Sota els espadats del Collsacabra és un salt d'aigua, que d'aigua només en porta quan plou amb insistència, que salta al buit des d'uns cent o cent i escaig metres. Al final de la primavera estava eixut i no es distingia on podia ser aquesta salt. Només hi havia una cinglera, impressionant, i un esvoranc de terra polsosa.
 Aquest mes de setembre, amb un estiu tant generós de pluges, tot havia canviat. On hi havia un mur indiferent, baixava una cortina d'aigua que cuejava pel vent i desperdigava les gotes. A la seva base tot havia reverdit, i l'esvoranc era un pèlag d'aigua tranquil·la que sobreeixia en el seu extrem i donava naixement a un rierol. L'aigua semblava eixir de no-res, del mateix cel. Només se sentia el degoteig  que dansava segons el vent, la remor de l'aigua entre les pedres i el frec de les fulles pentinades per l'aire. Es fa palès, en una mena de camí invers, que les imatges que podem veure o observar potser només són un reflex d'una realitat que ens sobrepassa. O així ens agradaria que fos. En fi, perdoneu per la disgressió, m'he aixecat una mica místic. 

dijous, 14 d’agost del 2014

Susceptibilitat: a propòsit de dos casos

 No sé si és una percepció personal meva o és que vivim en uns temps d'exaltació en que qualsevol comentari, per constructiu que sigui, s'arrisca de ser tingut com una ofensa personal. M'hi trobo amb freqüència, fins el punt que tendeixo a inhibir-me davant coses que no haurien de produir cap escarafall. Per exemple, tornant en avió recentment després de catorze hores i a punt d'agafar la darrera escala, vaig posar-me a la fila, pel davant de dues dones que s'havien apartat, creia jo. Es van queixar que si volia colar-me, i els vaig respondre que no calia que patissin, que l'avió, i això és ben cert, sortiria a la mateixa hora per tothom. No s'ho van prendre del tot bé i em van respondre si estava nerviós o què. Millor callar quan ni les bromes poden ser ben enteses i no hi ha cap mena de mala voluntat. I l'altre dia, al parc de l'Estació del Nord finalment em vaig queixar a un amo d'un gos que el tenia deslligat. Gos de dimensions considerables que podia atropellar un nen sense miraments. És una actitud abusiva, i tot el parc, és fàcil comprovar-ho a qualsevol hora, és un immens pipican amb els gossos deixats soltos per tot arreu quan a cada racó hi ha un cartell que commina clarament a portar-los lligats. Jo no els tinc cap simpatia, als gossos, però sobretot trobo que així l'espai aquest esdevé molt hostil pels nens i alguns adults. L'han manllevat a la ciutadania. És molt desagradable. La reacció va ser exaltada, intempestiva, buscava raons sense solta, davant una observació educada i respectuosa. Ho sento molt, però m'envaiex el pessimisme antropològic quan em trobo en aquestes situacions. No és tant difícil trobar l'espai comú del diàleg i la comprensió, i si fracassen en aquestes minúcies, què no som capaços de fer a una escala més elevada? Només ens cal obrir la televisió per comprovar-ho, o passejar-es per blocs i llocs d'internet on pul·lulen els comentaris desagradables, insultants, ofesos com si habitéssim cecs en una gàbia i ens relacionéssim a cops de pal. Només em queda proferir un missatge també exaltat però en un altre sentit: estimem-nos, que només són dos dies!

dijous, 7 d’agost del 2014

Èdip rei a la catalana


 No afegiré res més des del punt de vista polític ni ètic sobre el que es coneix com a cas Pujol. Només volia dir: quin gran guió s'ha escrit! Digne de la millor tragèdia grega, rodona des del principi fins el final. Resulta que un home potentat deixa una herència pels seus néts (en un compte opac) perquè prediu que la dedicació a la política del seu fill porti a la perdició tota la família. Vaja, que els crea un coixí més que còmode pel que pugui passar. El fill no pren en compte els seus advertiments, el pare mor poc després de ser nomenat president de la Generalitat, la màxima distinció que regirà durant més de vint anys, amb una carrera rutilant que el portarà a cobejar la idea d'esdevenir pare de la pàtria i mite secular, si s'escau, quan mori.
Però aquesta herència resulta ser un regal enverinat, ja que esdevé una pràctica repudiada per als càrrecs públics això de tenir fons no declarats, i a més pels seus adversaris polítics és tot un caramel on podran rabejar-s'hi contra ell, contra les seves idees i contra la seva obra. És més, la dedicació exclusiva a la política fa que hagi perdut el control de la família i els seus fills es dediquen a fer diners a cabassos cada vegada amb mètodes menys menestrals i més especuladors, per no dir opacs i fins i tot delictius. Així cobra la seva abdicació com a pare el nostre polític. L'escàndol esclata i passa ell, i la seva família, a ser considerats d'un dia a l'altre de model, paradigma del país, a uns pàries socials que han d'amagar-se de la resta de la societat. I així la profecia de l'avi s'acompleix, executada per ell mateix que no volia que el seu fill es dediqués a la política. Posem-hi amants, baixeses, interessos laterals, trobades secretes en restaurants, filtracions a la premsa i ja ho tenim ben amanit. Qui podria haver imaginat un melodrama millor? Êdip Rei està a la mateixa alçada, però en aquest cas és el pare qui, tot i mort, acaba matant el fill.

(Al marge d'aquestes consideracions literàries, tot plegat em provoca una sincera pena, a nivell de les persones afectades, la baixesa d'alguns, la mediocritat d'altres i la decepció de molts).

dissabte, 26 de juliol del 2014

Realisme màgic Africà

 M'havien avisat que el Congo és un país sotmès a una mena d'embruixament, però no és fins ara, al final de la meva estada que ho començo a percebre clarament. Aquí tot és possible, fins i tot allò inimaginable. Sota les situacions més tremendes i aspres opera una lògica desconcertant que fa que tot, d'alguna forma incomprensible, funcioni sovint d'una manera inesperada, còmica a vegades. Els Kinoises, com s'anomenen els habitants de Kinshasa, diuen on se débrouille; ens espavilem. 
 Fa dos dies vaig tenir l'oportunitat de visitar la Pressó Central de Makala, gràcies a una monja catalana que es dedica a buscar dossiers perduts de pressos i aconseguir que siguin alliberats. Si, és així mateix. Ni Kafka ho podria haver escrit millor. Persones corrents que venen dels pobles allunyats de l'interior per fer una mica de mercadeig amb peix salat o rampoines, detinguts de forma arbitrària i que van a petar a la pressó sense judici ni saber de què se'ls acusa. El dossier es perd ves a saber on i passen 5 o 6 anys tancats sense poder donar notícies als seus familiars. I el més sorprenent és que s'ho prenen amb estoïcisme i resignació fins que la monja topa amb ells i amb tossuderia arriba a rehabilitar-los. Si tinguessin diners, de ben segur que el seu dossier apareixeria de forma màgica, m'explica. Quan he entrat al primer pavelló, he temut que jo no fos víctima d'una absurda arbitrarietat també i desaparegués en els seus calabossos, però tot seguit m'he sentit segur i fins i tot acollit. Qui em feia de Virgili era l'antic capità de la Guàrdia Personal del president assassinat Kabila (el que va derrocar Mobutu), ara condemnat a perpetuïtat. 
 La pressó no és el que m'imaginava. Té uns espais exteriors molt amplis, un camp de futbol on els diferents pavellons juguen una lliga pròpia (cada pavelló té el seu equip i juguen descalços o només amb mitjons darrera una pilota recosida), i horts amb els que complementen la magra dieta. Hi ha un programa de la Creu Roja internacional per tractar la malnutrició crònica que pateixen part dels pressos. Allò més espectacular és l'organització interna de la pressó. No hi ha guardies, només a l'entrada i a l'exterior. A dins, els mateixos pressoners s'organitzen entre ells, hi ha els que són designats com a infermers, els guardes, el secretari i el governador de cada pavelló, amb una disciplina que xoca amb el caos que governa a l'exterior. Saben que si no s'organitzen, no sobreviuran i tots volen sortir-ne en condicions. Fins i tot hi ha un tribunal intern compost pels mateixos pressos amb una cort de jutges, que té els seus propis dossiers i les seves lleis per jutjar els problemes o infraccions que hi puguin haver. I sospito que aquí no perden els dossiers.
 També hi ha un jerarquia a la pressó, en un sentit constructiu, no pas mafiós. A al cúpula està l'antiga guàrdia personal del president assassinat Kabila, que els van utilitzar de boc expiatoris segons m'assegura la monja per amagar els veritables responsables.  L'antic capità és un home molt intel·ligent, amb estudis universitaris, culte, rialler que fa 13 anys que està tancat amb una sentència inapel·lable a perpetuïtat, llueix un rellotge daurat i té un smartphone que utilitza sense impediments. Els pressos es posen firmes al seu pas i es treuen la gorra per saludar-lo marcialment quan passa pel davant. Actua però amb la potestat benèvola d'un pare, vigila que els malalts siguin atesos i tot estigui en ordre. I jo el segueixo al darrera. La monja, per facilitar-me l'entrada, ha explicat al guàrdia (el de veritat de l'entrada) que jo era un capellà. Ves per on, pensava que si algú em demanés la confessió estic segur que la bona voluntat la faria vàlida. Al Humphrey Boggart li va ocórrer en una pel·lícula on es va haver de disfressar de missioner a la xina, no en recordo el títol.
 El capità m'ha explicat la seva peripècia personal digna d'una pel·lícula, des de la guerra revolucionària fins les peripècies com a íntim de l'antic president. Un personatge fascinant, tret d'algun llibre que encara està per escriure, he pensat. M'he passejat atònit pels pavellons, les gàbies atapeïdes quan han de romandre-hi, des de les tres de la tarda fins les sis del matí. El pavelló dels desnodrits, dels malalts mentals, dels tuberculosos. Arrecerats al terra com sardines en una llauna centenars d'ulls enfonsats em miraven, esboçaven un somriure i em saludaven. Una misèria que es gestiona amb eficiència, cosa que xoca moltíssim un cop vist com funciona en general la ciutat de Kinshasa. Tot plegat m'ha deixat atònit i ha trastocat una vegada més la percepció que tinc del país. Finalment m'he topat amb l'únic pres blanc d'entre els més de 6000 interns. Un xinès que hi acaba d'anar a petar per tràfic d'ivori, cinc anys de condemna. Era la viva imatge de la solitud, assegut sobre una pilona, el cap cot, els cabells negres esbullats i mirant al terra m'ha saludat alçant les mans i li he respost amb un Ni-hao que ha agraït. No sap ni un borrall de Francès, Anglès o Lingala. Un autèntic nàufrag que estaria millor en una illa solitària.
 La frase tot està per fer i tot és possible, pren aquí un sentit molt més extens i divers que el que havia imaginat el Miquel Martí i Pol.






diumenge, 20 de juliol del 2014

Kinshasa le matin

 Després de més de dues setmanes vagarejant per les comunes de Kinshasa, les impressions inicials es van ordenant a poc a poc. No ha canviat res, tot mereix el mateix judici, simplement que fins i tot la realitat més desintegrada pot mirar-se d'una manera diferent. És com un foc extingit, si el remenes encara hi ha brasses de llum que espurnegen. Per exemple, si una cosa estic aprenent, és que la vivència de la misèria és subjectiva. Allò que ens pot semblar escandalós, es pot viure fins amb una certa normalitat i fins i tot bon humor que ho fa suportable. La nostra escala de valors, pot no ser l'adequada si volem entendre el que passa al nostre costat sense passar els límits d'allò que és inacceptable. Per exemple, no es tracta simplement de trobar normal que les noies es puguin prostituir amb dotze anys, per exemple.
 Una monja que porta quasi cinquanta anys vivint aquí m'ho explica. Els Lingala, l'étnia majoritària a Kinshasa, tenen una capacitat de sofriment junt amb un bon humor sobrenatural que els fa suportar el que sigui i calgui. La seva filosofia de vida, pels Kinois tal com es coneixen els habitants d'aquí, és el "se débrouiller", espavilar-se, anar fent dia rere dia i trafiquejant amb el que poden, en una socitat que viu instal·lada en la corruptel·la, la picardia i un cert embrutiment.
 Els occidentals en general tendim a mirar les coses d'una manera cartesiana, quan el món, ni tan sols a casa nostra, és impossible de fer-lo quadrar i no existeix ni existirà cap realitat terrenal equilibrada i estable. I pot ser molt més frustrant quan te n'adones que el que governa aquí, i a quasi tot el món, és una mentalitat màgica, quasi surrealista, que fa alhora que tot sigui possible, però que també tot tingui algun tipus de solució provisional. Acceptar-ho amb naturalitat és potser el primer pas per entrar en la realitat i sense voler-ho, potser començar a canviar-la sense fer-nos mala sang, ni els herois. Simplement vivint el que ens toca viure, i fer el que calgui amb honestedat, i no caure en el prejudici tanoca.


dimecres, 16 de juliol del 2014

Kinshasa la nuit

 Les nits de Kinshasa, i em refereixo als barris populars on viu més del 90% dels 10 milions d'habitants, són la millor definició que he conegut del terme brutalitat. A tots nivells, humà, físic, moral i higiènic. No és que regni la violència,  ni tan sols m'he sentit amenaçat físicament en cap moment, però l'atmosfera és agresiva, hostil. La ciutat ha crescut en 40 anys des del mig milió d'habitants als 12 milions, sense cap pla, sense ordre ni concert. Tot està improvisat. El resultat és una extensió quasi monòtona de barraques, casones de nyigui-nyogui i carrers sense paviment, enllumenat fet de cables que a voltes serpentegen pel terra, cràters i fang que en l'estació de pluges ho infesta tot. I molta, molta gent que fa molt de soroll. I molts cotxes i motocicletes amb uns carburadors que envien la meitat del combustible directament en monòxid de carboni a l'atmosfera. I pel mig la misèria amb la que es conviu amb una naturalitat xocant. Nens del carrer, que no coneixen cap sostre, prostitutes de 13 anys, nadons. Porqueria que la mateixa ciutat digereix via lenta fermentació o en fogueres que s'encenen aquí i allà anàrquicament i il·luminen la nit d'una forma fantasmagòrica.
 Potser és un prejudici, però tot plegat no deixa de ser una herència de la turbulenta història d'aquest país. Des de la seva mateixa fundació, una finca privada on Leopold II i Stanley ja van començar a brutalitzar-la,  el temps infame de la colònia belga, la truculenta fi del primer president Patrici Lubumba (després d'afussellar-lo el van disoldre en trossets en àcid sulfúric), fins els temps de Mobutu que va establir la cultura del furt i el laissez faire, les guerres recents dels anys noranta i principis d'aquest segle i els sàtrapes que han governat fins ara, pare i fill Kabila. La sensació és que aquí la vida humana val un pito, i s'assumeix amb normalitat que en pocs centenars de metres el president del senat visqui en una casa de marbre i piscina al costat de la misèria més despullada. S'entén que es consideri tot això com a normal, quan Mobutu va esdevenir l'home més ric del món essent el president del país més pobre de l'Àfrica. S'entén, però costa de comprendre. 


divendres, 11 de juliol del 2014

El cor de les tenebres


  Les nou de la nit, el cel està encès per una tènue llum difuminada. És la pols encesa que aixequen els cotxes que navenguen entre els esvorancs del carrer. No s'aturen mai, com un carrussel infatigable. Els habitants deambulen, entre paradetes il·luminades amb llànties on es ven qualsevol tipus de rampoina o xuxeria. Són només perfils, engolits per la penombra i la remor insomne de motors, músiques eixordadors, xerradissa. És una nit definitiva, lletja. Kinshasa no dorm mai, tragina tota l'estona. Què han de fer, sinó, deu milions de persones confinades en aquesta urbs monstruosa? Ha crescut sense cap mena de límit ni ordre, i ella mateixa s'organitza per sobreviure. Entre la seva la teranyina, filen també els nens del carrer. Nens i adolescents, alguns han nascut en la mateixa voravia i no han conegut cap sostre. S'organitzen per grups, com petites tribus, per buscar menjar o rescabalar algun diner amb petits furts, o prostituint-se. Es mouen d'un costat a l'altre, per evitar la policia. Dormen en qualsevol racó, arrecerats, a vegades en els abocadors. Als nens els diuen Shegués. Es pronuncia igual que CheGue, en honor diguem-ne del famós revolucionari. És l'única emprempta que va deixar el seu pas per aquest país. Serà potser perquè els consideren un incordi? El que xoca més per algú que li ve de nou tot això, és la normalitat d'aquesta situació. Un teixit social degenerat que deixa sense altra sortida el carrer a nens, fins i tot nadons. Enmig del carrer, passegen les noies de 13, 14 o 15 anys que tenen clar quin és el seu mitjà per viure. Es prostitueixen per una relació darrera un cotxe, en un racó lúgubre. Un o dos minuts, que el client buidi els testicles i li paga l'equivalent de un dos i si té sort 5 o 6 euros si està prou borratxo o ve d'un bona nit del casino que hi ha per aquí a prop. 
 No cal navegar riu Congo amunt per atènyer el Cor de les Tenebres. 



diumenge, 6 de juliol del 2014

Kinshasa

A Kinshasa els pardals són de color blau cel. També n'hi ha de marrons com els nostres, i grocs com canaris. La vida pren formes inversemblants, sempre sota un disseny bàsic, amb una creativitat esbalaïdora. Hi he arribat a l'inici de l'època seca, i relativament freda. M'ha agafat desprevingut, esperava xafogor i en canvi m'he topat amb una agradable temperatura primaveral. I encara no he vist el mític riu Congo, tot i que el tinc només a uns 500 metres. Avui m'hi deixaré caure. Només he pogut vagarejar entre els carrers de la comuna de Kinantambo, on està la seu de Médecins du Monde, i el centre obert que tenen per acollir noies que viuen al carrer. Carrers que en la seva majoria semblen haver estat bombardejats recentment, amb forats que són vertaders cràters.
 La ciutat, bàsicament, té tres àrees. Un centre sumptuós a la vora del riu, on estan les ambaixades i una minoria escandalosament rica, un cinturó al voltant de classe mitjana, i finalment una extensíssima corona on habita la major part dels 10-12 milions d'habitants, ningú sap del cert el número, fet de quasi-barraques que sembla que es recolzin les unes amb les altres. Alguns barris estan prohibits per algú de pell blanca sino va ben acompanyat. Com en moltes ciutats de països que es fan dir de low o middle income countries, algunes zones estan literalment fora de la llei i del control de govern. Tot i així, pel treball de camp que he de fer m'hi hauré de deixar caure, sempre ben acompanyat, és clar.
 He mirat un mapa de la República Democràtica del Congo, i és abassegadora la vastitud del país, amb àrees immenses on no hi ha reflectida ni una trista carretera ni poble. I enmig el riu Congo que s'enrosca com una ciclòpia serp feta d'aigua. Crec que havia llegit molt del país, a més de la clàssica novel·la de Joseph Conrad, El cor de les Tenebres, també un corprenedor assaig sobre l'època de Mobutu Tse Tse Seko, Tras los pasos del coronel Kurtz, a més de les cròniques de Ryszard Kapuscynsky. Així, a primera impressió, és el país de l'àfrica que més m'abassega. Ja va néixer sota l'ombra de la malastrugança, quan Leopold II, rei dels Belgues, el va convertir en finca personal (una finca de 10.000 quilòmetres quadrats) i camp d'experimentació de les més diverses atrocitats colonials fins que Roger Casament ho va denunciar públicament. El mateix que va acabar afussellat pels anglesos com a presumpte instigador d'una revolta irlandesa. Si en voleu saber més d'aquest episodi llegiu el llibre El sueño del Celta, de Vargas Llosa. I no diguem el tèrbol procés d'independència culminat amb l'assassinat de Patrice Lubumba, ara ja se sap que amb el beneplàcit/col·laboració dels belgues i els Estats Units. Els esgarrifava l'idea d'un país d'aquesta extensió i amb el seu potencial caigués sota l'ègida del bloc soviètic. Encara que l'alternativa va ser l'ensalçament del Mobutu, un règim atroç que va portar fins les darreres conseqüències el terme cleptocràcia, el govern dels lladres. Sabeu també que el Che Guevara hi va fer una breu estada guerrillera? Sembla que es va exasperar de la indolència revolucionària dels seus germans africans, i va desistir per acabar finalment a Bolívia. El seu somni d'inflamar el món amb dotzenes de Vietnams es va apagar per si sol.
 No m'estendré més. Ben aviat, escriuré més impressions.

                                                              Uraeginthus angolensis

diumenge, 15 de juny del 2014

Monarquia

 Hem viscut tants anys sota la presència del rei Joan Carles I, justificada pel seu paper durant la transició a la democràcia, que a mi se'm fa molt estrany tot això de la cerimònia de coronació d'un nou rei, amb el nom de Felip VI. La impressió, emocional, és d'un atònit anacronisme. Com si haguessis ressuscitat Ramsés II i el posessin al capdavant del govern egipci. 
També m'ha provocat una certa perplexitat el monarquisme exhibit per molts mitjans de comunicació, especialment diaris, en que s'ha fet pinya al voltant d'aquesta institució d'una forma, perdoneu l'expressió, francament petenera, per no dir fins i tot idolàtrica. 
Com passa en moltes coses, és important tornar a l'arrel per entendre-les. Quin és, al cap i a la fi, l'origen de les monarquies? I deixem-nos estar de designis divins i fonamentalismes nacionals. Les monarquies enfonsen les seves arrels en la desmembració de l'Imperi Romà, quan les famílies patrícies s'organitzaren al marge de l'imperi que no els podia donar més cobertura, i establiren les bases del sistema feudal. Les vicissituds de la història van fer que alguns llinatges prenguessin preeminència fins amb el temps esdevenir monarques d'una nació o imperi. Això és un resum molt suscint. Evidentment, les monarquies es van dotar d'una càrrega simbòlica fins confondre la nació o l'imperi amb el mateix monarca, i de retuc, amb el sistema polític i social que el sosté. La màxima expressió va ser l'absolutisme borbònic dels reis francesos (allò de l'Estat sóc jo i tota la pesca). En d'altres casos, aquesta figura simbòlica ha esdevingut un aglutinador del sentiment o dels interessos nacionals, i ha estat moderada i ha esdevingut moderadora, a voltes no se sap ben bé de què, fins les actuals monarquies parlamentàries, que són purament simbòliques. La tendència general és que si no han evolucionat en aquest sentit, han tingut una fi més aviat poc desitjable. Com a símbol representatiu i ben sovint com a còmplices d'uns sistemes injustos i anacrònics, evidentment han patit les convulsions polítiques i socials que han passat des de l'exili (vegeu els reis grecs i els Búlgars i el mateix Alfons XIII), la plebeització (els emperadors xinesos), o ras i curt la decapitació, afussellament o el que s'escaigui segons les tradicions del país, i aquí la llista és llarga (Lluís XVI, el tsar Nicolas II, etc.). Tot cal dir que en aquests darrers casos s'ho van ben buscar. 
 En tot cas, avui dia la pervivència de la monarquia no s'entén sense la necessitat social d'uns elements referncials, que ens identifiquen com a comunitat (i com a sucosa font de material per la premsa de paper couché), o també com a reflexe inconcient de l'ideal de vida que alguns voldrien, o ves a saber perquè. Des d'un punt de vista pràctic, poden desaparèixer que no passarà absolutament res, perquè si fos així seria realment preocupant. Personalment em fa angúnia el privilegi adquirit per naixement, a més cuirassat de forma legal. I continuo pensant que algú que ja neix amb la vida solucionada i el guió escrit, no pot de cap manera fer-se càrrec dels problemes reals de la gent normal o corrent, el populatxo entre el qual m'incloc. Per això em sonen tant fatus i d'una buidor melancòlica els discursos reials. No pot ser referent per res com no sigui que tingui la sort del rei Joan Carles que es la va encertar quan el destí li va donar unes circumstàncies que el van justificar. Però al meu entendre, podem aviar-los al museu de cera i tant tranquils.


dimarts, 3 de juny del 2014

1914-2014, centenari de la Gran Guerra


 Aquest mes de juny farà 100 anys de l'inici de la Primera Guerra Mundial, exactament el dia 28 de juny amb la declaració de Guerra de l'Imperi Austríac a Sèrbia. No fa gaires anys encara es reunien el dia de l'armistici els darrers soldats supervivents, ancians revellits en cadira de rodes. Homes de més de cent anys que van enrolar-se quan tenien 18 o 19. El darrer en morir va ser un australià que va enganyar a la caixa de reclutes i tenia catorze anys el 1918. I la darrera participant activa, una infermera anglesa. Tots ells van morir per sobre dels 110 anys. 
 Dir-ne la Primera Guerra Mundial és una conseqüència de la segona que va venir després, com sempre hi haurà el Papa Francesc fins que no hi hagi un Francesc II. Perquè pels coetanis que la van viure va ser simplement la Gran Guerra. El seu impacte històric és més gran, més rupturista del que ho fou la  Segona Guerra Mundial, encara que amb menys morts però per una qüestió simplement tècnica. Aquesta guerra marca, sens dubte, l'inici del segle XX des de tots els punts de vista. 
 Al marge d'aquesta disgressió, allò que ha capficat els historiadors és, perquè es va produir aquest conflicte. El problema dels historiadors, que també és el seu avantatge, és que treballen a pilota passada. Si els fets van ocórrer molt remotament el problema és el de les fonts, que s'hagin conservat, i el dels testimonis directes i les restes que es puguin examinar. Si cau massa a prop, la tendenciositat imperant pot esbiaixar l'enfoc de la recerca històrica. És la conclusió que de moment trec de llegir un llibret d'historiografia de la Gran Guerra que m'ha caigut a les mans. En tot cas, això no ha de fer renunciar a la recerca de la veritat. Sobretot quan es va desencadenar una carnisseria inaudita, inimaginable fins aleshores. El que succeí en la Segona Guerra Mundial simplement va ser un avenç tècnic, en aquest sentit. 
 Un punt important i que a mi és el que m'ha quedat ben clar és que ningú va preveure la dimensió del conflicte ni les escabetxines mecanitzades, inhumanes, que va comportar. Totes les parts implicades es van trobar enfangades, material i metafòricament, en els esdeveniments. Només els Estats Units van entrar a la guerra amb l'objectiu de desllorigar l'ordre Europeu que l'havia pogut covar (la fi dels grans imperis, posar fre al bolxevisme revolucionari i donar veu a les minories nacionals i el dret de l'autodeterminació i finalment crear una Societat de Nacions que evités un desastre semblant). El segon punt era d'ordre més irracional. L'ambició imperial de les diferents nacions, influïdes per la casta militar, que van veure més aviat de grat la possibilitat d'un conflicte i varen afavorir els esdeveniments per a que es desencadenés. Per exemple, és ben sabut que Alemanya va induir un ultimatum a Serbia que ja sabia que no admetria. Aquesta mentalitat era purament decimonònica, però la tècnica ja no. Alemanya, el segon Reich, fabulava amb la Gran Alemanya, la Mittle Europa, França volia recuperar l'Alsàcia i la Lorena i venjar-se de la Guerra Franco-Prussiana de finals dels 70 del segle XIX. Anglaterra no veia amb bons ulls les ambicions imperials dels continentals, i semblava que seria neutral si no fos perquè tenia una aliança amb Bèlgica que finalment va ser arranada. Un error de càlcul. L'Imperi Austríac veia en la guerra una manera de galvanitzar-se, igual que l'Otomà, i el Rus també una via per estabilitzar-se. A tots els va sortir malament i d'una forma imprevisible. Només cal mirar el mapa d'Europa de 1914 i comparar-lo amb el del 1920. 





Adéu imperis, visca les revolucions i l'autodeterminació dels pobles i més de 22 milions de morts (la meitat dels mobilitzats), i no va solucionar res. Es va deixar l'ou de la serp que covava la Segona Guerra Mundial per una simple curtesa de mires. No n'hi havia hagut prou i els armisticis es varen signar amb una mentalitat del segle XIX.
 Tot i així, penso que sempre, en darrer terme, hi havia persones concretes que en algun moment varen prendre una decisió determinada que va desencadenar-ho tot. Aquesta és la part més misteriosa de tot conflicte, el factor humà, i potser el més inatansable. Ja hi tornaré.


dijous, 22 de maig del 2014

El joc de l'amor i de l'atzar

 Ahir vaig poder assisitir a l'obra de teatre El joc de l'amor i de l'atzar, de Pierre de Marivaux (1688-1699), sota la direcció de Josep Maria Flotats al Teatre Nacional. Ha estat una vetllada agradable, unes interpretacions exquisides. L'obra pot semblar lleugera, així d'entrada, però em sembla que per valorar-la com cal necessita una segona lectura, i tercera si cal.
 Primer a nivell de llenguatge que assoleix una fita molt difícil. Elaboradíssim, quasi preciosista, però que alhora col·labora amb l'obra i no fa perdre el fil de l'argument a l'espectador. Això és molt difícil d'assolir, perquè la forma pot enterrar el contingut i en aquest cas es demostra que un bon text amb un nivell lingüístic i estètic pot anar-hi a favor i potencia tota  l'obra. No és gratuït i és quasi com anar a un concert. És el que feia en Shakeaspeare, i el que explica que és un dels pocs autors teatrals que quan es fan adaptacions cinematogràfiques es respecta el text i el vers. 
En segon lloc, darrera una història enginyosa, pot semblar supèrflua i tot, palpita tot el món de l'època pre-revolucionària, el segle de les llums, francesa. En el fons l'obra planteja un antic problema que és el trencament de les normes socials, de l'ordre establert, quan la passió es posa pel mig, en aquest cas l'amor. Els actors prinicipals viuen en l'engany d'estar enamorats del criat i no de l'amo o a l'inversa, i això els posa en una situació de conflicte que si bé en Marivaux deriva cap a la comèdia, podria molt fàcilment fer-ho cap a la tragèdia. Diguem que en aquest sentit s'escaqueja no com va fer el seu antecessor amb Romeu i Julieta o com farien els posteriors romàntics. De totes maneres, planteja la qüestió del prejudici i sobretot és un retrat d'aquest en una societat estrictament regida pel sistema social. L'obra vista amb uns ulls moderns fins i tot pot resultat políticament incorrecta ja que deixa el populatxo, la baixúrria, com una casta vulgar destinada a perpetuar-se entre ells mateixos. I dona a entendre a qui anava dirigida l'obra, al gaudi dels aristòcrates o bé a l'alliçonament dels servents. Podia tenir una funció política, no sé si massa conscient. Hi ha al darrera, doncs, el pàlpit de la revolució quan aquesta casta precisament s'atreveixi a subvertir aquest ordre. És un altre exemple de com creix una obra si se la sap llegir en el seu context correcte.Per les interpretacions de l'Àlex Casanovas, Mar Ulldemolins i la resta, només puc dir Chapeau!




dimarts, 20 de maig del 2014

Diari de campanya


Buscava inspiració per escriure alguna cosa sobre la campanya europea, però francament, el nivell (pel seu dintell inferior), només encomana desencís. Tot va començar amb la mediocritat habitual, això ja no ens sorprèn, només amb l'interès addicional que suscita la presència del Josep Maria Terricabas, almenys algú que pot acreditar una sòlida carrera fora del partit i una formació intelectual sòlida. Però aquests darrers dies està tocant fons, definitivament. De veritat que als líders dels partits, especialment els grans partits a nivell estatal, els importa Europa? No he vist en els seus discursos res que no s'aparti d'un horitzó immediat, una clau partidista i uns plantejaments que obeeixen a la lògica del partit i no a un discurs constructiu i sobretot pedagògic que provi de convèncer-nos. Pobresa argumental, seria l'eufemisme. Jo en diria estupidesa supina. De veritat és aquesta gent la millor que ens pot representar, els més qualificats per treballar a Europa? No, no i no pot ser possible. El pitjor del cas és que ens hem acostumat a aquesta mediocritat grisa, malaltissa, i no tenim eines per canviar-la. Aquests espantalls sorgeixen del sistema partitocràtic, que blinda la influència que en poguem tenir. Com a mostra un botó. La dialèctica encetada a partir del famós comentari  del candidat del Partit Popular, al marge del judici que mereixi, està al nivell d'un pati d'escola. Els del PP han rebuscat un tweet de l'Helena Valenciano per contrarestar la baixesa. Vaja, que com a únic recurs contra la pobresa dels comentaris del seu candidat és demostrar que l'adversari la comparteix. Desesperant.  Els polítics, en general, han desenvolupat un instint en que mosseguen qualsevol tou que puguin imaginar de l'adversari, i apel·len a l'animadversió espontània, basant la campanya en les emocions, la construcció de la pròpia veritat i en definitiva, tractant els adversaris com si estiguessin posseïts d'una mena de malaltia mental. Arriben al límit d'alegrar-se de les relliscades de l'adversari, sens haver de buscar el propi encert. Francament, és desolador. La ciereta del pastís l'ha provocada la presència del Pasqual Maragall en un acte electoral del seu partit. L'acte reflex era tristament previsible tot i alguna reacció ben decorosa. Algú ha deixat caure que ERC manipula els malalts d'Alzheimer per les seves campanyes. De veritat que aquesta gent té una certa capacitat de reflexió i auto-crítica per ponderar el que diuen?
Allò més preocupant és que el sistema es retroalimenta. Tenim els polítics que ens mereixem, i aquests s'esforcen en encomanar el seu nivell a la població general. 
 Jo no sóc per caràcter maoïsta ni res d'això (els que em coneixen ho saben prou bé), però a voltes em venen ganes que s'encengui una revolució que calcini el sistema i es refaci de nou (sense que ningú prengui mal, això sí).



dimecres, 7 de maig del 2014

Ucraïna


 La crisi Ucraïnesa ens ha agafat a tots amb els pixats al ventre. No és la primera vegada, com si descobríssim aquest país de cop i a més ens sorprèn que amagui un conflicte tant virulent. El mateix va ocórrer ja fa anys quan es va desmembrar l'antiga Iugoslàvia. Encara recordo els primers croats que he conegut en la meva vida, es van ofendre quan les vaig preguntar si eren iugoslaus. Jo era molt jovenet i no havia sentit parlar mai de Croàcia.
Per tergiversació informativa, tinc la impressió que tots hem pres conscientment o inconscientment partit en aquesta qüestió encara que ens caigui geogràficament molt lluny (excepte quan obrim el fogó de la cuina). Els Ucraïnesos són els bons i els russos i pro-russos els dolents. Jo només conec alguns detalls de la història recent d'Ucraïna, però em semblen suficients per copsar ni que sigui llunyanament com de complicada és la situació, i entendre la necessitat que en qüestió de fronteres, potser és necessari establir unes regles per canviar-les sense fer esclatar cap polvorí encara que siguin arbitràries o artificioses.
Per exemple, sé que els ucraïnesos van rebre com allieradors les tropes alemanyes de la Segona Guerra Mundial (hi ha fotos en que es veuen les dones repartint flors entre els soldats de la Werhrmacht). Senzillament perquè els treien de sobre el jou del stalinisme, que amb els seus delirants programes agraris i trasllats de població havia provocat una famina monstruosa. No pocs es van apuntar a les files de Hitler i n'hi havia que eren capatassos dels camps de concentració. També cal dir que poc després, quan les SS es van fer càrrec d'aquells territoris, es van adonar que havien caigut en mans d'un altre paranoic potser pitjor que el Stalin. El fet és que els russos, si abans ja els maltractaven sense motiu, després de la guerra encara se sentien més legitimats per aplicar els seus plans de neteja ètnica i l'experimentació social i econòmica. 
També sé que Crimea mateix ha estat una terra de pas i que ha estat sota el domini de grecs, tàrtars, mongols, turcs, russos i que Lenin la va cedir a la república soviètica de Ucraïna. Fins i tot els anglesosi van anar a lluitar, allí pel segle XIX, contra l'imperi del Tsar (la famosa guerra de Crimea). Actualment la majoria són russòfons amb sentiment rus, i això explica que s'hagi separat tant fàcilment d'Ucraïna. 
Sé també que Yanukóvich, del que curiosament he llegit la millor crònica que el retrata en un diari Namibià, és un figura de l'espoli i un mafiós, que buscava tapar el forat financer que havia provocat mitjançant o bé una associació amb Europa, que en aquest cas l'hauria obligat a establir una democràcia transparent i per tant que tard o d'hora fos foragitat del poder, o bé amb Rússia que en faria la vista gorda i en faria un estat titella. L'esca que ha fet esclatar el polvorí format per la barreja de russos ucraïnesos, russo-russos, ucraïnesos i ètnies vàries que es van deixar veure a la plaça de Maidan (tàrtars, jueus, afganesos, turcs etc.), tots els que han passat i han conformat aquest país, i que darrera de Putin veuen el fantasma de l'antiga URSS, i al contrari, els pro-russos, que veuen en el nou govern d'Ucraïna la bèstia feixista. Tot falcat en l'imaginari col·lectiu ben recent i explica la irracional violència.
 En fi, que n'hi ha per llogar-hi cadires i cal llegir la història per provar, només provar, d'entendre alguna cosa. 

divendres, 11 d’abril del 2014

L'origen de les llengües


 En un temps de desencontres i prejudicis, és interessant fer una mirada al passat i a la història de la nostra cultura per abaixar-nos els fums i posar les coses a lloc. És el que he fet quan he llegit un breu assaig sobre la història de les llengües hispàniques. Aquest és un tema espinós, carregat d'estupidesa política avui dia, però que em sembla d'una bellesa extraordinària. També demostra un fet molt important. Les llengües no existeixen per si mateixes, no són ents autònoms. Qui existeix són les persones que les parlen. És ben curiós pensar que el que jo parlo i escric ara és una herència viva que només jo i els meus coetanis poden mantenir. Una herència que té les restes d'una llarguíssima història que es confón amb l'origen mateix de l'home, perquè el que al cap i a la fi ens fa humans, i per tant germans, és l'ús del parlar simbòlic, de la llengua. Per això mateix trobo tant preciós qualsevol parla i qualsevol dialecte. Cadascun ens porta com una música la història de tots plegats.
Al que anava, m'ha agradat aquest assaig perquè dona a entendre que les llengües se n'en refoten de les fronteres, i fins i tot les utilitzen com a crissols de noves variants. Els llocs de contacte són especialment fructífers per crear llengües i dialectes. Els substrats ibèrics, es parlaven vàries llengües, i els adstrats gòtics deixen l'emprempta i a voltes defineixen el naixement d'una nova llengua a partir de la base llatina.  Ara sé, potser ja ho havia sabut abans, que el català occidental neix de l'expansió mitjeval del català a les valls del Pallars i la Ribagorça on encara pervivia el basc, i li va donar l'accent característic a més d'alguns topònims i vocables. Que l'aragonès no es va poder estendre i consolidar perquè la vall de l'Ebre es va poblar de navarresos i castellans i no va conseguir sobreviure al segle XV quan el castellà es va fer preeminent. I també és interessant la influència del celta en la gestació del gallec i posteriorment el portuguès. Quan penso en el brasiler, fa de mal creure que els celtes estiguin al darrera de tot això. I esmenta les llengües hispàniques que s'estaven gestant i van ser escombrades per la invasió àrab del segle VIII. No va ser de cop, es poden veure encara vestigis d'aquells primers bagits. Què es parlaria en l'actual Andalusia, que ni tan sols tindria aquest nom, si haguessin aconseguit desenvolupar-se? Una veu que s'ha apagat, però per contra dona lloc a altres veus. La destrucció i construcció. Avui dia tot això ha pres una deriva incerta. Estic parlant d'una època en que no hi havia mitjans de comunicaició massiva, és obvi. La gent vivia i moria sense tenir massa notícies del que passava uns centeners de quilòmetres enllà, la cultura i les llengües arrelaven i florien en un tempo que avui ens semblaria insuportable. En fi, que quan llegeixo un críptic whatsupp, no sé si podem parlar d'una evolució positiva o una perversió final, la darrera estació, de tot aquest procés. Que tot això se li posin tints partidistes i polítics m'entristeix, i també si algú proclama no sé quina preeminència sens apreciar el tresor que amaga cada parla. Aleshores, prefereixo callar. 

dimecres, 26 de març del 2014

Tierra de Nadie


 Aquest és el títol de la traducció al castellà de la novel·la de Antonio Pennacchi, Canale Mussolini. Me l'he empassada aquest mes entre desplaçaments i per la nit quan no em venció la son abans d'hora. Aquest llibre és una vegada més, d'aquells que donen sentit a això de llegir. Relata la història familiar dels Peruzzi durant le primera meitat del segle XX, una família de camperols italians del Vénetto, en primera persona com si fos el format d'una entrevista, encara que l'entrevistador no diu ni piu i per tant qui parlar, que no identifiquem fins la darrera línia del llibre, s'esplaia en un estil directe, fresc i personal que dona una gran vivacitat al relat, i també un aire molt italià. Quan vaig llegir el llibre de Norman Lewis Nàpols 1944, aquest autor anglès deia amb un punt d'emoció que no havia conegut res de més humà, amb el riu d'emocions, contradiccions, passions i excessos, que els italians Napolitans. Tot llegint Canale Mussolini, he tingut la mateixa sensació. A més el relat és una immersió en la història d'Itàlia i com sol passar, hi aproxima al lector molt millor que qualsevol tractat d'història perquè entra en la mateixa ànima d'aquell temps. És especialment revelador a l'hora d'explicar l'ascens del Fascio i de Mussolini, perquè ho fa parlant des d'una perspectiva humana, i per tant ens fa entendre el factor humà en els esdeveniments històrics. 
 Després de llegir-lo, m'he interessat de nou en la figura de Benito Mussolini, i he desfet uns quants tòpics que tenia ben assimilats. Quan imaginem Mussolini l'associem directament amb Hitler i Franco d'una manera estereotipada però em sembla que això és una simplificació. El Mussolini va començar la seva carrera política i va arribar al poder molt abans que aquest altre parell que de fet en van ser èmuls inicialment, i per vies molt diferents. L'ascens de Mussolini s'entén molt bé en el context de la Itàlia de principis dels anys 20 del segle passat, va aconseguir una gran popularitat perquè va posar ordre al desgavell polític italià (sona molt actual, no?) i va instaurar reformes molt agosarades i exitoses com el codi de dret laboral encara vigent, i la recuperació de terres agràries massiva (que és on es desenvolupa la història de Canale Mussolini, la dessecació i colonització del Agro Pontino).  Era admirat per Nord-americans i anglesos fins entrada la Segona Guerra Mundial, fins que va ser atropellada pel context històric i una megalomania creixent i esdevenir una figura més aviat tràgica. El punt de no tornada va ser quan va decidir d'entrar a la Segona Guerra Mundial del costat dels alemanys. Se li en va anar l'olla, diguem, i va acabar afussellat i penjat cap per avall en la marquesina d'una gasolinera de Milà. El seu mateix afussellament va evitar un judici col·lectiu al poble italià, que hauria resultat inextricable. I és que el llibre d'Antonio Pennacchi també ajuda a entendre la que a voltes ens sembla incomprensible societat italiana que sovint dona la impressió que no se sap ben bé com funciona en el desgavell polític continu en que viu. Igual és que no pot ser d'una altra manera, i per això resulta tant fascinant.


dissabte, 22 de març del 2014

Namíbia IV


 Amb la feina ja quasi enllestida, he decidit anar-me'n cap a la costa. Tenia ganes de veure platja, un hortizó on perdre la mirada. Però m'he topat amb la ciutat de Swakopmund. A tothom que la descric, la defineixo com una estranya barreja de ciutat bavaresa, Lloret de Mar i La Moraleja. El centre històric té edificis de l'època en que Namíbia era colònia alemana, tots de principis del segle XX, algunes fins i tot amb els característics nervis de fusta a les parets.  Tenen les típiques teulades que cauen en 45º perquè la neu no s'hi acumuli. Però aquí de neu res de res, estem rodejats pel desert del Namib, les seves primeres estribacions. Després els locals més tipus Lloret, i finalment una extensíssima zona al nord de xalets de disseny i alt estanding tots amb el jardí particular i la gespa cuidadíssima. I em pregunto d'on coi treuen l'aigua aquí. Fins i tot he vist alguns aspersors amb la tuberia rebentada regalant-la alegrement. Això no pot ser sostenible. És un lloc predilecte de vacances pels Sudafricans i els Namibians benestants, però ara és temporada baixa i només hi ha petits grups de jubilats europeus. Això, junt amb la broma Atlàntica que l'abraça quasi tots els dies, li dona un aire irreal, fantasmagòric.
 La part més interessant, però, és la que comença més enllà d'aquests límits, el desert. Un mar de dunes que neixen a la costa i emigren cap a l'interior com onades immenses. Aquest desert no és calorós, només sec. La corrent de Benguela que passa per aquí refreda les aigües i l'are sempre és fresquívol. I quan bufa el vent del sud-oest, tota la costa s'amara d'una broma densísssima. Aquesta mateixa broma és la que amara la sorra i fa que aquest desert sigui un hàbitat únic. Passejant per les dunes es veuen sargantanes, escarabats, una munió de vida adaptada a l'arena i especialitzada a aprofitar la humitat que el mar els bufa. Dels escarabats n'he trobat de tres menes. Uns que per fugir, s'amaguen sota la sorra com si fos aigua, un altre que es posa cap per avall fent un bot per fer-se el mort, i un tercer que corre fent ziga-zagues marejadores que despisten a qui el vulgui encalçar. Tots tres tipus tenen en comú que em consideren un depredador. Aquí teniu el que es fa el mort:


Però el que més m'obsedeix són els ocells. Hi ha una llacuna, a la desembocadura del riu que quasi sempre baixa sec, al costat de la pensió on he pogut observar per primera vegada el Flamenc nan, més petit que el del nostre país que també conviu aquí. La foto no és molt bona, hi havia la ditxosa boira enganxada al terra...


 I finalment les passejades entre les dunes, algú que em conegui pensarà que aquest és com el Petit Príncep i busca la seva serp que el piqui. No, ja vaig amb cura quan aixeco pedres o miro entre esbarzers per buscar els petits animalons. I de moment només curioses sargantanes.


 I apa, us deixo amb una fotografia de les duens, del desert.






diumenge, 16 de març del 2014

Namíbia III


 Windhoek és una ciutat estranya i res semblant al que podríem pensar d'una ciutat africana. Va ser fundada pels Alemanys a principis del segle XX, en un altiplà a 1600 metres d'alçada tot buscant la frescor i la centralitat del país per controlar-lo. Hi ha raconades, esglésies i edificis que sembla que els hagin trasplantat de Baviera una casa, un palauet o una església.  Avui dia és una ciutat moderna, amb edificis de disseny, gens atapeïda i curulla de galeries d'artesania, caixes de canvi i agències de viatges. Dona la impressió que sigui un hub preparat per aviar els turistes que per temporada alta arribin als quatre racons emblemàtics: el parc de Etosha, les dunes del Namib i Skeleton coast. No falta el monument megalomaniàtic, acabat de construir dalt d'un turonet, a la pàtria, amb una estàtua no sé si del president actual de tall stalinista. Aquestes espantoses figures mastodòntiques de bronze, amb un braç alçat  enlairat com gegants per inhibir la població. En això el Franco tenia més capteniment, les estàtues eqüestres que hem arribat a conèixer tenien certa mesura humana. 
 Estic acabant la feina a la ciutat, a punt per tornar a vagarejar per aquí per allà pel país sense compromisos. Però no crec que torni a trobar res com a Tsumkwe. Ara m'hi ha fet pensar el llibre del Claude Lévi-Strauss Tristos Tròpics (de fet, estic una mica per sobre del tròpic de Capricorni), l'estranya barreja d'eufòria i ressentiment que sentia quan es topava amb una tribu que no havia tingut contacte amb l'home blanc a l'Amoazònia o al Matto Grosso. Descobria la virginitat d'una raça després d'un llarg periple de migracions, però també sabia que aquell contacte l'hauria canviat per sempre irreversiblement. Jo, evidentment, he arribat molt més tard que el Lévi-Strauss en la terra dels San i els Herero. Però ja ho apuntava en l'altre post. El sedentarisme més o menys forçat en que han anat caient les darreres dècades, penso que té una relació directa amb els problemes de salut que afronten i té una certa relació amb la pèrdua d'identitat i finalment de sentit. L'alcoholisme és el més evident, però també la tuberculosi. No crec que els petits grups nòmades que vagarejaven per aquí donessin massa condicions a al tuberculosi, que té el terreny abonat en l'aglomeració. A mi em produeix un sentiment contradictori, de veure els darrers vestigis d'una manera de viure però que no ha estat precisament per anar a millor. Fins i tot em pregunto què és anar a millor, què és finalment el progrés. I recordem-ho, els San són la raça primigènia segons ha revelat la genètica, d'on van descendir la resta d'humans, la més antiga i ara són objecte de marginació i anorreació de la seva cultura. En fi, dec estar una mica pessimista avui. Apa, us regalo una foto d'una Herero, aquesta si que no sembla patir per la pèrdua de la seva cultura.  I per cert, cada dia veig els estols de falzies que s'arremolinen per començar l'emigració. Anuncien la meva primavera.


dilluns, 10 de març del 2014

Namíbia II

Aquesta entrada serà com un quadre impressionista, fet només de pinzellades.

Aquest país amb una orografia plana i distàncies inabastables, les carreteres estan fetes amb tira-línies. Creuem davant  camí cap a Tsumkwe un accident recent. Dins d'una carcassa rebregada, jeu en el seient una noia, jove i bonica sense vida. És una sinistra ruleta.

Conec un home de l'ètnia San que es diu Francisco. Li pregunto perquè. Sembla ser que els seus pares van sentir parlar d'un San Francisco i així li ha quedat.

Un altre li ha posat al seu fill el nom de Fàbregues, el jugador de futbol. El Barça pot fer molt de mal.

A un altre li fa gràcia que em digui Xavi, com el Xavi del Futbol Club Barcelona. És l'única utilitat que avui dia li trobo al Barça, és com una mena de passaport que et permet entrar on sigui i conversar amb qui sigui.

Les pistes de Tsumkwe estan sembrades de tifes d'elefant, però no es deixen veure. És encara època de pluges i no tenen necessitat d'estar-se vagarejant al descobert.

Conec els Herero, una gent alta, pell negríssima i orgullosa que viuen de la ramaderia. M'han impressionat. Els alemanys es van entretenir a massacrar-los a principi del segle passat, i encara es pregunten perquè.

Els San en canvi, són bruns, més aviat baixets i escanyolits i viuen tradicionalment de la caça i la recolecció.

Els pares dels San que he conegut, vivien literalment al neolític. Alguns encara hi són.

Els San són l'ètnia més antiga de l'Àfrica. Descendents seus, ja homes moderns, van poblar Europa ara fa uns centenars de milers d'anys. És com topar-me amb els meus avis, i tenir la sensació que en algun moment els vaig abandonar i encara sentir-me culpable.

Reviso la meva concepció de progrés. Progrés, cap a on? Quan es desmunta l'equilibri ancestral d'aquesta gent en nom del progrés, l'alternativa és una mena de buit sense referents, on no hi ha cap paradís promès.

Sense muntanyes que les aturin, les pluges, els cúmulus altíssims, vagaregen aquí i allà, com monstruoses regadores que van espargint l'hortizó. De tant en tant, alguna passa per sobre i inunda en pocs minuts el terra.

Conec a dos angolenys, afincats fa dècades en la zona. Un era combatent del MPLA, la guerrilla comunista que va lluitar per la indepència i després en la guerra civil contra la UNITA i el FLNA. Van entrar a Namíbia per recolzar la SWAPO contra els sudafricans. El van enxampar, la SWAPO el va alliberar i es va quedar aquí.

El segon Angoleny, en canvi, el van reclutar els sudafricans. Va entrar a Angola per derrocar el govern del MPLA quan els portuguesos fugien. Se les va veure amb tropes cubanes, però els Estats Units els van obligar a retirar-se a Namíbia. Ja n'hi havia prou. els van dir. I m'explica fil per randa el mateix que narra Ryszard Kapuscynsky en el seu llibre Un dia más con vida. És com si m'hagués topat amb la Història.

Una metgessa suïssa amb cara de pomes agres, porta més de trenta anys treballant en un hospital perdut per aquí. Em pregunto què la va portar a venir, i quedar-se. No sembla feliç.

Observo les orenetes que d'aquí poques setmanes arribaran a Europa. Potser alguna d'elles va néixer al redòs de casa meva.

La Sabana està esplèndida, de verd. D'aquí uns mesos serà seca i aspra. Ara hi ha núvols de papallones, escarabats voladors que passen volant com petits helicòpters i per la nit núvols de mosquits.

Li comento al conductor de la pick-up que és un butterfly killer. El cotxe escombra literalment les papallones. Em respon que no, que són elles que són papallones suïcides.

Fotografio una espècie d'abellerol africà, el Merops nubicoides de plomatge carmessí que sembla iridiscent quan el toca el sol directe. Aquest no vindrà a casa nostra aquest estiu. Perquè aquests no emigren i el nostre abellerol, el Merops apiaster, si? Misteri.

L'alcoholisme entre els San és un problema rampant. Com la tuberculosi i el VIH. Ho dic per aquells que s'omplen la boca de progrés per aquí, progrés per allà.

M'assabento que el Barça ha perdut contra el Valladolid i se me'n fot.

 D'aquí uns dies, una mica més. Me'n vaig a dormir.