dimecres, 30 de març de 2022

Nàpols 1944

  L'havia de deixar a un amic, però pel camí no he pogut resistir-me de rellegir el deliciós llibre de Norman Lewis Nàpols 1944. Norman Lewis és un dels reporters clàssics de viatges de la literatura universal i actiu fins entrats els seus noranta anys i que va treballar en el servei d'inteligència de la policia militar britànica durant la Segona Guerra Mundial. Va seguir l'exèrcit britànic durant la campanya d'Itàlia fins l'entrada a Nàpols i d'aquí en va sortit aquest llibre, escrit a mode de diari, dels mesos que va passar en aquesta fascinant ciutat i els seus encontorns. És la mena de llibres sobre les guerres que m'encanten, perquè donen la mirada perifèrica que les humanitza, fins i tot les fa un punt  comprensibles, i sobretot molt més interessants que el simple camp de batalla a l'estil del Paul Beevor. El teló de fons que ja existia i sobre el qual ocorre la contesa bèl·lica encara perviu, jo hi he estat a Nàpols i em deleixo per tornar-hi. Algú l'ha escri com la més oriental de les ciutats europees. Norman Lewis a més barreja el sentit de l'humor amb un realisme a voltes resulta atroç per la misèria que descriu, però alhora que li dona una mirada perspicaç, capaç de canviar d'opinió tal com demostra l'evolució de la narració. En un inici li sembla tractar amb un poble de trastocats que van oferir un manatí estofat al general Americà com a benvinguda i que era la darrera relíquia de l'Aquari municipal, però finalment admet que són d'allò més bo que pot donar la humanitat, amb totes les seves contradiccions, i que el poble napolità no ha fet res més posar juntes la baixesa  i la grandesa moral que es donen la mà sense pudor amb modes de vida ancestrals i imaginaris col·lectius que perviuen en les situacions més abjectes. Norman Lewis arriba a adoptar la mirada d'un antropòleg i identificar-se amb aquest poble que va ser arrassat militarment i, aparenement, a nivell moral també, però que només delmava per sobreviure en unes circumstàncies extremes, la fam, el comerç sexual, els abusos, la guerra, la mort, els bombardeigs, guardant una compostura de resistència  atàvica  que barrejava l'estoïcismes i la picardia que el va corprendre. L'autor acaba afirmant que, si se li donés l'oportunitat de néixer de nou, voldria ser napolità. Recomano especialment com descriu la picardia napolitana, els mecanismes de la omertà, i el despropòsit del comerç sexual desencadenat per la fam i l'arribada de tropes estrangeres, i també la descripció que fa de les reaccions davant la darrera erupció del Vesubi, que va ocórrer precisament durant aquest període. Puc afirmar que el llibre té no pocs paràgrafs que són estrictament realisme màgic, amb l'afegitó que són ben reals i no calia afegir cap mena de màgia al que ell va veure,creuant sovint la frontera d'allò inverosímil. Fa bona la dita que no es necessita ficcionar la realitat, la realitat per sí sola ja pot ser prou increïble. A must reading, com diuen aquells. Aquí en teniu la sinopsi:


"En 1944, Norman Lewis, agente del Servicio de Inteligencia británico, llegó a Nápoles, donde las condiciones de vida eran tan precarias que los habitantes habían devorado hasta los peces del acuario municipal. Muchas mujeres se vieron abocadas a la prostitución como medio de subsistencia y la mafia se hizo tan indispensable para las fuerzas de ocupación que acabó recuperando todo su poder. Aun así, los napolitanos no perdían el coraje y la inventiva: Norman Lewis diría al respecto que “un año entre los italianos me ha procurado tal admiración por su humanidad y su cultura que si me fuera dada la posibilidad de nacer de nuevo elegiría hacerlo en Italia”."





diumenge, 27 de febrer de 2022

Leni Riefensthal a Àfrica

  Fa unes tres setmanes passejava fascinat pel mercat de vell i segona mà de Sant Antoni, furgant entre llibres, còmics i vinyls, quan els meus ulls van ser segrestats per un llibre rotund, amb una gran imatge d'una dona núbia amb els pits enlaires, fotografiada en contrapicat, aire ferreny, i que tenia per títol Leni Riefensthal a Àfrica. Hi ha llibres que, més que buscar-los, et troben ells a tu. Aquest em va escridassar, directament, per a que el comprés. I per un preu molt modest atès el seu volum i la qualitat de l'edició. Es tracta d'un recull de les fotografies que Leni Riefensthal va fer pels anys 60, sobretot al sud del que és avui el Sudan del Nord, el país dels nubis, però també de Kenya i els massai i d'altres ètnies. El llibre m'ha captivat a diversos nivells. Primer de tot per la bellesa indescriptible de les imatges. El llibre té aquell paper gruxidíssim, una edició antiga, però d'una qualitat innegable. Les fotografies ens transporten a un món que temo que en gran mesura està ja desaparegut. Quan Leni Riefensthal es va llençar a la recerca d'aquest poble ja no tenia la certesa que pervisqués. Només hi va anar empesa per una altra fotografia, més antiga, que havia vist i que a ella també la va captivar  en una travesia que la va transportar a un altre món. Era una simple inspiració o intuïció. La relació que hi va establir i que va durar fins el final de la seva vida (Leni va viure fins els 101 anys!), i confessa que van ser els temps més feliços de la seva llarga i riquíssima vida. Mirant atentament les fotografies, d'una extraordinària plasticitat i bellesa, crec entendre la dimensió d'aquest encontre. Descobrir tot d'un cop un món fràgil però ric, on la gent vivia arrelat a una terra, una tradició i una història plena de sentit i significat. Exactament el contrari del que estem perdent en aquests temps que en diem postmoderns. I sobretot bondadós i bell, d'una bellesa ancestral, primitiva i autèntica. 

 La segona cosa que fascina del llibre és l'autora mateixa. Leni Riefensthal va ser una cineasta i fotògrafa alemanya, una revolucionària de la tècnica cinematogràfica coneguda sobretot pels dos grans documentals que va fer pel règim nazi: El triomf de la voluntat i el documental oficial de la Olimpíada de Berlín del 1936. Va patir la injusta i estigmatitzadora llufa de filonazi, malgrat tenir un talent i una sensibilitat extraordinàries que contrasta amb el llegat kiscth i lleig de l'estètica nazi que se li va reconèixer, finalment, en escreix, després d'un patiment atroç (la van arribar a tractar amb elecroxoc per les depressions que va patir). El personatge, i perdoneu que abusi de l'epítet, és fascinant també per la seva condició de dona en l'època que va viure, el talent i la resiliència per finalment ser reconeguda com una artista extraordinària, com ho demostren les fotografies de l'Àfrica que demostren una mirada antropològica (ella, dona rossa i occidental no podia ser més diferent dels nubis o massai), en que l'artista desapareix de l'escenari. I tot fet, evidentment, amb una càmera analògica i que denota una gran capacitat per captar l'escena adequada en el moment oportú de forma quasi artesanal. Cal recordar que va aterrar a la terra dels nubis quan tenia avançats els seixanta anys, i fins es va plantejar de quedar-s'hi a viure. Hi ha fotografies seves entre aquesta gent en que se la veu vital, plena, com si devorés la vida amb els ulls i les seves imatges. 

En tot cas, aquesta troballa ha estat, personalment, com una mena d'inspiració, una alenada lluminosa que la vida potser tot plegat és qüestió de la mirada que hi posem i l'actitud amb la que l'afrontem. 




dijous, 27 de gener de 2022

Retorn a Bangui

 

      En la vida sembla que a vegades estiguem donant cercles com robots de corda, només que amb el temps aquests cercles es van fent més i més petits i la corda se’ns esgosta. És el sentiment que m’ha envaït quan he aterrat a la Bangui, quasi dos anys després que en fugís, quasi literalment, abans no tanquessin tots els vols per causa de la pandèmia de la Covid-19. D’aleshores ençà ha estat com creuar un estrany túnel, a voltes amb giragonses de muntanya russa, pel món de la Covid mentre al meu voltant el paisatge canviava inexorablement. El meu entorn no és el mateix, jo, mal que em pesi, tampoc. Evocava en una entrada poques setmanes després de tornar a casa fa dos anys i enfonsat en la resposta a la penadèmia a Catalunya, els troncs d’arbre mastodòntics que circulaven per la carretera que portava cap al Camerun, des del sud boscós de la República Centreafricana. Com el temps també va talant al nostre voltant i ens canvia el nostre paisatge vital. No són pocs els coneguts i parents propers que han desaparegut durant aquest lapse. Alguns per la Covid, d’altres per malalties (una cosina, un parell d’oncles, la sogra i una rècula de coneguts llunyans). I tot i així en sortir de l’avió m’ha amarat el mateix aire ardent, el sol tropical cansat amagat darrera la polseguera argilosa, el traüt dels carrers de Bangui on un de cada quatre vehicles (ho he comptat una bona estona), són 4x4 o pick-ups de ONG o institucions internacionals.  També recordo clarament, i ho vaig deixar escrit, la imprompta que em va provocar topar-me amb una ciutat confinada quan vaig tornar a Barcelona, i quan vaig entrar a casa per començar el meu propi aïllament. Que va durar poc, deu dies després estava encofurnat a l’hospital, després a les residències d’avis, pressons, a la comunitat. Un viatge al·lucinat on, un cop els peus posats sobre la terra vermella de Bangui em costa de reconèixer-m’hi. També em vaig adonar que contra el que pugui semblar, raonar aquí a la República Centreafricana era més fàcil. És molt senzill plantejar les coses quan es confronten de forma diàfana i al cap i a la fi no són problemes que m'afectin directament: no volem que les joves s’infectin del VIH, que els infectats tinguin accés al tractament, que les mares rebin una atenció en l’embaràs que eviti la taxa paorosa de mortalitat materna d’aquest país. I després, la Covid a les residències d’avis ho capgira tot. Quin sentit tenia evitar-la si el preu era buidar, desarrelar els avis, d’allò que els manteniar lligats en aquest món? el contacte amb la família, sortir a passejar...Hem creuat una estranya frontera on el progrés ja no és progrés. No sé què és exactament però ens porta a implantar vacunes absurdes als nens i més coses que em farien desviar la intenció  d'aquest escrit.  No tenim res, no posseïm res i encara més poc controlem i només ens queda romandre tossuts per conservar un bri de sentit, d’arrelament i mentre aprenem a deixar fluir la vida. Només queda la incerta espera que els troncs mastodòntics seran substituïts algun dia per nous plançons. Cal que neixin flors a cada instant.