Wagnerisme

 La lectura d'aquest estiu,  finalitzada en perfecta consonància amb el declivi de l'estació, ha estat "Wagnerism", una mena de monstruós assaig sobre la influència en l'art i la política de l'obra de Richard Wagner (monstruós pel volum de pàgines, quasi 800, i riquesa de referències i continguts) del crític i musicòleg Alex Ross. No m'atreveixo a fer-ne un resum ni cap mena de recensió, qui vulgui que se'l llegeixi. És d'aquelles obres que internament voldries que fos llegida però no t'atreveixes a recomanar perquè te la poden llençar pel cap per la densitat en continguts i el tema en sí mateix. I és que una única conclusió pot ser certificada i ho resumeix tot. Richard Wagner, el compositor romàntic que aspirava a l'art total o Gesamtkunstwerk, no pot provocar cap indiferència. I si la provoca és que no se l'ha escoltat ni apreciat adequadament. I quan parlo de no-indiferència em refereixo a la rendició i passió total pel seu art o al rebuig més visceral o les dues coses consecutivament com els va ocórrer a Nietzsche i a Stravinsky. Sembla impossible un terme mig i per aquesta raó era conegut en vida i després de mort com el "Meister" o mestre, però també el fetiller amb poder d'abduir emocionalment qualsevol. A més d'això, l'assaig impressiona i engrandeix aquesta figura per l'impacte que ha tingut, té i tindrà en totes les branques artístiques, i fins i tot en la política i no simplement com a banda sonora recurrent de pel·lícules sinó com a font d'inspiració, referent per assolir la consumació en l'art que molts han buscat i que qui més s'hi hagi acostat sense consumir-se ell mateix hagi estat el mateix Wagner. No cal que es faci referència directa a Wagner o s'utilitzi algun tema musical per descobrir la seva ubiqua ombra, com fa Alex Ross, inclosa l'inalineable associació amb el nazisme que aporta un ingredient més d'exaltada controvèrsia a tota la seva obra. Una segona idea que ja sabia sense haver de llegir l'assaig, és la astorant actualitat de les seves òperes. Una actualitat que fins un cert punt les poden fer inquietants, sobretot la darrera òpera de la tetralogia, Götterdämmerung o el Capvespre dels Déus. Hi percebo, i no dec ser l'únic, que en els temps de final d'època que corren hi ha més que una simple ressonància en la desaparició necessària si tot continua igual d'un sistema i un status quo que es basa en un neoliberalisme atroç que ha pretès construir un Wahalla inflamable. Com bé assenyala Alex Ross i els atents analistes de l'obra, el Capvespre dels Déus no és un relat apocalíptic, és un canvi de règim que es consuma ell mateix perquè ha nascut fill d'una ambició insana i irreal. I encara que sigui un comentari anecdòtic, la lectura d'aquesta obra em fa mirar amb condescendència el famós programa de Òpera amb Texans que emetia l'antiga TV3 i que vaig lloar en el seu dia en aquest blog. Ara em sembla una xaronada, sobretot quan va tractar Wagner. És un efecte secundari d'aquest tipus de lectura sense que negui el mèrit d'aquest programa de voler acostar l'òpera a tot tipus de públic. Una mica llastimós perquè el llibre fa no poques referències al wagnerisme a Catalunya, pioner en escoltar-lo i assimilar-lo com ho demostra que va ser aquí on es va executar Parsifal per primera vegada un cop van caducar els drets exclusius que tenia Bayreuth. 

Finalment, l'assaig em porta de cap a la qüestió sobre com un sol home va ser capaç de barrinar tot això i crear un obra que el trascendeixi d'aquesta manera (el mateix podem dir de Shakeaspeare o d'altres, és clar). Tractant-se d'un músic m'atreveixo a assenyalar que la inspiració li venia d'elevar els texts sobre els que es basava cadascuna de les seves òperes (els arguments són aparentment molt simples i fins diria que si fossin només un text força plans), amb una música que els transportava a una nova dimensió. Com si els electrifiqués o de cop il·luminés un escenari obscur amb llums. Certament, sona a l'art d'un bruixot. Els amants de Wagner se senten literalment transportats a dimensions desconegudes de la seva psique. No he sentit mai una atmosfera tant extàtica i expectant com la que vaig experimentar al Gran Teatre del Liceu en el darrer acte de Tristán i Isolda. Al final del Liebestod , quan la soprano deixa morir la darrera nota, hi ha uns instants de silenci on tot i tothom resta ingràvid i sembla que el públic dubti de trencar-lo amb el primer aplaudiment que s'alçarà com una onada apassionada. Després, com explica en el meravellós epíleg del llibre el mateix Alex Ross, caurà el teló i tornem a baixar en la realitat i a enfonsar-nos en el món, tal qual és.  

Divertim-nos fins a morir, literalment

 Divertim-nos fins a morir, aquest és el títol d'un llibre de Neil Postman que té ja els seus anys i crec que en vaig arribar a fer referència en aquest blog. Va fer un cert furor el seu dia, però recordant-ne el contingut, la vidriosa societat que dibuixava aleshores (entregada a un ludisme sense límits ni sentit) ha estat superada amb escreix. Aquest pensament m'ha vingut després de llegir un article-reportatge de la revista The Week, un setmanari anglès que és una delícia en qualitat i profunditat dels seus continguts que es publiquen sense baixar el llistó cada setmana. Trobo realment a faltar una lectura tant enriquidora a nivell local. Ja en parlaré un altre dia. El reportatge en qüestió parlava d'allò que s'ha vingut a anomenar turisme extrem, que és alhora caríssim. És a dir, que tot fent bona la dita que pagant Sant Pere canta, qualsevol persona amb recursos pot aspirar avui dia a arribar (o tenir "experiències", com s'anomenen), que abans només eren terreny per exploradors, científics de frontera o astronautes. La més coneguda són les expedicions a l'Everest que han arribat a devaluar-se. Cosa que em produieix una perplexitat nostàlgica car encara tinc memòria de les primeres expedicions catalanes a aquest cim viscudes com epopeies nacionals. I de la primera ascensió n'ha fet tot just 38 anys. D'altres ofertes d'aquest mercat puixant són les expedicions a l'Antàrtida (inclòs arribar al Pol Sud o bé en helicòpter o bé en trineu), descendir a les profunditats marines més pregones o llençar-se dins d'un coet fins l'estratosfera. Els preus oscil·len entre els 80.000 euros per l'expedició antàrtica bàsica o pujar el K2 fins 300.000 euros per gaudir cinc minuts estratosfèrics o baixar a una fossa abissal. O anar a llucar el Titànic. La recent implosió d'un batiscaf que es dedicava al negoci de portar gent a veure les despulles d'aquest honorable vaixell és el que ha suscitat aquest article. Contra el que es pugui pensar, que de tant en tant algun d'aquests "exploradors" mori de congelació, quedi dissolt en l'éter o quedi esclafat com un llenguado per la pressió marítima no fa res més que accentuar la demanda per aquestes experiències. El risc n'és un ingredient extrem, com demostra l'augment de la demanda per visitar un volcà indonesi on acabaven de perir una dotzena o més de turistes que s'hi varen voler acostar (literalment abrussats pel lapilli i la cendra ardent), un cop ocorregut aquest fet. 

 Com en tot fenòmen extrem o relativament minoritari tot això es pot llegir com el punt final d'un continuum en el que tots hi participem. Per un costat, quan normalitzem que es despensin sumes astronòmiques de diners en activitats en sí mateixes inútils o, diguem, quan es podrien destinar a causes menys narcisistes. No genera massa escàndol social que per exemple es fleti un jumbo per portar un sol futbolista amb molta anomenada al seu nou país de treball. Hem assumit implícitament el paradigma que el lucre no té perquè tenir límits, ni les causes per les quals es gasten els diners per més absurdes que siguin mentres es respecti la llibertat individual. El fet és que sense voler-ho tots estem arrossegats per aquest corrent, aquesta concepció general però a un nivell potser més modest d'acord amb les nostres possibilitats. Una de les característiques d'aquestes aventures enllaunades era que es venien com experiències úniques en el marc de investigacions o exploracions científiques, tot per fer sentir els il·lustres clients com a especials. No és que em resulti indiferent el final dels exploradors del Titanic, però sí que té un cert aire paròdic pagar 250.000 dòlars per entrar en un tros de llauna claustrofòbic i ser esclafat tot seguit en les profunditats de l'oceà. També hi ha un continuum entre els vulgars turistes i el final absurd de tot plegat. El mateix entre la proliferació d'oferta lúdica en forma de festivals que han sorgit com bolets en una tardor humida i l'ànsia amb la que juguen els promotors que no ens resistim de passar per aquesta vida sense deixar escapar una oportunitat que potser serà única (sigui un concert de Bruce Springsteen o visitar el Serengueti), i de les quals depèn que la nostra vida sigui significativa.

Era també en aquest sentit que un que es feia anomenar "influencer" justificava que es fes selfies en llocs arriscats (mig penjat dalt d'un gratacels a Abud Dabi i coses així). Perquè així la seva vida li resultava més significativa. 

La valoració així d'entrada és que es pugui tractar tot plegat d'una plaga de narcisisme extrem, on el sentit narratiu de les coses s'ha perdut, sense cap fil que els lligui (propòsit, història, direcció), i tot s'adreci a l'instant experiencial que exigeix que aquest sigui cada vegada més intens, extrem o exclusiu. I si simplement pagant s'hi pot tenir accés, doncs ja tenim el mercat per respondre a una demanda extravagant i finalment absurda.

Ahir per la nit m'estava rellegint un llibre fascinent "El Silenci de les hores", una investigació sobre la vida dels monjos cartoixans i vaig sentir un estranya pau tot immergint-me en aquest món que és l'antípoda més extrema al divertim-nos fins a morir. Un món on preval el silenci, on es busca l'eternitat en un pam de terra a l'abast de la mà i el temps es deixa fluir sense més tot seguint una vocació que inflama de sentit aquesta forma de vida tan peculiar. I fins i tot la mort s'integra de forma meravellosa i els cartoixans s'enterren, sense taüt, directament coberts per la terra i amb una creu de fusta sense nom i sense flors. Com d'una forma menys volguda ho serem tots plegats.

Gràcies, Francisco Ibáñez

  Amb una dolça consternació vaig rebre la notícia de la mort de Francisco Ibáñez, el creador dels personatges Mortadel·lo i Filemó.  Fa ja força anys vaig llegir en algun diari en una secció de cultureta com aquests dos personatges estaven entrant en una plàcida decadència, com si fossin relíquies del passat. Lluny de tot això, han mostrat fins el final dels dies del seu creador un vigor i popularitat trans-generacional sorprenents sense necessitat que es renovessin encara que els àlbums anaven resseguint (amb més profunditat i ironia del que pugui semblar), tota l'actualitat. Sé que Ibáñez ha estat actiu fins el darrer minut, i que la parca l'ha sorprès literalment treballant amb els seus ninots. Un estrany privilegi en uns temps en què vocació i vida semblen nocions d'una altra època. 

    Vaig sentir alhora que la consternació, un sentiment genuí d'agraïment perquè puc dir, sense exagerar, que vaig aprendre a llegir amb els àlbums de Mortadel·lo i Filemó, i possiblement el sentit de l'humor que pugui tenir sigui perquè m'hi vaig abeurar quan era nen. La barreja d'astracanada, violència extrema exposada amb una ingenuïtat que la feia innocent (crec que se'l podria considerar un precedent de Quentin Tarantino), l'humor absurd i els detalls surrealistes en qualsevol racó de les vinyetes són encara una combinació que em fascina i tinc la certesa que em va impactar molt positivament quan vaig començar a llegir.  Allò que feia sostenible aquest univers hiperbòlic però que alhora projectava arquetipus d'una època i crec que alguna obsessió de l'autor (la presència de personatges alopècics és constant), era una bonhomia que feia entendre que el Francisco Ibáñez era una bona persona. No hi ha malícia genuïna en els seus àlbums i personatges, només són encantadorament absurds i penso si la realitat, si es mira bé, potser és ben bé així si se la mira des de l'angle adequat, i que no hi ha massa diferència, excepte en la seva innocència, entre els ninots de l'Ibáñez que en tots els remenadors de cireres d'aquest món que sí que són plenament absurds (i sense cap gràcia). 

També  per això, com tot bon personatge literari, Mortadel·lo i Filemó estaven dotats d'ànima a la seva particular manera. Sospito que no és fàcil arribar a aquest punt i reconec que em fa enveja una vida que va trobar un camí, una vocació, on s'hi ha projectat sense apartar-s'hi i ha deixat un llegat tan positiu en vàries generacions. D'això se'n diu una vida amb sentit, i aquí estic jo com a prova. Què hauria estat de mi sinó hagués tingut la fal·lera de llegir nascuda d'aquests còmics?

 I ara l'Ibáñez ja no hi és i em retorna també una sensació de consternació pels seus personatges que m'han acompanyat tots aquests anys, que queden definitivament glaçats en les seves vinyetes sense que ningú els pugui fer tornar a la vida, insuflar-los de nou la seva ànima estrambòtica i surrealista. És la metàfora més perfecta del que és un creador i la seva relació amb la seva creació. 

Moltes, moltes gràcies Francisco Ibáñez.

Kassumai

  Un d'aquests dies sortia de la piscina de bon matí, cap a les set i mitja, i anava a entrar a la boca del metro d'Arc de Triomf. Hi havia un noi d'origen sub-saharià, que vestia uns texans i una camisa vells i polsosos i calçava unes xancletes de goma. El cabell recollit en curtes rastes que feien més l'efecte d'un raspall. Estava en un racó, amb la mà estesa tímidament com si no s'atrevís a demanar almoina de forma oberta. M'hi vaig acostar i li vaig demanar què necessitava. Va començar a balbucejar en castellà la paraula "Reus", i vaig entendre que necessitava diners per pagar-se el bitllet cap allí. No portava diners en metàl·lic, així que li vaig dir si m'acompanyava a un caixer un moment. En sortir de dins del metro li vaig preguntar l'origen. Em va dir que del Senegal. En parlar-li en francès li va canviar la cara que fins aleshores reflectia una angoixa continguda. Li vaig fer precisar la regió. De la Cassamance. Li vaig dir que jo hi havia estat, fa molts anys, i encara el vaig saludar amb un Kassumai, que ve a ser l'equivalent al nostre "hola, com estàs?", en Diolà, la llengua autòctona de la regió. Aleshores va somriure obertament com si se li obrís el món (en certa manera, com si li revingués a casa l'eco de la seva terra en el moment en què es trobava més sol) i em va  explicar tota la seva peripècia. Havia saltat la tanca de Melilla (potser era un dels supervivents de la massacre de l'any passat), i encara em va mostrar una nafra al peu, recobert de durícies. Que tenia un amic a Reus i s'hi havia d'arribar per ser-hi acollit, però no tenia ni un sol euro. Que s'havia posat en aquell racó però no sabia com pidolar, i que fins i tot la gent semblava tenir-li por i se n'apartava. Vaig entendre, amb escreix, el seu rictus angoixat, en un lloc hostil, desconegut, assetjat per la malfiança i la marginació i sense recursos per poder arribar al seu destí. Encara em va dir d'on era concretament, de Cape Skirring. Després de demanar-li l'edat vaig calcular que quan jo hi vaig ser-hi ell era un nen de sis o vuit anys, i podria molt ben ser algun dels nombrosos infants que ens assetjaven per aquelles contrades (jo era aleshores un despistat estudiant de medicina que recorda amb certa vergonya la pobra representació del món que estilava aleshores). Li vaig donar els diners que necessitava i una mica més per a que esmorzés. Ens vam encaixar les mans (també plenes de durícies), i després d'intercanviar els nostres noms va fer via, a peu i amb pas content, cap a l'estació d'autobusos. Espero que hagi arribat bé al seu destí entre els seus amics. Al cap i a la fi, no ha costat gaire de donar-li un respir a aquest noi i una empenta que pot ser definitiva per a que se ne'n surti. 

 Escric això mateix quan ha aparegut un nen mort a les platges de Roda de Berà que ha estat ignorat més d'un dia , segurament l'únic rastre d'un naufragi d'immigrants (potser ens semblava massa obscè per ser veritat, com un missatger inoportú), i plouen les notícies de morts i supervivients de naufragis en pateres, de noms i cognoms com aquest Diolà amb qui, segurament, vaig estar ben a prop fa molts anys en un racó de la Cassamance. No sembla tant difícil acollir. Al cap i a la fi, nosaltres també estem de pas per aquesta terra i l'únic que ens justifica és que fem els gestos que calen quan se'ns presenta l'ocasió. I convertir-los en un hàbit. 

Redempció

  Per múltiples raons m'ha vingut de gust visitar aquest concepte. A part d'algunes circumstàncies personals, s'ha escaigut que he tingut l'immens privilegi d'assistir a l'òpera Parsifal, de Richard Wagner, al Gran Teatre del Liceu de Barcelona. Una ocasió per immergir-me en l'esperit de l'obra, que pot resultar interminable. Sempre faig la broma que les obres de Wagner es poden resumir en un tweet, semblant a les quatre notes que defineixen els seus grans temes musicals. Però és prodigiós com a partir d'aquesta senzilla trama, o d'aquestes quatre notes, ha bastit una sèrie de monuments musicals, operístics, teatrals, poètics, d'una profunditat insondable (i durar 4 o 5 hores). El més reconegut director d'orquestra de Parsifal,  Hans Knappertsbusch, li va dedicar la vida. Fa bo aquell concepte que la creativitat no és tenir moltes idees, sinó saber fer créixer una de sola. 

El Parsifal toca aquest concepte que avui dia sembla llençat a l'armari dels vells utensilis inservibles, la redempció. Probablement perquè reconèixer-lo implica la necessitat d'aquesta mateixa redempció, d'una sortida a les limitacions profundes que ens marquen com a homes, a la ferida amb que semblem néixer o les mateixes que la vida ens infligeix o ens infligim. Som éssers mancats, profundament mancats, i avui dia reconèixer aquest fet i fins i tot que no ens és possible superar-ho no sembla una actitud massa de moda i fins i tot políticament incorrecte i que pren forma amb la xaronada que hem d'alliberar-nos del sentit de culpabilitat judeo-cristià (encara espero algú que m'expliqui què vol dir això amb certa consistència i no recorrent a tòpics tronats). Tampoc parlo del simple i tòxic positivisme (allò tan imbècil que si vols pots), sinó, per exemple, d'una ànsia de plenitud i perdó que sembla que mai hagi de produir-se i que no depèn de nosaltres. La sensació de viure exiliats en un món on tot és inconnex i sembla mancat de sentit amb el que necessitem reconciliar-nos. Doncs d'això va el Parsifal, i a fe que la seva música arriba, com a mínim, a posar la qüestió de forma crua i amorosir-la, com fa tota bona obra d'art. I no és simplement un exercici terapèutic, un altre horrorós clixé que es posa a qualsevol cosa que ens faci bé, sinó un reconeixement d'aquesta mancança i sobretot que ens permet compartir-la entre els que vam oir i contemplar el Parsifal al Liceu. Encara tanco els ulls i em deixo bressolar pel preludi, buscant aquesta redempció.

Passant a un altre registre, ja he revisitat en aquest blog algunes vegades el que em sembla el millor còmic mai publicat, Tintín al Tibet. La intra-història d'aquesta magnífica obra també és una recerca de puresa, de redempció de Hergé en un període en què va trencar amb el bon xicot boy-scout que és on va néixer el Tintin. La predominància del blanc, la puresa del budisme, el valor d'allò que és bo simplement perquè és bo sense cap càlcul utilitarista, recuperar el triangle virtuós de Veritat-Bellesa-Bondat. I encara una altra pel·lícula que també em tomba bé, i que em va impactar perquè la vaig veure en una edat molt jove, quan no existien ni internet, ni netflix ni res, i anar al cinema era un esdeveniment i acabo de remirar. Parlo de La Misión on es combina, com en una obra que també pretén ser total, com les òperes de Wagner, un esplèndid guió, una meravellosa fotografia i l'extraordinària banda sonora de Ennio Morricone reblat per les actuacions de Robert de Niro, Jeremy Irons i un joveníssim Ian Neessen. També hi buscava una redempció en el drama de dos jesuïtes, impel·lits a adoptar dues posicions antagòniques però que els porten a la mateix final, una mort violenta, però que de la que no poden escapar si segueixen la seva consciència, si volen sentir-se redimits, o reconciliats amb la realitat que és una mena de redempció. 

Fugir d'aquesta necessitat és com fugir d'estudi, i només pot portar a una vida condormida. Aquest és el drama...

Presoners de la història

  Per Sant Jordi he defugit els llibres dels autors anomenats mediàtics (acostumen a decebre'm, tot s'ha de dir), i com sempre, deixo que un llibre em trobi a mi. En aquest cas va ser Prisioneros de la Historia, de Keith Lowe que dubto que trobi ningú més que se l'hagi llegit o hi hagi parat atenció. Té una mescla que a mi em captiva sempre, la barreja d'una erudició expressada de forma planera i aplicada a uns elements comuns, de manera que ens permeten fer una lectura innovadora de la realitat. En aquest cas és una anàlisis, fins un cert punt personal i subjectiu però molt i molt ben fonamentat i subtil (es nota l'erudició d'un historiador especialista en la Segona Guerra Mundial), de monuments sobre aquest període. La conclusió és clara, les lectures que fem de qualsevol bé amb una càrrega simbòlica o patrimonial poden ser molt més complexes, profundes i ambigües del que podríem suposar d'entrada. La història i la perspectiva que n'anem agafant fa fins i tot que aquestes lectures canviïn a voltes ben lluny de la pretensió dels autors del monument. O sovint deixen traspuar intencions ocultes que ni el mateix executor n'era prou conscient deixant-lo en evidència. Els passa com amb les bones històries, que un cop publicades (que vol dir exposades al públic), en perden el control i actuen autònomament on ens hi projectem i llegim coses que ni el mateix autor hauria imaginat. I molt sovint posant en relleu contradiccions que oscil·len entre la ironia i l'atrocitat. El tret comú és que tots aquests monuments (n'hi ha de tota mena, mausoleus, paisatges, espais de memòria, museus, relíquies de catàstrofes etc.), és que són presoners d'una història que precisament els empresona i els fa parlar més del que s'havien proposat. El que més m'ha sobtat ha estat que molts monuments que tothom consideraria respectables, amaguen idees inquietants o no tan pures com voldria una lectura superficial. O la lectura "oficial".  A tall d'exemple esmentaré la cúpula atòmica d'Hiroshima que té una segona intenció de recrear el Japó com una víctima que ha expiat el seu passat i està obligat a renèixer (passant de puntetes la seva culpabilitat), l'estàtua mastodòntica de Mayanev Gurman a Stalingrad per commemorar la batalla més atroç de la Segona Guerra Mundial que obvia la incompetència i menyspreu per les vides dels generals russos pels soldats rassos o la pintura que presideix la sala del Consell de Seguretat de la ONU que atesa la seva efectivitat i funcionament ha esdevingut una paròdia del que havia de ser aquest organisme. O com els nord-americans tendeixen a fer memòria de la Segona Guerra Mundial en termes heroics i quasi mítics obviant tics i episodis no tan gloriosos (a mi sempre m'ha provocat horror que es concebís la idea de bombardejar, fer desaparèixer el mapa sense més dues ciutats senceres amb les seves mares, infants, civils pacífics sobre els que va caure l'horror atòmic i es van fulminar, literalment, en pocs segons). 

 També el llibre m'ha escollit en el moment precís que hi ha tot el batibull entorn del ex-Valle de los Caídos, ara de Cuelgamuros (no sé quin dels dos noms sembla més sinistre, la veritat), que es vol desideologitzar en nom d'un suposada memòria històrica. Aniria bé que els que participen d'aquest maquillatge llegissin el llibre si més no per fer-ne una lectura adequada que és el que finalment donarà valor a un monument, sigui quin sigui el valor que li atribuïm i la lectura que en fem. Per tant, també, la simple "desacralització" d'un espai o la retirada, directament, d'un d'aquests epitafis de la història, cal que es pensi amb cura perquè pot tenir l'efecte contrari: una ideologització i sobretot, de prendre punts d'ancoratge amb la memòria col·lectiva i la nostra pròpia història per vergonyosos que ens semblin. 

En aquest sentit, m'ha fet pensar en el procés de culpabilització o criminalització que té lloc respecte als fets de la Guerra Civil. Ens és sempre més senzill pensar en termes de bons i dolents, de traçar línies concretes que ens orientin sobre on està la raó i allò legítim. Fa un temps vaig llegir uns quants dietaris de ciutadans corrents durant la Guerra Civil, editats en forma de llibre. Es percebia ben bé la transició des de l'eufòria bel·licista per derrotar l'alçament, fins el cansament final en que el desig imperant és que tot acabés, fos com fos, guanyés qui guanyés, però acabés. Només així es pot entendre la plàcida entrada de l'exèrcit Nacional a Barcelona. Una ciutat genuïnament rebel que veiés un perill d'aniquilació davant aquesta força s'hauria convertit en un fortí. Fa de mal recordar que tota resistència a la dictadura de Franco va ser més aviat residual i intrascendent per molt heroics que ens semblin el grapat de maquis, i que només va ser seriosa quan es va produir un canvi generacional i en aquest cas els vents de la història bufaven a favor. També és diferent la visió dels bàndols quan la tragèdia va mossegar una família de forma absurda, sigui per un afussellament indiscriminat per part d'anarquistes o en l'altre bàndol. 

La llei de la memòria potser hauria de preservar certs símbols i monuments, i més aviat atiar l'estudi i interpretació del que deien abans, i el que ens diuen avui. Com els ha ocorregut a alguns monuments analitzats en el llibre que ha motivat aquesta entrada, el temps els ha posat simplement al lloc que els pertoca sense que calgui demolir res. Alguns, fins i tot, han derivat en caricatura, d'altres, ens permeten entendre què pensaven, sentien i com es projectaven els protagonistes dels fets que volen recordar. 

Teseu i el laberint del Minotaure

 Aquesta setmana eren les jornades literàries a l'escola dels meus fills. Van demanar pares voluntaris per explicar contes i m'hi vaig presentar. Vaig escollir uns contes sobre mitologia grega, adaptats i il·lustrats per a nens, entre els quals ells (nens de 3r i després de 5è), van escollir la història de Teseu i el laberint del Minotaure. Va ser una experiència preciosa. Primer, perquè em va permetre vagar per l'escola durant l'horari lectiu i respirar l'aire i l'ambient d'una escola de primària. És una de les grans creacions de la societat humana, les escoles. Quina emoció sentir com hi palpita la vida, s'hi acull i es fa créixer els infants en tots els aspectes i com s'hi remouen, inquiets com peixos en una alegre peixera. I com es remouen els records davant els sorolls i olors de les aules. Tots reconeixerem que el pas per l'escola ens impregna tota la vida i em fa preguntar en quin punt ens vam tòrcer i vam perdre la espontaneïtat, la innocència i la creativitat que ho amara tot en aquest espai. Em sembla un paradís perdut i no entenc com no li donem tot el valor que mereix. També entenc com de cruel i determinant, en un sentit negatiu, pot ser quan aquest espai esdevé l'escenari d'abusos o d'un acolliment defectuós. No cal esmentar el bullying, els abusos de qualsevol mena o haver-se creuat amb un professor/a que no mereixia que tingués al càrrec cap nen. És com si robessin l'espai de paradís que aquesta vida ens té reservat a tots. I alhora com és d'important que en aquesta etapa se'ns creuïn pel camí les persones adequades. 

Al marge d'aquesta reflexió, la història que vaig explicar va ser un encert. I haver-ho de fer als nens primer de 8-9 anys i després als de 10-11 em va obligar a repensar-la i redescobrir-la. No em vaig limitar a contar-la, sinó a explicar qui eren els grecs que se la van empescar, què significava i perquè un text que es va generar fa més de quatre-mil anys encara ens pot resultar tant actual. En definitiva, vaig intentar ensenyar a llegir, que no és simplement saber desxifrar una gramàtica. Per exemple, Teseu era un heroi que amb l'ajuda d'Ariadna entra en el laberint, mata el minotaure i salva Atenes de la maledicció del rei de Minos que reclamava sis nois i noies cada any per a que el monstre mig brau mig home se'ls cruspís. Això em va donar a peu a explicar què és un heroi, algú que per sobre del criteri raonable de qualsevol altre, en aquest cas el seu pare, fa el que creu que ha de fer, allò que és bo. Si la història s'acabés aquí, quedaria coixa. Després s'esguerra, abandona de mala manera Ariadna que l'estimava, torna fent festes a Atenes i oblida posar la vela blanca al vaixells de manera que el seu pare, Egeu, creu que no ha tingut èxit i abans no toqui terra es llença per l'espadat avall cap el mar que a partir d'aleshores tindrà el seu nom (el mar Egeu). L'heroi, com tot veritable home, té un costat fosc, i als èxits el segueixen els fracassos. La vida és un clar-obscur. Teseu entén la lliçó i això el fa savi i un rei d'Atenes prudent. Enfrontar-nos al nostre costat fosc és potser la major de les heroïcitats que podem escometre.

Als nens els vaig explicar que les històries són com qui obre una porta i entra en una sala on no sap què hi trobarà, però si la història és bona hi haurà altres portes que si vol també podrà creuar. Per exemple, en la rel de la llegenda de St. Jordi hi ha un clar ressò de Teseu. Però també històries paral·leles que vaig descobrir durant l'explicació. Com la de Dèdal, el virtuós arquitecte que va construir el laberint tan bé que ni ell mateix en va saber sortir. No és veritat que homes de gran talent, al final han creat coses que els han acabat empresonant? Lligats a la seva obra ja no saben qui són o deixen de ser. Més patètics són aquells que sense talent han pretès crear alguna cosa de memorable i ni això han aconseguit. Són doblement presoners. Però més captivadora és la història del seu fill, Ícar, també enginyós, que amb plomes i cera fabrica unes ales per poder sortir ambdós volant del laberint. Dos missatges molt potents té aquesta derivada de la història. Primer, un de positiu. Quan estem enfonsats i atrapats en el nostre propi laberint i no trobem sortida, potser la solució és enlairar-nos amunt, per sobre del que ens atrapa i la pròpia mediocritat que no permet veure l'eixida,  saber albirar amb prou distància per escapar-ne amb el recurs de la nostra ment i creativitat. A voltes és tant senzill (però difícil!) saber mirar les coses d'una altra manera (és a dir, "volar"). I l'altra és que Ícar, massa content del seu poder, aprofita per enlairar-se enllà per atènyer el Sol però la calor li desfà la cera i es precipita. Ens diu que tota creació, per molt enginyosa que sigui,  pot portar en ella mateixa un germen de destrucció (personal o col·lectiva). Podem trobar molts exemples en la història, però no us sona d'alguna manera amb tot l'enrenou que tenim ara de la Intel·ligència Artificial o el ChatGTP? No amenaça aquest progrés prodigiós de liquidar la nostra creativitat, el que ens fa homes? I no cal esmentar el mateix canvi climàtic (potser estem a les beceroles d'una hecatombe), que el nostre suposat progrés està provocant.

És astorant com els antics grecs ja havien acumulat tanta saviesa amagada darrera mites o fets que ens semblen prodigiosos mirats d'una forma superficial. Van saber pair centenars d'anys d'història i crisis per entendre la naturalesa de l'home i de la història, moltíssim abans que nosaltres que anem de llestos. Ens ho han llegat i no sabem llegir-ho. Això ens fa doblement imbècils. 

A més de tot això, jo em quedo com a lliçó el que aquests nens m'han recordat i fet redescobrir. Que val la pena posar-nos-hi per obrir un horitzó que els valgui la pena llençar-se a la vida. Tota una heroïcitat. 

La Verge del Rocío a TV3

 No m'agrada escriure sobre polèmiques espúries com la provocada per la paròdia sobre la Verge del Rocío al programa del Està Passant de TV3, però faig una excepció i llenço aquí quatre idees que em suscita una polèmica d'aquest tipus, no la polèmica en sí mateixa. 

En primer lloc aplico una norma, que reconec massa exigent, a l'hora de fer mofa o sàtira del que sigui, i és que abans se n'ha de ser capaç de parlar-ne amb coneixement i de forma seriosa. Aleshores es dona la forma més elevada de l'humor, la ironia. No és una norma aplicable i per tant ni de lluny pretendria cohartar la llibertat d'expressió de ningú. És una simple posició personal i crec que tinc prou bagatge per adonar-me amb certa rapidesa quan qui fa una paròdia compleix aquesta condició. Per exemple, en la meravellosa comèdia de Woody Allen "Midgnight in Paris", caricaturitza la crème de la cultura dels anys 20 del segle passat que pul·lulava o havia pul·lulat per París. Hom se n'adona ràpidament que només es pot escriure un guió semblant des del coneixement real i fins i tot profund d'aquests personatges (Hemingway, Picasso, Dalí, Buñuel, Henry Miller...). Quan detecto que és exactament el contrari,  deixa de fer-me gràcia de forma automàtica i involuntària. La segona norma és la simplificació, allò de prendre l'anècdota, el detall, pel tot. Per exemple, quan un dels humoristes que ha generat l'esmentada paròdia de la Virgen del Rocío es defensa contra les acusacions de certs sectors de l'Església Catòlica (la institució més al·ludida en aquest cas), qualificant-la de "secta dirigida per pederastres" o el segon en discòrdia demana als bisbes que es preocupin més de la pedràstria que de criticar-los, denota una posició d'aquest tipus. I desafortundament és una pràctica ja estesa com una metàstasi utilitzada per desacreditar xaronament qualsevol posició política o col·lectiu. És un tic accentuat per l'actual cultura del tweet que redueix les anàlisis a petites càpsules sense cap reflexió. També denota un abisme entre el pretès ofensor i  el pretès ofès que fa difícil o impossible qualsevol encontre o reconciliació.  Quan es dona això, també deixa de fer-me gràcia la paròdia, també de forma automàtica, perquè redueix l'humor a un hihihi-hahaha depriment (normalment, la categoria d'aquest tipus d'humor fa un recurs sistemàtic als temes sexuals suposo que per manca de més recursos). La tercera norma que també respon a una inclinació personal és que jo m'estalviaria de fer cap mofa si això ha d'ofendre  ningú. Ho subratllo de nou, és una inclinació personal que té a veure amb la meva sensibilitat i de nou no es tracta que sigui un límit cohercitiu de la llibertat d'expressió. No parlo en el sentit d'incomodar, remoure consciències o fer reflexionar posant de relleu hipocresies, contradiccions o paradoxes que és el que fa una bona paròdia.  Si és així, també deixa de fer-me gràcia (per entendre tot el que dic, jo aconsellaria remirar els acudits gràfics del Perich que sí compleixen amb escreix aquesta funció de l'humor; destil·len una finíssima ironia i per això encara són descaradament actuals, o rellegir l'enyorat Pere Calders). I no parlo en aquest cas que qui se senti ofès siguin sectors de l'Església Catòlica o afins que a vegades parlen com aiatol·lahs que tenen l'ideal d'implantar una sinistra teocràcia, i n'han deixat anar de més grosses i fins i tot sense cap tic d'humor. Em refereixo a la gent planera pels qui, tornant a aquest exemple, la Virgen del Rocío forma part del seu paisatge sentimental, el seu imaginari col·lectiu on s'arrelen a una terra, unes creences o una tradició, tot plegat factors que ens fan profundament humans. El nostre Josep Maria Ballarín va saber traspuar en els seus llibres i escrits la profunditat, i diria que autenticitat,  d'aquests sentiments. Per tant, quan es dona un cas així, també deixa de fer-me gràcia potser per un excés d'empatia per algú com jo que quan mira un partit de futbol té el desig que ningú perdi (o potser, els qui tenen una  manca d'empatia són els que fan segons quines paròdies).  I ja deixo de banda la grolleria i la mala educació que responen a una altra categoria. M'és especialment desagradable veure a algú riure en aquestes circumstàncies, un espectacle decadent. I si es fa amb coneixement de causa ja entra en la categoria d'escarni, que és una forma de maldat. Aleshores ploro directament i no de riure.   O encara pitjor, quan qui pareix la suposada paròdia ho fa des d'una posició de suposada superioritat moral que també es pot percebre. En aquest sentit, no em sembla de rebut que el mateix humorista  hagi fet saber que ha rebut amenaces de mort a través de twitter i les xarxes socials. De sonats amb ganes no només de tirar pedres al terrat aliè quan se'ls dona l'oportunitat o directament trecar els vidres, en va plena la xarxa. No és cap novetat. Malauradament, no es podia esperar altrament per molt censurable que sigui i aquest argument és com fer-se l'orni. A mi mateix només per deixar anar a twitter que tan sàviament he abandonat que els gossos espantaven els ocells als parcs em va caure un vitupendi impensable. De nou, prendre l'anècdota pel tot i desqualificar així qualsevol contra-argument.  

Dit tot això i per sobre d'aquesta disgressió, considero essencial la llibertat d'expressió i per tant rebutjo qualsevol censura en la línia que s'ha defensat en els mitjans de comunicació a rel d'aquesta polèmica. Tothom té dret a mostrar la seva sensibilitat, intel·ligència, sentit de l'humor, en viu i en directe en la plataforma que li plagui. Que jo rigui, plori o mostri una planera indiferència també forma part de la meva llibertat.  

I suposo que que els escasos lectors d'aquest blog es deuen preguntar, quìna reacció m'ha provocat l'sketch? En primer lloc reconec les dots còmiques de l'actriu, els girs de guió i que personalment no m'ha ofès, potser perquè tendeixo a ser condescendent, i fins i tot m'ha fet esboçar algun somriure tot i trobar que és un humor fàcil i una mica groller i transgredeix alguns dels principis que he esmentat. El que em pesa més, al final, és el tercer punt i és que gent que té un lligam sentimental sincer amb aquesta representació de la Verge Maria s'hagi sentit afectada. Sempre em pot el costat dels perdedors en un partit de futbol...

P.D: Respecte a la devoció mariana, aconsello llegir el llibre de Josep Maria Ballarín "Santa Maria, pa de cada dia" (quin narrador!), que permet reconciliar-se i anar a l'essència d'aquestes manifestacions que han derivat a vegades a un barroquisme que convida, injustament, a riure-se'n. 

Sequera

  Plana sobre nosaltres com una ombra de mal averany l'espectre de la sequera. A efectes pràctics, si no fos per les imatges de pantans eixuts i pobles fantasmagòrics que tornen a la superfície de la terra com zombies del passat, poc que ho notaríem. L'aigua continua rajant quan obrim l'aixeta i les piscines per lleure estan ben plenes. Així es dona una dissonància cognitiva que fa que la campanya aquesta que ens recomana que mesurem l'aixeta la miri amb un agut escepticisme. Sobretot després de saber que el 20% de l'aigua potable es perd per filtracions en les canonades que ens la porten per manca de manteniment. No sona massa convincent per part de les autoritats pretendre arreglar-lo a cops d'aixeta. I només ara es clama al cel quan aquest vilipendi era ben conegut de fa anys. Ni que fos per una raó estètica, s'hi hauria d'haver posat fil a l'agulla. El que dèiem, no hem patit encara la necessitat real de l'aigua. I tot i així comencem a escrutar en els pronòstics meteorològics, per albirar si es congria entre les isobares del futur proper una d'aquelles borrasques que fa mesos que no veiem que regui el nostre país. També hi ha una inquietud més larvada, poc reconeixible encara, i és el reconeixement de la nostra vulnerabilitat, la fragilitat en la que vivim que al cap i a la fi depèn d'una cosa tant capciosa i fora del nostre control com que plogui i que cap intel·ligència (artificial o artificiosa), pot encara solucionar. I com tota crisi (ja ho vaig esmentar en els temps de la pandèmia), pot posar de relleu allò de què realment estem fets. Ja ho hem començat a comprovar amb les discussions de si es podran o no omplir les piscines municipals de lleure aquest estiu. Necessitat de Salut Pública en diuen. O la tensió entre la ciutat i els pobles que aixequen diferents visions dels drets, accés i usos sobre l'aigua. I no cal dir com es repeteix el deplorable espectacle dels partits polítics que per no sé ben bé quines àlgebres electorals són incapaços de posar-se a remar a la plegada en aquest assumpte. I si no plou, què? Ho llegeixo en una portada del diari ARA i la pregunta sona a amenaça. Em fa recordar una entrada en aquest blog que comentava un llibre sobre el setge de Leningrad, on unes circumstàncies extremes van fer sortir comportaments aberrants, autèntics monstres. No espero que arribem a practicar el canibalisme, però, certament, si s'encadena un estiu llarg i tòrrid com el de l'any passat (i ja hem començat amb un març més anòmal que mai, quan va ser al maig que van arribar una primera, persistent i malaltissa calorada), com reaccionarem com individus i societat? Hem muntat un tinglado de societat i sistema econòmic que depèn de que sempre que obri l'aixeta ragi l'aigua que vull. 

  El futur ja no és el que era, com deia aquell. La vida de generacions i generacions s'ha afaiçonat al voltant d'unes estacions previsibles que semblaven obeir a un ordre superior i s'hi arrelaven tradicions i creences. Hi havia un temps per tot en aquesta vida, per sembrar, per collir, per festejar. Ara mengem castanyes amb màniga curta i el cultiu del mango cada vegada arriba més a prop. Tot plegat provoca una certa sensació de desarrelament que convida a aplaudir les processons demanant pluja. I no pas per una pensament tipus Deus ex machina, sinó pel desig de trobar un sentit a tot plegat, d'arrelar-nos de nou i creure que és impossible que els rius deixin de portar aigua. La sequera doncs, no només és material, pot trastocar les nostres vides en molts sentits, no simplement per a que no poguem omplir la piscina. Destrueix el pas acompassat de la vida, trastoca paisatges i fins i tot ens pot destruir. 

 Escric això quan encara no s'albira cap pluja que un dia o altre, per probabilitat, hauria d'arribar, i com sempre només caldrà una tongada generosa de borrasques i llevantades per a que tots aquests auguris i mals averanys quedin esvanits amb una rapidesa sorprenent, com les mateixes experiències de l'epidèmia. No n'aprendrem res fins que la patacada sigui irreversible, i aleshores serà per una simple lògica de selecció natural.

La vida al límit: Covid-19 i residències d’avis

  Ja sé que és un tema que ens resulta curiosament remot, la nostra memòria històrica acaba allà on ho va fer la Guerra de Troia, i tot el que té a veure amb els dramàtics primers mesos de la pandèmia de la Covid-19 són com aigua passada. Un vel d'oblit s'ha estès i fa riure allò que la pandèmia ens canviaria i bla, bla, bla....especialment dolorós l'hecatombe que va suposar durant la primera onada i l'impacte del SARS-CoV-2 en les residències d'avis, i sobre la qual vaig escriure algunes entrades. De fet, i seguint una lògica biològica, a hores d'ara la meitat dels avis que la van sobreviure ja no deuen ser entre nosaltres, són uns dos anys més o menys la mitjana de vida un cop ingressen a una residència....a rel d'aquesta experiència personal vaig fer una mena d'article on pretenia condensar-la, però m'he trobat en què ja no interessa gaire ningú.  Així doncs, empasto aquí l'escrit per a qui li pugui interessar:

La vida al límit: Covid-19 i residències d'avis

Entre març i maig del 2020 van morir el vint per cent dels residents de llars d’avis amb la primera onada de la Covid-19, poc més de 2000 a la Regió Metropolitana Nord de Barcelona. Un article de New York Times assenyalava ja aleshores l’escassedat d’imatges de la tragèdia, pel que excepte els treballadors d’aquestes institucions i el personal sanitari que hi va intervenir, pocs tenen una visió del que va ser l’abrupta entrada del SARS-CoV-2 en les llars que en van resultar afectades (aproximadament la meitat). I qui no veu, difícilment sent. La confluència de l’extrema vellesa, la rapidesa de la infecció i la manca de recursos per atendre una situació inesperada és probablement la situació més traumàtica que molts professionals de la salut hauran mai viscut.  En algunes van arribar a morir fins la meitat dels usuaris en pocs dies, molts sense l’acompanyament que mereixien. Aquí no va acabar el calvari pels avis institucionalitzats.  Tot seguit van caure les restriccions per protegir-los de la infecció, privant-los durant mesos del contacte físic amb els seus familiars, per molts el darrer vincle que els arrelava en aquesta vida. No es compten com a víctimes de Covid-19 els que van claudicar i es van deixar fondre en la tristesa. Però ho són. I els familiars dels que ho varen suportar són testimonis del deteriorament físic, psicològic i cognitiu que van patir  a causa d’aquest aïllament. Com vam arribar a una situació semblant? Ha estat culpa de la Covid-19 com un imprevisible accident? No es tracta de fer una anàlisis epidemiològica que n’hi ha hagut a bastament. Les residències d’avis són polvorins per un virus d’aquesta mena: espais tancats on conviu estretament molta gent que a més és molt vulnerable a la infecció. Però això no ho explica tot.  Tota crisi, i una pandèmia ho és, posa en tensió i estripa les costures no-visibles de la societat. Són una oportunitat  de fer-ne una lectura de les estructures més íntimes i les pulsions que ens governen. Per exemple, una dada que ha passat massa desapercebuda en temps de lluita per la igualtat de gènere, és que a Espanya hi va haver un excés de mortalitat femenina comparada amb d’altres països durant la primera onada. Això s’explica perquè el 74% dels avis que viuen en residències són dones, i les residències també van ser comparativament més afectades en el nostre país que arreu d’Europa. Però aquesta elevada proporció no respon a la major longevitat de les dones, sinó a una estructura social i econòmica que les fa més proclius a viure els seus darrers dies en una residència geriàtrica. Segurament després de ser cuidadores elles mateixes i enviudar, es queden sense suficient empara familiar o econòmica per continuar al docimicili.

  Les residències d’avis van començar a proliferar els anys 90 del segle passat i responien a la necessitat creixent de cuidar una població geriàtrica cada vegada més nombrosa i la incapacitat de les famílies per assumir la cura de familiars dependents al domicili per la confluència de varis factors: l’atomització i empetitiment de les unitats familiars, la pèrdua del teixit social comunitari que pugui repartir les càrregues, llars inadequades per espai i estructura per acollir persones dependents i la benvinguda inserció de la dona en el món laboral que limitava (no l’ha equiparat de cap manera!), el seu rol de cuidadores. I un augment de la longevitat, que malgrat els avenços biomèdics, significa en gran mesura un allargament de la vellesa. I per tant no només una alça imparable en nombre de gent gran, sinó  amb múltiples patologies i més fràgil. Un recent article al The Week d’una General Practioner que exercia a Londres (la nostra metgessa de família), descrivia la transició  durant 30 anys d’exercici professional, des d’un perfil de pacients domiciliari autònom fins la fi dels seus dies cap a la proliferació de pacients amb múltiples patologies cròniques que no donen gaire més marge que la cura, l’acompanyament i l’administració acumulativa de medicaments. I tot agreujat per una retallada en els recursos per atendre una societat cada vegada més envellida i depenent. Un metge de família del nostre país podria subscriure el  mateix sentiment de frustració al final de la seva carrera que expressava aquesta metgessa anglesa.  Les residències, alhora que han proliferat, tampoc s’han adaptat (no van ser pensades en aquest sentit) a aquest canvi progressiu de perfil cada vegada més fràgil de la gent gran amb la conseqüent inadequació dels serveis i alhora, elevadíssima vulnerabilitat al SARS-CoV-2. 

L’evolució social i demogràfica ha fet que les residències d’avis siguin allò que se’n diu una oportunitat de negoci si es deixen, com així ha estat, a l’arbitri de la iniciativa privada i les lleis del mercat: una demanda creixent assegurada, amb uns estalvis o recursos disponibles ni que sigui en forma de mínima pensió dels clients, on moltes despeses s’externalitzen al sistema públic (per exemple, en cas de malaltia que requereixi hospitalització o cures específiques), alhora que hi ha una molt insuficient oferta pública de places que priva de qualsevol competència. Però també capacitat de liquiditat molt diversa de les famílies que fan impossible l’accés a certs estàndards homogenis de qualitat. Si afegim la laxitud i en alguns casos deixadesa dels criteris de qualitat exigits per l’administració pública, s’explica l’astorant diversitat de residències: públiques en general de grans dimensions, pertanyents a ordres religiosos amb una llarga tradició històrica, fundacions que conserven ideals de servei i visió social però sobretot de tipus privat que tenen com a objectiu el benefici (o diguem-ne rendibilitat) i en alguns casos el lucre. Això inclou des de particulars que reformaven un antic casalot, un xalet o un pis i hi establien una llar d’avis  fins cadenes de residències que tenen al darrera fons d’inversió. El tret comú és la inadaptació creixent al perfil cada vegada més fràgil del resident, agusat també perquè no és fins estadis molt avançats de dependència a ingressar en una residència geriàtrica. Menys del 10% dels residents ho fan de forma voluntària. L’entrada a la residència es contempla com el darrer recurs abans d’abandonar el domicili de tota la vida. Efectivament, el trasllat a la residència es percep com un desarrelament, una mena d’exili no només  físic, fins i tot social que arriba a provocar un cert sentiment de culpabilitat per part dels familiars. La gent gran i particularment els avis institucionalitzats entren en una mena de categoria on se'ls priva de l’autonomia (no pas física, que està ja molt limitada), sinó en un sentit kantià del terme com a subjectes malgrat tot lliures i autònoms que està a la base de la seva dignitat. Fa pensar en una tornada a la infantesa, quan encara no s’és subjecte de ple dret però aquí els drets es sublimen de forma passiva. En un llibre precoç i lúcid publicat al final de la primera onada (Epidemiocracia), ja s’assenyalava que el tracte a la gent gran no era comprensible des d’una perspectiva dels seus drets i necessitats inherents. Aquesta violació fonamental però tàcitament acceptada també explica la implantació de mesures draconianes sense que es tingués en compte el que haguessin volgut els avis que les van sofrir, sovint contra la evidència que ja teníem aleshores, per evitar l’entrada del SARS-CoV-2.  Per exemple, ja sabíem que els aïllaments prolongats dels infectats justificats per la positivitat de la famosa PCR, després de 7 o 8 dies ja no tenia relació amb la infecciositat. O que l’entrada del virus a les residències el vehiculitzaven els treballadors, rarament els familiars si ho feien amb unes mínimes condicions de seguretat que no impedien fins i tot el contacte físic amb els seus fills i familiars. I finalment, aquestes mesures no responien a la gran diversitat d’establiments que permetien molta més flexibilitat. Aquesta política sanitària estava en clar contrast amb les mesures implantades en una altra població també institucionalitzada, però en els serveis penitenciaris. Les necessàries mesures es van implantar però amb tota la cura per a que no provoquessin aldarulls en forma de motins i respectant els drets inherents dels presidiaris que estan constantment sota el desitjable escrutini dels seus advocats i els fiscals. Els avis no han organitzat mai un motí, però tampoc són culpables de res. 

  Però anant més al fons de la qüestió, les mesures implantades responien a unes pulsions menys evidents: una aproximació purament biomèdica de la infecció (cal evitar-la sense més consideracions), la necessitat de tenir unes instruccions diàfanes sobre què calia fer en forma de protocols que esvaeixin el comprensible terror que la infecció produïa (sobretot en els treballadors que havien viscut brots durant les primeres setmanes de la pandèmia que van deixar un llast traumàtic), però que alhora anul·lava el sentit crític a l’hora d’implantar-les i finalment, la creixent fiscalització en tots els àmbits de la nostra societat (la paraula “denunciar” davant qualsevol conflicte ens cau cada vegada més fàcilment de la boca). Això feia planar el temor que si irrompia la infecció de nou i es demostrava que no hi havia una adherència adequada protocols caigués sobre la residència (o l’entitat que la regentava) una denúncia de familiars o el ministeri fiscal actuant d'ofici. I de retuc una adhesió sense esquerdes a aquestes mesures i fins i tot exagerant-les en alguns centres (a voltes imposades pels equips directius de grans empreses que n’eren propietàries), tant per un excés de zel com per fer creure que era una garantia de qualitat. Es va arribar a donar una mena de cercle viciós en què es volia evitar situacions com les viscudes en què els avis van perir aïllats perquè en tant que infectats no podien tenir contacte amb ningú, però alhora calia evitar aquest contacte per a que no es donés una situació semblant. Mesos més tard, es podia observar com certs establiments residencials feien gala de les mesures de bioseguretat implantades com un recurs publicitari al costat d’una fotografia d’un avi amb posat joiós.  Aquesta espassa de Damocles efectivament ha caigut en algunes institucions però allí on ha prosperat ha estat perquè la Covid-19 va posar de relleu greus disfuncions de certs establiments. 

Com hem dit abans, hi ha una gran diversitat d’establiements i la majoria ofereixen una atenció adequada pels nostres avis dins un ample ventall segons l’esforç i els recursos de que disposen. La por a l’estigma del col·lectiu de professionals i institucions que treballen en l’àmbit geriàtric,  atiat per alguns escàndols mediàtics, no és de cap manera just. Però n’hi ha en què el mot dignitat trontolla o s’esvaiex. A rel de l’encertat decret que va posar les residències sota el control directe dels equips d’Atenció Primària, va permetre que fossin testimonis que en certs establiments, no es respectava la dignitat dels avis.   És una realitat, com la que tot exili comporta, que ens ha passat massa desapercebuda i que també n’és culpable, per deixadesa, l’administració que hauria hagut de vetllar perquè certs mínims es complissin. Però també deguda a la tendència a assegurar certs marges de benefici que, com en tota empresa, poden venir de la limitació o retallada de la qualitat i/o les condicions de la feina que es realitza. I això també va tenir efectes sobre la vulnerabilitat a la Covid-19. En un interessant i gran estudi de les residències d’avis a Anglaterra, es posava de manifest la relació entre la temporalitat dels treballadors, formació i la baixa ratio treballadors/residents i la probabilitat de patir brots i brots més extensos de SARS-CoV-2. Més risc que la infecció entrés, menys capacitat de resposta a més de ser indicadors d’altres condicions de base que l’estudi no recollia.  Però també cal avisar que l’afectació de la infecció també va tenir un component d’atzar i que una residència en fos o no afectada tampoc indica d’entrada res de la seva qualitat.

Des d’una perspectiva més individual, la gestió de la Covid-19 en les residències d’avis va empènyer als professionals de la salut, si en feien una anàlisi honesta, a una situació vidriosa. En epidemiologia es plantegen els problemes en forma d’indicadors que permeten una mesura objectiva d’allò que s’assoleix o s’evita i es formulen en un sentit positiu. No accepta massa discussió per exemple provar de baixar la taxa d’embarassos no-desitjats en noies joves a l’Àfrica sub-sahariana o les morts per malària en nens. En el cas dels avis, evitar en sí mateix el risc d’infecció per SARS-CoV-2 i per tant la mortalitat per Covid-19 significava  tal com es va afrontar el trencament amb els darrers lligams que donen sentit a l’etapa final de la vida que fos com fos seria necessàriament breu: el contacte amb la família essencialment, i molt particularment amb néts i besnéts (altrament, com vam saber també, els nens eren transmissors poc eficaços de la infecció).  L’aproximació purament tecnocràtica doncs, potser arrelada en un rebuig a la idea d’acceptar el risc de morir que tots en qualsevol moment tenim,  buidava de sentit la intervenció i filtrejava amb l’absurd. Dit planerament, els avis no moririen de Covid-19, però sí de pena o amb tristesa. Ningú va preguntar-los què preferien, si una protecció bunkeritzada contra la Covid-19 o mantenir el contacte amb els seus familiars, posant en evidència l’exili social del que parlàvem. I encara que no estiguessin en condicions de respondre res, sabem la resposta.  I no va ser la correcta per part de les autoritats sanitàries i referents mediàtics, algunes amb un desconeixement clamorós del que realment significava la Covid-19 a les residències d’avis. I aquesta resposta s’explica per una confluència de factors psico-socials que la pandèmia ha posat de manifest i que ara contemplem com s’hi ha clos de nou un vel que les fa opaques fins que una nova crisi les faci paleses de nou. Algú recorda encara  quan es deia que la pandèmia suposaria un canvi en la nostra manera de pensar, viure i actuar?

En un cert moment de la vida se’ns desperta el corcó de la temença a una vellesa desatesa i dins dels plans de futur, més o menys conscients, apareix la dèria d’estalviar, cavil·lacions sobre la dimensió de la pensió que fruïrem i finalment  la por a la decrepitud i la dependència.  També el desig de no ser en el futur una càrrega pels nostres fills o nets. Envellir, com deia Bette Davis,  no és per a covards. En un giravolt que frega el sarcasme, no és impensable que molts diners dels fons dels plans de jubilació que aquests pensaments conviden a subscriure estiguin precisament invertits en la indústria geriàtrica (dos mots que em repugna casar en una frase). No sembla que estiguem per la feina de revertir la piràmide demogràfica, ni tan sols d’acceptar la immigració que pal·liaria la gerintrificació de la nostra societat. Alguns coven la idea, com patètics nous Prometeus, que la ciència farà de la vellesa una lacra del passat, amb un clar arrelament en el pensament màgic que tot es pot solucionar amb una intervenció purament tècnica. Però si això pogués succeir, res no esborra el que fins ara hem viscut i ens ha fet constatar la Covid-19, ni revertirà el final no merescut de molts avis del nostre país. De forma més realista i pragmàtica ja s’advoca per potenciar les cures a domicili (el País Basc n’és pioner), repensar el model de residències tant des d’un punt de vista arquitectònic o més enllà, dels mateixos habitatges i el teixit urbà, i models de residències integrats en el teixit social (idees i exemples no en falten, com integrar els espais exteriors amb llars d'infants), que les facin més en la mesura humana i no llars d’exiliats. Però això només serà possible amb una clara voluntat social i la iniciativa pública. Hi ha certs àmbits al marge de consideracions ideològiques, que com ha demostrat la pandèmia no es poden deixar a la mà invisible d’Adam Smith i executada pel sector privat.   En tot cas cal atrevir-se a pensar-hi amb una certa profunditat si com deia aquell no ens volem perdre la meitat de la pel·lícula. I pensar honestament no és de franc. 

Ous de esquistosoma d'un immigrant

 

Leni Riefenstahl

  M'hi torno, després d'uns mesos, amb aquest fascinant personatge. Després de l'encontre fortuït amb el seu àlbum de fotos "Àfrica", al mercat de llibres de segona mà de Sant Antoni, tenia entre cella i cella conèixer més la Leni Riefenstahl. He pescat d'una biblioteca pública (quina meravella d'equipaments tenim al costat de casa!) les seves memòries escrites el 1987, quan tenia exactament 87 anys. Me les estic acabant goludament. Si algú creu que la vida li és grisa i avorrida, si us plau, que no les llegeixi perquè per contrast, ho acabarà confirmant d'una manera que pot ser cruel. La mateixa Leni diu que ha viscut tres etapes cadascuna de les quals hagués valgut per una gran biografia, en totes ha lluitat tossudament i hi va excel·lir: com a dansaire i actriu, com a realitzadora de pel·lícules i documentals, com a fotògrafa africanista, com a reportera submarinista ja passats els 70 anys...i encara en una entrevista al torn dels 100 anys (va morir als 101 anys) pensa en una darrera etapa, la sisena i si Déu vol diu textualment, en què afirma que cal restaurar la bellesa cultural i natural d'aquest món. Tot un testament vital reblat el 2001 per una protagonista del tot el segle XX. I al llarg del seu segle va tenir relació sovint molt intensa amb una corrua al·lucinant de personatges que n'han estat representatius i pels que donaríem ves a saber què haver conegut: Hitler, Mussolini, Mike Jagger, Francis Ford Coppola, Henri Remaque, Jesse Owens,  Picasso, Cocteau...i tot un llistat enlluernador.

 Hi ha unes constatacions que m'agradaria assenyalar de la Leni després d'aquesta lecutra. Primera, va ser la personificació de les contradiccions que vulguis o no tots ens trobem arrossegats si vivim amb certa consciència l'època que ens ha tocat,  però que ella va viure d'una forma extrema perquè s'hi va trobar com una figurant no pas anònima. La va escometre l'auge del Nazisme (davant el qual s'hi justifica sota una pàtina d'ingenuïtat)   i la Segona Guerra Mundial, que pel seu talent la va portar a treballar íntimament amb el règim Nazi i tenir una relació privilegiada amb el mateix Adolf Hitler. Mai va afiliar-se al partit Nazi, però aquesta circumstància la va llastrar com una ombra de plom durant dècades. Fins i tot avui dia, qui estigui desinformat però sàpiga vagament qui era Leni Riefenstahl el més probable és que faci l'associació mecànica com a propagandista del nazisme, sobretot a partir de les seves dues obres mestres El triomf de la voluntat i Olimpíada (documental sobre els jocs olímpics d'alemanya del 1936). Ha sofert una persecució quasi maníaca, no exempta de difamacions sense sentit. Però per sobre de tot prejudici que es pot arribar a comprendre, aquests monuments cinematogràfics han romàs com a obres mestres. Les tècniques que va desenvolupar aleshores van ser revolucionàries i han marcat tot el cinema posterior. En les memòries Leni Riefenstahl prova amb una insistència que no es pot dissimular de desempallegar-se de qualsevol complicitat conscient amb el règim Nazi i que en desconeixia la seva veritable naturalesa. Sembla sincera, però allò que més corrobora la seva sinceritat és la sensibilitat estètica, la mirada respectuosa i extraordinària que va mostrar més tard, ja entrats els anys seixanta, quan per atzar va tenir l'oportunitat de realitzar una sèrie de documentals i reportatges fotogràfics a unes tribus encara no contaminades pel món modern de l'Àfrica, molt especialment els nubis de l'est del que actualment és Sudan del Sud.  Mireu i fullegeu els seus àlbums i ho entendreu. Aquests àlbums també tenen el gran valor que documenten la trista dilució d'aquestes cultures, en els pocs anys que van transitar el primer encontre amb Leni Riefenstahl i els darrers reportatges que hi va fer. Altrament, i ja vist des de  la distància, la nostra comprensió del magnetisme que exercia el nazisme i el mateix Adolf Hitler ens resultarien encara menys comprensibles sense un document com El triomf de la voluntat. Ningú mínimament equànim s'atreveix avui dia a censurar-lo. 

El segon punt que m'ha captivat és el seu caràcter lluitador, persistent, resilient en diríem ara. Semblen increïbles la quantitat de dificultats, projectes estroncats, maltempsades, traïcions, contrarietats, difamacions i autèntiques campanyes de desprestigi que va patir aquesta senyora. Sobretot després de la Segona Guerra Mundial, però ja abans, i la seva capacitat de lluita i de trobar recursos personals i sortides o alçar-se de nou allí on tots nosaltres ens haguéssim rendit. Llegint la seva biografia arriba a angoixar i tot quan s'entrebanca una vegada i una altra amb contrarietats de tot tipus.  Penso que el seu secret, que no ho era tal, era una capacitat tant creativa com creadora desorbitada que l'empenyia a anar més enllà, a saltar finestres quan es tancaven portes i que de fet, és el que la va portar sense que mai s'ho proposés a totes les expedicions que va dur a terme entre els Nubis i els Massai i que constitueixen un llegat que no li podrem agrair mai. La trobada amb els Nubis precisament té un cert aire de redempció. Ja entrada en la seixantena i després d'anys de sabotatge de qualsevol projecte, vilipendi i frustracions es va trobar tot d'una acollida per una cultura prístina que no compartia cap mena de prejudici i que la va identificar espontàniament com una amiga. Va establir un vincle que no es va trencar fins al final de la seva vida i que, tal com ho expressa, la va consolar de tot el que havia passat. Només cal veure les imatges de plenitud i felicitat que va captar Horst, el seu assistent.  Possiblement la sensibilitat que mostra en les seves fotografies la va llaurar durant tots aquests anys d'ostracisme i sofriment. Només es pot apreciar la veritable bellesa, la grandesa de la creació i atiar la creativitat, si s'ha transitat abans per la foscor.  Quan Tolstoi comença Anna Karenina amb la famosa sentència que totes les famílies felices s'assemblen, i només les infelices ho són cadascuna a la seva manera, ja ve a dir que sense aquest íntim conflicte no hi ha creativitat ni creació. 

Un darrer apunt, abans no us llenceu com jo a devorar les memòries de la Leni. Si bé va excel·lir en tots els camps de forma enlluernadora (dansa, actriu, realitzadora, fotògrafa), no es tracta d'una gran obra literària tot i que és una lectura absorbent. En tot l'escrit i crec que és comprensible per tot el que va patir, hi plana un cert aire de justificació i victimisme. Potser és cert i realment es va creuar tant amb personatges indesitjables i roins com persones generoses i brillants. Però traspua la sensació que la Leni Riefenstahl devia tenir un caràcter força indomable, fins i tot irascible, que la predisposava al conflicte. La mirada felina que mostra en totes les fotos certament acovardeix. Potser en un món patriarcal i masclista no podia ser d'altra manera per reeixir com ho va fer.  Li falta el punt de sinceritat, de pouar en el costat fosc honestament, per ser una gran obra literària. En alguna cosa havia de ser normaleta aquesta admirable dona. És només un apunt personal que em convida a furgar en articles i altres memòries escrites sobre ella per entendre-la i conèixer-la millor.  Sobretot tenint en compte que si hagués estat prou precoç i lúcid jo encara hauria estat a temps de conèixer-la personalment.I també recuperar com pugui tots els àlbums de fotos que va publicar. Ahir mateix encara remirava el volum que vaig trobar al mercat de Sant Antoni i vaig saber admirar les fotos dels Nuba amb molta més profunditat. 

Estigma

 Se'm van posar les orelles de punta com una llebre i els ulls esbatanats com un lemur en sentir un fragment d'un d'aquests resums de final d'any que acostumen a emetre per la rádio. Era la secció de salut i invariablement es va esmentar el coronavirus i la verola del mico. Van posar el tall d'un jove de 29 anys que havia tingut aquesta darrera infecció, i comentava amb desgrat la reflexió pública del director general de la OMS en que assenyalava que quasi tots els casos registrats s'havien donat en homes que tenien sexe amb homes. Va qualificar de desafortunades aquestes declaracions i que el que feien era promoure l'estigma, però el que em va espaordir és que va justificar el seu enuig amb l'argument que era una cosa que li podia ocórrer a tothom. A veure, anem a pams. Primer, dades objectives. Totes les sèries publicades sobre els casos de verola del mico mostren una homogeneïtat que fins i tot sorprèn a un epidemiòleg. El 95-98% dels afectats són homes que tenen relacions sexuals amb homes, amb una prevalença del VIH del 35-40% i altres factors com l'elevada prevalència d'usuaris de la profilaxis pre-exposició del VIH (que es proporciona a persones amb criteris ben definits d'elevat risc de malalties de transmissió sexual). Des d'un punt de vista epidemiològic això té una lectura ben interessant. La verola del mico només ha estat capaç de progressar i mantenir-se un cert temps en el context de comportaments d'elevat risc de transmissió. Per això mateix ha estat incapaç d'expandir-se de forma sostinguda en la resta de la població. I també per això les mesures de contenció han estat tant efectives: teníem un grup ben identificat als quals s'ha ofert la vacuna i s'han promogut els hàbits de menor risc així com les mesures d'aïllament als casos d'infecció. La verola del mico, almenys en una forma epidémica, s'ha extingit encara que probablement anem observant casos esporàdics. És una radiografia i comportament paradigmàtic del que anomenem poblacions nuclears, aquelles que per les seves característiques de comporament o hàbits actuen com a reservoris d'infeccions que expliquen l'epidemiologia general d'una infecció. 

Té alguna cosa a veure amb voler estigmatitzar ningú establir un relat objectiu? No hauria, encara que entenc que existeixi aquesta por per l'interès d'alguns grupúsculs que agafen qualsevol pedra per llençar a la teulada que els convingui i per la història de discriminació i marginació dels col·lectius considerats socialment "diferents" que tots coneixem.  Des d'un punt de vista mèdic i de Salut Pública, ja vaig assenyalar en una anterior entrada que l'estigma és contraproduent com s'ha demostrat en vàries condicions sanitàries (drogaaddicció, alcoholisme, el mateix VIH, etc.). Impedeix l'accés i adherència als tractaments a les poblacions afectades, augmenta els comportaments de risc, accentua el sofriment psico-social i sobretot condiciona el tipus d'atenció i fins i tot la legislació que es desenvolupa per les víctimes de l'estigma. A part de ser una violació contra la dignitat de la persona i el seu dret, com a mínim en el nostre país, a accedir a una atenció mèdica igualitaria i de qualitat. 

Ara, d'això a pretendre eliminar l'estigma amb l'argúcia d'anivellar a tothom davant un problema de Salut Pública, és una manipulació del concepte i, si m'ho permeteu, una regressió a plantejaments infantils. Fent un símil amb el que va afirmar aquest noi, no és el mateix circular per una autopista a 200 quilòmetres per hora que a 100. Les possibilitats de fotre's una castanya i que aquesta sigui més greu són més elevades en el conductor dels 200 quilòmetres. Tots hi convindrem, com que també li pot passar al de 100 per hora, però molt menys sovint. Dons és exactament el mateix i no ha de fer témer ni generar cap estigma perquè sinó és blanquejar la qüestió de fons (l'estigma és una aprehensió social que tendeix a deslligar-se de les dades objectives i actuar pel seu compte), de forma falsa. I infantilitzar qualsevol debat o fins i tot fer-lo impossible (amb conseqüències paradoxalment pràctiques com evitar identificar sobre qui cal intervenir prioritàriament i amb un efecte anàleg al que fa el veritable estigma) tot tractant-nos i tractant els ciutadans com nens un punt malcriats. No assumir responsabilitats en el que fem o deixem de fer no té res a veure amb estigmatitzar ningú i em sembla que aquesta paraula s'està tergiversant el sentit i se n'abusa, com per exemple quan es parla de tabús, que en podríem parlar un altre dia. 

Fa uns anys també em vaig espaordir per les declaracions d'un actor pornogràfic (que havia estat company meu a la secundària abans de dedicar-se a a aquesta professió), que deia que als del seu ram no havia d'estigmatitzar-los pel risc de ser infectats pel VIH per l'activitat que feien, com tampoc es feia amb els cirurgians que també s'exposaven quan operaven. D'això se'n diu fer-nos combregar amb rodes de molí. 

El pensament que a voltes està subjacent en tot això mereix una reflexió. Per exemple, no crec de cap manera que tota acció o actitud mereixi una valoració igual que dilueix la nostra capacitat de decisió, d'assumir responsabilitats i al cap i a la fi de prendre decisions lliures i responsables, de valorar que hi ha coses que stan bé i d'altres no tant des de diferents perspectives, ni que sigui purament pragmàtiques que és el que s'estila avui dia (no pretenc anar gaire més enllà). No és el mateix circular a 100 que a 200. I recordar que la verola del mico hauria pogut tenir una altra història més dramàtica si fos més transmissible.