dissabte, 30 de desembre del 2023

Intel·ligència Articificial o Artificiosa?

 No em posaré pels camins filosòfics i conceptuals sobre què és això de la Intel·ligència Artificial (IA) ni l'impacte que tindrà, només una anècdota que m'hi ha fet pensar per reblar aquest any.

Un conegut meu ha fet un viatge a Sudàfrica de tipus turístic amb la seva família. Més concretament, ha visitat el Parc Krueger, un dels més extensos i sobretot el primer que es va crear a l'Àfrica. Té totes les facilitats imaginables per vagarejar dins del cotxe i veure tot allò que un turista espera d'un safari a l'Àfrica: Elefants, girafes, búfals, rinoceronts. Menys apreciat però per a mi immensament més interessant és l'observació d'ocells. Li vaig prestar una guia d'ocells del Sud d'Àfrica, un llibrac molt complet i ple d'il·lustracions. Fa pocs dies he vist de nou aquest conegut i me l'ha retornat. No m'ho ha dit directament  però no n'ha fet ús perquè ara tot quisqui utilitza aplicacions que només enfocant amb el mòbil l'ocell que veuen ja els dona immediatament tota la informació possible sobre l'animal en qüestió. Jo confesso que també he utilitzat una aplicació semblant però en aquest cas per identificar l'ocell a través del seu cant. 

Jo, que sóc aficionat a l'ornitologia des que era un nen, induït per un cosí meu també misàntrop de la naturalesa, i sempre em passejo per qualsevol racó de món amb els primàtics i una guia d'ocells, aquest fet m'ha fet reflexionar sobre el sentit mateix d'aquesta activitat, la d'observar i identificar ocells. Sé que fins i tot hi ha obsessos  que fan autèntiques curses per identificar tants ocells com sigui possible en un any o omplir el check-list d'espècies observables en una regió o en el món sencer, com si fós una competició. 

Quan jo observo ocells, o els percaço en la naturalesa, ho descric com una analogia a admirar una obra d'art amb l'excepció que en aquest cas té una certa semblança amb una activitat cinegètica sense que hagi de disparar cap tret o llençar un ham. Fins i tot diria que nosaltres no trobem els ocells, sinó que són ells que ens troben a nosaltres, que es deixen veure si els plau. Després ve la part d'escudrinyar com és, furgar dins la guia per identificar-lo si el desconec amb el tacte del paper entre els dits, observar què fa, com es relaciona amb l'entorn, perquè el veig aquí i no en un altre lloc, i una qüestió més estètica que neix d'una profunda admiració i sorpresa per tot allò que és viu, és natural. Sempre m'ha captivat l'astorant creativitat de la naturalesa amb la diversitat de formes i colors que els ocells poden exhibir. Resseguir a la tum-tum una guia d'ocells, i concretament el meravellòs Atles d'Ocells del Món de l'editorial Lynx m'extasia com una experiència franciscana. 

Tot plegat desperta en mi habilitats que semblen adormides, com una vegada que amb dos amics més estava perdut pels Andes Colombians, en el parc dels Nevados, sense mòbils i només amb un esboç de mapa que cobria una àrea com mitja Catalunya. Recordo perfectament com se'm van agusar els sentits, d'idientificar els detalls, i la capacitat de raonament i orientació per guiar-nos per aquella immensitat on si ens haguéssim perdut encara ens hi estarien buscant. I la realitat es va fer més palesa i rica, com si experimentéssim una epifania sensorial. 

Tot això té relació amb un verb anacrònic que a mi m'agrada recuperar, el mot aprehendre, que té un sentit més pregon que el seu descendent, aprendre, i és la interiotzació d'un coneixement, d'una experiència amb una estructura narrativa que li dona significat i sentit amb la resta de coneixements, experiències i sensibilitat que hom pugui tenir. I aquí sí que li trobo un límit objectiu a la IA, i a les crosses que poden ser fins un cert punt útils, com identificar el cant dels ocells, tals com les aplicacions per identificar ocells que he esmentat. Potser per aquest camí no arribaré a assolir cap check-list, però honestament, m'és ben igual. Ningú, cap IA, podrà aprehendre per mi, ni per ella mateixa, ni dotar de sentit i significat a tot allò que veiem i vivim.

Aneu, doncs, en compte amb els profetes de la IA, que més que artificial no resulti ser artificiosa i amenaci per reduir a ridícules cendres el que ens fa realment humans. 

Que tingueu un venturós 2024




dimarts, 26 de desembre del 2023

Paths of Glory

Quan era estudiant a l'Hospital Clínic de Barcelona existia una comissió cultural que organitzava, dinamitzava o canalitzava activitats culturals a la facultat. Va organitzar un cinefòrum a l'Aula Magna en la qual només ens vam presentar tres companys de curs i el representant de la comissió. Jo deuria fer tercer curs, si no recordo malament. No recordo pas que la meva promoció destaqués per implicar-se massa en mogudes estudiantils. La pel·lícula que es va projectar era "Paths of Glory" (Senders de Glòria), dirigida per Stanley Kubrick i com actor principal un superb Kirk Douglas. Rodada el 1957, recentment l'he repescada de la biblioteca pública i l'he mirada una vegada amb propina. Si bé recordo que em va impactar en aquelles remotes dates, ara m'ha enlluernat. És el que ocorre amb les grans obres d'art, a mesura que el temps ens llaura no només físicament, sinó piscològicament i si no ho fem del tot malament ens tornem més sensibles i amb més bagatge per apreciar allò que simplement ens va passar pels nassos quan érem joves. Si en tenim l'oportunitat i ens ho permetem,  rellegim i reinterpretem allò que havíem vist, oït o llegit fins al punt que  ens sembli totalment  nou. Una petita sinopsi de la pel·lícula ajudarà. Primera Guerra Mundial. Exèrcit francès. Uns Generals manen una assalt suïcida a les línies alemanyes sense cap raó lógica. L'assalt és un fiasco i la tropa comandada per Kirk Douglas (el coronael Dax), no passa ni de les primeres filferrades. El General de la Divisió els acusa de covardia, obliga a escollir a l'atzar tres soldats que són jutjats i executats. 

Jo recordo que el cinisme i indiferència davant del dolor i el sofriment dels generals Francesos, tant el general Miró que comanda la Divisió com el seu superior (quines interpretacions tant extraordinàries!), em va resultar creïble en la pel·lícula i per això la feia inquietant, però inversemblant en la vida real. El temps m'ho ha fet creïble a tots nivells, malauradament, i si bé no m'he vist embolicat en cap batalla ni trifulga bèl·lica sí que he pogut constatar l'existència més estesa del que ens pugui semblar del cinisme, la indiferència, el narcisisme  i perversions de tot tipus, i que potser només caldria una trinxera i una guerra per posar-ho tant palès com ho va fer Stanley Kubrick en la seva obra mestra. Probablement no hi ha millor film que reflecteixi l'absurditat de la guerra (potser a la seva manera, la novel·la "Quanta, quanta Guerra..." de Mercè Rodoreda ho és també si se la sap llegir bé).

Però  allò que més m'ha meravellat de la pel·lícula és que tot i ser rodada el 1957 li donat com uns centenars de voltes a les pel·lícules recents que tenen per escenari la Primera Guerra Mundial malgrat tots els avenços tècnics i digitals de que frueixen els actuals directors. I que ara em semblen xaronades. Les seqüències i els travellings són extraordinaris, traspuen realitat, verosimilitud i sobretot humanitat. L'escena de l'afussellament és simplement una genialitat i resumeix l'absurditat de tot plegat. Stanley Kubrick arriba a reflectir l'ànima humana no només dels cínics de torn, sinó del soldat ras que esdevé el veritable protagonista d'aquesta tragèdia i que l'anonimat engolirà irremeiablement de les cròniques de torn. L'espectador deixa de ser-ho i es troba i sent amb ells. La seqüència final en una taberna amb tot de primers plans dels rostres adustos amb un deix d'emoció és d'una profunditat i mestria que només un genir com Stanley Kubrick podia assolir. Cap recurs digital o intel·ligència artificial podrà reemplaçar-ho.

No recordo bé si vam arribar a fer un cinefòrum  en finalitzar la pel·lícula allí l'Hospital Clínic. Anys més tard a la mateixa Aula Magna, ara sí més plena, vaig llegir la tesi doctoral. Després em vaig deixar conquerir per un absurd cofoïsme que vaig pagar ben car, encara no havia après gran cosa però no ho sabia encara. 




dilluns, 25 de desembre del 2023

Israel, el somni i la tragèdia

  Escric aquesta entrada com una mena d'homenatge a Joan de B. Culla, recentment desaparegut i que he descobert ja massa tard. El teniu sentit, i llegit, de les tertúlies on es prodigava i els articles que escrivia als diaris sense ser conscient que era, possiblement, una de les ments ben ben ordenades que encara ens quedaven en el nostre país. Me n'he adonat quan a rel de l'esclat de la guerra a Gaza, per provar de parlar-ne amb una mica de propietat, vaig enxampar el seu llibre "Israel, el somni i la tragèdia: del sionisme al conflicte palestí", publicat el 2004. M'ha semblat un llibre que combina meravellosament el rigor, la didàctica i la claredat en un tema tant enverinat com és la qüestió israelina i palestina, des del naixement del moviment sionista la segona meitat del segle XIX fins principis del segle XXI. I molt il·luminador. Sense mirar en retrospectiva no podem entendre ni ponderar el que està passant. Tot i que hi ha coses imponderables que, segons entenc, tenen un valor absolut que poc pot justificar qualsevol antecedent històric com la mort de nens innocents sota les runes de Gaza. Al final, la realitat es redueix a uns fets irreductibles que ho relativitzen, minimitzen o fins i tot ridiculitzen qualsevol altra disgressió i que s'imposen i ens deixen nus d'arguments.

Al marge d'aquesta reflexió, a mi m'han quedat quatre apunts, que només tenen la pretensió de provar d'entendre com hem arribat al punt d'atrocitat actual i que potser ajudin a algú a provar d'entendre de què va tot plegat com jo he provat de fer. 

En primer lloc, cal diferenciar una etapa d'establiment i creació de l'estat d'Israel que podríem dir-ne pionera i que va durar fins la meitat dels anys 60, més o menys per la Guerra del Yom Kippur el 1973. Aquesta etapa està impregnada per un esperit pioner, idealista i amb una escora clarament de tipus socialista. La vessant religiosa-messiànica, sempre present, no és el motor de la causa de l'Estat d'Israel que lluita simplement per ser i donar sentit al seu motiu fundacional: donar refugi i protegir els jueus de tot el món de qualsevol intent d'agressio d'aniquilació. D'aquests temps són la Golda Meier, Ben Gurion i l'icònic Moshe Dayan. 

En aquest sentit, cal entendre l'efecte catalitzador, un catalitzador brutal, de la Shoah, o l'holocaust executat pel règim Nazi essencialment. El trauma històric, una autèntica falla no només pel poble jueu, però sobretot per a ells, és el que va dotar de la justificació moral que té avui dia el poble jueu i que fa que ponderem diferent el que fan o deixen de fer, tant nosaltres com ells mateixos. No és imaginable que un estat de tall diguem-ne occidental perpetrés el que està fent ara el Tsahal a Gaza. Sembla que hi hagi uns límits morals nascuts d'una culpabilitat històrica que els actuals dirigents aprofiten junt amb interessos geopolítics més o menys enrevessats. I aquí hi ha una anècdota que esmenta el Joan de B. Culla respecte ala Guerra dels set dies del 1967, quan els soldats israelians assetjats per quatre nacions àrabs alhora es repetien el seu "onzè manament xiuxiuejat a cau d'orella per 6 milions de víctimes del nazisme: No et deixaràs exterminar mai més". I d'aquí també el prestigi i adhesió incondicional a l'exèrcit, el Tsahal, com a garant d'aquesta promesa. I també permet entendre l'impacte emocional, la significació, de l'atac de Hamas amb l'assassinat d'un miler i escaig d'israelians.

Un segon aspecte que vull assenyalar és la inòpia i ineptitud dels països àrabs, que no van saber aprofitar les oportunitats per trobar un equilibri consensuat que evités conflictes majors, afavorint escalades, ressentiments i mals majors futurs. Sembla com si sempre apostessin a un cavall perdedor. Explicar perquè és complexe, però essencialment estaven dominats per interessos particulars, cabdillismes, visions tambe messiàniques i alguns líders força mediocres. A tot això cal afegir els va-i-ve de la geopolítica mundial, i per exemple és bo recordar que l'estat d'Israel difícilment hauria sobreviscut en els seves primeres etapes sense el suport de la Unió Soviètica, i més tard va ser la mateixa URSS que va recolzar explícitament i materialment els països àrabs per agredir-la, fins convertir-se en el bastió dels Estats Units a l'Orient Mitjà. I que explica alhora la immunitat de què gaudeix el Tsahal acutalment a Gaza.

Un tercer aspecte que té a veure amb el desenvolupament històric del sionismes, i és la transició de l'esperit idealista, pioner, cap a una situació de resistència, complexe de superioritat, permeabilització de les idees més messiàniques d'arrel religiosa amb grups molt rellevants que filtregen el fanatisme. El punt d'inflexió tot i que ja tenia recorregut va ser l'assassinat a mans d'un jueu ultraortodox de Yitzhak Rabin el 1995, en el moment que s'obria una oportunitat per establir un pau amb fonament en aquesta tràgica terra. No crec que hi hagi ningú que sintetitzi millor aquest esperit tràgic com aquest home encara de la generació dels pioners, bregat en la guerra, de línia inicialment dura però que va descobrir el valor de la pau i l'entesa com si fos una mena de redempció malgrat el naufragi que el seu assassinat va provocar. Després van aparèixer aquests personatges tant adustos, agressius i mancats d'escrúpols com l'Ariel Sharon i Benjamin Netanyahu, també afavorits per un eclipsi o dissolució relativa de l'esquerra sionista lliberal que fins aleshores havia estat preponderant. 

(Un apunt, m'ha cridat l'atenció que igual que amb l'assassinat del diplomàtic Comte Bernadotte a les beceroles de l'Estat d'Israel i que precisament treballava per establir la base d'una convivència duradora, l'assassinat de Yithzak Rabin, aquests magnicidis hagin estat acceptats amb certa aquiescència, no pas com una vergonya pública que empastifa la causa jueva i reflecteix l'extrema complexitat d'aquesta societat). 

Finalment cal afegir al còctel l'extrema complexitat de la societat israelita. Hi ha àrabs, hi ha cristians, hi ha laics, ateus, jueus religiosos amb tots els matisos possibles des dels messiànics que somnien en el Gran Israel i la vinguda del messies, fins grups curiosos com els paleo-jueus etíops rescatats del règim comunista imperant allí els anys 70 i 80 i tots els matisos que vulgueu segons la seva procedència de la diàspora: intelectuals, assimilats, jueus sefardites, de l'Est d'Europa. Per exemple, hi ha grupúsculs ultraortodoxos que diuen que això del gran Israel és una blasfèmia i que es refereix a una realitat celestial i per tant l'usurpació als palestins és totalment il·legítima. Caldria una vida per trobar-ne l'entrellat. Però tot i així, la idea monolítica de resistència, supervivència i adhesió a l'exèrcit al qual tothom està obligat a prestar servei, sembla que pervisquin per sobre qualsevol divisió i sensibilitat. Això també fa entendre la relativa passivitat de tota la societat davant el que el seu poble està fent actualment a Gaza.

Ara, però, torno a l'inici d'aquest escrit, i penso de nou què pot justificar la mort d'un nen innocent sota la runa de Gaza? Avui, dia de Nadal, Betlem desert i desertat amb el rerefons de les bombes és tota una metàfora de tot plegat. Fum, Fum, Fum...



P.S: L'epíleg del llibre del Jon B. Culla escrit el 2004 conjecturant sobre el futur d'aquesta terra i els esdeveniments que passarien és un extraordinari exercici de lucidesa, quasi visionari. 

dijous, 23 de novembre del 2023

Xifres

 

440.000 víctimes: Aquest és el número que va sortir tal qual a primera pàgina a quasi tots els diaris del nostre país com si fos la grossa de Nadal, amb el subtítol que aquest era el nombre d’abusats sexualment en el marc de l’Església Catòlica. Si el món rodés en el sentit adequat, aquest titular haurà de passar a la història com un lamentable exemple de dada  aberrant, des d’un punt de vista del rigor periodístic,  que s’hagi mai fet pública. Perquè l’informe d’on surt no esmenta mai aquesta xifra ni tan sols la metodologia aplicada. Surt simplement de multiplicar el percentatge dels enquestats (uns vuit-mil) que han afirmat haver estat víctimes d’abús sexual en aquest context (poc més d’un 1% de la mostra),  per tota la població de l’Estat. Com a epidemiòleg que tinc per feina bregar amb les xifres, no s’aguanta per enlloc aquesta projecció i no passaria ni un filtre mínimament seriós. L'informe no explica algunes coses bàsiques. Com de representativa és la mostra? En quina escala temporal s’ha fet la pregunta? Què s’ha preguntat exactament? Què es considera marc de l’Església Catòlica (en els anys setanta, quasi tota activitat cultural podia considerar-s’hi, i fins i tot els sindicats solien reunir-se als locals parroquials)? Què es considera abús sexual, hi alguna escala o tipificació? Encara més, si la mostra és talment aleatòria i representativa, un intèrval de confiança agafaria a la baixa un nombre ridícul de casos, menys dels que han estat individualent identificats i si es prengués l’intèrval màxim donaria una xifra que només podria explicar-se si tots fóssim  monges o capellans i pervertits sexuals.  A més, si es projecta aquesta dada pels religiosos i eclesiàstics en actiu durant el període d'estudi, surt una ratio per individu simplement impossible. I encara més inversemblant si es fes una projecció semblant dels abusos ocorreguts en altres àmbits que són la majoria (això totes les dades ho corroboren). L’estrany aleshores seria trobar una no-víctima o un no-abusador...Evidentment, aquesta crítica no exclou aquest comportaments i alguns depredadors sexuals han existit (podríem enlloc d’abusos referir-nos a collir espàrrecs i la interpretació seria igual d’aberrant).  No hi ha manera de rentar la cara a ningú malgrat aquesta burda manipulació, però fa mal sentir tertulians o suposats experts sucar-hi pa morbosament i fins suggerir que és una sub-estimació, amb un delit que per ells també, com l’apocament d’alguns portaveus de l’Església, denota poc interès real per les víctimes i el problema que traspua tots els àmbits socials. Els fem un flac favor tots plegats a les víctimes, i al problema en general. I m’omple d’un profund desencís vers la labor dels nostres periodistes que s’empassen (o s’inventen malèvolament) aquestes dades i empassem tant acríticament.

4.200 morts: Potser  ja són més, però és la darrera xifra estimada de nens morts a Gaza que he sentit durant la suposada guerra entre Hamas i Israel (aleshores, què és exactament segons Putin la d’Ucraïna que s’entesta a qualificar d’operació especial?). Sembla una xifra que de tant terrible, hagi de ser necessàriament abstracta. Perquè sinó no hi podem pensar fredament.  Només he sentit sincerament (i inútilment) escandalitzat el Secretari General de l’ONU. Talment com una tragèdia de la que no podem fer-n’hi res i tots els actors internacionals se senten lligats de mans i peus per intervenir i aturar-ho. I alguns reaccionen amb una fredor que fa pensar si hi ha alguna cosa de psicopàtic davant tanta indiferència. Com si fóssim tots sonàmbuls segrestats per un malèfic embruix històric i geo-polític. Però el fet és el que és. Milers de nens innocents que han nascut al lloc equivocat en el moment inoportú han mort sota la runa i sota la bomba als nostres nassos, sense que ni tan sols ens plantegem la pregunta més diàfana: com hem pogut arribar fins aquí?

1.200 Euros: És el preu del lloguer que li han posat a un modest pis on vivien uns familiars meus i ara han deixat, on han viscut i bastit la seva vida, i actualment en pagaven 600. Quin sistema és aquest que ha pervertit el sentit de tenir una llar, on lloc on créixer, lluitar, arrelar-se, dur a terme el projecte de vida, en un objecte especulatiu que ens perverteix a tots convertint-nos en brokers de pa sucat en oli. I que té un preu intangible que ningú podrà monetitzar: projectes frustrats, joventut desencisada, abocats al màxim benefici ells també per fer front a tanta despesa bàsica i absurda (no és un problema de manca d’habitatge). Penso seriosament que hauríem de recuperar el concepte de tabú i assumir culturalment que hi ha coses que no es poden deixar al lliure arbitri egoïsta. Hi ha pràctiques del passat que a voltes em semblen més sàvies del que els modernets de torn menyspreuen.

27.4 milions d’euros: És el que sembla que ha rescabalat hisenda de la Shakira, després d’admetre que va defraudar-la per escapar de la presó. En tot cas, sospito que no percebrà cap diferència en el seu tren de vida després de desprendre’s d’aquests diners. Al marge del blasme que merexi el seu assessor (un cràpula amb qui no voldria tenir cap tracte), em nego a deixar d’escandalitzar-me que haguem normalitzat (i fins i tot idealitzat) el lucre sense cap mena de límit. A mi se m’acaba ràpid la imaginació si tingués tots aquests diners i no tindria tanta vida per gastar-me’ls.  No se m'acaba però si penso la quantitat de millores en l'atenció sanitària o en l'educació que es pot arribar a fer amb aquesta quantitat de diners que tant alegrement ha provat d'estafar-nos. A sobre els idolatrem (a alguns els reconec cert mèric i talent però res en la mesura del que cobren), però en el cas de la Shakira és que fins artísticament em sembla d’una mediocritat espantosa. Potser per aquesta raó em provoquen al·lèrgia els concerts massius on es prodiguen aquests personatges.

88 Euros: és el deute impagat d’una senyora de 78 anys pel qual la desnonaran, a Barcelona, d’un pis propietari d’una gran tenidora. Així ho ha dictaminat un magistrat que  li sembla que s’ajusta a llei. Però em pregunto si respon al terme justícia una sentència així (i no cal recórrer a termes platònics, sinó simplement al sentit comú més pla), i em posa la inquietant qüestió si el que anomenem sistema de justícia no és sinó una màquina d’aplicar lleis i normes sense esperit, i que potser és necessari tornar pensar, a la manera platònica si és necessari, què és realment la justícia si no volem que esdevingui una farsa absurda.

128 hectòmetres cúbics: És el que queda de reserva hídrica a Catalunya, que aviat entrarà tota en situació d’emergència per sequera. I és que al final, cap diner pot comprar que la pluja plogui o deixi de ploure i això ens hauria de recordar la contingència de la nostra existència, obrir els ulls davant la banalitat en què ens estem ofegant i tornar a redescobrir allò essencial,  tal com deia Pablo Neruda “la sencillez central de una rama amarilla”. I no acceptar la mort absurda de nens sota les bombes ni xifres absurdes o inacceptables.   




diumenge, 29 d’octubre del 2023

"Matem Déu d'una vegada per totes"

  No està malament com a títol provocatiu el que ha utilitzat l'escriptora d'origen marroquí Najat El Hachmi. A mi, potser perquè ja començo a tenir força hores de vol, he tingut la sort de veure el món des de moltes perspectives (no només geogràfiques que també ajuden) i em considero força llegit em cansa cada vegada més la banalitat que ens permea sense aturador. Per això fa cosa de dos anys vaig fugir del que aleshores s'anomenava twitter. Primer de tot vull dir que m'agrada molt la prosa d'aquesta escriptora i llegeixo amb molt de plaer els articles que surten regularment a la contraportada del diari ARA. Però aquesta boutade m'ha provocat una certa desafecció. No me l'esperava. I no pas perquè vulgui discutir-li les raons. En aquest sentit, entenc perfectament el seu desencant amb el fet religiós (penso que seria més apropiat parlar en aquests termes que no pas de la noció de Déu) i estaria en la mateixa línia que José Saramago quan deia que Déu no era de fiar. I el que volia dir, de fet,  era que allò realment llastimós és el que en fem i justifiquem amb aquest concepte. Guerres, calamitats, justificacions, il·luminismes varis, discriminacions. No cal que en faci el llistat, la Najat ja en cita alguns exemples també. I entenc el seu article en el context de la guerra en curs a Palestina on el fet religiós és indestriable, a més de la seva experiència personal que no puc jutjar.

Però matar Déu no serviria de res al marge de conceptualitzar de què es tracta exactament, perquè els homes continuarem essent més o menys iguals. Per la mateixa raó que canviant el llenguatge no canviarem la realitat. No voldria entrar a debatre-hi gaire més per no ser titllat de prosèlit o ves a saber quin prejudici, només m'agradaria recomanar-li que llegís amb cura alguns autors com Simone Weil, Edith Stein, Agustí d'Hipona, Chesterton, Newman o alguns de ben a prop com Lluís Duch, Raimon Panikkar o David Jou...per certificar que aquesta mateixa noció, ha engendrat també algunes de les manifestacions més elevades de l'esperit humà. Això potser només demostra l'ambigüitat  humana de la que precisament parlava Lluís Duch.  

Al costat d'això, en deixa anar algunes que són com rodes de molí per a qui vulgui combregar-hi. I que em sorprèn encara més quan venen d'una escriptora reconeguda. Deixa anar que un escriptor que es cregués les seves pròpies ficcions (com a paral·lelisme respecte als creients d'alguna religió) seria carn de psiquatre. Reconec que m'ha dolgut, perquè tinc una rècula de tietes profundament creients i d'una bondat inexplicable que em sembla ofensiu posar-les com a candidates al manicomi. Però al marge d'aprehensions personals, si això fos així temo que TOTS els escriptors de veritat són, de fet, carn de psiquiatre si fem cas d'aquest axioma (deixant a part la dificultat d'aplicar tan dubtosa afirmació a Tolstoi o Émile Zola que pretenien descriure la veritat dels fets). La bona literatura no parla necessàriament de fets reals (literals), sinó que evoca la realitat i l'experiència humana amb tant d'artifici com sigui necessari, i en aquest sentit esdevé més creïble i real (s'explica millor per ella mateixa) que a voltes fets que hagin ocorregut literalment. Una balena blanca com Moby Dick no ha existit mai. Però la novel·la és una obra mestra per descriure l'impuls humà d'obsessió, sentit i destrucció. Si no fos ben real el que explica, ja fa temps que a Herman Melville l'hauríem oblidat (com oblidarem el 99% del que actualment es publica). De passada, caldria que repassés el concepte de mite per exemple rellegint Claude Levi-Strauss, per comprendre no només les obres de Wagner, sinó els grans textos religiosos pel què volen dir, no pel que diuen en la seva literalitat. De forma paradoxal, una de les arrels de la corrupció del fet religiós (la literalitat), és el que s'utilitza també per desacreditar-lo posant-se al mateix nivell. 

Finalment, això de recórrer a la famosa cita de Nietzsche de matar Déu, treta de la seva obra "Així parlà Zaratustra", està al mateix nivell dels que no amaguen el seu desconeixement de Wagner recorrent a l'acudit de Woody Allen amb allò que quan l'oïa li venien ganes d'envair Polònia.  De passada,  cal recordar on han conduït els experiments que van portar a l'extrem les idees (també malinterpretades) de Nietzsche. 

 De totes maneres, espero continuar llegint amb fruïció els escrits de la Najat. 




dimarts, 17 d’octubre del 2023

La victòria pòstuma de Hitler

 M'atreveixo amb aquest tema, posant pel davant el meu dret a retractar-me i corregir-me. Tampoc penso que atesa la limitadíssima difusió dels meus escrits ningú tingui en compte res del que escric. El títol d'aquesta entrada l'he manllevat d'un escrit de ja fa molt de temps de l'escriptor Carles Torner. Però l'ús que en faig acompanya un context totalment diferent. Parlo dels fets, encara en evolució, de l'atac de Hamas a Israel i en general de tot aquest inextricable conflicte entre Palestina i Israel. Una situació tan escalfada, farcida de ressentiments actuals i històrics i si afegim la meva visió distant i de ben segur esbiaixada, aconsella més aviat callar i no provar d'entendre gaire re. Però tot i així, m'arrisco a fer un parell d'apunts. En primer lloc, entre tanta atrocitat és impossible establir una dicotomia de bons i dolents. La maldat és fàcilment identificable, i entrar a mata i degolla en pobles, cases i festivals n'és una forma especialment perturbadora. Però posant el focus més enllà de la immediatesa, no és una atrocitat original en aquesta zona i hi ha antecedents fins i tot més sangonosos on els responsables van ser l'exèrcit israelí. I si parlem no de fets puntuals en una macabra competició, cal reconèixer que hi ha clarament un sector de població molt més oprimit que un altre. Un que rep de forma contínua un tracte més arbitrari que l'altre. Contemplant des de la distància i buscant un cert equilibri, no pot passar desapercebut que la política Israeliana de les darreres dècades ha gaudit d'una tolerància que no acceptaríem en d'altres països. Provar de comprendre com és així, permetrà també entendre les reaccions violentes nascudes en el poble palestí. I provar d'entendre no vol dir justificar. De cap de les maneres. I possiblement sigui el primer pas per evitar que tot això es repeteixi. Una resposta del perquè d'aquesta tolerància és el valor moral, altíssim, adquirit pel poble jueu a rel de la Shoah, l'holocaust ocorregut durant la segona Guerra Mundial, el genocidi industrialitzat de tot un poble. El naixement de l'Estat d'Israel va ser motivat sobretot per proporcionar als jueus de tot el món un lloc d'aixopluc i protecció per a que una cosa així no pogués passar mai més. Occident té més que justificada la mala consciència respecte al tracte que ha donat al poble jueu no només amb el paroxisme de la Shoah, sinó per l'antisemitisme històric que encara perviu. El poble jueu s'ha guanyat, en certa manera, certs drets nascuts del rescabalament de tant d'odi, opressió i violència exercit durant segles contra ells. I això temo que els ha donat una certa carta blanca per fer i desfer més enllà del que seria permissible en una nació de tall occidental o modern. A banda de qüestions geopolítiques com ser una mena de tampó entre estats bel·ligerants contra occident. Paradoxalment, aquesta llibertat d'acció ha convertit algunes faccions de la societat Israelita en opressors, i en una transmutació de la història tornar odi per odi, i engendrar noves espirals de violència i extermini. L'ou de la serp sembrat pel nazisme es transmuta miserablement i de forma inesperada. En aquest sentit utilitzo el macabre títol de victòria pòstuma de Hitler. 

 Dit això, i a manca d'una referència concreta on poder jutjar tot plegat, jo faig el següent exercici. Imagino els més innocents i desvalguts de tot aquest desgavell, els infants. Qui ha estat pare enveja i mira perplex la innocència innata dels nens que aterren en unes circumstàncies on d'entrada en són aliens. Són per ells mateixos i després ens fem adults i perquè el món és com és ens deforma, per dir-ho d'alguna manera. Per això ens fereix tan fondament quan un d'aquests innocents és víctima per qualsevol de les faccions d'aquest macabre litigi. És una mena d'horrorós sacrilegi que sembla desvetllar com d'un malson el mateix infant que tenim abandonat dins nostre.  Però alhora, és des de la perspectiva d'aquesta innocència violada, esbudellada, trinxada,  que cal deixar-se interpel·lar i actuar segons ens dicti la consciència. Perquè nosaltres ja estem massa ferits i corromputs per una existència massa llarga i només podem aspirar a aplanar un camí més just i pacífic pels que ens venen al darrere. 



dissabte, 30 de setembre del 2023

Canvi climàtic

He llegit en un diari fa pocs dies una asseveració d'una ministra del Regne Unit que havien traduït literalment que "no aturarem el canvi climàtic arruïnant els britànics". No sé si la traducció és fidel, però si fos així és un equilibri estilístic sublim perquè es pot interpretar de vàries formes, tenint en compte que anava dirigit a un auditori conservador i escèptic respecte al canvi climàtic. La primera interpretació és que els britànics prioritzaran els seus interessos a la causa comuna de la humanitat. La segona que no serà necessari arruïnar ningú per posar en marxa les mesures de descarbonització. Temo que la intenció era la primera però això li dona a aquesta ministra d'un govern portat fins fa poc per persones amb complexe de Margaret Thatcher o Winstron Churchill,  i actualment per un multimilionari que fa dubtar de l'empatia que pugui tenir respecte al benestar de les classes més modestes, utilitzar la interpretació que li pugui interessar segons l'auditori i el moment polític. En tot cas, li permetria fer la mateixa asseveració en un altre auditori diguem més sensible a aquest enorme problema, quasi existencial, al que s'afronta la humanitat. La lectura d'aquesta cita va en la línia dels meus temors més fundats. Que no hi haurà una giravolta solidària en la manera de viure i gestionar el nostre problema i que una solució tecnològica, en línia amb un pensament màgic més en boga del que volem reconèixer, és una quimera que si fos possible (per exemple rebaixant dràsticament l'emissió de CO2), trigaria dècades en fer-se sentir. Vivim en un Titànic encarat un iceberg amb una inèrcia que per molt que parem els motors no esquivarà. Només cal esperar per veure fins on ens escorarem.

I ara que dic pensament màgic, voldria fer-ne algun apunt. El primer és que el terme esperança s'ha somogut des d'un horitzó trascendent a termes utilitaristes que la ciència és capaç de respondre. Quan tot avenç (i el canvi climàtic n'és un exemple), porta en sí mateix noves qüestions, perills i reptes que no es poden abordar amb una simple perspectiva tecno-científica. La segona és que aquest pensament no està tan lluny dels anomenats negacionistes o conspiranoics. No deixa de ser també una fugida endavant creure que tot plegat respon a causes concretes que podem controlar, o al contrari, que tot plegat és una atzagaiada que ens allibera de tota responsabilitat. 

Som a 30 de setembre i demà comença l'octubre. I aquesta nit he experimentat la desagradosa xafogor estiuenca que no deixa dormir bé...a l'agost. I pel migdia tot convidava a un bany refrescant. A l'interior del país han fregat els 35 graus (una temperatura que ja consideràvem fa pocs anys digne de la canícula d'estiu). I tot plegat ha coincidit amb l'aparició d'una parada de castanyes torrades i boniatos escalivats al costat de casa. Fa poca estona hi he passat pel davant i una noia amb màniga curta les remenava sobre les brasses. L'olor càlida i penetrant m'ha produït una mena de nàusea metafísica, en un aire carregat d'una calor insana. Talment com si festegéssim Nadal el 15 d'agost. Oblidem-nos de la imatge de la vella castanyera amb gec de llana, mocador al cap i mitenes oferint caliu en un dia fred embolicat en paper de diari. M'ha semblat una perfecta metàfora de tot plegat. El temps pot canviar i enviar-nos tants senyals d'alarma com sigui que continuarem impertèrrits marcant el pas dels nostres costums i hàbits, que alhora perden tot sentit i arrelament en un món que ja no és el que era quan van néixer. Aquesta és la qüestió, si no es tracta tot plegat d'una qüestió estructural i que la pretensió gatopardiana de canviar-ho tot però que tot continuï igual equival a una mena de suïcidi col·lectiu.

Fa temps vaig llençar la següent reflexió. Sovint imaginem la desaparició dels dinosaures com un fet instantani com si els haguessin clavat un tret a tots de cop. Però segurament van entrar en una agonia, a nivell d'espècies, que es va allargassar dècades o segles. En una escala geològica això sí que és un instant. en l'escala humana, potser si algú més llest que nosaltres en troba les nostres restes determinarà que vam ser els darreríssims exemplars d'una ignota extinció massiva. 




divendres, 15 de setembre del 2023

Wagnerisme

 La lectura d'aquest estiu,  finalitzada en perfecta consonància amb el declivi de l'estació, ha estat "Wagnerism", una mena de monstruós assaig sobre la influència en l'art i la política de l'obra de Richard Wagner (monstruós pel volum de pàgines, quasi 800, i riquesa de referències i continguts) del crític i musicòleg Alex Ross. No m'atreveixo a fer-ne un resum ni cap mena de recensió, qui vulgui que se'l llegeixi. És d'aquelles obres que internament voldries que fos llegida però no t'atreveixes a recomanar perquè te la poden llençar pel cap per la densitat en continguts i el tema en sí mateix. I és que una única conclusió pot ser certificada i ho resumeix tot. Richard Wagner, el compositor romàntic que aspirava a l'art total o Gesamtkunstwerk, no pot provocar cap indiferència. I si la provoca és que no se l'ha escoltat ni apreciat adequadament. I quan parlo de no-indiferència em refereixo a la rendició i passió total pel seu art o al rebuig més visceral o les dues coses consecutivament com els va ocórrer a Nietzsche i a Stravinsky. Sembla impossible un terme mig i per aquesta raó era conegut en vida i després de mort com el "Meister" o mestre, però també el fetiller amb poder d'abduir emocionalment qualsevol. A més d'això, l'assaig impressiona i engrandeix aquesta figura per l'impacte que ha tingut, té i tindrà en totes les branques artístiques, i fins i tot en la política i no simplement com a banda sonora recurrent de pel·lícules sinó com a font d'inspiració, referent per assolir la consumació en l'art que molts han buscat i que qui més s'hi hagi acostat sense consumir-se ell mateix hagi estat el mateix Wagner. No cal que es faci referència directa a Wagner o s'utilitzi algun tema musical per descobrir la seva ubiqua ombra, com fa Alex Ross, inclosa l'inalineable associació amb el nazisme que aporta un ingredient més d'exaltada controvèrsia a tota la seva obra. Una segona idea que ja sabia sense haver de llegir l'assaig, és la astorant actualitat de les seves òperes. Una actualitat que fins un cert punt les poden fer inquietants, sobretot la darrera òpera de la tetralogia, Götterdämmerung o el Capvespre dels Déus. Hi percebo, i no dec ser l'únic, que en els temps de final d'època que corren hi ha més que una simple ressonància en la desaparició necessària si tot continua igual d'un sistema i un status quo que es basa en un neoliberalisme atroç que ha pretès construir un Wahalla inflamable. Com bé assenyala Alex Ross i els atents analistes de l'obra, el Capvespre dels Déus no és un relat apocalíptic, és un canvi de règim que es consuma ell mateix perquè ha nascut fill d'una ambició insana i irreal. I encara que sigui un comentari anecdòtic, la lectura d'aquesta obra em fa mirar amb condescendència el famós programa de Òpera amb Texans que emetia l'antiga TV3 i que vaig lloar en el seu dia en aquest blog. Ara em sembla una xaronada, sobretot quan va tractar Wagner. És un efecte secundari d'aquest tipus de lectura sense que negui el mèrit d'aquest programa de voler acostar l'òpera a tot tipus de públic. Una mica llastimós perquè el llibre fa no poques referències al wagnerisme a Catalunya, pioner en escoltar-lo i assimilar-lo com ho demostra que va ser aquí on es va executar Parsifal per primera vegada un cop van caducar els drets exclusius que tenia Bayreuth. 

Finalment, l'assaig em porta de cap a la qüestió sobre com un sol home va ser capaç de barrinar tot això i crear un obra que el trascendeixi d'aquesta manera (el mateix podem dir de Shakeaspeare o d'altres, és clar). Tractant-se d'un músic m'atreveixo a assenyalar que la inspiració li venia d'elevar els texts sobre els que es basava cadascuna de les seves òperes (els arguments són aparentment molt simples i fins diria que si fossin només un text força plans), amb una música que els transportava a una nova dimensió. Com si els electrifiqués o de cop il·luminés un escenari obscur amb llums. Certament, sona a l'art d'un bruixot. Els amants de Wagner se senten literalment transportats a dimensions desconegudes de la seva psique. No he sentit mai una atmosfera tant extàtica i expectant com la que vaig experimentar al Gran Teatre del Liceu en el darrer acte de Tristán i Isolda. Al final del Liebestod , quan la soprano deixa morir la darrera nota, hi ha uns instants de silenci on tot i tothom resta ingràvid i sembla que el públic dubti de trencar-lo amb el primer aplaudiment que s'alçarà com una onada apassionada. Després, com explica en el meravellós epíleg del llibre el mateix Alex Ross, caurà el teló i tornem a baixar en la realitat i a enfonsar-nos en el món, tal qual és.  




dijous, 31 d’agost del 2023

Divertim-nos fins a morir, literalment

 Divertim-nos fins a morir, aquest és el títol d'un llibre de Neil Postman que té ja els seus anys i crec que en vaig arribar a fer referència en aquest blog. Va fer un cert furor el seu dia, però recordant-ne el contingut, la vidriosa societat que dibuixava aleshores (entregada a un ludisme sense límits ni sentit) ha estat superada amb escreix. Aquest pensament m'ha vingut després de llegir un article-reportatge de la revista The Week, un setmanari anglès que és una delícia en qualitat i profunditat dels seus continguts que es publiquen sense baixar el llistó cada setmana. Trobo realment a faltar una lectura tant enriquidora a nivell local. Ja en parlaré un altre dia. El reportatge en qüestió parlava d'allò que s'ha vingut a anomenar turisme extrem, que és alhora caríssim. És a dir, que tot fent bona la dita que pagant Sant Pere canta, qualsevol persona amb recursos pot aspirar avui dia a arribar (o tenir "experiències", com s'anomenen), que abans només eren terreny per exploradors, científics de frontera o astronautes. La més coneguda són les expedicions a l'Everest que han arribat a devaluar-se. Cosa que em produieix una perplexitat nostàlgica car encara tinc memòria de les primeres expedicions catalanes a aquest cim viscudes com epopeies nacionals. I de la primera ascensió n'ha fet tot just 38 anys. D'altres ofertes d'aquest mercat puixant són les expedicions a l'Antàrtida (inclòs arribar al Pol Sud o bé en helicòpter o bé en trineu), descendir a les profunditats marines més pregones o llençar-se dins d'un coet fins l'estratosfera. Els preus oscil·len entre els 80.000 euros per l'expedició antàrtica bàsica o pujar el K2 fins 300.000 euros per gaudir cinc minuts estratosfèrics o baixar a una fossa abissal. O anar a llucar el Titànic. La recent implosió d'un batiscaf que es dedicava al negoci de portar gent a veure les despulles d'aquest honorable vaixell és el que ha suscitat aquest article. Contra el que es pugui pensar, que de tant en tant algun d'aquests "exploradors" mori de congelació, quedi dissolt en l'éter o quedi esclafat com un llenguado per la pressió marítima no fa res més que accentuar la demanda per aquestes experiències. El risc n'és un ingredient extrem, com demostra l'augment de la demanda per visitar un volcà indonesi on acabaven de perir una dotzena o més de turistes que s'hi varen voler acostar (literalment abrussats pel lapilli i la cendra ardent), un cop ocorregut aquest fet. 

 Com en tot fenòmen extrem o relativament minoritari tot això es pot llegir com el punt final d'un continuum en el que tots hi participem. Per un costat, quan normalitzem que es despensin sumes astronòmiques de diners en activitats en sí mateixes inútils o, diguem, quan es podrien destinar a causes menys narcisistes. No genera massa escàndol social que per exemple es fleti un jumbo per portar un sol futbolista amb molta anomenada al seu nou país de treball. Hem assumit implícitament el paradigma que el lucre no té perquè tenir límits, ni les causes per les quals es gasten els diners per més absurdes que siguin mentres es respecti la llibertat individual. El fet és que sense voler-ho tots estem arrossegats per aquest corrent, aquesta concepció general però a un nivell potser més modest d'acord amb les nostres possibilitats. Una de les característiques d'aquestes aventures enllaunades era que es venien com experiències úniques en el marc de investigacions o exploracions científiques, tot per fer sentir els il·lustres clients com a especials. No és que em resulti indiferent el final dels exploradors del Titanic, però sí que té un cert aire paròdic pagar 250.000 dòlars per entrar en un tros de llauna claustrofòbic i ser esclafat tot seguit en les profunditats de l'oceà. També hi ha un continuum entre els vulgars turistes i el final absurd de tot plegat. El mateix entre la proliferació d'oferta lúdica en forma de festivals que han sorgit com bolets en una tardor humida i l'ànsia amb la que juguen els promotors que no ens resistim de passar per aquesta vida sense deixar escapar una oportunitat que potser serà única (sigui un concert de Bruce Springsteen o visitar el Serengueti), i de les quals depèn que la nostra vida sigui significativa.

Era també en aquest sentit que un que es feia anomenar "influencer" justificava que es fes selfies en llocs arriscats (mig penjat dalt d'un gratacels a Abud Dabi i coses així). Perquè així la seva vida li resultava més significativa. 

La valoració així d'entrada és que es pugui tractar tot plegat d'una plaga de narcisisme extrem, on el sentit narratiu de les coses s'ha perdut, sense cap fil que els lligui (propòsit, història, direcció), i tot s'adreci a l'instant experiencial que exigeix que aquest sigui cada vegada més intens, extrem o exclusiu. I si simplement pagant s'hi pot tenir accés, doncs ja tenim el mercat per respondre a una demanda extravagant i finalment absurda.

Ahir per la nit m'estava rellegint un llibre fascinent "El Silenci de les hores", una investigació sobre la vida dels monjos cartoixans i vaig sentir un estranya pau tot immergint-me en aquest món que és l'antípoda més extrema al divertim-nos fins a morir. Un món on preval el silenci, on es busca l'eternitat en un pam de terra a l'abast de la mà i el temps es deixa fluir sense més tot seguint una vocació que inflama de sentit aquesta forma de vida tan peculiar. I fins i tot la mort s'integra de forma meravellosa i els cartoixans s'enterren, sense taüt, directament coberts per la terra i amb una creu de fusta sense nom i sense flors. Com d'una forma menys volguda ho serem tots plegats.


dijous, 3 d’agost del 2023

Gràcies, Francisco Ibáñez

  Amb una dolça consternació vaig rebre la notícia de la mort de Francisco Ibáñez, el creador dels personatges Mortadel·lo i Filemó.  Fa ja força anys vaig llegir en algun diari en una secció de cultureta com aquests dos personatges estaven entrant en una plàcida decadència, com si fossin relíquies del passat. Lluny de tot això, han mostrat fins el final dels dies del seu creador un vigor i popularitat trans-generacional sorprenents sense necessitat que es renovessin encara que els àlbums anaven resseguint (amb més profunditat i ironia del que pugui semblar), tota l'actualitat. Sé que Ibáñez ha estat actiu fins el darrer minut, i que la parca l'ha sorprès literalment treballant amb els seus ninots. Un estrany privilegi en uns temps en què vocació i vida semblen nocions d'una altra època. 

    Vaig sentir alhora que la consternació, un sentiment genuí d'agraïment perquè puc dir, sense exagerar, que vaig aprendre a llegir amb els àlbums de Mortadel·lo i Filemó, i possiblement el sentit de l'humor que pugui tenir sigui perquè m'hi vaig abeurar quan era nen. La barreja d'astracanada, violència extrema exposada amb una ingenuïtat que la feia innocent (crec que se'l podria considerar un precedent de Quentin Tarantino), l'humor absurd i els detalls surrealistes en qualsevol racó de les vinyetes són encara una combinació que em fascina i tinc la certesa que em va impactar molt positivament quan vaig començar a llegir.  Allò que feia sostenible aquest univers hiperbòlic però que alhora projectava arquetipus d'una època i crec que alguna obsessió de l'autor (la presència de personatges alopècics és constant), era una bonhomia que feia entendre que el Francisco Ibáñez era una bona persona. No hi ha malícia genuïna en els seus àlbums i personatges, només són encantadorament absurds i penso si la realitat, si es mira bé, potser és ben bé així si se la mira des de l'angle adequat, i que no hi ha massa diferència, excepte en la seva innocència, entre els ninots de l'Ibáñez que en tots els remenadors de cireres d'aquest món que sí que són plenament absurds (i sense cap gràcia). 

També  per això, com tot bon personatge literari, Mortadel·lo i Filemó estaven dotats d'ànima a la seva particular manera. Sospito que no és fàcil arribar a aquest punt i reconec que em fa enveja una vida que va trobar un camí, una vocació, on s'hi ha projectat sense apartar-s'hi i ha deixat un llegat tan positiu en vàries generacions. D'això se'n diu una vida amb sentit, i aquí estic jo com a prova. Què hauria estat de mi sinó hagués tingut la fal·lera de llegir nascuda d'aquests còmics?

 I ara l'Ibáñez ja no hi és i em retorna també una sensació de consternació pels seus personatges que m'han acompanyat tots aquests anys, que queden definitivament glaçats en les seves vinyetes sense que ningú els pugui fer tornar a la vida, insuflar-los de nou la seva ànima estrambòtica i surrealista. És la metàfora més perfecta del que és un creador i la seva relació amb la seva creació. 


Moltes, moltes gràcies Francisco Ibáñez.






dimecres, 12 de juliol del 2023

Kassumai

  Un d'aquests dies sortia de la piscina de bon matí, cap a les set i mitja, i anava a entrar a la boca del metro d'Arc de Triomf. Hi havia un noi d'origen sub-saharià, que vestia uns texans i una camisa vells i polsosos i calçava unes xancletes de goma. El cabell recollit en curtes rastes que feien més l'efecte d'un raspall. Estava en un racó, amb la mà estesa tímidament com si no s'atrevís a demanar almoina de forma oberta. M'hi vaig acostar i li vaig demanar què necessitava. Va començar a balbucejar en castellà la paraula "Reus", i vaig entendre que necessitava diners per pagar-se el bitllet cap allí. No portava diners en metàl·lic, així que li vaig dir si m'acompanyava a un caixer un moment. En sortir de dins del metro li vaig preguntar l'origen. Em va dir que del Senegal. En parlar-li en francès li va canviar la cara que fins aleshores reflectia una angoixa continguda. Li vaig fer precisar la regió. De la Cassamance. Li vaig dir que jo hi havia estat, fa molts anys, i encara el vaig saludar amb un Kassumai, que ve a ser l'equivalent al nostre "hola, com estàs?", en Diolà, la llengua autòctona de la regió. Aleshores va somriure obertament com si se li obrís el món (en certa manera, com si li revingués a casa l'eco de la seva terra en el moment en què es trobava més sol) i em va  explicar tota la seva peripècia. Havia saltat la tanca de Melilla (potser era un dels supervivents de la massacre de l'any passat), i encara em va mostrar una nafra al peu, recobert de durícies. Que tenia un amic a Reus i s'hi havia d'arribar per ser-hi acollit, però no tenia ni un sol euro. Que s'havia posat en aquell racó però no sabia com pidolar, i que fins i tot la gent semblava tenir-li por i se n'apartava. Vaig entendre, amb escreix, el seu rictus angoixat, en un lloc hostil, desconegut, assetjat per la malfiança i la marginació i sense recursos per poder arribar al seu destí. Encara em va dir d'on era concretament, de Cape Skirring. Després de demanar-li l'edat vaig calcular que quan jo hi vaig ser-hi ell era un nen de sis o vuit anys, i podria molt ben ser algun dels nombrosos infants que ens assetjaven per aquelles contrades (jo era aleshores un despistat estudiant de medicina que recorda amb certa vergonya la pobra representació del món que estilava aleshores). Li vaig donar els diners que necessitava i una mica més per a que esmorzés. Ens vam encaixar les mans (també plenes de durícies), i després d'intercanviar els nostres noms va fer via, a peu i amb pas content, cap a l'estació d'autobusos. Espero que hagi arribat bé al seu destí entre els seus amics. Al cap i a la fi, no ha costat gaire de donar-li un respir a aquest noi i una empenta que pot ser definitiva per a que se ne'n surti. 

 Escric això mateix quan ha aparegut un nen mort a les platges de Roda de Berà que ha estat ignorat més d'un dia , segurament l'únic rastre d'un naufragi d'immigrants (potser ens semblava massa obscè per ser veritat, com un missatger inoportú), i plouen les notícies de morts i supervivients de naufragis en pateres, de noms i cognoms com aquest Diolà amb qui, segurament, vaig estar ben a prop fa molts anys en un racó de la Cassamance. No sembla tant difícil acollir. Al cap i a la fi, nosaltres també estem de pas per aquesta terra i l'únic que ens justifica és que fem els gestos que calen quan se'ns presenta l'ocasió. I convertir-los en un hàbit. 



dijous, 8 de juny del 2023

Redempció

  Per múltiples raons m'ha vingut de gust visitar aquest concepte. A part d'algunes circumstàncies personals, s'ha escaigut que he tingut l'immens privilegi d'assistir a l'òpera Parsifal, de Richard Wagner, al Gran Teatre del Liceu de Barcelona. Una ocasió per immergir-me en l'esperit de l'obra, que pot resultar interminable. Sempre faig la broma que les obres de Wagner es poden resumir en un tweet, semblant a les quatre notes que defineixen els seus grans temes musicals. Però és prodigiós com a partir d'aquesta senzilla trama, o d'aquestes quatre notes, ha bastit una sèrie de monuments musicals, operístics, teatrals, poètics, d'una profunditat insondable (i durar 4 o 5 hores). El més reconegut director d'orquestra de Parsifal,  Hans Knappertsbusch, li va dedicar la vida. Fa bo aquell concepte que la creativitat no és tenir moltes idees, sinó saber fer créixer una de sola. 

El Parsifal toca aquest concepte que avui dia sembla llençat a l'armari dels vells utensilis inservibles, la redempció. Probablement perquè reconèixer-lo implica la necessitat d'aquesta mateixa redempció, d'una sortida a les limitacions profundes que ens marquen com a homes, a la ferida amb que semblem néixer o les mateixes que la vida ens infligeix o ens infligim. Som éssers mancats, profundament mancats, i avui dia reconèixer aquest fet i fins i tot que no ens és possible superar-ho no sembla una actitud massa de moda i fins i tot políticament incorrecte i que pren forma amb la xaronada que hem d'alliberar-nos del sentit de culpabilitat judeo-cristià (encara espero algú que m'expliqui què vol dir això amb certa consistència i no recorrent a tòpics tronats). Tampoc parlo del simple i tòxic positivisme (allò tan imbècil que si vols pots), sinó, per exemple, d'una ànsia de plenitud i perdó que sembla que mai hagi de produir-se i que no depèn de nosaltres. La sensació de viure exiliats en un món on tot és inconnex i sembla mancat de sentit amb el que necessitem reconciliar-nos. Doncs d'això va el Parsifal, i a fe que la seva música arriba, com a mínim, a posar la qüestió de forma crua i amorosir-la, com fa tota bona obra d'art. I no és simplement un exercici terapèutic, un altre horrorós clixé que es posa a qualsevol cosa que ens faci bé, sinó un reconeixement d'aquesta mancança i sobretot que ens permet compartir-la entre els que vam oir i contemplar el Parsifal al Liceu. Encara tanco els ulls i em deixo bressolar pel preludi, buscant aquesta redempció.

Passant a un altre registre, ja he revisitat en aquest blog algunes vegades el que em sembla el millor còmic mai publicat, Tintín al Tibet. La intra-història d'aquesta magnífica obra també és una recerca de puresa, de redempció de Hergé en un període en què va trencar amb el bon xicot boy-scout que és on va néixer el Tintin. La predominància del blanc, la puresa del budisme, el valor d'allò que és bo simplement perquè és bo sense cap càlcul utilitarista, recuperar el triangle virtuós de Veritat-Bellesa-Bondat. I encara una altra pel·lícula que també em tomba bé, i que em va impactar perquè la vaig veure en una edat molt jove, quan no existien ni internet, ni netflix ni res, i anar al cinema era un esdeveniment i acabo de remirar. Parlo de La Misión on es combina, com en una obra que també pretén ser total, com les òperes de Wagner, un esplèndid guió, una meravellosa fotografia i l'extraordinària banda sonora de Ennio Morricone reblat per les actuacions de Robert de Niro, Jeremy Irons i un joveníssim Ian Neessen. També hi buscava una redempció en el drama de dos jesuïtes, impel·lits a adoptar dues posicions antagòniques però que els porten a la mateix final, una mort violenta, però que de la que no poden escapar si segueixen la seva consciència, si volen sentir-se redimits, o reconciliats amb la realitat que és una mena de redempció. 

Fugir d'aquesta necessitat és com fugir d'estudi, i només pot portar a una vida condormida. Aquest és el drama...






dissabte, 13 de maig del 2023

Presoners de la història

  Per Sant Jordi he defugit els llibres dels autors anomenats mediàtics (acostumen a decebre'm, tot s'ha de dir), i com sempre, deixo que un llibre em trobi a mi. En aquest cas va ser Prisioneros de la Historia, de Keith Lowe que dubto que trobi ningú més que se l'hagi llegit o hi hagi parat atenció. Té una mescla que a mi em captiva sempre, la barreja d'una erudició expressada de forma planera i aplicada a uns elements comuns, de manera que ens permeten fer una lectura innovadora de la realitat. En aquest cas és una anàlisis, fins un cert punt personal i subjectiu però molt i molt ben fonamentat i subtil (es nota l'erudició d'un historiador especialista en la Segona Guerra Mundial), de monuments sobre aquest període. La conclusió és clara, les lectures que fem de qualsevol bé amb una càrrega simbòlica o patrimonial poden ser molt més complexes, profundes i ambigües del que podríem suposar d'entrada. La història i la perspectiva que n'anem agafant fa fins i tot que aquestes lectures canviïn a voltes ben lluny de la pretensió dels autors del monument. O sovint deixen traspuar intencions ocultes que ni el mateix executor n'era prou conscient deixant-lo en evidència. Els passa com amb les bones històries, que un cop publicades (que vol dir exposades al públic), en perden el control i actuen autònomament on ens hi projectem i llegim coses que ni el mateix autor hauria imaginat. I molt sovint posant en relleu contradiccions que oscil·len entre la ironia i l'atrocitat. El tret comú és que tots aquests monuments (n'hi ha de tota mena, mausoleus, paisatges, espais de memòria, museus, relíquies de catàstrofes etc.), és que són presoners d'una història que precisament els empresona i els fa parlar més del que s'havien proposat. El que més m'ha sobtat ha estat que molts monuments que tothom consideraria respectables, amaguen idees inquietants o no tan pures com voldria una lectura superficial. O la lectura "oficial".  A tall d'exemple esmentaré la cúpula atòmica d'Hiroshima que té una segona intenció de recrear el Japó com una víctima que ha expiat el seu passat i està obligat a renèixer (passant de puntetes la seva culpabilitat), l'estàtua mastodòntica de Mayanev Gurman a Stalingrad per commemorar la batalla més atroç de la Segona Guerra Mundial que obvia la incompetència i menyspreu per les vides dels generals russos pels soldats rassos o la pintura que presideix la sala del Consell de Seguretat de la ONU que atesa la seva efectivitat i funcionament ha esdevingut una paròdia del que havia de ser aquest organisme. O com els nord-americans tendeixen a fer memòria de la Segona Guerra Mundial en termes heroics i quasi mítics obviant tics i episodis no tan gloriosos (a mi sempre m'ha provocat horror que es concebís la idea de bombardejar, fer desaparèixer el mapa sense més dues ciutats senceres amb les seves mares, infants, civils pacífics sobre els que va caure l'horror atòmic i es van fulminar, literalment, en pocs segons). 

 També el llibre m'ha escollit en el moment precís que hi ha tot el batibull entorn del ex-Valle de los Caídos, ara de Cuelgamuros (no sé quin dels dos noms sembla més sinistre, la veritat), que es vol desideologitzar en nom d'un suposada memòria històrica. Aniria bé que els que participen d'aquest maquillatge llegissin el llibre si més no per fer-ne una lectura adequada que és el que finalment donarà valor a un monument, sigui quin sigui el valor que li atribuïm i la lectura que en fem. Per tant, també, la simple "desacralització" d'un espai o la retirada, directament, d'un d'aquests epitafis de la història, cal que es pensi amb cura perquè pot tenir l'efecte contrari: una ideologització i sobretot, de prendre punts d'ancoratge amb la memòria col·lectiva i la nostra pròpia història per vergonyosos que ens semblin. 

En aquest sentit, m'ha fet pensar en el procés de culpabilització o criminalització que té lloc respecte als fets de la Guerra Civil. Ens és sempre més senzill pensar en termes de bons i dolents, de traçar línies concretes que ens orientin sobre on està la raó i allò legítim. Fa un temps vaig llegir uns quants dietaris de ciutadans corrents durant la Guerra Civil, editats en forma de llibre. Es percebia ben bé la transició des de l'eufòria bel·licista per derrotar l'alçament, fins el cansament final en que el desig imperant és que tot acabés, fos com fos, guanyés qui guanyés, però acabés. Només així es pot entendre la plàcida entrada de l'exèrcit Nacional a Barcelona. Una ciutat genuïnament rebel que veiés un perill d'aniquilació davant aquesta força s'hauria convertit en un fortí. Fa de mal recordar que tota resistència a la dictadura de Franco va ser més aviat residual i intrascendent per molt heroics que ens semblin el grapat de maquis, i que només va ser seriosa quan es va produir un canvi generacional i en aquest cas els vents de la història bufaven a favor. També és diferent la visió dels bàndols quan la tragèdia va mossegar una família de forma absurda, sigui per un afussellament indiscriminat per part d'anarquistes o en l'altre bàndol. 

La llei de la memòria potser hauria de preservar certs símbols i monuments, i més aviat atiar l'estudi i interpretació del que deien abans, i el que ens diuen avui. Com els ha ocorregut a alguns monuments analitzats en el llibre que ha motivat aquesta entrada, el temps els ha posat simplement al lloc que els pertoca sense que calgui demolir res. Alguns, fins i tot, han derivat en caricatura, d'altres, ens permeten entendre què pensaven, sentien i com es projectaven els protagonistes dels fets que volen recordar. 




dijous, 20 d’abril del 2023

Teseu i el laberint del Minotaure

 Aquesta setmana eren les jornades literàries a l'escola dels meus fills. Van demanar pares voluntaris per explicar contes i m'hi vaig presentar. Vaig escollir uns contes sobre mitologia grega, adaptats i il·lustrats per a nens, entre els quals ells (nens de 3r i després de 5è), van escollir la història de Teseu i el laberint del Minotaure. Va ser una experiència preciosa. Primer, perquè em va permetre vagar per l'escola durant l'horari lectiu i respirar l'aire i l'ambient d'una escola de primària. És una de les grans creacions de la societat humana, les escoles. Quina emoció sentir com hi palpita la vida, s'hi acull i es fa créixer els infants en tots els aspectes i com s'hi remouen, inquiets com peixos en una alegre peixera. I com es remouen els records davant els sorolls i olors de les aules. Tots reconeixerem que el pas per l'escola ens impregna tota la vida i em fa preguntar en quin punt ens vam tòrcer i vam perdre la espontaneïtat, la innocència i la creativitat que ho amara tot en aquest espai. Em sembla un paradís perdut i no entenc com no li donem tot el valor que mereix. També entenc com de cruel i determinant, en un sentit negatiu, pot ser quan aquest espai esdevé l'escenari d'abusos o d'un acolliment defectuós. No cal esmentar el bullying, els abusos de qualsevol mena o haver-se creuat amb un professor/a que no mereixia que tingués al càrrec cap nen. És com si robessin l'espai de paradís que aquesta vida ens té reservat a tots. I alhora com és d'important que en aquesta etapa se'ns creuïn pel camí les persones adequades. 

Al marge d'aquesta reflexió, la història que vaig explicar va ser un encert. I haver-ho de fer als nens primer de 8-9 anys i després als de 10-11 em va obligar a repensar-la i redescobrir-la. No em vaig limitar a contar-la, sinó a explicar qui eren els grecs que se la van empescar, què significava i perquè un text que es va generar fa més de quatre-mil anys encara ens pot resultar tant actual. En definitiva, vaig intentar ensenyar a llegir, que no és simplement saber desxifrar una gramàtica. Per exemple, Teseu era un heroi que amb l'ajuda d'Ariadna entra en el laberint, mata el minotaure i salva Atenes de la maledicció del rei de Minos que reclamava sis nois i noies cada any per a que el monstre mig brau mig home se'ls cruspís. Això em va donar a peu a explicar què és un heroi, algú que per sobre del criteri raonable de qualsevol altre, en aquest cas el seu pare, fa el que creu que ha de fer, allò que és bo. Si la història s'acabés aquí, quedaria coixa. Després s'esguerra, abandona de mala manera Ariadna que l'estimava, torna fent festes a Atenes i oblida posar la vela blanca al vaixells de manera que el seu pare, Egeu, creu que no ha tingut èxit i abans no toqui terra es llença per l'espadat avall cap el mar que a partir d'aleshores tindrà el seu nom (el mar Egeu). L'heroi, com tot veritable home, té un costat fosc, i als èxits el segueixen els fracassos. La vida és un clar-obscur. Teseu entén la lliçó i això el fa savi i un rei d'Atenes prudent. Enfrontar-nos al nostre costat fosc és potser la major de les heroïcitats que podem escometre.

Als nens els vaig explicar que les històries són com qui obre una porta i entra en una sala on no sap què hi trobarà, però si la història és bona hi haurà altres portes que si vol també podrà creuar. Per exemple, en la rel de la llegenda de St. Jordi hi ha un clar ressò de Teseu. Però també històries paral·leles que vaig descobrir durant l'explicació. Com la de Dèdal, el virtuós arquitecte que va construir el laberint tan bé que ni ell mateix en va saber sortir. No és veritat que homes de gran talent, al final han creat coses que els han acabat empresonant? Lligats a la seva obra ja no saben qui són o deixen de ser. Més patètics són aquells que sense talent han pretès crear alguna cosa de memorable i ni això han aconseguit. Són doblement presoners. Però més captivadora és la història del seu fill, Ícar, també enginyós, que amb plomes i cera fabrica unes ales per poder sortir ambdós volant del laberint. Dos missatges molt potents té aquesta derivada de la història. Primer, un de positiu. Quan estem enfonsats i atrapats en el nostre propi laberint i no trobem sortida, potser la solució és enlairar-nos amunt, per sobre del que ens atrapa i la pròpia mediocritat que no permet veure l'eixida,  saber albirar amb prou distància per escapar-ne amb el recurs de la nostra ment i creativitat. A voltes és tant senzill (però difícil!) saber mirar les coses d'una altra manera (és a dir, "volar"). I l'altra és que Ícar, massa content del seu poder, aprofita per enlairar-se enllà per atènyer el Sol però la calor li desfà la cera i es precipita. Ens diu que tota creació, per molt enginyosa que sigui,  pot portar en ella mateixa un germen de destrucció (personal o col·lectiva). Podem trobar molts exemples en la història, però no us sona d'alguna manera amb tot l'enrenou que tenim ara de la Intel·ligència Artificial o el ChatGTP? No amenaça aquest progrés prodigiós de liquidar la nostra creativitat, el que ens fa homes? I no cal esmentar el mateix canvi climàtic (potser estem a les beceroles d'una hecatombe), que el nostre suposat progrés està provocant.

És astorant com els antics grecs ja havien acumulat tanta saviesa amagada darrera mites o fets que ens semblen prodigiosos mirats d'una forma superficial. Van saber pair centenars d'anys d'història i crisis per entendre la naturalesa de l'home i de la història, moltíssim abans que nosaltres que anem de llestos. Ens ho han llegat i no sabem llegir-ho. Això ens fa doblement imbècils. 

A més de tot això, jo em quedo com a lliçó el que aquests nens m'han recordat i fet redescobrir. Que val la pena posar-nos-hi per obrir un horitzó que els valgui la pena llençar-se a la vida. Tota una heroïcitat. 




diumenge, 16 d’abril del 2023

La Verge del Rocío a TV3

 No m'agrada escriure sobre polèmiques espúries com la provocada per la paròdia sobre la Verge del Rocío al programa del Està Passant de TV3, però faig una excepció i llenço aquí quatre idees que em suscita una polèmica d'aquest tipus, no la polèmica en sí mateixa. 

En primer lloc aplico una norma, que reconec massa exigent, a l'hora de fer mofa o sàtira del que sigui, i és que abans se n'ha de ser capaç de parlar-ne amb coneixement i de forma seriosa. Aleshores es dona la forma més elevada de l'humor, la ironia. No és una norma aplicable i per tant ni de lluny pretendria cohartar la llibertat d'expressió de ningú. És una simple posició personal i crec que tinc prou bagatge per adonar-me amb certa rapidesa quan qui fa una paròdia compleix aquesta condició. Per exemple, en la meravellosa comèdia de Woody Allen "Midgnight in Paris", caricaturitza la crème de la cultura dels anys 20 del segle passat que pul·lulava o havia pul·lulat per París. Hom se n'adona ràpidament que només es pot escriure un guió semblant des del coneixement real i fins i tot profund d'aquests personatges (Hemingway, Picasso, Dalí, Buñuel, Henry Miller...). Quan detecto que és exactament el contrari,  deixa de fer-me gràcia de forma automàtica i involuntària. La segona norma és la simplificació, allò de prendre l'anècdota, el detall, pel tot. Per exemple, quan un dels humoristes que ha generat l'esmentada paròdia de la Virgen del Rocío es defensa contra les acusacions de certs sectors de l'Església Catòlica (la institució més al·ludida en aquest cas), qualificant-la de "secta dirigida per pederastres" o el segon en discòrdia demana als bisbes que es preocupin més de la pedràstria que de criticar-los, denota una posició d'aquest tipus. I desafortundament és una pràctica ja estesa com una metàstasi utilitzada per desacreditar xaronament qualsevol posició política o col·lectiu. És un tic accentuat per l'actual cultura del tweet que redueix les anàlisis a petites càpsules sense cap reflexió. També denota un abisme entre el pretès ofensor i  el pretès ofès que fa difícil o impossible qualsevol encontre o reconciliació.  Quan es dona això, també deixa de fer-me gràcia la paròdia, també de forma automàtica, perquè redueix l'humor a un hihihi-hahaha depriment (normalment, la categoria d'aquest tipus d'humor fa un recurs sistemàtic als temes sexuals suposo que per manca de més recursos). La tercera norma que també respon a una inclinació personal és que jo m'estalviaria de fer cap mofa si això ha d'ofendre  ningú. Ho subratllo de nou, és una inclinació personal que té a veure amb la meva sensibilitat i de nou no es tracta que sigui un límit cohercitiu de la llibertat d'expressió. No parlo en el sentit d'incomodar, remoure consciències o fer reflexionar posant de relleu hipocresies, contradiccions o paradoxes que és el que fa una bona paròdia.  Si és així, també deixa de fer-me gràcia (per entendre tot el que dic, jo aconsellaria remirar els acudits gràfics del Perich que sí compleixen amb escreix aquesta funció de l'humor; destil·len una finíssima ironia i per això encara són descaradament actuals, o rellegir l'enyorat Pere Calders). I no parlo en aquest cas que qui se senti ofès siguin sectors de l'Església Catòlica o afins que a vegades parlen com aiatol·lahs que tenen l'ideal d'implantar una sinistra teocràcia, i n'han deixat anar de més grosses i fins i tot sense cap tic d'humor. Em refereixo a la gent planera pels qui, tornant a aquest exemple, la Virgen del Rocío forma part del seu paisatge sentimental, el seu imaginari col·lectiu on s'arrelen a una terra, unes creences o una tradició, tot plegat factors que ens fan profundament humans. El nostre Josep Maria Ballarín va saber traspuar en els seus llibres i escrits la profunditat, i diria que autenticitat,  d'aquests sentiments. Per tant, quan es dona un cas així, també deixa de fer-me gràcia potser per un excés d'empatia per algú com jo que quan mira un partit de futbol té el desig que ningú perdi (o potser, els qui tenen una  manca d'empatia són els que fan segons quines paròdies).  I ja deixo de banda la grolleria i la mala educació que responen a una altra categoria. M'és especialment desagradable veure a algú riure en aquestes circumstàncies, un espectacle decadent. I si es fa amb coneixement de causa ja entra en la categoria d'escarni, que és una forma de maldat. Aleshores ploro directament i no de riure.   O encara pitjor, quan qui pareix la suposada paròdia ho fa des d'una posició de suposada superioritat moral que també es pot percebre. En aquest sentit, no em sembla de rebut que el mateix humorista  hagi fet saber que ha rebut amenaces de mort a través de twitter i les xarxes socials. De sonats amb ganes no només de tirar pedres al terrat aliè quan se'ls dona l'oportunitat o directament trecar els vidres, en va plena la xarxa. No és cap novetat. Malauradament, no es podia esperar altrament per molt censurable que sigui i aquest argument és com fer-se l'orni. A mi mateix només per deixar anar a twitter que tan sàviament he abandonat que els gossos espantaven els ocells als parcs em va caure un vitupendi impensable. De nou, prendre l'anècdota pel tot i desqualificar així qualsevol contra-argument.  

Dit tot això i per sobre d'aquesta disgressió, considero essencial la llibertat d'expressió i per tant rebutjo qualsevol censura en la línia que s'ha defensat en els mitjans de comunicació a rel d'aquesta polèmica. Tothom té dret a mostrar la seva sensibilitat, intel·ligència, sentit de l'humor, en viu i en directe en la plataforma que li plagui. Que jo rigui, plori o mostri una planera indiferència també forma part de la meva llibertat.  

I suposo que que els escasos lectors d'aquest blog es deuen preguntar, quìna reacció m'ha provocat l'sketch? En primer lloc reconec les dots còmiques de l'actriu, els girs de guió i que personalment no m'ha ofès, potser perquè tendeixo a ser condescendent, i fins i tot m'ha fet esboçar algun somriure tot i trobar que és un humor fàcil i una mica groller i transgredeix alguns dels principis que he esmentat. El que em pesa més, al final, és el tercer punt i és que gent que té un lligam sentimental sincer amb aquesta representació de la Verge Maria s'hagi sentit afectada. Sempre em pot el costat dels perdedors en un partit de futbol...


P.D: Respecte a la devoció mariana, aconsello llegir el llibre de Josep Maria Ballarín "Santa Maria, pa de cada dia" (quin narrador!), que permet reconciliar-se i anar a l'essència d'aquestes manifestacions que han derivat a vegades a un barroquisme que convida, injustament, a riure-se'n. 


dimarts, 4 d’abril del 2023

Sequera

  Plana sobre nosaltres com una ombra de mal averany l'espectre de la sequera. A efectes pràctics, si no fos per les imatges de pantans eixuts i pobles fantasmagòrics que tornen a la superfície de la terra com zombies del passat, poc que ho notaríem. L'aigua continua rajant quan obrim l'aixeta i les piscines per lleure estan ben plenes. Així es dona una dissonància cognitiva que fa que la campanya aquesta que ens recomana que mesurem l'aixeta la miri amb un agut escepticisme. Sobretot després de saber que el 20% de l'aigua potable es perd per filtracions en les canonades que ens la porten per manca de manteniment. No sona massa convincent per part de les autoritats pretendre arreglar-lo a cops d'aixeta. I només ara es clama al cel quan aquest vilipendi era ben conegut de fa anys. Ni que fos per una raó estètica, s'hi hauria d'haver posat fil a l'agulla. El que dèiem, no hem patit encara la necessitat real de l'aigua. I tot i així comencem a escrutar en els pronòstics meteorològics, per albirar si es congria entre les isobares del futur proper una d'aquelles borrasques que fa mesos que no veiem que regui el nostre país. També hi ha una inquietud més larvada, poc reconeixible encara, i és el reconeixement de la nostra vulnerabilitat, la fragilitat en la que vivim que al cap i a la fi depèn d'una cosa tant capciosa i fora del nostre control com que plogui i que cap intel·ligència (artificial o artificiosa), pot encara solucionar. I com tota crisi (ja ho vaig esmentar en els temps de la pandèmia), pot posar de relleu allò de què realment estem fets. Ja ho hem començat a comprovar amb les discussions de si es podran o no omplir les piscines municipals de lleure aquest estiu. Necessitat de Salut Pública en diuen. O la tensió entre la ciutat i els pobles que aixequen diferents visions dels drets, accés i usos sobre l'aigua. I no cal dir com es repeteix el deplorable espectacle dels partits polítics que per no sé ben bé quines àlgebres electorals són incapaços de posar-se a remar a la plegada en aquest assumpte. I si no plou, què? Ho llegeixo en una portada del diari ARA i la pregunta sona a amenaça. Em fa recordar una entrada en aquest blog que comentava un llibre sobre el setge de Leningrad, on unes circumstàncies extremes van fer sortir comportaments aberrants, autèntics monstres. No espero que arribem a practicar el canibalisme, però, certament, si s'encadena un estiu llarg i tòrrid com el de l'any passat (i ja hem començat amb un març més anòmal que mai, quan va ser al maig que van arribar una primera, persistent i malaltissa calorada), com reaccionarem com individus i societat? Hem muntat un tinglado de societat i sistema econòmic que depèn de que sempre que obri l'aixeta ragi l'aigua que vull. 

  El futur ja no és el que era, com deia aquell. La vida de generacions i generacions s'ha afaiçonat al voltant d'unes estacions previsibles que semblaven obeir a un ordre superior i s'hi arrelaven tradicions i creences. Hi havia un temps per tot en aquesta vida, per sembrar, per collir, per festejar. Ara mengem castanyes amb màniga curta i el cultiu del mango cada vegada arriba més a prop. Tot plegat provoca una certa sensació de desarrelament que convida a aplaudir les processons demanant pluja. I no pas per una pensament tipus Deus ex machina, sinó pel desig de trobar un sentit a tot plegat, d'arrelar-nos de nou i creure que és impossible que els rius deixin de portar aigua. La sequera doncs, no només és material, pot trastocar les nostres vides en molts sentits, no simplement per a que no poguem omplir la piscina. Destrueix el pas acompassat de la vida, trastoca paisatges i fins i tot ens pot destruir. 

 Escric això quan encara no s'albira cap pluja que un dia o altre, per probabilitat, hauria d'arribar, i com sempre només caldrà una tongada generosa de borrasques i llevantades per a que tots aquests auguris i mals averanys quedin esvanits amb una rapidesa sorprenent, com les mateixes experiències de l'epidèmia. No n'aprendrem res fins que la patacada sigui irreversible, i aleshores serà per una simple lògica de selecció natural.












dijous, 30 de març del 2023

La vida al límit: Covid-19 i residències d’avis

  Ja sé que és un tema que ens resulta curiosament remot, la nostra memòria històrica acaba allà on ho va fer la Guerra de Troia, i tot el que té a veure amb els dramàtics primers mesos de la pandèmia de la Covid-19 són com aigua passada. Un vel d'oblit s'ha estès i fa riure allò que la pandèmia ens canviaria i bla, bla, bla....especialment dolorós l'hecatombe que va suposar durant la primera onada i l'impacte del SARS-CoV-2 en les residències d'avis, i sobre la qual vaig escriure algunes entrades. De fet, i seguint una lògica biològica, a hores d'ara la meitat dels avis que la van sobreviure ja no deuen ser entre nosaltres, són uns dos anys més o menys la mitjana de vida un cop ingressen a una residència....a rel d'aquesta experiència personal vaig fer una mena d'article on pretenia condensar-la, però m'he trobat en què ja no interessa gaire ningú.  Així doncs, empasto aquí l'escrit per a qui li pugui interessar:


La vida al límit: Covid-19 i residències d'avis


Entre març i maig del 2020 van morir el vint per cent dels residents de llars d’avis amb la primera onada de la Covid-19, poc més de 2000 a la Regió Metropolitana Nord de Barcelona. Un article de New York Times assenyalava ja aleshores l’escassedat d’imatges de la tragèdia, pel que excepte els treballadors d’aquestes institucions i el personal sanitari que hi va intervenir, pocs tenen una visió del que va ser l’abrupta entrada del SARS-CoV-2 en les llars que en van resultar afectades (aproximadament la meitat). I qui no veu, difícilment sent. La confluència de l’extrema vellesa, la rapidesa de la infecció i la manca de recursos per atendre una situació inesperada és probablement la situació més traumàtica que molts professionals de la salut hauran mai viscut.  En algunes van arribar a morir fins la meitat dels usuaris en pocs dies, molts sense l’acompanyament que mereixien. Aquí no va acabar el calvari pels avis institucionalitzats.  Tot seguit van caure les restriccions per protegir-los de la infecció, privant-los durant mesos del contacte físic amb els seus familiars, per molts el darrer vincle que els arrelava en aquesta vida. No es compten com a víctimes de Covid-19 els que van claudicar i es van deixar fondre en la tristesa. Però ho són. I els familiars dels que ho varen suportar són testimonis del deteriorament físic, psicològic i cognitiu que van patir  a causa d’aquest aïllament. Com vam arribar a una situació semblant? Ha estat culpa de la Covid-19 com un imprevisible accident? No es tracta de fer una anàlisis epidemiològica que n’hi ha hagut a bastament. Les residències d’avis són polvorins per un virus d’aquesta mena: espais tancats on conviu estretament molta gent que a més és molt vulnerable a la infecció. Però això no ho explica tot.  Tota crisi, i una pandèmia ho és, posa en tensió i estripa les costures no-visibles de la societat. Són una oportunitat  de fer-ne una lectura de les estructures més íntimes i les pulsions que ens governen. Per exemple, una dada que ha passat massa desapercebuda en temps de lluita per la igualtat de gènere, és que a Espanya hi va haver un excés de mortalitat femenina comparada amb d’altres països durant la primera onada. Això s’explica perquè el 74% dels avis que viuen en residències són dones, i les residències també van ser comparativament més afectades en el nostre país que arreu d’Europa. Però aquesta elevada proporció no respon a la major longevitat de les dones, sinó a una estructura social i econòmica que les fa més proclius a viure els seus darrers dies en una residència geriàtrica. Segurament després de ser cuidadores elles mateixes i enviudar, es queden sense suficient empara familiar o econòmica per continuar al docimicili.

  Les residències d’avis van començar a proliferar els anys 90 del segle passat i responien a la necessitat creixent de cuidar una població geriàtrica cada vegada més nombrosa i la incapacitat de les famílies per assumir la cura de familiars dependents al domicili per la confluència de varis factors: l’atomització i empetitiment de les unitats familiars, la pèrdua del teixit social comunitari que pugui repartir les càrregues, llars inadequades per espai i estructura per acollir persones dependents i la benvinguda inserció de la dona en el món laboral que limitava (no l’ha equiparat de cap manera!), el seu rol de cuidadores. I un augment de la longevitat, que malgrat els avenços biomèdics, significa en gran mesura un allargament de la vellesa. I per tant no només una alça imparable en nombre de gent gran, sinó  amb múltiples patologies i més fràgil. Un recent article al The Week d’una General Practioner que exercia a Londres (la nostra metgessa de família), descrivia la transició  durant 30 anys d’exercici professional, des d’un perfil de pacients domiciliari autònom fins la fi dels seus dies cap a la proliferació de pacients amb múltiples patologies cròniques que no donen gaire més marge que la cura, l’acompanyament i l’administració acumulativa de medicaments. I tot agreujat per una retallada en els recursos per atendre una societat cada vegada més envellida i depenent. Un metge de família del nostre país podria subscriure el  mateix sentiment de frustració al final de la seva carrera que expressava aquesta metgessa anglesa.  Les residències, alhora que han proliferat, tampoc s’han adaptat (no van ser pensades en aquest sentit) a aquest canvi progressiu de perfil cada vegada més fràgil de la gent gran amb la conseqüent inadequació dels serveis i alhora, elevadíssima vulnerabilitat al SARS-CoV-2. 

L’evolució social i demogràfica ha fet que les residències d’avis siguin allò que se’n diu una oportunitat de negoci si es deixen, com així ha estat, a l’arbitri de la iniciativa privada i les lleis del mercat: una demanda creixent assegurada, amb uns estalvis o recursos disponibles ni que sigui en forma de mínima pensió dels clients, on moltes despeses s’externalitzen al sistema públic (per exemple, en cas de malaltia que requereixi hospitalització o cures específiques), alhora que hi ha una molt insuficient oferta pública de places que priva de qualsevol competència. Però també capacitat de liquiditat molt diversa de les famílies que fan impossible l’accés a certs estàndards homogenis de qualitat. Si afegim la laxitud i en alguns casos deixadesa dels criteris de qualitat exigits per l’administració pública, s’explica l’astorant diversitat de residències: públiques en general de grans dimensions, pertanyents a ordres religiosos amb una llarga tradició històrica, fundacions que conserven ideals de servei i visió social però sobretot de tipus privat que tenen com a objectiu el benefici (o diguem-ne rendibilitat) i en alguns casos el lucre. Això inclou des de particulars que reformaven un antic casalot, un xalet o un pis i hi establien una llar d’avis  fins cadenes de residències que tenen al darrera fons d’inversió. El tret comú és la inadaptació creixent al perfil cada vegada més fràgil del resident, agusat també perquè no és fins estadis molt avançats de dependència a ingressar en una residència geriàtrica. Menys del 10% dels residents ho fan de forma voluntària. L’entrada a la residència es contempla com el darrer recurs abans d’abandonar el domicili de tota la vida. Efectivament, el trasllat a la residència es percep com un desarrelament, una mena d’exili no només  físic, fins i tot social que arriba a provocar un cert sentiment de culpabilitat per part dels familiars. La gent gran i particularment els avis institucionalitzats entren en una mena de categoria on se'ls priva de l’autonomia (no pas física, que està ja molt limitada), sinó en un sentit kantià del terme com a subjectes malgrat tot lliures i autònoms que està a la base de la seva dignitat. Fa pensar en una tornada a la infantesa, quan encara no s’és subjecte de ple dret però aquí els drets es sublimen de forma passiva. En un llibre precoç i lúcid publicat al final de la primera onada (Epidemiocracia), ja s’assenyalava que el tracte a la gent gran no era comprensible des d’una perspectiva dels seus drets i necessitats inherents. Aquesta violació fonamental però tàcitament acceptada també explica la implantació de mesures draconianes sense que es tingués en compte el que haguessin volgut els avis que les van sofrir, sovint contra la evidència que ja teníem aleshores, per evitar l’entrada del SARS-CoV-2.  Per exemple, ja sabíem que els aïllaments prolongats dels infectats justificats per la positivitat de la famosa PCR, després de 7 o 8 dies ja no tenia relació amb la infecciositat. O que l’entrada del virus a les residències el vehiculitzaven els treballadors, rarament els familiars si ho feien amb unes mínimes condicions de seguretat que no impedien fins i tot el contacte físic amb els seus fills i familiars. I finalment, aquestes mesures no responien a la gran diversitat d’establiments que permetien molta més flexibilitat. Aquesta política sanitària estava en clar contrast amb les mesures implantades en una altra població també institucionalitzada, però en els serveis penitenciaris. Les necessàries mesures es van implantar però amb tota la cura per a que no provoquessin aldarulls en forma de motins i respectant els drets inherents dels presidiaris que estan constantment sota el desitjable escrutini dels seus advocats i els fiscals. Els avis no han organitzat mai un motí, però tampoc són culpables de res. 

  Però anant més al fons de la qüestió, les mesures implantades responien a unes pulsions menys evidents: una aproximació purament biomèdica de la infecció (cal evitar-la sense més consideracions), la necessitat de tenir unes instruccions diàfanes sobre què calia fer en forma de protocols que esvaeixin el comprensible terror que la infecció produïa (sobretot en els treballadors que havien viscut brots durant les primeres setmanes de la pandèmia que van deixar un llast traumàtic), però que alhora anul·lava el sentit crític a l’hora d’implantar-les i finalment, la creixent fiscalització en tots els àmbits de la nostra societat (la paraula “denunciar” davant qualsevol conflicte ens cau cada vegada més fàcilment de la boca). Això feia planar el temor que si irrompia la infecció de nou i es demostrava que no hi havia una adherència adequada protocols caigués sobre la residència (o l’entitat que la regentava) una denúncia de familiars o el ministeri fiscal actuant d'ofici. I de retuc una adhesió sense esquerdes a aquestes mesures i fins i tot exagerant-les en alguns centres (a voltes imposades pels equips directius de grans empreses que n’eren propietàries), tant per un excés de zel com per fer creure que era una garantia de qualitat. Es va arribar a donar una mena de cercle viciós en què es volia evitar situacions com les viscudes en què els avis van perir aïllats perquè en tant que infectats no podien tenir contacte amb ningú, però alhora calia evitar aquest contacte per a que no es donés una situació semblant. Mesos més tard, es podia observar com certs establiments residencials feien gala de les mesures de bioseguretat implantades com un recurs publicitari al costat d’una fotografia d’un avi amb posat joiós.  Aquesta espassa de Damocles efectivament ha caigut en algunes institucions però allí on ha prosperat ha estat perquè la Covid-19 va posar de relleu greus disfuncions de certs establiments. 

Com hem dit abans, hi ha una gran diversitat d’establiements i la majoria ofereixen una atenció adequada pels nostres avis dins un ample ventall segons l’esforç i els recursos de que disposen. La por a l’estigma del col·lectiu de professionals i institucions que treballen en l’àmbit geriàtric,  atiat per alguns escàndols mediàtics, no és de cap manera just. Però n’hi ha en què el mot dignitat trontolla o s’esvaiex. A rel de l’encertat decret que va posar les residències sota el control directe dels equips d’Atenció Primària, va permetre que fossin testimonis que en certs establiments, no es respectava la dignitat dels avis.   És una realitat, com la que tot exili comporta, que ens ha passat massa desapercebuda i que també n’és culpable, per deixadesa, l’administració que hauria hagut de vetllar perquè certs mínims es complissin. Però també deguda a la tendència a assegurar certs marges de benefici que, com en tota empresa, poden venir de la limitació o retallada de la qualitat i/o les condicions de la feina que es realitza. I això també va tenir efectes sobre la vulnerabilitat a la Covid-19. En un interessant i gran estudi de les residències d’avis a Anglaterra, es posava de manifest la relació entre la temporalitat dels treballadors, formació i la baixa ratio treballadors/residents i la probabilitat de patir brots i brots més extensos de SARS-CoV-2. Més risc que la infecció entrés, menys capacitat de resposta a més de ser indicadors d’altres condicions de base que l’estudi no recollia.  Però també cal avisar que l’afectació de la infecció també va tenir un component d’atzar i que una residència en fos o no afectada tampoc indica d’entrada res de la seva qualitat.

Des d’una perspectiva més individual, la gestió de la Covid-19 en les residències d’avis va empènyer als professionals de la salut, si en feien una anàlisi honesta, a una situació vidriosa. En epidemiologia es plantegen els problemes en forma d’indicadors que permeten una mesura objectiva d’allò que s’assoleix o s’evita i es formulen en un sentit positiu. No accepta massa discussió per exemple provar de baixar la taxa d’embarassos no-desitjats en noies joves a l’Àfrica sub-sahariana o les morts per malària en nens. En el cas dels avis, evitar en sí mateix el risc d’infecció per SARS-CoV-2 i per tant la mortalitat per Covid-19 significava  tal com es va afrontar el trencament amb els darrers lligams que donen sentit a l’etapa final de la vida que fos com fos seria necessàriament breu: el contacte amb la família essencialment, i molt particularment amb néts i besnéts (altrament, com vam saber també, els nens eren transmissors poc eficaços de la infecció).  L’aproximació purament tecnocràtica doncs, potser arrelada en un rebuig a la idea d’acceptar el risc de morir que tots en qualsevol moment tenim,  buidava de sentit la intervenció i filtrejava amb l’absurd. Dit planerament, els avis no moririen de Covid-19, però sí de pena o amb tristesa. Ningú va preguntar-los què preferien, si una protecció bunkeritzada contra la Covid-19 o mantenir el contacte amb els seus familiars, posant en evidència l’exili social del que parlàvem. I encara que no estiguessin en condicions de respondre res, sabem la resposta.  I no va ser la correcta per part de les autoritats sanitàries i referents mediàtics, algunes amb un desconeixement clamorós del que realment significava la Covid-19 a les residències d’avis. I aquesta resposta s’explica per una confluència de factors psico-socials que la pandèmia ha posat de manifest i que ara contemplem com s’hi ha clos de nou un vel que les fa opaques fins que una nova crisi les faci paleses de nou. Algú recorda encara  quan es deia que la pandèmia suposaria un canvi en la nostra manera de pensar, viure i actuar?

En un cert moment de la vida se’ns desperta el corcó de la temença a una vellesa desatesa i dins dels plans de futur, més o menys conscients, apareix la dèria d’estalviar, cavil·lacions sobre la dimensió de la pensió que fruïrem i finalment  la por a la decrepitud i la dependència.  També el desig de no ser en el futur una càrrega pels nostres fills o nets. Envellir, com deia Bette Davis,  no és per a covards. En un giravolt que frega el sarcasme, no és impensable que molts diners dels fons dels plans de jubilació que aquests pensaments conviden a subscriure estiguin precisament invertits en la indústria geriàtrica (dos mots que em repugna casar en una frase). No sembla que estiguem per la feina de revertir la piràmide demogràfica, ni tan sols d’acceptar la immigració que pal·liaria la gerintrificació de la nostra societat. Alguns coven la idea, com patètics nous Prometeus, que la ciència farà de la vellesa una lacra del passat, amb un clar arrelament en el pensament màgic que tot es pot solucionar amb una intervenció purament tècnica. Però si això pogués succeir, res no esborra el que fins ara hem viscut i ens ha fet constatar la Covid-19, ni revertirà el final no merescut de molts avis del nostre país. De forma més realista i pragmàtica ja s’advoca per potenciar les cures a domicili (el País Basc n’és pioner), repensar el model de residències tant des d’un punt de vista arquitectònic o més enllà, dels mateixos habitatges i el teixit urbà, i models de residències integrats en el teixit social (idees i exemples no en falten, com integrar els espais exteriors amb llars d'infants), que les facin més en la mesura humana i no llars d’exiliats. Però això només serà possible amb una clara voluntat social i la iniciativa pública. Hi ha certs àmbits al marge de consideracions ideològiques, que com ha demostrat la pandèmia no es poden deixar a la mà invisible d’Adam Smith i executada pel sector privat.   En tot cas cal atrevir-se a pensar-hi amb una certa profunditat si com deia aquell no ens volem perdre la meitat de la pel·lícula. I pensar honestament no és de franc.