divendres, 17 de febrer de 2023

Leni Riefenstahl

  M'hi torno, després d'uns mesos, amb aquest fascinant personatge. Després de l'encontre fortuït amb el seu àlbum de fotos "Àfrica", al mercat de llibres de segona mà de Sant Antoni, tenia entre cella i cella conèixer més la Leni Riefenstahl. He pescat d'una biblioteca pública (quina meravella d'equipaments tenim al costat de casa!) les seves memòries escrites el 1987, quan tenia exactament 87 anys. Me les estic acabant goludament. Si algú creu que la vida li és grisa i avorrida, si us plau, que no les llegeixi perquè per contrast, ho acabarà confirmant d'una manera que pot ser cruel. La mateixa Leni diu que ha viscut tres etapes cadascuna de les quals hagués valgut per una gran biografia, en totes ha lluitat tossudament i hi va excel·lir: com a dansaire i actriu, com a realitzadora de pel·lícules i documentals, com a fotògrafa africanista, com a reportera submarinista ja passats els 70 anys...i encara en una entrevista al torn dels 100 anys (va morir als 101 anys) pensa en una darrera etapa, la sisena i si Déu vol diu textualment, en què afirma que cal restaurar la bellesa cultural i natural d'aquest món. Tot un testament vital reblat el 2001 per una protagonista del tot el segle XX. I al llarg del seu segle va tenir relació sovint molt intensa amb una corrua al·lucinant de personatges que n'han estat representatius i pels que donaríem ves a saber què haver conegut: Hitler, Mussolini, Mike Jagger, Francis Ford Coppola, Henri Remaque, Jesse Owens,  Picasso, Cocteau...i tot un llistat enlluernador.

 Hi ha unes constatacions que m'agradaria assenyalar de la Leni després d'aquesta lecutra. Primera, va ser la personificació de les contradiccions que vulguis o no tots ens trobem arrossegats si vivim amb certa consciència l'època que ens ha tocat,  però que ella va viure d'una forma extrema perquè s'hi va trobar com una figurant no pas anònima. La va escometre l'auge del Nazisme (davant el qual s'hi justifica sota una pàtina d'ingenuïtat)   i la Segona Guerra Mundial, que pel seu talent la va portar a treballar íntimament amb el règim Nazi i tenir una relació privilegiada amb el mateix Adolf Hitler. Mai va afiliar-se al partit Nazi, però aquesta circumstància la va llastrar com una ombra de plom durant dècades. Fins i tot avui dia, qui estigui desinformat però sàpiga vagament qui era Leni Riefenstahl el més probable és que faci l'associació mecànica com a propagandista del nazisme, sobretot a partir de les seves dues obres mestres El triomf de la voluntat i Olimpíada (documental sobre els jocs olímpics d'alemanya del 1936). Ha sofert una persecució quasi maníaca, no exempta de difamacions sense sentit. Però per sobre de tot prejudici que es pot arribar a comprendre, aquests monuments cinematogràfics han romàs com a obres mestres. Les tècniques que va desenvolupar aleshores van ser revolucionàries i han marcat tot el cinema posterior. En les memòries Leni Riefenstahl prova amb una insistència que no es pot dissimular de desempallegar-se de qualsevol complicitat conscient amb el règim Nazi i que en desconeixia la seva veritable naturalesa. Sembla sincera, però allò que més corrobora la seva sinceritat és la sensibilitat estètica, la mirada respectuosa i extraordinària que va mostrar més tard, ja entrats els anys seixanta, quan per atzar va tenir l'oportunitat de realitzar una sèrie de documentals i reportatges fotogràfics a unes tribus encara no contaminades pel món modern de l'Àfrica, molt especialment els nubis de l'est del que actualment és Sudan del Sud.  Mireu i fullegeu els seus àlbums i ho entendreu. Aquests àlbums també tenen el gran valor que documenten la trista dilució d'aquestes cultures, en els pocs anys que van transitar el primer encontre amb Leni Riefenstahl i els darrers reportatges que hi va fer. Altrament, i ja vist des de  la distància, la nostra comprensió del magnetisme que exercia el nazisme i el mateix Adolf Hitler ens resultarien encara menys comprensibles sense un document com El triomf de la voluntat. Ningú mínimament equànim s'atreveix avui dia a censurar-lo. 

El segon punt que m'ha captivat és el seu caràcter lluitador, persistent, resilient en diríem ara. Semblen increïbles la quantitat de dificultats, projectes estroncats, maltempsades, traïcions, contrarietats, difamacions i autèntiques campanyes de desprestigi que va patir aquesta senyora. Sobretot després de la Segona Guerra Mundial, però ja abans, i la seva capacitat de lluita i de trobar recursos personals i sortides o alçar-se de nou allí on tots nosaltres ens haguéssim rendit. Llegint la seva biografia arriba a angoixar i tot quan s'entrebanca una vegada i una altra amb contrarietats de tot tipus.  Penso que el seu secret, que no ho era tal, era una capacitat tant creativa com creadora desorbitada que l'empenyia a anar més enllà, a saltar finestres quan es tancaven portes i que de fet, és el que la va portar sense que mai s'ho proposés a totes les expedicions que va dur a terme entre els Nubis i els Massai i que constitueixen un llegat que no li podrem agrair mai. La trobada amb els Nubis precisament té un cert aire de redempció. Ja entrada en la seixantena i després d'anys de sabotatge de qualsevol projecte, vilipendi i frustracions es va trobar tot d'una acollida per una cultura prístina que no compartia cap mena de prejudici i que la va identificar espontàniament com una amiga. Va establir un vincle que no es va trencar fins al final de la seva vida i que, tal com ho expressa, la va consolar de tot el que havia passat. Només cal veure les imatges de plenitud i felicitat que va captar Horst, el seu assistent.  Possiblement la sensibilitat que mostra en les seves fotografies la va llaurar durant tots aquests anys d'ostracisme i sofriment. Només es pot apreciar la veritable bellesa, la grandesa de la creació i atiar la creativitat, si s'ha transitat abans per la foscor.  Quan Tolstoi comença Anna Karenina amb la famosa sentència que totes les famílies felices s'assemblen, i només les infelices ho són cadascuna a la seva manera, ja ve a dir que sense aquest íntim conflicte no hi ha creativitat ni creació. 

Un darrer apunt, abans no us llenceu com jo a devorar les memòries de la Leni. Si bé va excel·lir en tots els camps de forma enlluernadora (dansa, actriu, realitzadora, fotògrafa), no es tracta d'una gran obra literària tot i que és una lectura absorbent. En tot l'escrit i crec que és comprensible per tot el que va patir, hi plana un cert aire de justificació i victimisme. Potser és cert i realment es va creuar tant amb personatges indesitjables i roins com persones generoses i brillants. Però traspua la sensació que la Leni Riefenstahl devia tenir un caràcter força indomable, fins i tot irascible, que la predisposava al conflicte. La mirada felina que mostra en totes les fotos certament acovardeix. Potser en un món patriarcal i masclista no podia ser d'altra manera per reeixir com ho va fer.  Li falta el punt de sinceritat, de pouar en el costat fosc honestament, per ser una gran obra literària. En alguna cosa havia de ser normaleta aquesta admirable dona. És només un apunt personal que em convida a furgar en articles i altres memòries escrites sobre ella per entendre-la i conèixer-la millor.  Sobretot tenint en compte que si hagués estat prou precoç i lúcid jo encara hauria estat a temps de conèixer-la personalment.I també recuperar com pugui tots els àlbums de fotos que va publicar. Ahir mateix encara remirava el volum que vaig trobar al mercat de Sant Antoni i vaig saber admirar les fotos dels Nuba amb molta més profunditat. 



dijous, 5 de gener de 2023

Estigma

 Se'm van posar les orelles de punta com una llebre i els ulls esbatanats com un lemur en sentir un fragment d'un d'aquests resums de final d'any que acostumen a emetre per la rádio. Era la secció de salut i invariablement es va esmentar el coronavirus i la verola del mico. Van posar el tall d'un jove de 29 anys que havia tingut aquesta darrera infecció, i comentava amb desgrat la reflexió pública del director general de la OMS en que assenyalava que quasi tots els casos registrats s'havien donat en homes que tenien sexe amb homes. Va qualificar de desafortunades aquestes declaracions i que el que feien era promoure l'estigma, però el que em va espaordir és que va justificar el seu enuig amb l'argument que era una cosa que li podia ocórrer a tothom. A veure, anem a pams. Primer, dades objectives. Totes les sèries publicades sobre els casos de verola del mico mostren una homogeneïtat que fins i tot sorprèn a un epidemiòleg. El 95-98% dels afectats són homes que tenen relacions sexuals amb homes, amb una prevalença del VIH del 35-40% i altres factors com l'elevada prevalència d'usuaris de la profilaxis pre-exposició del VIH (que es proporciona a persones amb criteris ben definits d'elevat risc de malalties de transmissió sexual). Des d'un punt de vista epidemiològic això té una lectura ben interessant. La verola del mico només ha estat capaç de progressar i mantenir-se un cert temps en el context de comportaments d'elevat risc de transmissió. Per això mateix ha estat incapaç d'expandir-se de forma sostinguda en la resta de la població. I també per això les mesures de contenció han estat tant efectives: teníem un grup ben identificat als quals s'ha ofert la vacuna i s'han promogut els hàbits de menor risc així com les mesures d'aïllament als casos d'infecció. La verola del mico, almenys en una forma epidémica, s'ha extingit encara que probablement anem observant casos esporàdics. És una radiografia i comportament paradigmàtic del que anomenem poblacions nuclears, aquelles que per les seves característiques de comporament o hàbits actuen com a reservoris d'infeccions que expliquen l'epidemiologia general d'una infecció. 

Té alguna cosa a veure amb voler estigmatitzar ningú establir un relat objectiu? No hauria, encara que entenc que existeixi aquesta por per l'interès d'alguns grupúsculs que agafen qualsevol pedra per llençar a la teulada que els convingui i per la història de discriminació i marginació dels col·lectius considerats socialment "diferents" que tots coneixem.  Des d'un punt de vista mèdic i de Salut Pública, ja vaig assenyalar en una anterior entrada que l'estigma és contraproduent com s'ha demostrat en vàries condicions sanitàries (drogaaddicció, alcoholisme, el mateix VIH, etc.). Impedeix l'accés i adherència als tractaments a les poblacions afectades, augmenta els comportaments de risc, accentua el sofriment psico-social i sobretot condiciona el tipus d'atenció i fins i tot la legislació que es desenvolupa per les víctimes de l'estigma. A part de ser una violació contra la dignitat de la persona i el seu dret, com a mínim en el nostre país, a accedir a una atenció mèdica igualitaria i de qualitat. 

Ara, d'això a pretendre eliminar l'estigma amb l'argúcia d'anivellar a tothom davant un problema de Salut Pública, és una manipulació del concepte i, si m'ho permeteu, una regressió a plantejaments infantils. Fent un símil amb el que va afirmar aquest noi, no és el mateix circular per una autopista a 200 quilòmetres per hora que a 100. Les possibilitats de fotre's una castanya i que aquesta sigui més greu són més elevades en el conductor dels 200 quilòmetres. Tots hi convindrem, com que també li pot passar al de 100 per hora, però molt menys sovint. Dons és exactament el mateix i no ha de fer témer ni generar cap estigma perquè sinó és blanquejar la qüestió de fons (l'estigma és una aprehensió social que tendeix a deslligar-se de les dades objectives i actuar pel seu compte), de forma falsa. I infantilitzar qualsevol debat o fins i tot fer-lo impossible (amb conseqüències paradoxalment pràctiques com evitar identificar sobre qui cal intervenir prioritàriament i amb un efecte anàleg al que fa el veritable estigma) tot tractant-nos i tractant els ciutadans com nens un punt malcriats. No assumir responsabilitats en el que fem o deixem de fer no té res a veure amb estigmatitzar ningú i em sembla que aquesta paraula s'està tergiversant el sentit i se n'abusa, com per exemple quan es parla de tabús, que en podríem parlar un altre dia. 

Fa uns anys també em vaig espaordir per les declaracions d'un actor pornogràfic (que havia estat company meu a la secundària abans de dedicar-se a a aquesta professió), que deia que als del seu ram no havia d'estigmatitzar-los pel risc de ser infectats pel VIH per l'activitat que feien, com tampoc es feia amb els cirurgians que també s'exposaven quan operaven. D'això se'n diu fer-nos combregar amb rodes de molí. 

El pensament que a voltes està subjacent en tot això mereix una reflexió. Per exemple, no crec de cap manera que tota acció o actitud mereixi una valoració igual que dilueix la nostra capacitat de decisió, d'assumir responsabilitats i al cap i a la fi de prendre decisions lliures i responsables, de valorar que hi ha coses que stan bé i d'altres no tant des de diferents perspectives, ni que sigui purament pragmàtiques que és el que s'estila avui dia (no pretenc anar gaire més enllà). No és el mateix circular a 100 que a 200. I recordar que la verola del mico hauria pogut tenir una altra història més dramàtica si fos més transmissible.