Correu brossa

  De tant en tant, empès per una estranya morbositat, passejo per la carpeta de correu brossa dels meus comptes de correu electrònic. En tinc tres, un el personal, el segon professional i el tercer on adreço totes les pàgines web i inscripcions que em demanen un correu electrònic i que és per tant receptor privilegiat de tota la merda internàutica que ens bombardeja com meteorits sobre una desamparada lluna. 

 Hi trobo missatges de noies russes, búlgares, sèrbies i romaneses (hi ha un clar biaix eslau) oferint-se per contactar amb mi i proposar un filtreig amb possibilitats que esdevingui ben real. Amenaces d'interrupció delmeu compte si no proveeixo informació específica, ofertes de treball estrambòtiques per guanyar diners ràpidament, el missatge d'un benestant moribund que m'ha escollit per deixar-me la seva fabulosa herència previ pagament d'uns necessaris impostos, sovint ubicat a Burkina-Faso (aquest havia estat un personatge recurrent), amenaces d'un sòrdid espia internàutic que afirma que ha suplantat la meva identitat digital, que m'ha filmat masturbant-me i que si no li pago no sé quants bitcoins difondrà per tota la meva xarxa aquestes voluptuoses imatges (jo diria que apocalíptiques si mai existissin). Crec que decebré a més d'un si esperen res igual. 

També rebo, i això és un biaix professional, demandes per publicar articles científics en revistes científiques per part de comitès editorials que han quedat profundament impressionats per algun article que hagi publicat (sovint l'article en qüestió s'esmenta de forma recurrent en diversos missatges), i convits per fer ponències en reputats congressos i fòrums científics d'arreu del món: a Hong-Kong, Helsinki, Los Angeles, Canberra, Kyoto, Abu-Dabi, la Seca i la Meca. A voltes sobre camps ben allunyats al meu com la psiquiatria, la dermatologia o la neonatologia. L'ham sempre és el mateix, fer sentir al destinatari que és un apreciat expert i que per això seria honorat el comitè organitzador de tenir-me com a ínclit ponent sobre la meva recerca més recent. 

Cal afegir les ofertes de caixes de bellesa cutània, higiene bucal, calces i calçotets, roba íntima femenina, safaris per veure goril·les a la República Centreafricana o a Rwanda, assegurances mèdiques i dentals, els equips de microsoft i google que m'amenacen de tancar el meu compte de forma imminent, una noia japonesa que ha quedat meravellada del meu esguard quan m'ha trobat per internet, admiradors anònims.

Darrerament m'han escrit per oferir-me un milió i mig d'euros per part de la comissió europea per compensar-me com a víctima de scam, propostes indefinides que volen concretar si accedeixo a respondre.

La signatura de tots aquests missatges és el seu format estrafet i la ridícula credibilitat que traspuen, però es basen en la mateixa tècnica de les xarxes d'arrossegament. Tu llença ben endins i ben fondo, que algun despistat arreplagaràs. 

La cosa però es pot tornar més inquietant quan no siguin boots estúpids els que generin aquests missatges, sinó la mateixa intel·ligència artificial que daurarà encara més i pot fer dignes de credibilitat subtils ofertes que persegueixen el mateix objectiu d'entabanar-nos.

En tot cas, són el darrer execrable racó d'aquest univers virtual pútrid i tòxic que hem creat entre tots plegats, l'exercici suprem de despersonalització gomosa i absurda que, solemnement, ignoro.

En aquest sentit, m'he proposat pel que em resti de vida procedir a una progressiva desdigitalització, per la qual ja he aconseguit rebre una quantitat ridícula de whassaps i missatges email dirigits per persones reals i aconseguir, oh! fita contracultural però infinita!, deslliurar-me algun dia del mòbil i tornar a esciure cartes de la meva mà i puny amb tinta indeleble sobre un paper reaprofitat que posaré en un sobre on hauré enganxat humitejat per la meva llengua un humil segell. 

Lletgisme

  Fa un cert temps tot glossant l'indòmit i verborreic president dels Estats Units vaig treure a passejar el concepte de lletgisme, una mena de corrent artístic que utilitzava la lletjor de les seves obres com a mitjà d'expressió artística. No entraré en la valoració i apreci que això pugui generar. El lletgisme tenia una funció provocadora que buscava i per segons qui no cal anar massa lluny per trobar algun exemple. De forma discutible es pot considerar com una manifestació de lletgisme les escenes en què alguns protagonistes salten pels aires en la lloada pel·lícula Sirât. En aquest cas jo podria objectar que es tracta d'un discurs narratiu inserit en una envolcall estètic de so i fotografia que li dona una coherència fora del que algun crític ha titllat de provocació gratuïta.

A diferència d'aquesta recerca explícita de la lletjor, el Trump i el seu entorn practiquen un lletgisme igualment explícit però sense cap consciènca ni propòsit secundari i que deriva necessàriament en una banalitat i un kistch que primer pot fer riure però que esdevé sinistre i glaça el somriure. Té una clara analogia amb les expressions suposadament artístiques que van néixer a recer del nazisme. No ha sobreviscut res i qui mira les processons i fastos nazis de l'època, el mateix disseny de les seves posades en escena, no pot fer res més que esgarrifar-se per la manca de sensibilitat artística, d'una mínima bellesa o gust que el temps molt sàviament ha posat en el seu abjecte lloc. I ara només és objecte d'anàlisi pel que és sense que hagi llegat res de profit a la posteritat. Només ha llegat allò que va néixer a redós i com a reacció a l'immens patíbul que va significar el nazisme però que no es pot identificar com expressió artística del mateix. Una cosa semblant es pot dir de l'època soviètica, productora d'un kitsch a voltes ridícul, massís, orgànic i despullat d'ànima. Però la utopia comunista sí que va permetre créixer no poques manifestacions magnífiques en el món de les arts pictòriques (Kandinsky), la música (Prokofoiev) o el ball (Nureyev, però que va acabar fugint de la llossa soviètica). Tot fa sospitar que tot això va sorgir no gràcies, sinó malgrat el comunisme soviètic.

I pel que fa al nazisme hi ha una notable excepció, crec que l'única, en els documentals de Line Riefensthal, El triomf de la voluntat on va documentar artísticament el congrés del partit Nazi a Nuremberg el 1935 i el documental Olympia sobre dels  Jocs Olímpics del 1936 a Berlín. Ambdues obres van revolucionar el cinema, encara que ens pugui semblar repugnant, sobretot el primer com a eficaç eina de la propaganda nazi. Però tot i així, la visualització actual de El triomf de la voluntat permet trascendir aquest objectiu primari i de arriba a traspuar tot allò que de terrorífic anunciava el naixent règim hitlerià. En aquest sentit el documental El triomf de la voluntat  s'ha trascendit a ell mateix i en certa manera ha redimit la Riefensthal (un personatge que a mi em fascina) a més del llegat artístic que en sí mateix representa com a revolució de les tècniques cinematogràfiques. Jo penso, en benefici d'aquesta dama, que es va centrar en l'aspecte purament artístic de l'obra desplegant tot el seu immens talent sense reflexionar sobre el que estava realment filmant. Si el mireu ho entendreu enseguida. Em queda el dubte legítim si Leni Riefensthal era conscient que anava a llegar una imatge tan crua i abassegadora del que anava a esdevenir l'alemanya nazi. 

El que sí tenia aquest propòsit va ser el pintor Francisco de Goya y Lucientes. Els seus retrats de la família reial espanyola, els borbons de finals del XVIII i primeres dècades del XIX són d'una subtil crueltat que podria qualificar d'exquisida. Que ell mateix es permetés de reflectir amb tanta lucidesa la buidor, lletjor i estupidesa d'aquests personatges reials i ells mateixos el paguessin i pengessin aquests quadres a les galeries dels seus palaus ja dona una mesura de com d'ignorants i orfes de llums eren.  Només els infants se'n salvaven, en un acte de respecte i honestedat de Goya amb ell mateix i el seu art que és el que el fa gran, tan gran, en tota la seva obra. 

Tornant al Trump i companyia, no hi ha cap posada en escena, manifestació verbal, o qualsevol cosa que facin que no estigui amarada d'aquest lletgisme inconscient i, per tant, pertorbador. Proliferació atapeïda de banderes, posades en escena que busquen la pompositat i esdevenen xarones i ridícules, una pobresa d'expressió verbal feridora que no té embuts d'exposar una ignorància aclaparadora fins i tot pels no anglòfons i que no pot dissimular la íntima incomoditat dels que hi participen. Si hem de considerar que el llenguatge, tant verbal com no verbal, és un reflexe del món mental ja diu tot el que no és capaç de dir. El  daurat s'aplica  tot arreu (edificis, sistemes de defensa, construccions, decisions) i l'imatge d'òliba emmurriada que aprofita per penjar on sigui faria riure si no fos pel poder que té aquest home. Tinc la certesa que si Goya visqués en faria una obra d'art múrria com la dels Borbons que el  mateix personatge penjaria alegrement a la seva sala oval i restaria pels segles com a testimoni de la seva profunda, trista, i patètica estultícia.

Una estultícia que arriba a promoure un engendre tan infecte des de tots els punts de vista com el documental de la seva dona, que alguns qualifiquen de misteriosa i críptica però que jo simplement penso que no hi ha res més que una façana no gaire diferent del cartró pedra. Sembla que ho amagui tot perquè no hi ha absolutament res a amagar. Escombraria daurada, n'ha dit algun crític. Només servirà per llegar una mostra  més de l'horror estètic que representa aquesta trista etapa on no falta la submissió llepaculista d'elements de tots els estaments polítics, socials i, evidentment, econòmics.

Com ha ocorregut a posteriori amb el documental de la Leni Riefensthal, tot això ens podrà resultar inquietantment premonitòri amb una mirada retrospectiva d'aquí uns anys, segons com vagin les coses i després d'haver provocat innombrables sofriments gratuïts. El que no hi ha cap dubte és que el llegat artístic serà, no cal ser profeta, absolutament nul i estèril.

Qui ignora la història, no sap llegir el present.

P.D: Sóc conscient que amb aquest post m'arrisco a que no em permetin entrar als Estats Units en el cas que se m'acudeixi anar-hi, però prefereixo mil vegades la meva llibertat d'expressió encara que això no importi gaire a ningú. 

La Candelera 2026

  Quasi cada any per aquestes dates escric una entrada sobre la candelera. I ara en sé la raó secreta i així la declaro solemnement a qui em vulgui llegir: l'any comença amb la festa la Llum, la commemoració de la presentació de Jesús al Temple quaranta dies quan es donava per tancada la purificació ritual de les dones jueves després d'haver parit. A més de la reivindicació d'una festa que està caient en un cert oblit (diria que és més aviat ignorància), em captiva sobretot el seu senzill però diàfan sentit. La conjunció del pas dels dies en què s'escau la festa de la candelera,  la llum tènue  però persistent d'una espelma que es commou per un bri d'aire sense apagar-se,  no són cap casualitat.  Per aquestes dates es percep l'allargassament del dia, hem deixat enrere l'atmosfera moribunda i apaivagada del cor de l'hivern i el sol s'imposa amb cautela, però definitivament sobre la tenebra de la nit: els capvespres s'eixamplen cada vegada més tard i les matinades desperten els núvols de rosat fulgurant cada vegada més d'hora. La nit recula . És un invencible pols còsmic, el grinyol sord dels eixos de la terra al voltant del Sol. L'aire és jove i encara que sigui fred s'amara d'una frescor naixent, anuncia noves olors i nova vida  i porta la  remor de la primavera que cabalga encara lluny. Ja he sentit els primers gafarrons refilant dalt dels arbres nus. Diminuts ocells estarrufats que més que cantar sembla que vulguin xisclar enfilats dalt d'una branca esquelètica, només poblada de borrons amatents per esclatar. Els és indiferent el brogit del trànsit ni que aquest any sigui especialment fred i humit. Els gafarrons ensumen l'avenç de la llum que és indefectible i perseverant. També he sentit el refilar d'una merla contra el blau fosc i metàl·lic que precedeix l'aurora. Un so solitari que navega en aquest espai ingràvid i expectant que amb prou feines anuncia el dia. Ambdós ocell senten l'impuls ancestral d'aparellar-se i reproduir-se, perllongar la vida més enllà d'ells mateixos com individus. Richard Dawkins en feia una lectura  descarnadament materialista d'aquest comportament en el seu llibre "El gen egoïsta". La tesi era que com a individus no comptem per res, si no és en funció de transmetre els nostres gens que de forma cega perpetuar-se sense cap altre propòsit. L'organisme és un mer recipient d'una voluntat cega, una voluntat que ni tan sols es pot dir com a tal perquè no hi ha cap consciència al darrera. La merla i el gafarró, i per extensió tot ésser viu, és un instrument que viu en un monstruós engany.  El Josep Pla valorava els ocells d'una forma igualment descarnada però més disfressada literàriament. Escrivia, a "Viatge en autobús", que considerava els ocells rèptils emplomallats i que no es podia desempallegar de la mateixa aprehensió que un llargandaix li produïa (i una iguana suposo, si n'hagués vista mai una, l'hauria fet fugir) quan els observava. I certament, només cal recordar el famós fòssil retorçat de Archeopetrix (una mena de llargandaix emplomallat) del museu d'Història Natural de Berlín per assentir amb l'escriptor empordanès. La mateixa lectura es podria fer del pas subtil però decidit cap a la llum que simplement s'explica  per les lleis cegues de la física que fan que els cossos celestes giravoltin. Tot i així, observant el menut gafarró esgargamellant-se sobre un esquelètic arbust poblat de borrons i la merla refilant a trenc d'alba em preguntava quina necessitat té el gen de crear una estampa tan simple i bella just quan la llum comença a obrir-se camí la llum. I d'on ve l'arrobament que em fa sentir l'anunci precoç de la primavera.  Perquè la nostra mateixa capacitat d'embaladir-nos-hi fa de mal acceptar que respon a la sorda pervivència de qualsevol gen. Simplement és incomprensible, com deliciosament indesxifrable és la realitat si hom es para a mirar-la una mica de lluny. I que el mateix hàbit d'escriure i donar nom a les coses encén una llum  que també s'obre via indefectiblement sobre l'aparent i absurda foscor del món. Un ble que dubta i es nega a apagar-se.

 Definitivament, no crec que hi hagi cap altra data en l'any com aquesta, on es percebi el grinyolar dels batents de l'any que giren i passen pàgina al pròleg joiós de la primavera. 

Dakar

 Vaig tornar a Dakar fa cosa de dues setmanes. És el primer país Africà que vaig visitar i no tenia aleshores idea que acabaria treballant-hi de forma assídua en aquest continent. No hi havia tornat mai des d'aleshores, quan era un ingenu i diria fins i tot estúpid estudiant de tercer curs de medicina. Sí recordo molt bé la primera passejada en un carrer dels suburbis cohibit per estar envoltat de tot de gent de color, alta i cepada, que tot cal dir-ho ens ignoraven. Amb qui m'acompanyava, també estudiant de medicina que he esdevingut pediatra, tendíem a arrapar-nos a la paret com si volguéssim passar desapercebuts. Una curiosa impressió que no he tornat a sentir mai més. Així érem de virginals i tendres. 

No he vist res que em desperti cap evocació en aquesta visita. També perquè aleshores només hi vaig ser de passavolant camí cap al sud del país, la Cassamance. Només de l'illa de Gorée que havia protegit des del mar la naixent metròpoli colonial i era el punt de sortida dels esclaus cap al Carib i l'Amèrica, m'ha portat algun record. Ara és un espai apacible, lluny del caos i el brogit de terra ferma. Un bon lloc per escapar de Dakar. Només hi ha pogut constatar la proliferació de gratacels i agències bancàries, l'emprempta de la globalització, el nou aeroport que ara es troba a uns seixant quilòmetres comunicat per una bona autopista i ben aviat amb un tren modern i ràpid. 

 M'expliquen que a nivell polític han canviat una mica les tornes. Senegal havia estat una excepció dels processos de descolonització. Va donar lloc a una democràcia prou sòlida amb uns dirigents d'alçada, com el Sengor (escriptor membre de l'Académie Française. Tot plegat prometia un progrés de tall més aviat occidental, un model en el caos post-colonial. Ara és una nova generació amb ínfules africanistes que pretenen plegar el paraigües de l'antiga metròpoli, amb un discurs marcadament xovinista. En aquest sentit, sempre m'ha cridat l'atenció l'agusat nacionalisme d'aquests països quan no cal ser gaire sagaç per adonar-se de l'origen artificiós de quasi tots ells. És a dir, les fronteres podrien ser perfectament diferents i tindríem uns altres països amb altres noms. Com demostra la incrustacio de Gàmbia enmig del Senegal, una anomalia geopolítica d'allò més absurda però no cal esperar que s'esborri. També ho demostra l'expectació quasi histèrica que provoquen les seleccions nacionals de futbol. Hi vaig coincidir amb les seminfinals de la copar Africana de Futbol que va guanyar el Senegal. La ciutat va esclatar en un disturbi que feia perillós passejar-s'hi. Aquí, més que enlloc, el futbol és una eina política que permet tapar qualsevol altra misèria o crisi d'àmbit nacional i aconseguir l'adhesió irracional de la població amb el govern. Ho saben molt bé, i per això han proliferat camps de futbol rutilants en totes les capitals africanes. No és gens innocent, ni tampoc que aquestes infrastrucures, alhora que aeroports i autopistes estiguin sovint finançades per països estrangers amb un quid pro quo sovint no gaire transparent. L'estratègia del pa i circ continua funcionant. 

 Marxo del Senegal sense cap particular enyorança. En part perquè segurament d'aquí un parell de mesos hi tornaré, aquesta vegada a la Cassamance. Però sí que sento un cert ressò de temps passat quan completo el viatge de tornada en només quatre hores i mitja, en un vol directe des de Barcelona. En el primer viatge ho vaig viure com una incursió a allò distant, desconegut, tant inabastable com estrany. Ara el vel del misteri, de la sorpresa, s'ha esvaït i el món m'es una mica més insuls. 

Una nit al Liceu

  Anar al Liceu té alguna cosa de religiós, sobretot si es tracta d'una òpera de Wagner. En aquest cas el Tristany i Isolda. Vaig comprar les entrades el mes de juny a un preu ja esgarrifosament car, quan les acabaven de posar en venda. Però s'ho valia, no podia sinó estar-ne segur. La data per fi ha arribat. Entrem en aquesta mena de temple, amb una reverència compartida per tot el públic i l'expectació pròpia dels que tindran el més semblant a una experiència mística, com una colla de gnòstics esperant una revelació. I d'on tot sortint discutirem els matisos que fan la diferència entre allò sublim i allò excels.  Ens acotxem als seients. Pels altaveus s'insisteix amb veu avellutada que tinguem els mòbils tancats i no generem sorolls que puguin entorpir l'audició (és a dir, estossecs). És l'amenaça més educada que he sentit mai. Un so impertinent enmig d'una obra de Wagner significa la fulminació de tota la platea. Tot just començats els primers acords del verinós preludi que ens catapulta a un altre estat de consciència, hi ha un crescendo d'estossecs que s'esmorteeix però que no deixaran de degotar durant tota la funció. Al meu costat seu un senyor intemporal, calva perfecta, rodanxó, vestit de muda de feltre i corbata entreteixits de gris i negre. Ulleres de pasta, voluminoses. Una elegància quotidiana pròpia d'un venedor d'enciclopèdies dels anys 80.  El seient li és petit, com una bola que hagi de sobreeixir-lo. S'alça el famós acord Tristany quan la seva gola llença un lleu gorgorisme. Tot just comença l'Acte I amb la Isolda explicant els seus mals i gelosies a tot pulmó sobre un vaixell solcant camí cap a Cornualles, el senyor entra en estat de dormició  i inicia un ronqueig suau i rítmic de gat satisfet. La seva barbeta reposa sobre el nus de la corbtata, les mans creuades sobre la panxa. Hauria de trobar escandalós que enmig d'una de les experiències musicals més agosarades de tots els temps algú es deixi seduir per una becaina, però només sento una insultant perplexitat. De tant en tant, un home que seu a la fila del davant amb una llarga cua de pèl grisos recollida per una goma es gira per identificar el presumpte blasfem. El roncador, cada deu o quinze minuts, fa un lleu estremiment i es desvetlla i aleshores substitueix el ronroneig per petits esclats de les mucoses i teguments de la seva nasofaringe. Enlloc del clímax espiritual, un anti-clímax de viscositats orgàniques. Però tot i així aconsegueixo abstreure'm i deixar-me elevar pels sublims acords de Wagner, per la fusió del tot en l'amor i la desintegració de l'ésser en l'oblit etern on habita el foc inextingible que tot ho consumeix. Schopenhauer dixit. Es veu que va ser aquest filòsof qui va inspirar el Richard. Una idea extravagant però que continua seduint-nos. Menys el meu veí que deu ser un materialista de ferro forjat. 

 Es clou el primer acte. Sense esperar cap aplaudiment s'alça ràpid i demana permís per sortir. Espero que hagi caigut en el compte que tot allò l'avorreix solemnement i no torni.  Sortim a fora, plou llànguidament. Una pluja freda i persistent. Ja fa tres dies que dura.  La Rambla està humida, relliscosa. Vianants sota paraigües, venedors de Glovo, indiferents a l'Amor Total. Però l'aire és fresc i això ajuda a desatordir-nos.

Acte II: La desgràcia ja és inevitable. El que se'n pot treure de tot plegat és que això d'enamorar-se com ho fan el Tristany i la Isolda és molt mal negoci. No m'he cansat de desaconsellar-ho a tothom. També és mal negoci que el meu veí no hagi desistit (vana esperança) i així com ha sortit tard, ara també escura els darrers minuts per fer-nos aixecar i atènyer el lloc de la seva becaina.Efectivament, repeteix cerimoniosament les capcinades i flatulències respiratòries. No hi ha música ni cant prou abassegador per redimir-lo ni quan la catàstrofe ja està consumada (el Tristany ha estat ferit de mort). I així arribem al segon entreacte. També s'alça ràpidament sense aplaudir i desapareix.  Aprofito per omplir l'ampolla d'aigua al lavabo masculí. Allò és la festa de la pròstata. La mitjana d'edat de l'auditori s'alça, sospito, per sobre dels 70 anys. Homes madurs encorbatats, passejant pels límits d'una franca vellesa, sospiren mentre buiden afeixugats les seves veixigues en un lavabo atapeït. Les senyores s'agombolen fora el seu lavabo, la majoria capegen la senectud amb hores de perruqueria que no poden amagar la incipient (o avançada)  fragilitat. Puc obrir-me pas i omplir l'ampolla d'aigua. Tornem a treure el cap a fora, a la Rambla, per refrescar-nos. I potser per evitar de perdre el senderi que el Tristany i Isolda indueixen i estar segurs que encara toquem de peus a terra encara ben mullat per la pluja que no cesa. Paraigües, Glovo, taxis, un pidolaire, turistes. En retornar una senyora és atesa pels serveis mèdics del Liceu, esvaïda sobre la catifa vermella. Tenint en compte el personal que ocupa aquest insigne teatre avui, no crec estrany que algú hagi fet el seu darrer sospir i l'hagin trobat criant la primera malva assegut qua s'ha abaixat el teló.

Acte III: Això és com el titànic, sabem molt bé com acabarà. Però el que importa aquí són les formes musicals, teatrals i escèniques. I sí, ja m'he acostumat a la paradoxal i vulgar presència del veí amb els seus gemecs i sospirs ofegats. Arribem a l'èxtasi (molta gent voldria aturar les seves vides allí) amb el famós Lieder de la Mort d'Isolda que clourà la divina funció. Un ombra mística cau sobre tots els assistents, cadascú amb la seva particular garratibança però en una estranya comunió aniquiliadora com si en algun moment ens anéssim a fondre tots en una massa extàtica. Que no fos el teló sinó el cel mateix que ens anés a caure a sobre. Aplaudiments arrauxats després d'uns segons de contenció. Menys del meu ínclit company d'experiència estètica que fila sense esperar res ni aplaudir, i quasi atropellant-nos.  Quan passa pel davant fa una olor a vella colònia barrejat amb sabó de marsella.

Sortim a fora, rebuidats després de tanta intensitat. Plou i plou encara, amb indiferència com si ja ens anunciés l'oblit etern on ara han anat a petar el Tristany i la Isolda. Els vianants s'allunyen obrint els paraigües, els taxis semblen taurons devorant els assistents del Liceu que hi entren amb pressa. Tot es dissol, no exactament com imaginava el Wagner. I jo em perdo Rambla amunt, acompanyat per la pluja que em retorna una llànguida i dolça melancolia més pròpia del despertar d'un remot somni que d'una pregona redempció, mentre flueixen els profunds acords de corda que acompanyen la tristesa aclaparada del Tristany que se m'acaba d'encomanar, molt més terrenal del que esperava. 

P.D: L'endemà repasso les crítiques i quedo perplex que n'hi hagi de tots colors, com si cadascú dels lletra i músico-ferits haguessin anat a una obra diferent. No hi ha qui ho entengui.

ITER

  A l'aeroport, de camí per prendre l'avió cap a Dakar, compro de forma ritual un número del National Geographic. Sempre després de verificar que els articles m'interessen, com és quasi sempre el cas. En aquest número hi ha un preciós reportatge sobre un dels projectes més extravagants que la humanitat ha emprès mai. Es tracta de crear les condicions d'un estel a la terra. És a dir, el projecte de produir de forma controlada i eficient a partir de la fusió nuclear, la mateixa reacció que fa funcionar (i existir) el Sol i de retuc a nosaltres mateixos. Es tracta del ITER, un generador nuclear d'una complexitat difícil de comprendre fins i tot pels mateixos enginyers i físics implicats i que suposa una procés faraònic de ressolució de dificultats i desafiaments tècnics i científics per tornar les idees teòriques en una realitat. En altres termes, l'exercici veritablement difícil de tot procés creatiu de materialitzar una idea. Però en aquest cas la idea o propòsit més complexe i potser revolucionari des que es va inventar la roda o es va dominar el foc. Perquè si es pogués domesticar la fusió nuclear aquí a la terra significaria virtualment disposar d'una energia il·limitada i neta. Una mena de Sant Grial. El ITER fa més de vint anys que està en obra, en una localitat al sud de França, tot i que la idea i el consorci internacional que el sosté va néixer cap allà els anys 80 o fins i tot abans. I és aquí on l'article m'ha resultat inspirador. Com un conglomerat de països que inclou quasi tots els Europeus, Estats Units i Candà, Índia, la Xina, el Japó i Rússia, s'han posat d'acord sense un horitzó clar per sostenir aquesta iniciativa a fons perdut i, el que és més sorprenent, amb un codi obert de manera que tots els progressos tant teòrics com pràctics són accessibles a tothom. I això perfectament compatible amb les guerres cobertes i no tant cobertes en les que estan tots implicats. Aquest esperit va néixer a finals dels anys 50 quan Eisenhower va forçar el compromís a través de la ONU de promoure la recerca nuclear amb finalitats pacífiques. Un propòsit que actualment s'ha posat en risc. 

 Per fer-nos una idea, no s'espera que es faci el primer assaig de fusió nuclear fins l'any 2039. I tot envoltat d'incerteses, no només geopolítiques que poden interrompre el finançament, sinó dels reptes tècnics i científics pendents de resoldre o els que es trobaran. Es tracta d'una petita babilònia de tècnics i professionals de tots els països amb ramificacions internacionals on molts dels elements es dissenyen i transporten de qualsevol racó del món. Una faraònica empresa en termes de ciència, logística i coordinació.

 No  sé si és exagerat que aquest esperit mosra la cara més lluminosa de la humanitat. Quan amb un esperit de cooperació i generositat ens posem d'acord per un objectiu que ja ha devorat la carrera professional d'un parell de generacions d'experts i en els que actualment hi treballen segurament no seran a temps de veure'n l'encara incert resultat. I per la qual cal una bona dosi de confiança, quasi diria que fe. I tot per dur a terme una de les idees més esbojarrades que s'hagin pogut tenir (crear les condiions estelars a la terra). Si es pensa amb un cert distanciament hom no pot fer res més que meravellar-se que una iniciativa així existeixi i estigui, de moment, ben encarrilada.

 El nom ITER, que en llatí significa camí o trajecte, li escau molt bé. Potser perquè el camí té sentit en sí mateix. Encara que no s'arribés a l'objectiu de la fusió el ITER genera un corpus enorme de coneixements teòrics i solucions pràctiques, patents i coneixements, generats pel desafiament descomunal que representa, que resulta beneficiós per tothom per la seva naturalesa oberta. 

 El contrast és aclaparador tal com està la geopolítica mundial, però precisament aquesta camí constant però silenciós és un exemple com sota les tensions mundials hi ha tot de gent, associacions i iniciatives que fan via sense estridències però amb una persistència que supera la trista vulgaritat dels personatges grotescos que governen l'actualitat. 

 Potser no per casualitat, en el mateix número del National Geographic hi ha un article especulatiu sobre com es varen construir les piràmides del complexe de Gizeh. Una altra idea inversemblant (perquè encara no es comprèn com s'ho varen fer el faraó Keops i els seus descendents), que no ha trobat una resposta satisfactòria. 

 La nostra Sagrada Família seria un exemple més pròxim però tambe visionari, tot recordant que Gaudi va dissenyar un edifici pel qual no hi havia la tècnica per resoldre'l en la realitat, però tenia la fe que quan arribés el moment sí que s'haguessin solucionat els problemes que la construcció del temple proposava.

 Ambdós, precedents de l'ITER que m'agradaria arribar viu per veure si això de la fusió resulta. 

Veneçuela: una mirada retrospectiva

  Tot seguint la intervenció americana a Veneçuela he fet l'exercici de repassar, fins on jo sé personalment, l'històric d'intervencions directes dels Estats Units i el seu resultat per veure si poden ser certes les diferents dites que la història sempre es repeteix, o qui desconeix la història està condemnat a repetir els mateixos errors. I tenint en compte que aquest capítol crec que tot just s'acaba d'obrir  m'és especialment interessant divagar-hi una mica i d'aquí un temps retornar sobre el que escriuré. 

La primera intervenció flagrant de la que tinc constància i basada en la intervenció dels Estats Units en la Guerra de la Independència de Cuba el 1898, justificada per l'enfonsament del cuirassat Maine a Santiago de Cuba i que la història ha desvetllat que va ser provocat pels mateixos americans.  Tots sabem com va acabar allò amb la tràgica sort de l'armada Espanyola al capdavant del comandant Cervera, la pèrdua dels vestigis de l'imperi amb el colofó de les Filipines (amb col·laboració activa dels americans, també). El trauma del 98. La història posterior és coneguda: Cuba convertida en una colònia bananera i ludòpata sota l'ombra dels Estats Units, la successió dels sàtrapes tutel·lats amb el dictador Batista que va precedir la revolució Cubana, Castro i un Che desfermat que volia provocar un centenar de Vietnams. I som on som, amb un país bloquejat crònicament no fos que es demostrés que un socialisme fos una alternativa real.

Una intervenció menys coneguda però més tràgica és la que va deposar per les armes, amb un aixecament armat perfectament subvencionat pels Nord-Americants, a la Guatemala on governava Jacobo Ardenz. Un socialista pacífic que només va pretendre redistribuir amb una mica més d'equitat la terra. Corria l'any 1954 enmig de la histèria McCartista on qualsevol símptoma de col·lectivització s'interpretava com un espantall filo-comunista. I sobretot si tocava el voraviu a alguna multinacional com la Banana Fruit Company. El coronel Castillo va ser el peó de cartró pedra i després d'ell el país va ser una successió de dictadors amb un grau de psicopatia creixent que va arribar a l'èxtasi amb Efraïm Rios Mont, responsable del genocidi més calamitós de tot l'hemisferi occidental els anys 80 i principis dels 90.  Era un fill de puta, però era el seu fill de puta que va tenir ratlla qualsevol florescència comunistoide. Guatemala hauria pogut ser pefectament una Costa Rica si haguessin deixat fer al malaurat Ardenz. 

El Vietnam és una història coneguda i fins un cert punt incomprensible que durant 20 anys emboliqués la troca fins tenir mig milió de soldats desplaçats. Només s'entenia en termes geopolítics però va dur a una atrocitat ininterrompuda per dos bàndols, a veure quin era el més al·lucinat, i la retirada calamitosa deixant a l'estacada el Vietnam del Sud, després d'haver promogut un govern perfectament incompetent. Resultat, centenars de milers de morts, terra escorxada pel Napalm, una dictadura comunista miop i sense escrúpols però que amb el temps ha derivat cap el que hauria de tota manera esdevingut si el Vietnam del Sud hagués prevalgut. Hi campa un capitalisme rutilant de partit únic a qui només els falta retornar l'antic nom de Saigon  a la capital per que se li caigui la careta. Des del 1975 que és Ho Chi Minh, l'antic líder amb aires de mestre Kung-fu. Com a mínim ha inspirat una sucosa filmografia. Per cert, l'embolic també el va provocar una tergiversació interessada d'un suposat atac a vaixells americans (l'incident de Tonquín), atiada pel Secretari d'Estat llunàtic de torn, un tal Rober McNamara. 

De Xile i la facècia de Pinochet i Salvador Allende no cal explicar gran cosa i tot el que també va suposar en termes de repressió, tortura i una estètica fracament sinistra. El bombardeig de la casa de la moneda, la mort d'Allende i el suport de Pinochet i qualsevol dictadura de dretes de l'Amèrica Llatina (Argentina, Brasil, Uruguay, Bolívia...) que es donés el cas tot aplicant l'ocurrència del secretari d'estat Henry Kissinger que preferia l'ordre a la justícia. I així ho continuen pagant els sudamericans. Com deia Eduardo Galeano, després de cada intervenció dels Estats Units, els països o es convertien en un manicomi o en un cementiri.  

Seguim, que no hem acabat. Algú se'n recorda de l'Irak? Poser si recordem la primera guerra que ara ens sembla justa, però tothom està d'acord que si allò no hagués estat una bassa de petroli a ningú li hauria importat la desaparició d'aquest artifici colonial anomenat Kuwait creat per controlar el broc del Golf Pèrsic. L'èxtasi va arribar amb la segona Guerra promoguda per junior dels Bush i la vergonyosa foto de les Açores (apunt, sempre he pensat que una prova de psicopatia és que cap d'aquells tres individus s'hagin tirat a l'aigua amb una roda de molí al coll anys després), la demolició simbòlica i física del titella Saddam Hussein. Tot es va basar en una  no massa elaborada mentida que els ha sortit prou barata, excepte als actuals mesopotàmics que paguen el preu d'un desordre crònic i dolorós.

Pel camí hi ha hagut altres intervencions, com la invasió de Panamà per engaltar a la presó el president Noriega o la invasió de Grenada (un minúscul estat caribeny), que només pretenia posar en pràctica un programa socialista escollit per la seva població. 

Crec que encara podria continuar amb les intervencions més sibilines i menys notòries, com el suport crònic a les guerrilles contra-sandinistes que van esberlar el procés revolucionari a Nicaragua, el suport material i tàcit a qualsevol facció de dretes violenta (El Salvador) etc. etc. i etc.

Penso ara només en els milers i centenars de milers de morts inútils i innocents que tot això ha deixat. el seu silenci aterrador i l'esperança que hi hagi algún tipus de justífica superior. Perquè al final tot queda en això, la sorda i pètria mirada dels morts que ens esperen a l'altra banda de la riba per fer-nos adonar de l'absurditat de tanta maldat disfressada de patriotisme. 

Amb tots aquests antecedents i si la història és una gran mestra, ens espera també una gran lliçó (coneguda) per Veneçuela. L'única gran diferència és que ara els motius no es dissimulen per cap suposat bé superior, tergiversacions diplomàtiques o interessos primaris respectables. Abans com a mínim això traspuava un cert consens sobre el que podia ser bo o justificat encara que amagués una monstruosa mentida. Ara aquestes prolegòmens es consideren superflus. Potser coneixerem una nova forma de calamitat. 

P.D 1: No ve a cuento, però fa gràcia recordar que el nom de Venezuela ve de Venècia i significa petita Venècia o la segona Venècia, potser perquè on van aterrar els primers colonitzadors era una zona pantanasoa solcada de canals naturals.

P.D 2: A ningú se li escapa que he obviat les dues interencions més importants en un país aliè per part dels Estats Units, durant la primera Guerra Mundial i, evidentment, la Segona Guerra Mundial on sí varen ser directament implicats particularment en l'escenari del Pacífic, però varen intervenir de forma essencial en el front Oest a Europa. A Bèlgica vaig conèixer gent que havia viscut l'ocupacio alemana en la segona Guerra Mundial i l'alliberament per part dels americans i guarden un profund respecte i admiració pels joves vinguts de l'altre costat de l'Atlàntic per lluitar i morir per ells. Aquestes dues intervencions responen a una lògica molt diferent dels exemples que he esmentat que no podem comparar. Només posen de relleu la paradoxa d'aquest fascinant país que no es mereix l'esperpèntic govern que està sofrint.