dimarts, 27 de setembre de 2022

Tornada a Níger

 

 El món canvia, però hi ha coses que els és indiferent, com  riu Níger que ara baixa ple d'aigua, calmós i immens.  Torno a Niger, quan la darrera vegada que hi vaig ser, ho recordo molt bé, fèiem broma sobre l'alarma que suscitava un nou virus que s'havia detectat a la ciutat de Wuhan, a la Xina. Recordo la frivolitat amb que es tractava la notícia quan els mitjans de comunicació especulaven sobre el risc que els gossos s'infectessin i coses per l'estil. I la gràcia que ens feia. Després, feina vaig tenir per tornar a casa abans no em tanquessin l'espai aeri. La resta és història coneguda. Qui em conegui i els pocs que llegeixen aquest blog sabran les vicissituds que he viscut aquests temps pandèmics. Torno a Níger, i el riu al final de l'època de pluges, discorre ple de sediments que li donen color terrós. Si xopes la mà  l'aigua té un tacte untuós, quasi com si fos oli per les partícules d'argila que hi suren. Al capvespre s'encén com si fos de mercuri. Ja li poden passar per damunt les pandèmies que sigui, continuarà fent el seu inversemblant recorregut. Des de Guinea sembla que vulgui  morir al Sahara en una agosarada i immensa corva que el desafia i en surt encara carregat d'una abassegadora quantitat d'aigua quan entra a Níger, diria que quasi triomfal.

 Aquesta vegada no he pogut moure'm de la capital, Niamey. La seguretat ha degenerat aquests darrers dos anys i no m'ho han permès. El record del Níger acollidor,  de ral·lis i festivals folklòrics al desert, en què els més intrèpids podien penetrar a l'Aïr o el Ténéré sense tenir més por que la calor i la set, ara ja s'ha acabat. És un lloc perillós per les màfies de tràfics de migrants i grups jihadistes o viceversa (es deuen confondre), que hi pul·lulen. Ara és veritablement inhòspit i si ets blanc la mateixa policia t'impedeix de sortir de la capital com no t'hagis preparat una escorta. És un món que no sembla que hagi de tornar. En l'hostal on m'estic hi ha una petita biblioteca de temàtica exclusiva sobre el Sahara i el Sahel. Llibres fascinants que no hauria pogut trobar enlloc. Molts són d'enamorats del desert que s'hi han passat la vida creuant-lo amb una ànsia tant científica, literària o fotográfica. El secret d'aquests autors i exploradors és que mai n'han tingut prou de perdre's per la immensitat, que de tan inatansable els convidava contínuament a percaçar-la, a trobar el secret del seu encís. Alguns van visitar els darres espais que ningú havia cartografiat i d'això en fa sorprenentment poc temps. Les imatges que ens han llegat són captivadores, espais desolats, quasi extraterrestres que canvien amb la llum del dia, brins inversemblants de vida i gent capaç d'habitar-hi.  I aquests llocs encara existeixen. Ara tot això s'ha acabat o se'ns ha fet inabastable que ve a ser el mateix. Els temps que corren ho han escombrat com un miratge. El desert només el creuen els treballadors de les mines que niuen al seu cor, sobretot d'urani, i els immigrants que venen de tot l'Àfrica de l'Est i Central per arribar-se a Líbia i buscar el Mediterrani que els separa d'Europa. L'aventura èpica i estètica ha deixat pas al drama més vidriós que és un reflexe del món mutant i cada vegada més inhòspit, pel canvi climàtic, els conflictes armats, la fam que empeny tossudament als joves subsharians que buscar una vida millor i que Europa s'esforça calladament per posar-ho difícil al preu que morin en aquesta travessa o al mig de la Mediterrània.  Perdre's pel Ténéré ja no és un luxe de lletraferits i aventurers.




dilluns, 26 de setembre de 2022

The Velvet Queen

  Fa uns mesos un familiar em va subscriure a un setmanari anglès, The Week, que sempre m'havia fascinat. És un nova porta oberta al món, que trenca l'ecosfera informativa on vivim en el nostre país i vulguem o no esbiaixa la nostra percepció del que passa fins en el nostre entorn més immediat. El The Week, malgrat ser setmanal, té uns constinguts molt ben treballats amb articles molt sucosos a més de fer un repàs general del que passa al món. Per contrast, fan vomitives moltes publicacions del nostre país, sobretot les de caire digital. M'assabento de notícies que ens són desapercebudes, punts de vista nous i l'enriquiment de coses que ja sabíem (i alhora prendre consciència de les xaronades del nostre país que em semblaven tant importants). Inclou també una secció de crítica de llibres i pel·lícules, molts i moltes dels quals hauria ignorat, malauradament. Una d'aquestes pel·lícules és una mena de documental (no crec que ho sigui estrictament), sobre la pantera de les neus titutla The Velwet Queen (la reina de vellut, més o menys). El més estrany dels felins que viu a gran alçada en l'himàlaia i els seus contraforts. Un dels animals més esquius de la terra però que provoca una sana obsessió al fotògraf que la persegueix (el live motiv del documental) per la seva salvatge bellesa. Al fotògraf l'acompanya un escriptor, i probablement un càmera que es fa alhora absent perquè no el veiem ni el sentim mai però pren una posició com si fos un tercer acompanyant, mut, que els observa contínuament i els altres dos l'ignoren com si es tractés d'un fantasma. Això ja fa d'entrada penetrar en el periple dels dos personatges com si fóssim nosaltres mateixos que els acompanyem. Com he dit, no es tracta d'un documental perquè no va de la pantera de les neus estrictament a la manera que ho seria un del National Geographic, sinó de la recerca i observació pacient d'un entorn àrid, inhòspit, poc acollidor però impregnat d'una prístina bellesa, com si la mà de l'home no l'hagués tocat mai, i on descobreixen matisos, colors, una plenitud de formes de vida que es manifesten a base d'hores d'espera fins que es revelen. La paraula revelació és utilitzada intencionadament per l'escriptor, perquè al llarg del documental descobreix aquesta dimensió contemplativa del treball del fotògraf que simplement espera que un ésser es manifesti, quan i on vulgui, per captar-ne l'essència, la bellesa. I fa servir una imatge molt encertada, diu que és com una epifania de la creació, que no podem controlar com ho fem de manera grotesca en un zoo (és l'antítesi de l'esperit que anima aquests dos personatges), sinó que es manifesta sense que es pugui preveure gaire i aleshores arriba l'esglai, fins i tot l'estupor de descobrir una nova meravella que necessàriament s'escapoleix de nou (això també els diferencia d'un vulgar caçador). En aquest procés de descoberta i auto-descoberta, amb diàlegs espontanis entre escriptor i fotògraf, es fa ressentir un anhel d'arrelament, de contacte amb el misteri que és la mateixa vida i un profund respecte com si els homes, ells dos, fossin uns intrussos que el millor que poden fer és passar desapercebuts. I només aleshores se'ls revelen les criatures. L'escriptor també canvia la seva manera de posicionar-se davant tot el que se li manifesta. A l'inici creu que són ells els que observen i sorprenen les seves preses. Però al final se n'adona que qui és constantment observat, controlat són ells mateixos. Que quilòmetres abans no arribin alloc la pantera de les neus, l'ós de l'himàlia o la bèstia grossa o petita que sigui ja els tenen presents i decidiran si es deixen acostar o no. Canvia de cop la posició de l'home des de la seva suposada preeminència  i dona la iniciativa, com així ha estat sempre, a la natura per a qui només som una nosa passatgera si continuem així. Evidentment, la pantera acaba apareixent però només al final de la pel·lícula, com l'excusa del periple espiritual podríem dir dels dos personatges.

 Passant a les antípodes, aquests pensaments m'han vingut al cap precisament ara que sóc a Níger. He sortit de l'hostal on m'hostatjo a la capital, Niamey, i un vent abrandat ha alçat un núvol de pols que ha cobert tota la ciutat. Els arbres s'arremolinaven i un vel negre i altíssim semblava anar a caure sobre Niamey. Era una monstruosa tempesta, que he anat a resseguir a una balconada d'un hotel no gaire lluny que s'aboca sobre el riu Níger. La visió era la d'un Leviathan que ens volgués aniquilar. L'aire que somovia feia com si el riu hagués invertit la seva corrent i dins llampegujava sense parar mentre ens arribava un rebombori de trons.M'he assegut a veure l'espectacle, també una revelació, esperant aixoplugar-me quan es desencadenés el diluvi. Però la tempesta ha esquivat Niamey i l'he poguda resseguir quan vagarejava cap a l'altra riba del Níger, mentre els llamps eren cada vegada més fulgurants a mesura que el sol es ponia. 






diumenge, 31 de juliol de 2022

Monkeypox

 L'emergència del monkeypox ha suposat la cirereta del pastís d'un cicle pandèmic que sembla que no hagi de tenir fi. Però aquest brot té unes connotacions molt diferents respecte al SARS-CoV-2. Primer, no es tracta d'un virus nou, el coneixem des del 1970 i podem afirmar que tampoc representa cap evolució respecte al virus endèmic en animals selvàtics, sobretot rossegadors, en països de l'Àfrica tropical. Fins ara havia provocat casos i brots autolimitats en aquests països i ocasionalment algun cas importat o a través d'animals infectats en països occidentals sense que hagi anat més enllà. En segon terme, es tracta d'una infecció que fins ara es transmetia amb dificultat entre els homes. No som els seus hostes naturals, infectar-nos era una mena d'accident epidemiològic. Per això tampoc hem observat mai brots extensos i incontrolables. La tendència era que s'esvaís la infecció sense massa mesures de contenció i que apareguessin pocs casos secundaris. Què ha ocorregut, doncs? Per mi un fenòmen ben interessant, tot i que inquietant. Teníem la percepció que allò que ens pogués afectar de nou serien nous virus, substancialment diferents dels seus ancestres selvàtics, fins el punt de considerar-los com a noves espècies. Un clàssic esquema evolutiu de tipus Darwinià d'adaptació. Però ara el monkeypox es transmet entre nosaltres amb un notable èxit sense que hagi patit cap mutació rellevant. Li hem canviat l'entorn, li hem donat més possibilitats i el virus les ha aprofitades com una mena de nou nínxol ecològic. I no només això sinó que aquest nou entorn fins i tot ha modificat la presentació clínica clàssica de la malaltia (una erupció vesiculosa que deriva en pústula i crosta, generalitzada, que afecta palmells de mans i peus, amb adenopaties, febre i malestar general i dura 3-4 setmanes). Ara veiem casos clínics que mimetitzen malalties de transmissió sexual, amb erupcions en l'àrea arogenital i peribucal o en mucoses anal i orofaríngea amb símptomatologia local. Fin si tot s'observen úlceres solitàries que d'entrada farien pensar en una Sífilis primària. Breument, el monkeypox ha esdevingut una malaltia sexualment transmissible, encara que no és una malaltia de transmissió sexual. Això no és completament nou, ja ho havíem vist amb el Virus de la Hepatitis A (de transmissió fecal oral) o amb la Shigel·losi per Shigella sonnei. Però en cap cas ho havíem observat en una infecció importada del tròpic.  

El Monkeypox de moment s'ha transmès en el context de contactes molt íntims, i no hi ha un contacte més íntim que una relació sexual. Per això l'observem en persones amb molta promiscuïtat sexual i sexe desprotegit, que a més tenen tendència a agregar-se entre ells. Que siguin Homes que tenen Sexe en Homes (HSH) no és un fet causal (he escrit causal, no pas casual!). Si fossin relacions heterosexuals passaria el mateix. Només ens diu que aquestes xarxes sexuals tant de risc i intenses es donen sobretot entre  HSH. I avui dia hi ha unes condicions epidemiològiques ideals per la difusió en aquests àmbits de risc elevat de qualsevol infecció. Ja ho sabíem amb els dos casos esmentats, però també amb gonococs multiresitsts i el virus del VIH. Les xarxes s'estenen a nivell internacional amb fenòmens d'amplificació com són llocs de contacte, "trobades festives multitudinàries" adreçades al col·lectiu HSH, etc. A més de tot això també s'ha esmentat com a factor afavoridor el fet que els nascuts fa menys de 40 o 45 anys ja no estan vacunats de la verola clàssica que confereix una important protecció contra el monekypox (són virus cosins-germans), l'augment de casos en els països endèmics per la deforestació i invasió d'espais naturals i per tant d'origen ecològic i l'elevada mobilitat post-pandèmica. 

De cap manera això significa que tot HSH participi d'aquest comportament de risc epidemiològic, ni el fet de tenir una orientació sexual específica els identifiqui com a tals persones de risc. I això ens porta a la qüestió espinosa de l'estigma. Cal evitar-lo de totes totes per tres raons principals. Primer perquè és una barrera d'accés dels col·lectius de risc al sistema sanitari i per tant a les mesures de prevenció i control (ho sabem de sobres amb el VIH), segon perquè llença el missatge erroni que es tracta d'una infecció que a mi no m'ha d'afectar perquè és problema d'un col·lectiu amb qui no m'identifico (i que fins i tot puc arribar a menyspreuar), i tercer per una qüestió de dignitat de tota persona que mereix una atenció equitativa i sense prejudicis.

Això no exclou una reflexió crítica sobre la vulnerabilitat que ha posat de manifest el monkeypox. Per exemple, em va deixar astorat una carta publicada a The Lancet Infectious Diseases, en que uns investigadors d'un institut de recerca Alemany asseveraven que no importava qui transmetés la infecció, sinó reduir la famosa R per sota de 1. Tal qual. Des d'un punt de vista de Salut Pública no té ni cap ni peus una reflexió d'aquest tipus que amaga un intent molt groller de salvar la qüestió de l'estigma. Perquè precisament, per dirigir els esforços adequadament (per exemple una vacunació), hem d'identificar les persones més vulnerables tant a ser infectades i infectar com a desenvolupar malaltia greu.  I al marge d'això, es pot discutir si una condescendència exagerada respecte certs comportaments no haurien de donar lloc a una reflexió sobre la responsabilitat personal respecte als riscos col·lectius que això suposa. Jo, que he conegut l'època en què el VIH era una sentència de mort, sóc molt sensible a la banalització de qualsevol infecció i la idea que tot està permès sense jutjar res ni ningú i que simplement sigui tabú i fins i tot motiu d'estigma provar de discutir-ne serenament, de forma equànime i sense prejudicis. Quan el Departament de Salut, en el seu darrer comunicat precisament esmenta que la infecció està relacionada en context de "trobades festives multitudinàries", sembla que estigui dient precisament ara a mitjans d'agost en que mitja Catalunya està de festa major que això sigui una pràctica de risc. De tant voler evitar l'estigma i salvar susceptibilitats es cau en l'error precisament d'abonar-lo. En Salut Pública els missatges han de ser clars i diàfans. No ha de costar tant dir les coses pel seu nom. 

Cap a on evolucionarà el monkeypox? Primer de tot, tot suggereix que ja fa un cert temps que circula entre nosaltres i ens havia passat per alt per la seva capacitat de mímesi, i ara està augmentant molt i també el busquem i detectem cada vegada més. En segon terme, no és una infecció banal,  com sembla que es prova també de transmetre. En el nostre país ja hem tingut dos morts i 30 hospitalitzacions, i si afectés a nens, embarassades o persones grans pot arribar a ser greu amb força freqüència, sobretot pels nadons. Per tant la gran pregunta és si la infecció prosperarà i es mantindrà fora dels cercles de risc elevat on quasi sempre l'observem. Jo penso que el monkeypox no ens el treurem de sobre, però que probablement no anirà més enllà d'aquest cercle perquè es pot mantenir en condicions força definides de comportaments de risc i que només veurem casos esporàdics (de fet ja n'hem vist), que no responen a aquest patró epidemiològic però que difícilment provocaran cadenes de transmissió importants. És només una hipòtesi que crec força plausible i que reforça la idea que cal precisament identificar i abordar les poblaciones de risc per protegir a tothom. Un segon escenari també plausible és que tractant-se d'una zoonosi no acabi saltant a animals dels nostre entorn on sí que pugui prosperar de forma més fàcil. I els més propers que tenim són els animals domèstics, gats i gossos. En una situació semblant no sé com es gestionaria atès l'afecte amb que es viuen les relacions entre gossos i humans quan potser es plantegin accions agressives com el sacrifici de l'animal. El sarau social pot ser històric, només cal recordar el rebombori provocat pel gos Excalibur propietat de la infermera que es va infectar d'Ebola atenent un pacient que vam importar de Sierra Leone. Tot i així, de moment ho considero improbable perquè si ho pogués fer amb facilitat ja ho hauríem observat, però caldrà estar molt atents. Com sempre, només el temps ens portarà les respostes (però convindria no fer salat, per si un cas...)


Cosas veredes, querido Sancho...




diumenge, 3 de juliol de 2022

Els homes i els dies

  Fa unes setmanes vaig anar al TNC i assistir a l'obra "Els homes i els dies", basada en el diari d'un tal Josep Maria Vilaseca de qui reconec que no ens sabia res (sí que en coneixia un, que no té res a veure, que era company meu d'estudis). No sé si era crític literari, filòlego lletraferit en tot cas del món de les lletres que va fer el doctorat Anglaterra i  hi va viure gran part de la seva vida, que es va estroncar als 46 o 47 anys a Londres atropellat per un bus que imagino vermell i de dos pisos. És més o menys de la meva generació i molts dels referents que en surten em són familiars. Breument, és la biografia teatralitzada en forma de monòleg acompanyat per un bon nombre de comparses, la majoria crec que no són actors professionals excepte l'excelsa Mercè Arànega, d'un homosexual turmentat, buscant una afectivitat que no troba l'equilibri amb el desig sexual i l'estima sincera. No sóc cap crític de teatre, simplement aboco allò que m'ha transmès i suggerit una obra de teatre concreta i en aquest cas en vaig sotir amb un desassossec que no m'arribava a explicar. No és una qüestió tècnica, en puc dir unes quantes coses com alguns afegitons que no sé què pretenien com només fos per justificar-se ells mateixos com una mena d'ornament i que traspuaven el que ja em sembla un tòpic o un estereotip de tot el món gay. Amb unes imatges visutalment molt potents, tot cal dir, però que només es justificaven per elles mateixes. Però no era això, no. Uns minuts després, quan vaig sortir a l'exterior i em vaig deixar abraçar per l'atmosfera d'un capvespre finals de maig, vaig trobar el desllorigador. El diari del Josep Maria Vilaseca inclou des que tenia 23 anys fins que va morir, i el desassossec que em produïa venia d'una cosa que em sembla ara evident i és que el personatge continua en els seus bucles afectius, discursius i mentals des de l'inici fins el final, durant més de vint anys. Una sensació de solitud l'acompanya sempre, respecte als seus amics, amants i els seus pares, incapacitat per comunicar-se de debò. No hi ha progrés, no hi ha evolució i finalment, no hi ha una mena de resolució o, el que tots esperem en qualsevol obra de teatre o en general obra d'art, una certa redempció que ve a dir una espurna de sentit en aquest món que tant sovint en manca. Si m'haguessin dit que el protagonista de fet s'haguera suïcidat enlloc d'haver tingut un accident m'hauria semblat versemblant. El desassossec encara es va fer més palès amb el pas dels dies, a mesura que li donava voltes. I no era per aquesta impressió ja cansada que el món homosexual està derivant a l'estereotip i allò transgressor, com ha dit algun periodista, serà aviat el que abans era la heterosexualitat normativa. Sinó si aquesta manca de progressió, d'evolució, no sigui la tònica en les vides normals, més aviat grisoses, i acomodades a les quals tots tendim i que eviten o enterren el conflicte. Allò millor, com explicava un microconte genial de Pere Calders, serà que en un punt de la nostra vida més val no adonar-se de com d'estulta ha estat perquè adonar-nos-en massa tard pot portar a trobar amable acabar sota un autobús, en un sentit figurat si més no . La lucidesa si és tardana i inoportuna pot ser lacerant i per a segons qui  pot resultar una venjança desitjable. Millor que continuem condormint-nos en una falsa pau. Potser aquest era el missatge subjacent de "Els homes i els dies". 



dimarts, 31 de maig de 2022

Ibo, primera part

 

Avui per avui Montepuez, la capital de la província de Cabo Delgado, la més septentrional de Moçambic,  és un lloc prohibit a causa de la penetració que han tingut els moviments islamistes violents. Va provocar fa poc un èxode massiu de població i l’abandonament d’una prometedora i incipient indústria d’extracció del gas. Recordo una plataforma de prospecció mar endins, com un monstre a la deriva, i corria el rumor que allò podria esdevenir una mena de Dallas Africà. També vaig conèixer el poblat caòtic i improvisat que va créixer com un bolet al costat de la carretera sense asfaltar perquè s’havia descobert un jaciment de robís. Hi havia gent vinguda de tan lluny com de l’Àfrica de l’Oest per aprofitar-se’n. Una reminiscència de la febre d’or que descrivia Jack London en un lloc diametralment oposat, Alaska, que atreia aventurers de tots els confins d'Amèrica.  A mi em van oferir un grapat de pedres precioses pel carrer.  És una història tan cíclica i previsible com acaben els El Dorado a l’Àfrica tot plegat que  la Shell abandonés per força major el projecte podia arribar a ser una alegria.  Però aleshores poc se’n sabia dels islamistes i altres quimeres de riqueses a punt de brollar. Jo només esperava  tranquil·lament  la camioneta que m’havia de portar a la costa, per atansar-me a Ibo, l’illa més grans de l’arxipèlag de les Quirimbes, un reguitzell d’illes i illots d’origen coral·lí que serpentegen la costa fins quasi tocar la frontera amb Tanzània.  No sabia l’hora que passaria el vehicle, com no se sap mai aquí a quina hora passa res, però es té la certesa sovint fatalista, que passarà. M’estava sota l’ombra d’un manguer. A l’altre costat de la carreterada escombrada pel sol i sollada per un pèlag d'aigua hi havia un clos encerclat per una tanca d’alumini. La xardor del sol que hi rebotia. La porta va tremolar, es va obrir, va sortir un xinès, va escopir al terra i va encendre una cigarreta. Vaig llucar  una piràmide de troncs sense branques, sense fulles, despullats, assenyalats amb uns números vermells sobre les línies de creixement. El tall net. La mirada del xinès es va creuar amb la meva curiositat, va llençar la cigarreta, va escopir de nou i va tancar la porta, i va tremolar uns instants. Vaig arrecerar-me més al meu arbre. L’ombra s’esmunyia i el Sol arribava al seu zenit. Vaig seure sobre la rabassa, la calor em va enfonsar en la letargia i vaig deixar de comptar els minuts, les hores i  de pensar de quin bosc llunyà venien aquells troncs ciclopis, si al meu voltant només hi havia papiaieres, manguers i palmeres que s’alçaven vertiginoses sobre els sostres de palla i alumini de Montepuez.

Un bri d’aire va somoure les palmeres. Em va semblar com una onada que pentinés un grapissar de sorra. La tarda havia superat el seu clímax, l’ombra havia tornat a créixer, vaig sentir el ronc d’un motor i va aparèixer una camioneta balancejant-se sobre els sots. Es va aturar davant meu. Ibo? Vaig preguntar al conductor, un home de color i barba blanca  va treure el cap darrera la filera de les tres o quatre persones que s’entaforaven a la cabina.  Va assenyalar-me amb un cop de cap que pugés al darrera. Tenia pressa que no es calés el motor. Sota el tendal que ens abrigava del sol, no semblava cabre-hi res més que la vintena de  dones amb capulanes i els seus nens esclafats al pit o a l’espatlla, cabassos de fruites i chamusses, ulls rodons que em miraven i quatre gallines esvalotades. Em van fer lloc sense discutir-me res, vaig arraulir-me al caire, l’embragament  va espeternegar, una gallina va cloquejar, un nen va arrencar el plor,  i  la baluerna va començar a balancejar-se.






dimecres, 30 de març de 2022

Nàpols 1944

  L'havia de deixar a un amic, però pel camí no he pogut resistir-me de rellegir el deliciós llibre de Norman Lewis Nàpols 1944. Norman Lewis és un dels reporters clàssics de viatges de la literatura universal i actiu fins entrats els seus noranta anys i que va treballar en el servei d'inteligència de la policia militar britànica durant la Segona Guerra Mundial. Va seguir l'exèrcit britànic durant la campanya d'Itàlia fins l'entrada a Nàpols i d'aquí en va sortit aquest llibre, escrit a mode de diari, dels mesos que va passar en aquesta fascinant ciutat i els seus encontorns. És la mena de llibres sobre les guerres que m'encanten, perquè donen la mirada perifèrica que les humanitza, fins i tot les fa un punt  comprensibles, i sobretot molt més interessants que el simple camp de batalla a l'estil del Paul Beevor. El teló de fons que ja existia i sobre el qual ocorre la contesa bèl·lica encara perviu, jo hi he estat a Nàpols i em deleixo per tornar-hi. Algú l'ha escri com la més oriental de les ciutats europees. Norman Lewis a més barreja el sentit de l'humor amb un realisme a voltes resulta atroç per la misèria que descriu, però alhora que li dona una mirada perspicaç, capaç de canviar d'opinió tal com demostra l'evolució de la narració. En un inici li sembla tractar amb un poble de trastocats que van oferir un manatí estofat al general Americà com a benvinguda i que era la darrera relíquia de l'Aquari municipal, però finalment admet que són d'allò més bo que pot donar la humanitat, amb totes les seves contradiccions, i que el poble napolità no ha fet res més posar juntes la baixesa  i la grandesa moral que es donen la mà sense pudor amb modes de vida ancestrals i imaginaris col·lectius que perviuen en les situacions més abjectes. Norman Lewis arriba a adoptar la mirada d'un antropòleg i identificar-se amb aquest poble que va ser arrassat militarment i, aparenement, a nivell moral també, però que només delmava per sobreviure en unes circumstàncies extremes, la fam, el comerç sexual, els abusos, la guerra, la mort, els bombardeigs, guardant una compostura de resistència  atàvica  que barrejava l'estoïcismes i la picardia que el va corprendre. L'autor acaba afirmant que, si se li donés l'oportunitat de néixer de nou, voldria ser napolità. Recomano especialment com descriu la picardia napolitana, els mecanismes de la omertà, i el despropòsit del comerç sexual desencadenat per la fam i l'arribada de tropes estrangeres, i també la descripció que fa de les reaccions davant la darrera erupció del Vesubi, que va ocórrer precisament durant aquest període. Puc afirmar que el llibre té no pocs paràgrafs que són estrictament realisme màgic, amb l'afegitó que són ben reals i no calia afegir cap mena de màgia al que ell va veure,creuant sovint la frontera d'allò inverosímil. Fa bona la dita que no es necessita ficcionar la realitat, la realitat per sí sola ja pot ser prou increïble. A must reading, com diuen aquells. Aquí en teniu la sinopsi:


"En 1944, Norman Lewis, agente del Servicio de Inteligencia británico, llegó a Nápoles, donde las condiciones de vida eran tan precarias que los habitantes habían devorado hasta los peces del acuario municipal. Muchas mujeres se vieron abocadas a la prostitución como medio de subsistencia y la mafia se hizo tan indispensable para las fuerzas de ocupación que acabó recuperando todo su poder. Aun así, los napolitanos no perdían el coraje y la inventiva: Norman Lewis diría al respecto que “un año entre los italianos me ha procurado tal admiración por su humanidad y su cultura que si me fuera dada la posibilidad de nacer de nuevo elegiría hacerlo en Italia”."





diumenge, 27 de febrer de 2022

Leni Riefensthal a Àfrica

  Fa unes tres setmanes passejava fascinat pel mercat de vell i segona mà de Sant Antoni, furgant entre llibres, còmics i vinyls, quan els meus ulls van ser segrestats per un llibre rotund, amb una gran imatge d'una dona núbia amb els pits enlaires, fotografiada en contrapicat, aire ferreny, i que tenia per títol Leni Riefensthal a Àfrica. Hi ha llibres que, més que buscar-los, et troben ells a tu. Aquest em va escridassar, directament, per a que el comprés. I per un preu molt modest atès el seu volum i la qualitat de l'edició. Es tracta d'un recull de les fotografies que Leni Riefensthal va fer pels anys 60, sobretot al sud del que és avui el Sudan del Nord, el país dels nubis, però també de Kenya i els massai i d'altres ètnies. El llibre m'ha captivat a diversos nivells. Primer de tot per la bellesa indescriptible de les imatges. El llibre té aquell paper gruxidíssim, una edició antiga, però d'una qualitat innegable. Les fotografies ens transporten a un món que temo que en gran mesura està ja desaparegut. Quan Leni Riefensthal es va llençar a la recerca d'aquest poble ja no tenia la certesa que pervisqués. Només hi va anar empesa per una altra fotografia, més antiga, que havia vist i que a ella també la va captivar  en una travesia que la va transportar a un altre món. Era una simple inspiració o intuïció. La relació que hi va establir i que va durar fins el final de la seva vida (Leni va viure fins els 101 anys!), i confessa que van ser els temps més feliços de la seva llarga i riquíssima vida. Mirant atentament les fotografies, d'una extraordinària plasticitat i bellesa, crec entendre la dimensió d'aquest encontre. Descobrir tot d'un cop un món fràgil però ric, on la gent vivia arrelat a una terra, una tradició i una història plena de sentit i significat. Exactament el contrari del que estem perdent en aquests temps que en diem postmoderns. I sobretot bondadós i bell, d'una bellesa ancestral, primitiva i autèntica. 

 La segona cosa que fascina del llibre és l'autora mateixa. Leni Riefensthal va ser una cineasta i fotògrafa alemanya, una revolucionària de la tècnica cinematogràfica coneguda sobretot pels dos grans documentals que va fer pel règim nazi: El triomf de la voluntat i el documental oficial de la Olimpíada de Berlín del 1936. Va patir la injusta i estigmatitzadora llufa de filonazi, malgrat tenir un talent i una sensibilitat extraordinàries que contrasta amb el llegat kiscth i lleig de l'estètica nazi que se li va reconèixer, finalment, en escreix, després d'un patiment atroç (la van arribar a tractar amb elecroxoc per les depressions que va patir). El personatge, i perdoneu que abusi de l'epítet, és fascinant també per la seva condició de dona en l'època que va viure, el talent i la resiliència per finalment ser reconeguda com una artista extraordinària, com ho demostren les fotografies de l'Àfrica que demostren una mirada antropològica (ella, dona rossa i occidental no podia ser més diferent dels nubis o massai), en que l'artista desapareix de l'escenari. I tot fet, evidentment, amb una càmera analògica i que denota una gran capacitat per captar l'escena adequada en el moment oportú de forma quasi artesanal. Cal recordar que va aterrar a la terra dels nubis quan tenia avançats els seixanta anys, i fins es va plantejar de quedar-s'hi a viure. Hi ha fotografies seves entre aquesta gent en que se la veu vital, plena, com si devorés la vida amb els ulls i les seves imatges. 

En tot cas, aquesta troballa ha estat, personalment, com una mena d'inspiració, una alenada lluminosa que la vida potser tot plegat és qüestió de la mirada que hi posem i l'actitud amb la que l'afrontem.