dissabte, 23 de novembre del 2024

Una merda de pel·lícula: Gladiator II

 M'emprenya molt que em prenguin el pèl d'una forma tan descarada. I per tant vaig sortir molt emprenyat del cinema (de fet vaig estar més de la meitat de la pel·lícula pensant d'abandonar la sala) després de veure la sequel·la de Gladiator. Però mirat amb una perspectiva més constructiva, a part d'haver-hi assistit el dia de l'espectador i sentir-me una mica menys enganyat, serveix com a mostrari de tots els defectes que qualsevol narració (visual o escrita) ha d'evitar. En primer lloc, un argument dislocat, amb buits narratius i donant massa per fet els referents de l'orginal Gladiator. Una bona història ha de poder sostenir-se per sí mateixa, no tenir cap crossa. En segon lloc, la pel·lícula està absolutament plagada de clixés i diàlegs insulsos. Tots els personatges són poc creïbles. Sense excepció. I es veu la mà del guionista per tot arreu fins al punt que podia predir quina frase  previsible anava a pronunciar-se, amanida per sentències pescades de qualsevol lloc que semblés coherent (per exemple, una cita suposada de Virgili) o nussos d'enllaç per lligar-ho amb la primera pel·lícula d'allò més xarons.

     En una narració el narrador, l'escriptor, ha de desaparèixer. Però aquí no només no ha desaparegut sinó que utilitza contínuament de girs previsibles com si l'hagués escrit a preu fet, com qui mostra les costures d'un vestit fent recurs contínuament a trucs de manual per fer-nos creure que la pel·lícula és d'allò més prodigiosa. Vaja, com si ens tractessin de rucs que no ens adonaríem al final de la gasòfia que ens volien fer empassar. Finalment, em resulta insofrible que una pel·lícula que es presenti d'època violi amb tanta lleugeresa qualsevol credibilitat històrica. No es tracta de llicències en favor de la història, això encara és perdonable, sinó d'un disbarat continu en un escenari de cartró pedra digital. Si es vol fer una pel·lícula fantàstica, aquesta pot ser-ho totalment en un escenari imaginari però creïble en sí mateix. Però quedar-se a mig camí només porta a la paròdia involuntària que ni es pot prendre seriosament ni fa riure, només plorar de pena. 

 La cosa acaba empitjorant amb unes interpretacions sense cap mena d'ànima ni profunditat. Els actors o bé semblen desganats per complir un contracte i fugir de l'escena tan aviat com puguin o estan massa concentrats en reproduir un clixé. 

 Ni tan sols la mestria de David Lynch per les escenes d'acció salva gaire res. No se'n surt. La comparació amb el primer Gladiator ho diu tot. És un mal homenatge a una més que notable pel·lícula que no mereixia per res una seqüel·la tan denigrant.

No aneu a veure-la, si us plau




diumenge, 17 de novembre del 2024

Oriana Fallaci o la passió per la veritat

 Ho sento, Josep Pla, però el teu llibre biogràfic ha tornat a ser desbancat per una lectura que m'ha trobat ella a mi, no pas jo a ella, en la fira de llibre d'ocasió de Barcelona. Es tracta de la versió en castellà traduïda com a "Nada y así sea" d'Oriana Fallaci, la gran periodista i corresponsal italiana de la segona meitat del Segle XX. És la seva crònica personal de l'any 1968 que el va viure com a corresponsal a la Guerra del Vietnam. Si fa unes quantes entrades havia dit que posaria com a exemple de narrador pur els contes de Jack London, aquest llibre l'utilitzaria com a paradigma de l'honestedat radical sense la qual no es pot ser escriptor de veritat. I a més es tracta d'una honestedat apassionada que neix de la pregunta essencial que es fa la Oriana Fallaci quan aterra al Vietnam bèl·líc. Perquè la gent es mata entre ells? Què senten i pensen els que estan enmig del conflicte? I fa un cosa molt difícil, i és provar d'entrar, amb èxit, en la ment (o ànima) de molts dels protagonistes coneguts i un bon reguitzell d'anònims de la contesa. Per això no es va estalviar d'anar a primera línia del front, enmig de bombardeigs, i atènyer protagonistes icònics de la contesa com el General Loan, cap de la policia Sud-vietnamesa a Saigon, protagonista de la famosa (i esgarrifosa) fotografia on executava un guerriller del Vietcong, o una inquietant monja budista que donava els permisos per a que els bonzos s'autoimmolessin amb un raig de gasolina encesa. L'Oriana Fallaci no s'atura davant res per esbrinar la veritat, fins posar en crisi els seus mateixos fonaments psicològics davant tanta crueltat, mort i violència a voltes macabra. Perquè també la mou, encara que no ho arriba a esmentar explícitament, un sentit de la justícia i indignació contra el dolor gratuït que va governar-la fins al final de la seva carrera.  I això es traspua en una prosa que et segresta en la primera frase i t'enduu en una mena d'espiral on es confonen els fet bèl·lics explicats en primera persona, el flirtreig amb la mort, reflexions elaborades en calent, entrevistes amb soldats i presoners del Vietcong, generals, ambaixadors, històries que li han explicat, facècies de companys periodistes, converses enmig de la batalla i escenes tragicòmiques. Capta l'ànima de tots ells, i si bé descriu el cinisme i la crueltat sense edulcorar res, arriba a pouar tan endins en el rerefons humà del conflicte que es dissol la frontera entre bons i dolents. Tot sembla justificable i injustificable alhora, emmarcat per un horror i frivolitat sempre amenaçant que no fa res acceptable. El resultat podria ser una mena de confusió esquizofrènica però és tot el contrari. Sembla, en contra del títol del llibre, que li acabi donant sentit només per descobrir-nos, encara que no fos la seva intenció inicial, aquesta pàtina obscura, eclipsada però present d'humanitat compartida per part de tots els personatges que circulen per aquest meravellós i pertorbador llibre.

També és un llibre, a parer meu, que es trascendeix a ell mateix. Primer pel que ja he escrit com a exemple d'honestedat empesa per la passió (o al revés). I en segon terme perquè és una peça inestimable per explicar-nos millor, als que no hem viscut directament una guerra, de què es tracta exactament això molt més enllà dels fets que se solen dir objectius. He llegit anteriorment un parell de llibres que apunten en aquest sentit, un sobre Stalingrad basat en les explicacions personals de supervivents de les forces de l'Eix, i un altre més acadèmic que resseguia la vida d'una colla d'alemanys durant el període de la Segona Guerra Mundial (amb el permís els grans escriptors russos, amb Vassili Grossmann en primer lloc). Tots ells humanitzen aquestes situacions fins un punt trasbalsador, ara que torna el temps dels estereotips, el suposat enemic. Perquè ens seria tot més acceptable si la Oriana Fallaci ens hagués traçat una línia inequívoca entre el bé i el mal, el bo i el dolent, l'amic i l'enemic.  

I aleshores, perquè ens estossinem, a un nivell personal, amb tanta alegria? Sembla que s'acabi preguntant l'Oriana al final del periple, contrastant la seva experiència amb una altra matança a Mèxic viscuda aquell mateix any. El títol del llibre, ambigu i profund ho deixa en l'aire com no pot ser d'altra forma, que cadascú en tregui la seva conclusió després de llegir-lo. Una lectura, com totes les bones lectures, transformadora. 



P.S 1: El mateix general Loan, a qui la història l'ha fet passar per la imatge icònica del botxí del segle XX, acaba esdevenint curiosament entranyable. També perquè la fotografia explica només la meitat dels fets. L'executat acabava de fer saltar una dotzena de civils innocents o més pels aires. I per ganes d'aprofundir-hi, també estic llegint una crònica monumental sobre la Guerra dels Vietnam de Max Hastings i fa un apunt molt encertat i que convé tenir en compte. Així com del costat Nord-Americà i Vietnam del Sud, hi havia una notable transparència informativa (els periodistes podien arribar a la mateixa línia de front i així ho va fer l'Oriana), la narració del que passava a l'altre costat, incloent les barbaritats i atrocitats diverses, van quedar ofuscades sota una fèrria barrera de control de la informació i impenetrabilitat a qualsevol testimoni extern. I per això, com en d'altres conflictes, es crea una distorsió que pot conduir al prejudici i l'estereotip.

P.S 2: De l'Oriana Fallaci només havia llegit fins aleshores un llibre també fascinant Entrevista amb la Història, que avui per avui és una peça inestimable per jutjar i valorar figures ja històriques amb la perspectiva que pot donar el temps. 

dimarts, 5 de novembre del 2024

Hi haurà un brot epidèmic desprès de la DANA?

  Una pregunta inquietant ha surat en els mitjans de comunicació després del xoc inicial de les inundacions de València: hi haurà una seqüela en forma de brot epidèmic, d'alguna malaltia infecciosa? És una qüestió pertinent avalada pels precedents tant recents com històrics. I també perquè ho poden fer amb una celeritat encara més inquietant, com la reaparició de la poliomielitis a Gaza. Que no sigui que s'afegeixi un nou genet apocalíptic a la desgràcia que acabem de presenciar. Aquesta qüestió ja  ha estat abordada des d'una perspectiva científica amb l'anàlisi d'aquests precedents (ciclons, tsunamis, terratrèmols, conflictes bèl·lics) i per tant tenim arguments per respondre-la. I és que no, molt probablement no veurem un brot d'alguna de les malalties que ens vindrien al cap de forma espontània  amb més o menys sentit, com el còlera, la pesta, febre tifoïdea, malària, etc.  En una catàstrofe natural,  les malalties infeccioses que s'hi poden associar segueixen una seqüència fins un cert punt previsible. En un primer moment observarem tot allò que es pot donar perquè l'exposició de risc és més freqüent: contacte amb residus, infeccions cutànies, i amb força celeritat l'aparició de casos gastroenteritis per la manca d'aigua potable o l'aiguabarreig d'aquesta amb les aigües residuals. Tot plegat res que no pugui ser atès amb una mínima d'assistència mèdica. Si la situació es perllonga és quan es pot produir un brot més específic d'algun agent infecciós. D'entrada, associada a l'estancament i la insalubritat de l'aigua. El factor temps, la manca de recursos per solucionar per drenar l'aigua i arreglar canonades o la situació de crisi perllongada (per exemple un conflicte bèl·lic), són els factors clau. Però també la presència encara que sigui residual dels agents infecciosos capaços de produir aquests brots. Un cas típic és el còlera com està ocorreguent ja fa mesos a Haití. Però que és inexistent en el nostre medi,  o d'atres força excepcionals que sí que tindrien aquesta capacitat (leptospirosi, febre tifoïdea i un limitat etcètera). En una fase més avançada prendria el relleu, o es solaparien, les malalties transmeses per vectors que proliferen en aigües estancadas, molt particularment els mosquits. De nou, això també està lligat a la presència d'aquestes infeccions en el nostre medi. Podem excloure de moment la malària i el dengue, les dues malalties transmeses per mosquist més freqüents a nivell mundial, però no la febre del virus del Nil-Occidental (West-Nile virus), i un llistat també limitat. En una tercera fase augmentaria, de manera fins i tot abrupta,  les malalties que sempre hem tingut entre nosaltres però que aprofitarien la disrupció del teixit social i econòmic perquè estan associades a situacions de penúria material, estrés social i en casos extrems amb la desnutrició. Aquestes es manifestarien després de mesos de la catàstrofe. Són malalties molt relacionades amb situacions de pobresa crònica i/o sobrevinguda, manca d'accés a un sistema sanitari adequat o el desenvolupament de conductes de risc també associades a la disrupció social. La tuberculosi és un exemple clàssic. L'augment abrupte de casos d'aquesta malaltia que van seguir a la Primera i Segona Guerra Mundial està molt ben documentat. I finalment, hi hauria les conseqüències genèriques sobre qualsevol patologia per la destrucció o disrupció directa del sistema sanitari. I inclou per exemple la incapacitat per mantenir una cobertura vacunal adequada, la provisió bàsica de serveis o l'atenció a malalties cròniques. En la crisi de Ebola del 2014-2017 la va seguir un trencament de les vacunes sistemàtiques als nens que va necessitar campanyes massives de vacunació per recuperar el temps perdut. Però no va evitar brots de xarampió ni la interrupció de tractaments de llarga durada com el del VIH, o més directament el col·lapse de l'atenció en l'embaràs i l'augment de parts a domicili. Tot això està, també, molt ben documentat.

 En quina situació, teòrica, es troba el país Valencià, i per extensió tot el nostre país si patís una desgràcia semblant? Tot convida a afirmar que no passarem de la primera fase: tenim els recursos per solucionar amb certa rapidesa la destrossa, drenar les acumulacions d'aigua i residus, restablir els serveis bàsics, sobretot la distribució d'aigua potable. Però per sobre de tot, gaudim d'un sistema sanitari públic i robust, que en una primera fase pot atendre els casos d'infeccions i gastrointeritis, en una segona si arribés, a controlar possibles brots i tractar els afectats i finalment mantenir activa l'activitat sanitària regular en aquestes situacions o engegar-la de nou de forma ràpida.  Si bé han pogut arribar a malmetre's materialment (segur qui hi ha Centres d'Assistència Sanitària malmesos o baixos d'hospitals anegats), està ben lluny d'un col·lapse. I aquest sistema també ha assegurat fins ara una elevadíssima cobertura vacunal contra molts dels agents infecciosos que podrien fer acte de presència.

 I aquí rau un dels grans missatges de la tragèdia. No només cal preveure sistemes d'alarma contra les inundiacions, adaptacions urbanístiques, dispositius d'emergència, sinó sobretot crear i assegurar un sistema sanitari públic, robust i resilient, molt particularment l'atenció primària, que ens permetin afrontar sense desgràcies addicionals tot el que la natura ens llenci a sobre. És l'autèntica assegurança de futur tal com un recent editorial de la revista The Lancet apuntava ( Haines, Andy et al. Strengthening primary health care in a changing climate.The Lancet, Volume 404, Issue 10463, 1620 - 1622. doi:10.1016/S0140-6736(24)02193-7), i una garantia de cohesió social pels temps que vindran, sobre la qual, com a mínim en això, ha d'haver-hi un consens polític i social unànime. Que ningú pugui dir mai que aquest aspecte ens ha agafat desprevinguts. 




dimarts, 15 d’octubre del 2024

Consell al viatger

 Després d'una ja llarga carrera, només ara he començat a prescriure medicacions. No havia fet mai ús d'aquesta potestat, com a metge.  De forma puntual però ja regular,  faig el consell pre-viatge a una unitat de Salut Internacional. Es tracta de donar les indicacions oportunes, i mesurades, en general genèriques, i recomanar les vacunes i profilaxis a gent que viatja per qualsevol motiu a països que en podríem dir tropicals per evitar problemes de salut. Tal com els explico, es tracta d'eliminar números de la loteria de les coses que poden passar. Els meus "usuaris" inclou, sobretot, turistes, però també gent que va per motius laborals, els anomenats "humanitaris" a compte de ONGs, familiars, missioners, etc. És clar que en cada grup hi ha una diversitat i fins i tot motius excèntrics com qui vol anar a donar la volta al món sense data prevista de retorn i qui se'n va a viure sense cap ganes de tornar mai més a algun país remot, sovint amb una nova parella originària d'aquest país. L'amor sol ser un motor comú d'aquests viatges. 

És una experiència podríem dir-ne que antropològica. La primera impressió, i això m'ho estic confirmant cada dia, és que es pot copsar molt més de les persones quan es fa una entrevista en una situació d'autoritat, o vulnerabilitat relativa respecte a qui estàs aconsellant, del que em podia imaginar. Traspuem molt, moltíssim. És clar que l'edat i el temps ajuden a penetrar amb certa sagacitat en l'esperit dels "viatgers". En aquest sentit, fa mal de posar l'epítet de viatger a una massa tant heterogènia de persones que el que tenen en comú és transportar-se a una altra realitat, amb ànim lúdic, disruptiu, de fugida, o per arribar a un altre lloc definitiu. Les motivacions íntimes en molts casos no les saben ni els mateixos viatgers. Però potser no cal aquest nivell de lucidesa. Temo que molts es quedarien a casa, si així fos.

Allò que és evident és que viatjar, en el sentit de desplaçar-se fora de la realitat quotidiana en termes geogràfics, ja no és una excepció. Avui mateix llegia en un article com el fet de viatjar ha derivat d'un exotisme o privilegi a una mena de necessitat o dret. I això porta necessàriament a la vulgarització d'aquesta experiència accentuada en un grapat de destins que ofereixen rutes prefabricades i on és difícil veure, retratar o escriure'n res de nou (penso ara mateix en Bali, Zanzíbar, Sudàfrica, El Delta del Okavango, Iguazú, les Cataractes Victòria...). Fins arribar a l'extrem que els destins turístics es transformen, muten, segons la demanda dels rius de turistes que hi arriben a la recerca de la imatge icònica que els ha pogut captivar. Encara més, ambdós es modelen mútuament i al final es crea una altra realitat de demanda i oferta que s'allunya del paradigma inicial de l'explorador o el paradís per descobrir. 

Així doncs, a la pregunta literària de perquè viatgem, ja no la podem respondre a la manera clàssica (ja no hi ha lloc per un Herodot). El terme ha patit una deflació i té més a veure amb transportar-nos.  Fa unes dècades es podia parlar del "viatge de les nostres vides". En temps dels nostres pares i avis només havien viatjat en el sentit de moure's més enllà de la terra que ens és coneguda, durant el viatge de nuvis. I prou. Avui dia és astorant com terres i cultures que formaven part d'un imaginari mític han esdevingut destins, permeteu que ho repeteixi, fins i tot vulgars. Potser hem de redescobrir el viatge en profunditat, aquell pel que desplaçar-nos només és un marc, molt valuós, però només un marc que en un cas extrem es pot reduir a l'hort d'una perduda ermita. 

 En aquest sentit, em permeto evocar l'autor de les Aventures de Tintin (Georges Rémi, o Hergé), que era un autèntic cul de plom (amb prou feines es va moure de la seva diminuta Bèlgica) i en canvi va ser capaç de crear unes històries que creuaven mig món, en universos més versemblants i entretinguts que els viatges que fem actualment. No puc deixar d'evocar, per exemple Tintín al Tibet, per mi l'àlbum de còmic més reeixit de tots els que s'han publicat mai en termes de qualitat artística i profunditat de la història. Hergé, ho repeteixo, no va posar mai un peu més enllà de les Ardenes. 

I jo continuaré prescrivint profilaxis i vacunes, que els viatges transcorrin sense risc ni contratemps i tothom torni per creure que hi ha res de nou que pagui la pena d'explicar. 



dimecres, 18 de setembre del 2024

Pulp Fiction

  Fa trenta anys de l'estrena de Pulp Fiction, una pel·lícula que ha marcat, així ho diuen els cinèfils, una època. Va crear un estil particular de fer cinema i va establir una sèrie de convencions que ara ja ens resulten habituals. Entre aquestes l'ús vulgaritzat de la violència extrema, quasi naturalitzat, la riquesa dels diàlegs que per ells mateixos sostenen les escenes i permeten que siguin anormalment dilatades, la peculiar estructura no-lineal amb un ús magistral dels punts d'enllaç i les el·lipsis  i finalment la creació d'imatges  que han esdevingut icòniques i fins i tot arquetips i finalment l'ús intel·ligent i subversiu de la iconografia cinematogràfica prèvia com si l'autor estigués fent cops d'ull constantment. Tot plegat a vegades amb un subtil i a vegades grotesc sentit de l'humor. A tot això cal afegir la capacitat que té Quentin Tarantino com a director de donar un registre nou i sorprenent, sostraient qualitats fins aleshores desconegudes, als actors que es posen sota les seves ordres. En aquest cas és ben evident amb el paper que fa John Travolta. 

L'he anat a reveure a la pantalla gran en un cinema, aprofitant la seva reposició. Perquè no hi ha res que pugui substituir de veure una pel·lícula en aquests espais. Es despleguen amb tota la magnificència i atrapen literalment el cinèfil de torn en una atmosfera que no es pot crear enlloc més. I donen valor i contingut al fet mateix, com un esdeveniment fora de la quotidineïtat, d'anar al cine.  Ja ha quedat prou enrere l'aprehensió que els videoclubs i després Netflix i tota la pesca acabarien per fer superflus i finalment extingir els cinemes. Sobreviuran en gran mesura, i fins i tot igual que hi ha un cert retorn al Vinyl i la fotografia analògica, encara reemergeixen petits cinemes que busquen i promouen aquesta proposta. 

Dit això, vaig poder contemplar amb detall i en versió original Pulp Fiction i per tant posar atenció a tota la novetat que va representar (ja apuntada en els seus treballs previs). En aquest sentit no em va decebre, tot i que ja no resulta tant xocant com fa tres dècades. Ha creat escola i per tant ja no representa una novetat tan radical. Així i tot, ja juxtaposició dels diàlegs (allò que té de millor el Tarantino) amb personatges excessius en situacions que barregen allò grotesc amb la violència extrema i un elevat grau de sordidesa en fa un còctel que ja forma part de la cultura cinematogràfica més popular.

És però aquest darrer punt el que em va produir un franc desassossec quan vaig sortir del cinema. Una pesada atomosfera de sordidesa m'acompanyava mentre vagarejava a mitjanit sota els fanals de l'Avinguda Diagonal. I és que un cop l'espectador es sostreu de l'encanteri de la pel·lícula, i se la mira amb una certa distància, se n'adona que, al cap i a la fi, tot el reguitzell de personatges inoblidables que hi desfilen comparteixen un tret comú i inquietant. Són terriblement indiferents al dolor i patiment aliè, normalitzen la mort i l'assassinat i estan immersos en el seu món intern (per això els diàlegs tenen un clar aire de monòleg) com si això d'anar per la vida a mata i degolla i fent esclatar cervells i escorxant amb catanes fos part de la normalitat. Un segon pla per sostenir les escenes i dona versemblança als diàlegs (o a l'inrevés) i un món que necessàriament necessita aquesta premissa. 

Una premissa que és malauradament possible segons una tesi que sostenia un pensador conegut meu, i és que qualsevol acte que pugui considerar-se immoral implica una ferida més fonda en la persona que l'ha comès que el fa caure en la pendent per repetir-lo i fins normalitzar-lo.  No és només l'acte en sí sinó que aquest té un efecte pervertidor que destrueix allò que ens fa més genuïnament humans, la capacitat de compassió que segons Schopenhaeur era la base de tota ètica. És allò que la primera vegada que mates (o violes, o es mira porno o el que sigui), pot produir un sa i lògic remordiment però fa més fàcil una segona, tercera fins normalitzar conductes de les que som incapaços d'objectivar-ne el desordre o incoherència amb els propis valors. O amb l'essència del que som, si és que això existeix. Per això, tots aquests personatges de Pulp Fiction semblen haver relliscat fins el fons d'aquesta pendent i per això viuen en un submón on tot això sembla d'allò més normal. Passegem, literalment, per un món alhora enlluernador però profundament pervertit.

La indiferència vers el dolor aliè és un tret del narcisisme, que arriba fins a pervertir la compassió quan de fet només cerca el propi reconeixement. I no m'acabo de creure, atesa la repetició d'aquest patró en totes les seves obres, que Quentin Tarantino pugui sortir d'aquest marc i per tant temo que denoti un tret propi seu. I malauradament, m'ho va confirmar el fet que expressés el seu suport explícit, amb visites als soldats israelians per congratular-los (actualment viu a Israel amb la seva parella), a la matança de Gaza. Qualsevol pot fer-ne la lectura més o menys esbiaixada o justificar el que sigui, però si no tenim per base comuna la compassió, ni que sigui pels innocents d'aquesta barbàrie, no hi ha la mínima possibilitat d'entesa. Sempre he pensat que qui ordena bombardejar una casa de civils sabent que matarà innocents, o bé té una cuirassa que enterra la seva humanitat o es tornaria boig. Sigui quina sigui la motivació o legitimació sobre la que es sostingui. 

Està bé, molt bé Pulp Fiction, però està també millor posar-la en el seu marc ficcional precís i no sortir-se'n. I també fer-ne aquesta lectura moral. Crec que un autor de veritat ha de tenir aquesta capacitat quasi màgica d'entrar i sortir indemne de diferents marcs morals i paràmetres en els quals no ha de reconèixer-s'hi necessàriament. 

Així i tot, l'he gaudida moltíssim...




dissabte, 14 de setembre del 2024

Tot desmitificant Winston Churchill

 Vaig llegir abans de l'estiu una entrevista al periodista i intel·lectual d'esquerres Tariq Ali, a rel de la publicació del seu llibre Winston Churchill, sus tiempos, sus crímenes. Alianza ed.. Vaig inscriure aquest llibre en el llistat mental de lectures que acostuma a ser un preàmbul de l'oblit, si no és com en aquest cas que un familiar em va fer arribar l'exemplar que acabava de llegir. L'he llegit amb avidesa, fins deixar de costat per uns dies una lectura extraordinària (la biografia literària de Josep Pla). El títol ja és una declaració d'intencions de l'autor (així com la fotografia de portada que faria confondre'l amb un gàngster qualsevol), i és posar en el seu lloc el mite de Churchill, amb un focus més ample sobre la seva trajectòria tant d'abans com després de la segona Guerra Mundial, i molt més enllà d'aquest marc pel qual quasi tots el coneixem: com la figura quasi providencial, l'home del moment, que va liderar la resposta inicial a la barbàrie nazi i va portar el seu país (o fins i tot els aliats en el seu conjunt), cap a la victòria que ens ha arribat a través de pel·lícules tant recents com The darkest hours.

 Després d'haver llegit una mica sobre el tema jo ja tenia la convicció que si Churchill no hagués coincidit amb la Segona Guerra Mundial, seria a hores d'ara un personatge que rebria una valoració més aviat negativa de les seves aportacions històriques (només cal recordar el desastre de la campanya de Gal·lípolis, la seva mentalitat racista, misògina i imperialista, etc.), tot i que només seria conegut per acadèmics i estudiosos de la història de Gran Bretanya. Seria un personatge més aviat obscur i anònim, no pas un mite reconegut mundialment.

Tariq Ali prova de superar aquesta dicotomia centrant-se sobretot en el context històric i en la mentalitat/filosofia que guiava Winston Churchill i els seus coetanis. En aquest sentit, el llibre excedeix de lluny la figura de Churchill fins el punt que hi  ha reguitzells de pàgines que ni l'esmenta, i que fins i tot si no sabés la pretensió inicial del llibre tampoc es trobaria a faltar. Sembla en aquests capítols que Churchill sigui més aviat una excusa per a que Tariq Ali expliqui la seva pròpia anàlisi històrica des del darrer terç del segle XIX fins mitjans segle XX. Però això el fa igualment interessant.  

En tot cas, tot i que hi ha algunes disgressions amb to subjectiu i fins i tot àcides o extemporànies, el llibre aconsegueix el seu objectiu de forma convincent amb una allau de referències i fets històrics comprobables, que permeten posar Winston Churchill dins el marc que li correspon i esfondrar, també justament, la campanya de mistificació interessada al voltant d'aquesta figura. No falten  polítics i algun altre poca-solta que conec que per fer-se l'interessant remeni en el sac de les seves dites o anècdotes per com a crosses pels seus discursos. Vlodomir Zelensky és el darrer exemple quan va visitar el parlament britànic. També reflecteix el fet que la mitificació de persones i personatges per part de les nacions sigui quasi una necessitat per consolidar la pròpia identitat (o auto-estima), i per tant poden no tenir gaire de racional. Personalment, sempre m'ha esfereït l'ensalçament incorrupte de Mao Tse Tung a la Xina i alguns intents sembla que seriosos de voler fer el mateix amb Stalin. Per això mateix, són molt higiènics aquests exercicis com el del Tariq Ali per recol·locar les coses al seu lloc i que tampoc tornin a ser excusa per noves barbaritats. I també permet entendre que es visqui com un ultratge qualsevol intent com el d'aquest llibre.

El balanç del Churchill, d'acord amb Tariq Ali, és doncs definitivament negatiu i fins i tot sinistre. Segons el seu argumentari, molt ben bastit, ha intervingut molt directament, o secundàriament i si més no la mentalitat que l'imperava, en la sembra de molts dels ous de la serp dels conflictes que avui encara arrosseguem, des del sub-continent Indi, fins tot el pròxim orient amb la creació estrafolària d'Iraq i sobretot en l'interminable conflicte àrabo-isrealià-palestí. I sinó pregunteu a algun grec l'opinió que en pugui tenir, poc menys que la consideració que mereix un súcube, després d'atiar una espantosa guerra civil fratricida tot just acabada l'ocupació nazi d'aquest país*.  Per no esmentar les seves pífies durant la Primera Guerra Mundial i també alguna de la Segona, i també despullant algunes mixtificacions com el quasi-desastre de Dunkerque. Certament, es troba a faltar que es contrasti també els seus encerts i paper com a líder oportú durant la Segona Guerra Mundial. Només esmenta que va tenir uns graus més de lucidesa per veure venir cap on portaria la bogeria de Hitler i anticipar-s'hi**. Però també assenyala el contrast amb la seva fascinació prèvia pel feixisme. Segurament va jugar el paper del borni en el país dels cecs. 

En tot cas, el llibre és molt ric i permet conèixer més a fons la història d'aquest període i la fa molt més humana, tràgica, menys literària, però també comprensible. Cal esmentar que l'autor tampoc estalvia coces a tot de tòtems històrics, inclòs el quasi-beat Gandhi a qui de passada també li treu una mica de llustre. 

A un nivell més general, la gran lliçó és que cal estar previnguts dels mites interessats i d'empassar-nos la història tal com ens ha vingut donada. I que és molt recomanable tenir a l'abast aquest tipus de lectures que ens avisen de no combregar amb rodes de molí i tenir postures més sanament escèptiques i ponderades. 



* Vaig pescar una asseveració agre i dura en aquest sentit precisament, llegint el llibre de l'autor grec Theodor Kallifatides (Pagesos i senyors, Galaxia Gutenberg), que protestava amb coneixement de causa contra la pseudo-divinització d'un personatge malèvol i sense escrúpols morals. 

**La suposada lucidesa de Churchill davant l'ascens de Hitler i la política d'apaivagament practicada pel seu antecessor Chamberlain, queda en no res davant les consideracions en els articles publicats els anys 1923-24, que llegides ara eren aleshores quasi epifàniques,  dels nostres Eugeni Xammar i Josep Pla, que els anys vint van ser testimonis directes de les primeres convulsions del Nazisme i van entrevistar personalment a un jove i encara desconegut Hitler. Em fa pensar que la lucidesa de Churchill no sigui també una mitificació també oportunista. 

divendres, 13 de setembre del 2024

El mar, la mar

  Hi ha una fotografia penjada a la paret del menjador d'uns coneguts que de sempre m'ha cridat l'atenció, fins i tot m'ha embadalit. És la fotografia de l'avi d'aquests veïns, un pescador artesanal dels que ja estan extints, en blanc i negre, sostraient una nansa de pesca sobre una vella barca de fusta, d'aquestes que avui dia només podem veure podrint-se varades en les platges dels nostre país. L'home ja gran, pèl grisós pentinat enrere i mitja cara amagada i concentrada en el seu quefer, vesteix amb una faixa i una camisa de manobre. L'aigua, grisa i lluent, regalima entre els nusos de vímet de la nansa sostinguda pel pescador, per esllanguir-se de nou en el mar. Quasi es pot oir el seu xipollejar incessant. 

 Aquest pescador ja no hi és, la barca segur que tampoc, consumida al fons del mar o en un racó de platja. La mar continua allí, encara que més pol·luïda, però persistent i immensa, com inabastable també és la seva indiferència. Així com la imatge eternament congelada, però alhora absent, present i viva del pescador. Si tanco els ulls em sembla sentir el grinyol d'una gavina, l'onatge contra una llunyana platja, el xipolleig de l'aigua contra les costelles de la barca, potser sentiria i tot la inconfusible olor ja perduda de quitrà, pintura i salobre que niava al fons d'aquestes embarcacions.

El pescador, ara ja ho imagino jo, extreia peixos i mol·luscs, petxines que sota l'aigua i fins durant una estona resplendien sota el mar i fora una poca estona,  mentre són vius i humits. Els peixos i sèpies desprès d'una ràpida agonia perden tota vivacitat, els ulls immòbils, amb aquesta aparença que a mi em sembla sinistra quan els observo desplegats sobre el gel sec d'una llotja qualsevol. Atònits desprès d'arrencar-los del seu món.  Perden tot seguit la seva vivacitat, el seu color. Jo que tinc la mania que ja no repetiré més d'arrambar amb objectes i fragments de coses allí on he viatjat, he sentit aquesta decepció d'una petxina lluenta, acolorida i viva que m'enduc a casa i poc després té un aire somort, polsós, fins i tot diria mort i que acaba descansant al fons d'una caixa de records. Faria millor de retornar-les totes al fons del mar o on fos. 

Com en la vida mateixa, veiem promeses, besllums de plenitud o bellesa que conviden a pensar en una mena de plenitud, que com l'aigua de la nansa de vímet s'escapen i ens deixen, al cap de poc, amb un decebedor record, l'ombra d'una ombra, i el rastre d'una promesa traïda que en el millor dels casos ens empeny a embarcar-nos,  llençar de nou la nansa, navegar més mar endins, fins que cansats i exhausts saltem per la borda per fondre'ns en el mirall d'eternitat, la immensitat marina que esguarda una bellesa definitiva o el buit que finalment ho habita tot però al qual no podem resistir-nos. 



P.S: La foto de la que parlo no és aquesta, quan l'hagi escanejada ja la substituïré