dijous, 9 de maig del 2024

Índia, any 2000

 A l'Índia vaig acostumar-me a posar la meva ment en un estat de sopor, allò que avui dia seria el més semblant a una estat de meditació, per deixar passar les hores en els interminables desplaçaments amb autocars atrotinats que sabies quan començaven, però no quan acabaven. No m'avorria, aquest sentiment quedava curiosament desterrat mentre els meus pensaments gravitaven aliens a l'espai i el temps però alhora atents als paisatges sempre nous que s'infiltraven com una pel·lícula, allò que se m'oferia en un remot estiu de l'any 2000. Em vaig deixar aconduir per una curiosa barreja d'inconsciència, atreviment, sentit comú i auto-confiança per fer una anàlisi del programa de control i prevenció de la Tuberculosi en la població tibetana a l'exili. Sona una missió estrambòtica, ara que ho repenso, i a voltes em demano si tot plegat va ser un agradable somni o una experiència real. No hi he tornat mai més a l'Índia des d'aleshores, i no sé si hi tornaré. En certa manera, mai tornem enlloc perquè nosaltres i també els paisatges que hem recorregut  canvien, i sinó és la memòria que en guardem la que també muta i pren un significat o altre segons el pòsit amb que la vida ens va carregant. Jo retinc un ingenu i atrevit jove creuant paisatges que m'eren totalment nous, palpant (literalment) noves olors, establint relacions amb gent de tot tipus (tibetans, turistes israelians, francesos, americans...), amb una espontaneïtat que, ara ho sé, era possible perquè partia de la confiança que tots posem en l'altre de forma natural i per la solitud que m'empenyia sempre més enllà dels meus límits (avui en diem de forma xarona, la zona de confort). També va ser el viatge on se'm va revelar la complexitat, el drama i la paradoxa de l'existència humana que em prenia com una tragicomèdia, amb un sentit ple d'allò tràgic i d'allò còmic. Des dels leprosos que assumien la seva condició con si fossin un moble més plantat en els carrers enfangats de Dharamsala, els turistes perduts en un núvol d'estupefaents buscant la il·luminació (o potser fugint de ves a saber quina secreta desesperació) mentre escoltaven atentament incomprensibles perorates de lames vestits de safrà, corrues monjos budistes dels que era difícil d'escatir si vivien en l'autenticitat que prometia algun tipus de revelació que jo encara no tenia en l'abast o en la més abjecta impostura, els turistes valencians que s'exasperaven per tornar al confortable hotel de cinc estrelles, perduts davant el Red Fort de Delhi engolits per un formiguer de gent, olors i brutícia ("aquesta gent no coneix què és una escombra" em va etzibar una dona angoixada quan després d'espantar-la en tocar-li l'espatlla va comprovar que li parlava en català, "i com pots sobreviure aquí tot sol?" encara va afegir mirant-me com si fos un desgraciat nàufrag). O imatges rutilants com un elefant asiàtic emergint amb un caminar pausat entre el smog de Nova Delhi com si em volgués evocar el sèquit d'un Maharajà desaparegut. I quan una pluja monsònica es va infiltrar dins de la baluerna de l'autocar es van obrir els paraigües en una imatge que hagués inspirat el Magritte o al Dalí.  No sabia gaire res de res, aleshores. O potser ho sabia tot, gràcies a la ingenuïtat pura de què gaudia, espontània i gratuïta. Sovint, el pensament se m'envola com si encara viatgés dins d'un d'aquests atrotinats autocars i provo d'atrapar les restes del que havia estat i recomposar-ho tot de nou. Com si un nou començament fos possible.  Com si poguéssim esporgar la memòria.




dijous, 25 d’abril del 2024

El déu que va fracassar

  Estic d'enhorabona en la meva pesca de llibres ignots que difícilment trobareu, ni tan sols en la diada de Sant Jordi. I que corroboren el meu principi que per trobar bones lectures potser cal recuperar escrits de fa més de cinquanta anys i que el seu autor (o autors en aquest cas), ja siguin morts. Perquè han passat el sedàs del temps i encara ens diuen alguna cosa. Una marca de qualitat. El dios que fracasó (només està en castellà), és un llibre publicat el 1948 a partir de la iniciativa d'un parlamentari laborista anglès a qui se li va acudir de recollir el testimoni personal, escrit per ells mateixos, de sis intel·lectuals o literats rellevants d'aquell període. No dubto que encara ho siguin pels estudiosos de la literatura, però jo només coneixia André Gide. El seu testimoni versa concretament en el procés d'adhesió intel·lectual, personal, psicològica i formal al Partit Comunista i el seu procés posterior de sortida i fins i tot renegació. Són sis autors de diferents països i per tant contexts i tarannà diferent (Alemanya, Estats Units, Itàlia, França...). Això d'entrada ja ho fa molt interessant perquè el to i l'estil va des del tragicòmic fins el dramàtic i fins i tot l'escepticisme que ratlla el cinisme. I malgrat a tot són processos molt paral·lels i d'una honestedat admirable. Hi ha pàgines que caldria emmarcar per la capacitat d'anàlisi dels propis processos personals que porten abraçar primer una mena de Fe política dogmàtica a desempallegar-se'n. I també és una introspecció molt vàlida ara i sempre sobre els processos que en general porten a aferrar-se a certeses, principis, fonaments fins el punt que si xoquen contra la realitat, ens desentenem d'aquesta darrera. I finalment, com tota una població d'un país s'hi troba enganxat i desenvolupa pautes de comportament absurdes si es miren individualment però que s'entenen en sistemes totalitaris, dogmàtics i claustrofòbics. És també un despullament  a voltes cruel sobre el que va ser el règim Soviètic, del que crec haver llegit a bastament (fullegeu Vassili Grossmann per exemple). I finalment, també provoca mirada de comprensió pels autors dels textos (Arthur Koestler, Ignacio Sileone, Richard Wright, André Gide, Louis Fisher i Stephen Spender). Perquè el seu impuls inicial va ser un idealisme amb cert aire irredempt i vist en perspectiva ingenu, pel qual van dipositar una genuïna esperança en el que s'estava covant a la Unió Soviètica amb la revolució bolxevic. El lapse de temps que descriuen comprèn entre el final dels anys 20 fins l'inici de la Segona Guerra Mundial, i per tant en el naixement i consolidació de la URSS. 

Penso que és una llàstima d'allò més llastimosa que llibres com aquest passin quasi desapercebuts, enterrats en la immediatesa i en la fúria publicadora en que vivim. Un dels majors drames del món editorial és el mercantilisme que el governa i l'aprehensió que quasi tothom s'atreveix a escriure i publicar. Hem arribat al punt que no hi ha prou lectors per tant de llibre nou i els mateixos editors han perdut la seva funció primigènia de buscar texts realment nous i de qualitat i ajudar-los a sortir a flot per benefici dels lectors i la societat. Ahir vaig veure un tros de notícia sobre la indústria editorial, i un empresari del sector afirmava que fins el 30% dels llibres retornen als magatzems i són reciclats per produir altres llibres. També m'abassega entrar en una biblioteca i veure tants títols soterrats que ningú no els treurà la pols com un cementiri de paraules mudes escrita per persones oblidades. És la dissuasió més efectiva per no posar-m'hi mai (si és que en fos capaç), a provar de publicar res.






divendres, 5 d’abril del 2024

It's a sine (Això és pecat)

 M'he empassat amb voracitat una minisèrie britànica que la nostra televisió (3Cat) ha tingut l'encert de penjar en la seva plataforma (tot un canvi de paradigma, me n'adono, que no estiguem subjectes a rigorosos horaris per veure qualsevol emissió). L'aconsello vivament per diverses raons, alguna subjectiva i d'altres ben objectives. És un retrat molt encertat dels anys de plom del VIH-Sida (la dècada dels 80 i principis dels 90), quan va colpejar especialment la comunitat gay. Ambientada al Londres d'aquell temps (amb un rigor estètic quasi inversemblant que la fa molt creïble), ressegueix les vides d'una colla d'amics  homosexuals i una noia que fa de contrast i contrapunt molt encertat, que per diferents vies comparteixen el mateix pis, inicialment una mena de comuna estudiantil, però que acaba esdevenint la llar definitiva. El VIH es fa present amb la progressió del coneixement científic que necessàriament era limitat a l'inici de la pandèmia a Europa i amb tota la càrrega d'estigma, mites, prejudicis, falses creences i inconsciència. Tant per part de la comunitat gay com de la societat en general. Enlluernador també és com s'enllaça l'origen social divers dels 6 protagonistes (5 gays i la noia) i la relació que tenen amb les seves famílies. Potser faig spoiler quan dic que 3 d'ells moren de Sida. Meravellosos actors tots plegats i un "hurra" pel guionista i el director. Però allò que la sèrie millor broda és com interaccionen les realitats familiars, les reaccions quan descobreixen les inclinacions dels fills, la malaltia, la mateixa mort i el procés de consumpció que representava la Sida mostrat amb tota la cruesa en uns personatges que s'han fet estimar per l'espectador i per tant desperten una rara empatia que poques films o sèries arriben a provocar. I per tant ens inclinen a la comprensió d'una realitat complexa i per tant molt humana.  I així mostren, amb una barreja d'humor i tragèdia com les realitats socials, els valors, prejudicis i creences condicionen la vulnerabilitat d'aquests joves al VIH. I per descomptat, a qualsevol altra malaltia. I toca el moll de l'ós d'un aspecte de l'epidemiologia que a mi cada vegada m'interessa més i és la seva vessant social i comunitària i com aquesta la modula, vehicula i finalment defineix tota epidèmia sigui infecciosa o no. També m'ha interpel·lat molt perquè hi he sentit un cert grau d'identificació. L'atmosfera i la mateixa imatge dels malalts de Sida m'ha resultat familiar i, com he dit en d'altres entrades, em fa adonar que ja tinc una vertiginosa perspectiva històrica. Per això mateix l'he aconsellada als professionals de la salut més joves que tinc al voltant. Per entendre què va ser allò i també per prendre distància respecte al que jo considero una alarmant banalització del VIH i les malalties de transmissió sexual. Sembla potser contradictori, perquè la sèrie precisament pretén immunitzar (amb èxit crec jo) contra tot prejudici o estigma que va provocar la ràpida difusió de la infecció.  Però no crec que sigui contradictori, ans al contrari. La comprensió mútua dels propis prejudicis evidents en la societat i alguns dels familiars, però no tant explícits però també presents en la comunitat gay de l'època pot portar a un equilibri que no caigui ni en l'estigma ni el tabú, en un temps on la seva sola insinuació ja és estigma o tabú, en un inversemblant puritanisme i correcció que no ens portarà enlloc. Penso. 

No us la perdeu. 




P.D: Només trobo a faltar a l'altra població colpejada cruelment, i per partida doble o triple, pel VIH, com van ser els ionquis, probablement perquè aquests no tenien la capacitat associativa que va tenir la comunitat gay i HSH i eren els pàries dels pàries. La seva realitat era immensament més sòrdida. 


dimarts, 19 de març del 2024

Luchino Visconti o quan cinema i literatura rivalitzen

 S'ha donat el fet que he mirat quasi consecutivament dues pel·lícules dirigides pel director italià Luchino Visconti, El Gatopardo i La mort a Venècia. Ambdós films tenen el fet en comú que estan basades en obres literàries que són alhora grans creacions de la literatura per mèrits propis, i que van forjar dos arquetips universals. Els films han respectat el títol dels llibres on s'abeuren, les obres de  Giuseppe Tomasi di Lampedusa (Il Gattopardo) i Thomas Mann (Mort a Venècia). Un autor d'una única però memorable obra i l'altre un prolífic autor i assagista alemany. 

Podríem classificar les pel·lícules basades en llibres en quatre categories: llibres oblidables que han suscitat pel·lícules oblidables (el llistat és inesgotable), grans obres mestres de la literatura universal que ningú ha estat capaç de reflectir dignament a la pantalla (totes les novel·les de Gabriel García Márquez transformades en pel·lícula són profundament decebedores quan se les emmiralla amb l'escrit com la Crònica de Una muerte anunciada o El amor en los tiempos del cólera, fet que fa pensar que l'atmosfera i imatges que crea Gabo són intraduïbles a qualsevol altre format), grans pel·lícules que gràcies a elles l'obra literària en les que es basa ha perviscut ni que sigui en els crèdits d'una pel·lícula que ha esdevingut de culte, i finalment les pel·lícules que rivalitzen o millor, que complementen i encara projecten més i són complementàries independentment del llibre. A aquesta darrera categoria pertanyen els dos films de Visconti que esmento. En aquesta categoria també hi hauria, per exemple, Blade Runner basada en l'obra  Somien els androides amb ovelles elèctriques? de Phillip K. Dick. I això al marge de les a vegades necessàries o creatives adaptacions en el guió o fins i tot en el marc temporal.  Per tant, tot i que necessàriament maridades, tant el costat fílmic com l'escrit d'aquestes obres mereix ser llegit i gaudit independentment, però quan es pot llegir i mirar la pel·lícula consecutivament l'efecte es multiplica com si fossin mirades diferents sobre una mateixa història. 

La pel·lícula Mort a Venècia, transforma el literat protagonista del llibre (Gustav von Aschenbach)  en un músic, una llicència que permet adaptar amb més fluïdesa la trama, senzilla en els fets però complexíssima des d'un punt de vista psicològic: la pèrdua de la joventut, la recerca de la bellesa pura i perfecta, la descoberta de sentiments torbadors i destructius (l'atracció homosexual efèbica), el final d'una època que va precedir la Primera Guerra Mundial i tot amanit per la torbadora música de la Simfonia número 5 de Mahler (que el llibre evidentment no podia reproduir). I la pel·lícula mateixa és una meravella estètica per l'attrezzo, escenari, actuacions que sense dir res diuen molt (la pel·lícula està farcida de llargs moments sense cap diàleg, només mostra i l'espectador interpreta). I a tot això cal afegir l'arquetip d'èfeb que va esdevenir l'actor Björn Andrésen (que aleshores tenia catorze anys). La pel·lícula té una derivada secundària precisament sobre aquest (aleshores) jove actor, a qui l'ha perseguit el personatge com si fos un dimoni i que mereixeria per sí mateix un llibre i potser una pel·lícula.



Pel que fa al Gattopardo les llicències de guió crec que són més agosarades però estan fetes de manera que van a favor del missatge del llibre original, és a dir, encara engrandeix el manuscrit tot i que conté escenes que el transcendeixen completament i eleven el film per mèrits propis. Només pels darrers 45 minuts de pel·lícula en que la càmera d'una forma màgica ressegueix una astorant festa aristocràtica ja mereix passar a la història del cinema. Cal destacar l'extraordinària interpretació de Burt Lancaster que cal recordar que va començar la seva carrera com un atlètic saltimbanqui i en canvi aquí mostra uns extraordinaris dots dramàtics. 



Una altra característica d'ambdós films, i potser per això hi ha tanta ànima que els impregna, és que ressonen en la mateixa biografia de Luchino Visconti. Ell mateix era homosexual (no sé fins quin punt socialment obert) i per tant va poder reflectir la terrible atracció efèbica de forma insuperable. I també formava part d'una nissaga de l'alta aristocràcia italiana pel que entenia què era la decadència d'aquesta classe social.

No calen més recomanacions. 


dijous, 29 de febrer del 2024

El Triomf i la Tragèdia d'Israel

 Si fa un parell de mesos glossava l'obra del Joan B. Culla (Israel, el Somni i la Tragèdia), ara m'he topat amb un llibre que té un subtítol molt semblant (El triomf i la Tragèdia d'Israel). Es tracta de l'obra del periodista israelí Ari Shavit "La meva Terra Promesa", publicat el 2013. Resulta molt interessant, i alliçonador, passar de la perspectiva de l'acadèmic sense cap lligam nacional ni sentimental amb l'actual Israel-Palestina, al punt de vista d'un israelià net de la primera onada de retornats al país abans de la Segona Guerra Mundial. I per tant hereu directe del sionisme de primera fornada que va derivar en els primers anys del naixent estat en aquesta barreja de socialisme comunitari d'esperit pioner que va crear els Kibutz i la ideologia i esperit imperant a Israel fins la Guerra del Yonn Kipur el 1973. 

Ari Shavit és un israelià prototípic d'esquerres, laic, que vota el laborisme o alguna branca semblant, intelectual i periodista que treballa pel diari Herzaat més progressista, per dir-ho així, i crític amb tot això de la colonització i ocupació de Palestina. La seva crònica de la història d`Israel està escrita necessàriament des del subjectivisme, però això no és un defecte. Si assumim que els protagonistes de la història són persones humanes, el subjectivisme és la condició necessària per a tota anàlsi si volem entendre els perquès que ho expliquen quasi tot. El gran mèrit del llibre doncs, al meu entendre, i que no podia fer de cap manera el Joan B. Culla és que explica les emocions més pregones que van moure i motivar els primers sionistes i les generacions posteriors en el procés de creació de l'Estat d'Israel i la seva consolidació. És una mena de llucada a la psicologia col·lectiva que ajuda a copsar com una societat tant plural i fins i tot contradictòria, sap cimentar-se sobre uns principis que el fan impertorbable fins i tot quan perpetra una atrocitat com la que estem contemplant a Gaza. 

El gen de la supervivència està incrustat entre els Israelians i això els dona una mena de patent per creure justa qualsevol amenaça a aquesta pervivència. O qualsevol intent de posar-la en dubte. Com va ser l'assalt de Hamas ara ja fa tres mesos. Després de llegir-lo em resulta evident que hi hauria una resposta semblant, era inevitable i em fa pensar si els que la van desencadenar per activa (Hamas) o per passiva (algun grupuscle Israelià) ja era el que buscaven amb un propòsit final que no m'atreveixo a concretar. 

Es tracta d'una obra que, al marge de qualsevol altra consideració,  està molt ben escrita i rica, fins i tot diria de gran valor literari i que recull els materials i entrevistes que durant dècades l'autor ha anat acumulant, amb algunes revelacions molt interessants de moments clau de la història d'aquest tràgic racó de món, com la gestació del programa nuclear Israelià, mantingut expressament en un secret conegut per tothom. La crònica de Ari Shavit busca en tot moment l'objectivitat, l'equidistància, l'empatia vers els palestins i els Àrabs, fins i tot en algun capítol sembla traspuar un sentiment de culpabilitat, però cap al final de la mateixa emergeix un cert xovinisme, una autoafirmació que recorre tota la societat Israeliana i m'ha fet entendre la seva sorprenent cohesió. Perquè saben que sense aquesta cohesió ja haurien estat exterminats com a Estat (d'aquí l'adhesió total a l'exèrcit com a garant d'aquesta seguretat). Però encara hi he percebut un sentiment més ambigu i inquietant que l'autor no sap amagar del tot, i és una mena de hybris, un orgull inflat per un cert sentiment de superioritat que neix per un costat dels enlluernadors assoliments d'Israel des que es va gestar el seu Estat, sobretot la seva creativitat, dinamisme científic i econòmic, de fer fèrtil el desert, la capacitat de crear un programa nuclear del no res i un exèrcit sofisticat i temible...però que enfonsa les seves arrels amb el fet que sigui alhora aquest mateix poble el que ha estat històricament més vexat, perseguit, estigmatitzat, discriminat i fins el punt que se l'hagi intentat exterminar d'una forma atroç en època recent (l'holocaust nazi o la Shoah, com l'anomenen ells). Per tant és una hybris d'un altre tipus del que puguem identificar en altres col·lectius, inquietant perquè sembla que doti aquesta societat d'un  estàndard moral diferent i granític, com un nen maltractat que es creu amb autoritat per maltractar ell mateix,i alhora té la capacitat, l'autoritat i l'oportunitat d'aplicar-lo (i la manca de remordiments). I que fins i tot ens doblega els nostres propis estàndards pel sentiment de culpabilitat col·lectiva i injustícia històrica que també sentim. Aquest rerefons de la psicologia col·lectiva és allò que ho fa tot plegat pertorbador, davant l'espectacle dels 30.000 morts a Gaza i l'horror de la fam i les malalties que no copsarem mai la veritable dimensió.  

Després de llegir aquest llibre, malauradament, m'he quedat amb la amarga aprehensió que tot plegat no té una solució pacífica. I de totes maneres, m'agradaria saber què en pensa i com analitza a hores d'ara el Ari Shavit l'enèsima tragèdia que que ocorre a Palestina. 



P.D: He buscat un blog o algun lloc on l'Ari Shavit aboqués les seves opinions sobre el drama actual de Gaza, tenia molta curiositat per saber com ho analitzar i jutja, però només he trobat una notícia del 2016 d'una acusació per assetjament sexual que el va fer abandonar la redacció del diari Herzaart...en fi...

dimarts, 20 de febrer del 2024

Hivern?

 Som en el darrer terç del mes de Febrer. I és notícia que al final d'aquesta setmana arribarà el fred que seria esperable per aquestes dates. Hem tingut, ja no hi ha remei a aquestes alçades, un hivern decebedor. No ha portat fred, no ha portat quasi neu, no ha convidat a arraulir-se sota cap flassada i ens ha regalat amb esplèndids dies anticiclònics governats per un cel blau i impàvid per mi més inquietant que una negra rufolada a l'horitzó. Per sort, vaig poder estar uns dies a York, al cor d'Anglaterra on sí que vaig recuperar la sensació de fred i ateriment, pluja i humitat, cel gris i rúfol que convidava a recloure's a casa i contemplar la dolça pluja i sentir el repicar de les gotes al sostre o el dring quan s'escola sense interrupció per les canonades. 

    La desaparició de l'hivern no és només una desgràcia en termes poètics i paisatgístics, ni només econòmics si ens entestem a confondre preu i valor con és actualment el costum. No hi haurà neu a les capçaleres dels rius i les estacions d'esquí cada vegada tenen un aire més patètic amb les seves artificioses cintes de neu artificial (no diguem la revellida idea de portar aquí uns absurds Jocs Olímpics d'Hivern). També la flora i fauna se'n ressentirà. On aniran les relictes poblacions, hereves de l'època glacial, de perdiu blanca (Lagopus muta), el gall fer (Tetrao urogallus), la papallona apol·lo (Parnassius apollo), si ja no els queda més espai muntanya amunt on puguin fressar? O el pobre neret que cobreix de flors rosades l'alta muntanya i necessita estar cobert de neu a l'hivern per a que prosperi adequadament. I només son les espècies on tot això és més evident. 

    També és una disrupció de l'arrelament que ens fa humans, i que neix d'una certa previsibilitat, ritme, paisatge, costum que permet sentir-nos partícips d'una comunitat. Així certes pràctiques folklòriques perden el seu betum, allò que les va originar i dotava de sentit. Com menjar castanyes o cagar el tió amb màniga curta. Per no dir les menys ancestrals com anar a esquiar. Però les mantenim com somnàmbuls com si amb això poguéssim ancorar un hivern que vol fugir i confondre's entre una tardor seca i una primavera que transita ràpidament cap un estiu aclaparador. Ho entomem amb una actitud càndidament perversa, una mansuetud una mica semblant al vedell que es deixa portar cap a l'escorxador, mentre es continua delirant sobre la necessitat de mantenir les piscines plenes pels turistes o un model econòmic que és totalment incompatible no simplement amb la vida, sinó amb una vida amb sentit. 

Hivern? Quin hivern? Ens vindrà un hivern però serà d'un altre tipus i hi farà un fred molt més fondo. 




divendres, 2 de febrer del 2024

Sida

 Fa uns quants dies vaig veure el documental que podríem titular com l'agonia i mort de Freddy Mercury, el carismàtic líder de Queen,  a causa de la Sida l'any 1991. No és simplement una biografia de la darrera etapa del Freddy Mercury, sinó sobretot un repàs del que podem dir-ne els anys de plom del VIH i la Sida en el nostre medi. Aquest és el tema real del documental, que ha recuperat la tràgica imatge, que me n'adono que havia començat a desterrar, la del malalt de Sida terminal, caquèctic, consumit, fonent-se en un llit d'hospital. Algunes vegades que he donat classes sobre el VIH he presentat la famosa, en el seu temps, fotografia publicitària que va utilitzar United Colors of Benetton en que es mostrava un malalt de sida moribund (es deia David Kirby) en braços de la seva família desesperada. Una fotografia real, tot cal dir-ho. Ningú la recorda en aquestes classes, i també els resulta estranya i potser inversemblant la visió d'aquests joves, en la plenitud dels anys, consumits literalment per una malaltia que tenia un procés ineluctable. Tinc aleshores la impressió que estigui explicant històries d'una guerra sense bombes ni bales, sinó la d'un antic fantasma mig oblidat que va clivellar comunitats que ja ho tenien prou fumut aleshores: gays, ionquis i prostitutes.

Recordo que quan era estudiant, en les primeres pràctiques de tercer curs, precisament la primera malalta que vaig examinar era  una noia de 23 anys d'edat amb criptococcosi (una infecció oportunista típica de l'estadi de Sida). No tenia cap dels estigmes físics de la malaltia, encara. I era bonica. Sabia aleshores que estava condemnada a no sobreviure més enllà d'un o dos anys, en la mesura que poguéssim trempejar les infeccions oportunistes però acabaria, o va acabar, en l'estadi de consumpció que més tard vaig veure en d'altres nois durant els meus estudis i a l'inici de la residència.  I vaig poder acompanyar personalment a algun, antics delinquents i ionquis amb una història vital tan esfereïdora que convidava a ignorar-la per mantenir un cert distanciament. 

Aquests records en provoquen una sensació contraposada. Primera, que m'he fet gran, per si encara em faltaven més proves, i tinc una perspectiva històrica que a vegades em fa sentir estrany en aquest món i una mica sol. Perquè no he pogut mai deixar d'empatitzar amb aquests malalts que vaig conèixer i encara en recordo el nom d'alguns. Com qui torna d'un viatge extraordinari d'un lloc que ningú coneix i pateix la frustració de no poder compartir (i repartir), la seva experiència, emocions i a voltes dolor. I també d'admiració pel progrés extraordinari que va permetre que aquesta infecció es pugui controlar i evitar molt eficaçment els casos de Sida tal com els havíem conegut. Avui dia és ben rar en el nostre medi que un metge jove hagi vist mai aquesta síndrome de consumpció irremeiable i cruel. Afortunadament. 

Aquest progrés, però, contrasta amb la banalització de la infecció. Fins el punt que precisament, temo creure que una de les grans barreres per eliminar aquest virus en el nostre entorn és precisament aquesta banalització (o fins i tot frivolització) del VIH/Sida, en contrast amb l'estigma que ho era i ho és en d'altres entorns. Jo acostumo a fer la reflexió que el dia, que espero que no arribi mai, que el nostre sistema de salut faci figa i no es puguin distribuir o tenir accés (tal i com ocorre en altres latituds), als tractaments antirretrovirals, hauran begut oli els que en depenen i tots els que en puguem ser vulnerables. No em sembla raonable lligar la meva sort a aquesta dependència. Deixant a banda altres reflexions com que la pròpia cura té una dimensió de responsabilitat col·lectiva en termes de protegir-nos mútuament i de no suposar una càrrega onerosa al valuosíssim sistema sanitari de què gaudim. I també, i això és molt personal, en una mena d'homenatge o respecte per les pretèrites víctimes del VIH. Incloent l'admirat Freddy Mercury.