dimarts, 22 de novembre de 2022

Shakira i el mundial

  Aquesta entrada me l'ha suscitada la lectura a la tum-tum d'un article a La Vanguardia que especulava sobre la participació de la cantant colombiana en l'obertura del Mundial de futbol de Qatar. Ja sabeu el run-run que ha provocat tot això del respecte dels drets humans del règim imperant en aquest petit país (que ens és tant familiar pels lligams futbolístics que el nostrat Futbol Club Barcelona ha tingut), ben especialment els drets de les dones i el col·lectiu LGTBI, a més del tracte miserable als pobres obrers asiàtics que han aixecat la metròpoli de Doha i els rutilants nous estadis per un tal esdeveniment. No cal dir a més la baixada de pantalons de totes les federacions nacionals i la FIFA per dur a terme el mundial en un país de tan pobra tradició futbolística i en un període atípic. Però pagant Sant Pere canta, com dèiem abans. I poderoso caballero es Don Dinero, com també escrivia Quevedo. Cadascú es justifica com pot però donava certa aprehensió veure el príncep regent de l'Aràbia Saudita (el mateix que va fer trossejar i disoldre en àcid un periodista massa honest), assegut somrient a la tribuna de l'inauguració. Una maniobra de blanqueig a base de petrodòlars.  Hi ha hagut però un degoteig de posicionaments dels artistes (i quasi cap esportista) davant aquest col·laboracionisme tàcit. Tot plegat, com a mínim, ve a demostrar que la consciència moral té certa presència. Que en fem cas o no, això ja és una altra història. Però tornant a l'article, explica que Shakira s'ha trobat en la disjuntiva de prestar el seu dubtós talent com ha fet en d'altres ocasions i actuar en la cerimònia d'inauguració o clausura, no ho sé ben bé (a canvi d'una onerosa compensació, cal suposar). Però l'escrit no feia cap referència a cap mena de conflicte moral, la incoherència entre el que obertament prediquem i fem i coses per l'estil, sinó a qüestions d'imatge, projecció, impactes immediats i futurs en el magma de seguidors a les xarxes socials, variables a tenir en compte abans no prengués cap decisió. És a dir, la qüestió de fons no és el que realment pensés o valorés  sinó la percepció social, la valoració que rebria per torna de fer o deixar de fer una cosa de cara al teu públic o els rèdits que li donaria o prendria. Una dissociació explicada amb tota naturalitat, com si fos d'allò més lògic separar el significant del significat. Fa un cert temps vaig llegir un llibre de Michael J. Sandlers, un catedràtic d'ètica de Harvard titulat "Los límites morales del mercado", on explorava precisament aquesta qüestió i demostrava que la deriva final que duu a que  certs bens i serveis es monetitzin de forma absoluta, és que acabin per perdre el seu sentit, i si se'ls examina de prop fins i tot esdevenen una mena de grotesca quimera. Vaja, que no se'ls pot posar un preu sense més. Recordo l'exemple concret, entre d'altres, del tràfic que va generar entre els esquimals i els caçadors de trofeus cinegètics quan venien els drets a caçar morses. Aquests drets es van concedir precisament per mantenir el modus vivendi tradicional dels esquimals i alhora preservar l'espècie. Però va derivar en el mercadeig d'una pràctica, segons Sandlers, que és la més semblant a disparar a un sofà amb ullals. Els esquimals simplement venien la seva quota i amb els diners recaptats es compraven menjar prefabricat importat de ves a saber on. La llei ja no complia la seva funció i fins i tot era contraproduent. 

 El capitalisme sense brides té aquestes coses, degenera inevitablement cap a l'absurd fins fer perdre el fonament i la mesura de tot plegat, no diguem sovint el sentit estètic, fins normalitzar allò que no hauria de ser normal, fer acceptable allò que és inacceptable, fer-nos conviure amb allò que és abominable i fins i tot còmplices i criminals. Del talent de la Shakira no en diré gaire cosa, només que més que cantar em sembla que més aviat gemega i les seves lletres són indesxifrables, cosa que em molesta força de qualsevol cantant. En contrast,  darrerament m'he enganxat a Abba, el gran grup suec, i a més del vitalisme i alegria que infonen les seves cançons sense necessitat de cap parafernàlia de marketing i imatges ni pretensions, les lletres les intel·ligeixo totes perfectament. 

La copa del món ha encetat com si res no passi al món, Qatar ha perdut el primer partit contra Equador i els aficionats d'aquest darrer país s'han esgargamellat al camp reclamant el dret de beure cervesa (una regla que sí fa respectar el país), i la Shakira, sigui  pel que sigui, ha renunciat a actuar. 

En resum, si el món arriba a anar pel bon camí, Abba perviurà per sempre i Shakira s'esvaïrà amb la nostra generació.


P.D. No puc resistir-me de comentar la bestiesa assolellada que va deixar anar l'ex-parella de Shakira, allò que quan et fas gran aprens que estimar és deixar marxar a l'altre...si, si, sobretot que et deixin marxar a tu mateix ...quin pàjaro aquest també llençat de cap en negocis dubtosos. 

dimecres, 2 de novembre de 2022

Leningrad 1942

  Fa un parell de setmanes em vaig perdre pel mercat de llibre de segona mà de Sant Antoni per a que algun llibrac em trobés a mi. És el més semblant a sortir de pesca i llençar l'ham mentre deixava que la mirada recorregués les fileres de llibres de tot tipus i temàtica. Vaig pescar una crònica del setge de Leningrad, publicada en castellà molt recentment i encara em crema a les mans quan la llegeixo. El setge de Leningrad va ser potser l'episodi més atroç de la Segona Guerra Mundial, però com que no va ser una batalla breu i èpica ni acarnissada com Stalingrad ni deguda llançament d'una bomba atòmica com a Hiroshima i Nagasaki que va marcar la història, ha passat relativament eclipsat pel públic en general i com un capítol injustament menor en les cròniques més llegides. També perquè no donava el material propagandístic al règim soviètic i més aviat, si s'analitzaven els fets amb cura com fa el llibre, mostrava la seva inhumanitat paral·lela als seus assetjadors nazis.  La diferència amb d'altres episodis és que va ser una tragèdia contínua que es va perllongar més de tres anys, els que va durar el setge des de Setembre del 1941 fins el gener del 1944. Amb una significativa participació de la nostrada División Azul que, pel que sembla, va guanyar-se certa admiració pels seus companys alemanys. Els alemanys, explica el llibre, deien que el nom d'Azul li venia pel fred que patien, no pas per cap ideologia. Però el salvatgisme del setge de Leningrad va ser degut a la determinació explícita per part de l'exèrcit alemany d'aneantir la ciutat a base de bombes i fam, molta fam. Costa de creure que s'hi pensés de forma tan explícita com qui dibuixa l'avenç d'una divisió acuirassada sobre un mapa. Leningrad i els seus habitants havien de desaparèixer. Es calculen unes 700.000 les víctimes d'inanició. La crònica, escrita per la periodista Anna Reid, pren com a fonts molts documents que fins ara eren inaccessibles, inclosos els diaris de supervivents, i que deixen palesa la naturalesa del front de l'Est, una lluita entre dos règims inhumans absolutament impassibles al dolor i el sofriment individual. Així, arriba a repartir també les culpes del desastre humà que va suposar el setge al règim soviètic per la seva incompetència, manca de previsió i escrúpols que arribava a la brutalització de la població i la manipulació de la veritat, la primera víctima, cal recordar-ho, de qualsevol contesa. El gran valor del llibre, segons entenc jo, és que baixa al plànol personal dels leningrandesos (avui dia ja de nou  Sant-Petersburgesos) i descriu amb cruesa els límits físics i psicològics de la humanitat, de persones concretes, i també la capacitat de reaccionar i sobreposar-se, si es tenia sort, a un autèntic infern sobretot l'hivern del 1941-42 en què les reserves de menjar i les previsions van ser més escasses que mai, l'hivern més dur, el setge més ferotge i gran part de la població no havia estat evacuada. Es mostra de forma que fa esgarrifar el descens a la degradació de persones, famílies, col·lectius sencers quan es veuen empesos sobreviure o quan abandonen tota lluita i es deixen morir. L'espectacle de la mort sense que ni tan sols fos necessari cap dispar, va arribar a punts que ni a Stalingrad es van acostar. Els mesos de desembre, gener i febrer es van comptabilitzar fins cent-mil decesos, famílies senceres que s'esvaïen cruelment devorades per la gana i el fred en apartaments obscurs i insalubres, entre immundícia i sense ni forces per pidolar. La lectura d'aquesta crònica té un punt d'higiènic, d'adonar-nos dels patiments inimaginables sobre els quals s'ha bastit la nostra història, però també del que pot tornar a repetir-se i la frivolitat amb la qual juguem amb el destí sense ser conscients de l'horror que podem estar congriant. Anna Reid, en el pròleg del llibre, deixa clar que la motivació d'escriure'l és reviure el record dels milers de víctimes que la propaganda soviètica va aneantir fins i tot després de la guerra perquè no va tenir gaire d'heroic ni èpic tot plegat excepte algunes actituds individuals. Ho va dibuixar com una gesta heroica, la resistència de la ciutat, quan va ser un fet patètic en el sentit més grandiloqüent del mot. Si com pensen alguns hi ha dues morts, la primera física, i la segona la de l'oblit, a les víctimes del setge de Leningrad els van matar ràpidament de les dues maneres.  Tot provant de tocar el cor del lector d'aquesta manera, amb l'evocació de famílies que es van fondre un darrere l'altre, aquest llibre té com a principal mèrit de recordar l'únic antídot contra la indiferència que pot derivar en l'horror és la consideració sincera de tot individu, tota persona, i tot patiment que podem desencadenar si caiem en la indiferència pels nostres coetanis i pels que seran adults i tots els que vindran.



dissabte, 1 d’octubre de 2022

Niamey, 1 d'Octubre del 2022

 Aquest matí he donat una volta pel riu Níger acompanyat per un noi local, fins uns cinc quilòmetres riu avall, a l'altra riba, a una zona on hi havien proliferat restaurants locals, zones d'oci a l'Africana, i acudien els turistes, viatgers i passavolants que venien al país. Ara tot està consumit per la deixadesa i la desolació, els murs al peu de rius menjats per l'humitat del gran riu. Es va estroncar fa uns anys el fluxe de turistes hiptonitzats pel desert i la gent que hi habita, per la inseguretat provocada pel més simple bandolerisme fins grups armats organitzats que fan la viu viu per tot el Sahel. Fa poc més d'un any van assassinar quatre francesos que visitaven un parc natural on subsisteixen un grapat de girafes, a no més de 50 quilòmetres de la capital. Va sentenciar definitivament el turisme internacional. El noi es planyia de la duresa de la vida, se la guanyava amb aquestes passejades pel riu, de la venda de joies i rampoines touaregs. Els pocs "blancs" que venim són per afers de negocis o en l'àmbit de la cooperació (les "humanitaires" se'n diuen). Sense voler vivim en una esfera de seguretat a vegades paranoica, tothom allotjant-se en hotels d'un luxe lacerant en un país que està en els primers rànkings de pobresa amb la prohibició de les organitzacions respectives de sortir de la capital per terra. El noi es queixava amargament, és el to del discurs que he sentit en d'altres llocs. Com una terra que té tants recursos minerals i una riquesa cultural extraordinària, a més d'una oferta turística de qualitat (no està fet per atraure les masses el desert), s'ha quedat estancat i fins i tot va enrere. I no sembla que les coses pintin per a que es redreci la situació. Ara mateix a la veïna Burkina-Faso hi ha hagut un cop d'estat. Era un país modèlic en la regió i repeteix els mateixos cicles sisífics que ja hem vist arreu de l'Àfrica. Una guspira en un país veí és capaç de generar tot un incendi des de Mauritània fins el Txad. No ha d'estranyar que perduda tota esperança, els cada vegada més nombrosos joves sub-saharians es llencin a l'aventura d'atansar Europa per més difícil que se'ls hi posi. Qui no té res a perdre es juga el poc que té. És un tot o res al qual nosaltres també ens hi apuntaríem. El que ha ocorregut des del nostre 1 d'Octubre del 2017 provoca més aviat inquietud, no cal que ho esmenti. Vist des des d'aquesta perspectiva, el nostre 1 d'Octubre sembla més aviat una facècia xarona per molta èpica, sal i pebre que hi posem i legítimitat tingui el que es va fer o deixar de fer. Fins que la gent no s'hi jugui el pa em miro em circumspecció qualsevol causa, tot i creure que tota societat té dret a discutir, debatre i decidir el que vulgui però sempre m'he mirat amb una certa sospita la independència en sí mateixa, si ens ha de dur a replicar la mateixa grisor d'idees habituals per donar un futur que valgui la pena als nostres joves i infants. 



dimarts, 27 de setembre de 2022

Tornada a Níger

 

 El món canvia, però hi ha coses que els és indiferent, com  riu Níger que ara baixa ple d'aigua, calmós i immens.  Torno a Niger, quan la darrera vegada que hi vaig ser, ho recordo molt bé, fèiem broma sobre l'alarma que suscitava un nou virus que s'havia detectat a la ciutat de Wuhan, a la Xina. Recordo la frivolitat amb que es tractava la notícia quan els mitjans de comunicació especulaven sobre el risc que els gossos s'infectessin i coses per l'estil. I la gràcia que ens feia. Després, feina vaig tenir per tornar a casa abans no em tanquessin l'espai aeri. La resta és història coneguda. Qui em conegui i els pocs que llegeixen aquest blog sabran les vicissituds que he viscut aquests temps pandèmics. Torno a Níger, i el riu al final de l'època de pluges, discorre ple de sediments que li donen color terrós. Si xopes la mà  l'aigua té un tacte untuós, quasi com si fos oli per les partícules d'argila que hi suren. Al capvespre s'encén com si fos de mercuri. Ja li poden passar per damunt les pandèmies que sigui, continuarà fent el seu inversemblant recorregut. Des de Guinea sembla que vulgui  morir al Sahara en una agosarada i immensa corva que el desafia i en surt encara carregat d'una abassegadora quantitat d'aigua quan entra a Níger, diria que quasi triomfal.

 Aquesta vegada no he pogut moure'm de la capital, Niamey. La seguretat ha degenerat aquests darrers dos anys i no m'ho han permès. El record del Níger acollidor,  de ral·lis i festivals folklòrics al desert, en què els més intrèpids podien penetrar a l'Aïr o el Ténéré sense tenir més por que la calor i la set, ara ja s'ha acabat. És un lloc perillós per les màfies de tràfics de migrants i grups jihadistes o viceversa (es deuen confondre), que hi pul·lulen. Ara és veritablement inhòspit i si ets blanc la mateixa policia t'impedeix de sortir de la capital com no t'hagis preparat una escorta. És un món que no sembla que hagi de tornar. En l'hostal on m'estic hi ha una petita biblioteca de temàtica exclusiva sobre el Sahara i el Sahel. Llibres fascinants que no hauria pogut trobar enlloc. Molts són d'enamorats del desert que s'hi han passat la vida creuant-lo amb una ànsia tant científica, literària o fotográfica. El secret d'aquests autors i exploradors és que mai n'han tingut prou de perdre's per la immensitat, que de tan inatansable els convidava contínuament a percaçar-la, a trobar el secret del seu encís. Alguns van visitar els darres espais que ningú havia cartografiat i d'això en fa sorprenentment poc temps. Les imatges que ens han llegat són captivadores, espais desolats, quasi extraterrestres que canvien amb la llum del dia, brins inversemblants de vida i gent capaç d'habitar-hi.  I aquests llocs encara existeixen. Ara tot això s'ha acabat o se'ns ha fet inabastable que ve a ser el mateix. Els temps que corren ho han escombrat com un miratge. El desert només el creuen els treballadors de les mines que niuen al seu cor, sobretot d'urani, i els immigrants que venen de tot l'Àfrica de l'Est i Central per arribar-se a Líbia i buscar el Mediterrani que els separa d'Europa. L'aventura èpica i estètica ha deixat pas al drama més vidriós que és un reflexe del món mutant i cada vegada més inhòspit, pel canvi climàtic, els conflictes armats, la fam que empeny tossudament als joves subsharians que buscar una vida millor i que Europa s'esforça calladament per posar-ho difícil al preu que morin en aquesta travessa o al mig de la Mediterrània.  Perdre's pel Ténéré ja no és un luxe de lletraferits i aventurers.




dilluns, 26 de setembre de 2022

The Velvet Queen

  Fa uns mesos un familiar em va subscriure a un setmanari anglès, The Week, que sempre m'havia fascinat. És un nova porta oberta al món, que trenca l'ecosfera informativa on vivim en el nostre país i vulguem o no esbiaixa la nostra percepció del que passa fins en el nostre entorn més immediat. El The Week, malgrat ser setmanal, té uns constinguts molt ben treballats amb articles molt sucosos a més de fer un repàs general del que passa al món. Per contrast, fan vomitives moltes publicacions del nostre país, sobretot les de caire digital. M'assabento de notícies que ens són desapercebudes, punts de vista nous i l'enriquiment de coses que ja sabíem (i alhora prendre consciència de les xaronades del nostre país que em semblaven tant importants). Inclou també una secció de crítica de llibres i pel·lícules, molts i moltes dels quals hauria ignorat, malauradament. Una d'aquestes pel·lícules és una mena de documental (no crec que ho sigui estrictament), sobre la pantera de les neus titutla The Velwet Queen (la reina de vellut, més o menys). El més estrany dels felins que viu a gran alçada en l'himàlaia i els seus contraforts. Un dels animals més esquius de la terra però que provoca una sana obsessió al fotògraf que la persegueix (el live motiv del documental) per la seva salvatge bellesa. Al fotògraf l'acompanya un escriptor, i probablement un càmera que es fa alhora absent perquè no el veiem ni el sentim mai però pren una posició com si fos un tercer acompanyant, mut, que els observa contínuament i els altres dos l'ignoren com si es tractés d'un fantasma. Això ja fa d'entrada penetrar en el periple dels dos personatges com si fóssim nosaltres mateixos que els acompanyem. Com he dit, no es tracta d'un documental perquè no va de la pantera de les neus estrictament a la manera que ho seria un del National Geographic, sinó de la recerca i observació pacient d'un entorn àrid, inhòspit, poc acollidor però impregnat d'una prístina bellesa, com si la mà de l'home no l'hagués tocat mai, i on descobreixen matisos, colors, una plenitud de formes de vida que es manifesten a base d'hores d'espera fins que es revelen. La paraula revelació és utilitzada intencionadament per l'escriptor, perquè al llarg del documental descobreix aquesta dimensió contemplativa del treball del fotògraf que simplement espera que un ésser es manifesti, quan i on vulgui, per captar-ne l'essència, la bellesa. I fa servir una imatge molt encertada, diu que és com una epifania de la creació, que no podem controlar com ho fem de manera grotesca en un zoo (és l'antítesi de l'esperit que anima aquests dos personatges), sinó que es manifesta sense que es pugui preveure gaire i aleshores arriba l'esglai, fins i tot l'estupor de descobrir una nova meravella que necessàriament s'escapoleix de nou (això també els diferencia d'un vulgar caçador). En aquest procés de descoberta i auto-descoberta, amb diàlegs espontanis entre escriptor i fotògraf, es fa ressentir un anhel d'arrelament, de contacte amb el misteri que és la mateixa vida i un profund respecte com si els homes, ells dos, fossin uns intrussos que el millor que poden fer és passar desapercebuts. I només aleshores se'ls revelen les criatures. L'escriptor també canvia la seva manera de posicionar-se davant tot el que se li manifesta. A l'inici creu que són ells els que observen i sorprenen les seves preses. Però al final se n'adona que qui és constantment observat, controlat són ells mateixos. Que quilòmetres abans no arribin alloc la pantera de les neus, l'ós de l'himàlia o la bèstia grossa o petita que sigui ja els tenen presents i decidiran si es deixen acostar o no. Canvia de cop la posició de l'home des de la seva suposada preeminència  i dona la iniciativa, com així ha estat sempre, a la natura per a qui només som una nosa passatgera si continuem així. Evidentment, la pantera acaba apareixent però només al final de la pel·lícula, com l'excusa del periple espiritual podríem dir dels dos personatges.

 Passant a les antípodes, aquests pensaments m'han vingut al cap precisament ara que sóc a Níger. He sortit de l'hostal on m'hostatjo a la capital, Niamey, i un vent abrandat ha alçat un núvol de pols que ha cobert tota la ciutat. Els arbres s'arremolinaven i un vel negre i altíssim semblava anar a caure sobre Niamey. Era una monstruosa tempesta, que he anat a resseguir a una balconada d'un hotel no gaire lluny que s'aboca sobre el riu Níger. La visió era la d'un Leviathan que ens volgués aniquilar. L'aire que somovia feia com si el riu hagués invertit la seva corrent i dins llampegujava sense parar mentre ens arribava un rebombori de trons.M'he assegut a veure l'espectacle, també una revelació, esperant aixoplugar-me quan es desencadenés el diluvi. Però la tempesta ha esquivat Niamey i l'he poguda resseguir quan vagarejava cap a l'altra riba del Níger, mentre els llamps eren cada vegada més fulgurants a mesura que el sol es ponia. 






diumenge, 31 de juliol de 2022

Monkeypox

 L'emergència del monkeypox ha suposat la cirereta del pastís d'un cicle pandèmic que sembla que no hagi de tenir fi. Però aquest brot té unes connotacions molt diferents respecte al SARS-CoV-2. Primer, no es tracta d'un virus nou, el coneixem des del 1970 i podem afirmar que tampoc representa cap evolució respecte al virus endèmic en animals selvàtics, sobretot rossegadors, en països de l'Àfrica tropical. Fins ara havia provocat casos i brots autolimitats en aquests països i ocasionalment algun cas importat o a través d'animals infectats en països occidentals sense que hagi anat més enllà. En segon terme, es tracta d'una infecció que fins ara es transmetia amb dificultat entre els homes. No som els seus hostes naturals, infectar-nos era una mena d'accident epidemiològic. Per això tampoc hem observat mai brots extensos i incontrolables. La tendència era que s'esvaís la infecció sense massa mesures de contenció i que apareguessin pocs casos secundaris. Què ha ocorregut, doncs? Per mi un fenòmen ben interessant, tot i que inquietant. Teníem la percepció que allò que ens pogués afectar de nou serien nous virus, substancialment diferents dels seus ancestres selvàtics, fins el punt de considerar-los com a noves espècies. Un clàssic esquema evolutiu de tipus Darwinià d'adaptació. Però ara el monkeypox es transmet entre nosaltres amb un notable èxit sense que hagi patit cap mutació rellevant. Li hem canviat l'entorn, li hem donat més possibilitats i el virus les ha aprofitades com una mena de nou nínxol ecològic. I no només això sinó que aquest nou entorn fins i tot ha modificat la presentació clínica clàssica de la malaltia (una erupció vesiculosa que deriva en pústula i crosta, generalitzada, que afecta palmells de mans i peus, amb adenopaties, febre i malestar general i dura 3-4 setmanes). Ara veiem casos clínics que mimetitzen malalties de transmissió sexual, amb erupcions en l'àrea arogenital i peribucal o en mucoses anal i orofaríngea amb símptomatologia local. Fin si tot s'observen úlceres solitàries que d'entrada farien pensar en una Sífilis primària. Breument, el monkeypox ha esdevingut una malaltia sexualment transmissible, encara que no és una malaltia de transmissió sexual. Això no és completament nou, ja ho havíem vist amb el Virus de la Hepatitis A (de transmissió fecal oral) o amb la Shigel·losi per Shigella sonnei. Però en cap cas ho havíem observat en una infecció importada del tròpic.  

El Monkeypox de moment s'ha transmès en el context de contactes molt íntims, i no hi ha un contacte més íntim que una relació sexual. Per això l'observem en persones amb molta promiscuïtat sexual i sexe desprotegit, que a més tenen tendència a agregar-se entre ells. Que siguin Homes que tenen Sexe en Homes (HSH) no és un fet causal (he escrit causal, no pas casual!). Si fossin relacions heterosexuals passaria el mateix. Només ens diu que aquestes xarxes sexuals tant de risc i intenses es donen sobretot entre  HSH. I avui dia hi ha unes condicions epidemiològiques ideals per la difusió en aquests àmbits de risc elevat de qualsevol infecció. Ja ho sabíem amb els dos casos esmentats, però també amb gonococs multiresitsts i el virus del VIH. Les xarxes s'estenen a nivell internacional amb fenòmens d'amplificació com són llocs de contacte, "trobades festives multitudinàries" adreçades al col·lectiu HSH, etc. A més de tot això també s'ha esmentat com a factor afavoridor el fet que els nascuts fa menys de 40 o 45 anys ja no estan vacunats de la verola clàssica que confereix una important protecció contra el monekypox (són virus cosins-germans), l'augment de casos en els països endèmics per la deforestació i invasió d'espais naturals i per tant d'origen ecològic i l'elevada mobilitat post-pandèmica. 

De cap manera això significa que tot HSH participi d'aquest comportament de risc epidemiològic, ni el fet de tenir una orientació sexual específica els identifiqui com a tals persones de risc. I això ens porta a la qüestió espinosa de l'estigma. Cal evitar-lo de totes totes per tres raons principals. Primer perquè és una barrera d'accés dels col·lectius de risc al sistema sanitari i per tant a les mesures de prevenció i control (ho sabem de sobres amb el VIH), segon perquè llença el missatge erroni que es tracta d'una infecció que a mi no m'ha d'afectar perquè és problema d'un col·lectiu amb qui no m'identifico (i que fins i tot puc arribar a menyspreuar), i tercer per una qüestió de dignitat de tota persona que mereix una atenció equitativa i sense prejudicis.

Això no exclou una reflexió crítica sobre la vulnerabilitat que ha posat de manifest el monkeypox. Per exemple, em va deixar astorat una carta publicada a The Lancet Infectious Diseases, en que uns investigadors d'un institut de recerca Alemany asseveraven que no importava qui transmetés la infecció, sinó reduir la famosa R per sota de 1. Tal qual. Des d'un punt de vista de Salut Pública no té ni cap ni peus una reflexió d'aquest tipus que amaga un intent molt groller de salvar la qüestió de l'estigma. Perquè precisament, per dirigir els esforços adequadament (per exemple una vacunació), hem d'identificar les persones més vulnerables tant a ser infectades i infectar com a desenvolupar malaltia greu.  I al marge d'això, es pot discutir si una condescendència exagerada respecte certs comportaments no haurien de donar lloc a una reflexió sobre la responsabilitat personal respecte als riscos col·lectius que això suposa. Jo, que he conegut l'època en què el VIH era una sentència de mort, sóc molt sensible a la banalització de qualsevol infecció i la idea que tot està permès sense jutjar res ni ningú i que simplement sigui tabú i fins i tot motiu d'estigma provar de discutir-ne serenament, de forma equànime i sense prejudicis. Quan el Departament de Salut, en el seu darrer comunicat precisament esmenta que la infecció està relacionada en context de "trobades festives multitudinàries", sembla que estigui dient precisament ara a mitjans d'agost en que mitja Catalunya està de festa major que això sigui una pràctica de risc. De tant voler evitar l'estigma i salvar susceptibilitats es cau en l'error precisament d'abonar-lo. En Salut Pública els missatges han de ser clars i diàfans. No ha de costar tant dir les coses pel seu nom. 

Cap a on evolucionarà el monkeypox? Primer de tot, tot suggereix que ja fa un cert temps que circula entre nosaltres i ens havia passat per alt per la seva capacitat de mímesi, i ara està augmentant molt i també el busquem i detectem cada vegada més. En segon terme, no és una infecció banal,  com sembla que es prova també de transmetre. En el nostre país ja hem tingut dos morts i 30 hospitalitzacions, i si afectés a nens, embarassades o persones grans pot arribar a ser greu amb força freqüència, sobretot pels nadons. Per tant la gran pregunta és si la infecció prosperarà i es mantindrà fora dels cercles de risc elevat on quasi sempre l'observem. Jo penso que el monkeypox no ens el treurem de sobre, però que probablement no anirà més enllà d'aquest cercle perquè es pot mantenir en condicions força definides de comportaments de risc i que només veurem casos esporàdics (de fet ja n'hem vist), que no responen a aquest patró epidemiològic però que difícilment provocaran cadenes de transmissió importants. És només una hipòtesi que crec força plausible i que reforça la idea que cal precisament identificar i abordar les poblaciones de risc per protegir a tothom. Un segon escenari també plausible és que tractant-se d'una zoonosi no acabi saltant a animals dels nostre entorn on sí que pugui prosperar de forma més fàcil. I els més propers que tenim són els animals domèstics, gats i gossos. En una situació semblant no sé com es gestionaria atès l'afecte amb que es viuen les relacions entre gossos i humans quan potser es plantegin accions agressives com el sacrifici de l'animal. El sarau social pot ser històric, només cal recordar el rebombori provocat pel gos Excalibur propietat de la infermera que es va infectar d'Ebola atenent un pacient que vam importar de Sierra Leone. Tot i així, de moment ho considero improbable perquè si ho pogués fer amb facilitat ja ho hauríem observat, però caldrà estar molt atents. Com sempre, només el temps ens portarà les respostes (però convindria no fer salat, per si un cas...)


Cosas veredes, querido Sancho...




diumenge, 3 de juliol de 2022

Els homes i els dies

  Fa unes setmanes vaig anar al TNC i assistir a l'obra "Els homes i els dies", basada en el diari d'un tal Josep Maria Vilaseca de qui reconec que no ens sabia res (sí que en coneixia un, que no té res a veure, que era company meu d'estudis). No sé si era crític literari, filòlego lletraferit en tot cas del món de les lletres que va fer el doctorat Anglaterra i  hi va viure gran part de la seva vida, que es va estroncar als 46 o 47 anys a Londres atropellat per un bus que imagino vermell i de dos pisos. És més o menys de la meva generació i molts dels referents que en surten em són familiars. Breument, és la biografia teatralitzada en forma de monòleg acompanyat per un bon nombre de comparses, la majoria crec que no són actors professionals excepte l'excelsa Mercè Arànega, d'un homosexual turmentat, buscant una afectivitat que no troba l'equilibri amb el desig sexual i l'estima sincera. No sóc cap crític de teatre, simplement aboco allò que m'ha transmès i suggerit una obra de teatre concreta i en aquest cas en vaig sotir amb un desassossec que no m'arribava a explicar. No és una qüestió tècnica, en puc dir unes quantes coses com alguns afegitons que no sé què pretenien com només fos per justificar-se ells mateixos com una mena d'ornament i que traspuaven el que ja em sembla un tòpic o un estereotip de tot el món gay. Amb unes imatges visutalment molt potents, tot cal dir, però que només es justificaven per elles mateixes. Però no era això, no. Uns minuts després, quan vaig sortir a l'exterior i em vaig deixar abraçar per l'atmosfera d'un capvespre finals de maig, vaig trobar el desllorigador. El diari del Josep Maria Vilaseca inclou des que tenia 23 anys fins que va morir, i el desassossec que em produïa venia d'una cosa que em sembla ara evident i és que el personatge continua en els seus bucles afectius, discursius i mentals des de l'inici fins el final, durant més de vint anys. Una sensació de solitud l'acompanya sempre, respecte als seus amics, amants i els seus pares, incapacitat per comunicar-se de debò. No hi ha progrés, no hi ha evolució i finalment, no hi ha una mena de resolució o, el que tots esperem en qualsevol obra de teatre o en general obra d'art, una certa redempció que ve a dir una espurna de sentit en aquest món que tant sovint en manca. Si m'haguessin dit que el protagonista de fet s'haguera suïcidat enlloc d'haver tingut un accident m'hauria semblat versemblant. El desassossec encara es va fer més palès amb el pas dels dies, a mesura que li donava voltes. I no era per aquesta impressió ja cansada que el món homosexual està derivant a l'estereotip i allò transgressor, com ha dit algun periodista, serà aviat el que abans era la heterosexualitat normativa. Sinó si aquesta manca de progressió, d'evolució, no sigui la tònica en les vides normals, més aviat grisoses, i acomodades a les quals tots tendim i que eviten o enterren el conflicte. Allò millor, com explicava un microconte genial de Pere Calders, serà que en un punt de la nostra vida més val no adonar-se de com d'estulta ha estat perquè adonar-nos-en massa tard pot portar a trobar amable acabar sota un autobús, en un sentit figurat si més no . La lucidesa si és tardana i inoportuna pot ser lacerant i per a segons qui  pot resultar una venjança desitjable. Millor que continuem condormint-nos en una falsa pau. Potser aquest era el missatge subjacent de "Els homes i els dies".