Intel·ligència artificial, o artificiosa?

  En la segona part de Blade Runner hi apareixen assistents virtuals femenines creades amb intel·ligència artificial que donen companyia als homes solitaris amb tots els atributs d'una dona real excepte el contacte físic. Són hologrames molt atractius, quan es volen visualitzar, i sinó una presència que controla tots els afers domèstics a la manera d'una Alexia. En una escena de la pel·lícula, per tenir una relació físico-sexual amb aquesta assistent una prostituta es posar en el seu lloc i sincronitza els seus moviments. Una versió molt avançada de les nines de plàstic que s'exhibeixen en els comiats de solters. Tot bé fins aquí, diguem-ne. Una relació d'aquest tipus, pot resultar realment satisfactòria? Quan  la IA arribi a mimetitzar i en certs aspectes superar les relaciones interhumanes, esdevindrà no només un succedani, sinó un substitut eficaç de les veritables relaciones humanes acompanyades sempre les seves dosis  elevades de frustració i decepció? La veritat és que tot escrivint aquestes línies la idea em resulta temptadora, com si se'ns obrís una Arcàdia feliç on els nostres amics, amigues i amiguis segons ens convingui seran benvolents fins arribar a desenvolupar algun d'aquests desencisos superables que poden fer-nos-los creïbles. Però aquesta idea ens pot resultar des de bastarda fins acceptable com aquell que es va casar amb una nina mecànica.  Que el que compti finalment és el resultat d'aquests ginys, la seva utilitat, no la seva essència ni el que es deixen pel camí.

 A mi l'efecte que em produieix és de certa inquietud. Posaré un parell de paral·lelismes. Un de fa uns quants segles. En l'època del barroc es va portar fins l'extrem la teatralització de les arts portant les aparences fins extrems mai explorats. Era un exercici conscient que naixia d'una època amb una percepció fosca i pessimista de la realitat que calia trascendir sense deixar d'arrelar-s'hi per contrast. Per això a mi, les obres barroques, sempre en transmeten un no sé què de fugida melancòlica a vegades punyent. Els drames de Calderón de la Barca ho exemplifiquen molt bé amb allò de La Vida es Sueño, tot són aparences. Però per la qual les quals despertar és sempre necessari. Una idea ben pròxima a la nissaga de les pel·lícules de Matrix. Vols despertar i reconèixer la realitat tal com és o auto-enganyar-te? Perquè al final l'exercici és aquest mateix, acceptar gat per llebre i donar per bona la relació amb un ens virtual darrera el qual no hi ha cap rastre de consciència, d'algú que sigui un veritable Altre que per ell mateix t'aculli, t'escolti o et defraudi. Perquè, sinó, una de les ferides més profundes que es pot provocar a qualsevol persona és ser abusada o traïda (la traïció pot prendre la forma d'un abús), per qui esperes una altra cosa? No diguem els pares respecte els fills, però els exemples més comuns i que tots en tenim algun o alguns a prop són els trencaments de parella o amorosos que o deixen espai per a cap reconstrucció. La ferida per molt que ens hi entestem resulta insuperable en un sentit estricte. Només podem aspirar a que no ens sigui una rèmora feixuga o bé ens hi refem en forma de creativitat o aprenentatge. Per això mateix, l'autèntic perdó penso que és quelcom inverosímil. Per mi el gest de perdó significa simplement no tornar en la mateixa mesura (negativa) amb que has rebut i si pot ser reconvertir-ho en generositat. 

No crec que es dissenyi un ens virtual que es dediqui a ferir-nos d'aquesta manera. I si ho fes, només hauríem de recordar que no hi ha ningú darrera seu com no sigui qui hagi dissenyat l'algoritme. Per la mateixa raó, qui accepti la servitud d'una relació d'aquest tipus també accepta la deshumanització, la renúncia de l'essència que ens és pròpia i que és el reconeixement relacional amb l'altre, sempre confús i conflictiu. No som si els altres no són també, i la IA serà sempre un fantasma inaprehensible. En un nivell més quotidià, tots experimentem aquest disgust més o menys intens (en el meu cas molt intens fins fregar el rebuig), quan ens sentim tractats com coses, com a mitjans o com simples consumidors dels quals se'n pot treure un benefici. 

Posaré un altre exemple d'un objecte que tinc ben a prop. De tots els meus viatges he anant acumulant un llarg llistat de rampoines i suposades artesanies. Algunes de gust més o menys encertat. D'altres bagatel·les que pots trobar a qualsevol aeroport d'Àfrica o Amèrica llatina. Amb el temps, només n'he destil·lat set o vuit objectes que realment s'ho valen. Un mirall fet amb ferro forjat reciclat de Madagascar, unes litografies dels San de Namíbia, una tela amb un entreteixit preciós d'ocells de Guatemala, una pintura d'un mercat amb figures fantàstiques d'Haití de la qual encara sento vergonya el poc que en vaig pagar...i una petita gerreta d'argila comprada en un remot indret del Brasil, al Matto Grosso, feta i decorada per un ignot artesà indígena. Em va captivar tot seguit quan la vaig veure pels seus motius genomètrics ocres sobre un fons negre, la seva forma asimètrica, imperfecta, però que li dona una gràcia única irrepetible. I sobretot saber que al darrera hi ha els dits, encara els puc intuir, d'una persona que les va crear en un moment únic, pensant-hi sense cap interès industrial, i que serien incapaços de repetir-la exactament igual. Quan contemplo aquest objecte, evoco aquell lloc, aquella persona, en certa manera el que podria dir el petit tros d'ànima irreemplaçable amb qui em sento lligat que ho va crear per ella mateix. No serà mai possible substituir-ho, per molt perfectes que siguin les gerretes de ceràmica que pugui crear una màquina sense consciència, sense emoció ni, en el fons, voluntat. 

La Rosa i el nom

 Miri, vull una rosa, però una rosa de veritat, no sé si m'entén.  No pas una d'aquestes inodores que si a més les haguéssim de tastar també serien insípides i, de tant estridents (sobretot aquestes de coloraines de fantasia groga o blava) les crec  en un cert sentit incolores i tot. Tampoc les vull que siguin transportades dels confins del món. Abans, molt abans que vostè nasqués, es transportaven espècies que tenien el mateix valor que el pes de l'or, en viatges transoceànics de mesos on més d'un vaixell havia naufragat i alguns supervivents se les havien de veure amb antigues tribus caníbals amb poques esperances de retornar. L'origen era una mesura del seu valor. Avui les roses, encara que no ens ho vulguin confessar, provenen de remots hivernacles de l'Amèrica llatina conreades de forma dubtosa (n'hauríem de dir inacceptable si ho poguéssim veure de prop), per inundar-nos amb carregaments portats amb avió les parades de Sant Jordi. Jo vull una rosa de sempre, una rosa com la que recordo que creixia d'una planta argegalosa que havia envaït quasi tot el badiu de la casa veïna on vaig créixer, aleshores abandonada per una velleta de qui ningú recorda el nom. Només en tinc una imatge fugaç de la seva figura arrupida i arrugada amb cabells blancs arrencant males herbes i que va desaparèixer. Oblit de l'oblit, la total desaparició quan jo ja no hi sigui perquè sóc potser el darrer que en té memòria. Com les roses roses que no vull oblidar Ni tan sols he sabut mai com es deia aquesta dona. O fins i tot que no sigui una imaginació de la meva infantesa. Tant és. El que sí que va ser real  eren les roses que poblaven la capçada d'aquell enorme roser que arribava a ajocar-se sobre el nostre pati. Eren roses, però roses roses, no sé si m'entén,  enormes com punys que s'esbatanaven, les sovintejaven enormes abellots zumzejant  i escampaven una penetrant olor que encara la sento i em transporta a un temps innocent i que creia pur. I s'assecaven al sol sense ningú que les podés, els pètals es marcien a poc a poc i es deixaven caure, alguns sobre el nostre empedrat. Si passava un vent esvalotat sembrava una petita catifa. Jo premia els pètals entre els dits i sentia el tacte avellutat i flairava l'olor d'una primavera que no havia de tenir fi. Finalment es despullaven del tot, la primavera s'adormia i pels volts de juny el roser deixava de florir i només quedava el fruit del roser com un petit munyó i la resta tot argelaga, tot punxes. Sí senyora, vull una rosa com aquella, que dibuixi un autèntic laberint i indiqui el camí amagat del seu cor, on els abellots embogits cauen per abeurar-s'hi. Si pogués atravessar el temps i caure-hi també de nou, recuperar aquells instants li ho agrairia. Si, ja ho sé, això no és possible. Però em sentiria content si pogués prémer-les per la tija, ben fort que se'm clavessin les punxes fins fer-me regalimar la sang entre els dits i les gotes caiguessin vermelles, com petites roses que naixin de nou sobre el terra. Un dolç dolor amb  una dolça olor. Que em facin sentir dolorosament viu de nou, oi que m'entén? No, no m'entén, ja ho veig.

Ilhas Quirimbas

  Fa una colla d'anys vaig viatjar a la província de Cabo Delgado, la més septentrional de Moçambic i que fa frontera amb Tanzania. Avui dia seria impossible. La zona està governada pel desori, la inseguretat i la violència crònica provocada per la infiltració de moviments islamistes violents. Tot i que probablement només sigui una etiqueta per classificar una realitat que se'ns escapa. El fet és que aleshores  era un lloc pacífic però gens fàcil d'atènyer. Particularment un arxipièlag d'illes coral·lines que resegueixen la seva costa, les Illes Quirimbas. Allí s'hi van establir, per primera vegada, els Portuguesos. Després es van desplaçar més cap al Sud a Ilha de Moçambique i finalment a l'antiga Lourenço Marques, ara Maputo. Fa un parell d'anys vaig deixar escrit en aquest blog l'episodi abans d'embarcar-me. L'Illa principal, Ibo, no està a més d'un quilòmetre i alguns centenars de metres de la costa que la protegeix de l'onatge del mar obert. Recordo que quan vaig pujar a una barcassa plena de gent, tots locals però pels qui no aixecava cap curiosis. Era el capvespre i l'aigua calmosa reflectia el sol ponent, un taronja que no he tornat a veure mai més, com si naveguéssim sobre una bassa de mercuri. 

 El record de la llum particular de la costa del mar Índic africà encara  m'hi fa somniar, com si em transportés de cop una vella i pentrant olor que a voltes ens assalta inesperadament. Diuen que el sentit de l'olor està connectat amb les estructures més arcaiques del cervell i per això tenen aquesta poderosa capacitat d'evocació.  Ara tanco els ulls i sento el xiuxiueig insomne del vent marítim que no deixava d'assotar la costa, transportat des d'un oceà sempre abrandat, l'abeurador de tots els blaus. Un mar embravit i remogós, que estava condemnat a no trobar mai la calma. I al fons una vela llatina que es balancejava sense por. Qui s'hagi acostat a una costa oberta a l'Oceà Índic sap de què parlo. Només de deixar amarar els turmells a una platja oberta se sent una força vertiginosa, com si l'aigua volgués entrellaçar-los i xuclar-te cap a la seva profundiatat. En canvi, si hi entres amb una barca des d'un port segur, un cop allunyat de la costa té una estranya placidesa de bèstia adormida que balanceja suaument la barca. Això és degut a que les onades, a diferència del nostre mediteterrani, molt més humà, tenen una enorme longitud d'ona. Són petits tsunamis que es desdibuixen en la mar en amples valls i immensos pujols però que transporten una energia esparodindora quan arriben a la costa.  I la llum, la llum, encegadora, sense límits que s'expandeix en el cel i s'arremolina entre les palmeres.

 L'illa de Ibo és la més gran de les Quirimbes. Només queden els fonaments de les antigues cases dels portuguesos, que tot i així varen estar ocupades fins el segle XIX. El lloc més desolat, melangiós és un vell cementiri que vaig descobrir perseguint una particular espècie d'abellerol. Unes làpides coronades per volutes, menjades pel líquen recordaven el nom dels enterrats, tots abans de les acaballes del segle XIX, i proclamaven la saudade, un sentiment que només els portuguesos saben interpretar, per la petita i llunyana terra. Semblaria que aquest poble va voler desarrelar-se precisament per experimentar aquesta intensa melangia per les seves arrels petrificada en aquest vell i abandonat cementiri agitat pel vent i condemnat a desaparèixer. Però encara tenia més sorpreses aquest estrany racó. També hi havia una parcel·la amb làpides escrites en alfabet xinès, però datades dels anys 50 o 60 del segle XX. Em vaig informar i es tractava de pescadors xinesos, de l'època maoïsta, que venien a buscar holotúries per alimentar la peculiar demanda gastronòmica xinesa. I no pocs pescadors hi deixaven la pell, no sé si per la malària o per una mala descompressió en emergir de les fondàries. I encara hi ha una part del cementiri islàmic, només assenyalat per unes humils esteles que indicaven, indefectiblement, la Meca amb la mateixa intenció desarrelada que els morts portuguesos varen morir somniant amb Lisboa o Oporto. Quan soledat  i melangia regnava en aquell cementiri, en aquell vent que no havia cesat mai d'agitar les palmeres, en la llum que ho penetrava tot i el cel blavíssim i en la barca, la vela, que navegava persistent perduda en l'Oceà. 

Obro els ulls, i m'envaieix la recança que segurament no hi torni mai més, també atrapat en la meva particular saudade. 

Història de l'Art

  Vaig topar-me abans de Nadal amb el llibre Historia del Arte, d'un tal Ernst Gombrich que reconec que no sabia qui era però resulta que es tracta d'un reconegut especialista sobre la matèria que ha escrit aquest clàssic amb successives edicions des del 1950 fins finals del segle XX, quan va morir. Ha estat tota una revelació (ja no sé quantes en porto, aviat viuré en un enlluernament continu). Se n'ha de saber molt per escriure un llibre que recorre la Història de l'Art des dels temps prehistòrics fins les avantguardes i t'hi acondueix sàviament com si t'agafés amb una mà imperceptible i et portés a passejar dolçament per uns camins que sense ell ens hi perdríem al primer revolt. I  sap fer-ne del passeig un recorregut lluminós i entenedor. Algunes perles permetran entendre-ho. Per exemple, perquè els egipcis tenien aquest estil pla, hagiofràfic i estirat com si el món només tingués dues dimensions? Per dues raons, primer no pensaven en cap futur espectador. El seu era un art cap a l'eternitat (sinó no s'entén la profusió de decoració de les tombes). I segon, pretenien descriure tot el que creien que existia, no el que es veia ni molt menys com es veia en realitat. Ho descriu encertadament l'Ernst Gombrich, quan escriu que l'art egipci és el més semblant a una cartografia i, per tant, per poder plasmar tots els objectes i detalls cal aplatanar-los per estendre'ls en dues dimensions sense que es perdin els detalls. Si hi ha dos peus, doncs es posen tots dos dislocats i el tòrax com si mirés cap enfront per mostrar-se completament. No té sentit provar d'amagar res o donar per sobreentès cap detall que no es mostrés. Són conseqüents amb la tensió intrínseca (una intuïció nova per a mi però vergonyosament evident) que existeix entre una superfície plana (paret o llenç) i voler plasmar-ne la realitat que és tridimensional. Pitjor per la realitat si el que vull és posar-ne tota la informació. I encara més, el llibre il·lustra molt bé com aquesta manera d'executar les obres d'art fou la llavor dels corrents posteriors a Grècia i com el seu rastre es pot resseguir fins avui dia. No és el cubisme sinó un retorn particular a aquest origen?  Perquè una cosa meravellosa d'aquest llibre és com explica la dialèctica subjacent de tots els corrents artístics que porten a plantejar necessàriament nous problemes i noves solucions sense aturador. Així, passem de voler reflectir la realitat tal com és (egipcis) a reflectir-la com la veiem (grecs) i transmetre els sentiments (els moviments de l'ànima) en els éssers projectats fins projectar els mateixos sentiments i emocions però en aquest cas de l'autor en allò que executa (pintura, escultura o edifici). O les mateixes tensions generades per assolir el domini de la perspectiva. I tot això en el context de la funció que feia l'art en cada moment que fa comprensible, com si se'ns hagués revelat una nova pedra rossetta, allò que fins ara incomprensible o no sabíem apreciar amb tota la seva fondària. I tot plegat, deixant clar que en tota obra d'art, que afirma que només pot executar-se des d'una intenció honesta i recta a part de la perícia tècnica, té un misteri en sí mateixa que la fa inaprehensible. I que és, per definició, indescriptible. És a dir, la millor explicació d'una obra d'art és ella mateixa i tota crítica només pot aspirar a indicar, lloar o blasmar les claus amb que podem interpretar-la. A realçar-ne el misteri o despullar l'encanteri. Un altre exemple i aquest molt conegut. Ajuda a redescobrir el secret de la Mona Lisa i el seu enigmàtic somriure. La tècnica del sfumato precisament deixa en un espai ambigu el rictus d'aquesta senyoreta de manera que el nostre cervell completa inconscientment l'obra i podem llegir un posat seriós o un indici burleta en el seu rostre segons el moment o el nostre mateix posat d'ànim. I no és una troballa casual, prové d'un estudi sistemàtic dels detalls anatòmics més nimis. És també un art que per nosaltres mateixos sapiguem apreciar una obra que ha esdevingut més aviat una espècie de fetitxe pervertit. 

 En tot cas, aquesta lectura m'ha fet molt de bé perquè reconcilia amb l'humanitat i la bellesa que és capaç de crear. Potser és aquest el sentit de la famosa frase de Dostoievsky que diem sense pensar-hi massa que la bellesa salvarà el món. Si m'emociono amb el que va executar algú fa uns quants segles d'alguna manera em reconcilio en el sentit més profund d'aquesta paraula amb ell i amb tothom capaç de fer i sentir el mateix. 

Lohengrin o la decepció de l'amor

  Si no vols cafè, pren dues tasses. Això és que m'ha ocorregut amb una de les obres cabdals de Wagner, el Lohengrin. La diferència és que jo sí que volia cafè, i a dojo. I per tant  ha estat una sort que a més de tenir una entrada per assistir al Lohengrin del Gran Teatre del Liceu de Barcelona comprada fa més de sis mesos, una familiar em passés la seva entrada cinc dies després d'assistir-hi per una malaurada indisposició. Així que en cinc dies, he gaudit dues vegades de l'obra que, ho reconec, encara no havia tingut el plaer de degustar-la en directe. 

Jo no sóc ningú per jugar a fer el crític de ves a saber quina disciplina i si ho faig és més com un joc personal amb la meva pròpia ingenuïtat. Però no m'atreviré a fer el ridícul més espantós en una obra d'aquesta magnitud. No sé valorar la qualitat dels cantants, del cor, de l'orquestra. Des de la meva humilíssima posició de més absolutat indigència cultural només sé dir que han estat extraordinaris, particularment el cor. Com deia una acompanyant que seia al costat i que no havia mai tastat Wagner, ho han fet bé. 

Només m'atreveixo a criticar dues coses, una evident i és el canvi argumental introduït en la trama de Lohengrin. En algun post anterior he dit que l'argument de les òperes de Wagner podrien cabre en un tweet (o un haiku, si ho preferiu). Allò que ho fa extraordinari és com d'una idea, una successió de fets més aviats escadussers Richard Wagner arriba a aprofundir fins les simes més insondables de la nostra psicologia. Però cal temps per entrar-hi, encara que la trama, com el fonament d'una obra, continua essent rellevant. I aquesta és la que van intentar foradar amb un canvi de rols on el Lohengrin és el personatge pervers i obscur i la Odstrud una mena d'heroïna lúcida que el desenmascara, i l'Elsa una desgraciada absoluta enganyada per tothom. El gir era molt interessant, la veritat, i digne d'un conte o història però no d'una obra que aspira a l'art total i posa al mateix nivell la música, el text i l'escenografia. De manera que si es toca algun d'aquests elements tot l'edifici grinyola com una barca mal bastada. I això malgrat els esforços escenogràfics per a que tot plegat lligués. La dissociació és acceptable, per dir-ho així, en els primers dos actes, però es fa de mal empassar al final del tercer quan es clou la funció. El que canten, el mateix posat a l'escena i la música no lliguen amb la resolució final. No s'entén, simplement. 

Ara, si ignorem aquest element, la resta funciona de forma meravellosa. Excepte, i això és un apunt personal meu, l'escenografia que jo vaig trobar massa fosca, grisa.  Penso que es podia donar més joc de llums i fins i tot colors, per dir-ho d'alguna manera.

 De tota manera, jo m'atreveixo a fer una reinterpretació del Lohengrin sense necessitat de canviar ni una coma a l'argument. La història és la segúent. Elsa està acusada de matar el seu germà petit, hereu del regne de Brabant. Crida auxili per un cavaller que es bati per ella i apareix de ves a saber on el Lohengrin que venç el seu acusador, es casen però Lohengrin li prohibeix de preguntar qui és ni d'on ve. La perversa de l'obra, l'Ortrud, s'ho fa per a que acabi formulant la pregunta, l'encanteri s'esvaeix i el Lohengrin se'n va per on ha vingut.

 A mi m'ha fet pensar en que tot plegat podria funcionar com una al·legoria de l'amor idealitzat, o romàntic segons volgueu dir-ne. Funciona mentre el tenim això mateix, idealitzat, que la realitat no el toqui ni l'espatlli. Que no en coneguem la veritable realitat que porta en el millor dels casos a la decepció en forma de rutina o fracàs o en el pitjor cap a la tragèdia. Un amor que també podem transmutar en qualsevol de les causes que creiem que ens mouen, i que si furguem amb una certa lucidesa descobrim que són impulsos més obscurs i menys confessables: recerca de reconeixement, superació de pregones frustracions, propòsits que no tenen res a veure amb la noblesa amb què són percebuts i fins i tot baixes intencions més o menys reconegudes. Perquè aleshores, l'encanteri desapareix i Lohengrin (i totes les seves promeses de sentit i plenitud) es fa fonedís amb la seva lluent armadura sobre une embarcació remolcada per una cigne. L'excés de lucidesa pot tenir aquests efectes perniciosos. La veritat, en contra del que molts pensen, potser no ens fa tan lliures. 

Altrament, tot gaudint de Lohengrin he fet una mica abstracció d'aquest fenòmen de l'òpera i m'he sorprès a mi mateix sorprès (stupor aprehendit me, com va dir Sant Agustí) com els homes som capaços de crear aquests constructes. Fer baixar d'un món abstracte l'art destil·lat en un escenari o al revés, projectar des de les nostres ments a l'escenari tot aquest tinglado de música, poesia, drama i escenografia que projecta trascendeix les nostres idees de forma tan eficaç però efímera com un encanteri. Una mena de misteri que arrela en el vell debat de nominalistes i idealistes, existeix aquest món independentment de tots nosaltres o simplement és una projecció sublim de les nostres ments? La veritat és que a mi em fa dubtar. I aquí ho deixo. 

Preparem-nos per la guerra

 El llibre Quanta, quanta guerra...de Mercè Rodoreda es pot incloure dins les seves obres amb un estil poètic i oníric de la seva etapa final, com la inacabada La mort i la primavera,  que no sé com s'ho fa la nostra gran escriptora que aconsegueix uns mons coherents i reals sense que sàpigues exactament què t'està explicant. M'ha vingut al cap quan els nostres dirigents a nivell Europeu han tret de la caixa dels espantalls això que cal tenir preparat a casa un kit de supervivència per si venen mal dades. Una idea extemporània però molt eficaç per inocular una por imperceptible però que impregna  les nostres ànimes i  la societat com una boira grisa i humida. No acabo d'entendre el propòsit d'aquesta idea que també sembla onírica. A Quanta, quanta guerra...no hi ha ni un sol paràgraf belicós, ni tan sols una referència directa a cap conflicte armat. Jo ho interpreto com una mena de somni que navega sobre aquesta realitat subjacent, i aquesta idea és la que sento quan es diuen coses molt més barroeres, amb menys estil i sobretot mancades d'imaginació com això que hem de tenir a mà un kit de supervivència pel que pugui passar. 

 És cert, no en sabem res de la guerra. Només cauríem dolorosament del nostre món de pantalles, consum de cançons gemegoses i prefabricades el dia que arribessin joves dins de taüts de zinc, com relatava Svetlana Alekseivitch a Els nois del zinc , la intrahistòria de l'ocupació de l'Afghanistan per part de la Unió Soviètica. Com deia Gila del seu pare, que afirmava que es pot riure de tot fins el dia que va esclatar la Guerra Civil. 

Perquè d'una guerra parlem d'això. De morts. De mares a qui arrenquen els fills, d'innocents que estaven en el lloc inoportú en el moment inadequat. Cossos inerts que ja no parlaran mai més (Qué solos se quedan los muertos...es planyia Quevedo), el silenci camí de l'oblit de l'oblit i on tota causa es desfà en el més sòrdid absurd. El dulce et decorum est pro patri moris és una llatinada simplement sinistra. 

 De debò que a part de la idea que acceptem amb lleugeresa d'incentivar la producció d'armes i llençar boutades com aquestes no se'ls acut res més? Reconec que ho tenen difícil, però penso que es podrien fer o dir coses molt més edificants, esperançadores, que no afrontar la ineluctible fatalitat que porta dins seu l'afirmació que si vols la pau prepara't per la guerra. Si fem cas de la història sabem on acaben aquestes curses encara que avui dia poden tenir un desenllaç molt més destructiu.  Algun d'aquests genis suggeria que en el kit calia posar un joc de cartes. I perquè no els assajos de Montaigné? O la Divina Comèdia? El Quixot també dona molt per aprendre a construir una societat més civilitzada mentres estiguéssim dins del búnker.

Fa unes setmanes aquest senyor que es fa dir vicepresident del Estats Units va permetre's de donar lliçons de valors amb una actitud xulesca que només traspuava una grotesca ignorància sobre el que parlava. Però els de la comissió Europea li estan donant la raó però no en els termes que aquest tipus parlava, que ignora santament. Perquè no ens falta un rerefons de cultura, pensadors, escriptors, pintors que ens poden inspirar, recordar-nos que el nostres esperit pot volar més enllà d'aquesta vulgaritat i establir respostes personals, llaurar actituds esperançades i sobretot imaginar ponts d'entesa que facin absurd qualsevol recurs a les armes. 

Però temo que per tots costats estem governats (aquí, més enllà dels Urals i de l'Atlàntic) per una barreja de tecnòcrates amb una pàtina de cendra feta de cinisme i ignorància incapaços de proposar res de semblant.

A voltes temo que no haguem creuat el famós dintell de Dante...abandoneu tota esperança.

Primavera

  Durant la setmana acostumo a llevar-me ben d'hora. Vaig a la piscina a les 6:30 del matí. I és entre aquest lapse fins que en surto cap allà a les 7:15 h. que m'agrada explorar en el cel el pas de les estacions. Com es clou la foscor cada vegada més aviat en el segon trencant de l'any, però sobretot com s'alça la llum, discretament, així que avança el nou any. A partir de febrer intueixo a el besllum del nou dia quan em llevo. La negror a Llevant esdevé un blau fosc i metàl·lic, fins que l'Aurora es deixa veure clarament, i estén cada vegada més enllà els seus dits rosats, com diria Homer. I segons el joc de núvols pinta el cel de tons cada vegada més càlids. Fins que un dia, el sol mateix apaivaga definitivament la foscor, els borrons esclaten i podem dir que la primavera, per fi, ens ha encalçat de nou.

 Hi ha d'altres senyalts que no se m'escapen. El més estrident és el cant solitari a primera hora de la merla que refila al final de la nit i coincideix amb el blau metàl·lic de finals de febrer. Més cap al tard, quan surto de la piscina, s'afegeix el refilat, em sembla més aviat un xiuxiueig, del gafarró. Se'ls pot veure enfilats al capdamunt dels arbres. I per sota alguna mallerenga carbonera també refila, com si volgués perforar l'aire.

Em resulta confortant contemplar la indiferència amb que es repeteix, ens regalen tots aquests anuncis de la propera primavera, aliens al tragí a vegades tètric, sovint patètic, del nostre moment històric.