divendres, 17 de febrer de 2023

Leni Riefenstahl

  M'hi torno, després d'uns mesos, amb aquest fascinant personatge. Després de l'encontre fortuït amb el seu àlbum de fotos "Àfrica", al mercat de llibres de segona mà de Sant Antoni, tenia entre cella i cella conèixer més la Leni Riefenstahl. He pescat d'una biblioteca pública (quina meravella d'equipaments tenim al costat de casa!) les seves memòries escrites el 1987, quan tenia exactament 87 anys. Me les estic acabant goludament. Si algú creu que la vida li és grisa i avorrida, si us plau, que no les llegeixi perquè per contrast, ho acabarà confirmant d'una manera que pot ser cruel. La mateixa Leni diu que ha viscut tres etapes cadascuna de les quals hagués valgut per una gran biografia, en totes ha lluitat tossudament i hi va excel·lir: com a dansaire i actriu, com a realitzadora de pel·lícules i documentals, com a fotògrafa africanista, com a reportera submarinista ja passats els 70 anys...i encara en una entrevista al torn dels 100 anys (va morir als 101 anys) pensa en una darrera etapa, la sisena i si Déu vol diu textualment, en què afirma que cal restaurar la bellesa cultural i natural d'aquest món. Tot un testament vital reblat el 2001 per una protagonista del tot el segle XX. I al llarg del seu segle va tenir relació sovint molt intensa amb una corrua al·lucinant de personatges que n'han estat representatius i pels que donaríem ves a saber què haver conegut: Hitler, Mussolini, Mike Jagger, Francis Ford Coppola, Henri Remaque, Jesse Owens,  Picasso, Cocteau...i tot un llistat enlluernador.

 Hi ha unes constatacions que m'agradaria assenyalar de la Leni després d'aquesta lecutra. Primera, va ser la personificació de les contradiccions que vulguis o no tots ens trobem arrossegats si vivim amb certa consciència l'època que ens ha tocat,  però que ella va viure d'una forma extrema perquè s'hi va trobar com una figurant no pas anònima. La va escometre l'auge del Nazisme (davant el qual s'hi justifica sota una pàtina d'ingenuïtat)   i la Segona Guerra Mundial, que pel seu talent la va portar a treballar íntimament amb el règim Nazi i tenir una relació privilegiada amb el mateix Adolf Hitler. Mai va afiliar-se al partit Nazi, però aquesta circumstància la va llastrar com una ombra de plom durant dècades. Fins i tot avui dia, qui estigui desinformat però sàpiga vagament qui era Leni Riefenstahl el més probable és que faci l'associació mecànica com a propagandista del nazisme, sobretot a partir de les seves dues obres mestres El triomf de la voluntat i Olimpíada (documental sobre els jocs olímpics d'alemanya del 1936). Ha sofert una persecució quasi maníaca, no exempta de difamacions sense sentit. Però per sobre de tot prejudici que es pot arribar a comprendre, aquests monuments cinematogràfics han romàs com a obres mestres. Les tècniques que va desenvolupar aleshores van ser revolucionàries i han marcat tot el cinema posterior. En les memòries Leni Riefenstahl prova amb una insistència que no es pot dissimular de desempallegar-se de qualsevol complicitat conscient amb el règim Nazi i que en desconeixia la seva veritable naturalesa. Sembla sincera, però allò que més corrobora la seva sinceritat és la sensibilitat estètica, la mirada respectuosa i extraordinària que va mostrar més tard, ja entrats els anys seixanta, quan per atzar va tenir l'oportunitat de realitzar una sèrie de documentals i reportatges fotogràfics a unes tribus encara no contaminades pel món modern de l'Àfrica, molt especialment els nubis de l'est del que actualment és Sudan del Sud.  Mireu i fullegeu els seus àlbums i ho entendreu. Aquests àlbums també tenen el gran valor que documenten la trista dilució d'aquestes cultures, en els pocs anys que van transitar el primer encontre amb Leni Riefenstahl i els darrers reportatges que hi va fer. Altrament, i ja vist des de  la distància, la nostra comprensió del magnetisme que exercia el nazisme i el mateix Adolf Hitler ens resultarien encara menys comprensibles sense un document com El triomf de la voluntat. Ningú mínimament equànim s'atreveix avui dia a censurar-lo. 

El segon punt que m'ha captivat és el seu caràcter lluitador, persistent, resilient en diríem ara. Semblen increïbles la quantitat de dificultats, projectes estroncats, maltempsades, traïcions, contrarietats, difamacions i autèntiques campanyes de desprestigi que va patir aquesta senyora. Sobretot després de la Segona Guerra Mundial, però ja abans, i la seva capacitat de lluita i de trobar recursos personals i sortides o alçar-se de nou allí on tots nosaltres ens haguéssim rendit. Llegint la seva biografia arriba a angoixar i tot quan s'entrebanca una vegada i una altra amb contrarietats de tot tipus.  Penso que el seu secret, que no ho era tal, era una capacitat tant creativa com creadora desorbitada que l'empenyia a anar més enllà, a saltar finestres quan es tancaven portes i que de fet, és el que la va portar sense que mai s'ho proposés a totes les expedicions que va dur a terme entre els Nubis i els Massai i que constitueixen un llegat que no li podrem agrair mai. La trobada amb els Nubis precisament té un cert aire de redempció. Ja entrada en la seixantena i després d'anys de sabotatge de qualsevol projecte, vilipendi i frustracions es va trobar tot d'una acollida per una cultura prístina que no compartia cap mena de prejudici i que la va identificar espontàniament com una amiga. Va establir un vincle que no es va trencar fins al final de la seva vida i que, tal com ho expressa, la va consolar de tot el que havia passat. Només cal veure les imatges de plenitud i felicitat que va captar Horst, el seu assistent.  Possiblement la sensibilitat que mostra en les seves fotografies la va llaurar durant tots aquests anys d'ostracisme i sofriment. Només es pot apreciar la veritable bellesa, la grandesa de la creació i atiar la creativitat, si s'ha transitat abans per la foscor.  Quan Tolstoi comença Anna Karenina amb la famosa sentència que totes les famílies felices s'assemblen, i només les infelices ho són cadascuna a la seva manera, ja ve a dir que sense aquest íntim conflicte no hi ha creativitat ni creació. 

Un darrer apunt, abans no us llenceu com jo a devorar les memòries de la Leni. Si bé va excel·lir en tots els camps de forma enlluernadora (dansa, actriu, realitzadora, fotògrafa), no es tracta d'una gran obra literària tot i que és una lectura absorbent. En tot l'escrit i crec que és comprensible per tot el que va patir, hi plana un cert aire de justificació i victimisme. Potser és cert i realment es va creuar tant amb personatges indesitjables i roins com persones generoses i brillants. Però traspua la sensació que la Leni Riefenstahl devia tenir un caràcter força indomable, fins i tot irascible, que la predisposava al conflicte. La mirada felina que mostra en totes les fotos certament acovardeix. Potser en un món patriarcal i masclista no podia ser d'altra manera per reeixir com ho va fer.  Li falta el punt de sinceritat, de pouar en el costat fosc honestament, per ser una gran obra literària. En alguna cosa havia de ser normaleta aquesta admirable dona. És només un apunt personal que em convida a furgar en articles i altres memòries escrites sobre ella per entendre-la i conèixer-la millor.  Sobretot tenint en compte que si hagués estat prou precoç i lúcid jo encara hauria estat a temps de conèixer-la personalment.I també recuperar com pugui tots els àlbums de fotos que va publicar. Ahir mateix encara remirava el volum que vaig trobar al mercat de Sant Antoni i vaig saber admirar les fotos dels Nuba amb molta més profunditat. 



dijous, 5 de gener de 2023

Estigma

 Se'm van posar les orelles de punta com una llebre i els ulls esbatanats com un lemur en sentir un fragment d'un d'aquests resums de final d'any que acostumen a emetre per la rádio. Era la secció de salut i invariablement es va esmentar el coronavirus i la verola del mico. Van posar el tall d'un jove de 29 anys que havia tingut aquesta darrera infecció, i comentava amb desgrat la reflexió pública del director general de la OMS en que assenyalava que quasi tots els casos registrats s'havien donat en homes que tenien sexe amb homes. Va qualificar de desafortunades aquestes declaracions i que el que feien era promoure l'estigma, però el que em va espaordir és que va justificar el seu enuig amb l'argument que era una cosa que li podia ocórrer a tothom. A veure, anem a pams. Primer, dades objectives. Totes les sèries publicades sobre els casos de verola del mico mostren una homogeneïtat que fins i tot sorprèn a un epidemiòleg. El 95-98% dels afectats són homes que tenen relacions sexuals amb homes, amb una prevalença del VIH del 35-40% i altres factors com l'elevada prevalència d'usuaris de la profilaxis pre-exposició del VIH (que es proporciona a persones amb criteris ben definits d'elevat risc de malalties de transmissió sexual). Des d'un punt de vista epidemiològic això té una lectura ben interessant. La verola del mico només ha estat capaç de progressar i mantenir-se un cert temps en el context de comportaments d'elevat risc de transmissió. Per això mateix ha estat incapaç d'expandir-se de forma sostinguda en la resta de la població. I també per això les mesures de contenció han estat tant efectives: teníem un grup ben identificat als quals s'ha ofert la vacuna i s'han promogut els hàbits de menor risc així com les mesures d'aïllament als casos d'infecció. La verola del mico, almenys en una forma epidémica, s'ha extingit encara que probablement anem observant casos esporàdics. És una radiografia i comportament paradigmàtic del que anomenem poblacions nuclears, aquelles que per les seves característiques de comporament o hàbits actuen com a reservoris d'infeccions que expliquen l'epidemiologia general d'una infecció. 

Té alguna cosa a veure amb voler estigmatitzar ningú establir un relat objectiu? No hauria, encara que entenc que existeixi aquesta por per l'interès d'alguns grupúsculs que agafen qualsevol pedra per llençar a la teulada que els convingui i per la història de discriminació i marginació dels col·lectius considerats socialment "diferents" que tots coneixem.  Des d'un punt de vista mèdic i de Salut Pública, ja vaig assenyalar en una anterior entrada que l'estigma és contraproduent com s'ha demostrat en vàries condicions sanitàries (drogaaddicció, alcoholisme, el mateix VIH, etc.). Impedeix l'accés i adherència als tractaments a les poblacions afectades, augmenta els comportaments de risc, accentua el sofriment psico-social i sobretot condiciona el tipus d'atenció i fins i tot la legislació que es desenvolupa per les víctimes de l'estigma. A part de ser una violació contra la dignitat de la persona i el seu dret, com a mínim en el nostre país, a accedir a una atenció mèdica igualitaria i de qualitat. 

Ara, d'això a pretendre eliminar l'estigma amb l'argúcia d'anivellar a tothom davant un problema de Salut Pública, és una manipulació del concepte i, si m'ho permeteu, una regressió a plantejaments infantils. Fent un símil amb el que va afirmar aquest noi, no és el mateix circular per una autopista a 200 quilòmetres per hora que a 100. Les possibilitats de fotre's una castanya i que aquesta sigui més greu són més elevades en el conductor dels 200 quilòmetres. Tots hi convindrem, com que també li pot passar al de 100 per hora, però molt menys sovint. Dons és exactament el mateix i no ha de fer témer ni generar cap estigma perquè sinó és blanquejar la qüestió de fons (l'estigma és una aprehensió social que tendeix a deslligar-se de les dades objectives i actuar pel seu compte), de forma falsa. I infantilitzar qualsevol debat o fins i tot fer-lo impossible (amb conseqüències paradoxalment pràctiques com evitar identificar sobre qui cal intervenir prioritàriament i amb un efecte anàleg al que fa el veritable estigma) tot tractant-nos i tractant els ciutadans com nens un punt malcriats. No assumir responsabilitats en el que fem o deixem de fer no té res a veure amb estigmatitzar ningú i em sembla que aquesta paraula s'està tergiversant el sentit i se n'abusa, com per exemple quan es parla de tabús, que en podríem parlar un altre dia. 

Fa uns anys també em vaig espaordir per les declaracions d'un actor pornogràfic (que havia estat company meu a la secundària abans de dedicar-se a a aquesta professió), que deia que als del seu ram no havia d'estigmatitzar-los pel risc de ser infectats pel VIH per l'activitat que feien, com tampoc es feia amb els cirurgians que també s'exposaven quan operaven. D'això se'n diu fer-nos combregar amb rodes de molí. 

El pensament que a voltes està subjacent en tot això mereix una reflexió. Per exemple, no crec de cap manera que tota acció o actitud mereixi una valoració igual que dilueix la nostra capacitat de decisió, d'assumir responsabilitats i al cap i a la fi de prendre decisions lliures i responsables, de valorar que hi ha coses que stan bé i d'altres no tant des de diferents perspectives, ni que sigui purament pragmàtiques que és el que s'estila avui dia (no pretenc anar gaire més enllà). No és el mateix circular a 100 que a 200. I recordar que la verola del mico hauria pogut tenir una altra història més dramàtica si fos més transmissible.




dissabte, 17 de desembre de 2022

Assamaka

 Si m'ho haguera proposat no hauria arribat mai a Assamaka. El nom d'aquesta localitat suggereix exotisme oriental, com Samarkanda o Tombouctú. Però és, més prosaicament,  el cul de món, en diversos sentits. Assamaka es troba a la frontera entre Níger i Argèlia, pel costat nigerí al bell mig d'una planície sahariana que des de temps immemorials només tenia la virtut de tenir un pou i per tant vertrebava els llocs de pas dels Touaregs i caravaners per les rutes transaharianes. Després es va traçar amb tiralínies la frontera que no busca cap accident geogràfic, difícil de trobar en tot cas, entre ambdós països. Al voltant només hi ha quilòmetres i quilòmetres d'una  homogènia superfície arenosa closa per una volta del cel blava  sense cap rastre de núvol, que arriba provocar claustrofòbia. Unes  humils dunes proven d'alçar-se i el sol que cau a pic com si es tractés d'un altra planeta impàvid. Un lloc on no hauria de ocórrer absolutament res, amb prou feines algun inversemblant bri de vida, si no fos per la frontera que es va traçar el segle XIX. Aquesta convenció humana ha fet d'Assamaka l'epicentre ignorat per  la resta del món d'una silent i contínua tragèdia. Assamaka és el punt de pas dels migrants expulsats des d'Argèlia i això n'ha fet un d'aquells no-llocs del món, com els aeroports o moltes localitats frontereres, que tenen alguna rellevància per estar situats en una estranya cruïlla creada pels homes on tot es despersonalitza i té una pàtina d'irreal. La mateixa però més vaga impressió em produeix sempre la Jonquera o Andorra la Vella per esmentar dos llocs propers.

 Efectivament, dos o tres cops per setmana els policies Argelins abandonen, en el sentit ple d'aquest terme, contingents d'immigrants transportats en camions en l'anomenat punt Zero, on la pista enterrada sota la sorra creua la línia imaginària que separa ambdós països. Oficialment no se'ls expulsa perquè això va contra les lleis internacionals, simplement se'ls despulla de tota pertinença inclosa molt sovint la documentació, i no se'ls deixa tornar enrere pel que no tenen més remei que avançar  durant 15 quilòmetres fins atènyer Assamaka. Tots aquests migrants, vinguts sobretot de països de l'Àfrica de l'Oest, estaven treballant de forma informal a Argèlia, alguns durant dos o tres anys des d'on probablement enviaven remeses als seus llocs d'origen, fins ser arrencats brutalment sense cap més procediment. Sovint arreplegats al mig del carrer d'Orà o d'Argel. Esparracats després de centenars de quilómetres transportats pel desert, traumatitzats per la brutalitat amb que els tracten els policies argelins,  al cap d'una hora o hora i mitja se'ls veu aparèixer en l'horitzó del desert, com una corrua de formiguetes perdudes en l'estrident mirall de sorra. Aleshores la policia del Níger i algunes ONG que treballen en la zona es mobilitzen per anar-los a recollir, en alguns casos per organitzar batudes de rescat dels que s'han desorientat pel desert. L'Organització Internacional per les Migracions, un organisme depenent de l'ONU, hi té un centre d'acollida per aquells que volen retornar al seu país de forma voluntària. Reben assistència de tot tipus i els vehiculitzen en un trajecte cap a Arlit i Agadez, la capital de la regió a uns 500 quilòmetres més al sud per retornar-los. Però això sempre ha de ser voluntari i una bona part s'hi resisteixen, pul·lulen durant setmanes o mesos a Assamaka, arrecerats en els pocs murs o fins i tot en el sobresostre del centre de salut esperant que ocorri alguna cosa, o es mobilitzin cap a alguna direcció. Sigui provar de tornar a creuar la frontera o finalment decidir-se per ser acollits per la IOM. Vaig poder parlar amb el comissari de policia, un Touareg molt íntegre que el van destinar allí i ho va acceptar de grat, que gestiona la tragèdia amb una empatia que és a les antípodes de la brutalitat dels seus companys  Argelins, però també abassegat a la impotència que li deixava com a marge només fer la seva feina el més correcta i empàtica possible. També el personal de Metges Sense Fronteres que feien les missions de salvament i cures dels migrants deshidratats o malferits. I el mateix personal de la IOM dels que sóc testimoni del seu zel i empatia. Però tots plegats amb prou feines poden fer res més que acompanyar i amorisir la situació, si es pot dir així, i evitar que tot caigui en la indiferència, el pas previ a l'absurd. 

 Assamaka és certament, el cul del món en un sentit geogràfic i al·legòric, un lloc creat per les estranyes vicissituds i misèries de la humanitat en un lloc impensable. 



 

diumenge, 4 de desembre de 2022

Tutankhamon

 Aquest mes de Novembre han fet 100 anys de la mítica descoberta de la tomba de Tuthankamon per part de Howard Carter al final de mesos de prospeccions i quan el Comte de Carnarvon, el mecenes de torn, estava a punt de retirar-li la confiança. Aquest fet ha esdevingut el paradigma de l’arqueologia en la seva versió més èpica,  el somni de qualsevol que s’hi dediqui, la fantasia daurada dels cercadors de tresors. Malauradament, com bé deuen saber els del ram, l’arqueologia és molt més sovint un treball tediós i constant per la minuciositat que exigeix que dona només com a fruit alguns fragments i vestigis, que cal reconstruir com un trencaclosques al qui li manquin la major part de les peces. I que només atraurà l'atenció a un públic molt especialitzat. Molt lluny de l’aura romàntica d’altres arqueòlegs del segle XIX i principis del XX i no diguem dels imaginaris Indiana Jones. Però la troballa de la cambra funerària del jove faraó va ser més que el somni perfecte de qualsevol arqueòleg. També va significar per Egipte, que feia pocs anys s’havia independitzat formalment del Regne Unit, prendre control directe del seu extraordinari patrimoni. Es va acabar allò que el mecenes s’enduia on volia les peces trobades. Quasi tot ha romàs en aquest país. Va ser un acte d’afirmació nacional. També va ser modèlic en la manera amb que es va fer la catalogació, estudi i extracció de les més de 5000 peces que es van trobar, inclosa la icònica màscara funerària. Cal recordar que Tuthankamon va ser més aviat un faraó de segona categoria, per la brevetat del seu regnat, del que amb prou feines se’n sabia l'existència. Va morir quan encara era adolescent sense deixar cap fita per la història que poguem saber. I malgrat tot ha esdevingut el més famós de tots els faraons passant la mà per la cara de les mòmies de tots els Ramsés i Akenathons, fins arribar a ser una autèntica icona que va desfermar en el seu moment el que avui dia diríem una egiptomania. Els objectes trobats en la seva tomba són la mare de gran part de la iconografia de l’antic egipte que habita en el nostre imaginari col·lectiu. Cal reconèixer que el descobriment no ho desmereixia.

Anant més ençà, el tresor de Tuthankamon serà el gran protagonista del nou Museu Nacional Egipci que s’inaugurarà d’aquí poc. Aquest museu acull ara ja una dotzena de mòmies d’antics faraons que sí van passar a la història per dret propi. El seu trasllat des de l’antic museu es va fer en forma de parada militar, amb furgons que van ser rebuts per la població i a cops de canonades en la seva nova estada com si fossin antics presidents de l’actual república morts en acte de servei. Tota una posada en escena que no té res d’innocent en el règim egipci, controlat pel general Abdelfatah Al-Sisi des del cop d’estat del 2014. Així és, el nou Egipte i el seu poderós general estan duent a terme un ambiciós pla de desenvolupament i construcció nacional que es pot qualificar, intencionadament, de faraònic, inclosa una nova capital satèl·lit a El Caire que absorvirà uns 6 milions d’habitants. El nou museu egipci forma part d'aquest pla que pretén galvanitzar el sentiment nacional arrelant-lo a l’esplendorosa època faraònica i així galvanitzar el país amb una grandesa mil·lenària. Una reconstrucció del passat artificiosa, tot cal dir-ho, perquè l’actual cultura egípcia de tall islàmic amb un 10% de població cristiana copta poc té a veure amb la dels antics faraons. No hi ha una continuïtat històrica entre ells i la introducció de l’islam que va juxtaposar-se sobre tota altra cultura o civilització existent. Probablement són els egiptes coptes, que beuen directament de la darrera etapa hel·lnística de l’antic egipci quan els Ptolomeus regnaven, els que estiguin més legitimats per reivindicar aquest passat. Però sospito que no es pot dir una cosa així en veu alta en el nou Egipte que està naixent, o que volen fer néixer amb fòrceps. Tot país, tota nació que així es reconegui, té la temptació de refer el seu passat per donar validesa al seu present fins el punt de creure’s en molts casos que es fonamenta en alguna mena de designi diví.  Així estrafem el passat, l’esporguem, l’empeltem artificialment amb l’avui, fem créixer mites que poden filtrejar amb una fantasia delirant però que alimenten goludament l’afany de superioritat sobre qualsevol altra nació, legitima estranys drets i afirma la particularitat pròpia. Fins posar en un soli personatges que, mirats obectivament, tenien més de monstres que d'humans. Ho podem assumir amb tanta convicció que faci insuportable la idea que no sigui d’una altra manera, com si fos un insult. I el pitjor de tot és que pugui arribar a justificar barbaritats com l’expulsió dels palestinsi àrabs del Gran Israel que propugnen els sionistes més conservadors i que va ocórrer després de la Segona Guerra Mundial després de 2000 anys de viure en el que ara és Israel. Sospito que pot posar molt nerviós que a un Egipci modern se li digui que entre ells i els faraons no hi ha més relació que entre els catalans i els Víkings excepte que ocupaven un territori semblant. El mateix podríem dir entre Espanya i els numantins per posar un exemple més proper. I en certa mesura dels grecs moderns amb els grecs de l’època clàssica. En un article de Ferran Sánchez Pinyol abans no el bandegessin de La Vanguardia plantejava la mateixa qüestió. Imaginava que si un numantí, o en aquest cas un ciutadà de l’antic Egipte o de la vella Corint li poguéssim preguntar sobre el concepte de la nació que avui volem que representin no entendrien res de res. Ni s'hi reconeixerien. No sabria de què coi li estan parlant.  Per sort, els morts i els mites que n’hem generat no poden parlar i així podem continuar amb les nostres fantasies, com els somnis megalomaniàtics del general el-Sisi que ja té preparada una estàtua amb la seva efígie, i la d’altres dignataris Egipcis moderns, que estarà ni més ni menys que al nou vestíbul del Museu Nacional. I així, la història continua fins fer normal que es faci caure una pluja de drons explosius les ciutats d'Ucraïna o monstruosos míssils balístics sobre el mar del Japó acompanyat de declaracions delirants. Seria grotesc sino fos pel dolor provoca tot plegat.


Apèndix: Els egipcis creien que l'ésser individual estava compost de quatre elements, el khat o cos físic que acabava invariablement en cendra, el ba o el caràcter únic o personalitat del difunt, el ka o la força vital i el ren el nom que l'identificava i sobre el qual seria recordat. No cal dubtar que Tutankamon és el que més èxit ha tingut en aquest darrer sentit d'entre tots els faraons. Pel que fa al ba i al ka, si encara pul·lulen per alguna dimensió, duen estar tant atònits com la mirada hieràtica de la màscara funerària davant l'espectacle que estem donant quatre-mil anys després. 

dimarts, 22 de novembre de 2022

Shakira i el mundial

  Aquesta entrada me l'ha suscitada la lectura a la tum-tum d'un article a La Vanguardia que especulava sobre la participació de la cantant colombiana en l'obertura del Mundial de futbol de Qatar. Ja sabeu el run-run que ha provocat tot això del respecte dels drets humans del règim imperant en aquest petit país (que ens és tant familiar pels lligams futbolístics que el nostrat Futbol Club Barcelona ha tingut), ben especialment els drets de les dones i el col·lectiu LGTBI, a més del tracte miserable als pobres obrers asiàtics que han aixecat la metròpoli de Doha i els rutilants nous estadis per un tal esdeveniment. No cal dir a més la baixada de pantalons de totes les federacions nacionals i la FIFA per dur a terme el mundial en un país de tan pobra tradició futbolística i en un període atípic. Però pagant Sant Pere canta, com dèiem abans. I poderoso caballero es Don Dinero, com també escrivia Quevedo. Cadascú es justifica com pot però donava certa aprehensió veure el príncep regent de l'Aràbia Saudita (el mateix que va fer trossejar i disoldre en àcid un periodista massa honest), assegut somrient a la tribuna de l'inauguració. Una maniobra de blanqueig a base de petrodòlars.  Hi ha hagut però un degoteig de posicionaments dels artistes (i quasi cap esportista) davant aquest col·laboracionisme tàcit. Tot plegat, com a mínim, ve a demostrar que la consciència moral té certa presència. Que en fem cas o no, això ja és una altra història. Però tornant a l'article, explica que Shakira s'ha trobat en la disjuntiva de prestar el seu dubtós talent com ha fet en d'altres ocasions i actuar en la cerimònia d'inauguració o clausura, no ho sé ben bé (a canvi d'una onerosa compensació, cal suposar). Però l'escrit no feia cap referència a cap mena de conflicte moral, la incoherència entre el que obertament prediquem i fem i coses per l'estil, sinó a qüestions d'imatge, projecció, impactes immediats i futurs en el magma de seguidors a les xarxes socials, variables a tenir en compte abans no prengués cap decisió. És a dir, la qüestió de fons no és el que realment pensés o valorés  sinó la percepció social, la valoració que rebria per torna de fer o deixar de fer una cosa de cara al teu públic o els rèdits que li donaria o prendria. Una dissociació explicada amb tota naturalitat, com si fos d'allò més lògic separar el significant del significat. Fa un cert temps vaig llegir un llibre de Michael J. Sandlers, un catedràtic d'ètica de Harvard titulat "Los límites morales del mercado", on explorava precisament aquesta qüestió i demostrava que la deriva final que duu a que  certs bens i serveis es monetitzin de forma absoluta, és que acabin per perdre el seu sentit, i si se'ls examina de prop fins i tot esdevenen una mena de grotesca quimera. Vaja, que no se'ls pot posar un preu sense més. Recordo l'exemple concret, entre d'altres, del tràfic que va generar entre els esquimals i els caçadors de trofeus cinegètics quan venien els drets a caçar morses. Aquests drets es van concedir precisament per mantenir el modus vivendi tradicional dels esquimals i alhora preservar l'espècie. Però va derivar en el mercadeig d'una pràctica, segons Sandlers, que és la més semblant a disparar a un sofà amb ullals. Els esquimals simplement venien la seva quota i amb els diners recaptats es compraven menjar prefabricat importat de ves a saber on. La llei ja no complia la seva funció i fins i tot era contraproduent. 

 El capitalisme sense brides té aquestes coses, degenera inevitablement cap a l'absurd fins fer perdre el fonament i la mesura de tot plegat, no diguem sovint el sentit estètic, fins normalitzar allò que no hauria de ser normal, fer acceptable allò que és inacceptable, fer-nos conviure amb allò que és abominable i fins i tot còmplices i criminals. Del talent de la Shakira no en diré gaire cosa, només que més que cantar em sembla que més aviat gemega i les seves lletres són indesxifrables, cosa que em molesta força de qualsevol cantant. En contrast,  darrerament m'he enganxat a Abba, el gran grup suec, i a més del vitalisme i alegria que infonen les seves cançons sense necessitat de cap parafernàlia de marketing i imatges ni pretensions, les lletres les intel·ligeixo totes perfectament. 

La copa del món ha encetat com si res no passi al món, Qatar ha perdut el primer partit contra Equador i els aficionats d'aquest darrer país s'han esgargamellat al camp reclamant el dret de beure cervesa (una regla que sí fa respectar el país), i la Shakira, sigui  pel que sigui, ha renunciat a actuar. 

En resum, si el món arriba a anar pel bon camí, Abba perviurà per sempre i Shakira s'esvaïrà amb la nostra generació.


P.D. No puc resistir-me de comentar la bestiesa assolellada que va deixar anar l'ex-parella de Shakira, allò que quan et fas gran aprens que estimar és deixar marxar a l'altre...si, si, sobretot que et deixin marxar a tu mateix ...quin pàjaro aquest també llençat de cap en negocis dubtosos. 

dimecres, 2 de novembre de 2022

Leningrad 1942

  Fa un parell de setmanes em vaig perdre pel mercat de llibre de segona mà de Sant Antoni per a que algun llibrac em trobés a mi. És el més semblant a sortir de pesca i llençar l'ham mentre deixava que la mirada recorregués les fileres de llibres de tot tipus i temàtica. Vaig pescar una crònica del setge de Leningrad, publicada en castellà molt recentment i encara em crema a les mans quan la llegeixo. El setge de Leningrad va ser potser l'episodi més atroç de la Segona Guerra Mundial, però com que no va ser una batalla breu i èpica ni acarnissada com Stalingrad ni deguda llançament d'una bomba atòmica com a Hiroshima i Nagasaki que va marcar la història, ha passat relativament eclipsat pel públic en general i com un capítol injustament menor en les cròniques més llegides. També perquè no donava el material propagandístic al règim soviètic i més aviat, si s'analitzaven els fets amb cura com fa el llibre, mostrava la seva inhumanitat paral·lela als seus assetjadors nazis.  La diferència amb d'altres episodis és que va ser una tragèdia contínua que es va perllongar més de tres anys, els que va durar el setge des de Setembre del 1941 fins el gener del 1944. Amb una significativa participació de la nostrada División Azul que, pel que sembla, va guanyar-se certa admiració pels seus companys alemanys. Els alemanys, explica el llibre, deien que el nom d'Azul li venia pel fred que patien, no pas per cap ideologia. Però el salvatgisme del setge de Leningrad va ser degut a la determinació explícita per part de l'exèrcit alemany d'aneantir la ciutat a base de bombes i fam, molta fam. Costa de creure que s'hi pensés de forma tan explícita com qui dibuixa l'avenç d'una divisió acuirassada sobre un mapa. Leningrad i els seus habitants havien de desaparèixer. Es calculen unes 700.000 les víctimes d'inanició. La crònica, escrita per la periodista Anna Reid, pren com a fonts molts documents que fins ara eren inaccessibles, inclosos els diaris de supervivents, i que deixen palesa la naturalesa del front de l'Est, una lluita entre dos règims inhumans absolutament impassibles al dolor i el sofriment individual. Així, arriba a repartir també les culpes del desastre humà que va suposar el setge al règim soviètic per la seva incompetència, manca de previsió i escrúpols que arribava a la brutalització de la població i la manipulació de la veritat, la primera víctima, cal recordar-ho, de qualsevol contesa. El gran valor del llibre, segons entenc jo, és que baixa al plànol personal dels leningrandesos (avui dia ja de nou  Sant-Petersburgesos) i descriu amb cruesa els límits físics i psicològics de la humanitat, de persones concretes, i també la capacitat de reaccionar i sobreposar-se, si es tenia sort, a un autèntic infern sobretot l'hivern del 1941-42 en què les reserves de menjar i les previsions van ser més escasses que mai, l'hivern més dur, el setge més ferotge i gran part de la població no havia estat evacuada. Es mostra de forma que fa esgarrifar el descens a la degradació de persones, famílies, col·lectius sencers quan es veuen empesos sobreviure o quan abandonen tota lluita i es deixen morir. L'espectacle de la mort sense que ni tan sols fos necessari cap dispar, va arribar a punts que ni a Stalingrad es van acostar. Els mesos de desembre, gener i febrer es van comptabilitzar fins cent-mil decesos, famílies senceres que s'esvaïen cruelment devorades per la gana i el fred en apartaments obscurs i insalubres, entre immundícia i sense ni forces per pidolar. La lectura d'aquesta crònica té un punt d'higiènic, d'adonar-nos dels patiments inimaginables sobre els quals s'ha bastit la nostra història, però també del que pot tornar a repetir-se i la frivolitat amb la qual juguem amb el destí sense ser conscients de l'horror que podem estar congriant. Anna Reid, en el pròleg del llibre, deixa clar que la motivació d'escriure'l és reviure el record dels milers de víctimes que la propaganda soviètica va aneantir fins i tot després de la guerra perquè no va tenir gaire d'heroic ni èpic tot plegat excepte algunes actituds individuals. Ho va dibuixar com una gesta heroica, la resistència de la ciutat, quan va ser un fet patètic en el sentit més grandiloqüent del mot. Si com pensen alguns hi ha dues morts, la primera física, i la segona la de l'oblit, a les víctimes del setge de Leningrad els van matar ràpidament de les dues maneres.  Tot provant de tocar el cor del lector d'aquesta manera, amb l'evocació de famílies que es van fondre un darrere l'altre, aquest llibre té com a principal mèrit de recordar l'únic antídot contra la indiferència que pot derivar en l'horror és la consideració sincera de tot individu, tota persona, i tot patiment que podem desencadenar si caiem en la indiferència pels nostres coetanis i pels que seran adults i tots els que vindran.



dissabte, 1 d’octubre de 2022

Niamey, 1 d'Octubre del 2022

 Aquest matí he donat una volta pel riu Níger acompanyat per un noi local, fins uns cinc quilòmetres riu avall, a l'altra riba, a una zona on hi havien proliferat restaurants locals, zones d'oci a l'Africana, i acudien els turistes, viatgers i passavolants que venien al país. Ara tot està consumit per la deixadesa i la desolació, els murs al peu de rius menjats per l'humitat del gran riu. Es va estroncar fa uns anys el fluxe de turistes hiptonitzats pel desert i la gent que hi habita, per la inseguretat provocada pel més simple bandolerisme fins grups armats organitzats que fan la viu viu per tot el Sahel. Fa poc més d'un any van assassinar quatre francesos que visitaven un parc natural on subsisteixen un grapat de girafes, a no més de 50 quilòmetres de la capital. Va sentenciar definitivament el turisme internacional. El noi es planyia de la duresa de la vida, se la guanyava amb aquestes passejades pel riu, de la venda de joies i rampoines touaregs. Els pocs "blancs" que venim són per afers de negocis o en l'àmbit de la cooperació (les "humanitaires" se'n diuen). Sense voler vivim en una esfera de seguretat a vegades paranoica, tothom allotjant-se en hotels d'un luxe lacerant en un país que està en els primers rànkings de pobresa amb la prohibició de les organitzacions respectives de sortir de la capital per terra. El noi es queixava amargament, és el to del discurs que he sentit en d'altres llocs. Com una terra que té tants recursos minerals i una riquesa cultural extraordinària, a més d'una oferta turística de qualitat (no està fet per atraure les masses el desert), s'ha quedat estancat i fins i tot va enrere. I no sembla que les coses pintin per a que es redreci la situació. Ara mateix a la veïna Burkina-Faso hi ha hagut un cop d'estat. Era un país modèlic en la regió i repeteix els mateixos cicles sisífics que ja hem vist arreu de l'Àfrica. Una guspira en un país veí és capaç de generar tot un incendi des de Mauritània fins el Txad. No ha d'estranyar que perduda tota esperança, els cada vegada més nombrosos joves sub-saharians es llencin a l'aventura d'atansar Europa per més difícil que se'ls hi posi. Qui no té res a perdre es juga el poc que té. És un tot o res al qual nosaltres també ens hi apuntaríem. El que ha ocorregut des del nostre 1 d'Octubre del 2017 provoca més aviat inquietud, no cal que ho esmenti. Vist des des d'aquesta perspectiva, el nostre 1 d'Octubre sembla més aviat una facècia xarona per molta èpica, sal i pebre que hi posem i legítimitat tingui el que es va fer o deixar de fer. Fins que la gent no s'hi jugui el pa em miro em circumspecció qualsevol causa, tot i creure que tota societat té dret a discutir, debatre i decidir el que vulgui però sempre m'he mirat amb una certa sospita la independència en sí mateixa, si ens ha de dur a replicar la mateixa grisor d'idees habituals per donar un futur que valgui la pena als nostres joves i infants.