Xifres

 

440.000 víctimes: Aquest és el número que va sortir tal qual a primera pàgina a quasi tots els diaris del nostre país com si fos la grossa de Nadal, amb el subtítol que aquest era el nombre d’abusats sexualment en el marc de l’Església Catòlica. Si el món rodés en el sentit adequat, aquest titular haurà de passar a la història com un lamentable exemple de dada  aberrant, des d’un punt de vista del rigor periodístic,  que s’hagi mai fet pública. Perquè l’informe d’on surt no esmenta mai aquesta xifra ni tan sols la metodologia aplicada. Surt simplement de multiplicar el percentatge dels enquestats (uns vuit-mil) que han afirmat haver estat víctimes d’abús sexual en aquest context (poc més d’un 1% de la mostra),  per tota la població de l’Estat. Com a epidemiòleg que tinc per feina bregar amb les xifres, no s’aguanta per enlloc aquesta projecció i no passaria ni un filtre mínimament seriós. L'informe no explica algunes coses bàsiques. Com de representativa és la mostra? En quina escala temporal s’ha fet la pregunta? Què s’ha preguntat exactament? Què es considera marc de l’Església Catòlica (en els anys setanta, quasi tota activitat cultural podia considerar-s’hi, i fins i tot els sindicats solien reunir-se als locals parroquials)? Què es considera abús sexual, hi alguna escala o tipificació? Encara més, si la mostra és talment aleatòria i representativa, un intèrval de confiança agafaria a la baixa un nombre ridícul de casos, menys dels que han estat individualent identificats i si es prengués l’intèrval màxim donaria una xifra que només podria explicar-se si tots fóssim  monges o capellans i pervertits sexuals.  A més, si es projecta aquesta dada pels religiosos i eclesiàstics en actiu durant el període d'estudi, surt una ratio per individu simplement impossible. I encara més inversemblant si es fes una projecció semblant dels abusos ocorreguts en altres àmbits que són la majoria (això totes les dades ho corroboren). L’estrany aleshores seria trobar una no-víctima o un no-abusador...Evidentment, aquesta crítica no exclou aquest comportaments i alguns depredadors sexuals han existit (podríem enlloc d’abusos referir-nos a collir espàrrecs i la interpretació seria igual d’aberrant).  No hi ha manera de rentar la cara a ningú malgrat aquesta burda manipulació, però fa mal sentir tertulians o suposats experts sucar-hi pa morbosament i fins suggerir que és una sub-estimació, amb un delit que per ells també, com l’apocament d’alguns portaveus de l’Església, denota poc interès real per les víctimes i el problema que traspua tots els àmbits socials. Els fem un flac favor tots plegats a les víctimes, i al problema en general. I m’omple d’un profund desencís vers la labor dels nostres periodistes que s’empassen (o s’inventen malèvolament) aquestes dades i empassem tant acríticament.

4.200 morts: Potser  ja són més, però és la darrera xifra estimada de nens morts a Gaza que he sentit durant la suposada guerra entre Hamas i Israel (aleshores, què és exactament segons Putin la d’Ucraïna que s’entesta a qualificar d’operació especial?). Sembla una xifra que de tant terrible, hagi de ser necessàriament abstracta. Perquè sinó no hi podem pensar fredament.  Només he sentit sincerament (i inútilment) escandalitzat el Secretari General de l’ONU. Talment com una tragèdia de la que no podem fer-n’hi res i tots els actors internacionals se senten lligats de mans i peus per intervenir i aturar-ho. I alguns reaccionen amb una fredor que fa pensar si hi ha alguna cosa de psicopàtic davant tanta indiferència. Com si fóssim tots sonàmbuls segrestats per un malèfic embruix històric i geo-polític. Però el fet és el que és. Milers de nens innocents que han nascut al lloc equivocat en el moment inoportú han mort sota la runa i sota la bomba als nostres nassos, sense que ni tan sols ens plantegem la pregunta més diàfana: com hem pogut arribar fins aquí?

1.200 Euros: És el preu del lloguer que li han posat a un modest pis on vivien uns familiars meus i ara han deixat, on han viscut i bastit la seva vida, i actualment en pagaven 600. Quin sistema és aquest que ha pervertit el sentit de tenir una llar, on lloc on créixer, lluitar, arrelar-se, dur a terme el projecte de vida, en un objecte especulatiu que ens perverteix a tots convertint-nos en brokers de pa sucat en oli. I que té un preu intangible que ningú podrà monetitzar: projectes frustrats, joventut desencisada, abocats al màxim benefici ells també per fer front a tanta despesa bàsica i absurda (no és un problema de manca d’habitatge). Penso seriosament que hauríem de recuperar el concepte de tabú i assumir culturalment que hi ha coses que no es poden deixar al lliure arbitri egoïsta. Hi ha pràctiques del passat que a voltes em semblen més sàvies del que els modernets de torn menyspreuen.

27.4 milions d’euros: És el que sembla que ha rescabalat hisenda de la Shakira, després d’admetre que va defraudar-la per escapar de la presó. En tot cas, sospito que no percebrà cap diferència en el seu tren de vida després de desprendre’s d’aquests diners. Al marge del blasme que merexi el seu assessor (un cràpula amb qui no voldria tenir cap tracte), em nego a deixar d’escandalitzar-me que haguem normalitzat (i fins i tot idealitzat) el lucre sense cap mena de límit. A mi se m’acaba ràpid la imaginació si tingués tots aquests diners i no tindria tanta vida per gastar-me’ls.  No se m'acaba però si penso la quantitat de millores en l'atenció sanitària o en l'educació que es pot arribar a fer amb aquesta quantitat de diners que tant alegrement ha provat d'estafar-nos. A sobre els idolatrem (a alguns els reconec cert mèric i talent però res en la mesura del que cobren), però en el cas de la Shakira és que fins artísticament em sembla d’una mediocritat espantosa. Potser per aquesta raó em provoquen al·lèrgia els concerts massius on es prodiguen aquests personatges.

88 Euros: és el deute impagat d’una senyora de 78 anys pel qual la desnonaran, a Barcelona, d’un pis propietari d’una gran tenidora. Així ho ha dictaminat un magistrat que  li sembla que s’ajusta a llei. Però em pregunto si respon al terme justícia una sentència així (i no cal recórrer a termes platònics, sinó simplement al sentit comú més pla), i em posa la inquietant qüestió si el que anomenem sistema de justícia no és sinó una màquina d’aplicar lleis i normes sense esperit, i que potser és necessari tornar pensar, a la manera platònica si és necessari, què és realment la justícia si no volem que esdevingui una farsa absurda.

128 hectòmetres cúbics: És el que queda de reserva hídrica a Catalunya, que aviat entrarà tota en situació d’emergència per sequera. I és que al final, cap diner pot comprar que la pluja plogui o deixi de ploure i això ens hauria de recordar la contingència de la nostra existència, obrir els ulls davant la banalitat en què ens estem ofegant i tornar a redescobrir allò essencial,  tal com deia Pablo Neruda “la sencillez central de una rama amarilla”. I no acceptar la mort absurda de nens sota les bombes ni xifres absurdes o inacceptables.   

"Matem Déu d'una vegada per totes"

  No està malament com a títol provocatiu el que ha utilitzat l'escriptora d'origen marroquí Najat El Hachmi. A mi, potser perquè ja començo a tenir força hores de vol, he tingut la sort de veure el món des de moltes perspectives (no només geogràfiques que també ajuden) i em considero força llegit em cansa cada vegada més la banalitat que ens permea sense aturador. Per això fa cosa de dos anys vaig fugir del que aleshores s'anomenava twitter. Primer de tot vull dir que m'agrada molt la prosa d'aquesta escriptora i llegeixo amb molt de plaer els articles que surten regularment a la contraportada del diari ARA. Però aquesta boutade m'ha provocat una certa desafecció. No me l'esperava. I no pas perquè vulgui discutir-li les raons. En aquest sentit, entenc perfectament el seu desencant amb el fet religiós (penso que seria més apropiat parlar en aquests termes que no pas de la noció de Déu) i estaria en la mateixa línia que José Saramago quan deia que Déu no era de fiar. I el que volia dir, de fet,  era que allò realment llastimós és el que en fem i justifiquem amb aquest concepte. Guerres, calamitats, justificacions, il·luminismes varis, discriminacions. No cal que en faci el llistat, la Najat ja en cita alguns exemples també. I entenc el seu article en el context de la guerra en curs a Palestina on el fet religiós és indestriable, a més de la seva experiència personal que no puc jutjar.

Però matar Déu no serviria de res al marge de conceptualitzar de què es tracta exactament, perquè els homes continuarem essent més o menys iguals. Per la mateixa raó que canviant el llenguatge no canviarem la realitat. No voldria entrar a debatre-hi gaire més per no ser titllat de prosèlit o ves a saber quin prejudici, només m'agradaria recomanar-li que llegís amb cura alguns autors com Simone Weil, Edith Stein, Agustí d'Hipona, Chesterton, Newman o alguns de ben a prop com Lluís Duch, Raimon Panikkar o David Jou...per certificar que aquesta mateixa noció, ha engendrat també algunes de les manifestacions més elevades de l'esperit humà. Això potser només demostra l'ambigüitat  humana de la que precisament parlava Lluís Duch.  

Al costat d'això, en deixa anar algunes que són com rodes de molí per a qui vulgui combregar-hi. I que em sorprèn encara més quan venen d'una escriptora reconeguda. Deixa anar que un escriptor que es cregués les seves pròpies ficcions (com a paral·lelisme respecte als creients d'alguna religió) seria carn de psiquatre. Reconec que m'ha dolgut, perquè tinc una rècula de tietes profundament creients i d'una bondat inexplicable que em sembla ofensiu posar-les com a candidates al manicomi. Però al marge d'aprehensions personals, si això fos així temo que TOTS els escriptors de veritat són, de fet, carn de psiquiatre si fem cas d'aquest axioma (deixant a part la dificultat d'aplicar tan dubtosa afirmació a Tolstoi o Émile Zola que pretenien descriure la veritat dels fets). La bona literatura no parla necessàriament de fets reals (literals), sinó que evoca la realitat i l'experiència humana amb tant d'artifici com sigui necessari, i en aquest sentit esdevé més creïble i real (s'explica millor per ella mateixa) que a voltes fets que hagin ocorregut literalment. Una balena blanca com Moby Dick no ha existit mai. Però la novel·la és una obra mestra per descriure l'impuls humà d'obsessió, sentit i destrucció. Si no fos ben real el que explica, ja fa temps que a Herman Melville l'hauríem oblidat (com oblidarem el 99% del que actualment es publica). De passada, caldria que repassés el concepte de mite per exemple rellegint Claude Levi-Strauss, per comprendre no només les obres de Wagner, sinó els grans textos religiosos pel què volen dir, no pel que diuen en la seva literalitat. De forma paradoxal, una de les arrels de la corrupció del fet religiós (la literalitat), és el que s'utilitza també per desacreditar-lo posant-se al mateix nivell. 

Finalment, això de recórrer a la famosa cita de Nietzsche de matar Déu, treta de la seva obra "Així parlà Zaratustra", està al mateix nivell dels que no amaguen el seu desconeixement de Wagner recorrent a l'acudit de Woody Allen amb allò que quan l'oïa li venien ganes d'envair Polònia.  De passada,  cal recordar on han conduït els experiments que van portar a l'extrem les idees (també malinterpretades) de Nietzsche. 

 De totes maneres, espero continuar llegint amb fruïció els escrits de la Najat. 

La victòria pòstuma de Hitler

 M'atreveixo amb aquest tema, posant pel davant el meu dret a retractar-me i corregir-me. Tampoc penso que atesa la limitadíssima difusió dels meus escrits ningú tingui en compte res del que escric. El títol d'aquesta entrada l'he manllevat d'un escrit de ja fa molt de temps de l'escriptor Carles Torner. Però l'ús que en faig acompanya un context totalment diferent. Parlo dels fets, encara en evolució, de l'atac de Hamas a Israel i en general de tot aquest inextricable conflicte entre Palestina i Israel. Una situació tan escalfada, farcida de ressentiments actuals i històrics i si afegim la meva visió distant i de ben segur esbiaixada, aconsella més aviat callar i no provar d'entendre gaire re. Però tot i així, m'arrisco a fer un parell d'apunts. En primer lloc, entre tanta atrocitat és impossible establir una dicotomia de bons i dolents. La maldat és fàcilment identificable, i entrar a mata i degolla en pobles, cases i festivals n'és una forma especialment perturbadora. Però posant el focus més enllà de la immediatesa, no és una atrocitat original en aquesta zona i hi ha antecedents fins i tot més sangonosos on els responsables van ser l'exèrcit israelí. I si parlem no de fets puntuals en una macabra competició, cal reconèixer que hi ha clarament un sector de població molt més oprimit que un altre. Un que rep de forma contínua un tracte més arbitrari que l'altre. Contemplant des de la distància i buscant un cert equilibri, no pot passar desapercebut que la política Israeliana de les darreres dècades ha gaudit d'una tolerància que no acceptaríem en d'altres països. Provar de comprendre com és així, permetrà també entendre les reaccions violentes nascudes en el poble palestí. I provar d'entendre no vol dir justificar. De cap de les maneres. I possiblement sigui el primer pas per evitar que tot això es repeteixi. Una resposta del perquè d'aquesta tolerància és el valor moral, altíssim, adquirit pel poble jueu a rel de la Shoah, l'holocaust ocorregut durant la segona Guerra Mundial, el genocidi industrialitzat de tot un poble. El naixement de l'Estat d'Israel va ser motivat sobretot per proporcionar als jueus de tot el món un lloc d'aixopluc i protecció per a que una cosa així no pogués passar mai més. Occident té més que justificada la mala consciència respecte al tracte que ha donat al poble jueu no només amb el paroxisme de la Shoah, sinó per l'antisemitisme històric que encara perviu. El poble jueu s'ha guanyat, en certa manera, certs drets nascuts del rescabalament de tant d'odi, opressió i violència exercit durant segles contra ells. I això temo que els ha donat una certa carta blanca per fer i desfer més enllà del que seria permissible en una nació de tall occidental o modern. A banda de qüestions geopolítiques com ser una mena de tampó entre estats bel·ligerants contra occident. Paradoxalment, aquesta llibertat d'acció ha convertit algunes faccions de la societat Israelita en opressors, i en una transmutació de la història tornar odi per odi, i engendrar noves espirals de violència i extermini. L'ou de la serp sembrat pel nazisme es transmuta miserablement i de forma inesperada. En aquest sentit utilitzo el macabre títol de victòria pòstuma de Hitler. 

 Dit això, i a manca d'una referència concreta on poder jutjar tot plegat, jo faig el següent exercici. Imagino els més innocents i desvalguts de tot aquest desgavell, els infants. Qui ha estat pare enveja i mira perplex la innocència innata dels nens que aterren en unes circumstàncies on d'entrada en són aliens. Són per ells mateixos i després ens fem adults i perquè el món és com és ens deforma, per dir-ho d'alguna manera. Per això ens fereix tan fondament quan un d'aquests innocents és víctima per qualsevol de les faccions d'aquest macabre litigi. És una mena d'horrorós sacrilegi que sembla desvetllar com d'un malson el mateix infant que tenim abandonat dins nostre.  Però alhora, és des de la perspectiva d'aquesta innocència violada, esbudellada, trinxada,  que cal deixar-se interpel·lar i actuar segons ens dicti la consciència. Perquè nosaltres ja estem massa ferits i corromputs per una existència massa llarga i només podem aspirar a aplanar un camí més just i pacífic pels que ens venen al darrere. 

Canvi climàtic

He llegit en un diari fa pocs dies una asseveració d'una ministra del Regne Unit que havien traduït literalment que "no aturarem el canvi climàtic arruïnant els britànics". No sé si la traducció és fidel, però si fos així és un equilibri estilístic sublim perquè es pot interpretar de vàries formes, tenint en compte que anava dirigit a un auditori conservador i escèptic respecte al canvi climàtic. La primera interpretació és que els britànics prioritzaran els seus interessos a la causa comuna de la humanitat. La segona que no serà necessari arruïnar ningú per posar en marxa les mesures de descarbonització. Temo que la intenció era la primera però això li dona a aquesta ministra d'un govern portat fins fa poc per persones amb complexe de Margaret Thatcher o Winstron Churchill,  i actualment per un multimilionari que fa dubtar de l'empatia que pugui tenir respecte al benestar de les classes més modestes, utilitzar la interpretació que li pugui interessar segons l'auditori i el moment polític. En tot cas, li permetria fer la mateixa asseveració en un altre auditori diguem més sensible a aquest enorme problema, quasi existencial, al que s'afronta la humanitat. La lectura d'aquesta cita va en la línia dels meus temors més fundats. Que no hi haurà una giravolta solidària en la manera de viure i gestionar el nostre problema i que una solució tecnològica, en línia amb un pensament màgic més en boga del que volem reconèixer, és una quimera que si fos possible (per exemple rebaixant dràsticament l'emissió de CO2), trigaria dècades en fer-se sentir. Vivim en un Titànic encarat un iceberg amb una inèrcia que per molt que parem els motors no esquivarà. Només cal esperar per veure fins on ens escorarem.

I ara que dic pensament màgic, voldria fer-ne algun apunt. El primer és que el terme esperança s'ha somogut des d'un horitzó trascendent a termes utilitaristes que la ciència és capaç de respondre. Quan tot avenç (i el canvi climàtic n'és un exemple), porta en sí mateix noves qüestions, perills i reptes que no es poden abordar amb una simple perspectiva tecno-científica. La segona és que aquest pensament no està tan lluny dels anomenats negacionistes o conspiranoics. No deixa de ser també una fugida endavant creure que tot plegat respon a causes concretes que podem controlar, o al contrari, que tot plegat és una atzagaiada que ens allibera de tota responsabilitat. 

Som a 30 de setembre i demà comença l'octubre. I aquesta nit he experimentat la desagradosa xafogor estiuenca que no deixa dormir bé...a l'agost. I pel migdia tot convidava a un bany refrescant. A l'interior del país han fregat els 35 graus (una temperatura que ja consideràvem fa pocs anys digne de la canícula d'estiu). I tot plegat ha coincidit amb l'aparició d'una parada de castanyes torrades i boniatos escalivats al costat de casa. Fa poca estona hi he passat pel davant i una noia amb màniga curta les remenava sobre les brasses. L'olor càlida i penetrant m'ha produït una mena de nàusea metafísica, en un aire carregat d'una calor insana. Talment com si festegéssim Nadal el 15 d'agost. Oblidem-nos de la imatge de la vella castanyera amb gec de llana, mocador al cap i mitenes oferint caliu en un dia fred embolicat en paper de diari. M'ha semblat una perfecta metàfora de tot plegat. El temps pot canviar i enviar-nos tants senyals d'alarma com sigui que continuarem impertèrrits marcant el pas dels nostres costums i hàbits, que alhora perden tot sentit i arrelament en un món que ja no és el que era quan van néixer. Aquesta és la qüestió, si no es tracta tot plegat d'una qüestió estructural i que la pretensió gatopardiana de canviar-ho tot però que tot continuï igual equival a una mena de suïcidi col·lectiu.

Fa temps vaig llençar la següent reflexió. Sovint imaginem la desaparició dels dinosaures com un fet instantani com si els haguessin clavat un tret a tots de cop. Però segurament van entrar en una agonia, a nivell d'espècies, que es va allargassar dècades o segles. En una escala geològica això sí que és un instant. en l'escala humana, potser si algú més llest que nosaltres en troba les nostres restes determinarà que vam ser els darreríssims exemplars d'una ignota extinció massiva. 

Wagnerisme

 La lectura d'aquest estiu,  finalitzada en perfecta consonància amb el declivi de l'estació, ha estat "Wagnerism", una mena de monstruós assaig sobre la influència en l'art i la política de l'obra de Richard Wagner (monstruós pel volum de pàgines, quasi 800, i riquesa de referències i continguts) del crític i musicòleg Alex Ross. No m'atreveixo a fer-ne un resum ni cap mena de recensió, qui vulgui que se'l llegeixi. És d'aquelles obres que internament voldries que fos llegida però no t'atreveixes a recomanar perquè te la poden llençar pel cap per la densitat en continguts i el tema en sí mateix. I és que una única conclusió pot ser certificada i ho resumeix tot. Richard Wagner, el compositor romàntic que aspirava a l'art total o Gesamtkunstwerk, no pot provocar cap indiferència. I si la provoca és que no se l'ha escoltat ni apreciat adequadament. I quan parlo de no-indiferència em refereixo a la rendició i passió total pel seu art o al rebuig més visceral o les dues coses consecutivament com els va ocórrer a Nietzsche i a Stravinsky. Sembla impossible un terme mig i per aquesta raó era conegut en vida i després de mort com el "Meister" o mestre, però també el fetiller amb poder d'abduir emocionalment qualsevol. A més d'això, l'assaig impressiona i engrandeix aquesta figura per l'impacte que ha tingut, té i tindrà en totes les branques artístiques, i fins i tot en la política i no simplement com a banda sonora recurrent de pel·lícules sinó com a font d'inspiració, referent per assolir la consumació en l'art que molts han buscat i que qui més s'hi hagi acostat sense consumir-se ell mateix hagi estat el mateix Wagner. No cal que es faci referència directa a Wagner o s'utilitzi algun tema musical per descobrir la seva ubiqua ombra, com fa Alex Ross, inclosa l'inalineable associació amb el nazisme que aporta un ingredient més d'exaltada controvèrsia a tota la seva obra. Una segona idea que ja sabia sense haver de llegir l'assaig, és la astorant actualitat de les seves òperes. Una actualitat que fins un cert punt les poden fer inquietants, sobretot la darrera òpera de la tetralogia, Götterdämmerung o el Capvespre dels Déus. Hi percebo, i no dec ser l'únic, que en els temps de final d'època que corren hi ha més que una simple ressonància en la desaparició necessària si tot continua igual d'un sistema i un status quo que es basa en un neoliberalisme atroç que ha pretès construir un Wahalla inflamable. Com bé assenyala Alex Ross i els atents analistes de l'obra, el Capvespre dels Déus no és un relat apocalíptic, és un canvi de règim que es consuma ell mateix perquè ha nascut fill d'una ambició insana i irreal. I encara que sigui un comentari anecdòtic, la lectura d'aquesta obra em fa mirar amb condescendència el famós programa de Òpera amb Texans que emetia l'antiga TV3 i que vaig lloar en el seu dia en aquest blog. Ara em sembla una xaronada, sobretot quan va tractar Wagner. És un efecte secundari d'aquest tipus de lectura sense que negui el mèrit d'aquest programa de voler acostar l'òpera a tot tipus de públic. Una mica llastimós perquè el llibre fa no poques referències al wagnerisme a Catalunya, pioner en escoltar-lo i assimilar-lo com ho demostra que va ser aquí on es va executar Parsifal per primera vegada un cop van caducar els drets exclusius que tenia Bayreuth. 

Finalment, l'assaig em porta de cap a la qüestió sobre com un sol home va ser capaç de barrinar tot això i crear un obra que el trascendeixi d'aquesta manera (el mateix podem dir de Shakeaspeare o d'altres, és clar). Tractant-se d'un músic m'atreveixo a assenyalar que la inspiració li venia d'elevar els texts sobre els que es basava cadascuna de les seves òperes (els arguments són aparentment molt simples i fins diria que si fossin només un text força plans), amb una música que els transportava a una nova dimensió. Com si els electrifiqués o de cop il·luminés un escenari obscur amb llums. Certament, sona a l'art d'un bruixot. Els amants de Wagner se senten literalment transportats a dimensions desconegudes de la seva psique. No he sentit mai una atmosfera tant extàtica i expectant com la que vaig experimentar al Gran Teatre del Liceu en el darrer acte de Tristán i Isolda. Al final del Liebestod , quan la soprano deixa morir la darrera nota, hi ha uns instants de silenci on tot i tothom resta ingràvid i sembla que el públic dubti de trencar-lo amb el primer aplaudiment que s'alçarà com una onada apassionada. Després, com explica en el meravellós epíleg del llibre el mateix Alex Ross, caurà el teló i tornem a baixar en la realitat i a enfonsar-nos en el món, tal qual és.  

Divertim-nos fins a morir, literalment

 Divertim-nos fins a morir, aquest és el títol d'un llibre de Neil Postman que té ja els seus anys i crec que en vaig arribar a fer referència en aquest blog. Va fer un cert furor el seu dia, però recordant-ne el contingut, la vidriosa societat que dibuixava aleshores (entregada a un ludisme sense límits ni sentit) ha estat superada amb escreix. Aquest pensament m'ha vingut després de llegir un article-reportatge de la revista The Week, un setmanari anglès que és una delícia en qualitat i profunditat dels seus continguts que es publiquen sense baixar el llistó cada setmana. Trobo realment a faltar una lectura tant enriquidora a nivell local. Ja en parlaré un altre dia. El reportatge en qüestió parlava d'allò que s'ha vingut a anomenar turisme extrem, que és alhora caríssim. És a dir, que tot fent bona la dita que pagant Sant Pere canta, qualsevol persona amb recursos pot aspirar avui dia a arribar (o tenir "experiències", com s'anomenen), que abans només eren terreny per exploradors, científics de frontera o astronautes. La més coneguda són les expedicions a l'Everest que han arribat a devaluar-se. Cosa que em produieix una perplexitat nostàlgica car encara tinc memòria de les primeres expedicions catalanes a aquest cim viscudes com epopeies nacionals. I de la primera ascensió n'ha fet tot just 38 anys. D'altres ofertes d'aquest mercat puixant són les expedicions a l'Antàrtida (inclòs arribar al Pol Sud o bé en helicòpter o bé en trineu), descendir a les profunditats marines més pregones o llençar-se dins d'un coet fins l'estratosfera. Els preus oscil·len entre els 80.000 euros per l'expedició antàrtica bàsica o pujar el K2 fins 300.000 euros per gaudir cinc minuts estratosfèrics o baixar a una fossa abissal. O anar a llucar el Titànic. La recent implosió d'un batiscaf que es dedicava al negoci de portar gent a veure les despulles d'aquest honorable vaixell és el que ha suscitat aquest article. Contra el que es pugui pensar, que de tant en tant algun d'aquests "exploradors" mori de congelació, quedi dissolt en l'éter o quedi esclafat com un llenguado per la pressió marítima no fa res més que accentuar la demanda per aquestes experiències. El risc n'és un ingredient extrem, com demostra l'augment de la demanda per visitar un volcà indonesi on acabaven de perir una dotzena o més de turistes que s'hi varen voler acostar (literalment abrussats pel lapilli i la cendra ardent), un cop ocorregut aquest fet. 

 Com en tot fenòmen extrem o relativament minoritari tot això es pot llegir com el punt final d'un continuum en el que tots hi participem. Per un costat, quan normalitzem que es despensin sumes astronòmiques de diners en activitats en sí mateixes inútils o, diguem, quan es podrien destinar a causes menys narcisistes. No genera massa escàndol social que per exemple es fleti un jumbo per portar un sol futbolista amb molta anomenada al seu nou país de treball. Hem assumit implícitament el paradigma que el lucre no té perquè tenir límits, ni les causes per les quals es gasten els diners per més absurdes que siguin mentres es respecti la llibertat individual. El fet és que sense voler-ho tots estem arrossegats per aquest corrent, aquesta concepció general però a un nivell potser més modest d'acord amb les nostres possibilitats. Una de les característiques d'aquestes aventures enllaunades era que es venien com experiències úniques en el marc de investigacions o exploracions científiques, tot per fer sentir els il·lustres clients com a especials. No és que em resulti indiferent el final dels exploradors del Titanic, però sí que té un cert aire paròdic pagar 250.000 dòlars per entrar en un tros de llauna claustrofòbic i ser esclafat tot seguit en les profunditats de l'oceà. També hi ha un continuum entre els vulgars turistes i el final absurd de tot plegat. El mateix entre la proliferació d'oferta lúdica en forma de festivals que han sorgit com bolets en una tardor humida i l'ànsia amb la que juguen els promotors que no ens resistim de passar per aquesta vida sense deixar escapar una oportunitat que potser serà única (sigui un concert de Bruce Springsteen o visitar el Serengueti), i de les quals depèn que la nostra vida sigui significativa.

Era també en aquest sentit que un que es feia anomenar "influencer" justificava que es fes selfies en llocs arriscats (mig penjat dalt d'un gratacels a Abud Dabi i coses així). Perquè així la seva vida li resultava més significativa. 

La valoració així d'entrada és que es pugui tractar tot plegat d'una plaga de narcisisme extrem, on el sentit narratiu de les coses s'ha perdut, sense cap fil que els lligui (propòsit, història, direcció), i tot s'adreci a l'instant experiencial que exigeix que aquest sigui cada vegada més intens, extrem o exclusiu. I si simplement pagant s'hi pot tenir accés, doncs ja tenim el mercat per respondre a una demanda extravagant i finalment absurda.

Ahir per la nit m'estava rellegint un llibre fascinent "El Silenci de les hores", una investigació sobre la vida dels monjos cartoixans i vaig sentir un estranya pau tot immergint-me en aquest món que és l'antípoda més extrema al divertim-nos fins a morir. Un món on preval el silenci, on es busca l'eternitat en un pam de terra a l'abast de la mà i el temps es deixa fluir sense més tot seguint una vocació que inflama de sentit aquesta forma de vida tan peculiar. I fins i tot la mort s'integra de forma meravellosa i els cartoixans s'enterren, sense taüt, directament coberts per la terra i amb una creu de fusta sense nom i sense flors. Com d'una forma menys volguda ho serem tots plegats.

Gràcies, Francisco Ibáñez

  Amb una dolça consternació vaig rebre la notícia de la mort de Francisco Ibáñez, el creador dels personatges Mortadel·lo i Filemó.  Fa ja força anys vaig llegir en algun diari en una secció de cultureta com aquests dos personatges estaven entrant en una plàcida decadència, com si fossin relíquies del passat. Lluny de tot això, han mostrat fins el final dels dies del seu creador un vigor i popularitat trans-generacional sorprenents sense necessitat que es renovessin encara que els àlbums anaven resseguint (amb més profunditat i ironia del que pugui semblar), tota l'actualitat. Sé que Ibáñez ha estat actiu fins el darrer minut, i que la parca l'ha sorprès literalment treballant amb els seus ninots. Un estrany privilegi en uns temps en què vocació i vida semblen nocions d'una altra època. 

    Vaig sentir alhora que la consternació, un sentiment genuí d'agraïment perquè puc dir, sense exagerar, que vaig aprendre a llegir amb els àlbums de Mortadel·lo i Filemó, i possiblement el sentit de l'humor que pugui tenir sigui perquè m'hi vaig abeurar quan era nen. La barreja d'astracanada, violència extrema exposada amb una ingenuïtat que la feia innocent (crec que se'l podria considerar un precedent de Quentin Tarantino), l'humor absurd i els detalls surrealistes en qualsevol racó de les vinyetes són encara una combinació que em fascina i tinc la certesa que em va impactar molt positivament quan vaig començar a llegir.  Allò que feia sostenible aquest univers hiperbòlic però que alhora projectava arquetipus d'una època i crec que alguna obsessió de l'autor (la presència de personatges alopècics és constant), era una bonhomia que feia entendre que el Francisco Ibáñez era una bona persona. No hi ha malícia genuïna en els seus àlbums i personatges, només són encantadorament absurds i penso si la realitat, si es mira bé, potser és ben bé així si se la mira des de l'angle adequat, i que no hi ha massa diferència, excepte en la seva innocència, entre els ninots de l'Ibáñez que en tots els remenadors de cireres d'aquest món que sí que són plenament absurds (i sense cap gràcia). 

També  per això, com tot bon personatge literari, Mortadel·lo i Filemó estaven dotats d'ànima a la seva particular manera. Sospito que no és fàcil arribar a aquest punt i reconec que em fa enveja una vida que va trobar un camí, una vocació, on s'hi ha projectat sense apartar-s'hi i ha deixat un llegat tan positiu en vàries generacions. D'això se'n diu una vida amb sentit, i aquí estic jo com a prova. Què hauria estat de mi sinó hagués tingut la fal·lera de llegir nascuda d'aquests còmics?

 I ara l'Ibáñez ja no hi és i em retorna també una sensació de consternació pels seus personatges que m'han acompanyat tots aquests anys, que queden definitivament glaçats en les seves vinyetes sense que ningú els pugui fer tornar a la vida, insuflar-los de nou la seva ànima estrambòtica i surrealista. És la metàfora més perfecta del que és un creador i la seva relació amb la seva creació. 

Moltes, moltes gràcies Francisco Ibáñez.