Publica o mor

  Fa anys que estic posat en el món de la recerca, de forma més o menys plena però amb una carrera més aviat atípica. Jo no tenia ni idea quan vaig manifestar-me, interiorment, que volia dedicar-me a això. Ni sabia res del cuc de la publicació que rossega a tots els científics, molt particularment als de l'àmbit biomèdic. Però em vaig acabar infectant fins trobar un torbador gaudi en això de veure's citat en revistes científiques. També tinc ja una cert temps, massa ja, a les esquenes que em permet albirar l'evolució de tot plegat. Hi ha la dita entre el món científic de si no publiques, no ets res. Certament, arribar a fet públics i si pot ser en una revista d'allò que se'n diu de gran impacte és la culminació de qualsevol projecte de recerca. Fer-ho públic, partícip i democràtic per a que la societat se n'aprofiti directament (per exemple publicant l'eficàcia d'un tal tractament) com indirectament (per sustentar futures recerques) o a vegades només per emplenar la nostra curiositat sense saber exactament perquè servirà i que potser és la forma més genuïna de recerca. El sistema científic s'ha bastit sobre una suposada meritocràcia que té com a principal mesura la quantitat d'articles publicats i, en teoria, la qualitat dels mateixos mesurat en el factor d'impacte de la revista on estiguin aquests articles. Com era de témer, això ha tingut diverses derivades perverses. Per un costat, incentiva la publicació en sí mateixa al marge de la rellevància, oportunitat o originalitat que pugui tenir. En segon lloc, també basa la recerca en el prestigi bastit sobre els projectes de recerca generats i publicacions on figuri el nom del científic en concret. Projectes de recerca i finançaments als quals es té més possibilitats d'accedir com més mèrits (en forma de publicacions sobretot) es puguin demostrar. I en segon terme a portat a una explosió d'editorials i revistes dedicades a la publicació per satisfer aquesta demanda creixent. Així com fa uns anys publicar a la majoria de revistes resultava gratuït pels autors però no pels lectors, d'un temps ençà es va incorporar el concepte de "open access" en que es pagava per publicar-hi a canvi que l'accés fos lliure per a qualsevol. Era una idea disfressada de democratització però que ha provocat una deriva vers l'afany de lucre que comença a ser aberrant. I fins i tot va en detriment de la qualitat i originalitat dels treballs. Un article publicat en la que és la revista biomèdica més reconeguda a Europa (The Lancet), esmentava que més de la meitat de les revistes indexades (és a dir, reconegudes per tenir un cert impacte i per tant susceptibles de tenir un "impact factor" reconegut a nivell internacional) existien simplement per captar tota l'allau d'articles que busquen un forat on ser publicats. Parats a examinar-los, i me n'he fet un fart, el 90% o més del seu contingut és una repetició del que ja s'ha publicat abans i essencialment no aporta res de nou. Amb la irrupció de la IA i els sistemes d'autocorrecció i automatització de gràfiques i taules tot plegat no ferà res més que empitjorar. Ja és impossible examinar totes les publicacions sobre un tema per molt específic que sigui i hom se sent perdut en una inextricable selva quan començar a cercar els treballs realment rellevants i de qualitat. Com a mínim en l'àmbit biomèdic que és on més es publica i on hi ha una competitivitat més ferotge (jo he desenvolupat en aquest sentit les meves pròpies estratègies per la recerca d'articles).Finalment, sembla que s'hagi perdut l'objectiu primari d'aportar coneixement, una activitat noble i profundament humana, a publicar per publicar amb el motor més o menys evident de fer créixer el propi ego. Publico, així doncs existeixo. 

Fa uns anys vaig tenir la meravellosa oportunitat d'endinsar-me en el tema de la pesta humana. Ben curiós tot plegat. Em vaig encarregar d'escriure una revisió sobre el que se'n sabia i què calia estudiar sobre aquesta vella amenaça de la humanitat. Hi vaig estar un parell d'anys buscant articles fins els més remots. Em va meravellar descobrir l'estil reflexiu, a mig camí de l'obra literària i bastit a través de l'observació meticulosa i treballant literalment amb un paper i un llapis per recollir les dades dels articles escrits a finals del segle XIX i primera meitat del XX. Aleshores no tenien cap pressió absurda per publicar i es movien per la necessitat de respondre amb coneixement a unes necessitats peremptòries, i alhora amb un rigor que donava una riquesa extra a les seves investigacions. Reconec que com una mena d'homenatge vaig aplicar tècniques literàries en l'article que finalment vam publicar i on vaig posar especial atenció de recuperar aquest esperit. Només per això ja estic satisfet de la meva carrera suposadament científica. 

Si a algú l'interessa l'article sobre la pesta el podeu trobar aquí: 

https://journals.plos.org/plosntds/article?id=10.1371/journal.pntd.0008251

Un cometa al cel

  Quan vaig acabar el doctorat vaig enfilar cap a Sudàfrica per vagarejar una estona pel Sud del continent. Vaig llogar un cotxe, baratíssim però molt fiable i vaig arribar fins el vèrtex on conflueixen les fronteres de la República Sudafricana, Namíbia i Botswana. No vaig poder atravessar-la. El meu cotxe no tenia els permisos adequats. Vaig tenir la premonició que algun dia atansaria Namíbia, com així va ser. No és el cas, encara, de Botswana. Allò era el cor del Kalahari, un dels llocs més esplèndids per contemplar de nit la volta celeste de l'hemisferi Sud. No plou quasi mai, l'humitat és nul·la i s'atreveixen de batejar com a rius dues inaparents fondalades que una només porta aigua una vegada cada deu anys i l'altra cada cent anys (el Nossob i el Auob). Però l'experiència més extàtica va ser quan tornava d'aquella terra eixuta però plena de vida. En el món natural sembla que com més se la posa a prova, més exhuberant i imaginativa és la natura. Genetes, guepards, girafes, ocells secretaria, hienes, falcons de totes les mides, òlibes, serps...Tot just es ponia el sol que vaig creuar el Orange River i vaig entendre el perquè del nom. Discorre perfectament d'est a oest, buscant l'Atlàntic i per tant dibuixa al terra la trajectòria del Sol que quan es pon (precisament quan jo el creuava) encén l'aigua de taronja iridiscent, hom diria que un corrent de mercuri en flames.  El creia amb llum pròpia excavant la terra erma i rocosa fins quan el Sol va atènyer l'horitzó s'hi va confondre fins apagar-se tots alhora, lentament i transitar cap a una penombra grisa sobre la que s'imposava la remor de l'aigua ja invisible.  El miratge s'havia esvaït. Però només era el preludi d'allò que s'esdevindria. Pocs quilòmetres més enllà vaig aturar el cotxe i em vaig disposar a dormir al seient del darrera. Vaig sortir a fora, per contemplar l'esplèndida volta celeste i vaig topar amb un cometa, com si el mateix Giotto me l'hagués palplantat allí. No tenir cap notícia del seu pas i ni que ho hagués volgut podria haver-me trobat en el lloc més perfecte per contemplar-lo. Tant que la cua que indica el costat diametralment oposat d'on es troba el sol, dibuixava el rastre en forma de vano de la trajectòria i permetia percebre una cosa que donem per feta però que no podem copsar, la tridimensionalitat de l'espai, que no es tracta d'una esfera tancada d'on penjaven els astres com s'havia especulat segles enrere sinó d'un espai sense límits i buit per on circulen corpuscles, ones, energia, matèria i el mateix buit. No crec que mai torni a tenir una visió tant abassegadora, amb l'afegit que va ser inesperada i gratuïta. No m'estranya que en l'antigor l'aparició d'aquests fenòmens s'interpretés com un presagi. Trastocaven la visió mateixa del món, trencaven l'ordre establert, era un intrús inquietant. A vegades penso que si aquella visió no volia fer-me entendre o avisar-me d'alguna cosa. Que no era un fet indiferent i degut al més resolut atzar. Si així ho cregués, us asseguro que em tempta de passar comptes de tot el que va venir després d'això encara que algú em respondria que és massa fàcil atribuir a un auguri que no vam saber desxifrar a temps fins després de patir els estropicis que la vida ens ha preparat. 

Però, en tot cas, ningú em privarà mai d'haver tingut aquesta experiència única. Potser només per això val la pena deixar-se portar sense massa consciència. 

Anàbasi

 Xenofont va ser deixeble de Sòcrates, difussor de les seves idees, assagista, historiador i escriptor prolífic. I mercenari. Aquesta és la faceta des de la que va escriure la seva obra més coneguda "L'Expedició dels deu mil" o "Anàbasi"  i que és més aviat la crònica d'una retirada després que Cir el Jove, aspirant a derrocar el seu germà Antaxerxes del tron de Pèrsia i que havia contractat aquest temible exèrcit grec, morís a la primera topada bèl·lica. L'exèrcit mercenari, desamparat, sense propòsit i assetjat per la venjança dels sàtrapes locals ha de decidir entre el campi qui pugui o organitzar-se per poder tenir alguna possibilitat de salvació col·lectiva. Vaig tenir notícia d'aquest escrit a partir d'un deliciós llibre que feia un compendi assagístic de la literatura de viatges. I heus ací que per atzar m'ha caigut a les mans en una recent traducció més fluida i menys ortopèdica que la de Carles Riba.  Aquest viatge és una autèntica Odissea col·lectiva descrit amb realisme i aportant moltes dades sobre els remots pobles que aleshores poblaven Mesopotàmia, Armènia i Anatòlia: Tàocs, Macrons, Colcs, Mossinecs i els Carducs, els ancestres dels actuals kurds que ja mostraven afició per bel·ligerar amb tothom arrapats en les seves muntanyes. Els grecs suen la cansalada i deixen no pocs morts per creuar el seu país.  Allò que té de prodigiós aquest llibre és que he tingut la impressió que el mateix Xenofont m'ha agafat de bracet i m'ha portat a passejar amb els seus 10000 grecs per fer-me partícep de les seves angúnies i esforços, un exèrcit del qual va fer capitost desprès que els generals i líders de l'exèrcit foren morts (decapitats) amb traïdoria. Suposo que era precisament aquesta la seva intenció, com qualsevol escriptor, de fer-se acompanyar en la seva vivència, real, imaginada o ficcionada. I potser així sentir-se una mica menys sol tot deixant en herència un rastre  digne de memòria per la posteritat del que n'és ben conscient. I és ben aparent que Xenofont vol  llegar d'ell mateix una personalitat memorable. I no cal ser molt llest per adonar-se que tot aquest recorregut que va durar mig any o més està convenientment maquillat. Mostra a Xenofont (ho escriu en tercera persona, talment va fer més tard Juli Cèsar en la Guerra de les Gàl·lies) com un líder alhora audaç i astut que porta l'exèrcit pel camí o estratègia més encertada quan s'han d'obrir pas enmig de pobles bel·licosos o fugir de les hosts del rei de Pèrsia. I també descriu amb una desafecció que ens sembla difìcil de pair la crueltat d'aquella època on la mort era tan quotidiana i precoç que la qüestió per qualsevol grec era que fos bella i honorable. I els grecs no tenen gaire de civilitzats, aquella corrua anava acompanyada d'esclaus, moribunds i desgraciades meretrius. Xenofont utilitza amb profusió l'eufemisme de la recerca que queviures pels llocs on passaven o fent autèntiques incursions però a ningú se li escapa que allò era el pillatge en tota regla que significava la ruina, la fam i la destrucció de pobles sencers que veien amb terror quan se'ls acostava la columna dels deu mil. No s'està de descriure amb distanciament de notari l'horror de dones i nens estimbant-se des de dalt de les muralles d'una vil·la desesperada o com cremen uns capitostos en una torre de fusta, i moren els seus homes de fred i fam. Homes adustos, ferrenys, bregats en la guerra però que es movien per la voluntat de sobreviure i tornar a veure la seva terra, I si morien, que fos honorablement (calia ser ben recordat, per sobre de tot) i amb el beneplàcit dels déus que tothora planaven sobre l'expedició i dels quals Xenofont se'n refia, aparentment, més que de decisions racionals. I penso que al cap i a la fi no és cap bestiesa. Sembla que allò imprevisible i particularment el que anomenem el factor humà acabi per decidir cap a quin costat s'inclinaran la balança dels esdeveniments i quin impensat camí prendran. No ens ha d'estranyar que una forma d'explicar-s'ho sigui encomanar-ho als capricis i arbitràries simpaties divines. I això els fa terriblement humans. Especialment emotiva és l'escena quan albiren per primera vegada el mar des d'una muntaya de l'Anatòlia i per fest organitzen uns fastusos sacrificis i alcen un túmul en honor d'Apol·ló o Artemis. Ensumen casa seva, la particular Ítaca de cadascú que té el valor que té segons com d'ardorós hagi estat el camí que ens hi porta.  I, al cap i a la fi, ens hi reconeixem com a homes com nosaltres. 

 Sí, és cert. No calen màquines del temps. Les més perfectes són els llibres perquè comuniquen no només allò que va ocórrer sinó l'esperit, l'emoció dels temps passats que, fent un forçat paral·lelisme, no pot mai replicar un simple viatge actual a qualsevol lloc del món. En aquest sentit és ben veritat que es pot viatjar molt més lluny i molt més enllà sense sortir de casa.

Gresolet

 La vall del Gresolet és una fondalada encaixada entre la paret Nord del Pedraforca i el vessant sud del Cadí. Per un costat una paret majestuosa que s'alça  com una mà de pedra que volgués esclafar-te des de la seva verticalitat nua i ombrívola de l'obaga. De l'altre el pendent suau però interminable d'aquest vessant solà del Cadí però que es va vinclant fins precipitar-se al fons del Gresolet com si el Pedraforca li hagués fet un buit. Al Gresolet s'accedeix a través d'una pista que s'hi enfonsa a la sortida de Saldes, o per un camí que neix des de l'antic castell situat a un extrem de la falda frontal del Pedraforca, abans de girar cap a l'obaga, on hi ha les restes de la petita fortalesa. Es reconeix una ermita i els sòcols de quatre cases. Aquests indrets traspuen una por remota, la recerca d'aixopluc en un món immens, hostil i inabastable. Ara són raconades dessolades condemnades a l'oblit. Des d'aquí el camí s'enfila sense perdre alçada primer per un espai de solana, amb garric, gatosa, alzinar, però que quasi abruptament transiciona cap el roure, el faig, la molsa i l'herba fetgera arrecerats sota l'eterna ombra de la paret nord del Pedraforca que es va mostrant a poc a poc com si fos l'ull d'un cíclop monstruós que anés resseguint les nostres miserables passes per un corriol sinuós que resegueix els replecs de la muntanya (ara salta per sobre un rierol, ara sobre un arbre caigut). L'indret muta radicalment segons l'època de l'any. Ara els arbres estan encara nus amb els borrons apunt d'esclatar. Fins i tot trepitgem un poc de neu que s'arrapa al terra abans d'extingir-se. Més amunt la neu esdevé un mantell continu sobre la roca nua i impàvida. Del verd de la boscúria a la simplicitat salvatge i elemental de la pedra i el gel. I a dalt, cada vegada més tancat i inabastable el cel sobre el que navega un núvol que sembla que vulgui posar-se al capdamunt del Pedraforca. 

El camí discorre, sense baixar mai precipitadament, però constant en una vall que sorprèn per la seva dimensió a mesura que s'obre. Tant enfonsada està que diria una clotada però finalment, després d'alguns saltirons finals sobre la roca i entre faigs i roures, es creua el riu acabat de néixer (límpid, cristal·lí, jove, deixa veure amb transparència el seu llit), s'ateny la pista i després d'un pendent topem amb el santuari del Gresolet. El nostre país està sembrat d'ermites i santuaris buscant la solitud absoluta i ara molts mig abandonats. Només des d'allí me n'adono de la immensitat que sosté aquestes muntanyes, les arrels que s'enfonsen més enllà del que podem concebre per fer néixer una petita protuberància sobre l'escorça terrestre que per nosaltres és un gegant majestuós, indiferent i suggerent alhora de la grandesa inatansable que ens empeny a pujar dalt d'aquests cims. 

Llueix un sol tardoral, decadent, malgrat que som a la fi de l'hivern. No he sentit encara el cant del cucut. Estic impacient per veure l'esclat de la primavera però hauré d'esperar. El fred encara imposa la seva llei i manté els arbres nus. I malgrat tot sobre la gespa que la neu tot just ha despullat ja neixen algunes flors impacients i es revolta un abellot. Uns fréixens amb mates de vesc penjant de les branques nues ens escorten i es vinclen al vent que baixa des de dalt del coll que uneix el Pedraforca i el Cadí, cobert d'un espès mantell de neu que s'extingeix progressivament i que ens arriba només amb  congestes esfilagarsades en els racons més arrecerats. Només aleshores, quan el sol s'abaixa, el terç més enlairat de la paret nord s'encén daurada pel sol (sembla que el Sol l'amanyagui en un gest còsmic) mentre aquí baix les ombres s'allarguen i ens conviden a abandonar el lloc. Pel camí de tornada per la pista passem al costat del que havia estat un antic monestir. Només queden quatre modestes pedres en un indret on la vall s'obre i dona prou espai als prats i els boscos de ribera, es civilitza. Si algú no s'hagués molestat a documentar-lo ara estaria envaït pels esbarzers i enterrat en el més absolut oblit. Es reconeix el traç de la petita església. Deuria ser molt modest. No crec que el lloc fa set-cents o vuit-cents anys donés per grans abadies. I penso en els anònims monjos que la van habitar, que probablement no van conèixer res més que aquesta vall, aquest riu, aquestes mateixes parets que a nosaltres en sotgen i s'han fos en el temps. Jo també abandono la vall, les pedres, els arbres nus i l'estranya recança que em produiex la neu efímera condemnada a fondre's. 

Correu brossa

  De tant en tant, empès per una estranya morbositat, passejo per la carpeta de correu brossa dels meus comptes de correu electrònic. En tinc tres, un el personal, el segon professional i el tercer on adreço totes les pàgines web i inscripcions que em demanen un correu electrònic i que és per tant receptor privilegiat de tota la merda internàutica que ens bombardeja com meteorits sobre una desamparada lluna. 

 Hi trobo missatges de noies russes, búlgares, sèrbies i romaneses (hi ha un clar biaix eslau) oferint-se per contactar amb mi i proposar un filtreig amb possibilitats que esdevingui ben real. Amenaces d'interrupció delmeu compte si no proveeixo informació específica, ofertes de treball estrambòtiques per guanyar diners ràpidament, el missatge d'un benestant moribund que m'ha escollit per deixar-me la seva fabulosa herència previ pagament d'uns necessaris impostos, sovint ubicat a Burkina-Faso (aquest havia estat un personatge recurrent), amenaces d'un sòrdid espia internàutic que afirma que ha suplantat la meva identitat digital, que m'ha filmat masturbant-me i que si no li pago no sé quants bitcoins difondrà per tota la meva xarxa aquestes voluptuoses imatges (jo diria que apocalíptiques si mai existissin). Crec que decebré a més d'un si esperen res igual. 

També rebo, i això és un biaix professional, demandes per publicar articles científics en revistes científiques per part de comitès editorials que han quedat profundament impressionats per algun article que hagi publicat (sovint l'article en qüestió s'esmenta de forma recurrent en diversos missatges), i convits per fer ponències en reputats congressos i fòrums científics d'arreu del món: a Hong-Kong, Helsinki, Los Angeles, Canberra, Kyoto, Abu-Dabi, la Seca i la Meca. A voltes sobre camps ben allunyats al meu com la psiquiatria, la dermatologia o la neonatologia. L'ham sempre és el mateix, fer sentir al destinatari que és un apreciat expert i que per això seria honorat el comitè organitzador de tenir-me com a ínclit ponent sobre la meva recerca més recent. 

Cal afegir les ofertes de caixes de bellesa cutània, higiene bucal, calces i calçotets, roba íntima femenina, safaris per veure goril·les a la República Centreafricana o a Rwanda, assegurances mèdiques i dentals, els equips de microsoft i google que m'amenacen de tancar el meu compte de forma imminent, una noia japonesa que ha quedat meravellada del meu esguard quan m'ha trobat per internet, admiradors anònims.

Darrerament m'han escrit per oferir-me un milió i mig d'euros per part de la comissió europea per compensar-me com a víctima de scam, propostes indefinides que volen concretar si accedeixo a respondre.

La signatura de tots aquests missatges és el seu format estrafet i la ridícula credibilitat que traspuen, però es basen en la mateixa tècnica de les xarxes d'arrossegament. Tu llença ben endins i ben fondo, que algun despistat arreplagaràs. 

La cosa però es pot tornar més inquietant quan no siguin boots estúpids els que generin aquests missatges, sinó la mateixa intel·ligència artificial que daurarà encara més i pot fer dignes de credibilitat subtils ofertes que persegueixen el mateix objectiu d'entabanar-nos.

En tot cas, són el darrer execrable racó d'aquest univers virtual pútrid i tòxic que hem creat entre tots plegats, l'exercici suprem de despersonalització gomosa i absurda que, solemnement, ignoro.

En aquest sentit, m'he proposat pel que em resti de vida procedir a una progressiva desdigitalització, per la qual ja he aconseguit rebre una quantitat ridícula de whassaps i missatges email dirigits per persones reals i aconseguir, oh! fita contracultural però infinita!, deslliurar-me algun dia del mòbil i tornar a esciure cartes de la meva mà i puny amb tinta indeleble sobre un paper reaprofitat que posaré en un sobre on hauré enganxat humitejat per la meva llengua un humil segell. 

Lletgisme

  Fa un cert temps tot glossant l'indòmit i verborreic president dels Estats Units vaig treure a passejar el concepte de lletgisme, una mena de corrent artístic que utilitzava la lletjor de les seves obres com a mitjà d'expressió artística. No entraré en la valoració i apreci que això pugui generar. El lletgisme tenia una funció provocadora i no cal anar massa lluny per trobar algun exemple. De forma discutible es pot considerar com una manifestació de lletgisme les escenes en què alguns protagonistes salten pels aires en la lloada pel·lícula Sirât. En aquest cas jo podria objectar que es tracta d'un discurs narratiu inserit en una envolcall estètic de so i fotografia que li dona una coherència fora del que algun crític ha titllat de provocació gratuïta.

A diferència d'aquesta recerca explícita de la lletjor, el Trump i el seu entorn practiquen un lletgisme igualment explícit però sense cap consciènca ni propòsit secundari i que deriva necessàriament en una banalitat i un kistch que primer pot fer riure però que esdevé sinistre i glaça el somriure. Té una clara analogia amb les expressions suposadament artístiques que van néixer a recer del nazisme. No ha sobreviscut res i qui mira les processons i fastos nazis de l'època, el mateix disseny de les seves posades en escena, no pot fer res més que esgarrifar-se per la manca de sensibilitat artística, d'una mínima bellesa o gust que el temps molt sàviament ha posat en el seu abjecte lloc. I ara només és objecte d'anàlisi pel que és sense que hagi llegat res de profit a la posteritat. Només ha llegat allò que va néixer a redós i com a reacció a l'immens patíbul que va significar el nazisme però que no es pot identificar com expressió artística del mateix. Una cosa semblant es pot dir de l'època soviètica, productora d'un kitsch a voltes ridícul, massís, orgànic i despullat d'ànima. Però la utopia comunista sí que va permetre créixer no poques manifestacions magnífiques en el món de les arts pictòriques (Kandinsky), la música (Prokofoiev) o el ball (Nureyev, però que va acabar fugint de la llossa soviètica). Tot fa sospitar que tot això va sorgir no gràcies, sinó malgrat el comunisme soviètic.

I pel que fa al nazisme hi ha una notable excepció, crec que l'única, en els documentals de Line Riefensthal, El triomf de la voluntat on va documentar artísticament el congrés del partit Nazi a Nuremberg el 1935 i el documental Olympia sobre dels  Jocs Olímpics del 1936 a Berlín. Ambdues obres van revolucionar el cinema, encara que ens pugui semblar repugnant, sobretot el primer com a eficaç eina de la propaganda nazi. Però tot i així, la visualització actual de El triomf de la voluntat permet trascendir aquest objectiu primari i de arriba a traspuar tot allò que de terrorífic anunciava el naixent règim hitlerià. En aquest sentit el documental El triomf de la voluntat  s'ha trascendit a ell mateix i en certa manera ha redimit la Riefensthal (un personatge que a mi em fascina) a més del llegat artístic que en sí mateix representa com a revolució de les tècniques cinematogràfiques. Jo penso, en benefici d'aquesta dama, que es va centrar en l'aspecte purament artístic de l'obra desplegant tot el seu immens talent sense reflexionar sobre el que estava realment filmant. Si el mireu ho entendreu enseguida. Em queda el dubte legítim si Leni Riefensthal era conscient que anava a llegar una imatge tan crua i abassegadora del que anava a esdevenir l'alemanya nazi. 

El que sí tenia aquest propòsit va ser el pintor Francisco de Goya y Lucientes. Els seus retrats de la família reial espanyola, els borbons de finals del XVIII i primeres dècades del XIX són d'una subtil crueltat que podria qualificar d'exquisida. Que ell mateix es permetés de reflectir amb tanta lucidesa la buidor, lletjor i estupidesa d'aquests personatges reials i ells mateixos el paguessin i pengessin aquests quadres a les galeries dels seus palaus ja dona una mesura de com d'ignorants i orfes de llums eren.  Només els infants se'n salvaven, en un acte de respecte i honestedat de Goya amb ell mateix i el seu art que és el que el fa gran, tan gran, en tota la seva obra. 

Tornant al Trump i companyia, no hi ha cap posada en escena, manifestació verbal, o qualsevol cosa que facin que no estigui amarada d'aquest lletgisme inconscient i, per tant, pertorbador. Proliferació atapeïda de banderes, posades en escena que busquen la pompositat i esdevenen xarones i ridícules, una pobresa d'expressió verbal feridora que no té embuts d'exposar una ignorància aclaparadora fins i tot pels no anglòfons i que no pot dissimular la íntima incomoditat dels que hi participen. Si hem de considerar que el llenguatge, tant verbal com no verbal, és un reflexe del món mental ja diu tot el que no és capaç de dir. El  daurat s'aplica  tot arreu (edificis, sistemes de defensa, construccions, decisions) i l'imatge d'òliba emmurriada que aprofita per penjar on sigui faria riure si no fos pel poder que té aquest home. Tinc la certesa que si Goya visqués en faria una obra d'art múrria com la dels Borbons que el  mateix personatge penjaria alegrement a la seva sala oval i restaria pels segles com a testimoni de la seva profunda, trista, i patètica estultícia.

Una estultícia que arriba a promoure un engendre tan infecte des de tots els punts de vista com el documental de la seva dona, que alguns qualifiquen de misteriosa i críptica però que jo simplement penso que no hi ha res més que una façana no gaire diferent del cartró pedra. Sembla que ho amagui tot perquè no hi ha absolutament res a amagar. Escombraria daurada, n'ha dit algun crític. Només servirà per llegar una mostra  més de l'horror estètic que representa aquesta trista etapa on no falta la submissió llepaculista d'elements de tots els estaments polítics, socials i, evidentment, econòmics.

Com ha ocorregut a posteriori amb el documental de la Leni Riefensthal, tot això ens podrà resultar inquietantment premonitòri amb una mirada retrospectiva d'aquí uns anys, segons com vagin les coses i després d'haver provocat innombrables sofriments gratuïts. El que no hi ha cap dubte és que el llegat artístic serà, no cal ser profeta, absolutament nul i estèril.

Qui ignora la història, no sap llegir el present.

P.D: Sóc conscient que amb aquest post m'arrisco a que no em permetin entrar als Estats Units en el cas que se m'acudeixi anar-hi, però prefereixo mil vegades la meva llibertat d'expressió encara que això no importi gaire a ningú. 

La Candelera 2026

  Quasi cada any per aquestes dates escric una entrada sobre la candelera. I ara en sé la raó secreta i així la declaro solemnement a qui em vulgui llegir: l'any comença amb la festa la Llum, la commemoració de la presentació de Jesús al Temple quaranta dies quan es donava per tancada la purificació ritual de les dones jueves després d'haver parit. A més de la reivindicació d'una festa que està caient en un cert oblit (diria que és més aviat ignorància), em captiva sobretot el seu senzill però diàfan sentit. La conjunció del pas dels dies en què s'escau la festa de la candelera,  la llum tènue  però persistent d'una espelma que es commou per un bri d'aire sense apagar-se,  no són cap casualitat.  Per aquestes dates es percep l'allargassament del dia, hem deixat enrere l'atmosfera moribunda i apaivagada del cor de l'hivern i el sol s'imposa amb cautela, però definitivament sobre la tenebra de la nit: els capvespres s'eixamplen cada vegada més tard i les matinades desperten els núvols de rosat fulgurant cada vegada més d'hora. La nit recula . És un invencible pols còsmic, el grinyol sord dels eixos de la terra al voltant del Sol. L'aire és jove i encara que sigui fred s'amara d'una frescor naixent, anuncia noves olors i nova vida  i porta la  remor de la primavera que cabalga encara lluny. Ja he sentit els primers gafarrons refilant dalt dels arbres nus. Diminuts ocells estarrufats que més que cantar sembla que s'esgargamellen enfilats dalt d'una branca esquelètica, només poblada de borrons amatents per esclatar. Els és indiferent el brogit del trànsit ni que aquest any sigui especialment fred i humit. Els gafarrons ensumen l'avenç de la llum que és indefectible i perseverant. També he sentit el refilar d'una merla contra el blau fosc i metàl·lic que precedeix l'aurora. Un so solitari que navega en aquest espai ingràvid i expectant que amb prou feines anuncia el dia. Ambdós ocells senten l'impuls ancestral d'aparellar-se i reproduir-se, perllongar la vida més enllà d'ells mateixos com individus. Richard Dawkins en feia una lectura  descarnadament materialista d'aquest comportament en el seu llibre "El gen egoïsta". La tesi era que com a individus no comptem per res, si no és en funció de transmetre els nostres gens que de forma cega  pretén perpetuar-se sense cap altre propòsit. L'organisme és un mer recipient d'una voluntat orba, una voluntat que ni tan sols es pot dir com a tal perquè no hi ha cap consciència al darrera. La merla i el gafarró, i per extensió tot ésser viu, són instruments d'un monstruós engany.  El Josep Pla valorava els ocells d'una forma igualment sòrdida però més disfressada literàriament parlant. Escrivia, a "Viatge en autobús", que considerava els ocells rèptils emplomallats i que per tant no es podia desempallegar de la mateixa aprehensió que un llargandaix li produïa (i una iguana suposo, si n'hagués vista mai una, que l'hauria fet fugir tot fent volar la seva boina). I certament, només cal recordar el famós fòssil retorçat de Archeopetrix (una mena de llargandaix emplomallat) del museu d'Història Natural de Berlín per assentir que l'escriptor empordanès no anava molt equivocat. La mateixa lectura es podria fer del pas subtil però decidit cap a la llum que simplement s'explica  per les lleis cegues de la física que fan que els cossos celestes giravoltin. Tot i així, observant l'esforçat menut gafarró sobre un esquelètic arbust poblat de borrons i la merla refilant a trenc d'alba em preguntava quina necessitat té el gen de crear una estampa tan simple i bella just quan la llum comença a obrir-se camí a través de la fosca. I d'on ve l'arrobament que em fa sentir l'anunci precoç de la primavera.  Perquè la nostra mateixa capacitat d'embaladir-nos-hi fa de mal acceptar que respon a la sorda pervivència de qualsevol gen. Simplement és incomprensible, com deliciosament indesxifrable és la realitat si hom es para a mirar-la una mica de lluny. I que el mateix hàbit d'escriure i donar nom a les coses encén una llum  que també s'obre via indefectiblement sobre l'aparent i absurda foscor del món. Un ble que dubta però es nega a apagar-se.

 Definitivament, no crec que hi hagi cap altra data en l'any com aquesta, on es percebi el grinyolar dels batents de l'any que giren i passen pàgina al pròleg joiós de la primavera.