Sobre la responsabilitat personal

  Crec ja haver escrit alguna cosa al respecte, però hi torno empès per l'actualitat rabiosa del problema d'accés a l'habitatge. Així planerament, sembla que hi ha dues formes d'afrontar el problema. Un és a través de la liberalitzacio del sector que, segons en conclouen els ideòlegs, provocarà un dinamisme espontani del mercat que es traduirà en una oferta adequada d'habitatges i, per les lleis divines del mercat, en una baixada de preus que els ferà alhora accessibles. La segona opció és la regularització, l'intervencionisme del mercat per limitar per llei els preus abusius, penar l'utilització de les propietats per un ús que no sgui el de donar residència permanent i invertir en la construcció d'habitatge públic i protegit i per tant fora de l'encalç de les lleis de la demanda i l'oferta. Es vol aconseguir el mateix resultat, augmentar l'oferta i alhora abaixar-ne el preu. Entre ambdós pols hi ha molts matisos i gradacions, discussions tècniques i interessos més o menys amagats, però allò que tenen en comú és que el·lideixen qualsevol responsabilitat individual. No esperem mai que, espontàniament, tots els ciutadans convinguin de retornar a les cases, pisos i apartaments l'antiga acepció de llar, un lloc sagrat que no pot estar subjecte al mercadeig degradant. En altres paraules, que els propietaris decidissin, així, de forma espontània  posar a lloguer un pis a 800 euros, encara que el mercat els digui que en pot valdre 1500. I que aquesta actitud fos reconeguda com a virtuosa. És un pensament utòpic, ho sé, però no irreal. Els antropòlegs poden descriure moltes pràctiques dels anomenats pobles indígenes basades en aquesta lògica, on el reconeixement social, l'acceptació de la comunitat, l'assumpció de certs tabús que poden ser difícils de desxifrar a simple vista promouen o impedeix actituds i pràctiques que posen en perill el col·lectiu. Recordo que entre els Boiximans ja practicaven l'ostracisme molt abans que els grecs atenencs li donessin un aire formal per exorcitzar qualsevol líder autocràtic o tirania.  El nostre sistema, que oscil·la entre al capitalisme i el socialisme més o menys desdibuixat, exclou d'entrada la possibilitat d'un canvia global basat en  la iniciativa individual. Considera que tots som individus empesos per afanys més o menys egoïstes o individualistes que cal aprofitar, o modular i regular. O bé mitjançant una lògica utilitarista que acabi beneficiant la societat (com seria la teoria que com més gent rica i més rica sigui, aquesta riquesa devessarà en la resta de ciutadans amb menys sort), o bé limitant aquestes inclinacions mitjançant lleis i regulacions per aconduir-les cap el bé comú. No hi ha en cap dels dos casos cap reflexió en termes de moral o justícia individual. 

 A mi m'agrada recuperar la idea que ja havia llençat per aquí que posar preu a les coses en modifica el valor, basat en la vàlua intangible que representa una llar: un lloc on arrelar, fer créixer un projecte vital i teixir comunitat. Quan l'habitatge es va convertir en un valor subjecte a especulació la vàrem cagar tots plegats. I va ser una decisió política del primer govern Aznarià en liberalitzar el preu del sòl i va capgirar el concepte de llar. No érem conscients cap on ens duria aquesta voràgine. Al voltant d'aquest trànsit meliflu s'ha entreteixit tot un sistema del qual en som més o menys còmplices. Per exemple, quan parlem de fons voltor sembla que siguin carronyaires vinguts de no sé quin ferèstec país. Però molt probablement conscients que els nostres estalvis segurament beuen dels beneficis d'aquests fons que només fan que utilitzar-los per fer-los créixer en un bucle pervers, tal com implícitament els ho hem manat. Encara que sortim al carrer a protestar contra el desnonament de la Maricarmen. I que sigui socialment acceptable que ens poguem convertir en uns escanyapobres mentre la llei del mercat ho trobi acceptable. Si no escanyo jo, escanyarà un altre.  Si no sóc prou tanoca per no aprofitar els beneficis d'un pis turístic, perquè l'he de posar a disposició d'una societat que no m'ho agraïrà i fins potser em tractarà de tonto? Al final, tot plegat també té una conseqüència de desollorigament social en què ens explotem recelosament entre nosaltres, ens degradem.  Però sobretot perquè amputem el progrés, la perspectiva de futur digne dels qui han nascut o naixeran després de nosaltres que, temo, no parlaran gaire bé de nosaltres. He entomat aquesta expressió directament de l'Odissea d'Homer, on els personatges estan seriosament preocupats, i ocupats (de fet és el seu motiu per assaltar Troia) per com passaran a la posteritat. Ara això ens importa un rave, el present i el benefici immediat és el que sembla importar, i si no és així, se'ns fa molt difícil sortir del que avui dia es diu mainstream, o abans nedar contra corrent. Definitivament,  els que naixeran després de nosaltres no parlaran gaire bé de nosaltres si és que en volen parlar. 

Enamorats del foc

  Un vespre de fa unes quantes setmanes em vaig quedar badocant  mirant un documental sobre la implosió d'un submiarí comercial que oferia un viatge selecte fins les despulles del Titànic. Per pujar a l'andròmina claustrofòbica calia pagar  mig milió de dòlars. Hi havia sis places comptant el capità, que era el mateix fundador de la insòlita companyia que oferia aquest selecte i estrambòtic destí turístic. La tripulació va ser esclafada en l'abisme oceànic, sembla que d'una manera instantània. O això es vol creure. El documental tractava de tota la cadena d'errors provocats per l'ambició humana que va dur a un viatge sense garanties i sense retorn. No aportava gran cosa, entrevistes enllaunades, imatges d'arxiu i esquemes i videos generats per intel·ligència artificial per un fet que jutjo en els extrems del tragicomisme. Però després dels anuncis va empalmar amb un altre documental inesperat però molt més interessant, tant en la factura tècnica com en el contingut fins el punt que si jo fos professor d'una escola audiovisual posar ambdós productes en paral·lel per exemplificar què és una bona producció i què una porqueria per fer perdre el temps. Aquest segon documental es titutla "Enamorats del foc", i tractava sobre la vida de la la Katia i en Maurice Kraff, una parella de vulcanòlegs francesos units pel seu amor als volcans. Més que amor, penso que era una fascinació insaciable. El documental es beneficia del fet que la principal tasca que feia aquesta curiosa parella era documentar amb fotografies i vídeos l'activitat en primera línia dels volcans actius. I quan esmento primera línia, em refereixo a endinsar-se dins la boca de cràters escumejants de foc i aproximar-se a rius de lava sobre superfícies ardents. El seu treball era conceptualment senzill. Quan sentien parlar d'una erupció o indicis d'aquesta erupció, es traslladaven a qualsevol racó del món i s'endinsaven tan endins de la bèstia com era possible. Manifestaven una autèntica indiferència davant la possibilitat de morir esclafats, carbonitzats o pulveritzats. Formava part de la seva professió, ho acceptaven i no podien imaginar una altra vida. Vivien d'aquest treball, de la feina divulgativa i científica i una mica d'aquesta aura temerària que es van crear. I certament, la visió del documental dona vertigen en no poques seqüències. No hi ha hagut mai ningú que s'hagi aproximat mai a un volcà en activitat, en plena erupció, com ells. A més, no es pot adduir que les imatges hagin estat preses amb l'ajut de la telescopia. Es veu clarament que només es podien obtenir de primera mà i a pocs metres d'on hi havia la surgència sulfurosa, el riu impetuós de lava o els esclats de pedra incandescent. En alguns punts semblen quasi enjogassats evitant ser encalçats per les bombes volcàniques, com quan varen plantar la tenda en el Anak Krakatau (literalment el Krakatoa petit o fill del Krakatoa) en plena erupció, el con volcànic emergit de la caldera que va deixar l'explosió del famós Krakatoa el 1883 que diuen que va enterbolir l'atmosfera uns quants anys. La pregunta que se'ls fa de forma reiterada és perquè. I la resposta mai deixa de ser clara. Com he dit, només s'explica per una fascinació insaciable que fa impossible imaginar-se una altra manera de vida que a més comparteixen amb una intensitat que els va portar a consumir-se, literalment, un al costat de l'altre. I això va succeir als peus del volcà Unzen de l'illa japonesa de Kyoshu (curiosament no lluny de Nagasaki on va caure la segona bomba atòmica, una altra catàstrofe gens natural) el 1991. Una allau piroclàstica els va engolir, volatilitzar, un al costat de l'altre mentre, sense cap mena de dubte, diletaven fins el darrer instant per captar aquest bàrbar fenòmen de pedres, pols i cendres incandescents que baixa bramulant d'una muntanya que s'esfondra. Em pregunto què es varen dir quan varen ser conscients que, en aquella ocasió, ja no se n'escaparien. T'estimo? Adéu amor? Es van sentir feliços en la imminent consumació final? Tot mirant el documental semblaria que aquella era la mort, la fi desitjada. La comunió definitiva, la sublimació total, sobretot física,  a l'estil Wagnerià però sense música, només el bramul tel·lúric i esborronador del volcà esfondrant-se. 

Glaceres

  Hi ha dos fenòmens geològics que susciten una particular fascinació. El primer són les erupcions volcàniques. El segon les glaceres. Probablement perquè, al marge de terratrèmols, són agents que podem observar en una escala humana, apreciar  com actuen i evolucionen. Particularment les erupcions volcàniques que poden ser sobtades i destructives i generen muntanyes en un temps abastable en una vida humana. Les glaceres són més pausades, encara que no estan exemptes d'exabruptes com el despreniment recent d'una llengua que ha provocat l'apocalíptica esllavissada al Nepal amb un nombre incomptable, mai s'arribarà a saber del cert, de víctimes. 

La primera vegada que vaig atansar-me a una glacera va ser al Massís de la Maladeta. Pujava amunt des de la Vall de Benasc. Veia enllà la massa de gel ombrívola penjada entre les roques, aïllada de qualsevol altra acumulació de neu (érem a mitjans d'estiu), que li donava un aire d'ésser vivent que pretenia avançar més enllà del límit de les neus perpètues. Vam arribar al seu front, un gruixut llenç de glaç pur, solitari i persistent, solcat de petits rierols que devessaven aigua cap a la vall. Les geleres s'expliquen per la particular física de l'aigua que s'acumula en forma de neu any rere any en la zona d'innivació perpètua, es compacta en un cicle de 6 o 7 anys en diferents capes per pressió i comença a circular de forma plàstica muntanya avall creant un parsimoniós i aparentment estàtic riu de glaç que pot atènyer quilòmetres enllà de la zona d'alimentació i centenars de metres de gruix en alguns casos. 

 Després ja vaig conèixer altres glaceres del Pirineu i fins les he creuades. La d'Ossoue al massís del Vignemale, l'única que encara es pot considerar que té una llengua, la del Mont Perdut, penjada en l'abisme com si hagués de lliscar-hi en qualsevol moment i on fins no fa molts anys encara es desprenien veritables seracs. Totes ridícules tan ridícules ni serien esmentades en una cartografia si les comparem amb els majestuosos rius de glaç dels Alps. I ja no esmento altres serralades més elevades o Groenlàdia. Entrar en el domini d'una glacera, encara que sigui quasi residual com les dels Pirineus infon un respecte quasi relgiós com si estiguéssim cavalcant el llom d'una bèstia mítica adormida, que de tant en tant grinyola, es somou, s'obre en forma d'insondables escletxes. I no tenen res d'adormides. La seva persistència ha llaurat el paisatge de quasi totes les muntanyes del món i desprès de desaparegudes queda ben palès el seu rastre. Les típiques valles en U, els circs glacials escampats per tota la serralada, les antigues morrenes, i no tan antigues com les que han deixat enrere les dels Pirineus després de l'avançada de l'anomenada petita edat de gel entre els segle XII i finals del segle XIX.  Las glaceres posseeixen una força primigènia, modeladora, demiúrgica i per això ens fascinen.  Hi ha testimonis fotogràfics que fan estremir en comparar les exigües restes d'avui dia. Des de finals del XIX es calcula que s'ha perdut el 95% de l'extensió del gel glacial als Pirineus. I això es pot observar en la mesura humana, potser una cosa inèdita i gens comparable amb les glaciacions pre-històriques que han llaurat el Pirineu.  Fa uns anys vaig passar pel davant de la gelera del Taillon. Tècnicament parlant encara ho és, però es podia resseguir perfectament la ràpida retirada, ara ja només uns pocs centenars de metres arrecerats al peu del cingle, i havia deixat depositats al terra els blocs de roca que es desplaçaven sobre el seu llom. Com bagatges  abandonats per una corredissa de gent esvalotada. Els blocs enormes, anomenats bulders, que es troben abandonats enmig de valls o en antigues zones polars tenen aquest origen. Serem, la nostra generació, espectadors estupefactes de la fi d'una edat geològica.

 El glaç i el desglaç, l'avenç i el retrocés de les glaceres era un fet natural, en el sentit que l'home no hi tenia res a veure. Costa de creure fins on han arribat. Jo m'entretinc, quan sóc a la muntanya, de resseguir el seu antic rastre, l'emprempta miil mil·lenària de la seva acció. Fins i tot en els massisos muntanyosos del centre del Sahara hi ha vestigis de glaciacions. Al circ de Gavarnie es poden apreciar perfectament els antics circs on naixien les glaceres de les quatre glaciacions de l'era quaternària. Ara, com arreu, només hi ha quatre exigües geleres penjades en els llocs més ombrívols i alçats que es confonen amb una simple congesta. 

Hi ha gent, obsedida pel fenòmen, que cartografia, ressegueix, estudia tots aquestes glaceres agòniques, els gels immòbils en que es converteixen en la fase final en geleres, quan només és glaça estàtic, la congesta que pot sobreviure any rere any i fins i tot declarar-ne la desaparició. Sembla una activitat desesperada. Avui per avui, aquest procés d'extinció té un aire malaltís.  No és natural que en la vida humana siguem testimonis de la fi d'una edat. Es retiren amb tanta rapidesa que deixen ben lluny una evident morrena i la roca esgarrapada, lluent, que el íquen i la intempèreie no han tingut ni temps d'acolorir i els blocs encara estan desbastats, inestables i astorats. I el gel esdevé una llàmina bruta i grisa quasi sense moviment. Provoca una certa commiseració, com si una bèstia mítica expirés a poc a poc i no poguéssim fer res excepte certificar-ne la mort. 

Laura a la Ciutat dels Sants

  En una casa d'estiueig reposa una col·lecció bellament enquadernada de l'antologia de la novel·la catalana. Perfecta per una funció decorativa fins que cada any, quan hi arribo, escullo un dels llibres i el llegeixo. Aquí he descobert (reconec que em fa vergonya no haver-los llegit abans) La Plaça del Diamant de Mercè Rodoreda  i Solitud de Victor Català. I aquest estiu que avui sembla apagar-se amb les seves sufocants calors, Laura a la Ciutat dels Sants, de Miquel Llor. Fins ara pensava que la nostra Madame Bovary, l'arquetip creat per Flaubert, era la Mila de Solitud. La Colometa (el seu nom real és Natàlia, però només es revela a l'inici de l'obra de Rodoreda), té caràcter i personalitat pròpia que no la fa hereva de cap obra prèvia. I ara penso que la Mila també, l'antonomàsia del drama rural.  Ara crec que és la Laura de Miquel Llor on es fa més evident el llegat flaubertià. Però com tots els arquetips, es reencarnen en crostes originals que també els fan únics. I m'ha meravellat la riquesa descriptiva i la profunditat del llenguatge, poètic i eficaç, de Miquel Llor. I, de nou, m'he preguntat com he pogut ignorar una obra així tan de temps. En fi.

 Laura fa una viatge als inferns a partir del seu matrimoni amb un terratinent i benestant fadrí i hereu d'una ciutat que és fàcilment identificable amb Vic. La boira és, en sí mateix, un personatge que entela tot l'escrit i reflecteix l'estat d'esperit, el fat ineluctable que no es pot controlar quan puja, baixa, deixa lluir l'horitzó o ho amara tot sense que els protagonistes es puguin desprendre-se'n. Retrata amb vigoria una societat ordenada i pietosa però que és només cruel i despietada contra una noia de Barcelona amb un concepte ideal i idealista sobre l'amor i les persones. Persones que estan finalment més condicionades pels seus baixos instints disfressats de convencions tàcitament acceptades que deriven vers una hipocresia  assassina que respon amb decisió i violència psicològica contra qualsevol agressió a l'ordre establert com el que representa la Laura. L'obra és un paradigma de la diferència que hi ha en mostrar o explicar. I en alguns capítols jo vaig tenir la sensació de llegir un precursor de Stephen King, de tan terrible, tenebrós, absurd i claustrofòbic. Gent honorable, respectada i apacible, d'ordre i concert com el Tomàs, el marit de la Laura, i la cunyada, la inefable Teresa, esdevenen monstres sense que deixin de ser honorables i respectats per una societat que s'apunta al joc.  Jo mateix tenia una sensació d'ofec quan ho llegia. M'ha semblat molt innovadora, preludi del terror psicològic més modern i un meravellós exemple de com mostrar les ombres dels personatges. Al final, Miquel Llor juga amb la idea del comprensible suïcidi en una Laura que bandejada de tothom i perseguida per la mateixa boira passeja perduda i s'atansa a un pont desesperada. I com a lector ho estava esperant amb cert espant. Però no arriba a emular a la Bovary, com si la seva ploma dubtés i el mateix autor hagi tingut un deix de pietat per la seva filla literària i la salva amb una fugida de la boira i de La Ciutat dels Sants per redimir-se i recomençar la vida sense perdre el seu idealisme. Potser va ser una concessió al tabú del suïcidi d'aquella època o bé va decidir que el llibre seria més acceptable amb un final un xic més dolç. Una dolçor que s'estalvia sense embuts des de les primeres pàgines. 

 Definitivament, fins que no descobreixi una nova perla, la Laura és la nostra Madame Bovary.

Neus

   El setembre arriba amb  remor de decadència, l'estiu està tocat i  l'any enfila el seu recorregut final.  I revifa el record de la Neus. Perquè va morir un mes de setembre enduta per una allau al Mont-Blanc quan tenia just els mateixos 20 anys que jo.  Em sotja un pensament terrible:  si és cert que només pervivim mentre ens recorden, potser seré un dels darrers garants del record de la Neus, de la seva pervivència. En el cas que l'esperança de vida que les estadístiques m'atribueixen es compleixi.  Serà potser que la Neus despareixerà definitivament amb mi? No havia tingut mai aquest pensament entre melancòlic i nihilista. No em sembla digne. Personalment, no penso que sigui només memòria.  La seva imatge pampallugueja com una lluminària perduda entre la boira del temps, encara intensa, potser esbiaixada però salvada de la corrupció que  les vicissituds de la vida li haurien infligit. Serà perquè representa la perduda ingenuïtat d'antany, estroncada de cop per una esllavissada de neu. No van recuperar mai el seu cos. Tenia una cabellera negra, espessa i llarga que encara reposa incorrupta sota el gel i en el record  en una joventut eterna. Malgrat que ens coneixíem de feia no gaire, palpo encara la seva absència. Potser són aquestes primeres tragèdies, quan la mort d'un conegut, un company de la mateixa generació irromp en una edat tendra que ens desvetalla d'un fals son. Aleshores ens comencem a fer adults. Shakeaspeare va escriure que la majoria d'edat no arriba fins que ningú ens hagi traït. La vida també té les seves traïcions que arriben vestides de sense sentit. I l'allau del Mont-Blanc no sembla que en tingués gaire. La notícia em va arribar de forma inesperada i una mica intuïtiva. Només vaig sentir per la televisió d'un accident als Alps i vaig relacionar amb claredat l'expedició  de la Neus al Mont-Blanc. En vaig tenir la certesa immediata. Vaig viure aquella mort en una perfecta solitud perquè ningú del meu voltant sabia res d'ella. El meu entorn era sord i mut.  El funeral, sense cos, va ser a Igualada, on vivia. No recordo un viatge més desllorigat i solitari que el cotxe de línia que m'hi portà. Em sembla que plovia i es dibuixaven tortuosos fils d'aigua en els finestrals de l'autobús,  però crec que són amanits de la memòria. No ho sé. 

La nostra història tenia un estrany paral·lelisme. Ella va deixar la Medicina per començar enginyeria forestal i jo vaig fer el camí invers. Ella va ser arrossegada per una allau als Alps i mesos més tard jo em vaig salvar incomprensiblement d'una estimbada a la muntanya. Pocs anys després vaig visitar una petita placa commemorativa sobre la gespa a l'entrada de l'escola d'Enginyers Forestals, amb el seu nom i els 2 o 3 companys més que s'endugué l'accident. No sé si encara hi és però els estudiants d'ara ni es deuen parar a preguntar-se qui carai eren. Allò de la pervivència i la memòria em retorna, com si m'hi volgués rebel·lar. Al Jorge Luis Borges allò que assumir que tot i tothom serà només oblit li donava una certa serenor. El olvido que seremos, deia. Fa pocs anys vaig engrapar a la tum-tum un llibre sobre les agòniques glaceres dels Pirineus escrit per un tal Jordi Camins. I en el preàmbul esmentava la Neus Carles a qui havia iniciat a la muntanya i com la contemplació dels cims li produïa una incontenible nostàlgia des l'allau. Casualitats o no, potser no seré el darrer garant de la seva memòria. 

 Tenia amb la Neus una connexió fins aleshores desconeguda. On estaria ella si la parca no hagués trencat el seu fil? I potser jo? Ni idea. Potser seria un record pregon sense cap altre significat. O no. En el funeral recordo el seu pare, amb una serenitat astorant, com encoratjava als assistents, la majoria joves, a agafar el relleu de la seva bondat, de les ganes de fer un món més acollidor. O unes paraules semblants. Potser això demostra que no la fa només memòria. Potser conserva tot allò que era autèntic abans que es perdés, que la mentida és l'allau quotidiana de bagatel·les i frivolitats, de corrupció de tot allò que era bo i sincer, de la qual es va salvar. Déu és gelós amb els qui estima i se'ls enduu prompte, diu una dita popular gens nihilista. I què n'hauria estat d'ella? Només puc saber que la ferida dels seus pares ha estat insuperable. Fa anys encara vaig topar amb un germà seu i li vaig fer esment. Va fer un gest com d'història passada, com si no vulgués furgar-hi. Ves a saber, potser sóc jo que tinc massa bona memòria i de donar voltes a les coses com una sínia em retornen i se'm fan constantment presents. Potser aquest és el problema. 

Els morts no parlen. Sentència fatídica i òbvia típica de Kierkegaard  per encetar una de les seves reflexions (com m'agrado quan cito aquests autors). Doncs m'agradaria parlar-hi, com ho havia fet fa tant de temps, i que em respongués ara com m'hauria respost aleshores. Recuperar alguna cosa perduda, explicar-me el que no va poder ser i refer el maleït trencaclosques. 

Doctor Strangelove

  Fa poc vaig visualitzar d'una tacada tres pel·lícules que poc tene a veure entre elles. El último Rey de Escocia, Último Tango en París i Doctor Strangelove. Per cert, la famosa escena de la mantega i les natges entre el Marlon Brando i Maria Schneider, avui dia provoca un condescendent somriure de pensar que motivés aleshores  una peregrinació a la veïna Perpinyà.

Parlaré però, de Doctor Strangelove:How I Learned to Stop Worrying and Love the Bomb, de Stanley Kubrick, traduïda de forma incomprensible a l'espanyol com Teléfono Rojo, volando hacia Moscú. El gran protagonista de la pel·lícula és l'incommensurable Peter Sellers que dona vida a tres personatges, un coronel anglès agregat a una base Nord-Americana que controla els estratègics bombarders B-52 preparats per llençar bombes nuclears quan s'escaigui, el mateix president dels Estats Units i l'inquietat Doctor Strangelove, nazi reciclat en la debacle del Tercer Reich i assessor científic del president. Es tracta d'una de les millors comèdies negres que s'hagin fet mai i potser la millor sàtira de la Guerra Freda. En termes cinematogràfics, la pel·lícula és una obra mestra com quasi totes les dirigides per Kubrick. Els primers plans contrapicats, com es desplaça la càmera  des de plans estàtics a moviments per realçar l'actitud i psicologia dels personatges, els contrapicats i crea una atmosfera a voltes còmica, a voltes claustrofòbica o ambdues alhora. D'aquí va sorgir la inspiració de la icònica imatge del cowboy cavalcant una bomba atòmica en ple descens. Si Senderos de Gloria és potser el millor manifest anti-bel·licista cinematogràfic que s'hagi filmat mai, Doctor Strangelove és un dard contra l'estupidesa humana i que esdevé, més de cinquanta anys després (es va rodar el 1964), de trista i absurda actualitat. No cal gaire esforç per veure-hi emmirallats els personatges que avui per avui acaparen l'actualitat informativa, simples personalitats piscopàtiques, incapaces de fer raonaments empàtics i que semblen més sovint governats per estranyes neurosis que els fan creure que les seves decisions responen a designis divins, destins manifestos o genialitats que escapen a qualsevol judici moral que no sigui el propi. I al final només queda un rastre de profunda estultícia i destrucció absurda i  inútil. 

 A l'inici de la pel·lícula s'avisa que tot el que es conta (addenda imposada probablement per imposició de l'exèrcit Nord-Americà en aquella època)  està lluny de ser real, i que la cadena d'esdeveniments que porten a la catàstrofe nuclear amb que acaba el film estan fora de qualsevol previsió. Vaja, que allò és només una ficció. Però com passa sovint, la realitat supera aquesta ficció i fa fins i tot còmic aquest preàmbul de d'una perspectiva actual. Posaré alguns exemples. Quin tipus de raonament pot portar a l'actual secretari de Defensa dels USA, Peter Hetsegh, a sustentar moralment de continuar el bombardeig de l'Iran perquè les famílies de les quatre víctimes americanes no esperen que les seves morts siguin en va? O que la justificació per enfonsar un vaixell militar Iranià en aigües internacionals que no era cap amenaça directa, enlloc d'assaltar-lo o immobilitzar-lo, era que així era més divertit? Afirmació seguida d'unes condescendents riallades. Com si el centenar i mig de morts escopits a les costes de Sri Lanka no tinguessin pare, ni mare, ni muller ni fills que els ploressin. Quan es perd l'empatia, s'abandona tota moral. I així un llistat cada vegada més increïble de dits i, malauradament fets, mancats de tot sentit. Ni tan sols del mínim decòrum que els salvi d'un futur ridícul.  En els ulls d'aquests personatges (Trump, Hetsegh, Vance, Rubio, Netanyahu, Putin, Kim-Jong-Un...), s'hi pot llegir l'esguard orat dels personatges estrambòtics i absurds de l'obra de Kubrick retrata amb tanta precisió, sorna i crueltat.

 L'obra de Kubrick és intel·ligent, creativa, agosarada. Però per desgràcia  els personatges actuals són ben reals, no tenen res d'intel·ligència entesa d'una forma ampla i integrada, són destructors i tenen el poder de dur a terme els malsons que pot provocar la raó que Goya anticipava en les seves pintures tardanes. No són visionaris com diuen, sinó al·lucinats i la visió que diuen tenir és només una  al·lucinació perniciosa que esdevé un vidriós malson col·lectiu.  Només Kubrick i Goya eren autèntics i malaurats visionaris i em faig la pregunta recurrent de quina obra mestra els hauria inspirat el panorama actual.

 

Sexe transaccional

  Fa unes setmanes va ser notícia l'expulsió de Sudan del Sud d'una dotzena llarga de treballadors de Metges Sense Fronteres perquè s'havien aprofitat de la seva posició per obtenir favors sexuals de dones refugiades de la terrible guerra que assola aquest país, a canvi de menjar. El fet  és doblement vomitiu per la condició de vulnerabilitat de les víctimes i perquè els perpetradors, treballadors humanitaris, estan considerats en l'imaginari col·lectiu com estandards de la nostra moral. Penso però que aquest comportament, justament qualificat com execrable, no és res més que el cimal d'un continuum molt més complexe. Si hi ha una dotzena de tipus que han arribat a aquest límit (igual com fa uns anys també hi hagué un escàndol de la mateixa magnitud en treballadors Oxfam a Haití) vol dir que aquesta realitat reposa en una piràmide d'abusos més o menys flagrants o a voltes tant subtils o en una atmosfera de permissivitat que es fan acceptables. Quan la misèria entra per la porta, la moralitat acostuma a saltar per la finestra. I això és vàlid tant pel o la miserable que no hi pot fer res més, com per l'estadant de la casa a qui se li ofereix un marc on fer allò que, a vegades, no hauria ni somniat que seria capaç de fer. En la seva manifestació més anodina s'estableix quan hi ha relacions asimètriques, i en les més repugnants quan són molt asimètriques. No importa qui pot tenir accés a favors a canvi d'un simple sopar compartit, una coca-cola, un cap de setmana, i fins i tot arribi a auto-enganyar-se per entrar en un joc que voreja la prostitució sense que cap dels que hi participen arribi a considerar-ho com a tal. Aquest és el concepte de sexe transaccional. Una pràctica poliforme, molt sovint acceptada a nivell social, fins i tot inconscient i que es disfressa d'amor romàntic si cal. Hem de convenir que no és res nou. Les relacions de parella com intercanvi més o menys explícit d'un benefici són molt antigues, tant com l'humanitat mateixa, i si s'examina amb acritud no és estrany adonar-se que aquestes es poden basar en la compensació de carències, en la recerca d'estabilitat emocional o econòmica, en el desig de tenir fills. La reciprocitat pot ser més mercantilista del que pensem i l'amor genuí queda barrejat, enterrat o fins i tot exonerat en alguns casos. Si aquesta dinàmica no és estranya en un lloc benestant posem-nos en un escenari d'inseguretat alimentària, precarietat econòmica o fins i tot risc existencial. I en un marc cultural que discrimina la dona i la fa d'entrada més vulnerable. I si a més estem en un estat de guerra o violència social que col·lapsen els estàndards habituals ja tenim un còctel perfecte per qualsevol aberració. Posem pel mig uns treballadors anomenats humanitaris que viuen en la tranquil·litat de tenir un sou, menjar, allotjament, la certesa que podran marxar d'allí quan vulguin i a més a més gestionen l'ajuda que proporcionen a aquestes dones i els seus infants. Infants pels quals les mares estan disposades a fer qualsevol cosa. Jo he conegut no poques prostitutes que viuen exiliades dels seus països per poder guanyar els diners necessaris per pagar el menjar i els estudis dels fills que han deixat a casa. I que no saben res de l'ofici de sa mare. Responen sense vacil·lar que aquest és el motiu pel que es dediquen a això. La temptació encara és més forta si no hi ha un marc punitiu creïble o fins i tot es considera acceptable quelcom que a casa, al país d'origen, no ho seria de cap manera. Creuar el límit i caure en el pendent de la degradació és molt fàcil. En molts indrets hi ha una autèntica "caça" de l'home blanc per part de joves locals perquè significa una benedicció ni que sigui temporal. fins el punt que les famílies encoratgen aquest comportament entre les seves filles. Els destins d'aquest tipus són ben coneguts. Els treballadors de ONGs no n'estan exempts. No entraré en valorar  contradiccions d'altra mena.

Evidentment, el sexe transaccional també es dona entre les societats locals seguint els mateixos esquemes. I explica en gran mesura l aparticular epidemiologia d'algunes infeccions, com el VIH, on la seva incidència l'Àfrica Sub-sahariana és 8 o 9 vegades més elevada entre les noies joves de menys de 25 anys comparada amb els homes de la mateixa edat. En aquesta franja d'edat el control de l'epidèmia és especialment refractari. Aquest fenòmen és objecte d'estudi i ja fa un temps que es considera aquesta població com la clau per controlar el VIH a l'Àfrica Sub-sahariana. A Goma vaig comprovar com el sexe era una moneda d'intercanvi corrent. En les mateixes escoles que haurien de ser refugi els mestres són coneguts com una població de risc d'adquirir al VIH en regions amb elevada prevalença, perquè tenen la terrible combinació de poder i autoritat (aprovar exàmens, donar títols i certificats) i accés fàcil a les víctimes. En altres marcs més llunyans tots sabem el que ha ocorregut durant anys en la indústria cinematogràfica i de ben segur en altres arts escèniques. O més subtilment amb l'eclosió del fenòmen del sugar dating o sugar daddy en el nostre entorn. 

Tot plegat pot donar lloc a un conúndrum de situacions vidrioses, on allò que està bé o malament esdevé fluid fins i tot en les  més vergonyoses circumstàncies. Jo he vist quasi de tot, des de les prostitutes que malviuen pels seus fills (han de ser les primeres en entrar el Regne del Cel, si parléssim en termes evangèlics), homes blancs en la seixantena i setantena acompanyats amorosament de noies adolescents, (i també la situació inversa encara que aquesta em mereix molta més condescendència), treballadors humanitaris alliberant la seva llepolia sexual amb permissiu llibertinatge, noies embarassades per turistes passavolants dels quals no en sabran mai més res (i el turista tampoc del seu fill), prostíbuls sòrdids que tenen per clients aquests mateixos turistes, i abusos sistemàtics a noies menors d'edat que viuen al carrer per part de locals, expatriats i agents d'agències humanitàries internacionals. I entremig tot el ventall de relacions transaccionals molt sovint inconscients que us pogueu imaginar.  Allò comú és que esdevenen acceptables, facilitat per l'anonimat relatiu, la seva normalitzaicó i tot plegat fa que emergeixin petits i grans monstres dintre nostre. És molt fàcil entrar en una deriva moralment dubtosa en que s'exposen les contradiccions del suposat alliberament sexual. Però la perdedora, la vulnerable és quasi sempre la dona.