Redempció

  Per múltiples raons m'ha vingut de gust visitar aquest concepte. A part d'algunes circumstàncies personals, s'ha escaigut que he tingut l'immens privilegi d'assistir a l'òpera Parsifal, de Richard Wagner, al Gran Teatre del Liceu de Barcelona. Una ocasió per immergir-me en l'esperit de l'obra, que pot resultar interminable. Sempre faig la broma que les obres de Wagner es poden resumir en un tweet, semblant a les quatre notes que defineixen els seus grans temes musicals. Però és prodigiós com a partir d'aquesta senzilla trama, o d'aquestes quatre notes, ha bastit una sèrie de monuments musicals, operístics, teatrals, poètics, d'una profunditat insondable (i durar 4 o 5 hores). El més reconegut director d'orquestra de Parsifal,  Hans Knappertsbusch, li va dedicar la vida. Fa bo aquell concepte que la creativitat no és tenir moltes idees, sinó saber fer créixer una de sola. 

El Parsifal toca aquest concepte que avui dia sembla llençat a l'armari dels vells utensilis inservibles, la redempció. Probablement perquè reconèixer-lo implica la necessitat d'aquesta mateixa redempció, d'una sortida a les limitacions profundes que ens marquen com a homes, a la ferida amb que semblem néixer o les mateixes que la vida ens infligeix o ens infligim. Som éssers mancats, profundament mancats, i avui dia reconèixer aquest fet i fins i tot que no ens és possible superar-ho no sembla una actitud massa de moda i fins i tot políticament incorrecte i que pren forma amb la xaronada que hem d'alliberar-nos del sentit de culpabilitat judeo-cristià (encara espero algú que m'expliqui què vol dir això amb certa consistència i no recorrent a tòpics tronats). Tampoc parlo del simple i tòxic positivisme (allò tan imbècil que si vols pots), sinó, per exemple, d'una ànsia de plenitud i perdó que sembla que mai hagi de produir-se i que no depèn de nosaltres. La sensació de viure exiliats en un món on tot és inconnex i sembla mancat de sentit amb el que necessitem reconciliar-nos. Doncs d'això va el Parsifal, i a fe que la seva música arriba, com a mínim, a posar la qüestió de forma crua i amorosir-la, com fa tota bona obra d'art. I no és simplement un exercici terapèutic, un altre horrorós clixé que es posa a qualsevol cosa que ens faci bé, sinó un reconeixement d'aquesta mancança i sobretot que ens permet compartir-la entre els que vam oir i contemplar el Parsifal al Liceu. Encara tanco els ulls i em deixo bressolar pel preludi, buscant aquesta redempció.

Passant a un altre registre, ja he revisitat en aquest blog algunes vegades el que em sembla el millor còmic mai publicat, Tintín al Tibet. La intra-història d'aquesta magnífica obra també és una recerca de puresa, de redempció de Hergé en un període en què va trencar amb el bon xicot boy-scout que és on va néixer el Tintin. La predominància del blanc, la puresa del budisme, el valor d'allò que és bo simplement perquè és bo sense cap càlcul utilitarista, recuperar el triangle virtuós de Veritat-Bellesa-Bondat. I encara una altra pel·lícula que també em tomba bé, i que em va impactar perquè la vaig veure en una edat molt jove, quan no existien ni internet, ni netflix ni res, i anar al cinema era un esdeveniment i acabo de remirar. Parlo de La Misión on es combina, com en una obra que també pretén ser total, com les òperes de Wagner, un esplèndid guió, una meravellosa fotografia i l'extraordinària banda sonora de Ennio Morricone reblat per les actuacions de Robert de Niro, Jeremy Irons i un joveníssim Ian Neessen. També hi buscava una redempció en el drama de dos jesuïtes, impel·lits a adoptar dues posicions antagòniques però que els porten a la mateix final, una mort violenta, però que de la que no poden escapar si segueixen la seva consciència, si volen sentir-se redimits, o reconciliats amb la realitat que és una mena de redempció. 

Fugir d'aquesta necessitat és com fugir d'estudi, i només pot portar a una vida condormida. Aquest és el drama...

Presoners de la història

  Per Sant Jordi he defugit els llibres dels autors anomenats mediàtics (acostumen a decebre'm, tot s'ha de dir), i com sempre, deixo que un llibre em trobi a mi. En aquest cas va ser Prisioneros de la Historia, de Keith Lowe que dubto que trobi ningú més que se l'hagi llegit o hi hagi parat atenció. Té una mescla que a mi em captiva sempre, la barreja d'una erudició expressada de forma planera i aplicada a uns elements comuns, de manera que ens permeten fer una lectura innovadora de la realitat. En aquest cas és una anàlisis, fins un cert punt personal i subjectiu però molt i molt ben fonamentat i subtil (es nota l'erudició d'un historiador especialista en la Segona Guerra Mundial), de monuments sobre aquest període. La conclusió és clara, les lectures que fem de qualsevol bé amb una càrrega simbòlica o patrimonial poden ser molt més complexes, profundes i ambigües del que podríem suposar d'entrada. La història i la perspectiva que n'anem agafant fa fins i tot que aquestes lectures canviïn a voltes ben lluny de la pretensió dels autors del monument. O sovint deixen traspuar intencions ocultes que ni el mateix executor n'era prou conscient deixant-lo en evidència. Els passa com amb les bones històries, que un cop publicades (que vol dir exposades al públic), en perden el control i actuen autònomament on ens hi projectem i llegim coses que ni el mateix autor hauria imaginat. I molt sovint posant en relleu contradiccions que oscil·len entre la ironia i l'atrocitat. El tret comú és que tots aquests monuments (n'hi ha de tota mena, mausoleus, paisatges, espais de memòria, museus, relíquies de catàstrofes etc.), és que són presoners d'una història que precisament els empresona i els fa parlar més del que s'havien proposat. El que més m'ha sobtat ha estat que molts monuments que tothom consideraria respectables, amaguen idees inquietants o no tan pures com voldria una lectura superficial. O la lectura "oficial".  A tall d'exemple esmentaré la cúpula atòmica d'Hiroshima que té una segona intenció de recrear el Japó com una víctima que ha expiat el seu passat i està obligat a renèixer (passant de puntetes la seva culpabilitat), l'estàtua mastodòntica de Mayanev Gurman a Stalingrad per commemorar la batalla més atroç de la Segona Guerra Mundial que obvia la incompetència i menyspreu per les vides dels generals russos pels soldats rassos o la pintura que presideix la sala del Consell de Seguretat de la ONU que atesa la seva efectivitat i funcionament ha esdevingut una paròdia del que havia de ser aquest organisme. O com els nord-americans tendeixen a fer memòria de la Segona Guerra Mundial en termes heroics i quasi mítics obviant tics i episodis no tan gloriosos (a mi sempre m'ha provocat horror que es concebís la idea de bombardejar, fer desaparèixer el mapa sense més dues ciutats senceres amb les seves mares, infants, civils pacífics sobre els que va caure l'horror atòmic i es van fulminar, literalment, en pocs segons). 

 També el llibre m'ha escollit en el moment precís que hi ha tot el batibull entorn del ex-Valle de los Caídos, ara de Cuelgamuros (no sé quin dels dos noms sembla més sinistre, la veritat), que es vol desideologitzar en nom d'un suposada memòria històrica. Aniria bé que els que participen d'aquest maquillatge llegissin el llibre si més no per fer-ne una lectura adequada que és el que finalment donarà valor a un monument, sigui quin sigui el valor que li atribuïm i la lectura que en fem. Per tant, també, la simple "desacralització" d'un espai o la retirada, directament, d'un d'aquests epitafis de la història, cal que es pensi amb cura perquè pot tenir l'efecte contrari: una ideologització i sobretot, de prendre punts d'ancoratge amb la memòria col·lectiva i la nostra pròpia història per vergonyosos que ens semblin. 

En aquest sentit, m'ha fet pensar en el procés de culpabilització o criminalització que té lloc respecte als fets de la Guerra Civil. Ens és sempre més senzill pensar en termes de bons i dolents, de traçar línies concretes que ens orientin sobre on està la raó i allò legítim. Fa un temps vaig llegir uns quants dietaris de ciutadans corrents durant la Guerra Civil, editats en forma de llibre. Es percebia ben bé la transició des de l'eufòria bel·licista per derrotar l'alçament, fins el cansament final en que el desig imperant és que tot acabés, fos com fos, guanyés qui guanyés, però acabés. Només així es pot entendre la plàcida entrada de l'exèrcit Nacional a Barcelona. Una ciutat genuïnament rebel que veiés un perill d'aniquilació davant aquesta força s'hauria convertit en un fortí. Fa de mal recordar que tota resistència a la dictadura de Franco va ser més aviat residual i intrascendent per molt heroics que ens semblin el grapat de maquis, i que només va ser seriosa quan es va produir un canvi generacional i en aquest cas els vents de la història bufaven a favor. També és diferent la visió dels bàndols quan la tragèdia va mossegar una família de forma absurda, sigui per un afussellament indiscriminat per part d'anarquistes o en l'altre bàndol. 

La llei de la memòria potser hauria de preservar certs símbols i monuments, i més aviat atiar l'estudi i interpretació del que deien abans, i el que ens diuen avui. Com els ha ocorregut a alguns monuments analitzats en el llibre que ha motivat aquesta entrada, el temps els ha posat simplement al lloc que els pertoca sense que calgui demolir res. Alguns, fins i tot, han derivat en caricatura, d'altres, ens permeten entendre què pensaven, sentien i com es projectaven els protagonistes dels fets que volen recordar. 

Teseu i el laberint del Minotaure

 Aquesta setmana eren les jornades literàries a l'escola dels meus fills. Van demanar pares voluntaris per explicar contes i m'hi vaig presentar. Vaig escollir uns contes sobre mitologia grega, adaptats i il·lustrats per a nens, entre els quals ells (nens de 3r i després de 5è), van escollir la història de Teseu i el laberint del Minotaure. Va ser una experiència preciosa. Primer, perquè em va permetre vagar per l'escola durant l'horari lectiu i respirar l'aire i l'ambient d'una escola de primària. És una de les grans creacions de la societat humana, les escoles. Quina emoció sentir com hi palpita la vida, s'hi acull i es fa créixer els infants en tots els aspectes i com s'hi remouen, inquiets com peixos en una alegre peixera. I com es remouen els records davant els sorolls i olors de les aules. Tots reconeixerem que el pas per l'escola ens impregna tota la vida i em fa preguntar en quin punt ens vam tòrcer i vam perdre la espontaneïtat, la innocència i la creativitat que ho amara tot en aquest espai. Em sembla un paradís perdut i no entenc com no li donem tot el valor que mereix. També entenc com de cruel i determinant, en un sentit negatiu, pot ser quan aquest espai esdevé l'escenari d'abusos o d'un acolliment defectuós. No cal esmentar el bullying, els abusos de qualsevol mena o haver-se creuat amb un professor/a que no mereixia que tingués al càrrec cap nen. És com si robessin l'espai de paradís que aquesta vida ens té reservat a tots. I alhora com és d'important que en aquesta etapa se'ns creuïn pel camí les persones adequades. 

Al marge d'aquesta reflexió, la història que vaig explicar va ser un encert. I haver-ho de fer als nens primer de 8-9 anys i després als de 10-11 em va obligar a repensar-la i redescobrir-la. No em vaig limitar a contar-la, sinó a explicar qui eren els grecs que se la van empescar, què significava i perquè un text que es va generar fa més de quatre-mil anys encara ens pot resultar tant actual. En definitiva, vaig intentar ensenyar a llegir, que no és simplement saber desxifrar una gramàtica. Per exemple, Teseu era un heroi que amb l'ajuda d'Ariadna entra en el laberint, mata el minotaure i salva Atenes de la maledicció del rei de Minos que reclamava sis nois i noies cada any per a que el monstre mig brau mig home se'ls cruspís. Això em va donar a peu a explicar què és un heroi, algú que per sobre del criteri raonable de qualsevol altre, en aquest cas el seu pare, fa el que creu que ha de fer, allò que és bo. Si la història s'acabés aquí, quedaria coixa. Després s'esguerra, abandona de mala manera Ariadna que l'estimava, torna fent festes a Atenes i oblida posar la vela blanca al vaixells de manera que el seu pare, Egeu, creu que no ha tingut èxit i abans no toqui terra es llença per l'espadat avall cap el mar que a partir d'aleshores tindrà el seu nom (el mar Egeu). L'heroi, com tot veritable home, té un costat fosc, i als èxits el segueixen els fracassos. La vida és un clar-obscur. Teseu entén la lliçó i això el fa savi i un rei d'Atenes prudent. Enfrontar-nos al nostre costat fosc és potser la major de les heroïcitats que podem escometre.

Als nens els vaig explicar que les històries són com qui obre una porta i entra en una sala on no sap què hi trobarà, però si la història és bona hi haurà altres portes que si vol també podrà creuar. Per exemple, en la rel de la llegenda de St. Jordi hi ha un clar ressò de Teseu. Però també històries paral·leles que vaig descobrir durant l'explicació. Com la de Dèdal, el virtuós arquitecte que va construir el laberint tan bé que ni ell mateix en va saber sortir. No és veritat que homes de gran talent, al final han creat coses que els han acabat empresonant? Lligats a la seva obra ja no saben qui són o deixen de ser. Més patètics són aquells que sense talent han pretès crear alguna cosa de memorable i ni això han aconseguit. Són doblement presoners. Però més captivadora és la història del seu fill, Ícar, també enginyós, que amb plomes i cera fabrica unes ales per poder sortir ambdós volant del laberint. Dos missatges molt potents té aquesta derivada de la història. Primer, un de positiu. Quan estem enfonsats i atrapats en el nostre propi laberint i no trobem sortida, potser la solució és enlairar-nos amunt, per sobre del que ens atrapa i la pròpia mediocritat que no permet veure l'eixida,  saber albirar amb prou distància per escapar-ne amb el recurs de la nostra ment i creativitat. A voltes és tant senzill (però difícil!) saber mirar les coses d'una altra manera (és a dir, "volar"). I l'altra és que Ícar, massa content del seu poder, aprofita per enlairar-se enllà per atènyer el Sol però la calor li desfà la cera i es precipita. Ens diu que tota creació, per molt enginyosa que sigui,  pot portar en ella mateixa un germen de destrucció (personal o col·lectiva). Podem trobar molts exemples en la història, però no us sona d'alguna manera amb tot l'enrenou que tenim ara de la Intel·ligència Artificial o el ChatGTP? No amenaça aquest progrés prodigiós de liquidar la nostra creativitat, el que ens fa homes? I no cal esmentar el mateix canvi climàtic (potser estem a les beceroles d'una hecatombe), que el nostre suposat progrés està provocant.

És astorant com els antics grecs ja havien acumulat tanta saviesa amagada darrera mites o fets que ens semblen prodigiosos mirats d'una forma superficial. Van saber pair centenars d'anys d'història i crisis per entendre la naturalesa de l'home i de la història, moltíssim abans que nosaltres que anem de llestos. Ens ho han llegat i no sabem llegir-ho. Això ens fa doblement imbècils. 

A més de tot això, jo em quedo com a lliçó el que aquests nens m'han recordat i fet redescobrir. Que val la pena posar-nos-hi per obrir un horitzó que els valgui la pena llençar-se a la vida. Tota una heroïcitat. 

La Verge del Rocío a TV3

 No m'agrada escriure sobre polèmiques espúries com la provocada per la paròdia sobre la Verge del Rocío al programa del Està Passant de TV3, però faig una excepció i llenço aquí quatre idees que em suscita una polèmica d'aquest tipus, no la polèmica en sí mateixa. 

En primer lloc aplico una norma, que reconec massa exigent, a l'hora de fer mofa o sàtira del que sigui, i és que abans se n'ha de ser capaç de parlar-ne amb coneixement i de forma seriosa. Aleshores es dona la forma més elevada de l'humor, la ironia. No és una norma aplicable i per tant ni de lluny pretendria cohartar la llibertat d'expressió de ningú. És una simple posició personal i crec que tinc prou bagatge per adonar-me amb certa rapidesa quan qui fa una paròdia compleix aquesta condició. Per exemple, en la meravellosa comèdia de Woody Allen "Midgnight in Paris", caricaturitza la crème de la cultura dels anys 20 del segle passat que pul·lulava o havia pul·lulat per París. Hom se n'adona ràpidament que només es pot escriure un guió semblant des del coneixement real i fins i tot profund d'aquests personatges (Hemingway, Picasso, Dalí, Buñuel, Henry Miller...). Quan detecto que és exactament el contrari,  deixa de fer-me gràcia de forma automàtica i involuntària. La segona norma és la simplificació, allò de prendre l'anècdota, el detall, pel tot. Per exemple, quan un dels humoristes que ha generat l'esmentada paròdia de la Virgen del Rocío es defensa contra les acusacions de certs sectors de l'Església Catòlica (la institució més al·ludida en aquest cas), qualificant-la de "secta dirigida per pederastres" o el segon en discòrdia demana als bisbes que es preocupin més de la pedràstria que de criticar-los, denota una posició d'aquest tipus. I desafortundament és una pràctica ja estesa com una metàstasi utilitzada per desacreditar xaronament qualsevol posició política o col·lectiu. És un tic accentuat per l'actual cultura del tweet que redueix les anàlisis a petites càpsules sense cap reflexió. També denota un abisme entre el pretès ofensor i  el pretès ofès que fa difícil o impossible qualsevol encontre o reconciliació.  Quan es dona això, també deixa de fer-me gràcia la paròdia, també de forma automàtica, perquè redueix l'humor a un hihihi-hahaha depriment (normalment, la categoria d'aquest tipus d'humor fa un recurs sistemàtic als temes sexuals suposo que per manca de més recursos). La tercera norma que també respon a una inclinació personal és que jo m'estalviaria de fer cap mofa si això ha d'ofendre  ningú. Ho subratllo de nou, és una inclinació personal que té a veure amb la meva sensibilitat i de nou no es tracta que sigui un límit cohercitiu de la llibertat d'expressió. No parlo en el sentit d'incomodar, remoure consciències o fer reflexionar posant de relleu hipocresies, contradiccions o paradoxes que és el que fa una bona paròdia.  Si és així, també deixa de fer-me gràcia (per entendre tot el que dic, jo aconsellaria remirar els acudits gràfics del Perich que sí compleixen amb escreix aquesta funció de l'humor; destil·len una finíssima ironia i per això encara són descaradament actuals, o rellegir l'enyorat Pere Calders). I no parlo en aquest cas que qui se senti ofès siguin sectors de l'Església Catòlica o afins que a vegades parlen com aiatol·lahs que tenen l'ideal d'implantar una sinistra teocràcia, i n'han deixat anar de més grosses i fins i tot sense cap tic d'humor. Em refereixo a la gent planera pels qui, tornant a aquest exemple, la Virgen del Rocío forma part del seu paisatge sentimental, el seu imaginari col·lectiu on s'arrelen a una terra, unes creences o una tradició, tot plegat factors que ens fan profundament humans. El nostre Josep Maria Ballarín va saber traspuar en els seus llibres i escrits la profunditat, i diria que autenticitat,  d'aquests sentiments. Per tant, quan es dona un cas així, també deixa de fer-me gràcia potser per un excés d'empatia per algú com jo que quan mira un partit de futbol té el desig que ningú perdi (o potser, els qui tenen una  manca d'empatia són els que fan segons quines paròdies).  I ja deixo de banda la grolleria i la mala educació que responen a una altra categoria. M'és especialment desagradable veure a algú riure en aquestes circumstàncies, un espectacle decadent. I si es fa amb coneixement de causa ja entra en la categoria d'escarni, que és una forma de maldat. Aleshores ploro directament i no de riure.   O encara pitjor, quan qui pareix la suposada paròdia ho fa des d'una posició de suposada superioritat moral que també es pot percebre. En aquest sentit, no em sembla de rebut que el mateix humorista  hagi fet saber que ha rebut amenaces de mort a través de twitter i les xarxes socials. De sonats amb ganes no només de tirar pedres al terrat aliè quan se'ls dona l'oportunitat o directament trecar els vidres, en va plena la xarxa. No és cap novetat. Malauradament, no es podia esperar altrament per molt censurable que sigui i aquest argument és com fer-se l'orni. A mi mateix només per deixar anar a twitter que tan sàviament he abandonat que els gossos espantaven els ocells als parcs em va caure un vitupendi impensable. De nou, prendre l'anècdota pel tot i desqualificar així qualsevol contra-argument.  

Dit tot això i per sobre d'aquesta disgressió, considero essencial la llibertat d'expressió i per tant rebutjo qualsevol censura en la línia que s'ha defensat en els mitjans de comunicació a rel d'aquesta polèmica. Tothom té dret a mostrar la seva sensibilitat, intel·ligència, sentit de l'humor, en viu i en directe en la plataforma que li plagui. Que jo rigui, plori o mostri una planera indiferència també forma part de la meva llibertat.  

I suposo que que els escasos lectors d'aquest blog es deuen preguntar, quìna reacció m'ha provocat l'sketch? En primer lloc reconec les dots còmiques de l'actriu, els girs de guió i que personalment no m'ha ofès, potser perquè tendeixo a ser condescendent, i fins i tot m'ha fet esboçar algun somriure tot i trobar que és un humor fàcil i una mica groller i transgredeix alguns dels principis que he esmentat. El que em pesa més, al final, és el tercer punt i és que gent que té un lligam sentimental sincer amb aquesta representació de la Verge Maria s'hagi sentit afectada. Sempre em pot el costat dels perdedors en un partit de futbol...

P.D: Respecte a la devoció mariana, aconsello llegir el llibre de Josep Maria Ballarín "Santa Maria, pa de cada dia" (quin narrador!), que permet reconciliar-se i anar a l'essència d'aquestes manifestacions que han derivat a vegades a un barroquisme que convida, injustament, a riure-se'n. 

Sequera

  Plana sobre nosaltres com una ombra de mal averany l'espectre de la sequera. A efectes pràctics, si no fos per les imatges de pantans eixuts i pobles fantasmagòrics que tornen a la superfície de la terra com zombies del passat, poc que ho notaríem. L'aigua continua rajant quan obrim l'aixeta i les piscines per lleure estan ben plenes. Així es dona una dissonància cognitiva que fa que la campanya aquesta que ens recomana que mesurem l'aixeta la miri amb un agut escepticisme. Sobretot després de saber que el 20% de l'aigua potable es perd per filtracions en les canonades que ens la porten per manca de manteniment. No sona massa convincent per part de les autoritats pretendre arreglar-lo a cops d'aixeta. I només ara es clama al cel quan aquest vilipendi era ben conegut de fa anys. Ni que fos per una raó estètica, s'hi hauria d'haver posat fil a l'agulla. El que dèiem, no hem patit encara la necessitat real de l'aigua. I tot i així comencem a escrutar en els pronòstics meteorològics, per albirar si es congria entre les isobares del futur proper una d'aquelles borrasques que fa mesos que no veiem que regui el nostre país. També hi ha una inquietud més larvada, poc reconeixible encara, i és el reconeixement de la nostra vulnerabilitat, la fragilitat en la que vivim que al cap i a la fi depèn d'una cosa tant capciosa i fora del nostre control com que plogui i que cap intel·ligència (artificial o artificiosa), pot encara solucionar. I com tota crisi (ja ho vaig esmentar en els temps de la pandèmia), pot posar de relleu allò de què realment estem fets. Ja ho hem començat a comprovar amb les discussions de si es podran o no omplir les piscines municipals de lleure aquest estiu. Necessitat de Salut Pública en diuen. O la tensió entre la ciutat i els pobles que aixequen diferents visions dels drets, accés i usos sobre l'aigua. I no cal dir com es repeteix el deplorable espectacle dels partits polítics que per no sé ben bé quines àlgebres electorals són incapaços de posar-se a remar a la plegada en aquest assumpte. I si no plou, què? Ho llegeixo en una portada del diari ARA i la pregunta sona a amenaça. Em fa recordar una entrada en aquest blog que comentava un llibre sobre el setge de Leningrad, on unes circumstàncies extremes van fer sortir comportaments aberrants, autèntics monstres. No espero que arribem a practicar el canibalisme, però, certament, si s'encadena un estiu llarg i tòrrid com el de l'any passat (i ja hem començat amb un març més anòmal que mai, quan va ser al maig que van arribar una primera, persistent i malaltissa calorada), com reaccionarem com individus i societat? Hem muntat un tinglado de societat i sistema econòmic que depèn de que sempre que obri l'aixeta ragi l'aigua que vull. 

  El futur ja no és el que era, com deia aquell. La vida de generacions i generacions s'ha afaiçonat al voltant d'unes estacions previsibles que semblaven obeir a un ordre superior i s'hi arrelaven tradicions i creences. Hi havia un temps per tot en aquesta vida, per sembrar, per collir, per festejar. Ara mengem castanyes amb màniga curta i el cultiu del mango cada vegada arriba més a prop. Tot plegat provoca una certa sensació de desarrelament que convida a aplaudir les processons demanant pluja. I no pas per una pensament tipus Deus ex machina, sinó pel desig de trobar un sentit a tot plegat, d'arrelar-nos de nou i creure que és impossible que els rius deixin de portar aigua. La sequera doncs, no només és material, pot trastocar les nostres vides en molts sentits, no simplement per a que no poguem omplir la piscina. Destrueix el pas acompassat de la vida, trastoca paisatges i fins i tot ens pot destruir. 

 Escric això quan encara no s'albira cap pluja que un dia o altre, per probabilitat, hauria d'arribar, i com sempre només caldrà una tongada generosa de borrasques i llevantades per a que tots aquests auguris i mals averanys quedin esvanits amb una rapidesa sorprenent, com les mateixes experiències de l'epidèmia. No n'aprendrem res fins que la patacada sigui irreversible, i aleshores serà per una simple lògica de selecció natural.

La vida al límit: Covid-19 i residències d’avis

  Ja sé que és un tema que ens resulta curiosament remot, la nostra memòria històrica acaba allà on ho va fer la Guerra de Troia, i tot el que té a veure amb els dramàtics primers mesos de la pandèmia de la Covid-19 són com aigua passada. Un vel d'oblit s'ha estès i fa riure allò que la pandèmia ens canviaria i bla, bla, bla....especialment dolorós l'hecatombe que va suposar durant la primera onada i l'impacte del SARS-CoV-2 en les residències d'avis, i sobre la qual vaig escriure algunes entrades. De fet, i seguint una lògica biològica, a hores d'ara la meitat dels avis que la van sobreviure ja no deuen ser entre nosaltres, són uns dos anys més o menys la mitjana de vida un cop ingressen a una residència....a rel d'aquesta experiència personal vaig fer una mena d'article on pretenia condensar-la, però m'he trobat en què ja no interessa gaire ningú.  Així doncs, empasto aquí l'escrit per a qui li pugui interessar:

La vida al límit: Covid-19 i residències d'avis

Entre març i maig del 2020 van morir el vint per cent dels residents de llars d’avis amb la primera onada de la Covid-19, poc més de 2000 a la Regió Metropolitana Nord de Barcelona. Un article de New York Times assenyalava ja aleshores l’escassedat d’imatges de la tragèdia, pel que excepte els treballadors d’aquestes institucions i el personal sanitari que hi va intervenir, pocs tenen una visió del que va ser l’abrupta entrada abrupta del SARS-CoV-2 en les llars que en van resultar afectades (aproximadament la meitat). I qui no veu, difícilment sent. La confluència de l’extrema vellesa, la rapidesa de la infecció i la manca de recursos per atendre una situació inesperada és probablement la situació més traumàtica que molts professionals de la salut hauran mai viscut.  En algunes van arribar a morir fins la meitat dels usuaris en pocs dies, molts sense l’acompanyament que mereixien. Aquí no va acabar el calvari pels avis institucionalitzats.  Tot seguit van caure les restriccions per protegir-los de la infecció, privant-los durant mesos del contacte físic amb els seus familiars, per molts el darrer vincle que els arrelava en aquesta vida. No es compten com a víctimes de Covid-19 els que van claudicar i es van deixar fondre en la tristesa. Però ho són. I els familiars dels que ho varen suportar són testimonis del deteriorament físic, psicològic i cognitiu que van patir  a causa d’aquest aïllament. Com vam arribar a una situació semblant? Ha estat culpa de la Covid-19 com un imprevisible accident? No es tracta de fer una anàlisis epidemiològica que n’hi ha hagut a bastament. Les residències d’avis són polvorins per un virus d’aquesta mena: espais tancats on conviu estretament molta gent que a més és molt vulnerable a la infecció. Però això no ho explica tot.  Tota crisi, i una pandèmia ho és, posa en tensió i estripa les costures no-visibles de la societat. Són una oportunitat  de fer-ne una lectura de les estructures més íntimes i les pulsions que ens governen. Per exemple, una dada que ha passat massa desapercebuda en temps de lluita per la igualtat de gènere, és que a Espanya hi va haver un excés de mortalitat femenina comparada amb d’altres països durant la primera onada. Això s’explica perquè el 74% dels avis que viuen en residències són dones, i les residències també van ser comparativament més afectades en el nostre país que arreu d’Europa. Però aquesta elevada proporció no respon a la major longevitat de les dones, sinó a una estructura social i econòmica que les fa més proclius a viure els seus darrers dies en una residència geriàtrica. Segurament després de ser cuidadores elles mateixes i enviudar, es queden sense suficient empara familiar o econòmica per continuar al docimicili.

  Les residències d’avis van començar a proliferar els anys 90 del segle passat i responien a la necessitat creixent de cuidar una població geriàtrica cada vegada més nombrosa i la incapacitat de les famílies per assumir la cura de familiars dependents al domicili per la confluència de varis factors: l’atomització i empetitiment de les unitats familiars, la pèrdua del teixit social comunitari que pugui repartir les càrregues, llars inadequades per espai i estructura per acollir persones dependents i la benvinguda inserció de la dona en el món laboral que limitava (no l’ha equiparat de cap manera!), el seu rol de cuidadores. I un augment de la longevitat, que malgrat els avenços biomèdics, significa en gran mesura un allargament de la vellesa. I per tant no només una alça imparable en nombre de gent gran, sinó  amb múltiples patologies i més fràgil. Un recent article al The Week d’una General Practioner que exercia a Londres (la nostra metgessa de família), descrivia la transició  durant 30 anys d’exercici professional, des d’un perfil de pacients domiciliari autònom fins la fi dels seus dies cap a la proliferació de pacients amb múltiples patologies cròniques que no donen gaire més marge que la cura, l’acompanyament i l’administració acumulativa de medicaments. I tot agreujat per una retallada en els recursos per atendre una societat cada vegada més envellida i depenent. Un metge de família del nostre país podria subscriure el  mateix sentiment de frustració al final de la seva carrera que expressava aquesta metgessa anglesa.  Les residències, alhora que han proliferat, tampoc s’han adaptat (no van ser pensades en aquest sentit) a aquest canvi progressiu de perfil cada vegada més fràgil de la gent gran amb la conseqüent inadequació dels serveis i alhora, elevadíssima vulnerabilitat al SARS-CoV-2. 

L’evolució social i demogràfica ha fet que les residències d’avis siguin allò que se’n diu una oportunitat de negoci si es deixen, com així ha estat, a l’arbitri de la iniciativa privada i les lleis del mercat: una demanda creixent assegurada, amb uns estalvis o recursos disponibles ni que sigui en forma de mínima pensió dels clients, on moltes despeses s’externalitzen al sistema públic (per exemple, en cas de malaltia que requereixi hospitalització o cures específiques), alhora que hi ha una molt insuficient oferta pública de places que priva de qualsevol competència. Però també capacitat de liquiditat molt diversa de les famílies que fan impossible l’accés a certs estàndards homogenis de qualitat. Si afegim la laxitud i en alguns casos deixadesa dels criteris de qualitat exigits per l’administració pública, s’explica l’astorant diversitat de residències: públiques en general de grans dimensions, pertanyents a ordres religiosos amb una llarga tradició històrica, fundacions que conserven ideals de servei i visió social però sobretot de tipus privat que tenen com a objectiu el benefici (o diguem-ne rendibilitat) i en alguns casos el lucre. Això inclou des de particulars que reformaven un antic casalot, un xalet o un pis i hi establien una llar d’avis  fins cadenes de residències que tenen al darrera fons d’inversió. El tret comú és la inadaptació creixent al perfil cada vegada més fràgil del resident, agusat també perquè no és fins estadis molt avançats de dependència a ingressar en una residència geriàtrica. Menys del 10% dels residents ho fan de forma voluntària. L’entrada a la residència es contempla com el darrer recurs abans d’abandonar el domicili de tota la vida. Efectivament, el trasllat a la residència es percep com un desarrelament, una mena d’exili no només  físic, fins i tot social que arriba a provocar un cert sentiment de culpabilitat per part dels familiars. La gent gran i particularment els avis institucionalitzats entren en una mena de categoria on se'ls priva de l’autonomia (no pas física, que està ja molt limitada), sinó en un sentit kantià del terme com a subjectes malgrat tot lliures i autònoms que està a la base de la seva dignitat. Fa pensar en una tornada a la infantesa, quan encara no s’és subjecte de ple dret però aquí els drets es sublimen de forma passiva. En un llibre precoç i lúcid publicat al final de la primera onada (Epidemiocracia), ja s’assenyalava que el tracte a la gent gran no era comprensible des d’una perspectiva dels seus drets i necessitats inherents. Aquesta violació fonamental però tàcitament acceptada també explica la implantació de mesures draconianes sense que es tingués en compte el que haguessin volgut els avis que les van sofrir, sovint contra la evidència que ja teníem aleshores, per evitar l’entrada del SARS-CoV-2.  Per exemple, ja sabíem que els aïllaments prolongats dels infectats justificats per la positivitat de la famosa PCR, després de 7 o 8 dies ja no tenia relació amb la infecciositat. O que l’entrada del virus a les residències el vehiculitzaven els treballadors, rarament els familiars si ho feien amb unes mínimes condicions de seguretat que no impedien fins i tot el contacte físic amb els seus fills i familiars. I finalment, aquestes mesures no responien a la gran diversitat d’establiments que permetien molta més flexibilitat. Aquesta política sanitària estava en clar contrast amb les mesures implantades en una altra població també institucionalitzada, però en els serveis penitenciaris. Les necessàries mesures es van implantar però amb tota la cura per a que no provoquessin aldarulls en forma de motins i respectant els drets inherents dels presidiaris que estan constantment sota el desitjable escrutini dels seus advocats i els fiscals. Els avis no han organitzat mai un motí, però tampoc són culpables de res. 

  Però anant més al fons de la qüestió, les mesures implantades responien a unes pulsions menys evidents: una aproximació purament biomèdica de la infecció (cal evitar-la sense més consideracions), la necessitat de tenir unes instruccions diàfanes sobre què calia fer en forma de protocols que esvaeixin el comprensible terror que la infecció produïa (sobretot en els treballadors que havien viscut brots durant les primeres setmanes de la pandèmia que van deixar un llast traumàtic), però que alhora anul·lava el sentit crític a l’hora d’implantar-les i finalment, la creixent fiscalització en tots els àmbits de la nostra societat (la paraula “denunciar” davant qualsevol conflicte ens cau cada vegada més fàcilment de la boca). Això feia planar el temor que si irrompia la infecció de nou i es demostrava que no hi havia una adherència adequada protocols caigués sobre la residència (o l’entitat que la regentava) una denúncia de familiars o el ministeri fiscal actuant per motu propio. I de retuc una adhesió sense esquerdes a aquestes mesures i fins i tot exagerant-les en alguns centres (a voltes imposades pels equips directius de grans empreses que n’eren propietàries), tant per un excés de zel com per fer creure que era una garantia de qualitat. Es va arribar a donar una mena de cercle viciós en què es volia evitar situacions com les viscudes en què els avis van perir aïllats perquè en tant que infectats no podien tenir contacte amb ningú, però alhora calia evitar aquest contacte per a que no es donés una situació semblant. Mesos més tard, es podia observar com certs establiments residencials feien gala de les mesures de bioseguretat implantades com un recurs publicitari al costat d’una fotografia d’un avi amb posat joiós.  Aquesta espassa de Damocles efectivament ha caigut en algunes institucions però allí on ha prosperat ha estat perquè la Covid-19 va posar de relleu greus disfuncions de certs establiments. 

Com hem dit abans, hi ha una gran diversitat d’establiements i la majoria ofereixen una atenció adequada pels nostres avis dins un ample ventall segons l’esforç i els recursos de que disposen. La por a l’estigma del col·lectiu de professionals i institucions que treballen en l’àmbit geriàtric,  atiat per alguns escàndols mediàtics, no és de cap manera just. Però n’hi ha en què el mot dignitat trontolla o s’esvaiex. A rel de l’encertat decret que va posar les residències sota el control directe dels equips d’Atenció Primària, va permetre que fossin testimonis que en certs establiments, no es respectava la dignitat dels avis.   És una realitat, com la que tot exili comporta, que ens ha passat massa desapercebuda i que també n’és culpable, per deixadesa, l’administració que hauria hagut de vetllar perquè certs mínims es complissin. Però també deguda a la tendència a assegurar certs marges de benefici que, com en tota empresa, poden venir de la limitació o retallada de la qualitat i/o les condicions de la feina que es realitza. I això també va tenir efectes sobre la vulnerabilitat a la Covid-19. En un interessant i gran estudi de les residències d’avis a Anglaterra, es posava de manifest la relació entre la temporalitat dels treballadors, formació i la baixa ratio treballadors/residents i la probabilitat de patir brots i brots més extensos de SARS-CoV-2. Més risc que la infecció entrés, menys capacitat de resposta a més de ser indicadors d’altres condicions de base que l’estudi no recollia.  Però també cal avisar que l’afectació de la infecció també va tenir un component d’atzar i que una residència en fos o no afectada tampoc indica d’entrada res de la seva qualitat.

Des d’una perspectiva més individual, la gestió de la Covid-19 en les residències d’avis va empènyer als professionals de la salut, si en feien una anàlisi honesta, a una situació vidriosa. En epidemiologia es plantegen els problemes en forma d’indicadors que permeten una mesura objectiva d’allò que s’assoleix o s’evita i es formulen en un sentit positiu. No accepta massa discussió per exemple provar de baixar la taxa d’embarassos no-desitjats en noies joves a l’Àfrica sub-sahariana o les morts per malària en nens. En el cas dels avis, evitar en sí mateix el risc d’infecció per SARS-CoV-2 i per tant la mortalitat per Covid-19 significava  tal com es va afrontar el trencament amb els darrers lligams que donen sentit a l’etapa final de la vida que fos com fos seria necessàriament breu: el contacte amb la família essencialment, i molt particularment amb néts i besnéts (altrament, com vam saber també, els nens eren transmissors poc eficaços de la infecció).  L’aproximació purament tecnocràtica doncs, potser arrelada en un rebuig a la idea d’acceptar el risc de morir que tots en qualsevol moment tenim,  buidava de sentit la intervenció i filtrejava amb l’absurd. Dit planerament, els avis no moririen de Covid-19, però sí de pena o amb tristesa. Ningú va preguntar-los què preferien, si una protecció bunkeritzada contra la Covid-19 o mantenir el contacte amb els seus familiars, posant en evidència l’exili social del que parlàvem. I encara que no estiguessin en condicions de respondre res, sabem la resposta.  I no va ser la correcta per part de les autoritats sanitàries i referents mediàtics, algunes amb un desconeixement clamorós del que realment significava la Covid-19 a les residències d’avis. I aquesta resposta s’explica per una confluència de factors psico-socials que la pandèmia ha posat de manifest i que ara contemplem com s’hi ha clos de nou un vel que les fa opaques fins que una nova crisi les faci paleses de nou. Algú recorda encara  quan es deia que la pandèmia suposaria un canvi en la nostra manera de pensar, viure i actuar?

En un cert moment de la vida se’ns desperta el corcó de la temença a una vellesa desatesa i dins dels plans de futur, més o menys conscients, apareix la dèria d’estalviar, cavil·lacions sobre la dimensió de la pensió que fruïrem i finalment  la por a la decrepitud i la dependència.  També el desig de no ser en el futur una càrrega pels nostres fills o nets. Envellir, com deia Bette Davis,  no és per a covards. En un giravolt que frega el sarcasme, no és impensable que molts diners dels fons dels plans de jubilació que aquests pensaments conviden a subscriure estiguin precisament invertits en la indústria geriàtrica (dos mots que em repugna casar en una frase). No sembla que estiguem per la feina de revertir la piràmide demogràfica, ni tan sols d’acceptar la immigració que paliaria la gerintrificació de la nostra societat. Alguns coven la idea que la ciència farà de la vellesa una lacra del passat, amb un clar arrelament en el pensament màgic que tot es pot solucionar amb una intervenció purament tècnica. Però si això succeís, res no esborra el que fins ara hem viscut i ens ha fet constatar la Covid-19, ni revertirà el final no merescut de molts avis del nostre país. De forma més realista i pragmàtica ja s’advoca per potenciar les cures a domicili (el País Basc n’és pioner), repensar el model de residències tant des d’un punt de vista arquitectònic o més enllà, dels mateixos habitatges i el teixit urbà, i models de residències integrats en el teixit social (idees i exemples no en falten), que les facin més en la mesura humana i no llars d’exiliats. Però això només serà possible amb una clara voluntat social i la iniciativa pública. Hi ha certs àmbits al marge de consideracions ideològiques, que com ha demostrat la pandèmia no es poden deixar a la mà invisible d’Adam Smith i executada pel sector privat.   En tot cas cal atrevir-se a pensar-hi amb una certa profunditat si com deia aquell no ens volem perdre la meitat de la pel·lícula. I pensar honestament no és de franc. 

Ous de esquistosoma d'un immigrant