Diomedes es troba amb Glauc

  Tot defugint amb horror les novetats literàries de Sant Jordi signades per aquesta nova categoria d'escriptors que se'n diuen mediàtics, he adquirit, entre d'altres joies literàries, una adaptació per a lectors juvenils de la Ilíada feta per part de Pau Sabaté, bellament editada per l'editorial Combel. I que serveix de llarg per introduir-se en aquest text fundacional de la literatura universal al lector de qualsevol edat si és que els hexàmetres originals el cansen massa. I la veritat és que el recomano enardidament. M'ha entusiasmat. Però en aquesta entrada volia explicar l'emoció que m'ha produït un passatge concret de la Ilíada. No explicaré de nou el context amb detall. És un poema èpic segurament elaborat per diverses fonts orals dels aedes que se l'anaven transmetent i cantant per tot el món grec fa un quatre-mil anys i que en algun moment algú, o successius autors, varen condensar en un escrit coherent i homogeni en els hexàmentres originals (uns quinze-mil). Que fossin hexàmetres no és una ocurrència, en la transmissió oral això assegurava que les paraules no es moguessin de lloc i es transmetés amb fidelitat i seguint el fil conductor de tota la història. A aquest autor o autors mítics se'l coneix com a Homer, i sempre ha quedat el dubte si va ser una persona real o es tracta d'una autoria mixtificada. En resum, la majoria ja saben tot això d'Aquil·les, les trifulgues de la poma, Helena, Paris, la dissort de Troia, els diversos herois grecs fent la gara-gara i els déus capritxosos campant-la i decidint sense una criteri massa clar. Sovint menys comprensibles que els mateixos humans. En aquest darrer punt, m'ha fet pensar en un passatge d'assaig de Montaigné en què reflexiona sobre el fet que ja podem disposar el que vulguem en les nostres vides que la fortuna és la que acaba decidint, sense una lògica massa discernible, els avatars que ens sacsejaran (o enfonsaran). Com el caràcter mateix dels déus, heus ací. Tanco el comentari. 

 El fragment que m'ha colpit fins emocionar-se és quan un heroi grec, Diomedes, abrandat pels mateixos déus, està foragitant tot l'exèrcit Troià posseït per una fúria i entusiasme bèl·lic fora mida. Només un tal Glauc, provinent del país els Lacis aliats de Troia, s'atreveix a plantar-li cara. Però aleshores fa una cosa inesperada, enlloc d'etzibar-se llançades i cops d'espassa. Li diu a Diomedes que ells dos són de la mateixa naturalesa amb una figura poètica molt bella. Així com les fulles dels arbres surten cada primavera i es marceixen i cauen a la tardor, així són totes les generacions dels homes, sense excepció. Compartim la mateixa natura, la mateixa caducitat, les mateixes càrregues i destí. I després li recorda que les dues famílies, la de Diomedes i Glauc, havien establert llaços d'amistat a través dels seus avis i intercanviat presents (sinònim de vincle estable i durador). Diomedes fa memòria de quan era infant i de les visites de l'avant-passat de Glauc. Enlloc d'escabetxinar-se es reconeixen com a amics, s'intercanvien les armes, s'abracen, i l'aede de torn que va improvisar l'escena, acaba reblant que eren els dos únics homes que estaven contents enmig del sarau de la batalla. 

 Diomedes i Glauc escenifiquen una constant molt humana, i és que quan ens reconeixem mútuament com a tals s'abaten totes les barreres i només pot emergir una mútua empatia d'aquesta trobada que fa absurd qualsevol intent de liquidació mútua. Per això és una constant en qualsevol rivalitat que hi hagi un cert grau de deshumanització del suposat adversari. Pot ocórrer des de la forma més xarona en el vessant esportiu fins més inquietant en el polític on per reducció a l'absurd els adversaris es tracten com si el contrari estigués afectat d'alguna mena de tara mental que el fa adscriure's una opció concreta, sempre equivocada. I en el seu extrem, la deshumanització practicada per tot sistema totalitari justifica qualsevol atrocitat i fins i tot l'extermini sense remordiments. No ens calen més exemples d'aquest terrorífic mecanisme mental. A la Ilíada també passa això, i alhora enmig de l'horror de la guerra neix la petita flor del reconeixement mutu que la il·lumina i la mostra tal com és, absurda.

Dona molt de confort comprovar que fa quatre-mil anys havien descobert aquesta inclinació humana, i la sabien transcriure d'una manera tan bell, eficaç i perenne gràcies als hexàmetres.

 

Núria per Pasqua

 Pujo solitari a mitjanit per la cinta de neu d'una de les pistes d'esquí de la Vall de Núria que em portaran al refugi del Pic de l'Àliga, on m'allotjo. Sota el pes de les meves botes la neu, glaçada, crepita a cada pas, però no fa fred. Més aviat tinc una mica d'escalf pel moviment i el pendent, desibuixa, gris, una mica monòton. Més avall, les màquines llevaneus, com lluminosos dinosaures sonàmbuls operen per anivellar el traçat de les pistes. Que tot estigui a punt pels esquiadors demà. Per sobre meu la volta del cel. La Lluna quasi plena, com ho és per definició als voltants de Pasqua, encara no ha sortit. El cel, estàtic i serè, el trenca  un estel fugisser que s'encèn i apaga un reguerot de llum silenciós. Pujo, sense perdre el ritme, i a certa alçada s'esbatana davant meu la Vall de Ribes fins les lluminàries de Ripoll, un conglomerat d'estels caigut del cel. Vinc del Santuari de Núria. Hi he baixat, seguint el mateix camí fa un parell d'hores, quasi a les palpentes, per assistir a la Vetlla Pasqual. Un gest contracultural avui dia. I fins i tot irracional si hom s'atura a pensar què hi celebrem exactament. I tot i així ha arrelat i impregnat la nostra cultura, i a qualsevol racó del món, més o menys discretament, es celebra. No érem més d'uns vint-i-cinc en el santuari, un dels cors espirituals de Catalunya. Estranys congregats allí per una pregona intuïció, o ves a saber si per algú ferma o fins i tot desesperada convicció, que allò va de veres. La litúrgia ha estat serena, impecable, com qui ens expliqués un llenguatge que tots els allí presents, perfectament desconeguts els uns dels altres excepte les tres o quatre famílies, ens feia sentir partíceps d'una mateixa comunitat. L'eficaç màgia de la litúrigia és aquesta, tot d'una sentir-se part, amb els altres, i acollits per una realitat que ens supera però ens fa sentir junts i fa que el miratge de l'absurd sembla que s'esvaeixi. Les lectures recorren des de la creació del món amb l'esplèndid passatge del Gènesi fins l'anunci sobri i eficaç, i per això narrativament creïble, del sepulcre buit. Els gestos indiquen el camí de la foscor de la nit a la llum pasqual que titil·la dubtosa en els blens que ens han repartit en començar la cerimònia, encesos en el foc beneït a l'experior del santuari. És certament estrany com aquesta intuïció arrela i no s'esvaeix, que tot està amarat d'un sentit profund que no deixa de costat res, ni la darrera ploma de cap ocell, ni cap home que hagi habitat o habiti sobre la terra. No hi ha revolució més inconcebible ni, potser, més necessària. Continuo pujant pel coster, davant meu ja es perfila el refugi que en l'ombra sembla un castell encantat amb els voladissos encesos sobre els foscos murs. Encara una altre estel fugisser s'esvaiex, amb el dubte que li sigui realment indiferent. Per mi no. Com la lluna que finalment s'alça com un focus darrera els estreps de les muntanyes que davallen avall i encenen d'argent apagat la neu. Uns joves estan de xerrameca en un racó. En el silenci de la nit tot ressona. Parlen del seu futur professional, dels estudis que han escollit, quines sortides n'esperen. Frustracions i goigs d'uns nois despreocupats per la Vetlla Pasqual d'on vinc. Cadascú perseguint les seves petites esperances que tremolen com un ble acaronat pel vent. 

Rosalia

 Avui és el primer de quatre concerts de Rosalia al Palau Sant Jordi de Barcelona que omplirà de gom a gom. Lluny queda el temps en què omplir un tal escenari era una proesa elíptica reservada només als concerts especials de reconegudes o estimadíssimes estrelles. Ara s'omplen com qui bufa globus. La corrua d'artistes que hi desfilen cada any és interminable. Molts no els conec i em produeixen una indiferència total. D'altres no em donen més satisfacció que una vaca amorrada a un micro. No és, evidentment, el cas de Rosalia i que la raó em salvi de posar-me a criticar el seu art. Primer, perquè tinc una admiració sincera pel seu primer àlbum que la va catapultar i davant el qual m'hi vaig rendir. Però no sé si per peresa, per manca de formació musical o per gust després ha deixat d'entusiasmar-me. Sospito que hi ha una qüestió més de fons. La contraposo radicalment amb la Shakira que sempre m'ha semblat un sac de gemecs i també es dedica no a omplir estadis, sinó a construir-se un estadi propi per atraure un autèntic turisme de l'espectacle que magnetitza fanàtics de tots els racons del món als seus concerts a l'estil Taylor Swift i d'altres. Un negoci d'abast mundial que també ha tocat amb les seves urpes esdeveniments esportius com maratons, curses, eclipsis...No fa gaire estava Cape Town i vaig contemplar una magnífica posta de sol. Quan va desaparèixer darrera la línia dels mars Índic i Atlàntic es va alçar un absurd aplaudiment des de la platja. La indiferència del Sol, la posta, el mar, el final del dia em va esfereir davant aquella reacció xarona. Només mereixia un silenci absolut. 

 La filòsofa Marina Garcés ho reflexionava de forma encertada. Vivim en uns temps on tot és immediat, extraordinari i imperdible (el missatge de "coses que no t'has de perdre" és constant en el medi publicitari). No arribem a digerir això de viure instal·lats en un extraordinari continu que, paradoxalment, esdevé ordinari. Acabem regurgitant-ho i saturant-nos, oblidant l'art de la calma i la contemplació que tota cosa bella requereix i transitant per aquesta vida en un flaix continu que ens obnubila l'enteniment i el sentit de la mesura. Per això mateix em repugnen els espectacles multitudinaris que semblen atiar unes emocions sovint primàries i col·lectives, properes a la hipnosi, que eliminen l'individu, la particularitat. Per això mateix encara, una de les situacions més horrífiques que em pugui imaginar és estar dins del Palau Sant Jordi o qualsevol mega-escenari en un d'aquestes recurrents espectacles. I si és davant d'una vaca en forma d'humà remugant davant un micròfon esdevé per mi la forma més refinada de tortura.  M'agrada la solitud, el diàleg individual amb un llibre, la conversa amb algú a qui apreciï i amb qui em senti escoltat i comprès. Odio l'estridència, el soroll, l'exageració, l'evisceració pública, la pornografia emocional. I em fa basarda la sensació d'alienació de l'individu  que aquestes esdeveniments projecten. A voltes fins i tot em transmeten un sentiment d'absurd similar a la mítica (segur que era un mític) orquestrina que tocava mentre el Titànic s'enfonsava. (Ara mateix, per exemple, penso que la pel·lícula Titànic és un dels producte cinematogràfics més infectes, plagat de clixés. Tanco el parèntesi) . De la Rosalia no en diré més, ara com ara només m'atreveixo a apreciar a part del Mal Querer, la seva habilitat comunicativa i de marketing que ha creat una imatge, un personatge amb una aura que tots ens entestem a alimentar. No sé si això és bo o dolent, però temo que a aquestes alçades no em deixaré seduir.

Que vagi bé al concert pels afortunats que han pogut arreplegar una entrada. 

Publica o mor

  Fa anys que estic posat en el món de la recerca, de forma més o menys plena però amb una carrera més aviat atípica. Jo no tenia ni idea quan vaig manifestar-me, interiorment, que volia dedicar-me a això. Ni sabia res del cuc de la publicació que rossega a tots els científics, molt particularment als de l'àmbit biomèdic. Però em vaig acabar infectant fins reconèxer-me un torbador gaudi en això de veure's citat en revistes científiques. També tinc ja un cert recorregut, massa ja, a les esquenes que em permet albirar l'evolució de tot plegat. Hi ha la dita entre el món científic de si no publiques, no ets res. Dit així, és una afirmació massa taxativa, com si un científic es definís exclusivament com a persona per la productivitat (aquest és el terme que s'hi aplica) que és capça de donar en terms de nombre de publicacions. Certament, arribar a fet públics i si pot ser en una revista d'allò que se'n diu de gran impacte és la culminació de qualsevol projecte de recerca. Fer-ho públic, partícip i democràtic per a que la societat se n'aprofiti directament (per exemple publicant l'eficàcia d'un tal tractament) com indirectament (per sustentar futures recerques) o a vegades només per emplenar la nostra curiositat sense saber exactament perquè servirà i que potser és la forma més genuïna de recerca, allunyada de tota pretensió utilitarista. 

    El sistema científic s'ha bastit sobre una suposada meritocràcia que té com a principal mesura la quantitat d'articles publicats i, en teoria, la qualitat dels mateixos mesurat en el factor d'impacte de la revista on estiguin aquests articles. El factor d'impacte, alhora, és un índex annual que es publica per totes les revistes internacionals basada en el nombre de vegades que els articles que s'hi publiquen són citats en d'altres revistes. Una mesura, més o menys discutible, sobre la rellevància del que es publica. Alhora, per accedir a finançament per continuar fent recerca depèn de les publicacions que s'hagin fet i el seu impacte. Com era de témer, això ha tingut diverses derivades perverses. Per un costat, incentiva la publicació en sí mateixa al marge de la rellevància, oportunitat o originalitat que pugui tenir. En segon lloc, també basa la recerca en el prestigi bastit sobre els projectes de recerca generats i publicacions on figuri el nom del científic en concret. I en segon terme ha portat a una explosió d'editorials i revistes dedicades a la publicació per satisfer aquesta demanda creixent. Així com fa uns anys publicar a la majoria de revistes resultava gratuït pels autors però no pels lectors, d'un temps ençà es va incorporar el concepte de "open access" en que es pagava per publicar-hi a canvi que l'accés fos lliure per a qualsevol. Era una idea disfressada de democratització però que ha provocat una deriva vers l'afany de lucre que comença a ser aberrant. I fins i tot va en detriment de la qualitat i originalitat dels treballs. Un article publicat en la que és la revista biomèdica més reconeguda a Europa (The Lancet), esmentava que més de la meitat de les revistes indexades (és a dir, reconegudes per tenir un cert impacte i per tant susceptibles de tenir un "impact factor" reconegut a nivell internacional) existien simplement per captar tota l'allau d'articles que busquen un forat on ser publicats. Parats a examinar-los, i me n'he fet un fart, el 90% o més del seu contingut és una repetició del que ja s'ha publicat abans i essencialment no aporta res de nou. Amb la irrupció de la IA i els sistemes d'autocorrecció i automatització de gràfiques i taules tot plegat no ferà res més que empitjorar. Ja és impossible examinar totes les publicacions sobre un tema per molt específic que sigui i hom se sent perdut en una inextricable selva quan començar a cercar els treballs realment rellevants i de qualitat. Com a mínim en l'àmbit biomèdic que és on més es publica i on hi ha una competitivitat més ferotge (jo he desenvolupat en aquest sentit les meves pròpies estratègies per la recerca d'articles).Finalment, sembla que s'hagi perdut l'objectiu primari d'aportar coneixement, una activitat noble i profundament humana, a publicar per publicar amb el motor més o menys evident de fer créixer el propi ego. Publico, així doncs existeixo. 

Fa uns anys vaig tenir la meravellosa oportunitat d'endinsar-me en el tema de la pesta humana. Ben curiós tot plegat, cap a quins viaranys et porta la vida. Em vaig encarregar d'escriure una revisió sobre el que se'n sabia i què calia estudiar sobre aquesta vella amenaça de la humanitat. Hi vaig estar un parell d'anys buscant articles fins els més remots. Em va meravellar descobrir l'estil reflexiu, a mig camí de l'obra literària i bastit a través de l'observació meticulosa i treballant literalment amb un paper i un llapis per recollir les dades dels articles escrits a finals del segle XIX i primera meitat del XX. Aleshores no tenien cap pressió absurda per publicar i es movien per la necessitat de respondre amb coneixement a unes necessitats peremptòries, i alhora amb un rigor que donava una riquesa extra a les seves investigacions. Reconec que com una mena d'homenatge vaig aplicar tècniques literàries en l'article que finalment vam publicar i on vaig posar especial atenció de recuperar aquest esperit. Només per això ja estic satisfet de la meva carrera suposadament científica. 

Si a algú l'interessa l'article sobre la pesta el podeu trobar aquí: 

https://journals.plos.org/plosntds/article?id=10.1371/journal.pntd.0008251

Un cometa al cel

  Quan vaig acabar el doctorat vaig enfilar cap a Sudàfrica per vagarejar una estona pel Sud del continent. Vaig llogar un cotxe, baratíssim però molt fiable i vaig arribar fins el vèrtex on conflueixen les fronteres de la República Sudafricana, Namíbia i Botswana. No vaig poder atravessar-la. El meu cotxe no tenia els permisos adequats. Vaig tenir la premonició que algun dia atansaria Namíbia, com així va ser. No és el cas, encara, de Botswana. Allò era el cor del Kalahari, un dels llocs més esplèndids per contemplar de nit la volta celeste de l'hemisferi Sud. No plou quasi mai, l'humitat és nul·la i s'atreveixen de batejar com a rius dues inaparents fondalades que una només porta aigua una vegada cada deu anys i l'altra cada cent anys (el Nossob i el Auob). Però l'experiència més extàtica va ser quan tornava d'aquella terra eixuta però plena de vida. En el món natural sembla que com més se la posa a prova, més exhuberant i imaginativa és la natura. Genetes, guepards, girafes, ocells secretaria, hienes, falcons de totes les mides, òlibes, serps...Tot just es ponia el sol que vaig creuar el Orange River i vaig entendre el perquè del nom. Discorre perfectament d'est a oest, buscant l'Atlàntic i per tant dibuixa al terra la trajectòria del Sol que quan es pon (precisament quan jo el creuava) encén l'aigua de taronja iridiscent, hom diria que un corrent de mercuri en flames.  El creia amb llum pròpia excavant la terra erma i rocosa fins quan el Sol va atènyer l'horitzó s'hi va confondre fins apagar-se tots alhora, lentament i transitar cap a una penombra grisa sobre la que s'imposava la remor de l'aigua ja invisible.  El miratge s'havia esvaït. Però només era el preludi d'allò que s'esdevindria. Pocs quilòmetres més enllà vaig aturar el cotxe i em vaig disposar a dormir al seient del darrera. Vaig sortir a fora, per contemplar l'esplèndida volta celeste i vaig topar amb un cometa, com si el mateix Giotto me l'hagués palplantat allí. No tenir cap notícia del seu pas i ni que ho hagués volgut podria haver-me trobat en el lloc més perfecte per contemplar-lo. Tant que la cua que indica el costat diametralment oposat d'on es troba el sol, dibuixava el rastre en forma de vano de la trajectòria i permetia percebre una cosa que donem per feta però que no podem copsar, la tridimensionalitat de l'espai, que no es tracta d'una esfera tancada d'on penjaven els astres com s'havia especulat segles enrere sinó d'un espai sense límits i buit per on circulen corpuscles, ones, energia, matèria i el mateix buit. No crec que mai torni a tenir una visió tant abassegadora, amb l'afegit que va ser inesperada i gratuïta. No m'estranya que en l'antigor l'aparició d'aquests fenòmens s'interpretés com un presagi. Trastocaven la visió mateixa del món, trencaven l'ordre establert, era un intrús inquietant. A vegades penso que si aquella visió no volia fer-me entendre o avisar-me d'alguna cosa. Que no era un fet indiferent i degut al més resolut atzar. Si així ho cregués, us asseguro que em tempta de passar comptes de tot el que va venir després d'això encara que algú em respondria que és massa fàcil atribuir a un auguri que no vam saber desxifrar a temps fins després de patir els estropicis que la vida ens ha preparat. 

Però, en tot cas, ningú em privarà mai d'haver tingut aquesta experiència única. Potser només per això val la pena deixar-se portar sense massa consciència. 

Anàbasi

 Xenofont va ser deixeble de Sòcrates, difussor de les seves idees, assagista, historiador i escriptor prolífic. I mercenari. Aquesta és la faceta des de la que va escriure la seva obra més coneguda "L'Expedició dels deu mil" o "Anàbasi"  i que és més aviat la crònica d'una retirada després que Cir el Jove, aspirant a derrocar el seu germà Antaxerxes del tron de Pèrsia i que havia contractat aquest temible exèrcit grec, morís a la primera topada bèl·lica. L'exèrcit mercenari, desamparat, sense propòsit i assetjat per la venjança dels sàtrapes locals ha de decidir entre el campi qui pugui o organitzar-se per poder tenir alguna possibilitat de salvació col·lectiva. Vaig tenir notícia d'aquest escrit a partir d'un deliciós llibre que feia un compendi assagístic de la literatura de viatges. I heus ací que per atzar m'ha caigut a les mans en una recent traducció més fluida i menys ortopèdica que la de Carles Riba.  Aquest viatge és una autèntica Odissea col·lectiva descrit amb realisme i aportant moltes dades sobre els remots pobles que aleshores poblaven Mesopotàmia, Armènia i Anatòlia: Tàocs, Macrons, Colcs, Mossinecs i els Carducs, els ancestres dels actuals kurds que ja mostraven afició per bel·ligerar amb tothom arrapats en les seves muntanyes. Els grecs suen la cansalada i deixen no pocs morts per creuar el seu país.  Allò que té de prodigiós aquest llibre és que he tingut la impressió que el mateix Xenofont m'ha agafat de bracet i m'ha portat a passejar amb els seus 10000 grecs per fer-me partícep de les seves angúnies i esforços, un exèrcit del qual va fer capitost desprès que els generals i líders de l'exèrcit foren morts (decapitats) amb traïdoria. Suposo que era precisament aquesta la seva intenció, com qualsevol escriptor, de fer-se acompanyar en la seva vivència, real, imaginada o ficcionada. I potser així sentir-se una mica menys sol tot deixant en herència un rastre  digne de memòria per la posteritat del que n'és ben conscient. I és ben aparent que Xenofont vol  llegar d'ell mateix una personalitat memorable. I no cal ser molt llest per adonar-se que tot aquest recorregut que va durar mig any o més està convenientment maquillat. Mostra a Xenofont (ho escriu en tercera persona, talment va fer més tard Juli Cèsar en la Guerra de les Gàl·lies) com un líder alhora audaç i astut que porta l'exèrcit pel camí o estratègia més encertada quan s'han d'obrir pas enmig de pobles bel·licosos o fugir de les hosts del rei de Pèrsia. I també descriu amb una desafecció que ens sembla difìcil de pair la crueltat d'aquella època on la mort era tan quotidiana i precoç que la qüestió per qualsevol grec era que fos bella i honorable. I els grecs no tenen gaire de civilitzats, aquella corrua anava acompanyada d'esclaus, moribunds i desgraciades meretrius. Xenofont utilitza amb profusió l'eufemisme de la recerca que queviures pels llocs on passaven o fent autèntiques incursions però a ningú se li escapa que allò era el pillatge en tota regla que significava la ruina, la fam i la destrucció de pobles sencers que veien amb terror quan se'ls acostava la columna dels deu mil. No s'està de descriure amb distanciament de notari l'horror de dones i nens estimbant-se des de dalt de les muralles d'una vil·la desesperada o com cremen uns capitostos en una torre de fusta, i moren els seus homes de fred i fam. Homes adustos, ferrenys, bregats en la guerra però que es movien per la voluntat de sobreviure i tornar a veure la seva terra, I si morien, que fos honorablement (calia ser ben recordat, per sobre de tot) i amb el beneplàcit dels déus que tothora planaven sobre l'expedició i dels quals Xenofont se'n refia, aparentment, més que de decisions racionals. I penso que al cap i a la fi no és cap bestiesa. Sembla que allò imprevisible i particularment el que anomenem el factor humà acabi per decidir cap a quin costat s'inclinaran la balança dels esdeveniments i quin impensat camí prendran. No ens ha d'estranyar que una forma d'explicar-s'ho sigui encomanar-ho als capricis i arbitràries simpaties divines. I això els fa terriblement humans. Especialment emotiva és l'escena quan albiren per primera vegada el mar des d'una muntaya de l'Anatòlia i per fest organitzen uns fastusos sacrificis i alcen un túmul en honor d'Apol·ló o Artemis. Ensumen casa seva, la particular Ítaca de cadascú que té el valor que té segons com d'ardorós hagi estat el camí que ens hi porta.  I, al cap i a la fi, ens hi reconeixem com a homes com nosaltres. 

 Sí, és cert. No calen màquines del temps. Les més perfectes són els llibres perquè comuniquen no només allò que va ocórrer sinó l'esperit, l'emoció dels temps passats que, fent un forçat paral·lelisme, no pot mai replicar un simple viatge actual a qualsevol lloc del món. En aquest sentit és ben veritat que es pot viatjar molt més lluny i molt més enllà sense sortir de casa.

Gresolet

 La vall del Gresolet és una fondalada encaixada entre la paret Nord del Pedraforca i el vessant sud del Cadí. Per un costat una paret majestuosa que s'alça  com una mà de pedra que volgués esclafar-te des de la seva verticalitat nua i ombrívola de l'obaga. De l'altre el pendent suau però interminable d'aquest vessant solà del Cadí però que es va vinclant fins precipitar-se al fons del Gresolet com si el Pedraforca li hagués fet un buit. Al Gresolet s'accedeix a través d'una pista que s'hi enfonsa a la sortida de Saldes, o per un camí que neix des de l'antic castell situat a un extrem de la falda frontal del Pedraforca, abans de girar cap a l'obaga, on hi ha les restes de la petita fortalesa. Es reconeix una ermita i els sòcols de quatre cases. Aquests indrets traspuen una por remota, la recerca d'aixopluc en un món immens, hostil i inabastable. Ara són raconades dessolades condemnades a l'oblit. Des d'aquí el camí s'enfila sense perdre alçada primer per un espai de solana, amb garric, gatosa, alzinar, però que quasi abruptament transiciona cap el roure, el faig, la molsa i l'herba fetgera arrecerats sota l'eterna ombra de la paret nord del Pedraforca que es va mostrant a poc a poc com si fos l'ull d'un cíclop monstruós que anés resseguint les nostres miserables passes per un corriol sinuós que resegueix els replecs de la muntanya (ara salta per sobre un rierol, ara sobre un arbre caigut). L'indret muta radicalment segons l'època de l'any. Ara els arbres estan encara nus amb els borrons apunt d'esclatar. Fins i tot trepitgem un poc de neu que s'arrapa al terra abans d'extingir-se. Més amunt la neu esdevé un mantell continu sobre la roca nua i impàvida. Del verd de la boscúria a la simplicitat salvatge i elemental de la pedra i el gel. I a dalt, cada vegada més tancat i inabastable el cel sobre el que navega un núvol que sembla que vulgui posar-se al capdamunt del Pedraforca. 

El camí discorre, sense baixar mai precipitadament, però constant en una vall que sorprèn per la seva dimensió a mesura que s'obre. Tant enfonsada està que diria una clotada però finalment, després d'alguns saltirons finals sobre la roca i entre faigs i roures, es creua el riu acabat de néixer (límpid, cristal·lí, jove, deixa veure amb transparència el seu llit), s'ateny la pista i després d'un pendent topem amb el santuari del Gresolet. El nostre país està sembrat d'ermites i santuaris buscant la solitud absoluta i ara molts mig abandonats. Només des d'allí me n'adono de la immensitat que sosté aquestes muntanyes, les arrels que s'enfonsen més enllà del que podem concebre per fer néixer una petita protuberància sobre l'escorça terrestre que per nosaltres és un gegant majestuós, indiferent i suggerent alhora de la grandesa inatansable que ens empeny a pujar dalt d'aquests cims. 

Llueix un sol tardoral, decadent, malgrat que som a la fi de l'hivern. No he sentit encara el cant del cucut. Estic impacient per veure l'esclat de la primavera però hauré d'esperar. El fred encara imposa la seva llei i manté els arbres nus. I malgrat tot sobre la gespa que la neu tot just ha despullat ja neixen algunes flors impacients i es revolta un abellot. Uns fréixens amb mates de vesc penjant de les branques nues ens escorten i es vinclen al vent que baixa des de dalt del coll que uneix el Pedraforca i el Cadí, cobert d'un espès mantell de neu que s'extingeix progressivament i que ens arriba només amb  congestes esfilagarsades en els racons més arrecerats. Només aleshores, quan el sol s'abaixa, el terç més enlairat de la paret nord s'encén daurada pel sol (sembla que el Sol l'amanyagui en un gest còsmic) mentre aquí baix les ombres s'allarguen i ens conviden a abandonar el lloc. Pel camí de tornada per la pista passem al costat del que havia estat un antic monestir. Només queden quatre modestes pedres en un indret on la vall s'obre i dona prou espai als prats i els boscos de ribera, es civilitza. Si algú no s'hagués molestat a documentar-lo ara estaria envaït pels esbarzers i enterrat en el més absolut oblit. Es reconeix el traç de la petita església. Deuria ser molt modest. No crec que el lloc fa set-cents o vuit-cents anys donés per grans abadies. I penso en els anònims monjos que la van habitar, que probablement no van conèixer res més que aquesta vall, aquest riu, aquestes mateixes parets que a nosaltres en sotgen i s'han fos en el temps. Jo també abandono la vall, les pedres, els arbres nus i l'estranya recança que em produiex la neu efímera condemnada a fondre's.