diumenge, 3 de juliol de 2022

Els homes i els dies

  Fa unes setmanes vaig anar al TNC i assistir a l'obra "Els homes i els dies", basada en el diari d'un tal Josep Maria Vilaseca de qui reconec que no ens sabia res (sí que en coneixia un, que no té res a veure, que era company meu d'estudis). No sé si era crític literari, filòlego lletraferit en tot cas del món de les lletres que va fer el doctorat Anglaterra i  hi va viure gran part de la seva vida, que es va estroncar als 46 o 47 anys a Londres atropellat per un bus que imagino vermell i de dos pisos. És més o menys de la meva generació i molts dels referents que en surten em són familiars. Breument, és la biografia teatralitzada en forma de monòleg acompanyat per un bon nombre de comparses, la majoria crec que no són actors professionals excepte l'excelsa Mercè Arànega, d'un homosexual turmentat, buscant una afectivitat que no troba l'equilibri amb el desig sexual i l'estima sincera. No sóc cap crític de teatre, simplement aboco allò que m'ha transmès i suggerit una obra de teatre concreta i en aquest cas en vaig sotir amb un desassossec que no m'arribava a explicar. No és una qüestió tècnica, en puc dir unes quantes coses com alguns afegitons que no sé què pretenien com només fos per justificar-se ells mateixos com una mena d'ornament i que traspuaven el que ja em sembla un tòpic o un estereotip de tot el món gay. Amb unes imatges visutalment molt potents, tot cal dir, però que només es justificaven per elles mateixes. Però no era això, no. Uns minuts després, quan vaig sortir a l'exterior i em vaig deixar abraçar per l'atmosfera d'un capvespre finals de maig, vaig trobar el desllorigador. El diari del Josep Maria Vilaseca inclou des que tenia 23 anys fins que va morir, i el desassossec que em produïa venia d'una cosa que em sembla ara evident i és que el personatge continua en els seus bucles afectius, discursius i mentals des de l'inici fins el final, durant més de vint anys. Una sensació de solitud l'acompanya sempre, respecte als seus amics, amants i els seus pares, incapacitat per comunicar-se de debò. No hi ha progrés, no hi ha evolució i finalment, no hi ha una mena de resolució o, el que tots esperem en qualsevol obra de teatre o en general obra d'art, una certa redempció que ve a dir una espurna de sentit en aquest món que tant sovint en manca. Si m'haguessin dit que el protagonista de fet s'haguera suïcidat enlloc d'haver tingut un accident m'hauria semblat versemblant. El desassossec encara es va fer més palès amb el pas dels dies, a mesura que li donava voltes. I no era per aquesta impressió ja cansada que el món homosexual està derivant a l'estereotip i allò transgressor, com ha dit algun periodista, serà aviat el que abans era la heterosexualitat normativa. Sinó si aquesta manca de progressió, d'evolució, no sigui la tònica en les vides normals, més aviat grisoses, i acomodades a les quals tots tendim i que eviten o enterren el conflicte. Allò millor, com explicava un microconte genial de Pere Calders, serà que en un punt de la nostra vida més val no adonar-se de com d'estulta ha estat perquè adonar-nos-en massa tard pot portar a trobar amable acabar sota un autobús, en un sentit figurat si més no . La lucidesa si és tardana i inoportuna pot ser lacerant i per a segons qui  pot resultar una venjança desitjable. Millor que continuem condormint-nos en una falsa pau. Potser aquest era el missatge subjacent de "Els homes i els dies". 



dimarts, 31 de maig de 2022

Ibo, primera part

 

Avui per avui Montepuez, la capital de la província de Cabo Delgado, la més septentrional de Moçambic,  és un lloc prohibit a causa de la penetració que han tingut els moviments islamistes violents. Va provocar fa poc un èxode massiu de població i l’abandonament d’una prometedora i incipient indústria d’extracció del gas. Recordo una plataforma de prospecció mar endins, com un monstre a la deriva, i corria el rumor que allò podria esdevenir una mena de Dallas Africà. També vaig conèixer el poblat caòtic i improvisat que va créixer com un bolet al costat de la carretera sense asfaltar perquè s’havia descobert un jaciment de robís. Hi havia gent vinguda de tan lluny com de l’Àfrica de l’Oest per aprofitar-se’n. Una reminiscència de la febre d’or que descrivia Jack London en un lloc diametralment oposat, Alaska, que atreia aventurers de tots els confins d'Amèrica.  A mi em van oferir un grapat de pedres precioses pel carrer.  És una història tan cíclica i previsible com acaben els El Dorado a l’Àfrica tot plegat que  la Shell abandonés per força major el projecte podia arribar a ser una alegria.  Però aleshores poc se’n sabia dels islamistes i altres quimeres de riqueses a punt de brollar. Jo només esperava  tranquil·lament  la camioneta que m’havia de portar a la costa, per atansar-me a Ibo, l’illa més grans de l’arxipèlag de les Quirimbes, un reguitzell d’illes i illots d’origen coral·lí que serpentegen la costa fins quasi tocar la frontera amb Tanzània.  No sabia l’hora que passaria el vehicle, com no se sap mai aquí a quina hora passa res, però es té la certesa sovint fatalista, que passarà. M’estava sota l’ombra d’un manguer. A l’altre costat de la carreterada escombrada pel sol i sollada per un pèlag d'aigua hi havia un clos encerclat per una tanca d’alumini. La xardor del sol que hi rebotia. La porta va tremolar, es va obrir, va sortir un xinès, va escopir al terra i va encendre una cigarreta. Vaig llucar  una piràmide de troncs sense branques, sense fulles, despullats, assenyalats amb uns números vermells sobre les línies de creixement. El tall net. La mirada del xinès es va creuar amb la meva curiositat, va llençar la cigarreta, va escopir de nou i va tancar la porta, i va tremolar uns instants. Vaig arrecerar-me més al meu arbre. L’ombra s’esmunyia i el Sol arribava al seu zenit. Vaig seure sobre la rabassa, la calor em va enfonsar en la letargia i vaig deixar de comptar els minuts, les hores i  de pensar de quin bosc llunyà venien aquells troncs ciclopis, si al meu voltant només hi havia papiaieres, manguers i palmeres que s’alçaven vertiginoses sobre els sostres de palla i alumini de Montepuez.

Un bri d’aire va somoure les palmeres. Em va semblar com una onada que pentinés un grapissar de sorra. La tarda havia superat el seu clímax, l’ombra havia tornat a créixer, vaig sentir el ronc d’un motor i va aparèixer una camioneta balancejant-se sobre els sots. Es va aturar davant meu. Ibo? Vaig preguntar al conductor, un home de color i barba blanca  va treure el cap darrera la filera de les tres o quatre persones que s’entaforaven a la cabina.  Va assenyalar-me amb un cop de cap que pugés al darrera. Tenia pressa que no es calés el motor. Sota el tendal que ens abrigava del sol, no semblava cabre-hi res més que la vintena de  dones amb capulanes i els seus nens esclafats al pit o a l’espatlla, cabassos de fruites i chamusses, ulls rodons que em miraven i quatre gallines esvalotades. Em van fer lloc sense discutir-me res, vaig arraulir-me al caire, l’embragament  va espeternegar, una gallina va cloquejar, un nen va arrencar el plor,  i  la baluerna va començar a balancejar-se.






dimecres, 30 de març de 2022

Nàpols 1944

  L'havia de deixar a un amic, però pel camí no he pogut resistir-me de rellegir el deliciós llibre de Norman Lewis Nàpols 1944. Norman Lewis és un dels reporters clàssics de viatges de la literatura universal i actiu fins entrats els seus noranta anys i que va treballar en el servei d'inteligència de la policia militar britànica durant la Segona Guerra Mundial. Va seguir l'exèrcit britànic durant la campanya d'Itàlia fins l'entrada a Nàpols i d'aquí en va sortit aquest llibre, escrit a mode de diari, dels mesos que va passar en aquesta fascinant ciutat i els seus encontorns. És la mena de llibres sobre les guerres que m'encanten, perquè donen la mirada perifèrica que les humanitza, fins i tot les fa un punt  comprensibles, i sobretot molt més interessants que el simple camp de batalla a l'estil del Paul Beevor. El teló de fons que ja existia i sobre el qual ocorre la contesa bèl·lica encara perviu, jo hi he estat a Nàpols i em deleixo per tornar-hi. Algú l'ha escri com la més oriental de les ciutats europees. Norman Lewis a més barreja el sentit de l'humor amb un realisme a voltes resulta atroç per la misèria que descriu, però alhora que li dona una mirada perspicaç, capaç de canviar d'opinió tal com demostra l'evolució de la narració. En un inici li sembla tractar amb un poble de trastocats que van oferir un manatí estofat al general Americà com a benvinguda i que era la darrera relíquia de l'Aquari municipal, però finalment admet que són d'allò més bo que pot donar la humanitat, amb totes les seves contradiccions, i que el poble napolità no ha fet res més posar juntes la baixesa  i la grandesa moral que es donen la mà sense pudor amb modes de vida ancestrals i imaginaris col·lectius que perviuen en les situacions més abjectes. Norman Lewis arriba a adoptar la mirada d'un antropòleg i identificar-se amb aquest poble que va ser arrassat militarment i, aparenement, a nivell moral també, però que només delmava per sobreviure en unes circumstàncies extremes, la fam, el comerç sexual, els abusos, la guerra, la mort, els bombardeigs, guardant una compostura de resistència  atàvica  que barrejava l'estoïcismes i la picardia que el va corprendre. L'autor acaba afirmant que, si se li donés l'oportunitat de néixer de nou, voldria ser napolità. Recomano especialment com descriu la picardia napolitana, els mecanismes de la omertà, i el despropòsit del comerç sexual desencadenat per la fam i l'arribada de tropes estrangeres, i també la descripció que fa de les reaccions davant la darrera erupció del Vesubi, que va ocórrer precisament durant aquest període. Puc afirmar que el llibre té no pocs paràgrafs que són estrictament realisme màgic, amb l'afegitó que són ben reals i no calia afegir cap mena de màgia al que ell va veure,creuant sovint la frontera d'allò inverosímil. Fa bona la dita que no es necessita ficcionar la realitat, la realitat per sí sola ja pot ser prou increïble. A must reading, com diuen aquells. Aquí en teniu la sinopsi:


"En 1944, Norman Lewis, agente del Servicio de Inteligencia británico, llegó a Nápoles, donde las condiciones de vida eran tan precarias que los habitantes habían devorado hasta los peces del acuario municipal. Muchas mujeres se vieron abocadas a la prostitución como medio de subsistencia y la mafia se hizo tan indispensable para las fuerzas de ocupación que acabó recuperando todo su poder. Aun así, los napolitanos no perdían el coraje y la inventiva: Norman Lewis diría al respecto que “un año entre los italianos me ha procurado tal admiración por su humanidad y su cultura que si me fuera dada la posibilidad de nacer de nuevo elegiría hacerlo en Italia”."





diumenge, 27 de febrer de 2022

Leni Riefensthal a Àfrica

  Fa unes tres setmanes passejava fascinat pel mercat de vell i segona mà de Sant Antoni, furgant entre llibres, còmics i vinyls, quan els meus ulls van ser segrestats per un llibre rotund, amb una gran imatge d'una dona núbia amb els pits enlaires, fotografiada en contrapicat, aire ferreny, i que tenia per títol Leni Riefensthal a Àfrica. Hi ha llibres que, més que buscar-los, et troben ells a tu. Aquest em va escridassar, directament, per a que el comprés. I per un preu molt modest atès el seu volum i la qualitat de l'edició. Es tracta d'un recull de les fotografies que Leni Riefensthal va fer pels anys 60, sobretot al sud del que és avui el Sudan del Nord, el país dels nubis, però també de Kenya i els massai i d'altres ètnies. El llibre m'ha captivat a diversos nivells. Primer de tot per la bellesa indescriptible de les imatges. El llibre té aquell paper gruxidíssim, una edició antiga, però d'una qualitat innegable. Les fotografies ens transporten a un món que temo que en gran mesura està ja desaparegut. Quan Leni Riefensthal es va llençar a la recerca d'aquest poble ja no tenia la certesa que pervisqués. Només hi va anar empesa per una altra fotografia, més antiga, que havia vist i que a ella també la va captivar  en una travesia que la va transportar a un altre món. Era una simple inspiració o intuïció. La relació que hi va establir i que va durar fins el final de la seva vida (Leni va viure fins els 101 anys!), i confessa que van ser els temps més feliços de la seva llarga i riquíssima vida. Mirant atentament les fotografies, d'una extraordinària plasticitat i bellesa, crec entendre la dimensió d'aquest encontre. Descobrir tot d'un cop un món fràgil però ric, on la gent vivia arrelat a una terra, una tradició i una història plena de sentit i significat. Exactament el contrari del que estem perdent en aquests temps que en diem postmoderns. I sobretot bondadós i bell, d'una bellesa ancestral, primitiva i autèntica. 

 La segona cosa que fascina del llibre és l'autora mateixa. Leni Riefensthal va ser una cineasta i fotògrafa alemanya, una revolucionària de la tècnica cinematogràfica coneguda sobretot pels dos grans documentals que va fer pel règim nazi: El triomf de la voluntat i el documental oficial de la Olimpíada de Berlín del 1936. Va patir la injusta i estigmatitzadora llufa de filonazi, malgrat tenir un talent i una sensibilitat extraordinàries que contrasta amb el llegat kiscth i lleig de l'estètica nazi que se li va reconèixer, finalment, en escreix, després d'un patiment atroç (la van arribar a tractar amb elecroxoc per les depressions que va patir). El personatge, i perdoneu que abusi de l'epítet, és fascinant també per la seva condició de dona en l'època que va viure, el talent i la resiliència per finalment ser reconeguda com una artista extraordinària, com ho demostren les fotografies de l'Àfrica que demostren una mirada antropològica (ella, dona rossa i occidental no podia ser més diferent dels nubis o massai), en que l'artista desapareix de l'escenari. I tot fet, evidentment, amb una càmera analògica i que denota una gran capacitat per captar l'escena adequada en el moment oportú de forma quasi artesanal. Cal recordar que va aterrar a la terra dels nubis quan tenia avançats els seixanta anys, i fins es va plantejar de quedar-s'hi a viure. Hi ha fotografies seves entre aquesta gent en que se la veu vital, plena, com si devorés la vida amb els ulls i les seves imatges. 

En tot cas, aquesta troballa ha estat, personalment, com una mena d'inspiració, una alenada lluminosa que la vida potser tot plegat és qüestió de la mirada que hi posem i l'actitud amb la que l'afrontem. 




dijous, 27 de gener de 2022

Retorn a Bangui

 

      En la vida sembla que a vegades estiguem donant cercles com robots de corda, només que amb el temps aquests cercles es van fent més i més petits i la corda se’ns esgosta. És el sentiment que m’ha envaït quan he aterrat a la Bangui, quasi dos anys després que en fugís, quasi literalment, abans no tanquessin tots els vols per causa de la pandèmia de la Covid-19. D’aleshores ençà ha estat com creuar un estrany túnel, a voltes amb giragonses de muntanya russa, pel món de la Covid mentre al meu voltant el paisatge canviava inexorablement. El meu entorn no és el mateix, jo, mal que em pesi, tampoc. Evocava en una entrada poques setmanes després de tornar a casa fa dos anys i enfonsat en la resposta a la penadèmia a Catalunya, els troncs d’arbre mastodòntics que circulaven per la carretera que portava cap al Camerun, des del sud boscós de la República Centreafricana. Com el temps també va talant al nostre voltant i ens canvia el nostre paisatge vital. No són pocs els coneguts i parents propers que han desaparegut durant aquest lapse. Alguns per la Covid, d’altres per malalties (una cosina, un parell d’oncles, la sogra i una rècula de coneguts llunyans). I tot i així en sortir de l’avió m’ha amarat el mateix aire ardent, el sol tropical cansat amagat darrera la polseguera argilosa, el traüt dels carrers de Bangui on un de cada quatre vehicles (ho he comptat una bona estona), són 4x4 o pick-ups de ONG o institucions internacionals.  També recordo clarament, i ho vaig deixar escrit, la imprompta que em va provocar topar-me amb una ciutat confinada quan vaig tornar a Barcelona, i quan vaig entrar a casa per començar el meu propi aïllament. Que va durar poc, deu dies després estava encofurnat a l’hospital, després a les residències d’avis, pressons, a la comunitat. Un viatge al·lucinat on, un cop els peus posats sobre la terra vermella de Bangui em costa de reconèixer-m’hi. També em vaig adonar que contra el que pugui semblar, raonar aquí a la República Centreafricana era més fàcil. És molt senzill plantejar les coses quan es confronten de forma diàfana i al cap i a la fi no són problemes que m'afectin directament: no volem que les joves s’infectin del VIH, que els infectats tinguin accés al tractament, que les mares rebin una atenció en l’embaràs que eviti la taxa paorosa de mortalitat materna d’aquest país. I després, la Covid a les residències d’avis ho capgira tot. Quin sentit tenia evitar-la si el preu era buidar, desarrelar els avis, d’allò que els manteniar lligats en aquest món? el contacte amb la família, sortir a passejar...Hem creuat una estranya frontera on el progrés ja no és progrés. No sé què és exactament però ens porta a implantar vacunes absurdes als nens i més coses que em farien desviar la intenció  d'aquest escrit.  No tenim res, no posseïm res i encara més poc controlem i només ens queda romandre tossuts per conservar un bri de sentit, d’arrelament i mentre aprenem a deixar fluir la vida. Només queda la incerta espera que els troncs mastodòntics seran substituïts algun dia per nous plançons. Cal que neixin flors a cada instant.

diumenge, 26 de desembre de 2021

Omicron

  Aquesta entrada no pretén fer d'oracle sobre la pandèmia. N'anem sobrats. L'espai mediàtic ja ha estat ocupat per a qui n'ha sabut més o, en no poques ocasions, ha estat més espavilat per fer-s'hi un forat. Ara ja tenim una bona colla de personatges que al marge de la seva vàlua  han quedat incrustats en l'imaginari col·lectiu, per major glòria de les seves carreres professionals. 

Omicron, no cal que ho recordi, és el nom de la darrera variant del SARS-CoV-2 que s'està menjant, epidemiològicament parlant la seva antecessora Delta, tal com va fer ella mateixa amb l'Alfa. No es pot dir que el nom faci patxoca. És més propi d'asteroide que hagi d'interceptar l'òrbita de la terra, però a la OMS han continuat fidels a l'alfabet grec igual que es donen noms a vegades desconcertants a borrasques o huracans (recordem la famosa Filomena, o la Glòria). Aquesta nomenclatura té fins i tot una inquietant ressonància bíblica, Alfa i Omega, principi i fi. Però sembla força unànime l'opinió  que no arribarem a esgotar l'alfabet grec ni a cap fi apocalíptica, si més no en variants que canviïn significativament el comportament epidemiològic i clínic de la Covid-19. És bo recordar, una vegada més, que les epidèmies del passat no fan res més que empal·lidir el que ara ocorre.

Un principi bàsic per entendre el comportament d'un agent infecciós és que els som absolutament indiferents. Seguint la lògica tant brillantment exposada per Richard Dawkins a  El gen egoïsta, el SARS-CoV-2 no deixa de ser una seqüència  de gens envolcallada que delmen per autoreplicar-se i perpetuar-se de forma cega i sense un sentit en ell mateix. Per tant, l'evolució natural és ser cada vegada més infecciós amb un equilibri que no se li giri en contra (per exemple que infectés a tot quisqui i creés una immunitat general), que és el que li dona més avantage per aquest propòsit, i no pas virulent que no li aporta res. Els estudis serològics retrospectius d'altres coronavirus que ja estaven ben presents com a causants de refredats comuns (una mitja dotzena), apunten en aquest sentit. I la capacitat infectiva té probablement un límit biològic que avui per avui el marca el xarampió, un virus ARN que també muta però que des que el coneixem no ha augmentat més la seva capacitat infectiva. Per entendre'ns, la R0 del xarampió és de 13-14 i qui hagi viscut un brot d'aquest virus sabrà que té una propagació fulminant que sempre s'avança a qualsevol mesura. Només una bona cobertura vacunal prèvia pot evitar aquests brots (obro parèntesi, aquesta regla té excepcions importants, la pesta humana per exemple, que la provoca una bactèria, no un virus, fa exactament el contrari: gràcies a la seva hipervirulència el que espera és que els hostes s'adaptin a ella, no a l'inrevés, tanco parèntesi).

Amb aquesta base ja hi ha força "experts" que anuncien que aquesta onada serà el cant del cigne de la pandèmia, que Omicron no evolucionarà significament més i si ho fa serà cap a una menor virulència, ens immunitzarà a tots de forma natural i ajudats una mica per les vacunes que si més no evitaran la malaltia greu i arribarem a l'apacible nirvana epidèmic en que es sumi com un més dels virus estacionals als que estem tant acostumats i no suposen cap disrupció en les nostres vides (grip, virus respiratori sincitial i tota la corrua d'agents causals del refredat comú).

Al marge que això sigui aixì (que ja veurem, perquè fins ara cap virus ha evolucionat sota l'efecte tant intens d'unes vacunes  i pautes vacunals  també en constant evolució), a curt i mig termini hi ha moltes incerteses. Per exemple, emmirallant-nos amb sudàfrica ja hi ha hagut alguna afirmació exaltada que Omicron és menys virulenta en sí mateixa i que l'onada s'apaivaga ràpidament. A sudàfrica tenen una estructura poblacional molt diferent, i sobretot, estan al bell mig de l'estiu austral i ja se sap perfectament que el SARS-CoV-2 respon molt bé als patrons estacionals d'altres virus respiratoris, i que si fins ara no s'ha establert amb aquest patró és perquè hi ha d'altres factors que influeixen en un virus de nova introducció entre els humans. Però no falten evidències que demostren que la infecciositat està afavorida per un ambient fred, sec i també per baixes radiacions dels ratjos ultraviolats, tot de coses pròpies de l'hivern. Res d'imprevisible. En segon lloc estem immersos aquests dies en un  experiment epidemiològic que em provoca una barreja d'inquietud, horror i curiositat. M'explicaré. Una característica del SARS-CoV-2 és que un 20% dels infectats són responsables del 80% de les infeccions. Això és degut a que hi ha persones que intrínsecament tenen més capacitat de transmetre el virus, i que si a més es dona la circumstància que tenen més possibilitats de contactar molta gent provoquen el que es coneixen com els esdeveniments super-difusors: una persona origina molts casos primaris, i secundaris. L'amplitud d'aquests esdeveniments està vehiculitzada sobretot pel nombre de casos secundaris, és a dir, la possibilitat que els infectats primaris pel cas índex originin un o dos casos més sense que necessàriament siguin ells mateixos superdifusors. Sabem que l'epidemiologia de la Covid-19 està governada per aquesta dinàmica, alguns brots els podem detectar, d'altres passaran desapercebuts. En això es basa la limitació d'aforaments, per exemple. Però ara, aquesta primera setmana precisament quan està entrant Omicron, hem esperat una colla de dies sense cap restricció i per tant permetent que ocorrin aquests esdeveniments superdifusors, però en el moment precís en que els infectats primaris per Omicron pul·lulen per la societat, ens anem a tancar tots una bona colla d'hores a les cases, on sabem que es donen la majoria dels casos secundaris. És com si haguéssim sembrat la terra i ara la reguéssim amb deler. O encès la metxa d'una traca. Que no ens estranyi un esclat espectacular de casos. A mi també m'agrada jugar a fer d'oracle de tant en tant. Crec que pels volts de cap d'any tindrem un resposta de quin peu calça tot plegat, inclosa la virulència real de l'Omicron. A data d'avui als hospitals estem encara veient els casos ingressats per la variant Delta, és a dir, es solapa una sisena onada amb la setena pròpia de la Omicron. Només ens queda com a esperança i és que sigui per les vacunes, per la immunitat per infeccions prèvies, perquè sigui intrínsecament menys virulent o per una combinació de tot plegat no es col·lapsi el sistema sanitari ni haguem de començar el trimestre amb les escoles tancades.  A seure, menjar canelons, torrons, raïms i esperar allò inevitable, sigui el que sigui. 

Una segona incertesa que em ronda és la necessitat de la vacunació infantil. Jo no dubto que els assajos clínics i l'evidència demostri que no hi ha efectes adversos remarcables, però sí que penso que no és una base suficient per sustentar la introducció de la vacuna en aquestes franges d'edat. Primer perquè el marge de benefici individual és molt minso. Diria que estadísticament hem de continuar patint més per a que se la fotin en patinet que no pas pel SARS-CoV-2, en segon terme perquè igual que amb els adults potser les revacunacions cada 4 o 6 mesos seran necessàries i això no ho ha previst ningú,  en tercer terme, no entenc que precisament s'implementi aquesta vacunació amb l'entrada d'una nova variant que n'escapa, si més no en la primera dosi que és en l'intèrval en que estaran els nens que es vacunin ara i s'exposin a Omicron. El primum non nocere ja no pot ser tan clar. En aquest escenari no m'ha semblat honesta la pseudo-campanya publicitària que ha acompanyat la vacunació infantil i la frivolitat amb la que ha estat avalada pels professionals mediàtics de torn. Quan un especialista afirma que els nens no-vacunats tenent 37 vegades més probabilitats de patir miocarditis als que tenim nocions d'estadística i medicina se'ns posen els pèls de punta. De què parla, d'un denominador d'un milió, de deu milions, de cent? Quin intèrval de confiança? I això sense entrar en el terme miocarditis que deixat anar així a la valenta sona a papus, com una síndrome inflamatòria també associada a la Covid-19 en infants que es resol quasi sempre espontàniament però que  pels profans sona pitjor que l'amenaça que a un nen l'atropelli un camió mentre passeja en patinet. Altrament, justificar-ho perquè als Estats Units s'ha introduït sense gaires conseqüències em provoca una certa desconfiança tractant-se d'un sistema sanitari que funciona com un mercat més.

La justificació que la vacunació dels nens protegirà els adults tampoc em sembla aigua prou clara. No fem el mateix plantejament amb la grip ni la vacuna anti-pneumocòccica (i ambdues no estan en el calendari vaccinal). I sabem ara que la infecció no només és una qüestió qualitativa, és a dir, que una persona vacunada protegeixi més d'infectar o ser infectada, sinó que segons la naturalesa de la interacció la vacunació pot arribar a ser poc rellevant (per exemple, en un contacte estret dins d'una casa). En resum, espero que el primum non nocere sigui cert i no espero gaire més que això, que no mini més la confiança general en les vacunes, i es plantegi millor aquesta estratègia quan es tingui més clar el qui, com, el quan i el perquè. Deixem els nens tranquils, incloses les escoles que com he dit manta vegades són la darrera barraca que caldria tancar abans no ho fes el  sistema sanitari (cosa que només passarà si , definitivament, arribem a la Omega apocalíptica).  Al cap i a la fi són els que menys culpa tenen de tot plegat. 

Una altra incertesa que acabo d'apuntar és si tot plegat acabarà reduint-se a vacunar-nos cada 3 o 6 mesos. Tota l'evidència apunta que totes les vacunes actualent aprovades, algunes més, d'altres menys, perden la capacitat de prevenir la infecció (no tant la malaltia greu). No sé si al final tot plegat provocarà una fatiga vacunal amb una adherència cada vegada més baixa. Sense afegir la important reflexió que aquí ja es parla de quartes dosis quan a la major part del món encara delmen per fer arribar a la primera dosi. A vegades em dona per pensar malament i creure si no hi ha un interès espuri de mantenir aquest "mercat" captiu. Que tota l'esperança sigui encara en la píndola màgica, en l'evolució benigna cap a una soca menys virulenta, en un pensament amb un rerefons màgic que ha enterrat totes les misèries, contradiccions i contrarietats que ha posat de manifesta aquesta pandèmia, tant en el seu origen i propagació com en la resposta i els efectes socials que ha produït. Que tot canvii sense que canvii res. No puc deixar de pensar en allò que vam viure durant la primera onada  en les residències d'avis, que ni tan sols ha suscitat un debat sobre quin model residencial i d'atenció a la gent gran hauríem de desenvolupar. I models i idees no en falten però sé per pròpia experiència que fer penetrar aquestes idees és com una gota malaya regalimant contra un sòcol de marbre. O un sistema econòmic embogit i embogidor basat en l'especulació, el deute i la riquesa virtual que ens porta a sacrificar les persones, el valor de les coses i el seu sentit mateix en l'altar de l'economia. Hi ha algú encara prou ingenu per no adonar-se en què es basa realment la única i estulta instrucció que ha estat capaç d'emetre el govern central, l'ús de mascaretes a l'exterior?  Que sembli que es fa alguna cosa, sense fer res. O la crisi climàtica i ambiental que està darrera dels salts de zoonosis a l'home, com els ja recurrents brots d'Ebola al Congo que tenen pe resposta única desenvolupar vacunes sense reflexionar seriosament sobre les causes que els provoquen. 

 I finalment, res del que he dit vol minar la confiança de les vacunes en els adults, si no fos per elles (posem per cas que hagués aparegut directament la variant alfa, Delta o Omicron), estaríem ben venuts en una situació prou propera a la Omega.

Que tingueu unes bones festes.





diumenge, 21 de novembre de 2021

Tintin al Tibet I

     Per qui no conegui l'àlbum de Tintin al Tibet, en faré una brevíssima sinopsi. Tchang, l'amic de l'ànima de Tintin, desapareix en un accident d'avió a l'Himàlaia i aquest decideix, contra tota evidència que estigui viu, d'anar-lo a rescatar. És un còmic que em té captivat i del qual ja en vaig fer una entrada general fa temps. 

   Ara imaginava que l'absurda expedició formada pel Tintin, Milú, el capità Haddock i potser el sherpa Tharkey, hagués simplement desaparegut entre les neus perpètues a la recerca del Tchang i ningú n'haguera sabut mai més res i aquí s'acaba el cuento. És clar, imaginar això sobre una història que ja d'entrada és imaginada és portar l'especulació al límit. Perquè l'Hergé no s'hauria molestat de contar la història frustrada. No hagués vengut gaire.


    Confosos per sempre en la blancor eterna de les muntanyes els  hauríem oblidats a més del Tchang que va motivar la breu i oblidable odissea. No sabríem mai com, quan ni en quines circumstàncies van desaparèixer. I ràpidament també arribaria la segona  mort de que parlava Gabriel García Márquez, que és la de l'oblit. Però per sort existeixen els narradors omniscients en tercera persona capaços d'inventar un altre final, com l'Hergé. 

    Hi ha una creença generalitzada, potser només és un desig que ens habita a tots, que les grans empreses, començant pels mateixos projectes vitals, han d'estar governades per un destí amable si la causa és noble o la intenció recta. Encara més, mereixen ser explicades i recordades. Però resulta que el fracàs més absolut sol ser una constant força constant, si més no en forma d'oblit escombrat per la sorra o les neus del temps. Inquieta pensar que allò de més gran i sublim que s'hagi mai assolit (esportivamente, artísticament, científicament), no té cap mena d'arrelament en una realitat immutable i tot acaba essent engolit per la indiferència de l'univers, com suggereix el Woody Allen amb el seu característic cinisme.

Però malgrat tot, Tintin emprèn l'aventura perquè no pot fer res més que seguir l'impuls d'iniciar un viatge que arriba a tenir una ressonància homèrica. No dubta ni un moment del que cal fer i visualitza exactament on està la línia que assenyala allò que és bo. Tampoc se li entreveu el pensament que tot acabi en no res.  L'alternativa de quedar-se a l'apacible vall  dels assenyats i preguntar-se què se n'ha fet i què hauria pogut fer pel seu amic de l'ànima no és una opció. Aquesta actitud és el motor de tota la història que sabem que ens portarà a una fi explicable, interessant si més no, per l'hàbil ploma d'Hergè i el seu extraordinari traç. La categoria d'utilitat queda totalment superada per la necessitat de sentit i els lectors de Tintin al Tibet li donem plenament la raó entre altres coses perquè sinó no haguéssim llegit mai un àlbum tan extraordinari. Una altra cosa és que  si faríem cas a aquesta inclinació  i actuaríem com el Tintin, arriscar-ho tot per fer allò que sabem que hem de fer sense més càlculs. 

Tot i així hi ha un moment en què la desesperació sembla emparar-se de  Tintin, quan Tharkey li mostra la immensitat indiferent de les neus, les muntanyes que han engolit el seu amic, la infinitud on tot es dissol i estan a punt de girar cua perquè tot esforç serà inútil i tota esperança vana. 


 És una de les escenes més captivadores de tot l'àlbum, on Hergé canvia l'angle de l'observador ommniscient donant una visió panoràmica, les tres figures perdudes en la immensitat i fins i tot transmet el silenci gèlid de l'entorn i de la seva realitat.  On trobaré una llum, un senyal que indiqui que hi ha esperança, sortida en la fredor, encara que abassegadoramente bella, d'aquest món? Cal dir que Hergé juga molt hàbilment amb el lector en posar el caire de la renúncia al final de la pàgina corresponent. Tintin plora (potser és l'única ocasió en què plora explícitament en la vintena llarga d'àlbums que protagonitza), està estripat per dins perquè, això m'ho dic jo, abandona tota esperança de trobar a Tchang i a la manera de Dante, de forma més profunda, això significa resignar-se a una vida devorat per la recança. 

Així Hergé ens fa còmplices quan girem la pàgina àvidament, com si nosaltres,  també passem pàgina a una aventura tan inútil com qualsevol gest humà però amb l'ànsia que aparegui un indici que història continuï i acabi bé, com les nostres pròpies vides. 

No faig un spóiler si dic que en passar la pàgina el senyal arriba.

Continuarà.