Follow by Email

dissabte, 27 de febrer de 2021

Cobra massa el Lionel Messi?

  Fa unes setmanes es va filtrar el contracte del jugador de football Lionel Messi. Si no recordo malament cobra uns 138 milions d'euros per temporada, al marge del que pugui rebre a través de drets d'imatge, publicitat etc. etc. De forma tendenciosa, es va plantejar la pregunta òbvia si mereixia cobrar això. Des de la meva ingenuïtat, jo em faig una altra pregunta, i és perquè algú necessita aquesta picossada de milions cada any? A mi se m'acaba la imaginació ben ràpidament només de provar d'inventar-me en què em gastaria tal quantitat de diners, obres benèfiques a part. Però resulta que la resposta no pot ser tan simple. Poc després van entrevistar a l'economista Xavier Sala-i-Martí sobre aquesta qüestió i a més de criticar àcidament la poca cultura econòmica dels que varen sucar pa fent el reportatge, va explicar la lògica subjacent a un sou d'aquesta magnitud. Tot plegat es redueix a posar mesura al que estem disposats a pagar per un bé qualsevol, entenent bé no en el sentit benèfic de la paraule, sinó qualsevol cosa que volguem gaudir, tenir o posseir. Si estem disposats a pagar això és que el que ens reporta s'ho val, i punt. Posava l'exemple del que un culé estava disposat a donar per un gol de Messi contra el Madrid en el darrer minut de partit, a partir d'una observació empírica. Alguns donarien el sou mensual. A partir d'aquesta observació va concloure que, fent uns simples càlculs i amb l'analogia del que paguem de mitjana per un cafè a un bar qualsevol, el retorn del Messi mereix un sou centenars de vegades més elevat que aquests 138 milions. La meva imaginació, doncs, ja es troba amb el mateix topall de quan prova de capir les unitats de mesura cosmològiques. S'escapen fins perdre tot sentit. A mi, per qui l'economia és el més semblant a la Nigromància, em fa pensar que hi ha alguna trampa en tot plegat. El Xavier Sala-i-Martí, de qui admiro la seva capacitat de documentar-se, té una aproximació descarnadament pragmàtica de l'economia. El que val al final és que es generi riquesa i que aquesta repercuteixi en un benestar material de tota la societat alhora que es pugui evitar que la pròpia dinàmica de generació de riquesa, basada en el desig i el lucre sense mesura, no boicotegi el mateix sistema. Una vegada va afirmar que ell no feia judicis morals, que això era cosa d'eclesiàstics o teòlegs, i només l'interessava aquest aspecte pecuniari.

 A mi l'economia sempre m'ha semblat cosina germana de la nigromància, perquè té una capacitat perversa de transformar l'essència de les coses i, finalment, pervertir-les, corrompre-les. És allò de confondre preu amb valor. Quan a tota cosa se li pot posar preu, es desdibuixa allò que la fa valuosa de veritat i és una propietat immutable. Quan val una talla d'art gòtica? Un capitell romànic? Una pintura de Sorolla? Són preguntes que no tenen cap mena de sentit. El que n'estigui algú disposat a pagar? I el Messi, i un gol de Messi? Al cap i a la fi estem parlant d'un xicot amb serioses dificultats d'expressió oral i m'esgarrifa pensar el nivell d'expressió escrita que pot tenir. I malgrat tot cobra una picossada de 138 milions d'euros a l'any. Perquè estem disposats a pagar-ho, res més, i en canvi no estem disposats a pagar més als mestres, a la sanitat pública, els impostos que ens pertoquen, que tenen un valor infinitament més elevat. 

 La retòrica neoliberal ha promogut l'enriquiment sense límits com un fet d'allò més normal. No ens escandalitza que algú acapari milions d'euros i, per exemple, no s'arribin a cobrir les beques menjador. Els arribem a admirar i adular fins el punt que preferiríem tenir un fill amb les qualitats del Messi al preu de ser un analfabet funcional (no és el meu cas). 

Tinc un dels llibres de capçalera d'un progessor d'Êtica de Harvard, M. Sandler, amb un títol ben eloquent: Els Límits Morals del Mercat. Tot allò que els diners no poden comprar. Explica molt didàcticament com el fet de posar preu a qualsevol cosa i sense límits la pot corrompre i obrir una espiral molt perillosa en què qualsevol cosa pot derivar cap al sense-sentit, tenir conseqüències profundes que poden anorrear l'individu i la societat. Un exemple ben clar és el concepte llar, el lloc on volem créixer i viure com individus, on ens arrelem i ens refugiem, reduït a un simple objecte de transacció i especulació. Tot això només pot dur a una societat desarrelada i, finalment, absurda.

I encara, si anéssim a referents més llunyans ja n'hi ha per clavar-nos cops al pit, com Sant Tomàs d'Aquina que afirmava que qui té més del necessari per viure, ja és un lladre. I acabo amb un titular contundent de l'Arcadi Oliveres, que fins el final no es possa mordassa. Lionel Messi, que a més va estafar a hisenda, mereixeria estar a la garjola. Però ja sabem que els nostres estàndards morals no ens ho permetran. 




dijous, 28 de gener de 2021

Stalingrad

  Stalingrad és el títol concís d'un llibre que m'acabo de llegir. L'autor és Vassili Grossmann, el mateix autor de Vida i Destí. Vaig sentir no sé on que els grans escriptors, aquells que continuaran essent llegits mentre hi hagi homes i no gilipolles habitant aquesta terra, són una mena d'escollits, il·luminats. Vassili Grossmann n'és un, en l'estela, sense exagerar, de Tolstoi. Com és possible que siguin capaços de crear una plèiade tant  extensa de personatges tan creïbles, forjar autèntics universos, habitar alhora tantes consciències? Un misteri davant del qual em rendeixo. 

 El llibre, un totxo de quasi mil pàgines, m'ha fascinat tant que em cremaven els dits quan no el tenia entre mans i això que no em faltava feina. He de confessar que tota la literatura referent a la Primera i Segona Guerra Mundial m'ha atret sempre com un fanal a un borinot.  I particularment tot allò que passava al front de l'Est, on realment es varen jugar les garrofes del conflicte. La dimensió del conflicte en aquesta part empal·lideix qualsevol altre front. Un dels efectes més curiosos de tot plegat és que l'imaginari col·lectiu de la Segona Guerra Mundial està poblat per les gestes de l'exèrcit americà, el desembarcament de Normandia, la marxa sobre Sicília i tota la pesca. No ho menystinc, hi ha pel·lícules extraordinàries (ara mateix penso en Patton i en Salvar el Soldat Ryan, per exemple). Però la petja cultural no es correspon ni de lluny amb la dimensió relativa que varen tenir tots aquests fronts. Tot plegat era una atrocitat, mirem on ho mirem. Però això del front de l'Est escapa a tota comparació. 

En un altre llibre fascinant titulat Les Benignes, de Jonathan Littell, el protagonista comença enumerant en xifres el nombre de morts per dia, per minut, que ocorrien en el front de l'Est. Una festa macabra. I no només era una qüestió quantiativa, sinó la naturalesa de la guerra en aquell costat que explicava que al final de la contesa els alemanys es delissin per fugir cap a l'Oest con si els americans fossin una mena de salvadors. Una batalla establerta en la lògica d'exterminar-se mútuament, una atrocitat contínua  de dimensions descomunals tant en l'espai immens en que ocorria com en la quantitat de gent que hi estava sotmesa i que, malaurdament no dona el joc per l'edulcoració, l'heroïsme banal que sovint impregnen les pel·lícules occidentals. Per això ens deixen garratibats els pocs exemples de cinema verídic que hi ha del front de l'Oest. Fa poc vaig descobrir una obra mestra del cinema, titulada Vine i veuràs, del 1985 (títol extret d'uns versicles de l'Apocalipsi), i etiquetada com l'obra mestra definitiva de la filmografia de la Segona Guerra Mundial. Sabent una mica del tema, crec que és impossible filmar res honestament en aquest escenari del front de l'Est sense transmetre el més absolut horror com ho fa aquesta pel·lícula. L'autor de Les Benignes mateixes, com va passar amb el director de Vine i Veuràs, un tal Krímov, van passar un autèntic stress post-traumàtic després de parir aquestes obres perquè l'honestedat tenia aquest preu.  Krímov no ha tornat a filmar mai més res. I alguns actors en va ser l'única obra fílmica en que van participar. 

Tampoc aquí vull menystenir un parell més d'obres mestres fílmiques ambientades també en el front de l'Est, El pianista de Roman Polansky i La Llista de Schindler de Steven Spielberg (que ho esguerra sempre amb finals heroico-edulcorants), però els directors no arriben a implicar-se personalment, potser perquè les pel·lícules tampoc ho reclamen, com en Stalingrad, Les Benignes o Vine i Veuràs

Tornant a Stalingrad, allò que me la fa fascinant és que el nucli de la novel·la no és la batalla en si mateixa. De fet, les escenes de batalla en la ciutat màrtir ocupen ben poc espai. Es centra sobretot en les setmanes prèvies a la famosa batalla reseguint una petita tropa de personatges, la majoria amb algun vincle comú entre ells, navegant en les seves emocions, aprehensions, sentiments. És a dir, el llibre aconsegueix immergir-te en l'atmosfera, en allò que vivien i sentien els homes, dones i nens, durant els dies que van precedir i començar la gran batalla. El llibre s'acaba, precisament, quan tot just ha començat el ball de bastons. Però no pretén res més. I ha fet allò que hi ha de més difícil, comunicar-nos l'esperit de l'època i per tant, en certa manera, immortalitzar-la. Ho repeteixo, qui ho llegeixi d'aquí cent anys si la nostra capacitat lectora no se'ns ha atrofiat a cops de tweet i whatssapp, ho podrà sentir igual.




Un altre dia m'agradaria escriure sobre què va significar aquesta batalla, tant per la resolució del conflicte com en l'imaginari col·lectiu de la Unió Soviètica, la seva mateixa pervivència, la percepció del conflicte dels russos, però ho faré un altre dia. Em quedo només amb una reflexió, si passegeu per la història de la mà d'aquestes fantàstiques obres, potser aprendrem a portar amb més paciència i posant un pessic d'esperit de sacrifici en les circumstàncies pandèmiques que estem suportant.  Això que ens passa és un acudit, comparativament parlant, creieu-me. Ens ajudarem a tots plegats.

divendres, 22 de gener de 2021

Solitud al Teatre Nacional de Catalunya

  A la casa de Tavertet on passàvem uns agradables dies d'estiu, hi ha una estanteria amb una rècula de llibres curosament enquadernats, d'aquelles col·leccions que semblen preparades per embellir les estances i criar pols. Era una sèrie escollida d'obres de la literatura catalana, enre les quals hi havia Solitud, de Víctor Català (àlies de Caterina Albert). Com que era un dels llibres d'aquells que se'n diuen imprescindibles i em feia vergonya confessar que encara no me l'havia endrapat, el vaig agafar i me'l vaig llegir.  Certament, és possible que cada lectura tingui el seu moment en la vida i potser aquest era el de Solitud. Una meravella que no hagués pogut apreciar anys enrere. Com és possible que amb ben poques descripcions el lector pugui figurar-se com són exactament els personatges de la novel·la? És un misteri. Que encara se'm va posar més manifest quan es va programar precisament l'obra teatralitzada al TNC per la nova temporada i que la Covid no ha aconseguit estroncar. A més a més, l'obra de teatre es va representar a la sala tallers, molt més reduïda i acollidora i vaig tenir el privilegi de seure a primera fila de manera que tenia la sensació que l'estaven representant únicament per a mi. Només havia d'estirar els polpells de la mà i quasi tocava els actors. Va confluir aquest privilegi amb que tenia el text ben fresc, i sorprenentment l'obra és quasi una recitació teatralitzada del llibre, fil per randa. I el que és més extraordinari, van prendre vida davant meu exactament com me'ls havia figurat mentre llegia el llibre. Un moment d'aquells que pocasoltament se'n diuen màgics. I una admiració rendida per l'equip d'actors, sobretot la passió que tranmetia la Mila (me n'he enamorat de l'actiu i el personatge) i els astorants canvis de registre del pastor. Si, els actors eren alhora narradors i personatges i canviaven el registre contínuament però aquest canvi era més palès i abrupte en el pastor que passava de recitar en un català contemporani a un dialecte pallarès del segle XIX amb una facilitat astoradora. Una autèntica transfiguració en la qual em vaig sentir embolcallat, revivfint fil per randa paràgrafs sencers que recordava amb tots els punts i les seves comes.

 De l'obra en si no puc afegir gaire més del que se n'ha escrit. Drama rural? Arquetip? L'anhel d'una vida més alta i més noble estroncat? Un clàssic de la nostra literatura que puc afirmar per criteri propi, i m'atreviria a dir que la Mila, la protagonista de l'obra, és la nostra Madame Bovary. Un dona empresonada que està feta per volar amunt, per planar per sobre els desitjos vulgars però atrapada en un món ferèstec, decebedor on debades busca la plenitud i només troba l'anorreament insensible d'un món salvatge i despietat malgrat les aparences. Fins i tot allò que semblava bo acaba essent absorvit per la maldat, el petit Baldiri i la bondat del pastor. Un altre aspecte és la esborronadora riquesa del llenguatge respectadíssim per l'obra de teatra. La vividesa assolida per la Víctor Català  especialment quan ressuscita en boca del pastor el pallarès que sembli haver nascut de la pedra, el prat i la muntanya.  Per contrast, això fa témer que de la llengua n'estem fent un espectre que amb prou feines ens serveix per escriure insulsols tweets. Si la llengua és el reflex de la nostra capacitat de veure i interpretar el món em penso que anem venuts. Adéu al matís, adéu al contrast i la complexitat. Visca la Solitud. 



PD: A l'inici de l'obra els actors ens van reptar a trobar l'única paraula que la Víctor Català no va utilitzar i ells van incrustar en l'obra. No sé si era un concurs o es podia guanyar res, però des de la meva posició privilegiada de recent lector de l'obra crec que era "marjaula", que ve a dir fulana, perquè em va sobtar com la Víctor Català donava a entendre aquest estigma que li havien endosat a la Mila sense dir cap paraula concreta. A veure si serà cert. 

dissabte, 19 de desembre de 2020

Les vacunes contra la COVID-19

  En aquesta pandèmia ningú ha nascut après. Com a molt només hem anat tirant d'analogia amb precedents actuals i històrics i hem aplicat els principis generals de l'epidemiologia per estudiar-la, entendre-la, prevenir-la i afrontar-la. Per tant no em sap gens de greu matisar o aclarir conceptes que he llençat en aquest blog. En la meva darrera entrada la meva posició respecte a les vacunes podia semblar escèptica. Però era una reflexió més de tipus social que no estrictament vaccinològica i des d'aquest punt de vista encara la mantinc. El ministre Illa tenia raó, abans de finals d'any tenim una vacuna aplicable a la població general.

 Ara que ja tenim resultats revisats i publicats sobre les vacunes i que he pogut instruir-me sobre el tema amb certa profunditat em sento capaç de parlar-ne. Primer de tot, penso que cal felicitar-nos que tinguem uns productes que han demostrat una important eficàcia contra la COVID-19. Potser estem en el principi de la fi, però, de moment, només en la seva forma d'onades epidèmiques i brots massius. No hi ha res encara que faci pensar que hi hagi una vacuna que arribés algun dia a tornar-la una malaltia anecdòtica o fins i tot eradicada. No s'ha aconseguit ni amb el xarampió o la poliomielitis tot i tenir unes vacunes molt eficaces. Però sembla que hi ha un horitzó realista per a creure que aquesta situació d'ai-al-cor-continu per les onades epidèmiques que puguin venir regularment, els brots catastròfics en les residències, l'amenaça del col·lapse del sistema sanitari  i les constriccions socials  tinguin una fi o s'esvaeixin en gran mesura. Alegrem-nos-en, doncs, amb la deguda prudència, que no ho hem vist tot encara a nivell clínic ni epidemiològic. I queden moltes preguntes per respondre respecte a les vacunes, i respostes que suscitaran noves preguntes. Per entendre'ns, hem fet un compromís com a societat entre els riscos d'anar a la valenta amb la introducció d'un producte que per anar bé hauria trigat dos o tres anys més per saber cada quan, a qui, amb quina freqüència, si donarà immunitat de grup (aquest efecte probablement amb les que ara s'introduiran, no es produirà), si sortiran noves soques de SARS-CoV-2 que escapint a la immunitat...ens queden uns mesos ben bons d'incertesa i aquestes preguntes importants per respondre respecte a les vacunes més avançades i la mateixa COVID-19.  

Com ho hem pogut aconseguir aquest èxit sense precedents? Una primera reflexió que se m'acut potser encara prematura, és que amb  la COVID-19 és que, encara que a algú li sembli una broma, hem tingut molta sort. Primer, perquè ha estat una malaltia essencialment de gent gran (més del 80% de la mortalitat ha ocorregut en majors de 70 anys) i respecte als nens, els podem considerar pràcticament com a invisibles epidemiològicament parlant. No vull ni imaginar què hauria passat si el SARS-CoV-2 hagués afectat de forma significativa els infants. Ni que haguessin estat transmissors importants de la SARS-CoV-2 com amb d'altres virus respiratoris. Aquesta ha estat una de les poques sorpreses positives de l'epidèmia i que ha permès de preservar molt dignament l'activitat escolar. De fet, és bo recordar que algú ha definit encertadament la COVID-19 com una mena de xarampió però de la gent gran. Les epidèmies de xarampió que avui dia encara es donen són més mortíferes que la COVID-19. És bo saber que paral·lelament a la COVID-19 hi va haver un brot massiu de xarampió a la República Democràtica del Congo que es va endur per endavant en poques setmanes 6000 víctimes (gener del 2020), quasi tots nens. Per si algú té temptacions de queixar-se.

 En segon lloc, els precedents dels coronavirus de l'any 2002 (el SARS-CoV a seques), i el 2012 (el MERS), ja varen suscitar la recerca en vacunes i escatir la fisiopatologia i immunologia dels nous coronavirus. Això ha permès que ens haguem saltat les primeres etapes de la recerca en vacunes. Per entendre'ns, totes les proves amb ratetes i recerca bàsica. Avui ho parlava amb una amiga, si el primer coronavirus en emergir hagués estat el SARS-CoV-2 ara encara estaríem en calçotets i sense un horitzó gaire proper per tenir una vacuna. I evidentment, també hi ha ajudat l'estat avançat de desenvolupament de les tècniques en que es basen les dues vacunes més avançades, la de Pfeizer i la d'Oxford. 

En aquest sentit, m'agrada assenyalar que totes dues vacunes representen un canvi de paradigma que penso que no hauria estat tant fàcil de fer si no ens trobéssim en una situació de tanta fretura. La de Pfeizer literalment ens converitirà, a qui es vacuni, en una mena de persona transgènica transitòria. Tindrem una seqüència genètica dins nostre que expressarà una proteïna aliena a l'organisme. Res a dir, si no hi ha efectes secundaris, però em sembla un salt que a algú li pot semblar inquietant. I la d'Oxford trenca també una barrera. Utiliza com a vector un adenovirus dels ximpanzés, de manera que replica de forma articifial el salt entre espècies que de fet han fet els coronavirus. També pot sonar a inquietant. 

Com en d'altres crisis, sembla que la pandèmia aquesta està fent emergir uns certs canvis de paradigma, uns moviments somorts que s'acceleraran a tots nivells i han fet emergir les forces profundes que ens configuren com a societat i individualment que no sé si hi ha gaire gent que sap mirar de front però tela marinera. Com el que essencialment és un grapat de molècules que s'autorepliquen amb indiferència han arribat a suscitar. No m'estendré en el tema de les residències, per exemple, ja ho faré un dia que tot s'hagi apaivagat. No sé si per bé o per mal, però no estic segur si no estem en un d'aquells moments històrics en que les pollegueres de la història grinyolen i assenyalen una direcció.

I no serà al meu entendre per la devastació que hagi pogut provocar la COVID-19. Des d'un punt de vista històric no deixaré de repetir que aquesta pandèmia no passa del nivell d'anècdota, irrisòria (només cal mirar les xifres de la pesta, febre groga, còlera, grip del 1918, etc.).  I no estic d'acord amb aquest nou guru, el Yuval, que deia que d'aquí cent anys no ens en recordaríem. Si no hi ha sorpreses no crec que en passin més de 5 per a que sigui un record més o menys disolt si les vacunes fan el seu fet. Som així, per bé i per mal.




diumenge, 29 de novembre de 2020

Can Ruti

  No fa gaire en una presentació d'un estudi sobre COVID-19, parlava amb naturalitat de Can Ruti, referint-me al conegut hospital de tercer nivell. El cap clínic de no sé què em va corregir, que el nom oficial era Hospital Universitari Germans Trias i Pujol. Exigir aquesta correcció a un badaloní és com esperar que un jihadista abjuri del Profeta Mahoma, li vaig respondre. No n'hi ha per menys.

 Can Ruti era una antiga masia que ocupava el paratge on ara es troba el Germans Trias (germans dels qui  quasi ningú sap qui eren i pocs tenen garire interès en saber-ho). Fa pocs dies hi vaig passar i vaig veure en l'administració de l'hospital una foto  del paratge de principis del segle XX. S'observa una masia de planta noble, quadrangular i fins i tot imponent, amb una capella adosada, que hagués merescut ser conservada, vinclada per xiprers com géisers de verd que volen atànyer el cel, arbres que són senyal de benvinguda i tot al voltant està ocupada de vinyes sense pàmpols, amb aquest aire tètric que té el cep despullat, que fa pensar que la fotografia està presa a la tardor avançada o l'hivern. En primer pla hi ha tres nens somrients. I de fons les muntanyes de les que encara avui podem identificar el perfil, amb les bancades dels cultius que les esgarrapaven fins el capdamunt, probablement també vinyes, oliveres, horts. Encara hi ha alguns exemplars d'aquestes històriques masies a Canyet, el barri de Badalona eminentment forestal on s'ubica Can Ruti, i tenen un aire tot senyorial que fa pensar que eren ben pròsperes. Aquella fotografia em va transportar a una època en què es vivia en un arrelament que avui s'ha perdut. No sé què se'n deuria fer de les vides dels tres vailets de la fotografia, de ben segur que van arribar ja granats a la Guerra Civil, van viure el desastre del Marroc, la Segona República, la dictadura de Primo de Rivera, la Setmana Tràgica. I de ben segur el seu paisatge qüotidià no va anar gaire més enllà, en tota la seva existència, d'aquell casalot, aquells perfils de muntanya cansada d'estar exposada al mar que aquest sí que encara llueix com un enorme mirall, d'aquelles vinyes fidels que donaven fruit puntualment quan finia l'estiu, i d'un sentit de l'existència, amb uns cicles que semblave establerts i no acceptava massa dubtes. 

 Després, amb la transició política no sé com a algú se li va acudir palplantar allí un enorme hospital, el Hospital Universitari Germans Trias i Pujol sense cap intent d'harmonia amb el paisatge i, a més, enderrocant l'antic Can Ruti de qui els fonaments amb prou feines deuen subsistir sota l'estessa de ciment i asfalt en què s'ha convertit l'antic camp de vinyes. De ben segur que els cultius i l'activitat centenària que havia afaiçonat aquell paisatge (quantes generacions per donar forma a la terra fins confondre-s'hi com una íntima abraçada), ja s'havia abandonat, com en la resta de masies del Canyet, i els arbusts i els primers arbres estaven desdibuixant les bancades que ara encara es poden resseguir (sobretot quan un incendi deixa de nou la terra nua i cendrosa). Vull creure que avui dia tindríem més respecte abans de construir aquest mastodont com qui hi deixa caure un immens monòlit, però a partir d'aquest monstre d'hospital, s'hi han anat aixoplugant instituts de recerca, facultats de medicina, l'Institut Guttmann de rehabilitació, un cada vegada més extens aparcament, un tanatori...una petita ciutat sanitària que sintetitza el cicle de la vida i la mort. I també han nascut filats elèctrics, torres d'alta tensió i torres de vigilància forestal que han desidibuixat i ferit com una monstruosa acupuntura la muntanya. No hi ha gaire rastre que convidi a l'arrelament, al record a una referència estable que faci nostra la terra, ni un paisatge íntim que ens assenyali allò que cal fer, allò que és bo i bell. No ha d'estranyar a ningú que a Badalona, aquesta paramenta hagi estat viscuda com una agressió, tenint en compte a més a més que està totalment desconnectat de la ciutat. 

Tot plegat m'ha fet pensar si tot aquest progrés, de veritat, ens ha fet realment més feliços per molts anys de més que visquem.







 

divendres, 23 d’octubre de 2020

Vacunes

  Aquests dies sento regularment les declaracions del ministre de sanitat afirmant que a finals d'anys tindrem una vacuna disponible o que per l'estiu que ve ja s'hauran vacunat 15 milions de compatriotes contra la COVID-19. Tot seguit matisa, discretament...si es donen les condicions adequades de seguretat i eficàcia. Vaja, com si jo afirmés que demà mateix m'enlairaré com un nou Ícar cel enllà des del balcó de casa, i amb la boca petita afegís, en el cas que aquesta nit em creixin ales a les espatlles. No dubto que alguna cosa sortirà en un temps rècord, però una vacuna no és una "bala màgica" que quan es tingués només cal disparar i fulminar el monstre que ens amenaça. Cal, a més dels efectes secundaris que només es poden observar quan s'ha distribuït en milers o centenars de milers de persones, determinar a qui està més indicada, com actuarà en gent gran, de què protegirà exactament (d'infecció? de malaltia lleu? de mortalitat?) en quines dosis cal administrar-la, si caldrà donar regularment dosis de reforç , si el SARS-CoV-2 generarà variants que s'escapin a la vacuna en concret, etc. etc i etc. Es necessita temps, recerca, anys potser. Però al carrer ja es comenta l'arribada de la vacuna amb la mateixa precisió que haurien d'arribar els Reis d'Orient. Sospito que el ministre ja ha aconseguit el seu objectiu.

  Perquè sap com tot polític que és molt humà, en una situació de penúria (sigui guerra, calamitat o fins en la grisa quotidianitat sense necessitat de cap pandèmia),  creure que sempre hi ha un horitzó millor, una muntanya blanca plena de promeses com descrivia el Joan Vinyoli, una porta que com per art de màgia faci sortir del túnel com qui es desperta d'un malson. Les cues que es formen per comprar loteria de Nadal  responen al mateix mecanisme. Comprar la possibilitat d'una sort que m'alliberi de les serivituds d'una vida insatisfactòria i/o insatisfeta (només heu de contemplar les mirades de la gent que fa cua davant  les administracions de loteria més concorregudes avançat el desembre). Tan moderns i científics i continuem creient en el deus ex machina amb que els primers dramaturgs grecs solucionaven les seves obres. El ministre, doncs, només dibuixa aquest horitzó com una lluminosa pastanaga, tot i saber que, en gran mesura, ens enganya, perquè també sap que davant la manca d'horitzó precís, preferim alegrement enganyar-nos. Per això en èpoques de necessitat i penes la superxeria i la credulitat tenen el terreny abonat. I no tinc clar si respon al terror de la desesperança o la recerca individualista de solucions fàcils a qualsevol problema. 

No vull llençar cap gerro d'agua freda a ningú, estic d'acord que ens hem de projectar d'alguna forma que doti al futur de sentit, però si aquesta projecció es basa només en la immediatesa d'allunyar l'espectre de la malaltia, continuar condemnant-nos a un sistema residencial on molts de nosaltres acabarem aparcats com despulles vivents, viure en un sistema econòmic que només sap mantenir-se a costa d'una roda de consum que no podem estroncar i el fa tant vulnerable al que ens està passant, adular una casta d'esportistes milionaris que aplaudim en estadis buits, es planyen de les incòmodes mesures de bioseguretat mentre guanyen el seu quinzè grand slam o que els abaixin el sou o ignorar la crisi ecològica subjacent a l'epidèmia, continuar desatenent un sistema sanitari i d'atenció social que ara es fa tant necessari, o quan es planteja el tancament de les escoles amb raonaments numèrics i models epidemiològics impecables que perden l'objectiu de tot plegat i és dotar d'un futur digne i decent als infants i no pas salvar un present que hem fet miserable...millor que ho deixem estar tot plegat.  Diria que es vol retorçar la dita gatopardiana fins el punt que res canvii perquè tot continuï igual tot pronunciant, com un sortilegi, la paraula màgica. Vacuna. No haurem entès res del que està passant, perquè no hem sabut mirar-nos en el grotesc mirall de la nostra societat  en que s'ha converitat aquesta pandèmia. O no ens hi hem atrevit. 




Post-data: I amb això no adobo l'esperit dels anti-vacunes. Les vacunes han estat junt amb l'accés a aigua potable les mesures de Salut Pública més efectives que han existit mai. Donaria per una disgressió tècnica que ara no faré per parlar d'aquest tema, i com la paraula vacuna, també s'està, al meu entendre, pervertint.


diumenge, 27 de setembre de 2020

Microconte I: La Mort Blanca

 Arribada a l'edat en que qualsevol pot sentir que s'és un fard per l'aspre mode de vida de la tundra, la vella inuit decidí que era l'hora que se la cruspís un ós polar. Com havien fet abans la seva mare, la seva àvia i l'àvia de la seva àvia.  No va esperar cap albada (a l'estiu, no hi ha albades a l'àrtic) per sortir de l'igloo sigilosament i arribar-se a la banquissa. Va seure i va esperar llarga estona l'ombra blanca envoltada de records d'una vida que, ben mirat, va trobar ben acomplerta. Els óssos es fan pregar darrerament, es deia. Va aparèixer una moto-neu espetegant. Va aturar-se. L'home que la cavalcava li va fer saber que perdia el temps, que els ossos polars escassejaven, i  acabarien d'extingir-los amb les males digestions que provocava aquest mal costum. 

-  I no em vingui que desconeixia que aquesta mena de finar està prohibida, ignorantia legis non excusat

 I afegí encara, després de prémer l'accelerador i llençar una escopinada de fum, que tot plegat era de mal gust amb qui sap el temps que el desagradable rastre de la sang es conservaria sobre la neu.  Sense esperar rèplica, es va allunyar ronronejant. La dona va alçar-se, la banquissa va cruixir,  va retornar a l'igloo i va seure. Creia plorar, però era el sostre que es fonia lentament. Un fenomen mai vist en aquella època de l'any.