Neus

   El setembre arriba amb  remor de decadència, l'estiu està tocat i  l'any enfila el seu recorregut final.  I revifa el record de la Neus. Perquè va morir un mes de setembre enduta per una allau al Mont-Blanc quan tenia just els mateixos 20 anys que jo.  Em sotja un pensament terrible:  si és cert que només pervivim mentre ens recorden, potser seré un dels darrers garants del record de la Neus, de la seva pervivència. En el cas que l'esperança de vida que les estadístiques m'atribueixen es compleixi.  Serà potser que la Neus despareixerà definitivament amb mi? No havia tingut mai aquest pensament entre melancòlic i nihilista. No em sembla digne. Personalment, no penso que sigui només memòria.  La seva imatge pampallugueja com una lluminària perduda entre la boira del temps, encara intensa, potser esbiaixada però salvada de la corrupció que  les vicissituds de la vida li haurien infligit. Serà perquè representa la perduda ingenuïtat d'antany, estroncada de cop per una esllavissada de neu. No van recuperar mai el seu cos. Tenia una cabellera negra, espessa i llarga que encara reposa incorrupta sota el gel i en el record  en una joventut eterna. Malgrat que ens coneixíem de feia no gaire, palpo encara la seva absència. Potser són aquestes primeres tragèdies, quan la mort d'un conegut, un company de la mateixa generació irromp en una edat tendra que ens desvetalla d'un fals son. Aleshores ens comencem a fer adults. Shakeaspeare va escriure que la majoria d'edat no arriba fins que ningú ens hagi traït. La vida també té les seves traïcions que arriben vestides de sense sentit. I l'allau del Mont-Blanc no sembla que en tingués gaire. La notícia em va arribar de forma inesperada i una mica intuïtiva. Només vaig sentir per la televisió d'un accident als Alps i vaig relacionar amb claredat l'expedició  de la Neus al Mont-Blanc. En vaig tenir la certesa immediata. Vaig viure aquella mort en una perfecta solitud perquè ningú del meu voltant sabia res d'ella. El meu entorn era sord i mut.  El funeral, sense cos, va ser a Igualada, on vivia. No recordo un viatge més desllorigat i solitari que el cotxe de línia que m'hi portà. Em sembla que plovia i es dibuixaven tortuosos fils d'aigua en els finestrals de l'autobús,  però crec que són amanits de la memòria. No ho sé. 

La nostra història tenia un estrany paral·lelisme. Ella va deixar la Medicina per començar enginyeria forestal i jo vaig fer el camí invers. Ella va ser arrossegada per una allau als Alps i mesos més tard jo em vaig salvar incomprensiblement d'una estimbada a la muntanya. Pocs anys després vaig visitar una petita placa commemorativa sobre la gespa a l'entrada de l'escola d'Enginyers Forestals, amb el seu nom i els 2 o 3 companys més que s'endugué l'accident. No sé si encara hi és però els estudiants d'ara ni es deuen parar a preguntar-se qui carai eren. Allò de la pervivència i la memòria em retorna, com si m'hi volgués rebel·lar. Al Jorge Luis Borges allò que assumir que tot i tothom serà només oblit li donava una certa serenor. El olvido que seremos, deia. Fa pocs anys vaig engrapar a la tum-tum un llibre sobre les agòniques glaceres dels Pirineus escrit per un tal Jordi Camins. I en el preàmbul esmentava la Neus Carles a qui havia iniciat a la muntanya i com la contemplació dels cims li produïa una incontenible nostàlgia des l'allau. Casualitats o no, potser no seré el darrer garant de la seva memòria. 

 Tenia amb la Neus una connexió fins aleshores desconeguda. On estaria ella si la parca no hagués trencat el seu fil? I potser jo? Ni idea. Potser seria un record pregon sense cap altre significat. O no. En el funeral recordo el seu pare, amb una serenitat astorant, com encoratjava als assistents, la majoria joves, a agafar el relleu de la seva bondat, de les ganes de fer un món més acollidor. O unes paraules semblants. Potser això demostra que no la fa només memòria. Potser conserva tot allò que era autèntic abans que es perdés, que la mentida és l'allau quotidiana de bagatel·les i frivolitats, de corrupció de tot allò que era bo i sincer, de la qual es va salvar. Déu és gelós amb els qui estima i se'ls enduu prompte, diu una dita popular gens nihilista. I què n'hauria estat d'ella? Només puc saber que la ferida dels seus pares ha estat insuperable. Fa anys encara vaig topar amb un germà seu i li vaig fer esment. Va fer un gest com d'història passada, com si no vulgués furgar-hi. Ves a saber, potser sóc jo que tinc massa bona memòria i de donar voltes a les coses com una sínia em retornen i se'm fan constantment presents. Potser aquest és el problema. 

Els morts no parlen. Sentència fatídica i òbvia típica de Kierkegaard  per encetar una de les seves reflexions (com m'agrado quan cito aquests autors). Doncs m'agradaria parlar-hi, com ho havia fet fa tant de temps, i que em respongués ara com m'hauria respost aleshores. Recuperar alguna cosa perduda, explicar-me el que no va poder ser i refer el maleït trencaclosques. 

Doctor Strangelove

  Fa poc vaig visualitzar d'una tacada tres pel·lícules que poc tene a veure entre elles. El último Rey de Escocia, Último Tango en París i Doctor Strangelove. Per cert, la famosa escena de la mantega i les natges entre el Marlon Brando i Maria Schneider, avui dia provoca un condescendent somriure de pensar que motivés aleshores  una peregrinació a la veïna Perpinyà.

Parlaré però, de Doctor Strangelove:How I Learned to Stop Worrying and Love the Bomb, de Stanley Kubrick, traduïda de forma incomprensible a l'espanyol com Teléfono Rojo, volando hacia Moscú. El gran protagonista de la pel·lícula és l'incommensurable Peter Sellers que dona vida a tres personatges, un coronel anglès agregat a una base Nord-Americana que controla els estratègics bombarders B-52 preparats per llençar bombes nuclears quan s'escaigui, el mateix president dels Estats Units i l'inquietat Doctor Strangelove, nazi reciclat en la debacle del Tercer Reich i assessor científic del president. Es tracta d'una de les millors comèdies negres que s'hagin fet mai i potser la millor sàtira de la Guerra Freda. En termes cinematogràfics, la pel·lícula és una obra mestra com quasi totes les dirigides per Kubrick. Els primers plans contrapicats, com es desplaça la càmera  des de plans estàtics a moviments per realçar l'actitud i psicologia dels personatges, els contrapicats i crea una atmosfera a voltes còmica, a voltes claustrofòbica o ambdues alhora. D'aquí va sorgir la inspiració de la icònica imatge del cowboy cavalcant una bomba atòmica en ple descens. Si Senderos de Gloria és potser el millor manifest anti-bel·licista cinematogràfic que s'hagi filmat mai, Doctor Strangelove és un dard contra l'estupidesa humana i que esdevé, més de cinquanta anys després (es va rodar el 1964), de trista i absurda actualitat. No cal gaire esforç per veure-hi emmirallats els personatges que avui per avui acaparen l'actualitat informativa, simples personalitats piscopàtiques, incapaces de fer raonaments empàtics i que semblen més sovint governats per estranyes neurosis que els fan creure que les seves decisions responen a designis divins, destins manifestos o genialitats que escapen a qualsevol judici moral que no sigui el propi. I al final només queda un rastre de profunda estultícia i destrucció absurda i  inútil. 

 A l'inici de la pel·lícula s'avisa que tot el que es conta (addenda imposada probablement per imposició de l'exèrcit Nord-Americà en aquella època)  està lluny de ser real, i que la cadena d'esdeveniments que porten a la catàstrofe nuclear amb que acaba el film estan fora de qualsevol previsió. Vaja, que allò és només una ficció. Però com passa sovint, la realitat supera aquesta ficció i fa fins i tot còmic aquest preàmbul de d'una perspectiva actual. Posaré alguns exemples. Quin tipus de raonament pot portar a l'actual secretari de Defensa dels USA, Peter Hetsegh, a sustentar moralment de continuar el bombardeig de l'Iran perquè les famílies de les quatre víctimes americanes no esperen que les seves morts siguin en va? O que la justificació per enfonsar un vaixell militar Iranià en aigües internacionals que no era cap amenaça directa, enlloc d'assaltar-lo o immobilitzar-lo, era que així era més divertit? Afirmació seguida d'unes condescendents riallades. Com si el centenar i mig de morts escopits a les costes de Sri Lanka no tinguessin pare, ni mare, ni muller ni fills que els ploressin. Quan es perd l'empatia, s'abandona tota moral. I així un llistat cada vegada més increïble de dits i, malauradament fets, mancats de tot sentit. Ni tan sols del mínim decòrum que els salvi d'un futur ridícul.  En els ulls d'aquests personatges (Trump, Hetsegh, Vance, Rubio, Netanyahu, Putin, Kim-Jong-Un...), s'hi pot llegir l'esguard orat dels personatges estrambòtics i absurds de l'obra de Kubrick retrata amb tanta precisió, sorna i crueltat.

 L'obra de Kubrick és intel·ligent, creativa, agosarada. Però per desgràcia  els personatges actuals són ben reals, no tenen res d'intel·ligència entesa d'una forma ampla i integrada, són destructors i tenen el poder de dur a terme els malsons que pot provocar la raó que Goya anticipava en les seves pintures tardanes. No són visionaris com diuen, sinó al·lucinats i la visió que diuen tenir és només una  al·lucinació perniciosa que esdevé un vidriós malson col·lectiu.  Només Kubrick i Goya eren autèntics i malaurats visionaris i em faig la pregunta recurrent de quina obra mestra els hauria inspirat el panorama actual.

 

Sexe transaccional

  Fa unes setmanes va ser notícia l'expulsió de Sudan del Sud d'una dotzena llarga de treballadors de Metges Sense Fronteres perquè s'havien aprofitat de la seva posició per obtenir favors sexuals de dones refugiades de la terrible guerra que assola aquest país, a canvi de menjar. El fet  és doblement vomitiu per la condició de vulnerabilitat de les víctimes i perquè els perpetradors, treballadors humanitaris, estan considerats en l'imaginari col·lectiu com estandards de la nostra moral. Penso però que aquest comportament, justament qualificat com execrable, no és res més que el cimal d'un continuum molt més complexe. Si hi ha una dotzena de tipus que han arribat a aquest límit (igual com fa uns anys també hi hagué un escàndol de la mateixa magnitud en treballadors Oxfam a Haití) vol dir que aquesta realitat reposa en una piràmide d'abusos més o menys flagrants o a voltes tant subtils o en una atmosfera de permissivitat que es fan acceptables. Quan la misèria entra per la porta, la moralitat acostuma a saltar per la finestra. I això és vàlid tant pel o la miserable que no hi pot fer res més, com per l'estadant de la casa a qui se li ofereix un marc on fer allò que, a vegades, no hauria ni somniat que seria capaç de fer. En la seva manifestació més anodina s'estableix quan hi ha relacions asimètriques, i en les més repugnants quan són molt asimètriques. No importa qui pot tenir accés a favors a canvi d'un simple sopar compartit, una coca-cola, un cap de setmana, i fins i tot arribi a auto-enganyar-se per entrar en un joc que voreja la prostitució sense que cap dels que hi participen arribi a considerar-ho com a tal. Aquest és el concepte de sexe transaccional. Una pràctica poliforme, molt sovint acceptada a nivell social, fins i tot inconscient i que es disfressa d'amor romàntic si cal. Hem de convenir que no és res nou. Les relacions de parella com intercanvi més o menys explícit d'un benefici són molt antigues, tant com l'humanitat mateixa, i si s'examina amb acritud no és estrany adonar-se que aquestes es poden basar en la compensació de carències, en la recerca d'estabilitat emocional o econòmica, en el desig de tenir fills. La reciprocitat pot ser més mercantilista del que pensem i l'amor genuí queda barrejat, enterrat o fins i tot exonerat en alguns casos. Si aquesta dinàmica no és estranya en un lloc benestant posem-nos en un escenari d'inseguretat alimentària, precarietat econòmica o fins i tot risc existencial. I en un marc cultural que discrimina la dona i la fa d'entrada més vulnerable. I si a més estem en un estat de guerra o violència social que col·lapsen els estàndards habituals ja tenim un còctel perfecte per qualsevol aberració. Posem pel mig uns treballadors anomenats humanitaris que viuen en la tranquil·litat de tenir un sou, menjar, allotjament, la certesa que podran marxar d'allí quan vulguin i a més a més gestionen l'ajuda que proporcionen a aquestes dones i els seus infants. Infants pels quals les mares estan disposades a fer qualsevol cosa. Jo he conegut no poques prostitutes que viuen exiliades dels seus països per poder guanyar els diners necessaris per pagar el menjar i els estudis dels fills que han deixat a casa. I que no saben res de l'ofici de sa mare. Responen sense vacil·lar que aquest és el motiu pel que es dediquen a això. La temptació encara és més forta si no hi ha un marc punitiu creïble o fins i tot es considera acceptable quelcom que a casa, al país d'origen, no ho seria de cap manera. Creuar el límit i caure en el pendent de la degradació és molt fàcil. En molts indrets hi ha una autèntica "caça" de l'home blanc per part de joves locals perquè significa una benedicció ni que sigui temporal. fins el punt que les famílies encoratgen aquest comportament entre les seves filles. Els destins d'aquest tipus són ben coneguts. Els treballadors de ONGs no n'estan exempts. No entraré en valorar  contradiccions d'altra mena.

Evidentment, el sexe transaccional també es dona entre les societats locals seguint els mateixos esquemes. I explica en gran mesura l aparticular epidemiologia d'algunes infeccions, com el VIH, on la seva incidència l'Àfrica Sub-sahariana és 8 o 9 vegades més elevada entre les noies joves de menys de 25 anys comparada amb els homes de la mateixa edat. En aquesta franja d'edat el control de l'epidèmia és especialment refractari. Aquest fenòmen és objecte d'estudi i ja fa un temps que es considera aquesta població com la clau per controlar el VIH a l'Àfrica Sub-sahariana. A Goma vaig comprovar com el sexe era una moneda d'intercanvi corrent. En les mateixes escoles que haurien de ser refugi els mestres són coneguts com una població de risc d'adquirir al VIH en regions amb elevada prevalença, perquè tenen la terrible combinació de poder i autoritat (aprovar exàmens, donar títols i certificats) i accés fàcil a les víctimes. En altres marcs més llunyans tots sabem el que ha ocorregut durant anys en la indústria cinematogràfica i de ben segur en altres arts escèniques. O més subtilment amb l'eclosió del fenòmen del sugar dating o sugar daddy en el nostre entorn. 

Tot plegat pot donar lloc a un conúndrum de situacions vidrioses, on allò que està bé o malament esdevé fluid fins i tot en les  més vergonyoses circumstàncies. Jo he vist quasi de tot, des de les prostitutes que malviuen pels seus fills (han de ser les primeres en entrar el Regne del Cel, si parléssim en termes evangèlics), homes blancs en la seixantena i setantena acompanyats amorosament de noies adolescents, (i també la situació inversa encara que aquesta em mereix molta més condescendència), treballadors humanitaris alliberant la seva llepolia sexual amb permissiu llibertinatge, noies embarassades per turistes passavolants dels quals no en sabran mai més res (i el turista tampoc del seu fill), prostíbuls sòrdids que tenen per clients aquests mateixos turistes, i abusos sistemàtics a noies menors d'edat que viuen al carrer per part de locals, expatriats i agents d'agències humanitàries internacionals. I entremig tot el ventall de relacions transaccionals molt sovint inconscients que us pogueu imaginar.  Allò comú és que esdevenen acceptables, facilitat per l'anonimat relatiu, la seva normalitzaicó i tot plegat fa que emergeixin petits i grans monstres dintre nostre. És molt fàcil entrar en una deriva moralment dubtosa en que s'exposen les contradiccions del suposat alliberament sexual. Però la perdedora, la vulnerable és quasi sempre la dona.

Tot és possible (?)

Llegeixo la notícia de la mort de l'alpinista britànic-nepalí Nirmal Purja que va batre el temps esmerçat per assolir els 14 cims de més de vuit-mil metres sense oxigen suplementari. Ho va fer en 189 dies, set (set!) anys menys de qui ho va aconseguir en un lapse més curt. Em sap greu la seva desaparció, encara que he de reconèixer que només tenia una vaga noció d'aquest notable escalador. La seva gesta em portava a reflexionar sobre l'allau de rècords i fites extraordinàries que presenciem de forma, paradoxalment, ordinària. Sempre m'ha semblat grotesc que Rafa Nadal hagi guanyat 12 Roland Garros i proeses per l'estil. Ahir mateix vaig llegir que la nedadora de natació sincronitzada Iris Thió va fer una execució del seu exercici en els campionats Europeus "que passaria a l'eternitat". Ni més ni menys que l'eternitat....Anem justos de superlatius, amb prou feines signifiquen res de tant gastats i, com ocorre amb les estadístiques del futbol, ens cal trobar noves combinacions inimaginades (tants gols, tant jove, tant ràpid, tant aviat), que inventarem nous rècords i fites històriques, universals i eternals per mantenir encesa la capacitat de sorpresa i viure flaixejats sens repòs. El mateix ocorre amb les crítiques a les pel·lícules o llibres. Ja no sé quantes m'han de tallar l'alè, és imprescindible que vegi o llegeixi i les obres mestres es succeeixen una darrera l'altra. I aleshores he topat també amb l'epitafi digital del Nirmal Purja que resa: 

"El món ha perdut un dels millors escaladors de muntanya; un líder que va inspirar milions de persones a través del seu coratge, humilitat i ferma convicció que el potencial humà està molt més lluny del que sovint imaginem. Més enllà de les seves extraordinàries fites, ell volia mostrar al món que tot era possible quan t'atrevies a somiar en gran, creies en tu mateix i refusaves a acceptar les limitacions".

 No sé, potser això era vàlid pel Nirmal, però pel comú dels mortals aquest escuet panegíric em sembla més aviat tòxic. Que el potencial humà està molt més lluny del que imaginem el poso cada dia més en dubte. En tot cas és vàlid però en una  deriva cap el costat fosc i auto-destructiu. Tampoc em val això que quan t'atreveixes a somniar en gran els somnis es fan realitat. En general no, i més sovint en resulta un malson. Tenim el biaix inexcusable que s'expliquen les històries acomplertes, la dels vencedors en diferents disciplines, els èxits consumats. Però l'aclaparadora majoria dels mortals vivim capejant amb la sensació de fracàs i evitant la sordidesa  sense plantejar-nos sortir de  l'anonimat.  Prou feina tenim per gestionar les vicissituds més vulgars i de les que ningú n'escriurà res. I això que a alguns no ens manca imaginació. A més a més, què és exactament això de creure en tú mateix? L'experiència ensenya que la major part dels nostres condicionants ens venen de fora sense que poguem fer gaire per evitar-los, que molt sovint es tracta de tenir una sort immerescuda i amb prou feines arribem a gestionar tant d'avatar, navegar en la intempèrie del món, provar de sobreviure i crear llaços, sempre fràgils, amb els nostres amics i germans tant grisos, obscurs, obstinats però finalment dignes com nosaltres mateixos. Encara que no batrem, ni ten tenim  ganes, cap record.

P.D: Només estaria d'acord, i amb molts matisos, que és cert que a voltes els límits ens els posem nosaltres mateixos de forma condicionada i absurda, i canviar el discurs interior fa redescobrir capacitats desconegudes però en general, sense sortir de l'amable i bella ordinarietat.

L'Odissea

 Ahir vaig anar a veure la nova pel·lícula de Christopher Nolan, L'Odissea, a rebuf del rebombori mediàtic que ha provocat la nova ressuscitació del gran clàssic, fonament junt amb la Ilíada, de la literatura universal. En faig quatre apunts, sempre des de la distància i la llibertat que em dona  ser un pobre cinèfil sense pretensions que no arriba ni a la categoria d'aficionat. 

 En primer lloc, em resulta cridanera l'escandalosa caixa que ja ha fet aquesta superproducció que s'aproxima a films d'entrada molt més comercials com Avatar, del director James Cameron creador també  del sac de clixés més enfonsable que s'ha filmat mai (parlo de Titànic, és clar). Serà potser que així com  alguns han interpretat l'èxit de la Rosalia en clau d'una renaixença espiritual, L'Odissea indica un eruptiu interès per les lletres clàssiques? Les compulsives devoradores de crispetes que seien al meu costat ja em donaven una pista sobre això. El fet que entre els actors abundessin les cares més conegudes i populars del star system hollywoodià no n'és aliè ni innocent: Matt Diamond (Ulisses), Zendaya (Atenea), Charlize Theron (Calypso), Robert Pattinson (Antinoo), Anne Hathaway (Penèlope)...aquesta impressionant constel·lació m'ha provocat una suspicàcia automàtica. Potser per això no hi he vist els personatges, sinó els actors que els interpreten tal i com amb menys pudor també ho veuen tots els devoradors de crispetes que m'acompanyaven. És a dir, en cap moment vaig tenir la impressió que els caràcters es sublimaven, que despareixien els actors i emergien personatges genuins, independents, que l'obra parlés per ella mateixa. En breu, hi veia el Matt Diamond, Zendaya, Charlize Theron, Robert Pattinson i Anne Hathaway. No pas Ulisses, Atenea, Calypso, ni Antinoo i tampoc la Penèlope en el pretensiós exercici de reinterpretar l'obra homèrica. Els personatges no tenen arestes ni subtilitats, només Odisseu ens va mostrant en certa mesura els remordiments i contradiccions que el devoren. Robert Pattinson és d'un pla i una buidor mesetària. A Zendaya les intermitents aparicions no li donen massa joc i Charlize Theron és simplement Charlize Theron. En un capítol de Cien Años de Soledad, es descriu una escena que sempre m'ha fet molta gràcia quan una multitud que veu per primera vegada una pel·lícula on un actor mor en escena, s'avalota quan en la següent pel·lícula reapareix fent un altre personatge perquè no poden acceptar que si s'ha mort pugui reaparèixer mai més. Si no saps morir en pantalla de forma al·legòrica i convincent, ningú veurà més enllà d'un rostre mediàtic o bonic. Per explicar-ho millor, faré el símil amb un film que sí que ha passat a la història del cinema com El setè segell, de Ingmar Bergmann. En aquest film el director suec va tenir l'encert de contractar actors desconeguts que van crear una atmosfera i uns personatges totalment originals sense que els poguéssim ancorar amb cap referent extern. L'obra, aleshores, com un fill pròdig del seu autor, se sosté per ella mateixa i desapareix l'autor que l'hagi dirigida o escrita. En L'Odissea no passa res de tot això. I tinc el ferm convenciment que la major part del públic venia amb l'esperit de topar-se amb una pel·lícula tipus road movie ambientada en la Grècia pre-clàssica més o menys comprensible amb un heroi que va superant aventures vàries amb una impecable factura tècnica i recolzada en els referents culturals coneguts per tothom del cavall de Troia, el cant de les sirenes o el teixit interminable de Penèlope. En aquest darrer punt, la pel·lícula també comet transgressions que no sé si porten enlloc però que a mi em grinyolen. Per exemple, m'ha sabut greu que fes desaparèixer l'episodi de Nausica, la princesa que recull la despulla humana que és Ulisses i en un acte de generositat amorosa el deixa marxar cap a Ítaca definitivament. Aquí això ho fa la perversa Calypso/Charlize Theron, traint el personatge original i esfumant-se un dels episodis més emotius, humans i profunds de l'obra originària. Tampoc cap referència a Aquil·les, ni tans sols en l'excursió a l'Hades on confessa la decepció que suposa la vida d'ultratomba. I també un final destructor amb un aire de happy end absolutament naïf i que no lliga amb les pretensions ni del film ni molt menys amb l'Odissea d'Homer. En resum, la trama es pot resumir en un soldat americà amb estrés post-traumàtic que retorna en un viatge terapèutic d'alguna de les guerres modernes recents (podria ser el Vietnam o l'Iraq), disfressada amb la carcassa de l'Odissea homèrica  que resulta una mera excusa, rebaixant-la així al nivell d'un elaborat pamflet. 

 Dit tot això, tampoc vull caure en la condescendència i penso que darrera d'alguna bossa de crispetes es pot amagar una futura catedràtica de literatura clàssica o un actual erudit en temes homèrics. Per tant, trobo molt  positiu que el film aconsegueixi apropar-nos, encara que sigui de forma imperfecta, al clàssic dels clàssics i que noms com Climenestra, Helena, Agaménon, Menelau, Sinon, Eumeu, Argos etc. ens resultin ara més familiars i ens desevetllin la curiositat per descobrir, per nosaltres mateixos, la magnitud de L'Odissea d'Homer i també la seva predecessora la Ilíada. 

Finalment, he de reconèixer que no m'ha desagradat l'enfoc en el remordiment i la culpa i la lectura contemporània que suggereix el film. I  la factura tècnica, la fotografia i tot l'ambient nàutic i mediterrani és, simplement, espectacular i ja paga per anar a veure-la. S'agraeix que no es percebi el cartró-pedra contemporani, és a dir la tramoia digital dels escenaris i personatges i em consta que no va estalviar construccions ni extres de carn i ossos.  Si hagués aconseguit un pas més enllà i sublimar de veritat tots els elements que teniar potser hauria estat una obra més que venerable. Al final, res podrà superar el text original compilat per un mític Homer però fruit d'una obra col·lectiva dels aedes que campaven pel món pre-Hel·lènic ara fa nou o deu segles. 

Una interminable canícula

  A aquestes alçades de l'estiu ja podem afirmar que no hi ha canícula, només un continuum de temperatures anormalment elevades que ha començat sense cap mena de transició el dia mateix que el cel marcava l'inici astrològic de l'estació. Els meteoròlegs porten setmanes cantant la mateixa lletania. S'arribaran als 40 a tal o qual lloc, apareixerà algun núvol i hi haurà algun ruixat violent aquí i allà, la marinada serà xafogosa, les nits de mal dormir i no veurem cap boira esfilagar-se ni cobrir mandrosa una vall o un redós de muntanya. L'atmosfera caurà invariablement com una roda de molí que ens escruixirà a tots amb el seu pas reescalfat. I els boscos clamaran per a que una guspira no els encengui. 

Surto al carrer i rebo una mena de pluja de foc insana, però la gent viatja i escura les vacances, es remou en les platges i a les muntanyes com formiguetes per caçar experiències o fugir de la rutina que els persegueix en forma de xafogor ampalagosa. Tot bé, només són senyals que no són (encara) la fi. Com la final del grotesc mundial de futbol es va veure amenaçada per la terbolesa de l'aire nascuda dels incendis crònics de la veïna Canadà. La resposta més seriosa va ser amenaçar-lo amb aranzels per a que aprengui a cuidar millor els seus boscos. Avui mateix llegeixo que l'allau de turistes està ofegant la majestuosa migració estacional dels nyus pel Serengueti. Aquella imatge d'aquests estranys antílops barallant-se en munió per creuar un tèrbol riu poblat de cocodrils i lleons esperant-los a la riba. Ara els turistes són més nombrosos i s'hi agombolen en els seus jeeps.    I pel camí  esperem el sonat eclipsi de Sol que a mi em produeix una certa angúnia. És només una bella mostra de la indiferència de la naturalesa vers nosaltres, el ball insomne dels astres que es conjuguen hi hagi o no una riuada d'exaltats observadors que volen completar el seu llistat d'experiències amb aquest fenòmen astronòmic. Si no hi hagués ningú, la lluna s'interposaria igual entre el Sol i la terra i projectaria la seva ombra fugissera. Milers de fenòmens igual o més espectaculars ocorren en milers d'inhabitats planetes. Fan bona aquell pensament extrem dels empiristes britànics que negaven realitat d'allò que no es percebia. Però la riuada de visitants per contemplar-lo esclataran en un estòlid aplaudiment al no-res

Però no importa, tindrem un nou fet històric i irrepetible (han passat més coses en dues o tres dècades que des que l'home va aconseguir la posició erecta).  La notícia és notícia com una closca de nou buida. Com l'anunci d'una breu refrescada entre els dies de malaltissa canícula. 

Utilitarisme

  Fa temps vaig llegir un llibre d'un professor d'ètica de Harvard, Michael J. Sandler, titutlat "Justicia" en què repassava els fonaments sobre els quals podem determinar si fem allò que cal o no, allò que és just o no. És a dir, respondre una de les preguntes filosòfiques de tota la vida, junt amb allò de qui som i què podem esperar. La seva divagació està molt esbiaixada cap a l'àmbit del mercat, en l'estela d'un llibre posterior que es titula Lo que el dinero no puede comprar: límites morales del mercado que ja vaig glossar aquí mateix fa anys. És una llibre molt didàctic sense el·ludir la complexitat. Ens fa adonar d'una evidència de la que no en som prou conscients: no hi ha posicions neutres. No hi ha res que no suposi optar per una ideologia o una manera de valorar les coses que té un fonament encara que sigui per passiva. Una altra qüestió és que en siguem conscients o no. Per tant, no existeix neutralitat en res i passa allò que si no t'ocupes de la política, la política s'ocupa de tu vulguis o no i, mutatis mutandis, també la filosofia.   

 El professor Sandler comença el llibre explicant les tres aproximacions al bon govern, entès com la forma més justa de gestionar el bé comú. Són l'utilitarisme, la llibertat i la virtut. L'utilitarisme és la recerca crua de la millor eqüació de produeixi el màxim de felicitat pel màxim de gent. La llibertat posa l'accent en el respecte als individus a gestionar de forma autònoma en major o menor grau la seva vida i per tant la justícia és garantir aquest dret. La defensa de la virtut en canvi posa per sobre de l'utilitarisme i de la llibertat a ultrança les actituds individuals que es poden considerar intrínsecament bones. Hi ha valors, actituds, virtuts que estan per sobre de la llibertat individual i de qualsevol utilitarisme.  Totes tres tenen fonaments que poden ser irreconciliables però segons on ens posicionem respecte a aquests tres pols, acceptarem, encara que les desconeixem, aquests fonaments en major o menor mesura (el que més agraeixo d'aquest llibre és que, al marge del posicionament que jo pugui tenir,  és que permet calibrar la brúixola personal, tenir uns referents conceptuals per poder entendre i jutjar millor la complexa realitat que ens envolta) 

 El problema és que intueixo que aquest posicionament, sigui més o menys conscient, respon més a inclinacions personals moldejats per la nostra psicologia particular, l'ambient on hem crescut i l'educació rebuda. A mi, personalment, l'utilitarisme cru i dur em produeix una profunda angúnia que no té gaire de racional. És allò que va formular el Deng-Xiaoping, pare de la Xina moderna: "què importa que el gat sigui gris o negre? El que importa és que caci ratolins". I a partir d'aquesta premisa es va construir la nova Xina que no ha deixat mai de ser oficialment comunista però s'ha entregat en ànima i cos a una economia que obeeix al més pur utilitarisme. I si això significa fer una estranya mixtura d'economia planificada i capitalisme desllorigat, que sigui benvingut. El problema, però, és definir què és allò útil. Xi-Jinping, l'actual president de la República Popular de la Xina, va dir en un discurs que l'objectiu de l'Estat era que els seus ciutadans tinguessin una vida feliç. A mi em produeix una repugnància instantània qualsevol persona que afirmi saber en què consisteix la meva felicitat i com aconseguir-la. Un passeig per Beijing, si hi heu estat, fa entendre què dona de sí aquest plantejament. Hom se sent engolit per una ciutat colossal que anorrea l'individu, començant per la sinistra plaça de Tiananmen i la pulcritud de plató de cinema de la Ciutat Prohibida. Fins i tot la preservació de la memòria de Mao-Tse-Tung (un dels grans cafres de la història), present arreu i als bitllets, respon a l'afany utilitariste de mantenir una unitat homogènia on la individualitat es sacrifica pel bé general definit en una prosperitat econòmica per arribar no se sap ben bé on. S'entén doncs, que es consideri qualsevol dissidència com un acte criminal.  No cal dir que aquest sistema funciona sobre un pòsit cultural i històric que l'ha fet viable, des d'un Imperi que maldava per mantenir-se unit fins la Revolució Cultural. Val la pena recordar un dels apunts de Santiago Carrillo a les seves memòries, en un congrés de la Internacional Comunista dels anys 50 en què no dissimula la seva estupefacció quan el tal Mao va afirmar que no hi havia cap problema per desencadenar una guerra nuclear per fer avançar la revolució. Si morien 500 milions de xinesos com ell preveia, en quedarien 500 més per tirar endavant amb aquest propòsit. I tan ample tu i somrient en els bitllets de yuans. 

 No sé què en pensaria el pare de la filosofia utilitarista, que no podia ser ningú més que un anglès que presuposo una mica presumptuós i snob, un tal Jeremy Bentham que habitava el segle XVIII, de les monstruositats que pot donar per la manca inherent de sentit i consistència respecte al perquè volem ser útils, què significa exactament això i en què consisteix la felicitat quan els marcs monetaris tampoc poden donar una resposta complaent. Ni de la necessitat humana de coses que no poden ser valorades des d'un punt de vista de la seva utilitat. I que pot quedar nu d'arguments si plantegem la qüestió de la utilitat a un xinès del segle XXI o a un anglès del XVIII. Tot orientant-se a la màxima felicitat genèrica, l'utilitarisme acaba essent en darrer terme profundament inhumà i segons com monstruós encara que li reconec un valor en una esfera més del dia a dia sense pretensions escatològiques. 

Cal agrair a Kant, entre d'altres coses, que destruís de forma tan lúcida i permanent els plantejaments utilitaristes, encara que aquests prevalen en gran mesura en les lleis de mercat i tot allò de la seva mà invisible que l'autoregula, fent de la cobdícia una virtut i de l'enriquiment sense mesura quelcom admirable perquè al final és útil per a tothom. Sospito que els que l'abracen sense pudor són aquells als qui la instrumentalització social els beneficia més i ho disfressen de modernitat filosòfica. 

 En una propera entrada m'hi poso en el tema de la llibertat i el de la virtut...