Hantavirus

  Es pot fer una anàlisi des de diferents angles sobre això de l'Hantavirus. El més primari és el purament biomèdic. Es tracta d'una família d'una vintena virus estesos per quasi tot el món que tenen com a reservoris diferents espècies de rossegadors i que, amb certa freqüència, infecten els humans que esdevenen hostes accidentals. Aquesta és la definició d'una zoonosi. N'hi ha moltíssimes de zoonosis i cada any se'n descriuen de noves que poden afectar els humans. Aquesta tendència a saltar entre les espècies forma part de la seva adaptació evolutiva i ocorre no només amb els humans sinó amb quasi qualsevol ésser viu. Si per diferents raons (tolerància per part del nou hoste, una variant del virus o bacteri que li permet adaptar-s'hi) s'hi estableix i n'esdevé un hoste natural. En tenim exemples, com el VIH i molt més recentment el  SARS-Cov-2 i encara el mpox, tots ells originats com a zoonosis i que ja podem considerar infeccions humanes. Una altra de les conseqüències d'aquesta infecció accidental és que produeixi malaltia que es pot llegir com un fracàs d'aquesta recerca d'adaptabilitat mútual i que pot portar a la selecció natural d'especímens resistents que després proliferen. Aquesta és una estratègia que utilitza la pesta (Yersinia pestis). Produeix mortalitats massives entre els mamífers quan s'introdueix en un nou ecosistema i s'estableix en aquells que sobreviuen. O no s'hi arriba a adaptar mai però continua saltant entre espècies provocant malaltia. Per tant, res de nou sota el sol. El que canvia és l'escenari, però no tant com sembla. El transport d'agents patògens per vaixells arreu del món existeix i ha estat un vehicle que ha encès les crisis sanitàries més espaordidores que ha conegut l'humanitat. La mateixa pesta del segle XIV, l'arribada de la sífilis i el xarampió a les Amèriques i més properament un brot de Febre Groga que va matar milers de Barcelonins a mitjans segle XIX portada pels vaixells provinents de Cuba i que va saturar especialment l'actual cementiri del Poblenou. Casos d'Hantavirus n'hi ha un grapat de milers cada any, inclòs Europa.

 Des d'un punt de Salut Pública el salt entre el món animal i els humans té rellevància quan l'agent infecciós pot arribar a transmetre's entre humans. Per tant, un brot epidèmic pot tenir dues fonts. Sorgir a partir d'un fenòmen de salt (spill-over en anglès) i que ha partir d'aquí es transmeti entre els humans, o una exposició més o menys extensa al reservori animal i fins i tot un escenari mixte. En el cas del Hantavirus es tracta del salt del reservori a uns malaurats turistes que per desgràcia han desenvolupat la infecció de tipus respiratori en un escenari molt propici per transmetre-ho a d'altres persones, en aquest cas  un petit creuer. L'espècie concreta d'Hantavirus que ha produït aquest sarau (Hantavirus dels Andes) és l'única que havia demostrat aquesta capacitat per transmetre's entre humans i és a més molt letal. Té però dos factors contraposats que cal tenir en compte. El positiu és que és poc transmissible. Això significa que en condicions naturals no crearà cadenes de transmissió sostingudes i que fins i tot sense cap intervenció moriran totes soles (la cadena de transmissió). La segona és que pot tenir un període d'incubació molt llarg, fins un mes i mig, pel que els infectats poden anar passejant inadvertidament molt de temps fins que desenvolupin la malaltia i esdevinguin aleshores infecciosos en un escenari propici.

I és aquest darrer punt l'únic, que al meu entendre, pot generar una certa i prudent inquietud. Que el virus entrés en xarxes de transmissió on es donin contactes íntims, intensos i perllongats i per tant de tipus sexuals. És el que va ocórrer amb el mpox i també amb un brot persistent de meningitis menigocòcica als Estats Units. Només és una possibilitat, que evidentment millor preservar com una discreta hipòtesi però que dona encara més sentit la persecució de contactes en els avions que van traslladar alguns infectats a Sudàfrica. Perquè com ens ha demostrat una vegada més aquest brot de l'Hantavirus, les epidèmies van acompanyades d'una altra epidèmia de tipus sòcio-mediàtic i fins i tot antropològic que sovint provoca o complica encara més l'aproximació més purament biomèdica. Fins i tot els esforços per controlar aquest rerefons poden ser majors que els recursos dedicats a la simple contenció de l'expansió del virus fins el punt que hom té la impressió de viure en dos mons paral·lels i dissociats. L'espectacle del vaixell anant aigües amunt i avall de l'Atlàntic n'és un bon exemple. Des d'un punt de vista formal controlar el brot mentre tots els passatgers estan confinats a dins és molt simple i no ha de suposar cap conseqüència per la població local. Però hi ha les raons secundàries, que no s'expressaran obertament com la por que la simple presència del creuer foragiti els turistes o tot plegat esdevingui l'enèssima excusa per posar el dit a l'ull a l'adversari polític de torn. I és clar, tot plegat quan encara tenim oberta la sensible nafra que va deixar en la nostra societat el Covid-19. En general, l'espectacle sol ser poc edificant. I també és important contextualitzar aquest fet epidèmic en el marc general de les infeccions i brots en curs arreu del món que en termes de dimensions ridiculitzen l'actual crisi de l'Hantavirus. Però sempre les percebem ben lluny fins que truquin a la porta de casa. Personalment, penso que els mitjans de comunicació n'estan fent un gra massa però com a mínim ens han rescatat del bucle enfadós de Trump i l'estret d'Ormuz. Sempre hi ha alguna cosa profitosa. 

Ara, de moment, només queda seure i esperar com tot plegat s'apaivaga i desitjar paciència als contactes que els toqui aïllar-se una bona colla de setmanes. Però caldrà acostumar-nos a aquests fenòmens. Tot indica que no serà una anècdota.

Enganyapastors

  El nom en llatí de l'enganyapasors, un ocell caprimúlgid propi de les nostres contrades, és Caprimulgus europaeus. És una mena d'hibridació d'esparver i au nocturna, un especimen ben particular amb uns hàbits crepusculars que el fan especialment actiu els capvespres, cara s'ha especialitzat en la caça de papallones nocturnes. I durant el dia no el percebreu enlloc. El seu plomatge mimetitza perfectament el terra espellifat i ocre del bosc on s'ajaça totalment immòbil. Fins i tot els nius els fa a terra. Segur que l'heu vist alguna vegada però no ho sabeu. Circulant en cotxe pel vespre o la nit per una pista no asfaltada és fàcil que s'alci un ombra emplomallada que es confón amb les ombres dels vorals, fugissera. Els enganyapastors busquen el redós encara calent de les superfícies planes quan han acabat la caça puntual i espasmòdica diària. I per això mateix a mesura que avança l'asfalt s'exterminen els caprimúlgids no sé per l'horror que els provoca o perquè els cotxes els acaben esclafant en massa. 

 El nom d'enganyapastors els ver d'una inversemblant llegenda que no sé quin sentit té amb els seus hàbits que diu que atrau o espanta les ovelles fins estimbar-se. Ves a saber. Fins i tot en això resulta una mica misteriosa. La qüestió és que ahir em vaig trobar un exemplar d'aquests ocells plantat al terra davant l'entrada de casa meva. No havia tingut l'oportunitat d'agafar-ne cap i admirar el plomatge lleu, dens, mimètic amb l'escorça escrostonada d'un vell pi. I el disseny del seu bec, el terror de les arnes. S'obre amb una amplada inesperada, una mica com els polls dels ocells quan reclamen pitança, amb un blanc que contrasta amb el plomatge, i eixampla la gola per donar cabuda tota sencera al malaurat alat que hagi caçat. Ha de ser una visió terrorífica per aquests éssers l'aparició sobtada des del terra d'aquesta ombra alada i una gola blanca i profunda que l'enxampi i engoleixi. Així caça l'enganyapastors, arraulit el terra observa al besllum del dia moribund les seves víctimes i salta literalment amb unes ales llargues i una cua forcada per atènyer-la. L'enganyapastors l'associo als vagareigs nocturns per les pistes de la Vall de La Vansa, una ombra fantasmagòrica que s'alçava inesperadament, bategant amb un vol ample, esvalotat, indecís i silenciós a la llum dels fanals. Segurament és un dels primers ocells que vaig aprendre a reconèixer.

 El meu enganyapastors estava en un lloc totalment inesperat. No l'havia trobat descrit ni, per descomptat, l'havia vist mai, al bell mig d'un casc urbà. Potser és un benefici de l'encertat ajardinament del nou Parc de les Glòries que tinc al davant. O era un divagant despistat. Només els havia observat en zones reculades del país, solitàries i defugint qualsevol població. S'havia estabornit contra una vidrera, segurament assaltant una papallona. He agafat aquesta extraordinària criatura i l'he posada en una capsa on s'ha acotxat amb submissió. I després l'he portada al centre de recuperació de fauna salvatge de Torreferrusa. Espero que hagi sobreviscut. De tornada, encara he pogut recollir quatre plomes que ens ha deixat com a record. Espero no perdre mai la contínua exaltació que em provoca tota forma de vida.

Diomedes es troba amb Glauc

  Tot defugint amb horror les novetats literàries de Sant Jordi signades per aquesta nova categoria d'escriptors que se'n diuen mediàtics, he adquirit, entre d'altres joies literàries, una adaptació per a lectors juvenils de la Ilíada feta per part de Pau Sabaté, bellament editada per l'editorial Combel. I que serveix de llarg per introduir-se en aquest text fundacional de la literatura universal al lector de qualsevol edat si és que els hexàmetres originals el cansen massa. I la veritat és que el recomano enardidament. M'ha entusiasmat. Però en aquesta entrada volia explicar l'emoció que m'ha produït un passatge concret de la Ilíada. No explicaré de nou el context amb detall. És un poema èpic segurament elaborat per diverses fonts orals dels aedes que se l'anaven transmetent i cantant per tot el món grec fa un quatre-mil anys i que en algun moment algú, o successius autors, varen condensar en un escrit coherent i homogeni en els hexàmentres originals (uns quinze-mil). Que fossin hexàmetres no és una ocurrència, en la transmissió oral això assegurava que les paraules no es moguessin de lloc i es transmetés amb fidelitat i seguint el fil conductor de tota la història. A aquest autor o autors mítics se'l coneix com a Homer, i sempre ha quedat el dubte si va ser una persona real o es tracta d'una autoria mixtificada. En resum, la majoria ja saben tot això d'Aquil·les, les trifulgues de la poma, Helena, Paris, la dissort de Troia, els diversos herois grecs fent la gara-gara i els déus capritxosos campant-la i decidint sense una criteri massa clar. Sovint menys comprensibles que els mateixos humans. En aquest darrer punt, m'ha fet pensar en un passatge d'assaig de Montaigné en què reflexiona sobre el fet que ja podem disposar el que vulguem en les nostres vides que la fortuna és la que acaba decidint, sense una lògica massa discernible, els avatars que ens sacsejaran (o enfonsaran). Com el caràcter mateix dels déus, heus ací. Tanco el comentari. 

 El fragment que m'ha colpit fins emocionar-se és quan un heroi grec, Diomedes, abrandat pels mateixos déus, està foragitant tot l'exèrcit Troià posseït per una fúria i entusiasme bèl·lic fora mida. Només un tal Glauc, provinent del país els Lacis aliats de Troia, s'atreveix a plantar-li cara. Però aleshores fa una cosa inesperada, enlloc d'etzibar-se llançades i cops d'espassa. Li diu a Diomedes que ells dos són de la mateixa naturalesa amb una figura poètica molt bella. Així com les fulles dels arbres surten cada primavera i es marceixen i cauen a la tardor, així són totes les generacions dels homes, sense excepció. Compartim la mateixa natura, la mateixa caducitat, les mateixes càrregues i destí. I després li recorda que les dues famílies, la de Diomedes i Glauc, havien establert llaços d'amistat a través dels seus avis i intercanviat presents (sinònim de vincle estable i durador). Diomedes fa memòria de quan era infant i de les visites de l'avant-passat de Glauc. Enlloc d'escabetxinar-se es reconeixen com a amics, s'intercanvien les armes, s'abracen, i l'aede de torn que va improvisar l'escena, acaba reblant que eren els dos únics homes que estaven contents enmig del sarau de la batalla. 

 Diomedes i Glauc escenifiquen una constant molt humana, i és que quan ens reconeixem mútuament com a tals s'abaten totes les barreres i només pot emergir una mútua empatia d'aquesta trobada que fa absurd qualsevol intent de liquidació mútua. Per això és una constant en qualsevol rivalitat que hi hagi un cert grau de deshumanització del suposat adversari. Pot ocórrer des de la forma més xarona en el vessant esportiu fins més inquietant en el polític on per reducció a l'absurd els adversaris es tracten com si el contrari estigués afectat d'alguna mena de tara mental que el fa adscriure's una opció concreta, sempre equivocada. I en el seu extrem, la deshumanització practicada per tot sistema totalitari justifica qualsevol atrocitat i fins i tot l'extermini sense remordiments. No ens calen més exemples d'aquest terrorífic mecanisme mental. A la Ilíada també passa això, i alhora enmig de l'horror de la guerra neix la petita flor del reconeixement mutu que la il·lumina i la mostra tal com és, absurda.

Dona molt de confort comprovar que fa quatre-mil anys havien descobert aquesta inclinació humana, i la sabien transcriure d'una manera tan bell, eficaç i perenne gràcies als hexàmetres.

 

Núria per Pasqua

 Pujo solitari a mitjanit per la cinta de neu d'una de les pistes d'esquí de la Vall de Núria que em portaran al refugi del Pic de l'Àliga, on m'allotjo. Sota el pes de les meves botes la neu, glaçada, crepita a cada pas, però no fa fred. Més aviat tinc una mica d'escalf pel moviment i el pendent, desibuixa, gris, una mica monòton. Més avall, les màquines llevaneus, com lluminosos dinosaures sonàmbuls operen per anivellar el traçat de les pistes. Que tot estigui a punt pels esquiadors demà. Per sobre meu la volta del cel. La Lluna quasi plena, com ho és per definició als voltants de Pasqua, encara no ha sortit. El cel, estàtic i serè, el trenca  un estel fugisser que s'encèn i apaga un reguerot de llum silenciós. Pujo, sense perdre el ritme, i a certa alçada s'esbatana davant meu la Vall de Ribes fins les lluminàries de Ripoll, un conglomerat d'estels caigut del cel. Vinc del Santuari de Núria. Hi he baixat, seguint el mateix camí fa un parell d'hores, quasi a les palpentes, per assistir a la Vetlla Pasqual. Un gest contracultural avui dia. I fins i tot irracional si hom s'atura a pensar què hi celebrem exactament. I tot i així ha arrelat i impregnat la nostra cultura, i a qualsevol racó del món, més o menys discretament, es celebra. No érem més d'uns vint-i-cinc en el santuari, un dels cors espirituals de Catalunya. Estranys congregats allí per una pregona intuïció, o ves a saber si per algú ferma o fins i tot desesperada convicció, que allò va de veres. La litúrgia ha estat serena, impecable, com qui ens expliqués un llenguatge que tots els allí presents, perfectament desconeguts els uns dels altres excepte les tres o quatre famílies, ens feia sentir partíceps d'una mateixa comunitat. L'eficaç màgia de la litúrigia és aquesta, tot d'una sentir-se part, amb els altres, i acollits per una realitat que ens supera però ens fa sentir junts i fa que el miratge de l'absurd sembla que s'esvaeixi. Les lectures recorren des de la creació del món amb l'esplèndid passatge del Gènesi fins l'anunci sobri i eficaç, i per això narrativament creïble, del sepulcre buit. Els gestos indiquen el camí de la foscor de la nit a la llum pasqual que titil·la dubtosa en els blens que ens han repartit en començar la cerimònia, encesos en el foc beneït a l'experior del santuari. És certament estrany com aquesta intuïció arrela i no s'esvaeix, que tot està amarat d'un sentit profund que no deixa de costat res, ni la darrera ploma de cap ocell, ni cap home que hagi habitat o habiti sobre la terra. No hi ha revolució més inconcebible ni, potser, més necessària. Continuo pujant pel coster, davant meu ja es perfila el refugi que en l'ombra sembla un castell encantat amb els voladissos encesos sobre els foscos murs. Encara una altre estel fugisser s'esvaiex, amb el dubte que li sigui realment indiferent. Per mi no. Com la lluna que finalment s'alça com un focus darrera els estreps de les muntanyes que davallen avall i encenen d'argent apagat la neu. Uns joves estan de xerrameca en un racó. En el silenci de la nit tot ressona. Parlen del seu futur professional, dels estudis que han escollit, quines sortides n'esperen. Frustracions i goigs d'uns nois despreocupats per la Vetlla Pasqual d'on vinc. Cadascú perseguint les seves petites esperances que tremolen com un ble acaronat pel vent. 

Rosalia

 Avui és el primer de quatre concerts de Rosalia al Palau Sant Jordi de Barcelona que omplirà de gom a gom. Lluny queda el temps en què omplir un tal escenari era una proesa elíptica reservada només als concerts especials de reconegudes o estimadíssimes estrelles. Ara s'omplen com qui bufa globus. La corrua d'artistes que hi desfilen cada any és interminable. Molts no els conec i em produeixen una indiferència total. D'altres no em donen més satisfacció que una vaca amorrada a un micro. No és, evidentment, el cas de Rosalia i que la raó em salvi de posar-me a criticar el seu art. Primer, perquè tinc una admiració sincera pel seu primer àlbum que la va catapultar i davant el qual m'hi vaig rendir. Però no sé si per peresa, per manca de formació musical o per gust després ha deixat d'entusiasmar-me. Sospito que hi ha una qüestió més de fons. La contraposo radicalment amb la Shakira que sempre m'ha semblat un sac de gemecs i també es dedica no a omplir estadis, sinó a construir-se un estadi propi per atraure un autèntic turisme de l'espectacle que magnetitza fanàtics de tots els racons del món als seus concerts a l'estil Taylor Swift i d'altres. Un negoci d'abast mundial que també ha tocat amb les seves urpes esdeveniments esportius com maratons, curses, eclipsis...No fa gaire estava Cape Town i vaig contemplar una magnífica posta de sol. Quan va desaparèixer darrera la línia dels mars Índic i Atlàntic es va alçar un absurd aplaudiment des de la platja. La indiferència del Sol, la posta, el mar, el final del dia em va esfereir davant aquella reacció xarona. Només mereixia un silenci absolut. 

 La filòsofa Marina Garcés ho reflexionava de forma encertada. Vivim en uns temps on tot és immediat, extraordinari i imperdible (el missatge de "coses que no t'has de perdre" és constant en el medi publicitari). No arribem a digerir això de viure instal·lats en un extraordinari continu que, paradoxalment, esdevé ordinari. Acabem regurgitant-ho i saturant-nos, oblidant l'art de la calma i la contemplació que tota cosa bella requereix i transitant per aquesta vida en un flaix continu que ens obnubila l'enteniment i el sentit de la mesura. Per això mateix em repugnen els espectacles multitudinaris que semblen atiar unes emocions sovint primàries i col·lectives, properes a la hipnosi, que eliminen l'individu, la particularitat. Per això mateix encara, una de les situacions més horrífiques que em pugui imaginar és estar dins del Palau Sant Jordi o qualsevol mega-escenari en un d'aquestes recurrents espectacles. I si és davant d'una vaca en forma d'humà remugant davant un micròfon esdevé per mi la forma més refinada de tortura.  M'agrada la solitud, el diàleg individual amb un llibre, la conversa amb algú a qui apreciï i amb qui em senti escoltat i comprès. Odio l'estridència, el soroll, l'exageració, l'evisceració pública, la pornografia emocional. I em fa basarda la sensació d'alienació de l'individu  que aquestes esdeveniments projecten. A voltes fins i tot em transmeten un sentiment d'absurd similar a la mítica (segur que era un mític) orquestrina que tocava mentre el Titànic s'enfonsava. (Ara mateix, per exemple, penso que la pel·lícula Titànic és un dels producte cinematogràfics més infectes, plagat de clixés. Tanco el parèntesi) . De la Rosalia no en diré més, ara com ara només m'atreveixo a apreciar a part del Mal Querer, la seva habilitat comunicativa i de marketing que ha creat una imatge, un personatge amb una aura que tots ens entestem a alimentar. No sé si això és bo o dolent, però temo que a aquestes alçades no em deixaré seduir.

Que vagi bé al concert pels afortunats que han pogut arreplegar una entrada. 

Publica o mor

  Fa anys que estic posat en el món de la recerca, de forma més o menys plena però amb una carrera més aviat atípica. Jo no tenia ni idea quan vaig manifestar-me, interiorment, que volia dedicar-me a això. Ni sabia res del cuc de la publicació que rossega a tots els científics, molt particularment als de l'àmbit biomèdic. Però em vaig acabar infectant fins reconèxer-me un torbador gaudi en això de veure's citat en revistes científiques. També tinc ja un cert recorregut, massa ja, a les esquenes que em permet albirar l'evolució de tot plegat. Hi ha la dita entre el món científic de si no publiques, no ets res. Dit així, és una afirmació massa taxativa, com si un científic es definís exclusivament com a persona per la productivitat (aquest és el terme que s'hi aplica) que és capça de donar en terms de nombre de publicacions. Certament, arribar a fet públics i si pot ser en una revista d'allò que se'n diu de gran impacte és la culminació de qualsevol projecte de recerca. Fer-ho públic, partícip i democràtic per a que la societat se n'aprofiti directament (per exemple publicant l'eficàcia d'un tal tractament) com indirectament (per sustentar futures recerques) o a vegades només per emplenar la nostra curiositat sense saber exactament perquè servirà i que potser és la forma més genuïna de recerca, allunyada de tota pretensió utilitarista. 

    El sistema científic s'ha bastit sobre una suposada meritocràcia que té com a principal mesura la quantitat d'articles publicats i, en teoria, la qualitat dels mateixos mesurat en el factor d'impacte de la revista on estiguin aquests articles. El factor d'impacte, alhora, és un índex annual que es publica per totes les revistes internacionals basada en el nombre de vegades que els articles que s'hi publiquen són citats en d'altres revistes. Una mesura, més o menys discutible, sobre la rellevància del que es publica. Alhora, per accedir a finançament per continuar fent recerca depèn de les publicacions que s'hagin fet i el seu impacte. Com era de témer, això ha tingut diverses derivades perverses. Per un costat, incentiva la publicació en sí mateixa al marge de la rellevància, oportunitat o originalitat que pugui tenir. En segon lloc, també basa la recerca en el prestigi bastit sobre els projectes de recerca generats i publicacions on figuri el nom del científic en concret. I en segon terme ha portat a una explosió d'editorials i revistes dedicades a la publicació per satisfer aquesta demanda creixent. Així com fa uns anys publicar a la majoria de revistes resultava gratuït pels autors però no pels lectors, d'un temps ençà es va incorporar el concepte de "open access" en que es pagava per publicar-hi a canvi que l'accés fos lliure per a qualsevol. Era una idea disfressada de democratització però que ha provocat una deriva vers l'afany de lucre que comença a ser aberrant. I fins i tot va en detriment de la qualitat i originalitat dels treballs. Un article publicat en la que és la revista biomèdica més reconeguda a Europa (The Lancet), esmentava que més de la meitat de les revistes indexades (és a dir, reconegudes per tenir un cert impacte i per tant susceptibles de tenir un "impact factor" reconegut a nivell internacional) existien simplement per captar tota l'allau d'articles que busquen un forat on ser publicats. Parats a examinar-los, i me n'he fet un fart, el 90% o més del seu contingut és una repetició del que ja s'ha publicat abans i essencialment no aporta res de nou. Amb la irrupció de la IA i els sistemes d'autocorrecció i automatització de gràfiques i taules tot plegat no ferà res més que empitjorar. Ja és impossible examinar totes les publicacions sobre un tema per molt específic que sigui i hom se sent perdut en una inextricable selva quan començar a cercar els treballs realment rellevants i de qualitat. Com a mínim en l'àmbit biomèdic que és on més es publica i on hi ha una competitivitat més ferotge (jo he desenvolupat en aquest sentit les meves pròpies estratègies per la recerca d'articles).Finalment, sembla que s'hagi perdut l'objectiu primari d'aportar coneixement, una activitat noble i profundament humana, a publicar per publicar amb el motor més o menys evident de fer créixer el propi ego. Publico, així doncs existeixo. 

Fa uns anys vaig tenir la meravellosa oportunitat d'endinsar-me en el tema de la pesta humana. Ben curiós tot plegat, cap a quins viaranys et porta la vida. Em vaig encarregar d'escriure una revisió sobre el que se'n sabia i què calia estudiar sobre aquesta vella amenaça de la humanitat. Hi vaig estar un parell d'anys buscant articles fins els més remots. Em va meravellar descobrir l'estil reflexiu, a mig camí de l'obra literària i bastit a través de l'observació meticulosa i treballant literalment amb un paper i un llapis per recollir les dades dels articles escrits a finals del segle XIX i primera meitat del XX. Aleshores no tenien cap pressió absurda per publicar i es movien per la necessitat de respondre amb coneixement a unes necessitats peremptòries, i alhora amb un rigor que donava una riquesa extra a les seves investigacions. Reconec que com una mena d'homenatge vaig aplicar tècniques literàries en l'article que finalment vam publicar i on vaig posar especial atenció de recuperar aquest esperit. Només per això ja estic satisfet de la meva carrera suposadament científica. 

Si a algú l'interessa l'article sobre la pesta el podeu trobar aquí: 

https://journals.plos.org/plosntds/article?id=10.1371/journal.pntd.0008251

Un cometa al cel

  Quan vaig acabar el doctorat vaig enfilar cap a Sudàfrica per vagarejar una estona pel Sud del continent. Vaig llogar un cotxe, baratíssim però molt fiable i vaig arribar fins el vèrtex on conflueixen les fronteres de la República Sudafricana, Namíbia i Botswana. No vaig poder atravessar-la. El meu cotxe no tenia els permisos adequats. Vaig tenir la premonició que algun dia atansaria Namíbia, com així va ser. No és el cas, encara, de Botswana. Allò era el cor del Kalahari, un dels llocs més esplèndids per contemplar de nit la volta celeste de l'hemisferi Sud. No plou quasi mai, l'humitat és nul·la i s'atreveixen de batejar com a rius dues inaparents fondalades que una només porta aigua una vegada cada deu anys i l'altra cada cent anys (el Nossob i el Auob). Però l'experiència més extàtica va ser quan tornava d'aquella terra eixuta però plena de vida. En el món natural sembla que com més se la posa a prova, més exhuberant i imaginativa és la natura. Genetes, guepards, girafes, ocells secretaria, hienes, falcons de totes les mides, òlibes, serps...Tot just es ponia el sol que vaig creuar el Orange River i vaig entendre el perquè del nom. Discorre perfectament d'est a oest, buscant l'Atlàntic i per tant dibuixa al terra la trajectòria del Sol que quan es pon (precisament quan jo el creuava) encén l'aigua de taronja iridiscent, hom diria que un corrent de mercuri en flames.  El creia amb llum pròpia excavant la terra erma i rocosa fins quan el Sol va atènyer l'horitzó s'hi va confondre fins apagar-se tots alhora, lentament i transitar cap a una penombra grisa sobre la que s'imposava la remor de l'aigua ja invisible.  El miratge s'havia esvaït. Però només era el preludi d'allò que s'esdevindria. Pocs quilòmetres més enllà vaig aturar el cotxe i em vaig disposar a dormir al seient del darrera. Vaig sortir a fora, per contemplar l'esplèndida volta celeste i vaig topar amb un cometa, com si el mateix Giotto me l'hagués palplantat allí. No tenir cap notícia del seu pas i ni que ho hagués volgut podria haver-me trobat en el lloc més perfecte per contemplar-lo. Tant que la cua que indica el costat diametralment oposat d'on es troba el sol, dibuixava el rastre en forma de vano de la trajectòria i permetia percebre una cosa que donem per feta però que no podem copsar, la tridimensionalitat de l'espai, que no es tracta d'una esfera tancada d'on penjaven els astres com s'havia especulat segles enrere sinó d'un espai sense límits i buit per on circulen corpuscles, ones, energia, matèria i el mateix buit. No crec que mai torni a tenir una visió tant abassegadora, amb l'afegit que va ser inesperada i gratuïta. No m'estranya que en l'antigor l'aparició d'aquests fenòmens s'interpretés com un presagi. Trastocaven la visió mateixa del món, trencaven l'ordre establert, era un intrús inquietant. A vegades penso que si aquella visió no volia fer-me entendre o avisar-me d'alguna cosa. Que no era un fet indiferent i degut al més resolut atzar. Si així ho cregués, us asseguro que em tempta de passar comptes de tot el que va venir després d'això encara que algú em respondria que és massa fàcil atribuir a un auguri que no vam saber desxifrar a temps fins després de patir els estropicis que la vida ens ha preparat. 

Però, en tot cas, ningú em privarà mai d'haver tingut aquesta experiència única. Potser només per això val la pena deixar-se portar sense massa consciència.