El sembrador de búnkers

  He visitat Albània. Dit així, genèricament, és pretensiós. Però no tant ni de lluny com quan algú em va dir que aquell estiu havia fet "la Xina".  Com a molt fem un tast sobri i superficial d'allò que visitem, o on hi posem els peus de passavolant per viatges enllaunats. I, en general, pel que percebo, tampoc ens importa gaire que no sigui altrament. Però sí que hi ha d'altres maneres de viatjar si es posa atenció en els detalls o es fa abstracció d'allò que es contempla. Era la tècnica emprada amb virtuosisme pel Ryszard Kapucynski. A partir d'una escena, un detall, una petita pista escollida com una veça d'or en un sedàs n'estirava el seu significat i construïa un relat coherent, creïble i fins i tot honest de tota una realitat que seria impossible de descriure sobre la base d'haver-se informat i llegit a dojo sobre el país, regió o personatge en concret. Per això els seus reportatges  són tan captivadors. Per tant, provo d'aplicar amb molta més humilitat aquesta tècnica. Albània, doncs. La imatge que em ressona és la del país més aïllat i remot d'Europa, però no geogràficament. Sinó culturalment, històricament. I és cert, va patir el règim comunista més autàrquic i idiosincràtic. Va partir peres amb tots els corrents marxistoides, stalingradids, maoniformes i lenindofílics del moment. Primer amb els soviètics, després amb la Iugoslàvia de Tito i finalment la Xina de Mao-Tse-Tung. El seu líder durant quatre dècades, Enver Hoxa, va aconseguir aïllar Albània i bastir una forma sui generis de comunisme. I com tot règim que si té un conflicte amb la realitat prefereix negar-la, va portar el país a la paranoia. Una paranoia que només podem apreciar ara, amb perspectiva, però que provoca un cert escepticisme sobre la capacitat de ser lliures si vivim en una ecosfera informativa prou controlada i intencionadament esbiaixada. Així funcionen les sectes. El detall que ho representa millor és la fal·lera pel búnker que va posseir el país. Cap a mitjans dels anys setanta el Comitè Central del Partit Comunista, a instàncies del seu líder Enver Hoxa, va aprovar la bunkerització del país per protegir-se dels agressors exteriors. La idea era sembrar més de 200.000 búnkers, 1 per cada 10 habitants, per tota la geografia. La iniciativa va arribar als 175.000 l'any 1978 quan ho van deixar córrer. I avui dia han esdevingut una icona d'Albània. Te'ls trobes per tot arreu i en el lloc més impensat sense acabar de discernir una lògica estratègica. No formen una mena de línia Maginot o Sigfrid. Són petites construccions que aixequen la seva petita bòveda de formigó uns pams sobre terra i un espiell horitzontal que sembla la mirada abstrusa d'un androïde decadent i mig enterrat. Estan entre el bosc, a primera línia de la platja, en jardins de cases, enmig de parcs, al costat de rius, carreteres. Miren totes direccions, fins i tot els trobes a ramells o aïllats vigilant-se entre ells com si l'enemic vingués d'enlloc i de tot arreu. I penso que haurien estat del tot inútils si algun país o potència s'hagués interessat per envair la pobra Albània. La Ventafocs de l'època que no suscitava cap interès. Només els italians ho varen fer en època moderna seguint els capricis imperials de Mussolini. I se'n varen penedir. 

 M'he esforçat a entendre aquesta absurda proliferació de bolets de formigó i tinc algunes interpretacions. La primera, no és res original tot i que sigui la seva màxima expressió en aquest sentit. El nostre Franco també va sembrar de búnkers xarons la costa i la zona fronterera dels Pirineus, tot i que amb una mica més de criteri però amb la mateixa inutilitat. En segon lloc, l'anarquia amb que s'han dispersat pel país fa creure que com passava a la Unió Soviètica i els seus plans quinquenals del que es tractava era d'arribar com fos als resultats programats encara que fossin xifres absurdes o procediments inútils. Si volien tants milers de búnkers, aquí els tenia senyor Hoxa. Objectiu assolit. Producció completa. Èxit total de l'economia planificada. Com la sinistra flota balenera soviètica que interceptava una naixent Greenpeace que es dedicava a escabetxinar cetacis fins assolir els objectius establerts i després deixava un reguerot de carcasses pel mar. La burocràcia més abstrusa autojustificada. En segon lloc proveïa una falsa sensació de seguretat al règim, com si s'haguessin fornit d'un cinturó que exorcitzava de forma màgica l'imaginari enemic exterior (quan no hi havia ni amic ni enemic, simple indiferència per aquell règim paranoic i inútil). Però que tenia la seva utilitat perquè mantenia viva la creença en un enemic extern sempre a punt per aniquilar l'Edén comunista parit per Hoxa i els seus. I fomentava la creença que realment vivien en un cobdiciat paradís que alçava tota mena d'ambicions a les potències estrangeres. Eren importants, rellevants. I finalment, els mateixos búnkers tenien una funció interna. Assenyalaven l'omnipresència de l'Estat, no podies escapar-te del seu control, com si hi haguessin semàfors ideològics per tot arreu. L'espiell ombrívol, fosc, escrutador, no permetia saber si hi havia algú a dins o no. Metafòricament parlant sí. Enver Hoxa habitava dins de cadascun dels búnkers i et vigilava, controlava, t'acompanyava pel bon camí. Et recordava el poder d'un sistema opriment del que no et podies escapar. Tenien una funció psicològica que encara avui resultat inquietant. 

I ara em ve al cap a fer uns quants paral·lismes amb les xarxes i la tenocràcia que ens ha envaït. Com a mínim els búnkers els podies palpar i si fos el cas barrinar. Contra l'ecosfera comunicativa d'avui dia la cosa es posa més difícil per mantenir el fràgil residu de llibertat interior que encara conservem. A vegades em tempta construir el meu propi búnker interior per refugiar-me. 

La Sagrada Família

  Després de la catarsi col·lectiva, no exempta de cofoïsme, de l'inauguració de la torre central del temple expiatori de la Sagrada Família de Barcelona (la torre de Jesucrist), permeteu-me que faci algunes consideracions presses així al vol, sense massa solta ni volta. 

 En primer lloc, he de remarcar que  he crescut a l'ombra d'aquest temple i el recordo encara quan era un solar rodejat per quatre estranyes, un xic solitàries  i esveltes torres que si no t'ho explicaven no podies endevinar a primera vista que allò pretenia ser un temple. I precisament sento una certa enyorança per la pèrdua de la gracil·litat d'aquestes vuit torres que encerclaven un espai erm amb un altar de formigó desangelat al mig, les de la façana del naixement i les de la passió. No només això, sinó també la seva seductora abstracció ara esclafades per la colossal torre central rematada per una monstruosa creu i escudada per la dels quatre evangelistes i la de Maria. El temple s'ha fet massa evident, imposant,  bast i feixuc, amb la creu que ara governa el skyline de Barcelona. I les figures que coronen les torres dels evangelistes tenen un ressò de gàrgola neogòtica que no casa, al meu entendre, amb les floritures d'inspiració natural de les torres més antigues (llàstima que Jaume Plensa no acceptés l'encàrrec que li van fer). Si fos per mi, les hagués reblat tot amb el mateix estil abstracte i acolorit.

Tampoc m'acaba de fer el pes la perfecció geomètrica de l'obra acabada,  per molt complexa i bella que pugui semblar, que fa de l'edifici un xic inhumà. El contrast és evident si contempleu la façana del naixement, la més antiga que sembla moldejada per una mà artesanal. La resta exhala massa tècnica precisa que no permet l'error ni la imperfecció. Excepte els detalls més artesanals, transpira un no sé què de màquina i ordenador. 

És sorprenent també que s'hagi coronat el temple catòlic més elevat de tot el món amb una creu monumental que es pot veure (o pitjor, que sembla que ens observa) des de qualsevol racó de la ciutat, i això, en una ciutat profundament secularitzada, no hagi aixecat cap debat significatiu. Això permet diverses lectures, algunes en clau de tolerància i tot això, però jo crec que és més aviat la indiferència davant signes religiosos que avui dia ja no s'associen a cap ideologia o ni tan sols s'identifiquen com a tals. I també a l'acceptació unànime de l'obra d'Antoni Gaudí que trascendeix la seva profunda inspiració religiosa, encara que aquest aspecte és inexcusable si se la vol interpretar. En altres paraules, sembla que tothom s'ha vinclat davant del geni. Però jo ho trobo un punt intimidant, fins i tot abassegador. Ai, que tot sigui per posar Barcelona, per enèsima vegada, en el mapa del món (no ens aniria millor si el món s'oblidés una mica de nosaltres per una temporada?).

I això em porta a recordar els actes de befa, i fins i tot escarni, que es van organitzar quan es va decidir tirar amb empenta la construcció del temple, particularment la façana de la passió que l'escultor Antoni Subirachs va poblar d'escultures anguloses que semblen emergir literalment de la pedra, com si fossin excrecències del temple. Poques veus o jo no n'he sentit cap ja fa temps, encara sostenen aquest discurs abassegats per l'èxit d'aquesta icona que ja s'ha posat a l'alçada de la torre Eiffel, la de Pisa o l'Estàtua de la Llibertat. I no hi ha ciutat del món que s'atreveixi a renuniciar, o fins i tot criticar, una cosa així. Ara resultaria quasi blasfem.

Finalment, temo que a l'Antoni Gaudí, un home auster i que defugia fins i tot ser retratat, li hauria horroritzat que projectessin amb lluminosos drons el seu esguard en el cel barceloní. Potser algú a la cripta del temple va sentir com els seus ossos es removien. No sé si qui va tenir la idea ho va tenir en compte, però possiblement es va guiar per criteris d'espectacularitat i emotivitat francament kitsch, tot cal dir-ho.

Un darrer apunt, el que més m'agrada de moment, tot esperant que el Miquel Barceló sigui l'escollit per reblar la façana de la Glòria, és el sublim joc de llums de l'interior. Això sí que està bé. Per la resta tinc la sensació que ens hem deixat alguna cosa pel camí...

Ordre i absurd

  M'ha colpit, més enllà del que m'atreveixo a expressar, la mort de tres adolescents ofegats en un tros de costa rocosa fa uns dies. Em resulta inconcebible assumir tres vides tot just escabdellant-se, escapçades de forma tan cruel. L'absurd, l'arbitrarietat, la indiferència del món i de la natura vers nosaltres destrueix el seu encanteri. La vida és un miracle que em produeix estupor quan en prenc consciència. I per això quan descobreixo en mar inabastablement bell i impintable, com deia Josep Pla, convertit en un impàvid botxí em sento íntimament traït.

 Davant aquest caos cruel i inexplicable, però, em corprèn com hem estat capaços de respondre-hi en les dues grans creacions i que ens fan tan humans. Per mi el cimal de la nostra societat. Una és el sistema educatiu, l'altra el sanitari. Durant la darrera dècada he tingut el goig d'acompanyar quasi cada dia algun dels meus fills a l'escola. Sovint, quan el deixava, em quedava a una certa distància contemplant com entrava ell i els seus companys dins del tancat, primer a recer d'una bella ombra en el primer cicle de primària, desprès sota una esplèndida Tipa Blanca que infesta la grava del terra  de flors grogues caigudes cap a finals de curs. La contemplació de tota aquella quitxalla entrant a classe, relacionant-se, generosament acollits,  creixent any rere any, entre el brogit i rebombori que es silencia a poc a poc quan entren  l'edifici em provocava un incansable i íntim goig. No me n'he cansat mai, i ara que s'ha acabat em sento una mica desemparat, ho reconec. L'escola com el cor de la societat, on ensenyem i aprenem, creixem i ens fem persones és una invenció formidable. Per això mateix sóc un ferri opositor a qualsevol intent de privatització, mercantilització o reducció utilitarista en els termes que imposa el capitalisme, de tot aquest àmbit. En aquest sentit, em va resultar esgarrifosa la presentació d'un robot per part de la senyora Melanie Trump un efluvi d'un sinistre malson, que pretenia que fos el substitut del professor de carn i ossos. Deia, la pobra illetrada, que tindria al seu cap tot Plató. Cal ser imbècil. No, no, crec que res pugui substituir l'encontre amb l'altre que pot fer sincerament acollit i reconegut especialment en les professiones més humanes i humanitzadores. I una d'aquestes és la de mestre o professor. I la segona la de metge o sanitari. Perquè aquesta és també la segona gran invenció de la humanitat. Diuen els paleontòlegs que ens vam fer realment humans quan algú dels nostres ancestres es va preocupar per cuidar algun altre congènere malalt o ferit. I d'aquí hem arribat al fantàstic sistema sanitari públic del nostre país on tots els ciutadans tenim el mateix dret d'accedir-hi. Em produeix el mateix dolç estupor, quan hi penso, que em provoca la contemplació de qualsevol forma de vida o del mar si no li tinc en compte la seva inesperada crueltat. 

 Diu molt de nosaltres que precisament les dues professions que comporten amb elles un major grau de frustració i problemes mentals siguin precisament la de professor i la de metge. Perquè necessàriament ens hi jugem en elles un pedaç de la nostra ànima, s'hi manifesta allò que ens fa més íntimament humans, persones, i estan de forma espontània més abocades als altres. No es poden sostenir sense aquest íntim impuls. O aleshores les practiquem de forma automàtica i deshumanitzada. No hi haurà mai algoritme que valgui.  Per això la seva pràctica pot arribar a ser viscuda de forma tant contradictòria quan la quotidineïtat ens les fan feixugues i aspres. Jo mateix tenia aquesta vocació i per raons que no explicaré mai aquí vaig provar de fugir-ne. Però la vida m'hi ha retornat feliçment fins retrobar-m'hi de nou. Per això sé de què parlo. 

Davant les embestides cegues de l'espantós atzar, em consola que col·lectivament hem sabut respondre-hi construint un sistema educatiu i un sistema sanitari que a més són públics i universals. Davant l'escàndol de l'aparent absurd que actua amb estrèpit, responem amb una constant i silent bastida d'escoles i hospitals per tothom. No hi ha rebel·lió més autèntica. 

El text i el subtext: a propòsit del brot de Ebola

  El brot actual de malaltia d'Ebola al Congo és una de les situacions més complexes que pot afrontar un epidemiòleg. Per l'elevada letalitat de la malaltia, l'alarma social i sobretot el context on està ocorrent. Una zona inestable a nivell social i àmpliament dominada per guerrilles i grups pseudo-militars. I sobretot perquè costa molt d'aconseguir la complicitat de la comunitat, un requisit imprescindible per poder contenir-lo. I aquí és on m'ha cridat l'atenció un dels rumors que corren entre els habitants de les  zones afectades. Que el virus ha estat escampat, creat o inventat per les ONGs per poder fer negoci. A primer cop d'ull sembla una afirmació molt mal intencionada, però com tots els rumors o creences el que cal és aprofundir en el subtext, la motivació que hi ha al darrera d'una afirmació tan absurda però que té una elevada repercussió i dinamita les accions de contenció del brot. Les ONGs són percebudes com agents externs que viuen de la cooperació humanitària, i des d'un punt de vista de mercat els va bé tenir excuses que mobilitzin fons i puguin anar vivint. I d'aquí a afirmar que són elles les que escampen o inventen el virus hi ha només un pas. És a dir, el que està dient la població local és que no entenen la presència crònica de les ONGs i els seus expatriats que porten una vida a voltes regalada i sovint luxuriosa pels estàndards locals, se senten realitzats a costa del patiment local i en qualsevol moment poden tornar a casa seva gràcies al passaport que els ampari. I creen tota una xarxa d'interessos i fins i tot una mena d'indústria humanitària amb repercussions inesperades a nivell local: inflació dels preus de l'habitatge, segrest de personal qualificat local que manlleva del precari sector públic i una imatge a vegades poc edificant dles mateixos cooperants que viuen amb un nivell de vida i capacitat adquisitiva que mai més podran somniar als seus països d'origen. I sense esmentar els abusos latents o evidents que aquesta posició els pugui donar. En el seu cas extrem l'abús sexual que sovint queda emmascarat en forma de sexe transaccional que tota situació de poder i capacitat econòmica facilita. Sovint amb l'autoengany més o menys inconscient. 

 Per tant, seria massa simple titllar d'absurda o malaltissa aquesta enraonia. Té una base real que cal saber desxifrar i que explica perquè són tant persistents contra tota evidència contrària. 

 Una altra de les raons perquè una situació d'aquest tipus produiex aquestes explicacions, a vegades extravagants, és la recerca d'un marc lògic o explicatiu, d'un sentit que expliqui la calamitat. Crec que és una constant comuna a tota la humanitat, només que en certes regions queda molt més palès i fins i tot aquest sentit passa pel davant de l'utilitarisme, o d'una lògica racional. Jo explico sempre el mateix exemple. Fa uns anys estava en una reunió a la república Centreafricana i els assistents, tots funcionaris del ministeri, gent respectable, no deixaven d'agafar el mòbil i parlar com si no hi ahgués ningú d'una manera que aquí ens semblar molt molesta i francament irrespectuosa. Però ben aviat vaig caure que aquell comportament il·lògic que esbocinava contínuament la reunió responia al fet que per aquella gent, quan es troben a un conegut pel carrer no poden deixar d'aturar-se i preguntar-se com estan, com va la família, com van els afers. No fer-ho és una desconsideració radical, inconcebible. Res de fer-se el suec. Amb l'aparició dels telèfons mòbils només han traslladat a l'àmbit digital aquest comportament. No importa on siguin, amb qui siguin ni la trascendència del moment. Allò important és atendre la trucada de qui sigui. Allò que és inexcusable es mantenir el sentit primordial de les coses pel davant de la seva utilitat.

Quan vaig adonar-me com qui s'estavella de dalt d'una figuera d'aquesta lògica interna se'm va obrir tot un món, una finestra per on entendre tot d'una i interpretar tot de coses, incloses les asèptiques dades d'un estudi epidemiològic. O simplement posar-me en una posició més humil i assumir que havia de fer un esforç per canviar la manera de veure i interpretar els fets. No només el quant, com i on, sinó el perquè i el per a què que esdevé el cor de l'acció de tot humà. Només que en molts països això s'ha atrofiat i quan ressuscita es queden sense elements per omplir la intensa buidor que els habita. 

 Per això, el capitalisme desllorigat que s'imposa arreu del món, infestat en la seva base per un utilitarisme pur i dur, tendeix sempre a l'absurd. No té cap altra finalitat que ell mateix fins el punt que ens estem convertint en objectes inanimats del seu mateix propòsit, que el sistema creixi sense cap altre propòsit. I posaré un exemple que lliga tots els arguments que he exposat. Una de les derives més delirants del desmantellament de l'agència d'ajut humanitari, la USAID, dels Estats Units és que de fet es tracta de privatitzar aquest ajut, com un negoci qualsevol, que s'ofereix a canvi de tenir accés a unes matèries, una posició privilegiada en el mercat d'un país o el que sigui. No té cap més sentit que això, si d'això se'n pot dir sentit. Més aviat l'ha buidat asprament. I d'aquí a que un dia es comencin a apedregar els imponents vehicles de les agències humanitàries només hi ha un comprensible pas. 

Tornaran les obscures orenetes...

  És el començament del famós poema de Gustavo Adolfo Bécquer que tots vam memoritzar en els temps de l'escola. Però a ciutat, el que comunament s'identifica com una oreneta és de fet una falzia o un ballester. Són rares les orenetes. Necessiten un espai obert amb terra i aigua. Però es poden veure aletejant en els parcs i van proliferar especialment en la Barcelona pre-olímpica on abundven les terres remogudes i empantanegades. Avui, sortint de la piscina, he passat pel mig del Parc de l'Estació del Nord. L'havien envaït sense permís de ningú els gossos a qui els amos alliberen de les corretges i deixen campar. Però fa uns dies que l'espai central del parc està tancat per unes obres de millora de la vegetació i el sistema d'irrigació. I tot aquest espai estava solcat per falzies i algunes orenetes que volaven arran de terra per pescar insectes, ara que estan en l'apogeu del seu cicle reproductor. També trescaven pel terra tórtores, estornells, coloms, tudons i alguna insofrible cotorra. L'herba ha crescut selvàtica i la vida, quan no se la molesta, recupera el seu espai encara que sigui una minúscula pústula d'obres.

 Jo no puc amagar la irritació que em provoca l'explosió de gossos de companyia. És remarcable que a Barcelona hi hagi actualment més gossos censats que nens menors de catorze anys. Hi ha hagut una inquietant inversió no només quantitativa sinó també qualitativa. Cada vegada són més evidents els gestos d'afectivitat vers els nostres companys canins fins el punt que he arribat a confondre'm amb reaccions que em semblaven més naturals davant un nadó. Lligat amb aquesta deriva, em sorprèn la visceralitat amb la que es defensa el dret de qualsevol gos a ensenyar-me les dents, o abraonar-se sobre algú. La meva experiència és més aviat agra quan he provat de fer veure a l'amo en qüestió que no tinc perquè suportar l'espontaneïtat de la seva mascota. S'enfaden i fins i tot posen en qüestió la meva sensibilitat o assenyalen una manca de civisme. Entenc que senten atacat el vincle afectiu que han establert amb el ca, sinó no entenc tanta visceralitat. Ni que m'imposin de posar-me a la mateixa alçada que aquests animalons en termes de dignitat. Els tinc una animadversió que cada vegada em costa més de dissimular. El punt d'inflexió pel qual vaig abandonar ja fa uns quants anys l'olla de grills, per no dir sac de pus, que era l'antic twitter i ara la sinistre xarxa social X, és que vaig assenyalar que els gossos, igual que els gats, eren uns eficaços foragitadors de la fauna ornitològica. Es va posar en qüestió la meva capacitat d'educar els meus fills per part de gent dels que no en sabia res ni jo d'ells ni ells de mi. I em vaig sentir íntimament deshumanitzat en la mateixa mesura que s'humanitzen, per mi de forma mòrbida, la relació amb els gossos i que potser té l'arrel a la frustració inherent que tenen les complexes relacions humanes. I en aquest sentit reconec un punt de lògica. És molt senzill tenir algú sempre complaent i agraït, encara que sigui un ésser bàsicament instintiu.

Contemplo amb satisfacció l'esplanada per on voltegen falzies, orenetes i estornells. Potser perquè quan les deixem en pau i els retornem encara que sigui en un espai i un temps petits i limitats, ens recorden una mica millor el lloc que li correspon a cada cosa.

Berlin 1945

  Rellegeixo la crònica d'Anthony Beervor sobre els darrers mesos de la Segona Guerra Mundial a Europa, és a dir la caiguda final d'alemanya i de Berlín. Aquesta vegada en la seva versió en castellà. Ho havia fet en anglès i trobo que la traducció és una mica deficient. No falten les frases que no acaben d'estar ben construïdes o fins i tot són confoses. Al marge d'aquesta apreciació, el llibre és un compendi d'horrors que fan impossible que es pugui llegir amb indiferència. Com a crònica militar, plena de fets i conteses, és captivador. Des d'un punt de vista humà, tant de sofriment, odi, crueltat és inassumible. Esborronador. Confirma allò que ja sabíem. No existeix cap guerra gloriosa, no hi ha cap vencedor, només vençuts de diferents categories. No crec que batallar ennobleixi a ningú. I això encara és més hiperbòlic des que les guerres es van mecanitzar, industrialitzar. Des que es podien matar els individus per dotzenes, centenars i ser trinxats amb indiferència. Un dels aspectes més apocalíptics d'aquesta crònica és l'onada de violacions massives que van patir les dones alemanyes quan l'Exèrcit Roig va entrar en el seu territori. Especialment esgarrifós va ser a Prússia Oriental, actualment desapareguda en desplaçar-se la frontera de Polònia cap a l'Oest després de la contesa. A més de tot el patiment general dels civils que fugien en condicions atroces i el xoc despitat dels exèrcits. Es va enfonsar deliberadament un vaixell que transportava més de set-mil refugiats, torpedinat per un submarí soviètic. Quasi tots es van ofegar. Allò del Titànic va ser més aviat ridícul si ho comparem. Al comandant del submarí el van declarar Heroi de la Unió Soviètica. 

El llibre deixa ben palès que aquesta barbàrie no es justificava per una, fins un cert punt comprensible, set de venjança per les malvestats comeses per l'exèrcit alemany i les SS durant la seva invasió. Va ser una atrocitat contínua, també manquen les paraules per definir-ho i només la pel·lícula Come and see de Elem Klimov ha esta capaç de reflectir-ho amb prou cruesa. Les dones russes alliberades, i les polaques, també van ser víctimes. No era pura revenja, sinó l'alliberament d'un instint que se sentia plenament justificat en un context de putrefacció moral absoluta que portava a la dissolució de qualsevol límit. La guerra com a gran corruptora.

 En tots els fronts van ocórrer aquest tipus de barbaritats, els Nord-Americans no n'estaven exclosos, encara que les dimensions van ser molt més modestes. La norma general, però, és d'obviar-ho o tapar-ho eufemísticament o enterrar-ho sota l'èxit i la noble causa que motivava la lluita. 

En tot cas, és perilló de ser llegir amb una mínima sensibilitat. Si el lector prova d'empatitzar amb el sofriment descrit per cadascun dels testimonis que s'esmenten no pot fer res més que tancar-lo al cap de poques pàgines i posar-se a plorar. Potser per sobreviure, una cosa que ens obliguem a oblidar per poder tolerar tot aquest horror, i l'horror actual en tants llocs del món, és la consciència que cada persona en la seva individualitat que el pateix, comparteix la mateixa naturalesa que nosaltres. Respira, té il·lusions, capacitats, té mare i pare, éssers estimats i per tant no ens pot deixar de sotragar que tot d'una desaparegui sota una bomba, un edifici que s'ensorra, una bala, enforcat, afussellat, trinxat, violada múltiples vegades o morir de fred amb el seu fill en braços. Tant si va ocórrer fa vuitanta anys com si passa ara.  Si es fa aquest pas o bé es tanca el llibre, ens tornem bojos nosaltres mateixos o esdevenim pacifistes contumaços.

 

No només el roser floreix

  El meu balcó s'està poblant de plantes tot i que empresonades en testos de ceràmica i plàstic. Entre elles un roser comprat el Sant Jordi de l'any passat. És l'única manera de tenir una rosa autòctona. El 99% provenen de sòrdids hivernacles d'Equador conreades sota condicions de quasi-esclavisme. I majoritàriament per dones a les que no se'ls apareixerà cap Sant Jordi amb llança i armadura, ni que sigui simbòlica, per alliberar-les d'aquesta servitud. 

El meu roser sembla adormit però de tant en tant hi neix brot inesperat que fressa corrents. Observo amb les branquetes espinoses (un roser no deixa de ser un vulgar esbarzer) i detecto els petits borrons, verd tendre, que anuncien  l'esqueix i, molt probablement, una nova flor. És increïble que dins d'aquell brot petitíssim ja es prefiguri l'inversemblant geometria, el color i l'olor de la futura rosa. I encara em sembla més inversemblant la misteriosa lògica que dona tot d'una l'ordre perquè el petit botó s'esfilagar-s'hi amb una rapidesa inesperada i s'enfili en pocs dies, llenci quatre fulles tendres i en la seva punta es dibuixi ja el capoll tancat que anirà madurant, esclatarà a poc a poc vermell que vol esclatar i s'obrirà en un procés d'un parell de dies fins esbatanar-se gloriosament. Vist així en perspectiva còsmica, i perdoneu la hipèrbole, la vida és un prodigi que si se sap contemplar només pot portar a la reverència i a conservar-la. Tot és massa excepcional com per maltractar-ho.  Tot passa amb una fugissera bellesa que ha de morir per donar lloc a nous brots.

Per aquesta època floreix també, de forma abrupta i massiva, la Tipa blanca, un arbre exòti que pobla tota la llargària de l'avinguda Bogatell. Abans que es percebi la floració ja cauen els pètals i els pistils fins que en pocs dies el terra és una catifa groga, un preludi de les de Corpus però sense filigranes. Fins i tot el trepig del ferm és flonjo i l'atmosfera s'amara d'una lleu sentor dolça i humida com si les flors tinguin pressa per deixar-se caure abans de marcir-se. La llum filtrada pel verd de les copes crea una atmosfera fresca però alhora càlida als ulls, amb un mosaic canviant de verd, groc i ombres segons es filtri la llum directa per un lloc o un altre. A primera hora de la tarda, en plena primavera moribunda, el passeig pren una atomosfera càlida i aquosa, com si estiguéssim dins una peixera de grocs relleixos i verds atordits. Les flors es desprenen com flocs d'or. Una estranya, persistent i silenciosa nevada. Vista en perspectiva i si s'hi passa abans no ho hagi escombrat una brigada municipal ni gaires vianants a primera hora del matí, l'avinguda és una homogènia estesa de pètals, quasi daurada després que les flors s'hagina anat desprenent durant tota la nit en la fosca. Recorda una espontània catifa de Corpus o un mandala tibetà, condemnats també a ser efímers quan passi la brigada de neteja que les escombrarà sense més consideracions. I per la nit, tornaran a cobrir el terra. Aquest exhuberant procés de floració de la Tipa blanca m'ha acompanyat tots aquests darres anys, marcant el pas de l'estació, dels anys i dels cursos en que he acompanyat els meus fills a l'escola Bogatell. Ho he associat amb tot aquest temps compartit amb ells. Ha estat l'espai privilegiat per parlar, acompanyar-nos i fins i tot fer-ne un interludi de plàcida felicitat. Potser sí que ha estat allò de més autèntic que mai hauré fet. Serà el darrer curs, però continuaré baixant a l'avinguda Bogatell mentre pugui per contemplar la catifa de flors grogues que, a diferència de les roses, tenen un estranya pressa per desempallegar-se de l'arbre quan encara estan turgents. Trobaré a faltar els nens. Tot ha de passar i morir per a que neixin noves flors.  Cal que neixin flors a cada instant.