dimarts, 20 de febrer del 2024

Hivern?

 Som en el darrer terç del mes de Febrer. I és notícia que al final d'aquesta setmana arribarà el fred que seria esperable per aquestes dates. Hem tingut, ja no hi ha remei a aquestes alçades, un hivern decebedor. No ha portat fred, no ha portat quasi neu, no ha convidat a arraulir-se sota cap flassada i ens ha regalat amb esplèndids dies anticiclònics governats per un cel blau i impàvid per mi més inquietant que una negra rufolada a l'horitzó. Per sort, vaig poder estar uns dies a York, al cor d'Anglaterra on sí que vaig recuperar la sensació de fred i ateriment, pluja i humitat, cel gris i rúfol que convidava a recloure's a casa i contemplar la dolça pluja i sentir el repicar de les gotes al sostre o el dring quan s'escola sense interrupció per les canonades. 

    La desaparició de l'hivern no és només una desgràcia en termes poètics i paisatgístics, ni només econòmics si ens entestem a confondre preu i valor con és actualment el costum. No hi haurà neu a les capçaleres dels rius i les estacions d'esquí cada vegada tenen un aire més patètic amb les seves artificioses cintes de neu artificial (no diguem la revellida idea de portar aquí uns absurds Jocs Olímpics d'Hivern). També la flora i fauna se'n ressentirà. On aniran les relictes poblacions, hereves de l'època glacial, de perdiu blanca (Lagopus muta), el gall fer (Tetrao urogallus), la papallona apol·lo (Parnassius apollo), si ja no els queda més espai muntanya amunt on puguin fressar? O el pobre neret que cobreix de flors rosades l'alta muntanya i necessita estar cobert de neu a l'hivern per a que prosperi adequadament. I només son les espècies on tot això és més evident. 

    També és una disrupció de l'arrelament que ens fa humans, i que neix d'una certa previsibilitat, ritme, paisatge, costum que permet sentir-nos partícips d'una comunitat. Així certes pràctiques folklòriques perden el seu betum, allò que les va originar i dotava de sentit. Com menjar castanyes o cagar el tió amb màniga curta. Per no dir les menys ancestrals com anar a esquiar. Però les mantenim com somnàmbuls com si amb això poguéssim ancorar un hivern que vol fugir i confondre's entre una tardor seca i una primavera que transita ràpidament cap un estiu aclaparador. Ho entomem amb una actitud càndidament perversa, una mansuetud una mica semblant al vedell que es deixa portar cap a l'escorxador, mentre es continua delirant sobre la necessitat de mantenir les piscines plenes pels turistes o un model econòmic que és totalment incompatible no simplement amb la vida, sinó amb una vida amb sentit. 

Hivern? Quin hivern? Ens vindrà un hivern però serà d'un altre tipus i hi farà un fred molt més fondo. 




divendres, 2 de febrer del 2024

Sida

 Fa uns quants dies vaig veure el documental que podríem titular com l'agonia i mort de Freddy Mercury, el carismàtic líder de Queen,  a causa de la Sida l'any 1991. No és simplement una biografia de la darrera etapa del Freddy Mercury, sinó sobretot un repàs del que podem dir-ne els anys de plom del VIH i la Sida en el nostre medi. Aquest és el tema real del documental, que ha recuperat la tràgica imatge, que me n'adono que havia començat a desterrar, la del malalt de Sida terminal, caquèctic, consumit, fonent-se en un llit d'hospital. Algunes vegades que he donat classes sobre el VIH he presentat la famosa, en el seu temps, fotografia publicitària que va utilitzar United Colors of Benetton en que es mostrava un malalt de sida moribund (es deia David Kirby) en braços de la seva família desesperada. Una fotografia real, tot cal dir-ho. Ningú la recorda en aquestes classes, i també els resulta estranya i potser inversemblant la visió d'aquests joves, en la plenitud dels anys, consumits literalment per una malaltia que tenia un procés ineluctable. Tinc aleshores la impressió que estigui explicant històries d'una guerra sense bombes ni bales, sinó la d'un antic fantasma mig oblidat que va clivellar comunitats que ja ho tenien prou fumut aleshores: gays, ionquis i prostitutes.

Recordo que quan era estudiant, en les primeres pràctiques de tercer curs, precisament la primera malalta que vaig examinar era  una noia de 23 anys d'edat amb criptococcosi (una infecció oportunista típica de l'estadi de Sida). No tenia cap dels estigmes físics de la malaltia, encara. I era bonica. Sabia aleshores que estava condemnada a no sobreviure més enllà d'un o dos anys, en la mesura que poguéssim trempejar les infeccions oportunistes però acabaria, o va acabar, en l'estadi de consumpció que més tard vaig veure en d'altres nois durant els meus estudis i a l'inici de la residència.  I vaig poder acompanyar personalment a algun, antics delinquents i ionquis amb una història vital tan esfereïdora que convidava a ignorar-la per mantenir un cert distanciament. 

Aquests records en provoquen una sensació contraposada. Primera, que m'he fet gran, per si encara em faltaven més proves, i tinc una perspectiva històrica que a vegades em fa sentir estrany en aquest món i una mica sol. Perquè no he pogut mai deixar d'empatitzar amb aquests malalts que vaig conèixer i encara en recordo el nom d'alguns. Com qui torna d'un viatge extraordinari d'un lloc que ningú coneix i pateix la frustració de no poder compartir (i repartir), la seva experiència, emocions i a voltes dolor. I també d'admiració pel progrés extraordinari que va permetre que aquesta infecció es pugui controlar i evitar molt eficaçment els casos de Sida tal com els havíem conegut. Avui dia és ben rar en el nostre medi que un metge jove hagi vist mai aquesta síndrome de consumpció irremeiable i cruel. Afortunadament. 

Aquest progrés, però, contrasta amb la banalització de la infecció. Fins el punt que precisament, temo creure que una de les grans barreres per eliminar aquest virus en el nostre entorn és precisament aquesta banalització (o fins i tot frivolització) del VIH/Sida, en contrast amb l'estigma que ho era i ho és en d'altres entorns. Jo acostumo a fer la reflexió que el dia, que espero que no arribi mai, que el nostre sistema de salut faci figa i no es puguin distribuir o tenir accés (tal i com ocorre en altres latituds), als tractaments antirretrovirals, hauran begut oli els que en depenen i tots els que en puguem ser vulnerables. No em sembla raonable lligar la meva sort a aquesta dependència. Deixant a banda altres reflexions com que la pròpia cura té una dimensió de responsabilitat col·lectiva en termes de protegir-nos mútuament i de no suposar una càrrega onerosa al valuosíssim sistema sanitari de què gaudim. I també, i això és molt personal, en una mena d'homenatge o respecte per les pretèrites víctimes del VIH. Incloent l'admirat Freddy Mercury. 





divendres, 19 de gener del 2024

La Porta del Cel

 Em vaig asseure en una cadira de fusta que crec que havia estat vernissada de verd, al costat de la barana que separava la terrassa del riu Oubangui. L'aigua discorria calmosa, tres o quatre metres per sota. A l'altra riba, a unes tres-cents metres començava la vasta extensió de la República Democràtica del Congo. Un parasol foradat com si hagués rebut una pedregada em donava prou ombra, i junt amb l'aire lleuger que baixava del riu amunt, si no em movia gaire re, arribava a estar confortable per passar quasi tot el dia en aquesta estranya presó. El Restaurant "La porte du ciel", de Bangui, la capital de la República Centre-Africana. Com a estranger subjecte a les lleis de la Creu Roja, per a qui treballava aleshores, no podia moure'm lliurement per la ciutat, sinó avisant un vehicle que em portés de porta a porta allí on volia anar. Vaig demanar una cervesa, d'aquestes locals que deuen fer un litre i que afortunadament estava ben glaçada. Em vaig disposar a passar tantes hores com les lectures que portava n'entretinguessin, la meva paciència ho suportés, i la intensitat de la xardor m'ho permetés. El Sol reverberava ja des de bon matí i abaltia les aigües del riu. No era època de pluges, però el senyal de les pedres sobre les que s'assentaven les pilones del La Porta del Cel indicaven que podia pujar fins mullar-me els peus que havia alliberat del calçat. Tampoc es veia cap núvol al cel. Tinc tendència a visitar aquests països en època seca, em sembla.  Vaig recolzar-me a la barana, per escrutar el mosaic que se'm presentava amb més atenció. Esperava veure hipopòtams, o un cocodril simulant un tronc, immòbil, però no vaig veure res de tot això. En la llunyania una canoa, com un barquer del més enllà, creuava el riu clavant una llarga vara al sòl del riu. La seva figura reverberada per la calor tremolava com un ble.  Hi havia petites cabanes, a recer de la vegetació allí on ja era el Congo. Una frontera arbitrària decidida en el seu dia entre Belgues i Francesos. Un grup de dones s'agombolava amb cabassos de roba i feien el safareig. Més enllà uns nens es llençaven a l'aigua fent cabrioles des d'una roca rebentada per la calor i que en altra època més plujosa hauria d'estar submergida. M'havien parlat d'una monja que fa trenta anys que s'esmerçava a l'altre costat a portar al món nens en una maternitat atrotinada i havia adoptat per filla una òrfena cega que l'acompanyava sempre. Creuava regularment el riu per aprovisionar-se a Bangui.  Em vaig sentir vagament estrany, absurd i ridícul davant una vida amb tant de sentit. Vaig imaginar que apareixeria entre les ombres del Congo amb un vel voleiat pel vent tòrrid com usi fols el mascaró de la proa d'una gòndola tropical, empesa per la seva afillada orba, erta sobre la popa i clavant la pèrtiga a l'aigua. sense veure res, però sentint-ho tot amb els sentits agusat dels cecs:  la flaire de l'aigua, aquesta dolça xafogor, el soroll dels nens xipollejant en l'aigua, l'esgarip d'una au...si em deixés tocar una estona pel Sol, vaig pensar, potser al·lucinaria prou per sentir el que vulgui. 

No percebia cap traça de l'història violenta d'aquest país, ni de què se'm protegia tampoc. Ni tampoc m'inspirava cap por aquest riu monstruós. I malgrat tot només és un afluent del Congo que es recargola com una monstruosa serp uns centenars de quilòmetres més avall.  El Sol zenital  s'anava desplaçant, i amb ell els lluentons que traspuaven el para-sol. L'ombra també giravoltava i havia d'anar movent la cadira com si fos un rellotge solar.  Ara un grup de garses s'envolaven i despareixien riu amunt i un pescador llençava un tresmall fent equilibris sobre una canoa per recollir uns migrats peixos. Deixar escolar les hores, saber-me que no tinc elecció em va fer sentir curiosament  lliure, lliure per no sentir-me útil ni l'angúnia per no fer res de profit. Només contemplar aquest  riu que flueix fins que el sol ponent l'encengui de taronja, que semblava que volgués desafiar allò que  un riu mai és el mateix ni t'hi podràs banyar dues vegadas. Fins que em cansés, o la calor m'eixordés massa com per a que una cervesa no la pugui pal·liar, i  truqui a un conductor i em transporti  a algun altre lloc ´més asèptic i amb aire condicionat. Però no sé si hi ha cap lloc més inspirador que la Porta del Cel a Bangui per intrusos com jo. 



dissabte, 30 de desembre del 2023

Intel·ligència Articificial o Artificiosa?

 No em posaré pels camins filosòfics i conceptuals sobre què és això de la Intel·ligència Artificial (IA) ni l'impacte que tindrà, només una anècdota que m'hi ha fet pensar per reblar aquest any.

Un conegut meu ha fet un viatge a Sudàfrica de tipus turístic amb la seva família. Més concretament, ha visitat el Parc Krueger, un dels més extensos i sobretot el primer que es va crear a l'Àfrica. Té totes les facilitats imaginables per vagarejar dins del cotxe i veure tot allò que un turista espera d'un safari a l'Àfrica: Elefants, girafes, búfals, rinoceronts. Menys apreciat però per a mi immensament més interessant és l'observació d'ocells. Li vaig prestar una guia d'ocells del Sud d'Àfrica, un llibrac molt complet i ple d'il·lustracions. Fa pocs dies he vist de nou aquest conegut i me l'ha retornat. No m'ho ha dit directament  però no n'ha fet ús perquè ara tot quisqui utilitza aplicacions que només enfocant amb el mòbil l'ocell que veuen ja els dona immediatament tota la informació possible sobre l'animal en qüestió. Jo confesso que també he utilitzat una aplicació semblant però en aquest cas per identificar l'ocell a través del seu cant. 

Jo, que sóc aficionat a l'ornitologia des que era un nen, induït per un cosí meu també misàntrop de la naturalesa, i sempre em passejo per qualsevol racó de món amb els primàtics i una guia d'ocells, aquest fet m'ha fet reflexionar sobre el sentit mateix d'aquesta activitat, la d'observar i identificar ocells. Sé que fins i tot hi ha obsessos  que fan autèntiques curses per identificar tants ocells com sigui possible en un any o omplir el check-list d'espècies observables en una regió o en el món sencer, com si fós una competició. 

Quan jo observo ocells, o els percaço en la naturalesa, ho descric com una analogia a admirar una obra d'art amb l'excepció que en aquest cas té una certa semblança amb una activitat cinegètica sense que hagi de disparar cap tret o llençar un ham. Fins i tot diria que nosaltres no trobem els ocells, sinó que són ells que ens troben a nosaltres, que es deixen veure si els plau. Després ve la part d'escudrinyar com és, furgar dins la guia per identificar-lo si el desconec amb el tacte del paper entre els dits, observar què fa, com es relaciona amb l'entorn, perquè el veig aquí i no en un altre lloc, i una qüestió més estètica que neix d'una profunda admiració i sorpresa per tot allò que és viu, és natural. Sempre m'ha captivat l'astorant creativitat de la naturalesa amb la diversitat de formes i colors que els ocells poden exhibir. Resseguir a la tum-tum una guia d'ocells, i concretament el meravellòs Atles d'Ocells del Món de l'editorial Lynx m'extasia com una experiència franciscana. 

Tot plegat desperta en mi habilitats que semblen adormides, com una vegada que amb dos amics més estava perdut pels Andes Colombians, en el parc dels Nevados, sense mòbils i només amb un esboç de mapa que cobria una àrea com mitja Catalunya. Recordo perfectament com se'm van agusar els sentits, d'idientificar els detalls, i la capacitat de raonament i orientació per guiar-nos per aquella immensitat on si ens haguéssim perdut encara ens hi estarien buscant. I la realitat es va fer més palesa i rica, com si experimentéssim una epifania sensorial. 

Tot això té relació amb un verb anacrònic que a mi m'agrada recuperar, el mot aprehendre, que té un sentit més pregon que el seu descendent, aprendre, i és la interiotzació d'un coneixement, d'una experiència amb una estructura narrativa que li dona significat i sentit amb la resta de coneixements, experiències i sensibilitat que hom pugui tenir. I aquí sí que li trobo un límit objectiu a la IA, i a les crosses que poden ser fins un cert punt útils, com identificar el cant dels ocells, tals com les aplicacions per identificar ocells que he esmentat. Potser per aquest camí no arribaré a assolir cap check-list, però honestament, m'és ben igual. Ningú, cap IA, podrà aprehendre per mi, ni per ella mateixa, ni dotar de sentit i significat a tot allò que veiem i vivim.

Aneu, doncs, en compte amb els profetes de la IA, que més que artificial no resulti ser artificiosa i amenaci per reduir a ridícules cendres el que ens fa realment humans. 

Que tingueu un venturós 2024




dimarts, 26 de desembre del 2023

Paths of Glory

Quan era estudiant a l'Hospital Clínic de Barcelona existia una comissió cultural que organitzava, dinamitzava o canalitzava activitats culturals a la facultat. Va organitzar un cinefòrum a l'Aula Magna en la qual només ens vam presentar tres companys de curs i el representant de la comissió. Jo deuria fer tercer curs, si no recordo malament. No recordo pas que la meva promoció destaqués per implicar-se massa en mogudes estudiantils. La pel·lícula que es va projectar era "Paths of Glory" (Senders de Glòria), dirigida per Stanley Kubrick i com actor principal un superb Kirk Douglas. Rodada el 1957, recentment l'he repescada de la biblioteca pública i l'he mirada una vegada amb propina. Si bé recordo que em va impactar en aquelles remotes dates, ara m'ha enlluernat. És el que ocorre amb les grans obres d'art, a mesura que el temps ens llaura no només físicament, sinó piscològicament i si no ho fem del tot malament ens tornem més sensibles i amb més bagatge per apreciar allò que simplement ens va passar pels nassos quan érem joves. Si en tenim l'oportunitat i ens ho permetem,  rellegim i reinterpretem allò que havíem vist, oït o llegit fins al punt que  ens sembli totalment  nou. Una petita sinopsi de la pel·lícula ajudarà. Primera Guerra Mundial. Exèrcit francès. Uns Generals manen una assalt suïcida a les línies alemanyes sense cap raó lógica. L'assalt és un fiasco i la tropa comandada per Kirk Douglas (el coronael Dax), no passa ni de les primeres filferrades. El General de la Divisió els acusa de covardia, obliga a escollir a l'atzar tres soldats que són jutjats i executats. 

Jo recordo que el cinisme i indiferència davant del dolor i el sofriment dels generals Francesos, tant el general Miró que comanda la Divisió com el seu superior (quines interpretacions tant extraordinàries!), em va resultar creïble en la pel·lícula i per això la feia inquietant, però inversemblant en la vida real. El temps m'ho ha fet creïble a tots nivells, malauradament, i si bé no m'he vist embolicat en cap batalla ni trifulga bèl·lica sí que he pogut constatar l'existència més estesa del que ens pugui semblar del cinisme, la indiferència, el narcisisme  i perversions de tot tipus, i que potser només caldria una trinxera i una guerra per posar-ho tant palès com ho va fer Stanley Kubrick en la seva obra mestra. Probablement no hi ha millor film que reflecteixi l'absurditat de la guerra (potser a la seva manera, la novel·la "Quanta, quanta Guerra..." de Mercè Rodoreda ho és també si se la sap llegir bé).

Però  allò que més m'ha meravellat de la pel·lícula és que tot i ser rodada el 1957 li donat com uns centenars de voltes a les pel·lícules recents que tenen per escenari la Primera Guerra Mundial malgrat tots els avenços tècnics i digitals de que frueixen els actuals directors. I que ara em semblen xaronades. Les seqüències i els travellings són extraordinaris, traspuen realitat, verosimilitud i sobretot humanitat. L'escena de l'afussellament és simplement una genialitat i resumeix l'absurditat de tot plegat. Stanley Kubrick arriba a reflectir l'ànima humana no només dels cínics de torn, sinó del soldat ras que esdevé el veritable protagonista d'aquesta tragèdia i que l'anonimat engolirà irremeiablement de les cròniques de torn. L'espectador deixa de ser-ho i es troba i sent amb ells. La seqüència final en una taberna amb tot de primers plans dels rostres adustos amb un deix d'emoció és d'una profunditat i mestria que només un genir com Stanley Kubrick podia assolir. Cap recurs digital o intel·ligència artificial podrà reemplaçar-ho.

No recordo bé si vam arribar a fer un cinefòrum  en finalitzar la pel·lícula allí l'Hospital Clínic. Anys més tard a la mateixa Aula Magna, ara sí més plena, vaig llegir la tesi doctoral. Després em vaig deixar conquerir per un absurd cofoïsme que vaig pagar ben car, encara no havia après gran cosa però no ho sabia encara. 




dilluns, 25 de desembre del 2023

Israel, el somni i la tragèdia

  Escric aquesta entrada com una mena d'homenatge a Joan de B. Culla, recentment desaparegut i que he descobert ja massa tard. El teniu sentit, i llegit, de les tertúlies on es prodigava i els articles que escrivia als diaris sense ser conscient que era, possiblement, una de les ments ben ben ordenades que encara ens quedaven en el nostre país. Me n'he adonat quan a rel de l'esclat de la guerra a Gaza, per provar de parlar-ne amb una mica de propietat, vaig enxampar el seu llibre "Israel, el somni i la tragèdia: del sionisme al conflicte palestí", publicat el 2004. M'ha semblat un llibre que combina meravellosament el rigor, la didàctica i la claredat en un tema tant enverinat com és la qüestió israelina i palestina, des del naixement del moviment sionista la segona meitat del segle XIX fins principis del segle XXI. I molt il·luminador. Sense mirar en retrospectiva no podem entendre ni ponderar el que està passant. Tot i que hi ha coses imponderables que, segons entenc, tenen un valor absolut que poc pot justificar qualsevol antecedent històric com la mort de nens innocents sota les runes de Gaza. Al final, la realitat es redueix a uns fets irreductibles que ho relativitzen, minimitzen o fins i tot ridiculitzen qualsevol altra disgressió i que s'imposen i ens deixen nus d'arguments.

Al marge d'aquesta reflexió, a mi m'han quedat quatre apunts, que només tenen la pretensió de provar d'entendre com hem arribat al punt d'atrocitat actual i que potser ajudin a algú a provar d'entendre de què va tot plegat com jo he provat de fer. 

En primer lloc, cal diferenciar una etapa d'establiment i creació de l'estat d'Israel que podríem dir-ne pionera i que va durar fins la meitat dels anys 60, més o menys per la Guerra del Yom Kippur el 1973. Aquesta etapa està impregnada per un esperit pioner, idealista i amb una escora clarament de tipus socialista. La vessant religiosa-messiànica, sempre present, no és el motor de la causa de l'Estat d'Israel que lluita simplement per ser i donar sentit al seu motiu fundacional: donar refugi i protegir els jueus de tot el món de qualsevol intent d'agressio d'aniquilació. D'aquests temps són la Golda Meier, Ben Gurion i l'icònic Moshe Dayan. 

En aquest sentit, cal entendre l'efecte catalitzador, un catalitzador brutal, de la Shoah, o l'holocaust executat pel règim Nazi essencialment. El trauma històric, una autèntica falla no només pel poble jueu, però sobretot per a ells, és el que va dotar de la justificació moral que té avui dia el poble jueu i que fa que ponderem diferent el que fan o deixen de fer, tant nosaltres com ells mateixos. No és imaginable que un estat de tall diguem-ne occidental perpetrés el que està fent ara el Tsahal a Gaza. Sembla que hi hagi uns límits morals nascuts d'una culpabilitat històrica que els actuals dirigents aprofiten junt amb interessos geopolítics més o menys enrevessats. I aquí hi ha una anècdota que esmenta el Joan de B. Culla respecte ala Guerra dels set dies del 1967, quan els soldats israelians assetjats per quatre nacions àrabs alhora es repetien el seu "onzè manament xiuxiuejat a cau d'orella per 6 milions de víctimes del nazisme: No et deixaràs exterminar mai més". I d'aquí també el prestigi i adhesió incondicional a l'exèrcit, el Tsahal, com a garant d'aquesta promesa. I també permet entendre l'impacte emocional, la significació, de l'atac de Hamas amb l'assassinat d'un miler i escaig d'israelians.

Un segon aspecte que vull assenyalar és la inòpia i ineptitud dels països àrabs, que no van saber aprofitar les oportunitats per trobar un equilibri consensuat que evités conflictes majors, afavorint escalades, ressentiments i mals majors futurs. Sembla com si sempre apostessin a un cavall perdedor. Explicar perquè és complexe, però essencialment estaven dominats per interessos particulars, cabdillismes, visions tambe messiàniques i alguns líders força mediocres. A tot això cal afegir els va-i-ve de la geopolítica mundial, i per exemple és bo recordar que l'estat d'Israel difícilment hauria sobreviscut en els seves primeres etapes sense el suport de la Unió Soviètica, i més tard va ser la mateixa URSS que va recolzar explícitament i materialment els països àrabs per agredir-la, fins convertir-se en el bastió dels Estats Units a l'Orient Mitjà. I que explica alhora la immunitat de què gaudeix el Tsahal acutalment a Gaza.

Un tercer aspecte que té a veure amb el desenvolupament històric del sionismes, i és la transició de l'esperit idealista, pioner, cap a una situació de resistència, complexe de superioritat, permeabilització de les idees més messiàniques d'arrel religiosa amb grups molt rellevants que filtregen el fanatisme. El punt d'inflexió tot i que ja tenia recorregut va ser l'assassinat a mans d'un jueu ultraortodox de Yitzhak Rabin el 1995, en el moment que s'obria una oportunitat per establir un pau amb fonament en aquesta tràgica terra. No crec que hi hagi ningú que sintetitzi millor aquest esperit tràgic com aquest home encara de la generació dels pioners, bregat en la guerra, de línia inicialment dura però que va descobrir el valor de la pau i l'entesa com si fos una mena de redempció malgrat el naufragi que el seu assassinat va provocar. Després van aparèixer aquests personatges tant adustos, agressius i mancats d'escrúpols com l'Ariel Sharon i Benjamin Netanyahu, també afavorits per un eclipsi o dissolució relativa de l'esquerra sionista lliberal que fins aleshores havia estat preponderant. 

(Un apunt, m'ha cridat l'atenció que igual que amb l'assassinat del diplomàtic Comte Bernadotte a les beceroles de l'Estat d'Israel i que precisament treballava per establir la base d'una convivència duradora, l'assassinat de Yithzak Rabin, aquests magnicidis hagin estat acceptats amb certa aquiescència, no pas com una vergonya pública que empastifa la causa jueva i reflecteix l'extrema complexitat d'aquesta societat). 

Finalment cal afegir al còctel l'extrema complexitat de la societat israelita. Hi ha àrabs, hi ha cristians, hi ha laics, ateus, jueus religiosos amb tots els matisos possibles des dels messiànics que somnien en el Gran Israel i la vinguda del messies, fins grups curiosos com els paleo-jueus etíops rescatats del règim comunista imperant allí els anys 70 i 80 i tots els matisos que vulgueu segons la seva procedència de la diàspora: intelectuals, assimilats, jueus sefardites, de l'Est d'Europa. Per exemple, hi ha grupúsculs ultraortodoxos que diuen que això del gran Israel és una blasfèmia i que es refereix a una realitat celestial i per tant l'usurpació als palestins és totalment il·legítima. Caldria una vida per trobar-ne l'entrellat. Però tot i així, la idea monolítica de resistència, supervivència i adhesió a l'exèrcit al qual tothom està obligat a prestar servei, sembla que pervisquin per sobre qualsevol divisió i sensibilitat. Això també fa entendre la relativa passivitat de tota la societat davant el que el seu poble està fent actualment a Gaza.

Ara, però, torno a l'inici d'aquest escrit, i penso de nou què pot justificar la mort d'un nen innocent sota la runa de Gaza? Avui, dia de Nadal, Betlem desert i desertat amb el rerefons de les bombes és tota una metàfora de tot plegat. Fum, Fum, Fum...



P.S: L'epíleg del llibre del Jon B. Culla escrit el 2004 conjecturant sobre el futur d'aquesta terra i els esdeveniments que passarien és un extraordinari exercici de lucidesa, quasi visionari. 

dijous, 23 de novembre del 2023

Xifres

 

440.000 víctimes: Aquest és el número que va sortir tal qual a primera pàgina a quasi tots els diaris del nostre país com si fos la grossa de Nadal, amb el subtítol que aquest era el nombre d’abusats sexualment en el marc de l’Església Catòlica. Si el món rodés en el sentit adequat, aquest titular haurà de passar a la història com un lamentable exemple de dada  aberrant, des d’un punt de vista del rigor periodístic,  que s’hagi mai fet pública. Perquè l’informe d’on surt no esmenta mai aquesta xifra ni tan sols la metodologia aplicada. Surt simplement de multiplicar el percentatge dels enquestats (uns vuit-mil) que han afirmat haver estat víctimes d’abús sexual en aquest context (poc més d’un 1% de la mostra),  per tota la població de l’Estat. Com a epidemiòleg que tinc per feina bregar amb les xifres, no s’aguanta per enlloc aquesta projecció i no passaria ni un filtre mínimament seriós. L'informe no explica algunes coses bàsiques. Com de representativa és la mostra? En quina escala temporal s’ha fet la pregunta? Què s’ha preguntat exactament? Què es considera marc de l’Església Catòlica (en els anys setanta, quasi tota activitat cultural podia considerar-s’hi, i fins i tot els sindicats solien reunir-se als locals parroquials)? Què es considera abús sexual, hi alguna escala o tipificació? Encara més, si la mostra és talment aleatòria i representativa, un intèrval de confiança agafaria a la baixa un nombre ridícul de casos, menys dels que han estat individualent identificats i si es prengués l’intèrval màxim donaria una xifra que només podria explicar-se si tots fóssim  monges o capellans i pervertits sexuals.  A més, si es projecta aquesta dada pels religiosos i eclesiàstics en actiu durant el període d'estudi, surt una ratio per individu simplement impossible. I encara més inversemblant si es fes una projecció semblant dels abusos ocorreguts en altres àmbits que són la majoria (això totes les dades ho corroboren). L’estrany aleshores seria trobar una no-víctima o un no-abusador...Evidentment, aquesta crítica no exclou aquest comportaments i alguns depredadors sexuals han existit (podríem enlloc d’abusos referir-nos a collir espàrrecs i la interpretació seria igual d’aberrant).  No hi ha manera de rentar la cara a ningú malgrat aquesta burda manipulació, però fa mal sentir tertulians o suposats experts sucar-hi pa morbosament i fins suggerir que és una sub-estimació, amb un delit que per ells també, com l’apocament d’alguns portaveus de l’Església, denota poc interès real per les víctimes i el problema que traspua tots els àmbits socials. Els fem un flac favor tots plegats a les víctimes, i al problema en general. I m’omple d’un profund desencís vers la labor dels nostres periodistes que s’empassen (o s’inventen malèvolament) aquestes dades i empassem tant acríticament.

4.200 morts: Potser  ja són més, però és la darrera xifra estimada de nens morts a Gaza que he sentit durant la suposada guerra entre Hamas i Israel (aleshores, què és exactament segons Putin la d’Ucraïna que s’entesta a qualificar d’operació especial?). Sembla una xifra que de tant terrible, hagi de ser necessàriament abstracta. Perquè sinó no hi podem pensar fredament.  Només he sentit sincerament (i inútilment) escandalitzat el Secretari General de l’ONU. Talment com una tragèdia de la que no podem fer-n’hi res i tots els actors internacionals se senten lligats de mans i peus per intervenir i aturar-ho. I alguns reaccionen amb una fredor que fa pensar si hi ha alguna cosa de psicopàtic davant tanta indiferència. Com si fóssim tots sonàmbuls segrestats per un malèfic embruix històric i geo-polític. Però el fet és el que és. Milers de nens innocents que han nascut al lloc equivocat en el moment inoportú han mort sota la runa i sota la bomba als nostres nassos, sense que ni tan sols ens plantegem la pregunta més diàfana: com hem pogut arribar fins aquí?

1.200 Euros: És el preu del lloguer que li han posat a un modest pis on vivien uns familiars meus i ara han deixat, on han viscut i bastit la seva vida, i actualment en pagaven 600. Quin sistema és aquest que ha pervertit el sentit de tenir una llar, on lloc on créixer, lluitar, arrelar-se, dur a terme el projecte de vida, en un objecte especulatiu que ens perverteix a tots convertint-nos en brokers de pa sucat en oli. I que té un preu intangible que ningú podrà monetitzar: projectes frustrats, joventut desencisada, abocats al màxim benefici ells també per fer front a tanta despesa bàsica i absurda (no és un problema de manca d’habitatge). Penso seriosament que hauríem de recuperar el concepte de tabú i assumir culturalment que hi ha coses que no es poden deixar al lliure arbitri egoïsta. Hi ha pràctiques del passat que a voltes em semblen més sàvies del que els modernets de torn menyspreuen.

27.4 milions d’euros: És el que sembla que ha rescabalat hisenda de la Shakira, després d’admetre que va defraudar-la per escapar de la presó. En tot cas, sospito que no percebrà cap diferència en el seu tren de vida després de desprendre’s d’aquests diners. Al marge del blasme que merexi el seu assessor (un cràpula amb qui no voldria tenir cap tracte), em nego a deixar d’escandalitzar-me que haguem normalitzat (i fins i tot idealitzat) el lucre sense cap mena de límit. A mi se m’acaba ràpid la imaginació si tingués tots aquests diners i no tindria tanta vida per gastar-me’ls.  No se m'acaba però si penso la quantitat de millores en l'atenció sanitària o en l'educació que es pot arribar a fer amb aquesta quantitat de diners que tant alegrement ha provat d'estafar-nos. A sobre els idolatrem (a alguns els reconec cert mèric i talent però res en la mesura del que cobren), però en el cas de la Shakira és que fins artísticament em sembla d’una mediocritat espantosa. Potser per aquesta raó em provoquen al·lèrgia els concerts massius on es prodiguen aquests personatges.

88 Euros: és el deute impagat d’una senyora de 78 anys pel qual la desnonaran, a Barcelona, d’un pis propietari d’una gran tenidora. Així ho ha dictaminat un magistrat que  li sembla que s’ajusta a llei. Però em pregunto si respon al terme justícia una sentència així (i no cal recórrer a termes platònics, sinó simplement al sentit comú més pla), i em posa la inquietant qüestió si el que anomenem sistema de justícia no és sinó una màquina d’aplicar lleis i normes sense esperit, i que potser és necessari tornar pensar, a la manera platònica si és necessari, què és realment la justícia si no volem que esdevingui una farsa absurda.

128 hectòmetres cúbics: És el que queda de reserva hídrica a Catalunya, que aviat entrarà tota en situació d’emergència per sequera. I és que al final, cap diner pot comprar que la pluja plogui o deixi de ploure i això ens hauria de recordar la contingència de la nostra existència, obrir els ulls davant la banalitat en què ens estem ofegant i tornar a redescobrir allò essencial,  tal com deia Pablo Neruda “la sencillez central de una rama amarilla”. I no acceptar la mort absurda de nens sota les bombes ni xifres absurdes o inacceptables.