Nirmal Purjal

 Em retrobo amb l'alpinista que va morir fa unes mesos i que em va inspirar una entrada (Tot és possible (?)), tot llegint la revista The Week, que em passen regularment de contraband des del Regne Unit. Aquesta sucosa publicació setmanal és una font inesgotable d'informació, molt ben elaborada i destil·lada, a la qual no tindria accés altrament. La darrera secció que ocupa dues pàgines atapeïdes es titula "The last word", i inclou un reportatge sobre temes o personatges d'allò més eclèctics però sempre interessants. En un número recent glossa la figura d'aquest alpinista, que va batre de llarg el rècord d'ascensió dels 14 vuit-mils del planeta. Va morir, amb uns 7 o 10 alpinistes més provant d'encalçar el Broad Peak. La crònica dona una imatge molt més prosaica del personatge i, sobretot, de la seva fi. No va sobreviure ningú a una espantosa allau. No hi va haver èpica, ni el consol de la mala sort. Tot indica que de manera incompresible, un grapat d'alpinistes d'allò més reputats van cometre una insana imprudència en endinsar-se en aquesta muntanya després d'una espectacular nevada. L'acumulació de neu era ingent, monstruosa. Però no se sap perquè, ni se sabrà mai, varen decidir de fer camí cap al cim. Entre ells es trobaven els mateixos que van assolir el cim del K2 hivernal, una gesta inèdita, inclòs el Nirma Purjal que ho va fer sense oxígen. Va ser una insuflació d'orgull nacional pels nepalís, que per primera vegada van fer una primícia alpinística en el seu propi país. Fins fa no gaire només se'ls considerava camàlics, guies experimentats però tota la glòria himalaienca se l'han enduta escaladors i alpinistes occidentals. Els mateixos noms que perviuen en molts dels vuit-mil són imposats i totalment desarrelats: el mateix Everest, K2, Broad-Peak...El Edmund Hillary va eclipsar en gran mesura el seu fidel company de cordada quan varen assolir el cim de l'Everest, el sherpa Tensing Norgay. Segons diuen alguns testimonis, quan va ser al cim el Edmund Hillary va exclamar alguna cosa semblant a "...we get the fucking bastard!", que es pot traduir de forma una mica més polida com "ja tenim aquest malparit". No és molt poètic per una proesa semblant que convidaria més a una exaltació contemplativa, sobretot tenint en compte que el nom autòcton del mont Everest (Sargamatha pels Nepalís i Chomolungma pels Tibetans), vol dir Deessa Mare de les Neus. I cal recordar que, sense treure mèrit a les condicions físiques i tècniques del Edmund Hillary, la seva proesa va ser un cop de sort, en certa mesura, perquè estava en el lloc adequat i en el moment oportú en una expedició plantejada més aviat com una campanya militar. Era encara inimaginable afrontar aquests cims amb l'estil alpí que va sembrar el Hermann Bühl i sobretot l'insuperable Reinhold Messner. Hillary no va fer gaire res de bo després, excepte, és clar, dedicar-se a promoure el desenvolupament del poble Sherpa. Sé d'alguna confusa expedició a l'Antàrtida i poca cosa més. Però ningú el mourà del panteó alpinístic. Una raça de gent ben curiosa, poblada d'obsessos que no acaben d'explicar-se els riscos inenarrables que assumeixen per obrir camins a cims verges, vies inexplorades o estils nous. O simplement acumular rècords que només són una repetició més ràpida del que ja s'ha fet abans. Això és el que havia fet el Nirmal Purjal. En l'estela, en gran mesura, de la mercantilització de tot plegat. També al The Week havia llegit un reportatge sobre la massificació del mont Everest. Jon Krokauer ho explicava amb cert astorament. Aquest alpinista i escriptor va escriure una crònica que va tenir certa popularitat, i de la que se'n va fer una pel·lícula (La febre del cim), on relatava el drama del 1996 quan una expedició comercial es va veure atrapada per la tempesta a l'Everest. Ho dic de memòria, però van morir una dotzena de persones, hi va haver rescats èpics i supervivents inexplicables. El cap i guia del grup, i promotor de l'expedició comercial, va perir al cim per estar amb els seus clients, i va tenir una conversa final amb la seva dona. Èpica, dolor, reflexió moral en l'aleshores incipient negoci de les expedicions comercials. La fi del Nirmal Purjal i els seus companys és tot el contrari. No es pot contar gaire res. No hi ha supervivents, l'allau ha caigut com un monstruós teló, ni fugitius delmant entre el fred ni recerques desesperades. Els equips de rescat només van certifcar el fet i van trobar cossos desmembrats, mostra de la fúria de la neu descabdellada.  

 Jon Krokauer va reblar la seva reflexió al The Week amb l'observació que aquella tragèdia va suposar, de fet, el punt d'inflexió de les expedicions comercials. Enlloc de disuadir ningú, van proliferar fins el punt que el 1996 només havient assolit el cim de l'Everest unes 700 i escaig persones. I avui dia ja són 7300. Assolir l'Everest serà ben aviat una vulgaritat entre els que s'ho puguin pagar. Qui vulgui destacar ha de combinar l'extravagància amb la publicitat, no sembla haver cap altre camí com si els relats autèntics tambe s'hagin esgotat. 

El camí del Cel

  No sé exactament on ni quan,  vaig llegir una entrevista a un tal Bill Porter, antropòleg americà i traductor del xinès, que ha viscut dècades a la Xina (Taiwan i la Xina continental) i conviscut  i estudiat la vida els monjos i eremites budistes i taoïstes  d'aquest enigmàtic país. I fins crec que és practicant del taoïsme o alguna varietat de budisme. Vaig retenir el seu nom immediatament. Havia de trobar els seus llibres i llegir-me'ls. Tot llibre té una promesa, més o  menys conscient,  que ens obri una porta nova a la realitat, o a una realitat nova o que la faci nova, segons com ens ho mirem. Ni que sigui una esgarrapada més a l'enigma que ens acosti un xic a la veritat oculta de tot plegat, tot i saber que no hi arribarem mai. Finalment, no he trobat el llibre del Billy Porter. Ell m'ha trobat a mi en la setmana del Llibre en Català quan els meus ulls van posar-se sense voler sobre la coberta del llibre El camí del Cel; trobades amb ermitans xinesos exposat en l'aparador de l'editorial Els Tres Portals.  Tot llegint-lo, vaig entendre que segons les creences taoïstes i budistes, la trobada  podria ben be ser  cosa del Dharma o del Tao i per tant pre-destinada. Conceptes que no hi ha manera de definir i pels quals el llenguatge resulta sempre insuficient. Sembla que només es poden comprendre de forma experiencial i, per tant, entre els que no esperem cal il·luminació en aquesta vida ens resulta escàpol i fins i tot sospitosament incert. Però no seré pas jo qui dubti de la bona fe o la fe bona, segons com ho mireu, de les generacions d'eremites xinesos que des de fa dos o tres mil·lenis es retiren a les muntanyes per meditar en solitud, sovint durant dècades, en cabanes d'adob o coves. Aquesta pràctica va sobreviure l'època maoïsta i les destrosses de la Revolució Cultural, que de cultural no en tenia res que va esborrar estupes, temples, estel·les, estàtues, relíquies i manuscripts sense miraments. En un cert moment, el Bill Porter entrevista un eremita que no té ni idea de qui és el Mao que tant li esmenta, després de viure perfectament aïllat de tot els darrers 40 anys. A mi, la vida monacal, eremítica, apartada conscientment de tot per buscar el retrobament ple m'ha semblat sempre fascinant i un dels comportaments humans més insòlits que no té cap altra explicació que la inherent recerca de trascendència que tenim tots. 

 La crònica del Bill Porter ja té uns quants anys. Es va publicar per primera vegada el 1993 i explica aquesta recerca entre el final dels 80 i principis dels 90, quan va començar a ser més fàcil vagarejar per aquell país. De fet, el propòsit era descobrir si encara existien aquests eremites o havien estat esborrats per la Guàrdia Roja, els talibans de la Revolució Cultural que va fer bona la dita que els somnis de la raó generen monstres. Recorden en certa manera l'ànsia destructiva de les brigades anarquistes a l'inici de la Guerra Civil. Calia esborrar-ho tot per començar-ho tot de bell nou i amb un nou ordre que no estigués contaminat per cap rèmora del passat. En aquesta recerca, Bill Porter topa sovint amb els vestigis i el resultat d'aquesta destrucció en un moment de renaixement incert de la pràctica eremítica que mai es va estroncar. I també en una època de naixement del turisme que ara ja deu infestar alguns dels indrets que visitava. De fet, un dels motius de recuperar el passat esplendorós dels temples i estupes amb que s'escarrasava el goven xinès era per atreure'l. 

 No sé com, el llibre m'ha atrapat tot i que es fa difícil de resseguir la cacofònica topografia dels noms xinesos i el llistat de poetes i monjos il·lustres i les diferents dinasties dels emperadors. Però en cap moment ens explica gaire cosa sobre el Tao i el Dharma. Algunes sutres, pinzellades. Com si ell mateix fos conscient que tot plegat és inexplicable i, tal com mostrava amb les entrevistes amb els xinesos, el que cal d'entrada és una confiança en una gran Veritat que a tots ens embolcalla.

Jo no he tingut massa deler pel budisme. També té una cara ferotge i inquietant com explicava Oriana Fallaci en les seves cròniques del Vietnam. M'agrada tocar de peus a terra i reconec que la meva professió que prova de mesurar la realitat m'hi ajuda. Només vaig tenir un contacte intens i breu en una remota visita Dharamsala, al Nord de la Índia, on encara resideix el líder espiritual del budisme tibetà, el Dalai Lama. Recordo que furava per aquell estrany indret, amarat de misticisme, turisme kisch, amb certs tocs psicodèlics i sembrat de leprosos en les cantonades i monjos vestits de vermell i crani nu. Un aiguabarreig que em fascinava i fins trobava un punt estrambòtic, sobretot els turistes occidentals que semblaven deshinbir les seves energies psíquiques en una confusió força còmica. Algun dia vaig entrar a la conferència d'un lama, assegut en posició de flor de lotus sobre una petita tarima elevada, i escoltada per dues o tres fileres de joves occidentals embolicats amb mantes i els genolls entortolligats, enravenats com antenes esperant la transmissió d'un saber definitiu. El bon monjo anava parlant amb suaus inclinacions del tronc i frases curtes que un home traduïa i on la paraula il·lumnació es repetia amb freqüència. Jo m'ho mirava com si fos un espectador extern i absent, i em preguntava si aquest lama d'ulls petits i afilats com caps d'agulla sequera i somriure ambigu sabia ben bé de què anava el món, tancat en la seva vida meditativa i si allò no era res més que un subtil exercici de narcisisme. 

Sempre he estat, per inclinació, un escèptic que per prevenir-me de qualsevol volada excessiva que no sigui la porta a un auto-engany, he provat de refermar els peus a terra, a voltes amb un èxit limitat. Però em continua despertant una fascinació que diria temptadora qualsevol forma d'espiritualitat radical, com el monaquisme. He pensat sovint que si aquesta forma de vida ha perviscut, i perviurà mentre hi hagi homes i dones, és una prova certa de l'existència d'un sentit profund de tot plegat. 

 El llibre de Bill Porter, després d'esperar debades que reveli alguna perla de coneixement que només insinua a través dels monjos que entrevista, s'acaba bruscament dues planes en blanc, immaculades. Fan una estranya impressió i penso si no és una argúcia de l'editor per donar la descripció més aproximada del Tao. I és cert, m'he quedat absort en aquestes dues pàgines, que fins m'han produït un cert vertigen incitador seguit d'una estranya pau que em convidaven a quedar-m'hi meditant amb els ulls perduts en la blancor. Potser aleshores he entès alguna cosa, ves a saber.

Verd i més verd

  Aquest cap de setmana, no cal que ningú em pregunti per quin estrany atzar, m'he allotjat en un mas situat just en la collada que baixa cap a Cadaqués, al bell mig del parc natural del Cap de Creus. Catalunya té aquesta curiosa asimetria: els dos sortints més evidents, al Nord i al Sud, representen paisatges d'un contrast evident. Al Cap de Creus, els darrers estreps del Pirineu axial, la roca més antiga i soferta sorgida les profunditats batolítiques de l'escorça terrestre, s'enfonsa com una urpa de roca torturada en el mar. Vist des de l'alçada del Turó dels Bufadors, sembla la cua d'un drac megalític emergint del mar. O el seu cap enfonsant-s'hi ribetejat per un sòcol d'escuma. A l'altre extrem el Delta de l'Ebre és  una planura sorrenca,  humida, solcada d'apacibles estanys i canals  que jau resignada a ser-ne engolida.

 Em vaig llevar ben d'hora pel matí i vaig seure en una cadira sobre la magnífica balconada de la masia, rodejada d'una catifa d'herba arrossada pel rou. El sol es llevava pel costat del mar, i començava a navegar per una estreta franja neta entre l'horitzó i la línia de núvols que encapotava el cel. En aquest interludi, va il·luminar la sera de Saverdera, on s'arreça el Monestir de Sant Pere de Rodes. Des de la meva perspectiva, invisible als meus ulls però amb l'antiga màgia amb que abans se sabien disposar les construccions humanes. Certament, els monjos sempre han estat inspirats en aquest sentit. La llum del sol, transparent i neta, acaronava la pell verda de la muntanya. No està poblada de boscos ni grans arbres. És un continuum de matollar que s'arrapa a les pedres i succiona a poc a poc la terra per créixer i encatifar-la, persistent contra l'embat del vent i els oratges del mar. La roca està massa a la superfície per sostenir res més. Però tot i així el paisatge és un mantell verd, un verd fosc amb un tint blau marí que la mar li presta. El mateix color resplendent de les copes dels pocs pins que encara costegen la Costa Brava i que no es veu mai terra endins. 

 Mentre Saverdera s'encenia (un plàcid incendi), un lleuger vent ha acaronat l'herba, encara amb perles d'aigua a la seva punta. Les plantes han tremolat com si els recorregués un calfred. Els pàmpols de les vinyes que m'envoltaven, cansades després de la verema,  també s'han estremit i un estol de pardals ha sortit del no res amb una piuladissa per anar a arrecerar-se en una fosca olivera que encara estava a l'ombra. Tot seguit, el sol s'ha amagat,com una posta a la inversa darrera la franja de núvols, i l'encanteri s'ha esvaït. El verd s'ha apagat i enfosquit i la muntanya ha pres un aire osc i sorrut. Però jo m'he quedat palplantat una estona, encara sotmès per aquest encanteri provant, desesperadament, que no s'esvaís. 

El retorn de la foca monjo

  Hi ha un retrat que ara ens sembla obscè del darrer exemplar reproductor de foca monjo de les nostres costes (Monachus monachus, l'única foca endèmica del Mediterrani), abatut a trets a l'illa de Menorca a mitjans anys 50. Està ajaguda sobre una taula amb tres pescadors, un d'ells agombolant un infant, amb posat triomfal. La bèstia fa respecte, sembla majestuosament adormida, però el fet és que des d'aleshores pels nostres encontorns no se n'ha vist mai més cap. 

 Era una espècie abundant fa poc més d'un segle. Fa temps vaig llegir en una vella crònica  de la Vanguardia datada la primera dècada del segle XX que els Guàrdies Civils foragitaven les foques de la platja de la Barceloneta a cops de fussell, sembla que complint ordres.  Perquè hi havia la creença que exhaurien els recursos marins. Ens sembla  un testimoni inversemblant ara, però vaig tenir un tast del que podia ser en aquella època la nostra mar quan vaig estar a Escòcia i era fins i tot vulgar veure les foques (no pas la nostra espècie mediterrània), campar indolents entre els molls de pesca de Inverness. Però els pescadors del nostre país sembla que les odiaven i van ser protagonistes actius del seu extermini perquè tenien el costum de posar el morro dins les nanses de pesca. No podem blasmar-los de la manca de consciència ecològica. Precisament l'existència d'animals en la cúspide de la piràmide alimentària és un indicador de salut d'un ecosistema i, paradoxalment, el seu extermini pot provocar exactament el contrari, el seu empobriment i col·lapse. La mateixa història va passar amb l'ós, el llop, el linx en el nostre país. La plaga de senglars i conills no n'és indiferent. 

 La foca monjo se la coneixia com el Vell marí, cosa que fa suposar que se li havia tingut una certa simpatia, i també com a Llop de mar, que sí suggereix una certa animadversió. La costa catalana està sembrada de topònims que recorden la seva presència, llocs on deuria criar i on estaven establides colònies que podien ser molt nombroses: El cau del Llop, la platja del Llop, la Cova del Llop....Encara més remotament se la cita en l'Odissea i de ben segur que estan darrera les llegendes de les sirenes. Avui mateix hi he topat en un fragment en què Menelau, que no pot sortir d'una illa prop les costes Egípcies, es disfressa de foca i es camufla entre el corifeu d'aquests mamífers que acompanyen el déu Proteu, a qui s'anomena el Vell del mar, podem suposar que personificació de la foca monjo,  per encalçar-lo. Fins i tot descriu amb un realisme gens heroic la pudor que feia la pell d'aquests animals amb que es varen envolcallar i  que van solucionar amb un cataplasma d'ambrosia entaforat el nas proporcionat per la nimfa Idotea.  

 Avui dia no estem per mixtificacions. D'aquest esplèndid passat, una mar rica i plena de misteris,  nomes queda una darrera colònia populosa que queda està en un remot cap del Sahara Occidental en la frontera amb Mauritània,  on viuen uns 200 exemplars. I a part d'aquests, queden un grapat d'individus que es mouen entre les illes gregues, la costa de Turquia i s'endinsen per l'Atlàntic fins tocar Madeira. En total uns 600 que es belluguen de forma erràtica fins deixar-se veure recentment a les Illes Balears.  Les noves tècniques de seguiment mitjançant la detecció de DNA ambiental demostren que són visitants habituals, però molt discrets. Crec que també ho havia deixat escrit per aquí, un dels drames del col·lapse ecològic, de la desaparició d'espècies i l'empobriment del medi ambient és que perdem la referència del que havia estat el nostre entorn. Un món poblat de paneroles i coloms roquers ens semblarà normal. És per això que els parcs naturals són importants, per recordar que no eren l'excepció, sinó la regla. I fins sembla que hi ha una iniciativa seriosa per introduir la foca monjo al Cap de Creus. Però això també susciten un debat interessant, fins quin punt fem que aquestes espècies que vam eliminar amb tanta eficàcia, ara depenen de la nostra tutel·la per sobreviure. 

Sobre la responsabilitat personal

  Crec ja haver escrit alguna cosa al respecte, però hi torno empès per l'actualitat rabiosa del problema d'accés a l'habitatge. Així planerament, sembla que hi ha dues formes d'afrontar el problema. Un és a través de la liberalitzacio del sector que, segons en conclouen els ideòlegs, provocarà un dinamisme espontani del mercat que es traduirà en una oferta adequada d'habitatges i, per les lleis divines del mercat, en una baixada de preus que els ferà alhora accessibles. La segona opció és la regularització, l'intervencionisme del mercat per limitar per llei els preus abusius, penar l'utilització de les propietats per un ús que no sgui el de donar residència permanent i invertir en la construcció d'habitatge públic i protegit i per tant fora de l'encalç de les lleis de la demanda i l'oferta. Es vol aconseguir el mateix resultat, augmentar l'oferta i alhora abaixar-ne el preu. Entre ambdós pols hi ha molts matisos i gradacions, discussions tècniques i interessos més o menys amagats, però allò que tenen en comú és que el·lideixen qualsevol responsabilitat individual. No esperem mai que, espontàniament, tots els ciutadans convinguin de retornar a les cases, pisos i apartaments l'antiga acepció de llar, un lloc sagrat que no pot estar subjecte al mercadeig degradant. En altres paraules, que els propietaris decidissin, així, de forma espontània  posar a lloguer un pis a 800 euros, encara que el mercat els digui que en pot valdre 1500. I que aquesta actitud fos reconeguda com a virtuosa. És un pensament utòpic, ho sé, però no irreal. Els antropòlegs poden descriure moltes pràctiques dels anomenats pobles indígenes basades en aquesta lògica, on el reconeixement social, l'acceptació de la comunitat, l'assumpció de certs tabús que poden ser difícils de desxifrar a simple vista promouen o impedeix actituds i pràctiques que posen en perill el col·lectiu. Recordo que entre els Boiximans ja practicaven l'ostracisme molt abans que els grecs atenencs li donessin un aire formal per exorcitzar qualsevol líder autocràtic o tirania.  El nostre sistema, que oscil·la entre al capitalisme i el socialisme més o menys desdibuixat, exclou d'entrada la possibilitat d'un canvia global basat en  la iniciativa individual. Considera que tots som individus empesos per afanys més o menys egoïstes o individualistes que cal aprofitar, o modular i regular. O bé mitjançant una lògica utilitarista que acabi beneficiant la societat (com seria la teoria que com més gent rica i més rica sigui, aquesta riquesa devessarà en la resta de ciutadans amb menys sort), o bé limitant aquestes inclinacions mitjançant lleis i regulacions per aconduir-les cap el bé comú. No hi ha en cap dels dos casos cap reflexió en termes de moral o justícia individual. 

 A mi m'agrada recuperar la idea que ja havia llençat per aquí que posar preu a les coses en modifica el valor, basat en la vàlua intangible que representa, en aquest cas, una llar: un lloc on arrelar, fer créixer un projecte vital i teixir comunitat. Quan l'habitatge es va convertir en un valor subjecte a especulació la vàrem cagar tots plegats. I va ser una decisió política del primer govern Aznarià en liberalitzar el preu del sòl i va capgirar el concepte de llar. No érem conscients cap on ens duria aquesta voràgine. Al voltant d'aquest trànsit meliflu s'ha entreteixit tot un sistema del qual en som més o menys còmplices. Per exemple, quan parlem de fons voltor sembla que siguin carronyaires vinguts de no sé quin ferèstec país. Però molt probablement els nostres estalvis segurament beuen dels beneficis d'aquests fons que només fan que utilitzar-los per fer-los créixer en un bucle pervers, tal com implícitament els ho hem manat. Encara que sortim al carrer a protestar contra el desnonament de la Maricarmen. I que sigui socialment acceptable que ens poguem convertir en uns escanyapobres mentre la llei del mercat ho trobi acceptable. Si no escanyo jo, escanyarà un altre.  Si no sóc prou tanoca per no aprofitar els beneficis d'un pis turístic, perquè l'he de posar a disposició d'una societat que no m'ho agraïrà i fins potser em tractarà de tonto? Al final, tot plegat també té una conseqüència de desollorigament social en què ens explotem recelosament entre nosaltres, ens degradem.  Però sobretot perquè amputem el progrés, la perspectiva de futur digne dels qui han nascut o naixeran després de nosaltres que, temo, no parlaran gaire bé de nosaltres. He entomat aquesta expressió directament de l'Odissea d'Homer, on els personatges estan seriosament preocupats, i ocupats (de fet és el seu motiu per assetjar i finalment entrar a mata-i-degolla a Troia) per com passaran a la posteritat. Ara això ens importa un rave, el present i el benefici immediat és allò rellevant, i si no és així, se'ns fa molt difícil sortir del que avui dia es diu mainstream, o abans nedar contra corrent. Definitivament,  els que naixeran després de nosaltres no en parlaran gaire, si  és que en volen parlar. 

Enamorats del foc

  Un vespre de fa unes quantes setmanes em vaig quedar badocant  mirant un documental sobre la implosió d'un submiarí comercial que oferia un viatge selecte fins les despulles del Titànic. Per pujar a l'andròmina claustrofòbica calia pagar  mig milió de dòlars. Hi havia sis places comptant el capità, que era el mateix fundador de la insòlita companyia que oferia aquest selecte i estrambòtic destí turístic. La tripulació va ser esclafada en l'abisme oceànic, sembla que d'una manera instantània. O això es vol creure. El documental tractava de tota la cadena d'errors provocats per l'ambició humana que va dur a un viatge sense garanties i sense retorn. No aportava gran cosa, entrevistes enllaunades, imatges d'arxiu i esquemes i videos generats per intel·ligència artificial per un fet que jutjo en els extrems del tragicomisme. Però després dels anuncis va empalmar amb un altre documental inesperat però molt més interessant, tant en la factura tècnica com en el contingut fins el punt que si jo fos professor d'una escola audiovisual posar ambdós productes en paral·lel per exemplificar què és una bona producció i què una porqueria per fer perdre el temps. Aquest segon documental es titutla "Enamorats del foc", i tractava sobre la vida de la la Katia i en Maurice Kraff, una parella de vulcanòlegs francesos units pel seu amor als volcans. Més que amor, penso que era una fascinació insaciable. El documental es beneficia del fet que la principal tasca que feia aquesta curiosa parella era documentar amb fotografies i vídeos l'activitat en primera línia dels volcans actius. I quan esmento primera línia, em refereixo a endinsar-se dins la boca de cràters escumejants de foc i aproximar-se a rius de lava sobre superfícies ardents. El seu treball era conceptualment senzill. Quan sentien parlar d'una erupció o indicis d'aquesta erupció, es traslladaven a qualsevol racó del món i s'endinsaven tan endins de la bèstia com era possible. Manifestaven una autèntica indiferència davant la possibilitat de morir esclafats, carbonitzats o pulveritzats. Formava part de la seva professió, ho acceptaven i no podien imaginar una altra vida. Vivien d'aquest treball, de la feina divulgativa i científica i una mica d'aquesta aura temerària que es van crear. I certament, la visió del documental dona vertigen en no poques seqüències. No hi ha hagut mai ningú que s'hagi aproximat mai a un volcà en activitat, en plena erupció, com ells. A més, no es pot adduir que les imatges hagin estat preses amb l'ajut de la telescopia. Es veu clarament que només es podien obtenir de primera mà i a pocs metres d'on hi havia la surgència sulfurosa, el riu impetuós de lava o els esclats de pedra incandescent. En alguns punts semblen quasi enjogassats evitant ser encalçats per les bombes volcàniques, com quan varen plantar la tenda en el Anak Krakatau (literalment el Krakatoa petit o fill del Krakatoa) en plena erupció, el con volcànic emergit de la caldera que va deixar l'explosió del famós Krakatoa el 1883 que diuen que va enterbolir l'atmosfera uns quants anys. La pregunta que se'ls fa de forma reiterada és perquè. I la resposta mai deixa de ser clara. Com he dit, només s'explica per una fascinació insaciable que fa impossible imaginar-se una altra manera de vida que a més comparteixen amb una intensitat que els va portar a consumir-se, literalment, un al costat de l'altre. I això va succeir als peus del volcà Unzen de l'illa japonesa de Kyoshu (curiosament no lluny de Nagasaki on va caure la segona bomba atòmica, una altra catàstrofe gens natural) el 1991. Una allau piroclàstica els va engolir, volatilitzar, un al costat de l'altre mentre, sense cap mena de dubte, diletaven fins el darrer instant per captar aquest bàrbar fenòmen de pedres, pols i cendres incandescents que baixa bramulant d'una muntanya que s'esfondra. Em pregunto què es varen dir quan varen ser conscients que, en aquella ocasió, ja no se n'escaparien. Je t'aime? Adieu mon amour? Nous somnes fichus, ma chérie...es van sentir feliços en la imminent consumació final? O van tenir un rampell de desesperació. Ningú ho sabrà, no hi haurà mai testimonis.  Tot mirant el documental semblaria que aquella era la mort, la fi desitjada. La comunió definitiva, la sublimació total, sobretot física,  a l'estil Wagnerià però sense música, només el bramul tel·lúric i esborronador del volcà esfondrant-se. 

Glaceres

  Hi ha dos fenòmens geològics que susciten una particular fascinació. El primer són les erupcions volcàniques. El segon les glaceres. Probablement perquè, al marge de terratrèmols, són agents que podem observar en una escala humana, apreciar  com actuen i evolucionen. Particularment les erupcions volcàniques que poden ser sobtades i destructives i generen muntanyes en un temps abastable en una vida humana. Les glaceres són més pausades, encara que no estan exemptes d'exabruptes com el despreniment recent d'una llengua que ha provocat l'apocalíptica esllavissada al Nepal amb un nombre incomptable, mai s'arribarà a saber del cert, de víctimes. 

La primera vegada que vaig atansar-me a una glacera va ser al Massís de la Maladeta. Pujava amunt des de la Vall de Benasc. Veia enllà la massa de gel ombrívola penjada entre les roques, aïllada de qualsevol altra acumulació de neu (érem a mitjans d'estiu), que li donava un aire d'ésser vivent que pretenia avançar més enllà del límit de les neus perpètues. Vam arribar al seu front, un gruixut llenç de glaç pur, solitari i persistent, solcat de petits rierols que devessaven aigua cap a la vall. Les geleres s'expliquen per la particular física de l'aigua que s'acumula en forma de neu any rere any en la zona d'innivació perpètua, es compacta en un cicle de 6 o 7 anys en diferents capes per pressió i comença a circular de forma plàstica muntanya avall creant un parsimoniós i aparentment estàtic riu de glaç que pot atènyer quilòmetres enllà de la zona d'alimentació i centenars de metres de gruix en alguns casos. 

 Després ja vaig conèixer altres glaceres del Pirineu i fins les he creuades. La d'Ossoue al massís del Vignemale, l'única que encara es pot considerar que té una llengua, la del Mont Perdut, penjada en l'abisme com si hagués de lliscar-hi en qualsevol moment i on fins no fa molts anys encara es desprenien veritables seracs. Totes ridícules tan ridícules ni serien esmentades en una cartografia si les comparem amb els majestuosos rius de glaç dels Alps. I ja no esmento altres serralades més elevades o Groenlàdia. Entrar en el domini d'una glacera, encara que sigui quasi residual com les dels Pirineus infon un respecte quasi relgiós com si estiguéssim cavalcant el llom d'una bèstia mítica adormida, que de tant en tant grinyola, es somou, s'obre en forma d'insondables escletxes. I no tenen res d'adormides. La seva persistència ha llaurat el paisatge de quasi totes les muntanyes del món i desprès de desaparegudes queda ben palès el seu rastre. Les típiques valles en U, els circs glacials escampats per tota la serralada, les antigues morrenes, i no tan antigues com les que han deixat enrere les dels Pirineus després de l'avançada de l'anomenada petita edat de gel entre els segle XII i finals del segle XIX.  Las glaceres posseeixen una força primigènia, modeladora, demiúrgica i per això ens fascinen.  Hi ha testimonis fotogràfics que fan estremir en comparar les exigües restes d'avui dia. Des de finals del XIX es calcula que s'ha perdut el 95% de l'extensió del gel glacial als Pirineus. I això es pot observar en la mesura humana, potser una cosa inèdita i gens comparable amb les glaciacions pre-històriques que han llaurat el Pirineu.  Fa uns anys vaig passar pel davant de la gelera del Taillon. Tècnicament parlant encara ho és, però es podia resseguir perfectament la ràpida retirada, ara ja només uns pocs centenars de metres arrecerats al peu del cingle, i tros de gel esporuguit que ha deixat depositats al terra els blocs de roca que es desplaçaven sobre el seu llom. Com bagatges  abandonats per una corredissa de gent esvalotada. Els blocs enormes, anomenats bulders, que es troben abandonats enmig de valls o en antigues zones polars tenen aquest origen. Serem, la nostra generació, espectadors estupefactes de la fi d'una edat geològica.

 El glaç i el desglaç, l'avenç i el retrocés de les glaceres era un fet natural, en el sentit que l'home no hi tenia res a veure. Costa de creure fins on han arribat. Jo m'entretinc, quan sóc a la muntanya, de resseguir el seu antic rastre, l'emprempta mil mil·lenària de la seva acció. Fins i tot en els massisos muntanyosos del centre del Sahara hi ha vestigis de glaciacions. Al circ de Gavarnie es poden apreciar perfectament els antics circs on naixien les glaceres de les quatre glaciacions de l'era quaternària. Ara, com arreu, només hi ha quatre exigües geleres penjades en els llocs més ombrívols i alçats que es confonen amb una simple congesta. 

Hi ha gent, obsedida pel fenòmen, que cartografia, ressegueix, estudia tots aquestes glaceres agòniques, els gels immòbils en que es converteixen en la fase final en geleres, quan només és glaça estàtic, la congesta que pot sobreviure any rere any i fins i tot declarar-ne la desaparició. Sembla una activitat desesperada. Avui per avui, aquest procés d'extinció té un aire malaltís.  No és natural que en la vida humana siguem testimonis de la fi d'una edat. Es retiren amb tanta rapidesa que deixen ben lluny una evident morrena i la roca esgarrapada, lluent, que el íquen i la intempèreie no han tingut ni temps d'acolorir i els blocs encara estan desbastats, inestables i astorats. I el gel esdevé una llàmina bruta i grisa quasi sense moviment. Provoca una certa commiseració, com si una bèstia mítica expirés a poc a poc i no poguéssim fer res excepte certificar-ne la mort.