El text i el subtext: a propòsit del brot de Ebola

  El brot actual de malaltia d'Ebola al Congo és una de les situacions més complexes que pot afrontar un epidemiòleg. Per l'elevada letalitat de la malaltia, l'alarma social i sobretot el context on està ocorrent. Una zona inestable a nivell social i àmpliament dominada per guerrilles i grups pseudo-militars. I sobretot perquè costa molt d'aconseguir la complicitat de la comunitat, un requisit imprescindible per poder contenir-lo. I aquí és on m'ha cridat l'atenció un dels rumors que corren entre els habitants de les  zones afectades. Que el virus ha estat escampat, creat o inventat per les ONGs per poder fer negoci. A primer cop d'ull sembla una afirmació molt mal intencionada, però com tots els rumors o creences el que cal és aprofundir en el subtext, la motivació que hi ha al darrera d'una afirmació tan absurda però que té una elevada repercussió i dinamita les accions de contenció del brot. Les ONGs són percebudes com agents externs que viuen de la cooperació humanitària, i des d'un punt de vista de mercat els va bé tenir excuses que mobilitzin fons i puguin anar vivint. I d'aquí a afirmar que són elles les que escampen o inventen el virus hi ha només un pas. És a dir, el que està dient la població local és que no entenen la presència crònica de les ONGs i els seus expatriats que porten una vida a voltes regalada i sovint luxuriosa pels estàndards locals, se senten realitzats a costa del patiment local i en qualsevol moment poden tornar a casa seva gràcies al passaport que els ampari. I creen tota una xarxa d'interessos i fins i tot una mena d'indústria humanitària amb repercussions inesperades a nivell local: inflació dels preus de l'habitatge, segrest de personal qualificat local que manlleva del precari sector públic i una imatge a vegades poc edificant dles mateixos cooperants que viuen amb un nivell de vida i capacitat adquisitiva que mai més podran somniar als seus països d'origen. I sense esmentar els abusos latents o evidents que aquesta posició els pugui donar. En el seu cas extrem l'abús sexual que sovint queda emmascarat en forma de sexe transaccional que tota situació de poder i capacitat econòmica facilita. Sovint amb l'autoengany més o menys inconscient. 

 Per tant, seria massa simple titllar d'absurda o malaltissa aquesta enraonia. Té una base real que cal saber desxifrar i que explica perquè són tant persistents contra tota evidència contrària. 

 Una altra de les raons perquè una situació d'aquest tipus produiex aquestes explicacions, a vegades extravagants, és la recerca d'un marc lògic o explicatiu, d'un sentit que expliqui la calamitat. Crec que és una constant comuna a tota la humanitat, només que en certes regions queda molt més palès i fins i tot aquest sentit passa pel davant de l'utilitarisme, o d'una lògica racional. Jo explico sempre el mateix exemple. Fa uns anys estava en una reunió a la república Centreafricana i els assistents, tots funcionaris del ministeri, gent respectable, no deixaven d'agafar el mòbil i parlar com si no hi ahgués ningú d'una manera que aquí ens semblar molt molesta i francament irrespectuosa. Però ben aviat vaig caure que aquell comportament il·lògic que esbocinava contínuament la reunió responia al fet que per aquella gent, quan es troben a un conegut pel carrer no poden deixar d'aturar-se i preguntar-se com estan, com va la família, com van els afers. No fer-ho és una desconsideració radical, inconcebible. Res de fer-se el suec. Amb l'aparició dels telèfons mòbils només han traslladat a l'àmbit digital aquest comportament. No importa on siguin, amb qui siguin ni la trascendència del moment. Allò important és atendre la trucada de qui sigui. Allò que és inexcusable es mantenir el sentit primordial de les coses pel davant de la seva utilitat.

Quan vaig adonar-me com qui s'estavella de dalt d'una figuera d'aquesta lògica interna se'm va obrir tot un món, una finestra per on entendre tot d'una i interpretar tot de coses, incloses les asèptiques dades d'un estudi epidemiològic. O simplement posar-me en una posició més humil i assumir que havia de fer un esforç per canviar la manera de veure i interpretar els fets. No només el quant, com i on, sinó el perquè i el per a què que esdevé el cor de l'acció de tot humà. Només que en molts països això s'ha atrofiat i quan ressuscita es queden sense elements per omplir la intensa buidor que els habita. 

 Per això, el capitalisme desllorigat que s'imposa arreu del món, infestat en la seva base per un utilitarisme pur i dur, tendeix sempre a l'absurd. No té cap altra finalitat que ell mateix fins el punt que ens estem convertint en objectes inanimats del seu mateix propòsit, que el sistema creixi sense cap altre propòsit. I posaré un exemple que lliga tots els arguments que he exposat. Una de les derives més delirants del desmantellament de l'agència d'ajut humanitari, la USAID, dels Estats Units és que de fet es tracta de privatitzar aquest ajut, com un negoci qualsevol, que s'ofereix a canvi de tenir accés a unes matèries, una posició privilegiada en el mercat d'un país o el que sigui. No té cap més sentit que això, si d'això se'n pot dir sentit. Més aviat l'ha buidat asprament. I d'aquí a que un dia es comencin a apedregar els imponents vehicles de les agències humanitàries només hi ha un comprensible pas. 

Tornaran les obscures orenetes...

  És el començament del famós poema de Gustavo Adolfo Bécquer que tots vam memoritzar en els temps de l'escola. Però a ciutat, el que comunament s'identifica com una oreneta és de fet una falzia o un ballester. Són rares les orenetes. Necessiten un espai obert amb terra i aigua. Però es poden veure aletejant en els parcs i van proliferar especialment en la Barcelona pre-olímpica on abundven les terres remogudes i empantanegades. Avui, sortint de la piscina, he passat pel mig del Parc de l'Estació del Nord. L'havien envaït sense permís de ningú els gossos a qui els amos alliberen de les corretges i deixen campar. Però fa uns dies que l'espai central de parc està tancat per unes obres de millora de la vegetació i el sistema d'irrigació. I tot aquest espai estava solcat per falzies i algunes orenetes que volaven arran de terra per pescar insectes, ara que estan en l'apogeu del seu cicle reproductor. També trescaven pel terra tórtores, estornells, coloms, tudons i alguna insofrible cotorra. L'herba ha crescut selvàtica i la vida, quan no se la molesta, recupera el seu espai encara que sigui una minúscula pústula d'obres.

 Jo no puc amagar la irritació que em provoca l'explosió de gossos de companyia. És remarcable que a Barcelona hi hagi actualment més gossos censats que nens menors de catorze anys. Hi ha hagut una inquietant inversió no només quantitativa sinó també qualitativa. Cada vegada són més evidents els gestos d'afectivitat vers els nostres companys canins fins el punt que he arribat a confondre'm amb reaccions que em semblaven més naturals davant un nadó. Lligat amb aquesta deriva, em sorprèn la visceralitat amb la que es defensa el dret de qualsevol gos a ensenyar-me les dents, o abraonar-se sobre algú. La meva experiència és més aviat agra quan he provat de fer veure a l'amo en qüestió que no tinc perquè suportar l'espontaneïtat de la seva mascota. S'enfaden i fins i tot posen en qüestió la meva sensibilitat o assenyalen una manca de civisme. Entenc que senten atacat el vincle afectiu que han establert amb el ca, sinó no entenc tanta visceralitat. Ni que m'imposin de posar-me a la mateixa alçada que aquests animalons en termes de dignitat. Els tinc una animadversió que cada vegada em costa més de dissimular. El punt d'inflexió pel qual vaig abandonar ja fa uns quants anys l'olla de grills, per no dir sac de pus, que era l'antic twitter i ara la sinistre xarxa social X, és que vaig assenyalar que els gossos, igual que els gats, eren uns eficaços foragitadors de la fauna ornitològica. Es va posar en qüestió la meva capacitat d'educar els meus fills per part de gent dels que no en sabia res ni jo d'ells ni ells de mi. I em vaig sentir íntimament deshumanitzat en la mateixa mesura que s'humanitzen, per mi de forma mòrbida, la relació amb els gossos i que potser té l'arrel a la frustració inherent que tenen les complexes relacions humanes. I en aquest sentit reconec un punt de lògica. És molt senzill tenir algú sempre complaent i agraït, encara que sigui un ésser bàsicament instintiu.

Contemplo amb satisfacció l'esplanada per on voltegen falzies, orenetes i estornells. Potser perquè quan les deixem en pau i els retornem encara que sigui en un espai i un temps petits i limitats, ens recorden una mica millor el lloc que li correspon a cada cosa.

Berlin 1945

  Rellegeixo la crònica d'Anthony Beervor sobre els darrers mesos de la Segona Guerra Mundial a Europa, és a dir la caiguda final d'alemanya i de Berlín. Aquesta vegada en la seva versió en castellà. Ho havia fet en anglès i trobo que la traducció és una mica deficient. No falten les frases que no acaben d'estar ben construïdes o fins i tot són confoses. Al marge d'aquesta apreciació, el llibre és un compendi d'horrors que fan impossible que es pugui llegir amb indiferència. Com a crònica militar, plena de fets i conteses, és captivador. Des d'un punt de vista humà, tant de sofriment, odi, crueltat és inassumible. Esborronador. Confirma allò que ja sabíem. No existeix cap guerra gloriosa, no hi ha cap vencedor, només vençuts de diferents categories. No crec que batallar ennobleixi a ningú. I això encara és més hiperbòlic des que les guerres es van mecanitzar, industrialitzar. Des que es podien matar els individus per dotzenes, centenars i ser trinxats amb indiferència. Un dels aspectes més apocalíptics d'aquesta crònica és l'onada de violacions massives que van patir les dones alemanyes quan l'Exèrcit Roig va entrar en el seu territori. Especialment esgarrifós va ser a Prússia Oriental, actualment desapareguda en desplaçar-se la frontera de Polònia cap a l'Oest després de la contesa. A més de tot el patiment general dels civils que fugien en condicions atroces i el xoc despitat dels exèrcits. Es va enfonsar deliberadament un vaixell que transportava més de set-mil refugiats, torpedinat per un submarí soviètic. Quasi tots es van ofegar. Allò del Titànic va ser més aviat ridícul si ho comparem. Al comandant del submarí el van declarar Heroi de la Unió Soviètica. 

El llibre deixa ben palès que aquesta barbàrie no es justificava per una, fins un cert punt comprensible, set de venjança per les malvestats comeses per l'exèrcit alemany i les SS durant la seva invasió. Va ser una atrocitat contínua, també manquen les paraules per definir-ho i només la pel·lícula Come and see de Elem Klimov ha esta capaç de reflectir-ho amb prou cruesa. Les dones russes alliberades, i les polaques, també van ser víctimes. No era pura revenja, sinó l'alliberament d'un instint que se sentia plenament justificat en un context de putrefacció moral absoluta que portava a la dissolució de qualsevol límit. La guerra com a gran corruptora.

 En tots els fronts van ocórrer aquest tipus de barbaritats, els Nord-Americans no n'estaven exclosos, encara que les dimensions van ser molt més modestes. La norma general, però, és d'obviar-ho o tapar-ho eufemísticament o enterrar-ho sota l'èxit i la noble causa que motivava la lluita. 

En tot cas, és perilló de ser llegir amb una mínima sensibilitat. Si el lector prova d'empatitzar amb el sofriment descrit per cadascun dels testimonis que s'esmenten no pot fer res més que tancar-lo al cap de poques pàgines i posar-se a plorar. Potser per sobreviure, una cosa que ens obliguem a oblidar per poder tolerar tot aquest horror, i l'horror actual en tants llocs del món, és la consciència que cada persona en la seva individualitat que el pateix, comparteix la mateixa naturalesa que nosaltres. Respira, té il·lusions, capacitats, té mare i pare, éssers estimats i per tant no ens pot deixar de sotragar que tot d'una desaparegui sota una bomba, un edifici que s'ensorra, una bala, enforcat, afussellat, trinxat, violada múltiples vegades o morir de fred amb el seu fill en braços. Tant si va ocórrer fa vuitanta anys com si passa ara.  Si es fa aquest pas o bé es tanca el llibre, ens tornem bojos nosaltres mateixos o esdevenim pacifistes contumaços.

 

No només el roser floreix

  El meu balcó s'està poblant de plantes tot i que empresonades en testos de ceràmica i plàstic. Entre elles un roser comprat el Sant Jordi de l'any passat. És l'única manera de tenir una rosa autòctona. El 99% provenen de sòrdids hivernacles d'Equador conreades sota condicions de quasi-esclavisme. I majoritàriament per dones a les que no se'ls apareixerà cap Sant Jordi amb llança i armadura, ni que sigui simbòlica, per alliberar-les d'aquesta servitud. 

El meu roser sembla adormit però de tant en tant hi neix brot inesperat que fressa corrents. Observo amb les branquetes espinoses (un roser no deixa de ser un vulgar esbarzer) i detecto els petits borrons, verd tendre, que anuncien  l'esqueix i, molt probablement, una nova flor. És increïble que dins d'aquell brot petitíssim ja es prefiguri l'inversemblant geometria, el color i l'olor de la futura rosa. I encara em sembla més inversemblant la misteriosa lògica que dona tot d'una l'ordre perquè el petit botó s'esfilagar-s'hi amb una rapidesa inesperada i s'enfili en pocs dies, llenci quatre fulles tendres i en la seva punta es dibuixi ja el capoll tancat que anirà madurant, esclatarà a poc a poc vermell que vol esclatar i s'obrirà en un procés d'un parell de dies fins esbatanar-se gloriosament. Vist així en perspectiva còsmica, i perdoneu la hipèrbole, la vida és un prodigi que si se sap contemplar només pot portar a la reverència i a conservar-la. Tot és massa excepcional com per maltractar-ho.  Tot passa amb una fugissera bellesa que ha de morir per donar lloc a nous brots.

Per aquesta època floreix també, de forma abrupta i massiva, la Tipa blanca, un arbre exòti que pobla tota la llargària de l'avinguda Bogatell. Abans que es percebi la floració ja cauen els pètals i els pistils fins que en pocs dies el terra és una catifa groga, un preludi de les de Corpus però sense filigranes. Fins i tot el trepig del ferm és flonjo i l'atmosfera s'amara d'una lleu sentor dolça i humida com si les flors tinguin pressa per deixar-se caure abans de marcir-se. La llum filtrada pel verd de les copes crea una atmosfera fresca però alhora càlida als ulls, amb un mosaic canviant de verd, groc i ombres segons es filtri la llum directa per un lloc o un altre. A primera hora de la tarda, en plena primavera moribunda, el passeig pren una atomosfera càlida i aquosa, com si estiguéssim dins una peixera de grocs relleixos i verds atordits. Les flors es desprenen com flocs d'or. Una estranya, persistent i silenciosa nevada. Vista en perspectiva i si s'hi passa abans no ho hagi escombrat una brigada municipal ni gaires vianants a primera hora del matí, l'avinguda és una homogènia estesa de pètals, quasi daurada després que les flors s'hagina anat desprenent durant tota la nit en la fosca. Recorda una espontània catifa de Corpus o un mandala tibetà, condemnats també a ser efímers quan passi la brigada de neteja que les escombrarà sense més consideracions. I per la nit, tornaran a cobrir el terra. Aquest exhuberant procés de floració de la Tipa blanca m'ha acompanyat tots aquests darres anys, marcant el pas de l'estació, dels anys i dels cursos en que he acompanyat els meus fills a l'escola Bogatell. Ho he associat amb tot aquest temps compartit amb ells. Ha estat l'espai privilegiat per parlar, acompanyar-nos i fins i tot fer-ne un interludi de plàcida felicitat. Potser sí que ha estat allò de més autèntic que mai hauré fet. Serà el darrer curs, però continuaré baixant a l'avinguda Bogatell mentre pugui per contemplar la catifa de flors grogues que, a diferència de les roses, tenen un estranya pressa per desempallegar-se de l'arbre quan encara estan turgents. Trobaré a faltar els nens. Tot ha de passar i morir per a que neixin noves flors.  Cal que neixin flors a cada instant. 

El món d'abans d'ahir

  Perdoneu que hagi estrafet el títol del llibre de memòries de Stefan Zweig, El món d'ahir, la segona meravellosa adquisició per Sant Jordi junt amb La Ruta Blava de Josep Maria de Sagarra que ja vaig glossar. Me l'he empassat amb goluderia. No podia ser altrament. Tot llegint-lo he tingut ben bé la impressió que en la humanitat hi ha una petita colla d'escollits que no només els toca viure una època fascinant (encara que pugui ser tèrbola i molt soferta), sinó que estiguin destinats a ser-ne testimonis privilegiats i llegar-lo no com a simples notaris , sinó com a protagonistes que en deixen constància no només dels fets sinó de l'esperit de l'època com un llegat immarcescible. Això és el que fa Stefan Zweig recorrent la seva primera joventut sota l'ègida del vell imperi Austro-Húngar i la nissaga dels Habsburg, fins topar amb amargor amb la Primera Guerra Mundial i la primera dissolució del seu món, el feliç interludi fins l'ascens de Hitler i la Segona Guerra Mundial que significa l'esbocinament absolut de tot allò en què creia i que sustentava la seva existència, inclosa la seva obra literària. Pel camí va ser testimoni i sovint amic directe de tota una generació impressionant de creadors i artistes que també van presenciar tot aquell col·lapse. Al Stefan Zweig li va resultar insuportable i no va poder superar la mort del seu idealisme, la seva fe en la humanitat i les seves capacitats creadores, fins suicidar-se poc després d'acabar el llibre en el seu exili al Brasil, l'any 1943. És des d'aquesta perspectiva que l'escriu i per tant està tot amarat per una atònita desesperança. Fins i tot incrèdula de com la vida l'havia portat a presenciar i patir fins el fons de l'ànima dues hecatombes consecutives de la seva estimada i cosmopolita idea d'Europa. Només per deixar pas a l'aniquilació mútua a través d'unes guerres tan absurdes com malvades. 

 No sé si dir-ne privilegi que pogués viure i contar tot això. El seu suïcidi és prou concloent. Però ara vull creure que va ser precipitat. Era prou jove aleshores com per haver pogut sobreviure una vintena d'anys més i aleshores hauria estat testimoni del naixement d'una concepció d'Europa amb la que segurament s'hauria reconciliat. Allò que no va poder ser després de la primera Guerra Mundial va succeir després de la segona. Es va fer cas a la saviesa d'aquells dirigents dels Estats Units,  tan enyorada ara, com Wilson que va proposar una entesa entre nacions i un tracte humà i constructiu als vençuts de la primera Guerra Mundial però que els arrogants dirigents Europeus, que només varen saber llegir la història amb els antics manuals, van igonrar. Després de la Segona conflagració sí que es va seguir el criteri de generositat i visió de futur, també empès per uns dirigents d'una talla que ara fa vergonya de comparar amb ningú (Gaspieri, Adenauer, Schumann i els presidents Nord-americans de torn) que van obrir una era de progrés i optimisme. 

Stefan Zweig ens va privar precipitadament de la seva mirada culta, sensible i sagaç, de la perspectiva que li havia donat ja tota aquesta transició. I em planyo, després d'haver engolit El mon d'Ahir de quina interesantíssima visió no ens hauria donat de la segona post-guerra i havent tancat així un cicle virtuós com a testimoni i com a creador literari. 

I encara més, però això ja és història ficció, m'interessaria sobremanera que encara pogués posar la seva mirada sobre els temps que ens ha tocat de viure. Com a jueau,  què pensaria de la deriva final del sionisme? En el llibre deixa traspuar un sionisme de tall idealista, nascut de l'impacte que li va provocar la coneixença del seu fundador, Theodor Herlz. De la política internacional practicada pels Estats Units en forma de gangsterisme no hauria callat ni acceptat de forma tàcita tanta manca d'escrúpols i barroerisme perfectament comparable al preludi de la Segona Guerra Mundial. I temo també que els pobres ignorants que diuen governar-nos ni tan sols els preocupa la mirada estupurosa  i alarmada que des de la seva eternitat, o des dels seus llibres, ens està llençant. 

De totes maneres, només puc agrair que hagin existit aquests personatges capaços de planar per sempre sobre la nostra consciència i ajudar-nos a fer més comprensible i distant el disbarat i l'estultícia  on habitem.   

Col·lapse

  La setmana passada vaig assistir a la presentació del programa 2026-2027 del Teatre Nacional de Catalunya. No comentaré res del contingut, a part d'un lleuger tuf de cofoïsme totalment subjectiu sobre la intrèpida oferta cultural que el nostre país ofereix. Després es va convidar als assistents que quasi omplíem la sala gran del TNC a un piscolabis a l'ample vestíbul envitrallat del teatre. Una copa de cava, vi o aigua, i unes safates de pizza, truita de patates amb aires de "nouvelle cuisine", croquetes i pedaços d'esponjosa pizza que servien quatre cambres que sortien de la cuina esquivant comensals. Perquè així que n'apareixia un es creava un remolí somort de braços i cossos i fins i tot alguna corredissa per encalçar-lo i emportar-se un bocí de les menges que oferien. L'espectacle era fins un cert punt contingut pel decòrum, però no deixava de cridar l'atenció que entre la munió de lletraferits i amants de la cultura es generés un ansiós rebombori que traspuava un individualisme menys pregon i presentable del que ens podria semblar. Aquest lleuger i extemporani tumult cada vegada que sortia un cambrer bonhomiós i, en contrast, comprensiu, es va anar apaivagant a mesura que marxava el públic però no cessaven de sortir els canapés i les pizzes. És a dir, quan es calmava la íntima ansietat de quedar-se d'un mos gratuït a expenses de perdre un tros de petita, humil, potser supèrflua, dignitat. 

 No és que passés res gaire rellevant, però tot plegat em va fer recordar la petita o gran bèstia que tenim amagada en els racons menys reconeixibles del nostre esperit que es deixa flairar quan se li dona l'oportunitat. És a dir, com no en som prou conscients, aquestes parts més o menys vergonyoses, obscures o fins i tot les més nobles i autèntiques en tots els sentits (el positiu i el negatiu), només es donen a conèixer en circumstàncies extremes. No sabràs mai qui serà capaç de trair-te fins que les circumstàncies el convidin a fer-ho. Tant si és per supervivència com per pura oportunitat maliciosa. Ni qui romandrà al teu costat buscant-te un lloc en un bot salvavides en un vaixell que s'enfonsa.  Així no m'és excepcional i sé de què parlo, que a vegades he tingut l'ensurt, i la profunda decepció, de reconèixer un estrany a algú que creia conèixer i fins i tot apreciar. Aleshores la reconciliació esdevé especialment feixuga. I no m'excloc que jo mateix haig produit la mateixa reacció. Com deia Pascal, som àngels i bèsties alhora, tot i que temo que la bèstia té tendència sa ortir amb molta  més facilitat.

 La facècia del TNC m'ha fet recordar episodis històrics que he llegit en què la situació d'extrem perill o fretura empeny tota una població al col·lapse moral més absolut. Les cròniques de la pesta negra a Europa expliquen com un fet habitual que les poblacions abocades a la desesperació derivessin de l'instint de fugida, ja percebut com a inútil, a la disbauxa bacanal i la deixadesa més absoluta per qualsevol consideració del pròxim. El mateix fenòmen es va donar en els darrers estertors del III Reich, al Berlín assetjat per les tropes soviètiques. I les mateixes tropes soviètiques, i tots els cossos armats de tots els bàndols, es van desfermar en una orgia d'abusos i violacions per allí on passaven. Quan tota restricció s'esvaïa i la proximitat del perill i la mort sotja de prop s'esdevé allò impensable.

Imagino ara els milers, milions de secrets vergonyosos que van quedar enterrats en el més profund silenci i secretisme un cop passada la contesa. El silenci dels nostres avis i besavis que han viscut una guerra, una cosa sorprenentment habitual, pot obeir no només a un record dolorós sinó també a fets inconfessables dels quals se n'ha estat testimoni, protagonista o víctima. 

Per això mateix, la por en tots els seus graus, des de la simple percepció que no em quedi sense un bocí d'ufanosa pizza fins perdre la pròpia vida, és el motor més eficaç per controlar una societat o col·lapsar-la. I la desesperança, una tònica habitual dels nostres dies, no deixa de ser-ne una versió somorta, larvada i insidiosa. 

La ruta blava

  Estic llegint el dietari de Josep Maria de Sagarra del seu viatge a la Polinèsia francesa. És una narració que sempre m'ha cridat l'atenció i que vaig engrapar, com qui salta sobre una sucosa presa, en una llibreria especialitzada en temes nàutics. Sagarra i el tròpic és un contrast prometedor. I que va ser provocat pels avatars de la història. El Josep Maria de Sagarra l'esclat de la Guerra Civil el va sorprendre a Barcelona. De primeres es creia immune atesa la seva popularitat com a dramaturg, inclòs entre classes populars. I va aprofitar la seva posició per protegir i ajudar a fugir alguns clergues i monges de l'ira descontrolada de les bandes anarquistes. Fins que va veure que ell mateix perillava pel seu perfil de burgès i catòlic. Un dirigent anarquista, que no podia controlar els seus, va donar-li un salconduït a ell i la seva promesa i va fugir a França on es varen casar. Francesc Cambó els va sostenir econòmicament com va fer amb molts exiliats prominents i els va pagar un viatge de noces sense data de tornada a la Polinèsia. Es varen embarcar a Marsella el desembre del 1936, van creuar el Mediterrani, l'Atlàntic, el Canal de Panamà, l'immens Pacífic i a finals de Gener o principis de febrer del 1937 desembarcaren a Tahití. La ruta blava és el dietari d'aquest viatge que no va ser publicat en la versió original fins després de la mort de Sagarra, el 1964. Es tracta d'un experiment literari ben curiós. Un escriptor d'allò més nostrat encara amb regust de renaixença enviat a les antípodes no només geogràfiques on escriu les seves impressions. 

Tres coses m'estan captivant, o cridant l'atenció, d'aquest llibre que encara no he finalitzat. La primera és el meravellós domini i riquesa del llenguatge de Sagarra. Allí on nosaltres diríem que hi ha una platja i un cocoter ell desplega la seva capacitat descriptiva per trobar nous matisos, evocacions i reflexions que fan que la realitat es multipliqui, mostri nous replecs o els suggereixi i prengui una riquesa inesperada. Cada plana que passi és com si m'espurnegessin les frases. M'ha fet recordar una observació de Josep Maria Espinás, que el va tractar, que el Sagarra parlava tal com escrivia. No hi havia dissociació. I fa bona la dita de Wittgenstein que els límits del meu món són els límits del meu llenguatge (o a la inversa). Amb raó Josep Pla que tenia l'ambició de passar a la història de la Literatura Catalana com el seu millor prosista, es planyia que Sagarra segurament el superava després de llegir-ne les seves memòries (el proper llibre que em deleixo per llegir). La descripció del pas pel Canal de Panamà o les arribades als diferents ports no té parió. 

 El segon aspecte és que no fa cap menció de la tragèdia en la que s'estava enfonsant el seu (el nostre) país. Només a les acaballes del llibre ho esmenta tot parlant amb un missioner però sense fer cap consideració. No crec que fos per ignorància. Sabia molt bé perquè havia fugir de Catalunya. És una mena  d'elipsi biogràfica. L'autor es passeja sota les lluminosistats tropicals, els mars d'atzur, les sorres nacarades i el verds lluents de les palmeres i boscúries polinèsies, descrivint les ferums de les goletes i consideracions sobre les poblacions i personatges amb que topa, posant mots i adjectius arreu aliè a l'horror de la Guerra Civil.  Si no es coneix aquesta circumstància, no resulta xocant. Potser només volia ignorar tanta insensatesa. O se sentia incapaç de posar-li mots. 

Un darrer aspecte és la posició mateixa de l'escriptor respecte al que observa. Tinc tota la impressió que no s'hagi mogut del país d'origen com si estigués observant tot allò des d'un ull de bou. No mostra cap desig de fer arrel aquí i en tot moment posa la mateixa mirada que si estigués observant un paisatge de l'Alt Empordà. L'efecte és una mica astorant, perquè enlloc de pinedes o suredes hi ha cocoters i atol·lons. I en aquest sentit desplega un remarcable to de condescendència i fins i tot en alguns moments de classisme que pels cànons actuals podria ser qualificat de racisme. Arriba a ser una xic desagradable en la descripció desassossegada dels xinesos que mercadegen per aquestes illes i pels mateixos polinesis. Tot plegat dona la impressió d'un observador volgudament arrelat al seu lloc d'origen sense cap pretensió de deixar els seus ossos en aquests indrets. Més aviat de fugir-ne.

 La darrera consideració que m'agradaria fer és que no em cal arribar al final  d'aquest meravellós llibre per arribar a la conclusió que no hi ha actualment ningú en el panorama literari català que ni tan sols faci ombra a la prosa del Sagarra. I fins i tot em sembla impossible que pugui sorgir algú així, malgrat que s'escriu i es publica més que mai. Imagino encara que els mots que ell anava escampant, llibreta en mà, pit pelut, amb un pareo lligat a la cintura que amb prou feines li podia contenir la panxada, que encara dansen entre els cocoters i volen sobre les aigües someres dels atol·lons

 Llegiu-lo, llegiu-lo, estic segur que em donareu la raó.