Verd i més verd

  Aquest cap de setmana, no cal que ningú em pregunti per quin estrany atzar, m'he allotjat en un mas situat just en la collada que baixa cap a Cadaqués, al bell mig del parc natural del Cap de Creus. Catalunya té aquesta curiosa asimetria: els dos sortints més evidents, al Nord i al Sud, representen paisatges d'un contrast evident. Al Cap de Creus, els darrers estreps del Pirineu axial, la roca més antiga i soferta sorgida les profunditats batolítiques de l'escorça terrestre, s'enfonsa com una urpa de roca torturada en el mar. Vist des de l'alçada del Turó dels Bufadors, sembla la cua d'un drac megalític emergint del mar. O el seu cap enfonsant-s'hi ribetejat per un sòcol d'escuma. A l'altre extrem el Delta de l'Ebre és  una planura sorrenca,  humida, solcada d'apacibles estanys i canals  que jau resignada a ser engolida pel mar.

 Em vaig llevar ben d'hora pel matí i em vaig seure en una cadira sobre la magnífica balconada de la masia, rodejada d'una catifa d'herba arrossada pel rou. El sol es llevava pel costat del mar, i començava a navegar per una estreta franja neta entre l'horitzó i la línia de núvols que encapotava el cel. En aquest interludi, va il·luminar la sera de Saverdera, on s'arreça el Monestir de Sant Pere de Rodes. Des de la meva perspectiva, invisible als meus ulls però amb l'antiga màgia amb que abans se sabien disposar les construccions humanes. Certament, els monjos sempre han estat inspirats en aquest sentit. La llum del sol, transparent i neta, acaronava la pell verda de la muntanya. No està poblada de boscos ni grans arbres. És un continuum de matollar que s'arrapa a les pedres i succiona a poc a poc la terra per créixer i encatifar-la, persistent contra l'embat del vent i els oratges del mar. La roca està massa a la superfície per sostenir res més. Però tot i així el paisatge és un mantell verd, un verd fosc amb un tint blau marí que només sembla néixer prop del mar. El mateix color resplendent de les copes dels pocs pins que encara costegen la Costa Brava i que no es troben terra endins. 

 Mentre Saverdera s'encenia (un plàcid incendi), un lleuger vent ha acaronat l'herba, encara amb perles d'aigua a la seva punta. Les plantes han tremolat, com si els recorregués un calfred. Els pàmpols de les vinyes que m'envoltaven, cansades després de la verema,  també s'han estremit i un estol de pardals ha sortit del no res amb una piuladissa per anar a arrecerar-se a un fosca olivera que encara estava a l'ombre. Tot seguit, el sol s'ha amagat, com una posta a la inversa, darrera la franja de núvols i l'encanteri s'ha esvaït. El verd s'ha apagat i enfosquit i la muntanya ha pres un aire osc i sorrut. Però jo m'he quedat palplantat una estona, encara sotmès a aquest encanteri provant, desesperadament, que no s'esvaís. 

El retorn de la foca monjo

  Hi ha un retrat que ara ens sembla obscè del darrer exemplar reproductor de foca monjo de les nostres costes (Monachus monachus, l'única foca endèmica del Mediterrani), abatut a trets a l'illa de Menorca a mitjans anys 50. Està ajaguda sobre una taula amb tres pescadors, un d'ells agombolant un infant, amb posat triomfal. La bèstia fa respecte, sembla majestuosament adormida, però el fet és que des d'aleshores pels nostres encontorns no se n'ha vist mai més cap. 

 Era una espècie abundant fa poc més d'un segle. Fa temps vaig llegir en una vella crònica  de la Vanguardia datada la primera dècada del segle XX que els Guàrdies Civils foragitaven les foques de la platja de la Barceloneta a cops de fussell, sembla que complint ordres.  Perquè hi havia la creença que exhaurien els recursos marins. Ens sembla  un testimoni inversemblant ara, però vaig tenir un tast del que podia ser en aquella època la nostra mar quan vaig estar a Escòcia i era fins i tot vulgar veure les foques (no pas la nostra espècie mediterrània), campar indolents entre els molls de pesca de Inverness. Però els pescadors del nostre país sembla que les odiaven i van ser protagonistes actius del seu extermini perquè tenien el costum de posar el morro dins les nanses de pesca. No podem blasmar-los de la manca de consciència ecològica. Precisament l'existència d'animals en la cúspide de la piràmide alimentària és un indicador de salut d'un ecosistema i, paradoxalment, el seu extermini pot provocar exactament el contrari, el seu empobriment i col·lapse. La mateixa història va passar amb l'ós, el llop, el linx en el nostre país. La plaga de senglars i conills no n'és indiferent. 

 La foca monjo se la coneixia com el Vell marí, cosa que fa suposar que se li havia tingut una certa simpatia, i també com a Llop de mar, que sí suggereix una certa animadversió. La costa catalana està sembrada de topònims que recorden la seva presència, llocs on deuria criar i on estaven establides colònies que podien ser molt nombroses: El cau del Llop, la platja del Llop, la Cova del Llop....Encara més remotament se la cita en l'Odissea i de ben segur que estan darrera les llegendes de les sirenes. Avui mateix hi he topat en un fragment en què Menelau, que no pot sortir d'una illa prop les costes Egípcies, es disfressa de foca i es camufla entre el corifeu d'aquests mamífers que acompanyen el déu Proteu, a qui s'anomena el Vell del mar, podem suposar que personificació de la foca monjo,  per encalçar-lo. Fins i tot descriu amb un realisme gens heroic la pudor que feia la pell d'aquests animals amb que es varen envolcallar i  que van solucionar amb un cataplasma d'ambrosia entaforat el nas proporcionat per la nimfa Idotea.  

 Avui dia no estem per mixtificacions. D'aquest esplèndid passat, una mar rica i plena de misteris,  nomes queda una darrera colònia populosa que queda està en un remot cap del Sahara Occidental en la frontera amb Mauritània,  on viuen uns 200 exemplars. I a part d'aquests, queden un grapat d'individus que es mouen entre les illes gregues, la costa de Turquia i s'endinsen per l'Atlàntic fins tocar Madeira. En total uns 600 que es belluguen de forma erràtica fins deixar-se veure recentment a les Illes Balears.  Les noves tècniques de seguiment mitjançant la detecció de DNA ambiental demostren que són visitants habituals, però molt discrets. Crec que també ho havia deixat escrit per aquí, un dels drames del col·lapse ecològic, de la desaparició d'espècies i l'empobriment del medi ambient és que perdem la referència del que havia estat el nostre entorn. Un món poblat de paneroles i coloms roquers ens semblarà normal. És per això que els parcs naturals són importants, per recordar que no eren l'excepció, sinó la regla. I fins sembla que hi ha una iniciativa seriosa per introduir la foca monjo al Cap de Creus. Però això també susciten un debat interessant, fins quin punt fem que aquestes espècies que vam eliminar amb tanta eficàcia, ara depenen de la nostra tutel·la per sobreviure. 

Sobre la responsabilitat personal

  Crec ja haver escrit alguna cosa al respecte, però hi torno empès per l'actualitat rabiosa del problema d'accés a l'habitatge. Així planerament, sembla que hi ha dues formes d'afrontar el problema. Un és a través de la liberalitzacio del sector que, segons en conclouen els ideòlegs, provocarà un dinamisme espontani del mercat que es traduirà en una oferta adequada d'habitatges i, per les lleis divines del mercat, en una baixada de preus que els ferà alhora accessibles. La segona opció és la regularització, l'intervencionisme del mercat per limitar per llei els preus abusius, penar l'utilització de les propietats per un ús que no sgui el de donar residència permanent i invertir en la construcció d'habitatge públic i protegit i per tant fora de l'encalç de les lleis de la demanda i l'oferta. Es vol aconseguir el mateix resultat, augmentar l'oferta i alhora abaixar-ne el preu. Entre ambdós pols hi ha molts matisos i gradacions, discussions tècniques i interessos més o menys amagats, però allò que tenen en comú és que el·lideixen qualsevol responsabilitat individual. No esperem mai que, espontàniament, tots els ciutadans convinguin de retornar a les cases, pisos i apartaments l'antiga acepció de llar, un lloc sagrat que no pot estar subjecte al mercadeig degradant. En altres paraules, que els propietaris decidissin, així, de forma espontània  posar a lloguer un pis a 800 euros, encara que el mercat els digui que en pot valdre 1500. I que aquesta actitud fos reconeguda com a virtuosa. És un pensament utòpic, ho sé, però no irreal. Els antropòlegs poden descriure moltes pràctiques dels anomenats pobles indígenes basades en aquesta lògica, on el reconeixement social, l'acceptació de la comunitat, l'assumpció de certs tabús que poden ser difícils de desxifrar a simple vista promouen o impedeix actituds i pràctiques que posen en perill el col·lectiu. Recordo que entre els Boiximans ja practicaven l'ostracisme molt abans que els grecs atenencs li donessin un aire formal per exorcitzar qualsevol líder autocràtic o tirania.  El nostre sistema, que oscil·la entre al capitalisme i el socialisme més o menys desdibuixat, exclou d'entrada la possibilitat d'un canvia global basat en  la iniciativa individual. Considera que tots som individus empesos per afanys més o menys egoïstes o individualistes que cal aprofitar, o modular i regular. O bé mitjançant una lògica utilitarista que acabi beneficiant la societat (com seria la teoria que com més gent rica i més rica sigui, aquesta riquesa devessarà en la resta de ciutadans amb menys sort), o bé limitant aquestes inclinacions mitjançant lleis i regulacions per aconduir-les cap el bé comú. No hi ha en cap dels dos casos cap reflexió en termes de moral o justícia individual. 

 A mi m'agrada recuperar la idea que ja havia llençat per aquí que posar preu a les coses en modifica el valor, basat en la vàlua intangible que representa, en aquest cas, una llar: un lloc on arrelar, fer créixer un projecte vital i teixir comunitat. Quan l'habitatge es va convertir en un valor subjecte a especulació la vàrem cagar tots plegats. I va ser una decisió política del primer govern Aznarià en liberalitzar el preu del sòl i va capgirar el concepte de llar. No érem conscients cap on ens duria aquesta voràgine. Al voltant d'aquest trànsit meliflu s'ha entreteixit tot un sistema del qual en som més o menys còmplices. Per exemple, quan parlem de fons voltor sembla que siguin carronyaires vinguts de no sé quin ferèstec país. Però molt probablement els nostres estalvis segurament beuen dels beneficis d'aquests fons que només fan que utilitzar-los per fer-los créixer en un bucle pervers, tal com implícitament els ho hem manat. Encara que sortim al carrer a protestar contra el desnonament de la Maricarmen. I que sigui socialment acceptable que ens poguem convertir en uns escanyapobres mentre la llei del mercat ho trobi acceptable. Si no escanyo jo, escanyarà un altre.  Si no sóc prou tanoca per no aprofitar els beneficis d'un pis turístic, perquè l'he de posar a disposició d'una societat que no m'ho agraïrà i fins potser em tractarà de tonto? Al final, tot plegat també té una conseqüència de desollorigament social en què ens explotem recelosament entre nosaltres, ens degradem.  Però sobretot perquè amputem el progrés, la perspectiva de futur digne dels qui han nascut o naixeran després de nosaltres que, temo, no parlaran gaire bé de nosaltres. He entomat aquesta expressió directament de l'Odissea d'Homer, on els personatges estan seriosament preocupats, i ocupats (de fet és el seu motiu per assetjar i finalment entrar a mata-i-degolla a Troia) per com passaran a la posteritat. Ara això ens importa un rave, el present i el benefici immediat és allò rellevant, i si no és així, se'ns fa molt difícil sortir del que avui dia es diu mainstream, o abans nedar contra corrent. Definitivament,  els que naixeran després de nosaltres no en parlaran gaire, si  és que en volen parlar. 

Enamorats del foc

  Un vespre de fa unes quantes setmanes em vaig quedar badocant  mirant un documental sobre la implosió d'un submiarí comercial que oferia un viatge selecte fins les despulles del Titànic. Per pujar a l'andròmina claustrofòbica calia pagar  mig milió de dòlars. Hi havia sis places comptant el capità, que era el mateix fundador de la insòlita companyia que oferia aquest selecte i estrambòtic destí turístic. La tripulació va ser esclafada en l'abisme oceànic, sembla que d'una manera instantània. O això es vol creure. El documental tractava de tota la cadena d'errors provocats per l'ambició humana que va dur a un viatge sense garanties i sense retorn. No aportava gran cosa, entrevistes enllaunades, imatges d'arxiu i esquemes i videos generats per intel·ligència artificial per un fet que jutjo en els extrems del tragicomisme. Però després dels anuncis va empalmar amb un altre documental inesperat però molt més interessant, tant en la factura tècnica com en el contingut fins el punt que si jo fos professor d'una escola audiovisual posar ambdós productes en paral·lel per exemplificar què és una bona producció i què una porqueria per fer perdre el temps. Aquest segon documental es titutla "Enamorats del foc", i tractava sobre la vida de la la Katia i en Maurice Kraff, una parella de vulcanòlegs francesos units pel seu amor als volcans. Més que amor, penso que era una fascinació insaciable. El documental es beneficia del fet que la principal tasca que feia aquesta curiosa parella era documentar amb fotografies i vídeos l'activitat en primera línia dels volcans actius. I quan esmento primera línia, em refereixo a endinsar-se dins la boca de cràters escumejants de foc i aproximar-se a rius de lava sobre superfícies ardents. El seu treball era conceptualment senzill. Quan sentien parlar d'una erupció o indicis d'aquesta erupció, es traslladaven a qualsevol racó del món i s'endinsaven tan endins de la bèstia com era possible. Manifestaven una autèntica indiferència davant la possibilitat de morir esclafats, carbonitzats o pulveritzats. Formava part de la seva professió, ho acceptaven i no podien imaginar una altra vida. Vivien d'aquest treball, de la feina divulgativa i científica i una mica d'aquesta aura temerària que es van crear. I certament, la visió del documental dona vertigen en no poques seqüències. No hi ha hagut mai ningú que s'hagi aproximat mai a un volcà en activitat, en plena erupció, com ells. A més, no es pot adduir que les imatges hagin estat preses amb l'ajut de la telescopia. Es veu clarament que només es podien obtenir de primera mà i a pocs metres d'on hi havia la surgència sulfurosa, el riu impetuós de lava o els esclats de pedra incandescent. En alguns punts semblen quasi enjogassats evitant ser encalçats per les bombes volcàniques, com quan varen plantar la tenda en el Anak Krakatau (literalment el Krakatoa petit o fill del Krakatoa) en plena erupció, el con volcànic emergit de la caldera que va deixar l'explosió del famós Krakatoa el 1883 que diuen que va enterbolir l'atmosfera uns quants anys. La pregunta que se'ls fa de forma reiterada és perquè. I la resposta mai deixa de ser clara. Com he dit, només s'explica per una fascinació insaciable que fa impossible imaginar-se una altra manera de vida que a més comparteixen amb una intensitat que els va portar a consumir-se, literalment, un al costat de l'altre. I això va succeir als peus del volcà Unzen de l'illa japonesa de Kyoshu (curiosament no lluny de Nagasaki on va caure la segona bomba atòmica, una altra catàstrofe gens natural) el 1991. Una allau piroclàstica els va engolir, volatilitzar, un al costat de l'altre mentre, sense cap mena de dubte, diletaven fins el darrer instant per captar aquest bàrbar fenòmen de pedres, pols i cendres incandescents que baixa bramulant d'una muntanya que s'esfondra. Em pregunto què es varen dir quan varen ser conscients que, en aquella ocasió, ja no se n'escaparien. Je t'aime? Adieu mon amour? Nous somnes fichus, ma chérie...es van sentir feliços en la imminent consumació final? O van tenir un rampell de desesperació. Ningú ho sabrà, no hi haurà mai testimonis.  Tot mirant el documental semblaria que aquella era la mort, la fi desitjada. La comunió definitiva, la sublimació total, sobretot física,  a l'estil Wagnerià però sense música, només el bramul tel·lúric i esborronador del volcà esfondrant-se. 

Glaceres

  Hi ha dos fenòmens geològics que susciten una particular fascinació. El primer són les erupcions volcàniques. El segon les glaceres. Probablement perquè, al marge de terratrèmols, són agents que podem observar en una escala humana, apreciar  com actuen i evolucionen. Particularment les erupcions volcàniques que poden ser sobtades i destructives i generen muntanyes en un temps abastable en una vida humana. Les glaceres són més pausades, encara que no estan exemptes d'exabruptes com el despreniment recent d'una llengua que ha provocat l'apocalíptica esllavissada al Nepal amb un nombre incomptable, mai s'arribarà a saber del cert, de víctimes. 

La primera vegada que vaig atansar-me a una glacera va ser al Massís de la Maladeta. Pujava amunt des de la Vall de Benasc. Veia enllà la massa de gel ombrívola penjada entre les roques, aïllada de qualsevol altra acumulació de neu (érem a mitjans d'estiu), que li donava un aire d'ésser vivent que pretenia avançar més enllà del límit de les neus perpètues. Vam arribar al seu front, un gruixut llenç de glaç pur, solitari i persistent, solcat de petits rierols que devessaven aigua cap a la vall. Les geleres s'expliquen per la particular física de l'aigua que s'acumula en forma de neu any rere any en la zona d'innivació perpètua, es compacta en un cicle de 6 o 7 anys en diferents capes per pressió i comença a circular de forma plàstica muntanya avall creant un parsimoniós i aparentment estàtic riu de glaç que pot atènyer quilòmetres enllà de la zona d'alimentació i centenars de metres de gruix en alguns casos. 

 Després ja vaig conèixer altres glaceres del Pirineu i fins les he creuades. La d'Ossoue al massís del Vignemale, l'única que encara es pot considerar que té una llengua, la del Mont Perdut, penjada en l'abisme com si hagués de lliscar-hi en qualsevol moment i on fins no fa molts anys encara es desprenien veritables seracs. Totes ridícules tan ridícules ni serien esmentades en una cartografia si les comparem amb els majestuosos rius de glaç dels Alps. I ja no esmento altres serralades més elevades o Groenlàdia. Entrar en el domini d'una glacera, encara que sigui quasi residual com les dels Pirineus infon un respecte quasi relgiós com si estiguéssim cavalcant el llom d'una bèstia mítica adormida, que de tant en tant grinyola, es somou, s'obre en forma d'insondables escletxes. I no tenen res d'adormides. La seva persistència ha llaurat el paisatge de quasi totes les muntanyes del món i desprès de desaparegudes queda ben palès el seu rastre. Les típiques valles en U, els circs glacials escampats per tota la serralada, les antigues morrenes, i no tan antigues com les que han deixat enrere les dels Pirineus després de l'avançada de l'anomenada petita edat de gel entre els segle XII i finals del segle XIX.  Las glaceres posseeixen una força primigènia, modeladora, demiúrgica i per això ens fascinen.  Hi ha testimonis fotogràfics que fan estremir en comparar les exigües restes d'avui dia. Des de finals del XIX es calcula que s'ha perdut el 95% de l'extensió del gel glacial als Pirineus. I això es pot observar en la mesura humana, potser una cosa inèdita i gens comparable amb les glaciacions pre-històriques que han llaurat el Pirineu.  Fa uns anys vaig passar pel davant de la gelera del Taillon. Tècnicament parlant encara ho és, però es podia resseguir perfectament la ràpida retirada, ara ja només uns pocs centenars de metres arrecerats al peu del cingle, i tros de gel esporuguit que ha deixat depositats al terra els blocs de roca que es desplaçaven sobre el seu llom. Com bagatges  abandonats per una corredissa de gent esvalotada. Els blocs enormes, anomenats bulders, que es troben abandonats enmig de valls o en antigues zones polars tenen aquest origen. Serem, la nostra generació, espectadors estupefactes de la fi d'una edat geològica.

 El glaç i el desglaç, l'avenç i el retrocés de les glaceres era un fet natural, en el sentit que l'home no hi tenia res a veure. Costa de creure fins on han arribat. Jo m'entretinc, quan sóc a la muntanya, de resseguir el seu antic rastre, l'emprempta mil mil·lenària de la seva acció. Fins i tot en els massisos muntanyosos del centre del Sahara hi ha vestigis de glaciacions. Al circ de Gavarnie es poden apreciar perfectament els antics circs on naixien les glaceres de les quatre glaciacions de l'era quaternària. Ara, com arreu, només hi ha quatre exigües geleres penjades en els llocs més ombrívols i alçats que es confonen amb una simple congesta. 

Hi ha gent, obsedida pel fenòmen, que cartografia, ressegueix, estudia tots aquestes glaceres agòniques, els gels immòbils en que es converteixen en la fase final en geleres, quan només és glaça estàtic, la congesta que pot sobreviure any rere any i fins i tot declarar-ne la desaparició. Sembla una activitat desesperada. Avui per avui, aquest procés d'extinció té un aire malaltís.  No és natural que en la vida humana siguem testimonis de la fi d'una edat. Es retiren amb tanta rapidesa que deixen ben lluny una evident morrena i la roca esgarrapada, lluent, que el íquen i la intempèreie no han tingut ni temps d'acolorir i els blocs encara estan desbastats, inestables i astorats. I el gel esdevé una llàmina bruta i grisa quasi sense moviment. Provoca una certa commiseració, com si una bèstia mítica expirés a poc a poc i no poguéssim fer res excepte certificar-ne la mort. 

Laura a la Ciutat dels Sants

  En una casa d'estiueig reposa una col·lecció bellament enquadernada de l'antologia de la novel·la catalana. Perfecta per una funció decorativa fins que cada any, quan hi arribo, escullo un dels llibres i el llegeixo. Aquí he descobert (reconec que em fa vergonya no haver-los llegit abans) La Plaça del Diamant de Mercè Rodoreda  i Solitud de Victor Català. I aquest estiu que avui sembla apagar-se amb les seves sufocants calors, Laura a la Ciutat dels Sants, de Miquel Llor. Fins ara pensava que la nostra Madame Bovary, l'arquetip creat per Flaubert, era la Mila de Solitud. La Colometa (el seu nom real és Natàlia, però només es revela a l'inici de l'obra de Rodoreda), té caràcter i personalitat pròpia que no la fa hereva de cap obra prèvia. I ara penso que la Mila també, l'antonomàsia del drama rural.  Ara crec que és la Laura de Miquel Llor on es fa més evident el llegat flaubertià. Però com tots els arquetips, es reencarnen en crostes originals que també els fan únics. I m'ha meravellat la riquesa descriptiva i la profunditat del llenguatge, poètic i eficaç, de Miquel Llor. I, de nou, m'he preguntat com he pogut ignorar una obra així tan de temps. En fi.

 Laura fa una viatge als inferns a partir del seu matrimoni amb un terratinent i benestant fadrí i hereu d'una ciutat que és fàcilment identificable amb Vic. La boira és, en sí mateix, un personatge que entela tot l'escrit i reflecteix l'estat d'esperit, el fat ineluctable que no es pot controlar quan puja, baixa, deixa lluir l'horitzó o ho amara tot sense que els protagonistes es puguin desprendre-se'n. Retrata amb vigoria una societat ordenada i pietosa però que és només cruel i despietada contra una noia de Barcelona amb un concepte ideal i idealista sobre l'amor i les persones. Persones que estan finalment més condicionades pels seus baixos instints disfressats de convencions tàcitament acceptades que deriven vers una hipocresia  assassina que respon amb decisió i violència psicològica contra qualsevol agressió a l'ordre establert com el que representa la Laura. L'obra és un paradigma de la diferència que hi ha en mostrar o explicar. I en alguns capítols jo vaig tenir la sensació de llegir un precursor de Stephen King, de tan terrible, tenebrós, absurd i claustrofòbic. Gent honorable, respectada i apacible, d'ordre i concert com el Tomàs, el marit de la Laura, i la cunyada, la inefable Teresa, esdevenen monstres sense que deixin de ser honorables i respectats per una societat que s'apunta al joc.  Jo mateix tenia una sensació d'ofec quan ho llegia. M'ha semblat molt innovadora, preludi del terror psicològic més modern i un meravellós exemple de com mostrar les ombres dels personatges. Al final, Miquel Llor juga amb la idea del comprensible suïcidi en una Laura que bandejada de tothom i perseguida per la mateixa boira passeja perduda i s'atansa a un pont desesperada. I com a lector ho estava esperant amb cert espant. Però no arriba a emular a la Bovary, com si la seva ploma dubtés i el mateix autor hagi tingut un deix de pietat per la seva filla literària i la salva amb una fugida de la boira i de La Ciutat dels Sants per redimir-se i recomençar la vida sense perdre el seu idealisme. Potser va ser una concessió al tabú del suïcidi d'aquella època o bé va decidir que el llibre seria més acceptable amb un final un xic més dolç. Una dolçor que s'estalvia sense embuts des de les primeres pàgines. 

 Definitivament, fins que no descobreixi una nova perla, la Laura és la nostra Madame Bovary.

Neus

   El setembre arriba amb  remor de decadència, l'estiu està tocat i  l'any enfila el seu recorregut final.  I revifa el record de la Neus. Perquè va morir un mes de setembre enduta per una allau al Mont-Blanc quan tenia just els mateixos 20 anys que jo.  Em sotja un pensament terrible:  si és cert que només pervivim mentre ens recorden, potser seré un dels darrers garants del record de la Neus, de la seva pervivència. En el cas que l'esperança de vida que les estadístiques m'atribueixen es compleixi.  Serà potser que la Neus despareixerà definitivament amb mi? No havia tingut mai aquest pensament entre melancòlic i nihilista. No em sembla digne. Personalment, no penso que sigui només memòria.  La seva imatge pampallugueja com una lluminària perduda entre la boira del temps, encara intensa, potser esbiaixada però salvada de la corrupció que  les vicissituds de la vida li haurien infligit. Serà perquè representa la perduda ingenuïtat d'antany, estroncada de cop per una esllavissada de neu. No van recuperar mai el seu cos. Tenia una cabellera negra, espessa i llarga que encara reposa incorrupta sota el gel i en el record  en una joventut eterna. Malgrat que ens coneixíem de feia no gaire, palpo encara la seva absència. Potser són aquestes primeres tragèdies, quan la mort d'un conegut, un company de la mateixa generació irromp en una edat tendra que ens desvetalla d'un fals son. Aleshores ens comencem a fer adults. Shakeaspeare va escriure que la majoria d'edat no arriba fins que ningú ens hagi traït. La vida també té les seves traïcions que arriben vestides de sense sentit. I l'allau del Mont-Blanc no sembla que en tingués gaire. La notícia em va arribar de forma inesperada i una mica intuïtiva. Només vaig sentir per la televisió d'un accident als Alps i vaig relacionar amb claredat l'expedició  de la Neus al Mont-Blanc. En vaig tenir la certesa immediata. Vaig viure aquella mort en una perfecta solitud perquè ningú del meu voltant sabia res d'ella. El meu entorn era sord i mut.  El funeral, sense cos, va ser a Igualada, on vivia. No recordo un viatge més desllorigat i solitari que el cotxe de línia que m'hi portà. Em sembla que plovia i es dibuixaven tortuosos fils d'aigua en els finestrals de l'autobús,  però crec que són amanits de la memòria. No ho sé. 

La nostra història tenia un estrany paral·lelisme. Ella va deixar la Medicina per començar enginyeria forestal i jo vaig fer el camí invers. Ella va ser arrossegada per una allau als Alps i mesos més tard jo em vaig salvar incomprensiblement d'una estimbada a la muntanya. Pocs anys després vaig visitar una petita placa commemorativa sobre la gespa a l'entrada de l'escola d'Enginyers Forestals, amb el seu nom i els 2 o 3 companys més que s'endugué l'accident. No sé si encara hi és però els estudiants d'ara ni es deuen parar a preguntar-se qui carai eren. Allò de la pervivència i la memòria em retorna, com si m'hi volgués rebel·lar. Al Jorge Luis Borges allò que assumir que tot i tothom serà només oblit li donava una certa serenor. El olvido que seremos, deia. Fa pocs anys vaig engrapar a la tum-tum un llibre sobre les agòniques glaceres dels Pirineus escrit per un tal Jordi Camins. I en el preàmbul esmentava la Neus Carles a qui havia iniciat a la muntanya i com la contemplació dels cims li produïa una incontenible nostàlgia des l'allau. Casualitats o no, potser no seré el darrer garant de la seva memòria. 

 Tenia amb la Neus una connexió fins aleshores desconeguda. On estaria ella si la parca no hagués trencat el seu fil? I potser jo? Ni idea. Potser seria un record pregon sense cap altre significat. O no. En el funeral recordo el seu pare, amb una serenitat astorant, com encoratjava als assistents, la majoria joves, a agafar el relleu de la seva bondat, de les ganes de fer un món més acollidor. O unes paraules semblants. Potser això demostra que no la fa només memòria. Potser conserva tot allò que era autèntic abans que es perdés, que la mentida és l'allau quotidiana de bagatel·les i frivolitats, de corrupció de tot allò que era bo i sincer, de la qual es va salvar. Déu és gelós amb els qui estima i se'ls enduu prompte, diu una dita popular gens nihilista. I què n'hauria estat d'ella? Només puc saber que la ferida dels seus pares ha estat insuperable. Fa anys encara vaig topar amb un germà seu i li vaig fer esment. Va fer un gest com d'història passada, com si no vulgués furgar-hi. Ves a saber, potser sóc jo que tinc massa bona memòria i de donar voltes a les coses com una sínia em retornen i se'm fan constantment presents. Potser aquest és el problema. 

Els morts no parlen. Sentència fatídica i òbvia típica de Kierkegaard  per encetar una de les seves reflexions (com m'agrado quan cito aquests autors). Doncs m'agradaria parlar-hi, com ho havia fet fa tant de temps, i que em respongués ara com m'hauria respost aleshores. Recuperar alguna cosa perduda, explicar-me el que no va poder ser i refer el maleït trencaclosques.