En la segona part de Blade Runner hi apareixen assistents virtuals femenines creades amb intel·ligència artificial que donen companyia als homes solitaris amb tots els atributs d'una dona real excepte el contacte físic. Són hologrames molt atractius, quan es volen visualitzar, i sinó una presència que controla tots els afers domèstics a la manera d'una Alexia. En una escena de la pel·lícula, per tenir una relació físico-sexual amb aquesta assistent una prostituta es posar en el seu lloc i sincronitza els seus moviments. Una versió molt avançada de les nines de plàstic que s'exhibeixen en els comiats de solters. Tot bé fins aquí, diguem-ne. Una relació d'aquest tipus, pot resultar realment satisfactòria? Quan la IA arribi a mimetitzar i en certs aspectes superar les relaciones interhumanes, esdevindrà no només un succedani, sinó un substitut eficaç de les veritables relaciones humanes acompanyades sempre les seves dosis elevades de frustració i decepció? La veritat és que tot escrivint aquestes línies la idea em resulta temptadora, com si se'ns obrís una Arcàdia feliç on els nostres amics, amigues i amiguis segons ens convingui seran benvolents fins arribar a desenvolupar algun d'aquests desencisos superables que poden fer-nos-los creïbles. Però aquesta idea ens pot resultar des de bastarda fins acceptable com aquell que es va casar amb una nina mecànica. Que el que compti finalment és el resultat d'aquests ginys, la seva utilitat, no la seva essència ni el que es deixen pel camí.
A mi l'efecte que em produieix és de certa inquietud. Posaré un parell de paral·lelismes. Un de fa uns quants segles. En l'època del barroc es va portar fins l'extrem la teatralització de les arts portant les aparences fins extrems mai explorats. Era un exercici conscient que naixia d'una època amb una percepció fosca i pessimista de la realitat que calia trascendir sense deixar d'arrelar-s'hi per contrast. Per això a mi, les obres barroques, sempre en transmeten un no sé què de fugida melancòlica a vegades punyent. Els drames de Calderón de la Barca ho exemplifiquen molt bé amb allò de La Vida es Sueño, tot són aparences. Però per la qual les quals despertar és sempre necessari. Una idea ben pròxima a la nissaga de les pel·lícules de Matrix. Vols despertar i reconèixer la realitat tal com és o auto-enganyar-te? Perquè al final l'exercici és aquest mateix, acceptar gat per llebre i donar per bona la relació amb un ens virtual darrera el qual no hi ha cap rastre de consciència, d'algú que sigui un veritable Altre que per ell mateix t'aculli, t'escolti o et defraudi. Perquè, sinó, una de les ferides més profundes que es pot provocar a qualsevol persona és ser abusada o traïda (la traïció pot prendre la forma d'un abús), per qui esperes una altra cosa? No diguem els pares respecte els fills, però els exemples més comuns i que tots en tenim algun o alguns a prop són els trencaments de parella o amorosos que o deixen espai per a cap reconstrucció. La ferida per molt que ens hi entestem resulta insuperable en un sentit estricte. Només podem aspirar a que no ens sigui una rèmora feixuga o bé ens hi refem en forma de creativitat o aprenentatge. Per això mateix, l'autèntic perdó penso que és quelcom inverosímil. Per mi el gest de perdó significa simplement no tornar en la mateixa mesura (negativa) amb que has rebut i si pot ser reconvertir-ho en generositat.
No crec que es dissenyi un ens virtual que es dediqui a ferir-nos d'aquesta manera. I si ho fes, només hauríem de recordar que no hi ha ningú darrera seu com no sigui qui hagi dissenyat l'algoritme. Per la mateixa raó, qui accepti la servitud d'una relació d'aquest tipus també accepta la deshumanització, la renúncia de l'essència que ens és pròpia i que és el reconeixement relacional amb l'altre, sempre confús i conflictiu. No som si els altres no són també, i la IA serà sempre un fantasma inaprehensible. En un nivell més quotidià, tots experimentem aquest disgust més o menys intens (en el meu cas molt intens fins fregar el rebuig), quan ens sentim tractats com coses, com a mitjans o com simples consumidors dels quals se'n pot treure un benefici.
Posaré un altre exemple d'un objecte que tinc ben a prop. De tots els meus viatges he anant acumulant un llarg llistat de rampoines i suposades artesanies. Algunes de gust més o menys encertat. D'altres bagatel·les que pots trobar a qualsevol aeroport d'Àfrica o Amèrica llatina. Amb el temps, només n'he destil·lat set o vuit objectes que realment s'ho valen. Un mirall fet amb ferro forjat reciclat de Madagascar, unes litografies dels San de Namíbia, una tela amb un entreteixit preciós d'ocells de Guatemala, una pintura d'un mercat amb figures fantàstiques d'Haití de la qual encara sento vergonya el poc que en vaig pagar...i una petita gerreta d'argila comprada en un remot indret del Brasil, al Matto Grosso, feta i decorada per un ignot artesà indígena. Em va captivar tot seguit quan la vaig veure pels seus motius genomètrics ocres sobre un fons negre, la seva forma asimètrica, imperfecta, però que li dona una gràcia única irrepetible. I sobretot saber que al darrera hi ha els dits, encara els puc intuir, d'una persona que les va crear en un moment únic, pensant-hi sense cap interès industrial, i que serien incapaços de repetir-la exactament igual. Quan contemplo aquest objecte, evoco aquell lloc, aquella persona, en certa manera el que podria dir el petit tros d'ànima irreemplaçable amb qui em sento lligat que ho va crear per ella mateix. No serà mai possible substituir-ho, per molt perfectes que siguin les gerretes de ceràmica que pugui crear una màquina sense consciència, sense emoció ni, en el fons, voluntat.