Aprendre a llegir

  Jo vaig aprendre a llegir molt tard. Ho reconec i pot sorprendre. No em refereixo a intel·ligir paraules i frases sobre un paper, sinó a saber apreciar la profundiatat, complexitat d'un relat que diu molt més pel que no explicita que pel que explica. O entendre l'estructura d'una novel·la i perquè ens enganxa, identificar un autèntic arquetipus, el text i el subtext, els sentiments i les emocions arrelats sobre una trama. De molt jove em vaig empassar la Ilíada, El Quixot i el Tirant Lo Blanc.  No n'estic orgullós. Temo que em vaig deixar més de la meitat del que vaig llegir a l'aigüera, i que si els engrapés de nou em sorprendrien. Com em va ocórrer recentment amb La Història interminable de Michael Ende de la que en vaig fer una entrada fa cosa d'un any. L'havia llegida als 10 o 11 anys i ara em va meravellar la riquesa i profunditat de temes que toca, i com els toca. Fa molt bona la dita de Lewis Carroll, l'autor de Alícia al país de les meravelles, que un bon conte infantil també ha de parlar a un adult. 

Això ve a tomb perquè fa dues o tres setmanes que porto un tros de diari rebregat a la motxilla, l'article de la crítica literària o periodista cultural, no ho sé ben bé, Leticia Asenjo, titulat La destral de Kafka. Explica que uns estudis recents han demostrat que el programa mindfulness escolar, és a dir, la introducció de pràctiques meditatives per conciliar-se amb les pròpies emocions per domar-les i reconduir-les, no ha servit de gaire res en nois d'11 a 13 anys. És un altre mite del suposat progrés que se'n va a la merda, com ho ha estat el supòsit, quasi eufòric en el seu dia, que la digitalització de les aules era la revolució definitiva a la qual tots els nens i nois hi tenien el dret i quasi el deure d'accedir. Ja ningú gosa recordar que hi havia hagut un programa de distribució massiva de tablets i ordinadors per a que cap nen es quedés sense la seva pantalla. El resultat ha estat un horror del que no sé si arribarem a deixondir-nos. 

El mindfulness pretén connectar amb les pròpies emocions  per assolir un benestar emocional i gestionar-nos millor com ho diríem a la manera post-moderna. Però resulta que som incapaços de fer aquesta connexió contínuament, la vida ens atropella amb mil exigències i l'exercici sense més condueix a una mena d'onanisme que les despulla de sentit. Les emocions no són res en sí mateixes. No són follets entremaliats que ens assalten i hem de saber domesticar. Venen d'un lloc i ens volen portar a un altre, encara que sovint costi de desxifrar-les. I l'extrem de la gestió, que seria ofegar-les o, a la manera dels estoics, assolir l'ataràxia, el trobo profundament inhumà. 

Aquí és on, segons Leticia Asenjo, entra en valor l'art, i particularment la lectura. El camí que ens proposa és exactament l'invers del del mindfulness o la meditació. Enlloc d'anar de fora cap endins en un exercici d'introspecció de destí incert, anem de dins cap enfora a través d'un objecte artístic, un llibre posem per cas, que si ha estat escrit des de l'honestedat i respectant els arquetips que tots tenim imprimits dins nostre, ens permet comunicar-nos amb l'autor, els personatges per molt imaginaris que siguin però que a la seva manera són ben reals, i finalment amb la resta de lectors que també cauran sobre les mateixes pàgines. I no només així, sinó que ho permet fer en mil formes i innombrables camins sempre nous. No hi ha emoció que no pugui sentir-se reflectida, personificada, en algun relat, i a més d'una forma diversa i infinitament creativa. També vaig aprendre massa tard que ésser creatiu no vol dir tenir moltes idees, sinó fer-ne créixer una sola. La comunicació a través de l'espai simbòlic és la forma més plena d'humanitat i molt sovint, de consol compartit.

En termes pràctics, per exemple, si algú se sent al caire de la desesperació i viu la vida com una traïció als seus anhels, que llegeixi La Plaça del Diamant o qualsevol dels personatges Bovarians, la mateixa Madame Bovary, Anna Karenina o Solitud. L'Odissea i la Ilíada són precisament obres fundacionals de la nostra cultura perquè els personatges no fan res més que traspuar emocions arrelades a una experiència, aventures i desventures, que els donen entitat i sobre les quals ens podem projectar, entendre i sobretot compartir. Per això aquestes obres són perennes. I si algú sent la mossegada mordaç de l'absurd sempre pot recórrer a Kafka. Potser no se'l treurà de sobre, però ho portarà millor i aprendrà a expressar-lo, potser a exoritzar-lo i tot. 

Per tot això, la Leticia Asenjo es plany que haguem apostat per suposades modernitats sense saber quin resultat tindrien, a costa d'amputar cada vegada més els contiguts de lectura en els estudiants de la ESO i Batxillerat. Si des dels temps de Güttemberg que sabem que no hi ha un invent millor que el llibre imprès, i és per això que els totalitarismes s'afanyen a censurar-los i si s'escau, cremar-los, perquè llegir, saber llegir de veritat, ens fa lliures.  Ara que hi penso, necessito un club de lectura urgentment...

Ara ve Nadal

 ...i matarem el gall i pel camí moltes altres coses intangibles. He començat a esboçar aquesta entrada a finals d'octubre. Un octubre disfressat d'incipient setembre i el xiscle de la falzia no ha tingut temps d'esvaïr-se. Aquests darrers anys l'estiu s'arrapa al calendari i estén la seva pàtina de calor intempestiva setmanes enllà de la seva mort astronòmica (els estels sí que continuen al seu lloc). I les castanyes torrades les hem començat menjar de nou amb màniga curta. Precisament, aquesta dissociació cognitiva exemplifica perfectament el temps que vivim. La castanya coïda al foc tenia sentit quan amorosia els panellons produïts pel fred i eren un regal per engreixar-nos una mica davant els aspres mesos d'hivern.  Però encara que el temps convidi més a glatir un gelat ens entestem a mantenir una suposada tradició que ha perdut el seu fonament. 

Alhora que les castanyers i castanyeres semblen un despropòsit, han aparegut els primers encenalls de Nadal penjant en carrers i façanes. M'ha provocat un desfici profund quan a vint-i-escaig d'octubre he descobert un fastuós Bon Nadal presidint una avinguda i la construcció accelerada d'un ciclopi avet metalitzat que mereix lectures freudianes davant del Palau Olímpic de Badalona. M'he sentit en l'obligació d'alegrar-me per una vetlla de festes interminable. Ens planyem que el temps passi tant ràpidament, però ens esmercem en accelerar-ho encara més omplint de buidor l'espai i el temps, que ja no són humans sinó que estan fets en la mesura de les exigències del mercat que no dona respir per celebrar, però ens empeny a comprar per celebrar i celebrar que celebrem. Així hem empalmat les festes majors, la Mercè, les festes de barrri, la castanyada i el halloween, el black friday, si caldrà hi posarem l'any nou xinès i la dansa de la lluna nova creixent dels Navajos amb el Nadal, solstici d'hivern, reis, sense respir, sense repòs, sense espai per recordar el perquè del que ens és propi ni assimilar el que ens han llençat a sobre. Unes setmanes sense una efemèride ja anunciada sembla que provoqui vertigen. Horror vaqui del calendari. Vivim en vetlla permanent a l'aguait de la propera data.  Tot plegat només s'explica per mantenir el ritme compulsiu del consum de rampoines i bagatel·les que així permeten mantenir encès el turboreactor del consum que manté vius els mercats i per tant una economia decerebrada i absurda que s'ha cruspit els temps antropològics, la mesura humana, sense contemplacions. 

 En un recent article que ha passat desapercebut, algú assenyalava la inquietant contradicció d'aquestes injeccions per aprimar (el Omzepic és el més popular, però també el Mounjaro, Wegovy i Saxenda, tots noms dignes d'un xaman amazònic), que entre altres efectes inhibeixen la gana. Perquè és precisament el desig és allò que mou el mercat, que alhora satisfà aquest desig però que a més a més n'atia de nous per també satisfer-los en una espiral gens virtuosa. Si el desig s'apaivaga, el nostre sistema se'n va en orris, en un plànol teòric. És allò que els economistes diuen de mantenir el consum en certs nivells. No ha fet falta tancar a la pressó els objectors, perquè de moment els que hi participem en l'orgia som majoria. Però tot arribarà. 

En l'afer de les celebracions, com qui ensenya la pastanaga, el pre-anunci del Nadal ja ens aixeca l'instint consumista talment un gos alça les orelles per la sentor d'una vianda. Pensem en els torrons, el menjar de Nadal, què comprarem per reis ja a finals d'octubre i, pel camí, enterrem la serenor contemplativa i l'acolliment del pas del temps, oblidant una arrelada serenor que s'abeuri en el sentit primordial de les coses. 

Mao Tse-Tung

  He seguit amb astorament, però sense sorpresa, la violenta resposta en termes verbals i econòmics de la República Popular de Xina quan un conegut jugador de futbol ha deixat caure, quasi inadvertidament, que li feia gràcia que circulés un meme que l'emulava al dictador Mao Tse-Tung (o Mao Zedhong). La paraula dictador, aplicada al pare de la moderna Xina no els ha fet massa gràcia a les autoritats xineses. Sembla una reacció infantil, quan del Mao se'n poden dir coses més gruixudes, fins esgotar els epítets i encara ens quedaríem curts. El Mao és el paradigma dels dictadors comunistes, ningú ha de tenir vergonya d'afirmar-ho. Va liderar la Gran Marxa adequadament mitificada, va formar part del nucli fundacional del Partit Comunista Xinès que finalment s'ha confós amb la mateixa Xina, va derivar cap un personalisme divinitzador que no tenia res a envejar el vell ordre de les dinasties imperials en el seu esperit i va ser responsable per activa i sovint per passiva d'algunes de les majors atrocitats del segle XX. I tot i així, la figura i el  vestir del Mao ha esdevingut un icona del segle XX

 Vaig llegir fa anys les memòries del Santiago Carrillo, el vell comunista espanyol, on explicava la seva estupefacció quan el mateix Mao, en una trobada de la Internacional Comunista allà pels anys 60, va deixar caure que no calia témer una guerra nuclear amb les potències capitalistes, car segons els seus càlculs tot i així sobreviurien 500 milions de xinesos per continuar amb la Revolució. No es tracta d'una font sospitosa, en tot cas. El Mao també va idear els plans econòmics decerebrats que van provocar fams massives amb milions de morts, va desfermar la Revolució Cultural, que de cultural no en tenia gaire re i va escriure El Llibre Vermell, considerat una mena de bíblia a la Xina en format de cites, que supera en cripticisme al mateix Oracle de Delfos. Jo penso que expressament, per embolicar d'alt pensament un reguitzell d'ocurrències buides i fàtues. O potser sóc jo que no sé penetrar la mentalitat xinesa.  Va inspirar, de passada, el corrent comunista maoïsta, que tenia per premissa que calia arranar-ho tot, fer tabula rasa, destruir la societat i qui s'oposés per poder bastir un nou ordre sense cap vestigi ni contaminació dels temps antics, en general titllats de burgesos. D'aquí van beure els moviments més violents i despietats del comunisme: Sendero Luminoso al Perú, i el nostre GRAPO, les Brigades Roges a Itàlia i la Fracció de l'Exèrcit Roig a Alemanya i, particularment, el règim que es va imposar a Cambotja de la mà de Pol-Poth. 

 Es fa difícil d'entendre la mentalitat de tota aquesta gent, i hom se sent temptat que es tracta de la manifestació extrema d'una psicopatia col·lectiva. Perquè resulta inassumible el mal en unes dimensions tan apocalíptiques, la indiferència pel sofriment individual. Només una mirada dels antecedents històrics on van néixer i proliferar tots aquests moviments ho fa una mica comprensible (per exemple el fet que la Xina sortís d'una època de submissió i desmembrament), però no justificable. 

En el molt recomanable llibre Cignes Salvatges de Jung Chiang, l'autora, que es va exiliar als Estats Units, explica com els joves de l'època maoïsta vivien com un ritus iniciàtic la primera vegada que veien en carn i ossos el Gran Timoner, com es feia anomenar el Mao. Apareixia sobre un camió a la plaça de Tiananmenn on s'agombolaven centenars de milers de joves extàtics, que es ferien els dits per signar amb sang el mocador roig que portaven al coll per rememorar per sempre aquell moment. Una mena de pacte amb el líder. Una plaça que vaig tenir l'oportunitat de passejar-m'hi, una extensió de ciment fred amb el mausoleu del Mao colossal però petit en la vasta extensió. No m'he sentit mai tant entotsolat. 

Jo tinc una altra lectura de la facècia del jugador de futbol i la Xina. No penso que siguin imbècils aquesta gent, simplement porten l'utilitarisme fins les darreres conseqüències. Perquè és difícil justificar que un individu de les dimensions del Mao Tse-Tung estigui estampat amb mirada benigna tots els racons oficials de la Xina, començant per la àrida plaça de Tiananmen i acabant en els bitllets de Yuans. És un signe d'unitat nacional, en un imperi que té horror a la disenció i no cal dir-ho, a qualsevol separatisme que és el context en què va néixer la moderna República Popular de la Xina. Els xinesos no neguen errors del personatge, però el defensen de forma molt típica afirmant que el 30% del que va fer estava malament, però el 70% ho va fer prou bé.  I, per tant, tocar-lo és tocar el fonament de la República Popular de la Xina.  L'eficàcia amb la que estan erosionant i fent desaparèixer la cultura Tibetana, amb tot el que això significa de pèrdua cultural, n'és un exemple. Homogeneïtat, pensament únic, mite fundacional intocable. El missatge per tant és doble. En clau interna als mateixos xinesos per galvanitzar-los i sàpiguen del seu poder, i sobretot en clau externa. La més mínima fotesa té conseqüències, utilitzant l'eficaç arma d'un mercat inabastable (imagineu-vos doncs què pot passar amb Taiwan).  No calen armes atòmiques disuasòries. Mao com l'instrument suprem, sota el qual s'agenolla de pressa i corrents tot hom i tota instució que hagi comès el sacrilegi d'insinuar una mínima ombra de deshonor en el Mao Tse-Tung (o Mao Zhedong) en un gest d'indignitat desoladora. Són els signes dels temps, salvatges a la seva manera. 

Jo mateix, que sóc un no-res i aspiro a contuar essent-ho, penso si no arribarà el dia que em negaran el visat a la Xina si mai hi torno per haver escrit tot això. Me la bufa, però. L'honestedat per dir allò que es pensa no ha de tenir preu.

 

Nirmal Purjal

 Em retrobo amb l'alpinista que va morir fa unes mesos i que em va inspirar una entrada (Tot és possible (?)), tot llegint la revista The Week, que em passen regularment de contraband des del Regne Unit. Aquesta sucosa publicació setmanal és una font inesgotable d'informació, molt ben elaborada i destil·lada, a la qual no tindria accés altrament. La darrera secció que ocupa dues pàgines atapeïdes es titula "The last word", i inclou un reportatge sobre temes o personatges d'allò més eclèctics però sempre interessants. En un número recent glossa la figura d'aquest alpinista, que va batre de llarg el rècord d'ascensió dels 14 vuit-mils del planeta. Va morir, amb uns 7 o 10 alpinistes més provant d'encalçar el Broad Peak. La crònica dona una imatge molt més prosaica del personatge i, sobretot, de la seva fi. No va sobreviure ningú a una espantosa allau. No hi va haver èpica, ni el consol de la mala sort. Tot indica que de manera incompresible, un grapat d'alpinistes d'allò més reputats van cometre una insana imprudència en endinsar-se en aquesta muntanya després d'una espectacular nevada. L'acumulació de neu era ingent, monstruosa. Però no se sap perquè, ni se sabrà mai, varen decidir de fer camí cap al cim. Entre ells es trobaven els mateixos que van assolir el cim del K2 hivernal, una gesta inèdita, inclòs el Nirma Purjal que ho va fer sense oxígen. Va ser una insuflació d'orgull nacional pels nepalís, que per primera vegada van fer una primícia alpinística en el seu propi país. Fins fa no gaire només se'ls considerava camàlics, guies experimentats però tota la glòria himalaienca se l'han enduta escaladors i alpinistes occidentals. 

 Obro parèntesi. Els mateixos noms que perviuen en molts dels vuit-mil són imposats i totalment desarrelats: el mateix Everest, K2, Broad-Peak...El Edmund Hillary va eclipsar en gran mesura el seu fidel company de cordada quan varen assolir el cim de l'Everest, el sherpa Tensing Norgay. Segons diuen alguns testimonis, quan va ser al cim el Edmund Hillary va exclamar alguna cosa semblant a "...we get the fucking bastard!", que es pot traduir de forma una mica més polida com "ja tenim aquest malparit". No és molt poètic per una proesa semblant que convidaria més a una exaltació contemplativa, sobretot tenint en compte que el nom autòcton del mont Everest (Sargamatha pels Nepalís i Chomolungma pels Tibetans), vol dir Deessa Mare de les Neus. I cal recordar que, sense treure mèrit a les condicions físiques i tècniques del Edmund Hillary, la seva proesa va ser un cop de sort, en certa mesura, perquè estava en el lloc adequat i en el moment oportú en una expedició plantejada més aviat com una campanya militar. Era encara inimaginable afrontar aquests cims amb l'estil alpí que va sembrar el Hermann Bühl i sobretot l'insuperable Reinhold Messner. Hillary no va fer gaire res de bo després, excepte, és clar, dedicar-se a promoure el desenvolupament del poble Sherpa. Sé d'alguna confusa expedició a l'Antàrtida i poca cosa més. Però ningú el mourà del panteó alpinístic. Una raça de gent ben curiosa, poblada d'obsessos que no acaben d'explicar-se els riscos inenarrables que assumeixen per obrir camins a cims verges, vies inexplorades o estils nous. O simplement acumular rècords que només són una repetició més ràpida del que ja s'ha fet abans. Això és el que havia fet el Nirmal Purjal. En l'estela, en gran mesura, de la mercantilització de tot plegat. També al The Week havia llegit un reportatge sobre la massificació del mont Everest. Jon Krokauer ho explicava amb cert astorament. Aquest alpinista i escriptor va escriure una crònica que va tenir certa popularitat, i de la que se'n va fer una pel·lícula (La febre del cim), on relatava el drama del 1996 quan una expedició comercial es va veure atrapada per la tempesta a l'Everest. Ho dic de memòria, però van morir una dotzena de persones, hi va haver rescats èpics i supervivents inexplicables. El cap i guia del grup, i promotor de l'expedició comercial, va perir al cim per estar amb els seus clients, i va tenir una conversa final amb la seva dona. Èpica, dolor, reflexió moral en l'aleshores incipient negoci de les expedicions comercials. Tanco parèntesi.

 La fi del Nirmal Purjal i els seus companys és tot el contrari. No es pot contar gaire res. No hi ha supervivents, l'allau ha caigut com un monstruós teló, ni fugitius delmant entre el fred ni recerques desesperades. Els equips de rescat només van certifcar el fet i van trobar cossos desmembrats, mostra de la fúria de la neu descabdellada.  Jon Krokauer va reblar la seva reflexió al The Week amb l'observació que aquella tragèdia va suposar, de fet, el punt d'inflexió de les expedicions comercials. Enlloc de disuadir ningú, van proliferar fins el punt que el 1996 només havient assolit el cim de l'Everest unes 700 i escaig persones. I avui dia ja són 7300. Assolir l'Everest serà ben aviat una vulgaritat entre els que s'ho puguin pagar. Qui vulgui destacar ha de combinar l'extravagància amb la publicitat, no sembla haver cap altre camí com si els relats autèntics tambe s'hagin esgotat. 

El camí del Cel

  No sé exactament on ni quan,  vaig llegir una entrevista a un tal Bill Porter, antropòleg americà i traductor del xinès, que ha viscut dècades a la Xina (Taiwan i la Xina continental) i conviscut  i estudiat la vida els monjos i eremites budistes i taoïstes d'aquest enigmàtic país. Se sobreenté que és practicant del taoïsme o alguna varietat de budisme. Vaig retenir el seu nom. Havia de trobar els seus llibres i llegir-me'ls. Tot llibre té una promesa que ens obri una porta nova a la realitat, o a una realitat nova o que la faci nova, segons com ens ho mirem. Ni que sigui una esgarrapada més a l'enigma de la veritat oculta de tot plegat. Finalment, no he trobat el llibre del Bill Porter, el llibre m'ha trobat a mi en la setmana del Llibre en Català quan els meus ulls van posar-se sense voler sobre la coberta de El camí del Cel; trobades amb ermitans xinesos exposat en l'aparador de l'editorial Els Tres Portals.  Tot llegint-lo, vaig entendre que segons les creences taoïstes i budistes, aquesta troballa  podria ben be ser  cosa del Dharma o del Tao i per tant pre-destinada. Conceptes que no hi ha manera de definir i pels quals el llenguatge resulta sempre insuficient. Sembla que només es poden comprendre de forma experiencial i, per tant, entre els que ja no esperem cap tipus d'il·luminació en aquesta vida ens resulta escàpol i fins i tot sospitosament incert. Però no seré pas jo qui dubti de la bona fe o la fe bona de les generacions d'eremites xinesos que des de fa dos o tres mil·lenis es retiren a les muntanyes per meditar en solitud, sovint durant dècades, en cabanes d'adob o coves. Aquesta pràctica va sobreviure l'època maoïsta i les destrosses de la Revolució Cultural, que de cultural no en tenia res. Va esborrar estupes, temples, estel·les, estàtues, relíquies i manuscripts mil·lenaris sense miraments. Com si fos una dolça venjança, el Bill Porter entrevista un eremita que no té ni idea de qui és el Mao que tant li esmenta, després de viure perfectament aïllat de tot els darrers 40 anys. Certament, la vida monacal, eremítica, apartada conscientment de tot per buscar el retrobament ple és fascinant i un dels comportaments humans més insòlits que no té cap altra explicació que la inherent recerca de trascendència que tenim tots. 

 La crònica del Bill Porter ja té uns quants anys. Es va publicar per primera vegada el 1993 i explica aquesta recerca entre el final dels 80 i principis dels 90, quan va començar a ser més fàcil vagarejar per aquell país. El propòsit era descobrir si encara existien aquests eremites o havien estat esborrats per la Guàrdia Roja, els talibans de la Revolució Cultural. Aquesta gent mereix un comentari perquè van fer bona la dita que els somnis de la raó generen monstres. Recorden en certa manera l'ànsia destructiva de les brigades anarquistes a l'inici de la Guerra Civil. Calia esborrar-ho tot per començar-ho tot de bell nou i amb un nou ordre que no estigués contaminat per cap rèmora del passat. En aquesta recerca, Bill Porter topa sovint amb els vestigis i el resultat d'aquesta destrucció en un moment de renaixement incert de la pràctica eremítica que mai es va estroncar. I també en una època de naixement del turisme que ara ja deu infestar alguns dels indrets que visitava. Un dels motius de recuperar el passat esplendorós dels temples i estupes amb que s'escarrasava ja aleshores el goven xinès era per atreure'l, sempre amb aquest utilitarisme sense ànima que els caracteritza. 

Però el llibre m'ha atrapat tot i que es fa difícil de resseguir la cacofònica topografia dels noms xinesos i el llistat de poetes i monjos il·lustres i les diferents dinasties dels emperadors. Però en cap moment explica gaire cosa sobre el Tao i el Dharma, tot i que el ronda constantment perquè és el motiu de la vida que porten els monjos que visita i amb els qui conversa.  

    Jo no he tingut massa deler pel budisme. També té una cara ferotge i inquietant com explicava Oriana Fallaci en les seves cròniques del Vietnam. O la violència ètnica desfermada pels budistes de Birmània contra la minoria Rohignya. M'agrada tocar de peus a terra i reconec que la meva professió que té per propòsit mesurar la realitat m'hi ajuda. Només vaig tenir un contacte intens i breu en una remota visita Dharamsala, al Nord de la Índia, on encara resideix el líder espiritual del budisme tibetà, el Dalai Lama. Recordo que furava per aquell estrany indret, amarat de misticisme, turisme kisch, amb certs tocs psicodèlics i sembrat de leprosos en les cantonades i monjos vestits de vermell-safrà i crani nu. Un aiguabarreig un punt estrambòtic. Els turistes occidentals es desinhibien en el vestir i el comportament,  en una confusió força còmica. Una tarda vaig entrar a la conferència d'un lama, assegut en posició de flor de lotus sobre una petita tarima elevada, i escoltada per dues o tres fileres de joves occidentals embolicats amb mantes i els genolls entortolligats, enravenats com antenes esperant la transmissió d'un saber definitiu. El bon monjo anava parlant amb suaus inclinacions del tronc i frases curtes que un home traduïa i on la paraula il·lumnació es repetia amb freqüència. Jo m'ho mirava com si fos un espectador extern i absent, i em preguntava si aquest lama d'ulls petits i afilats com caps d'agulla sequera i somriure ambigu sabia ben bé de què anava el món, tancat en la seva vida meditativa i si allò no era res més que un subtil exercici de narcisisme. 

Però em continua despertant una fascinació que diria temptadora qualsevol forma d'espiritualitat radical, com el monaquisme. He pensat sovint que si aquesta forma de vida ha perviscut, i perviurà mentre hi hagi homes i dones, és una prova certa de l'existència d'un sentit profund de tot plegat. 

 El llibre de Bill Porter, després d'esperar debades que reveli alguna perla de coneixement que només insinua, s'acaba bruscament dues planes en blanc, immaculades. Fan una estranya impressió i penso si no és una argúcia de l'editor per donar la descripció més aproximada del Tao. I és cert, m'he quedat absort en aquestes dues pàgines, que fins m'han produït un cert vertigen incitador seguit d'una estranya pau que em convidaven a quedar-m'hi meditant amb els ulls perduts en la blancor. Potser aleshores he entès alguna cosa, ves a saber.

Verd i més verd

  Aquest cap de setmana, no cal que ningú em pregunti per quin estrany atzar, m'he allotjat en un mas situat just en la collada que baixa cap a Cadaqués, al bell mig del parc natural del Cap de Creus. Catalunya té aquesta curiosa asimetria: els dos sortints més evidents, al Nord i al Sud, representen paisatges d'un contrast evident. Al Cap de Creus, els darrers estreps del Pirineu axial, la roca més antiga i soferta sorgida les profunditats batolítiques de l'escorça terrestre, s'enfonsa com una urpa de roca torturada en el mar. Vist des de l'alçada del Turó dels Bufadors, sembla la cua d'un drac megalític emergint del mar. O el seu cap enfonsant-s'hi ribetejat per un sòcol d'escuma. A l'altre extrem el Delta de l'Ebre és  una planura sorrenca,  humida, solcada d'apacibles estanys i canals  que jau resignada a ser-ne engolida.

 Em vaig llevar ben d'hora pel matí i vaig seure en una cadira sobre la magnífica balconada de la masia, rodejada d'una catifa d'herba arrossada pel rou. El sol es llevava pel costat del mar, i començava a navegar per una estreta franja neta entre l'horitzó i la línia de núvols que encapotava el cel. En aquest interludi, va il·luminar la sera de Saverdera, on s'arreça el Monestir de Sant Pere de Rodes. Des de la meva perspectiva, invisible als meus ulls però amb l'antiga màgia amb que abans se sabien disposar les construccions humanes. Certament, els monjos sempre han estat inspirats en aquest sentit. La llum del sol, transparent i neta, acaronava la pell verda de la muntanya. No està poblada de boscos ni grans arbres. És un continuum de matollar que s'arrapa a les pedres i succiona a poc a poc la terra per créixer i encatifar-la, persistent contra l'embat del vent i els oratges del mar. La roca està massa a la superfície per sostenir res més. Però tot i així el paisatge és un mantell verd, un verd fosc amb un tint blau marí que la mar li presta. El mateix color resplendent de les copes dels pocs pins que encara costegen la Costa Brava i que no es veu mai terra endins. 

 Mentre Saverdera s'encenia (un plàcid incendi), un lleuger vent ha acaronat l'herba, encara amb perles d'aigua a la seva punta. Les plantes han tremolat com si els recorregués un calfred. Els pàmpols de les vinyes que m'envoltaven, cansades després de la verema,  també s'han estremit i un estol de pardals ha sortit del no res amb una piuladissa per anar a arrecerar-se en una fosca olivera que encara estava a l'ombra. Tot seguit, el sol s'ha amagat,com una posta a la inversa darrera la franja de núvols, i l'encanteri s'ha esvaït. El verd s'ha apagat i enfosquit i la muntanya ha pres un aire osc i sorrut. Però jo m'he quedat palplantat una estona, encara sotmès per aquest encanteri provant, desesperadament, que no s'esvaís. 

El retorn de la foca monjo

  Hi ha un retrat que ara ens sembla obscè del darrer exemplar reproductor de foca monjo de les nostres costes (Monachus monachus, l'única foca endèmica del Mediterrani), abatut a trets a l'illa de Menorca a mitjans anys 50. Està ajaguda sobre una taula amb tres pescadors, un d'ells agombolant un infant, amb posat triomfal. La bèstia fa respecte, sembla majestuosament adormida, però el fet és que des d'aleshores pels nostres encontorns no se n'ha vist mai més cap. 

 Era una espècie abundant fa poc més d'un segle. Fa temps vaig llegir en una vella crònica  de la Vanguardia datada la primera dècada del segle XX que els Guàrdies Civils foragitaven les foques de la platja de la Barceloneta a cops de fussell, sembla que complint ordres.  Perquè hi havia la creença que exhaurien els recursos marins. Ens sembla  un testimoni inversemblant ara, però vaig tenir un tast del que podia ser en aquella època la nostra mar quan vaig estar a Escòcia i era fins i tot vulgar veure les foques (no pas la nostra espècie mediterrània), campar indolents entre els molls de pesca de Inverness. Però els pescadors del nostre país sembla que les odiaven i van ser protagonistes actius del seu extermini perquè tenien el costum de posar el morro dins les nanses de pesca. No podem blasmar-los de la manca de consciència ecològica. Precisament l'existència d'animals en la cúspide de la piràmide alimentària és un indicador de salut d'un ecosistema i, paradoxalment, el seu extermini pot provocar exactament el contrari, el seu empobriment i col·lapse. La mateixa història va passar amb l'ós, el llop, el linx en el nostre país. La plaga de senglars i conills no n'és indiferent. 

 La foca monjo se la coneixia com el Vell marí, cosa que fa suposar que se li havia tingut una certa simpatia, i també com a Llop de mar, que sí suggereix una certa animadversió. La costa catalana està sembrada de topònims que recorden la seva presència, llocs on deuria criar i on estaven establides colònies que podien ser molt nombroses: El cau del Llop, la platja del Llop, la Cova del Llop....Encara més remotament se la cita en l'Odissea i de ben segur que estan darrera les llegendes de les sirenes. Avui mateix hi he topat en un fragment en què Menelau, que no pot sortir d'una illa prop les costes Egípcies, es disfressa de foca i es camufla entre el corifeu d'aquests mamífers que acompanyen el déu Proteu, a qui s'anomena el Vell del mar, podem suposar que personificació de la foca monjo,  per encalçar-lo. Fins i tot descriu amb un realisme gens heroic la pudor que feia la pell d'aquests animals amb que es varen envolcallar i  que van solucionar amb un cataplasma d'ambrosia entaforat el nas proporcionat per la nimfa Idotea.  

 Avui dia no estem per mixtificacions. D'aquest esplèndid passat, una mar rica i plena de misteris,  nomes queda una darrera colònia populosa que queda està en un remot cap del Sahara Occidental en la frontera amb Mauritània,  on viuen uns 200 exemplars. I a part d'aquests, queden un grapat d'individus que es mouen entre les illes gregues, la costa de Turquia i s'endinsen per l'Atlàntic fins tocar Madeira. En total uns 600 que es belluguen de forma erràtica fins deixar-se veure recentment a les Illes Balears.  Les noves tècniques de seguiment mitjançant la detecció de DNA ambiental demostren que són visitants habituals, però molt discrets. Crec que també ho havia deixat escrit per aquí, un dels drames del col·lapse ecològic, de la desaparició d'espècies i l'empobriment del medi ambient és que perdem la referència del que havia estat el nostre entorn. Un món poblat de paneroles i coloms roquers ens semblarà normal. És per això que els parcs naturals són importants, per recordar que no eren l'excepció, sinó la regla. I fins sembla que hi ha una iniciativa seriosa per introduir la foca monjo al Cap de Creus. Però això també susciten un debat interessant, fins quin punt fem que aquestes espècies que vam eliminar amb tanta eficàcia, ara depenen de la nostra tutel·la per sobreviure.