Llegeixo al diari avui sobre una mena de premi Nobel infantil, com si no en tinguéssim prou amb la degradació del premi Nobel de la Pau dels adults. L'expressió que tal o qual premi és l'equivalent dels Nobel (en matemàtiques, teologia, filosofia o el que sigui) ha fet fortuna. Però no amaga la petita misèria darrera la falera de recollir premis i reconeixements. Recordo quan el periodista Luis Maria Ansón li varen concedir el premi Príncep d'Astúries, quan aquest començava la seva singladura. Es va afanyar a escriure en un gens memorable article que allò era l'avantsala dels Nobel. Sé d'un cas clamorós, venedor de fumaroles científiques, però que té l'estranya habilitat de fer-se creïble i recollir reconeixements i premis aquí i allà per una obra sense sentit ni fonament. El mateix afany tenen els que volen veure el seu nom associat a una malaltia, una vacuna (encara que no funcioni), un símptoma. I conec més de dos que perdrien el sentit de les seves vides sense tal o qual epidèmia o infecció. Més mediàtic i recent ha estat la pobra talla personal exhibida per la premiada pel Nobel de la Pau l'any passat, la Corina Machado
A la casa dels meus pares hi ha un enorme armari que presideix el menjador on ja no hi cabien les copes que els germans havíem anat recollint quan érem nens o adolescents: de futbol, ciclisme, atletisme, curses populars i no tan populars, natació, dibuix i pintura. Era com un bosc de bolets metàl·lics que criaven pols, records de tornejos i competicions pretèrites desaparegudes que ja ningú recorda. Vaig demanar que escombressin cap el reciclatge tot aquell ferrovell sense sentit.
Comença a ser difícil passar per aquesta vida sense haver-ne rebut cap. La discreció no està ben considerada. La por a que la nostra vida sigui insignificant i no tingui cap rellevància per ningú ens atenalla, a alguns més que d'altres, però ens costa reconèixer-ho. I molt menys reconèixer que darrera mecenatges i benefactors només hi ha la recerca d'aquesta identitat perduda en els mars insondables de l'ego. Deixen el seu nom pompós associat al centre de recerca, d'estudis, escola, biblioteca, museu o el que sigui que van ajudar a finançar. El deliri de l'actual president dels Estats Units per batejar amb el seu nom qualsevol construcció o accident geogràfic és només l'extrem d'aquesta inclinació. Arribo a creure que el terror més inconfessable de molts humans deu ser el d'ésser irrellevant, passar per aquesta vida inadvertit i caure massa d'hora en l'oblit. Aquest era el sentiment que de forma extrema experimentaven els soldats de la Primera Guerra Mundial, al front Occidental. S'enfrontaven a un nou horror, l'aniquilació mecànica, saltar de la trinxera i ser volatilitzat per un obús escopit per un canó indiferent quilòmetres enllà. Desaparèixer de cop per no res i sense cap mena de decòrum. Temps enrere semblava un dret de cada generació tenir la seva pròpia guerra fins que va arribar l'escabetxinada a escala industrial fins el darrer pas de deshumanització amb l'ús de drons i la intel·ligència artificial que fan la guerra més anònima i la mort més trivial. Ja no es mira l'enemic cara cara, no hi ha manera d'empatitzar. La llatinada dulce et decorum est pro patria morit sona a macabre escarni.
Fa poc vaig engrapar un llibre que llegeixo a batzegades. Entre Dios y la Eternidad. Religiones tradicionales Africanas. Una raresa de lectura ho reconec però que com totes les bones lectures t'inciten a pensar de manera diferent. El capítol en qüestió explicava la relació amb el més enllà on habiten els morts de diferents ètnies africanes. L'acepció comuna és que a diferència de nosaltres no es viu la mort com una ruptura, sinó com una continuïtat en què els morts continuen presents i actius en el plànol dels vius. No acaben de marxar, però ho fan a poc a poc a mesura que la seva memòria s'esvaiex amb el pas de les generacions fins que es desdibuixen en l'oblit total i aleshores sí que passen a formar part del més enllà segons les concepcions que cada tribu tingui. Ja sigui en un borrós estat semblant a l'alè de les ànimes que habiten l'Hades grec i romà o confosos amb la divinitat. Potser donen forma com poden a aquesta lluita per mantenir una certa identitat perenne, però l'adaptem a la realitat que resumia el títol del llibre El olvido que seremos, de Héctor Abad. Una idea manllevada de Jorge Luis Borges, a qui la perspectiva de l'oblit que ens espera tots li donava una certa serenor.
Allò que les meves causes són més importants que la meva vida pot tenir una lectura més aviat sinistra i pot obrir la porta a la bogeria segons qui ho assumeixi. Els grans manipuladors han instrumentalitzat això de forma perversa i alhora genial. Qui ha habitat en l'ombra d'un narcís coneix aquesta recerca a voltes patètica de reconeixement que pot arribar a anul·lar la pròpia voluntat. Stalin jugava obertament amb els seus generals per atiar la seva ambició per ser els primers a entrar a Berlín el 1945, encara que fos a costa de sacrificar inútilment milers de vides humanes. Mario Vargas Llosa va descriure de forma meravellosa els mecanismes del servilisme a la seva novel·la sobre el dictador Leónidas Trujillo, La Fiesta del Chivo. El general Patton es creia haver nascut per la guerra fins el punt de creure's la reencarnació del cartaginès Anníbal. No va ser casualitat, potser, que morís en un fortuït accident just resolta la Segona Guerra Mundial. La seva vida ja no tenia sentit.
Quan et trobis amb algú altre, sigui quina sigui la disputa que tinguis, recorda que tots dos morireu igual, afirma en un dels seus aforismes l'emperador filòsof Marc Aureli. Per remarcar la pobra pols de què estem fets tots plegats i ens espera que fa supèrflues tantes coses si en som conscients. Inclòs qualsevol premi o reconeixement. Hem de buscar cap un altre costat, no hi ha tants premis per tanta penya. I el problema és que n'hi ha que es fa ben pesada d'oblidar i d'oblidables que no hi ha manera que ens traiem de sobre. Jo mateix somnnio que aquesta entrada sigui llegida per algú i me la lloï, la tingui per rellevant, però només és un pobre i desesperat text llençat sense esperança a una monstruosa nebulosa.






