dimecres, 24 d’agost del 2016

Zero K

          Zero K és la darrera novel·la de Don  DeLillo, però la primera que llegeixo. Segons explica la contraportada DeLillo és l’autor de referència actual de la narrativa nord-americana, guardonat amb no sé quants premis i reconeixements. No posaré en dubte aquest criteri, però em semblen tant repetitius aquests panegírics que provo de fer-me una opinió pròpia de la novel·la que tingui entre mans independentment d’aquests. En aquest sentit, a nivell d’estil i estructura no li he acabat de veure el virtuosisme que m’esperava, però el que és essencial en tot cas és les idees que apunta o prova de desenvolupar.
            Zero K aborda un tema vidriós, com vidriosa m’ha semblat la novel·la. Especula, encara que això ja no sembla tanta especulació, amb la possibilitat de la criogenització dels éssers humans, fins i tot encara que no estiguin afectats de cap malaltia, per esperar atemporalment un temps en que puguin ressuscitar-se, guarits i fins i tot en una forma d’existència millorada, a nivell físic i de consciència. Com si fossin els enviats al futur per crear una nova humanitat. Aquesta idea era fins ara present com una llegenda urbana, des que corre el rumor que el Walt Disney jau criogenitzat en algun ignot lloc. Avui en dia ja és una realitat a l’abast de gent moderadament rica. I fins i tot he llegit en algun lloc que alguns d’extremadament rics, com un dels personatges de la novel·la, un d’aquests oligarques del petroli russos, subvenciona un equip de recerca per perpetuar la seva consciència i existència en algun format digital que pugui implantar-se a un altre cos o en el seu cos del futur, convenientment rejovenit.

            Aquesta idea obre moltíssims interrogants, des del punt de vista ètic i filosòfic, alguns fins i tot que no podem imaginar. A mi només se m’acudeixen dues percepcions emanades de la lectura de Zero K (que per cert, fa referència al 0 absolut de tempratura). Primer, que la primera víctima d’un futur amortal, que no immortal, significarà la pèrdua entre altres coses del sentit de l’humor, probablement l’art i també el llenguatge i el sentit narratiu de la història, moltes de les coses que ens fan humans. Aquest món futur poblat de reanimats (que no ressuscitats) fa la pinta que serà molt avorrit i força ajilipollat.  Els personatges de la novel·la certament no sembla tenir-ne massa de sentit de l’humor, una esperança, o sentit de la vida, que només es pugui posar en aquesta perspectiva no fa massa gràcia. En segon lloc, també posa en qüestió una afirmació d’un teòleg dels segle XX, Hans Urs Von Balthasar, que deia que si no hi ha salvació per tothom, no hi ha salvació per ningú. Parlava en un sentit trascendent i escatològic, i aquí és on es posa la gran qüestió d’això de la criogenització, al meu entendre, és a dir, satisfà l’anhel més íntim de la humanitat aquest tipus de futur? O és una altra cosa. Per mi és aquesta qüestió subjacent el que transmet aquest aire vidriós de la novel·la. 


dimarts, 2 d’agost del 2016

La història dels porcs d'Haití

 Aquesta és una història exemplaritzant, quasi una metàfora, de la relació que ha tingut el món, i especialment els seus veïns més pròxims, amb Haití.
La història dels cochons d'Haití va començar exactament el 1978. Fins aleshores una varietat local de porcs convivia de forma essencial amb la majoria de famílies d'Haití, especialment els habitants de les zones rurals. Aquest porquet negre havia esdevingut un pilar de les economies familiars, estava plenament adaptat al medi i a més de fornir de carn i dividends a les empobrides famílies de camperols, feia una funció de neteja del medi i control de plagues d'insectes. S'ho menjava tot i retornava sanes proteïnes. Heus ací que al país, provinent de la veïna República Dominicana, es va introduir la pesta porcina. La pesta, tot i que podia delmar les poblacions de porcs, no els invalidava com a font d'aliment i tampoc suposava cap perill per cap altre animal ni per l'home. Tampoc els hagués extingit, de fet la malaltia es va esmorteir bastant i hagués arribat a ser un problema menor. Però sí suposava per la indústria del porc de països propers i força més poderosos (i amb varietats de porc menys resistents), com Mèxic, el Canadà i els Estats Units. La por es va instal·lar en els seus governs i van muntar una campanya que van anomenar de cooperació al desenvolupament, evidentment sense demanar massa l'opinió de la població local i obtenint immediatament l'aquiescència de la dictudura dels Duvalier i l'oligarquia dominant, que també es van mostrar interessats en afavorir aquest generós pla d'ajut. El pla era simple. Exterminar el porquet local i substituir-lo per les varietats produïdes i importades d'aquestes tres generosos països. Autèntiques brigades de massacradors varen recórrer el país i es va establir un pla per compensar els camperols amb uns irrisoris 50-70 dòlars per porc perdut (quan al mercat podien arribar a 200 dòlars, cosa que suposava més que els ingressos per càpita del Haïtià mitjà). Però no tenien opció. Això o res. La segona part del pla contemplava que un cop mort el gos i la ràbia, s'introduïrien les varietats de porcs continentals en un ambiciós pla de desenvolupament de la indústria càrnica que només acabaria rellançant l'economia Haitiana (per enèsima vegada). 
Quin va ser el resultat? Primer, els pobres propietaris de porquets tradicionals no varen veure quasi cap compensació després de l'holocaust. La corrupció capil·lar de l'estat Haitià va drenar els ajuts cap a les prop de 200 famílies o intermediaris. En segon lloc, aquestes mateixes famílies van copar els ajuts i les importacions de porcs foranis per beneficiar-se de la nova indústria. Perquè, quina sorpresa, a diferència del pobre porquet desaparegut, la nova varietat era incapaç de viure en simbiosi amb el medi i necessitava granges especialitzades, farratge, cures veterinàries que només una explotació industrial podia oferir, i per tant, fora de l'abast dels pobres ciutadans a peu. En tercer lloc, la desaparició del porc va fer augmentar els insectes i larves que controlaven, i malalties relacionades amb insectes vectors. Tot plegat va dur a un empobriment, si encara es podia caure més avall, de les famílies rurals, i una nova dependència del país a les grans indústries càrniques forànies (que proporcionaven els porcs, venien la carn al nou mercat i feien el manteniment de les noves instal·lacions, regides pels oligarques de sempre). Darrera aquest programa de cooperació, s'amagaven interessos més obscurs, de posar Haití a l'òrbita del consum neoliberal de tota l'àrea mesoamericana. Què era això que tingués una producció pròpia, autosuficient i independent, perfectament adaptada a les seves necessitats? Segur que pel camí varen actuar algun intermediari ben intencionat, però tot plegat va acabar en un despropòsit més dels que Haití n'ès una enciclopèdia. 
 I ara ve la metàfora. La història seria grotesca si no fos veritat, però dona què pensar si no és aquest mecanisme el que mou moltes empreses amb l'etiqueta de cooperació o ajut al desenvolupament, o fins i tot si nosaltres mateixos no estem amenaçats, o ja víctimes, d'una substitució subtil dels nostres costums, valors, cap un pensament únic neoliberal que elimina tota diferència o mode de vida que vagi contra la inèrcia destructiva del mercat. Només caldria pensar quin és, o va ser, el nostre porquet.