dimarts, 25 de febrer del 2014

Un falcó voleia Barcelona

 Aquest matí em dirigia a la nova Biblioteca de les Glòries, un espai molt reeixit, quan davant dels nous Encants, ha passat sobre el meu cap un falcó, un xoriguer exactament (Falco tinniculus), amb una branca al bec. Ha planejat una estona, i s'ha posat al caire d'una teulada, uns instants. M'hi he acostat per distingir-lo millor, maleint que no tingués uns prismàtics a mà, i ha emprès de nou el vol. En un moment ha arribat a l'alçada del parc del Nord, on ha fet el seu característic aleteig, després ha dibuixat una corba i ha desaparescut cap al Poblenou. 
 Aquest falcó m'ha fet per un moment també alçar-me per sobre de les preocupacions quotidianes i no tant quotidianes. M'ha agradat la seva indiferència i simplicitat, sap el que vol i el que es fa, i que s'hagi adaptat a la ciutat igual que abans ho feia en erms o camps oberts. Aquests falcons hi eren abans que Barcelona existís, i hi seran després molt probablement encara que els extingíssim puntualment d'aquí. I sinó, arribaran uns cosins germans. 
La contemplació, en el sentit més ple d'aquesta paraula, de la natura fa aquestes coses. Relativitza, i alhora ens alça per sobre de la mediocritat. Ni noves tecnologies, ni res. Allò que finalment val i omple és l'original, que ve a dir origen, d'allí on venim tots. Per això m'hi sento tant confortat.
 Jo prenia per una frase feta de nou gurú allò que el que fa l'adult i desapareix el nen, per desgràcia, és la pèrdua de capacitat de sorpresa i admiració per allò que l'envolta. Potser arriba un moment que no sabem veure la novetat contínua del que ens envolta, la bellesa del detall que es pot trobar fins i tot en un bri d'herba que s'arrapa entre dos maons. No necessito viatjar enlloc, no necessito cap mena d'exotisme, la meravella està al nostre costat o només si mirem el cel en el moment oportú.


dimecres, 12 de febrer del 2014

El coronel no tiene quien le escriba

 
 Acabo de llegir d'una revolada l'obra de Gabriel García Márquez, El coronel no tiene quien le escriba. Va ser la seva segona novel·la, després de La hojarasca, encara que quasi és un conte llarg, de prop de cent pàgines. M'ha semblat molt actual, sobretot pels que coneixem, directa o indirectament, la terrible sensació de solitud del protagonista descrita de forma corprenedora pel García Márquez. Un coronel colombià, retirat des de fa vint anys amb la promesa d'un subsidi per haver lluitat per la revolució, i que no arriba mai. Cada divendres va a buscar la carta en què espera que se li anuncïi la resolució del procés. I mentrestant sobreviu en la misèria, acompanyat per la seva dona, venent-se els pedaços de la seva casa i els objectes, en una atomosfera cada vegada més decadent.
 Aquesta solitud i indiferència del món, és exactament la que viuen molts aturats, especialment els de llarga durada, i majors de 45 anys. Tots esperen una resposta a les seves cartes, curriculums, peticions de feina. Ningú sembla escoltar-los. La societat, l'estat, és un monstre adormit que es menja les migrades esperances. Però no tenen més opció que aferrar-s'hi. És molt coneguda l'experiència d'enviar curriculums a tort i a dret, i ni tan sols rebre un "acuse" de recibo per resposta. Ho trobo tant desagradable que caldria penalitzar-ho. Cop rere cop, divendres rere divendres, els coronels de la nostra societat s'enfonsen, senten la seva dignitat que es desfà, i proven de disfressar-la amb una normalitat que sembla que mai tornarà. La societat, l'estat, el sistema, sembla programat per empènyer-los com una escombra sota la catifa de la història, que es podreixin i deixin de ser un problema, que el temps els doni la solució final.
 Alguna cosa no funciona quan arribem a aquest punt de deshumanització. Alguna cosa no funciona, quan això conviu amb l'ostentació de molts ex-polítics que van ser responsables d'aquesta situació. I no funciona quan també demostren una insensibilitat que els fa sentir llunyans, absents, sense empatia real. Algú hauria d'entendre aleshores, que molts s'apuntin a la indignació. Jo els recomanaria que pasessin una temporada per aquest purgatori.
 
 

dissabte, 1 de febrer del 2014

N'estic fins el capdamunt del Futbol Club Barcelona i altres reflexions


 N'he quedat fins el capdamunt del Futbol Club Barcelona aquests darrers dies. La presència exagerada d'aquesta entitat als mitjans de comunicació comença a ser decididament atordidora. En un moment donat, era realment difícil sintonitzar una ràdio o televisió que no fes referència a les vicissituds de la directiva d'aquest club. Jo no he estat mai especialment aficionat al futbol. M'hi vaig engrescar durant l'etapa de Guardiola, en que era cert que gaudia del joc espectacular, vistent, que practicava el Barça. Però mai m'ha malhumorat ni un instant si els resultats no acompanyen. Em provoca més aviat indiferència, què hi farem, i això fa entendre que no pugui suportar un partit de futbol anodí. Els trobo realment avorrits.
 Aquesta passió ha estat definitivament passatgera. Tot i gaudir de debò d'un bon partit, no passa d'un divertimento. I fins i tot he començat a tenir símptomes d'avorriment. Fins i tot fastigueig. Però sense passar-me de rosca, el que es tracta és de posar les coses al seu lloc, i en aquest sentit em sembla inquietant que els models socials siguin aquesta gent que juga al futbol no acostumen a exhibir massa enteniment, les entrevistes o declaracions són un mostrari d'ineptitud expressiva. No vull ser purità, només em queixo que siguin la porta excessivament oberta a una vulgaritat que ens acaba encomanant.
 Una lectura dels diaris esportius, els més venuts i llegits de llarg, dona una idea de la dimensió de la tragèdia.  No és que estigui en contra que tinguem espai on esbargir-nos, fugir de tota trascendència, de cap manera. Això seria caure en el puritanisme que també avorreixo. Ocorre que sense altres referents que tot aquest món superflu vernissat de trascendència, acabem també esdevenint superflus i també intrascendents. Per això les converses sobre futbol tenen tant d'èxit, potser perquè no sabem parlar de res veritablement seriós amb una certa profunditat.