dijous, 21 de juny del 2018

Hi ha alguna cosa podrida en el meu regne

Vaig conèixer a la República Democràtica del Congo una realitat que la sabia d'oïdes però que em va esclatar als ulls de forma obscena. Comentava en un altra entrada, encara que parlava d'altres coses, de la cosificació de la dona. Al Nord-Est del país, i especialment a la regió dels Kivus, la violació és quelcom tràgicament rutinari. I no només en són culpables els perpetradors, molts uniformats de les diferents faccions incloent el mateix exèrcit congolès, sinó la mateixa població masculina que hi estén un llenç de silenci i les mateixes víctimes no s'atreveixen a explicar-ho a les seves parelles per por al repudi. I recórrer a una justícia corrupta i ineficient fa més aviat riure, si el que no es vol és plorar. Si, la violació ha esdevingut una arma de guerra, no és només una acció puntual de depravats sexuals. Forma part d'una mena d'espantosa rutina que té per objectiu atemorir i desestructurar les societats que vol tenir subjectes a un règim de terror. És més eficaç que les bales. És un terror sempre present que deixa ferides més duradores perquè no mata immediatament, simplement corromp els cossos i les ànimes durant tota una vida. La maldat en estat pur. I repeteixo, el més terrible és la seva banalització. I això ha portat com  qui baixa una dantesca pendent a fer acceptable la instrumentalització de la dona a tot tipus d'abusos. Si se la pot violar impunement (quasi la meitat de la dones han sobert algun tipus de violència sexual als Kivus, i en no pocs casos de forma grupal i amb pràctiques netament sàdiques),  quins drets poden reclamar? Sona a broma pledejar per la igualtat de gènere si ni tan sols es pot garantir la seva seguretat més bàsica.
 Aquest exemple em ve al cap quan contemplem una inquietant deriva de certs discursos que fa només uns mesos ens semblarien intolerables. Els comentaris obertament racistes i xenòfobs, la manca de sensibilitat del primer ministre italià fa esfereir. Es podria estar o no d'acord amb la seva política, però sembla que per a que sigui acceptable hagi de considerar els immigrants com éssers humans d'una altra categoria. El llenguatge el traeix, en el fons sap que el que fa i diu és inhumà, per tant ha de deshumanitzar si vol mantenir-se coherent. El mateix mecanisme opera en el senyor Trump de qui no cal fer cap comentari. Engabiar nens després de separar-los dels seus pares només pot provenir d'una menta amb una indiferència emocional que fregui amb la psicopatia. 
Tot això m'ha vingut al cap pel tema de la malauradament famosa Manada a qui acaben de concedir la llibertat provisional sota fiança. El problema de veritat és que entrem en el precipici de banalitzar com vaig descriure literalment, que cinc desecrebrats abusin per tots els orificis possibles d'una noia de divuit anys mig èbria.  La resolució des d'un punt de vista de la llei pot ser impecable, però demostra que hi ha apriorismes dels quals en el seu dia van emanar aquestes lleis que no es poden escriure ni reglamentar enlloc i si la llei finalment s'hi torna en contra entrem en una pendent perversa. No, no tot el que és legal ni és lícit ni tan sols just. Encara haurem de tornar a recuperar el tan maltractat concepte de Llei Natural. No és que la justícia sigui cega, és que s'ha arrencat els ulls i els ha llençat a la foguera de la banalitat.