Follow by Email

dijous, 4 de maig de 2017

Madagascar II

   Continuo sense haver vist cap Lemur. En un temps passat deurien poder creuar l'illa sense tocar de peus a terra, com ho havien pogut fer abans els esquirols amb la península Ibèrica,  quan era un erme continu d'alzinars i rouredes. Però ningú ho recorda això. Qui neixi en un món poblat de paneroles i coloms de ciutat li semblarà normal. Pel camí anem matant la bellesa i el que la recordi.
  Madagascar queda en l'imaginari com un lloc exòtic, un destí desitjat. Jo mateix, ho veia com inabastable, un lloc que potser només existia en la imaginació. I ves per on, no sé com m'ho he fet però he tingut l'oportunitat de venir-hi.  I no, cap lemur pot creuar l'illa de cap a cap. Estan confinats en un mosaic de reserves naturals que amb esforç el govern prova d'eixamplar en un pols contra la deforestació. En el lloc on sóc ara, Manakara, tampoc hi ha els famosos baobabs esculturals. Cap de les postals que tots teníem al cap.
    A Madagascar hi ha quelcom més que lemurs. El que m'ha impressionat és la pobresa del país, amb un ressò més asiàtic que africà on les crisis semblen aguditzacions contínues. Aquí el context sembla aclaparar la població rural que viuen cada any amb l'ai al cor de si el període de "soudure" (soldadura), durarà més o menys. És el temps entre la sembra de l'arròs i la seva collita. Madagascar es el consumidor per càpita d'aquest cereal més gran de tot el món.  La durada de les "soudures" signifiquen uns mesos més o menys de penúria alimentària. El reflexe més cru d'aquesta vulnerabilitat contínua és la malnutrició crònica dels infants. En algunes regions arriba al 50%. No és la malnutrició aguda, aquesta que ens venen algunes ONG's per reclutar donants, nens esquàlids amb panxes inflades. És més subtil i provoca un retard en el creixement i el desenvolupament psicomotor hipotencant generacions senceres. És una silent catàstrofe. Aquest any s'ha ajuntat el retard de les pluges a la sotragada d'un cicló que ho fa tot més difícil. El 20 de maig s'albira com una data màgica, quan començarà per fi la collita que permetrà sobreviure 3 o 4 mesos. Després, una adaptació cada vegada més agònica a la carència fins la nova collita. 
Una expatriada belga ho definia d'una forma prou aguda, això del canvi climàtic no en farem massa cas mentre anem al supermercat i el trobem ple. Si fóssim malgaixos ja ens hi hauríem posat pel que ens hi juguem. Però per a molts de nosaltres Madagascar només està poblat de Lemurs. Què explicaré quan torni si no en veig cap?




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada