dimecres, 30 de novembre del 2016

Espècies perdudes (per sempre)

Al nostre país ha passat totalment desapercebut que avui, 30 de novembre, és el dia de les Espècies Extintes, és a dir, els animals i plantes de qualsevol ordre i gènere, que han desaparegut en èpoques recents i quasi exclusivament per culpa de l'acció humana. Un dels exemples més populars són el Dodo, de Martinica. Una au amb reminiscències de dinosaure emplomallat, que no tenia depredadors naturals fins que van arribar els marines holandesos i van esquilmar la població en poques dècades, a principis del segle XVII.



Un altre desaparegut il·lustre, el Great Auk, anomenat pingüí boreal però que de fet era una mena de smorgollaire amb les ales atrofiades, i era el més semblant a un pinguí que teníem a l'hemisferi Nord. Va ser esquilmat per les seves plomes malgrat que va ser la primera espècie per la que es va dictar una llei de protecció. Va arribar massa tard. S'explica que la darrera parella va ser estrangulada per uns caçadors, en el seu propi niu, i l'ou que incubaven esclafat sense miraments. Això va ser el 1864, conten.



I un darrer exemple, també patètic, el dofí del Yang-Tzé, una de les sis o set espècies de dofins de riu conegudes, del qual no se n'ha vist cap exemplar des del 2004 o 2006 i es considera extint, a causa de la pol·lució d'aques gran riu xinès, la pesca il·legal, les centrals hidroelèctriques. En fi, la destrucció sense miraments del seu hàbitat en nom del desenvolupament.


Hi ha una bona colla d'altres exemples, el llop de les Fakland, el llop de Tasmania, la Vaca marina, el gripau daurat, i algunes que estan fent cua amb massa pressa per engruixir la llista: la vaquita (el cetaci més petit que existeix), el tibre siberià, el guepard de les neus, una munió d'amfibis, marsupials i lepidòpters. 

L'extinció és per sempre, encara que alguns somniin en ressuscitar algunes espècies mitjançant l'enginyeria genètica. Però no és només la desaparició d'un ésser únic, irrepetible, que ja és molt en si mateix. És tota una història evolutiva la que es perd, i és la història que explica aquesta desaparició: la indiferència dels homes, el nostre instint depredador, la degradació del nostre entorn. El món és com si d'un bell quadre de, posem, Miquel Àngel, li anéssim esborrant traços, matisos, detalls. Cada vegada seria més lleig i irreconeixible. Allò tan bíblic de "domineu la terra", penso que s'ha entès de forma equivocada. Dominar de veritat, en un sentit ple, és precisament fer-ne un lloc cada cop més bonic i acollidor per la vida en general, no que sigui l'escenari d'un extermini que és una desgràcia còsmica. Hem vingut a aquest món per embellir-lo, només la bellesa salvarà el món. 







dilluns, 14 de novembre del 2016

Leonard Cohen

Malauradament, no he anat mai a un concert de Leonard Cohen. I ho hagués pogut fer, amb certa regularitat aterrava per terres catalanes. Ara ja no serà possible. Li tenia una secreta admiració, i mentre escric això estic escoltant per  spotify una cançó del seu darrer àlbum, You Want it Darker. A diferència de David Bowie, no havia planificat la seva mort amb la mateixa minuciositat de campanya comercial. La malaltia del Bowie ho feia més previsible. El Leonard Cohen era simplement  vell, però no tenia res greu que fes preveure que s'estiraria al llit en un moment precís i no tornaria a alçar-se. Això fa més fascinant com ha brodat el seu final, com a bon poeta, d'una forma intuïtiva però aclaparadora, definitiva.  Amb unes cançons que no expressen alegria, però tampoc l'angoixa amagada, esguinçada, del David Bowie, sinó una serenitat sumisa, l'alegre resignació de qui s'enfonsa en el darrer misteri que ha estat vorejant tota la seva vida. La seva indescriptible veu cavernosa que s'ha anat accentuat amb l'edat, encara ho fa més corprenent. Una veu cada vegada més profunda que s'enfonsa en l'abisme del desconegut desfilant paraules que vibren en l'aire, que ressonen fins els confins més infinits que només albiren els exploradors de l'irreal, els poetes com ell.
Una vegada més, ens quedem una mica més sols. Només ens resta esperar, una mica desesperadament, noves companyies. I sentir una immensa desolació davant la mediocritat que ens envolta, amb tants pocs atrevits a sondar l'abisme. 




dissabte, 5 de novembre del 2016

Tardor

Estava passejant el dia de Tots Sants entre la fageda que cobreix la Serra de Llancers, entre l'Osona i la Garrotxa. En un moment em vaig aturar, sol, i vaig sentir el lleu aleteig de l'aire que feia caure acompassadament les fulles del faig, sense pressa però sense respir, despullant els arbres parsimoniosament. El terra ja estava encatifat de fullaraca que encara cruixia al meu pas. A les copes es combinaven les fulles verdes, esgrogueïdes i brunes. Un altre respir, una altra alenada de fulles que queien. És aquesta indiferència la que fa sentir tan afortunadament abusrda la fúria dels dies que ens toca viure. La beneïda tardor, que ens recorda la perennitat de les coses, i que tot ha de morir si es vol que alguna cosa nova neixi.