dimarts, 27 de setembre del 2022

Tornada a Níger

 

 El món canvia, però hi ha coses que els és indiferent, com  riu Níger que ara baixa ple d'aigua, calmós i immens.  Torno a Niger, quan la darrera vegada que hi vaig ser, ho recordo molt bé, fèiem broma sobre l'alarma que suscitava un nou virus que s'havia detectat a la ciutat de Wuhan, a la Xina. Recordo la frivolitat amb que es tractava la notícia quan els mitjans de comunicació especulaven sobre el risc que els gossos s'infectessin i coses per l'estil. I la gràcia que ens feia. Després, feina vaig tenir per tornar a casa abans no em tanquessin l'espai aeri. La resta és història coneguda. Qui em conegui i els pocs que llegeixen aquest blog sabran les vicissituds que he viscut aquests temps pandèmics. Torno a Níger, i el riu al final de l'època de pluges, discorre ple de sediments que li donen color terrós. Si xopes la mà  l'aigua té un tacte untuós, quasi com si fos oli per les partícules d'argila que hi suren. Al capvespre s'encén com si fos de mercuri. Ja li poden passar per damunt les pandèmies que sigui, continuarà fent el seu inversemblant recorregut. Des de Guinea sembla que vulgui  morir al Sahara en una agosarada i immensa corva que el desafia i en surt encara carregat d'una abassegadora quantitat d'aigua quan entra a Níger, diria que quasi triomfal.

 Aquesta vegada no he pogut moure'm de la capital, Niamey. La seguretat ha degenerat aquests darrers dos anys i no m'ho han permès. El record del Níger acollidor,  de ral·lis i festivals folklòrics al desert, en què els més intrèpids podien penetrar a l'Aïr o el Ténéré sense tenir més por que la calor i la set, ara ja s'ha acabat. És un lloc perillós per les màfies de tràfics de migrants i grups jihadistes o viceversa (es deuen confondre), que hi pul·lulen. Ara és veritablement inhòspit i si ets blanc la mateixa policia t'impedeix de sortir de la capital com no t'hagis preparat una escorta. És un món que no sembla que hagi de tornar. En l'hostal on m'estic hi ha una petita biblioteca de temàtica exclusiva sobre el Sahara i el Sahel. Llibres fascinants que no hauria pogut trobar enlloc. Molts són d'enamorats del desert que s'hi han passat la vida creuant-lo amb una ànsia tant científica, literària o fotográfica. El secret d'aquests autors i exploradors és que mai n'han tingut prou de perdre's per la immensitat, que de tan inatansable els convidava contínuament a percaçar-la, a trobar el secret del seu encís. Alguns van visitar els darres espais que ningú havia cartografiat i d'això en fa sorprenentment poc temps. Les imatges que ens han llegat són captivadores, espais desolats, quasi extraterrestres que canvien amb la llum del dia, brins inversemblants de vida i gent capaç d'habitar-hi.  I aquests llocs encara existeixen. Ara tot això s'ha acabat o se'ns ha fet inabastable que ve a ser el mateix. Els temps que corren ho han escombrat com un miratge. El desert només el creuen els treballadors de les mines que niuen al seu cor, sobretot d'urani, i els immigrants que venen de tot l'Àfrica de l'Est i Central per arribar-se a Líbia i buscar el Mediterrani que els separa d'Europa. L'aventura èpica i estètica ha deixat pas al drama més vidriós que és un reflexe del món mutant i cada vegada més inhòspit, pel canvi climàtic, els conflictes armats, la fam que empeny tossudament als joves subsharians que buscar una vida millor i que Europa s'esforça calladament per posar-ho difícil al preu que morin en aquesta travessa o al mig de la Mediterrània.  Perdre's pel Ténéré ja no és un luxe de lletraferits i aventurers.




dilluns, 26 de setembre del 2022

The Velvet Queen

  Fa uns mesos un familiar em va subscriure a un setmanari anglès, The Week, que sempre m'havia fascinat. És un nova porta oberta al món, que trenca l'ecosfera informativa on vivim en el nostre país i vulguem o no esbiaixa la nostra percepció del que passa fins en el nostre entorn més immediat. El The Week, malgrat ser setmanal, té uns constinguts molt ben treballats amb articles molt sucosos a més de fer un repàs general del que passa al món. Per contrast, fan vomitives moltes publicacions del nostre país, sobretot les de caire digital. M'assabento de notícies que ens són desapercebudes, punts de vista nous i l'enriquiment de coses que ja sabíem (i alhora prendre consciència de les xaronades del nostre país que em semblaven tant importants). Inclou també una secció de crítica de llibres i pel·lícules, molts i moltes dels quals hauria ignorat, malauradament. Una d'aquestes pel·lícules és una mena de documental (no crec que ho sigui estrictament), sobre la pantera de les neus titutla The Velwet Queen (la reina de vellut, més o menys). El més estrany dels felins que viu a gran alçada en l'himàlaia i els seus contraforts. Un dels animals més esquius de la terra però que provoca una sana obsessió al fotògraf que la persegueix (el live motiv del documental) per la seva salvatge bellesa. Al fotògraf l'acompanya un escriptor, i probablement un càmera que es fa alhora absent perquè no el veiem ni el sentim mai però pren una posició com si fos un tercer acompanyant, mut, que els observa contínuament i els altres dos l'ignoren com si es tractés d'un fantasma. Això ja fa d'entrada penetrar en el periple dels dos personatges com si fóssim nosaltres mateixos que els acompanyem. Com he dit, no es tracta d'un documental perquè no va de la pantera de les neus estrictament a la manera que ho seria un del National Geographic, sinó de la recerca i observació pacient d'un entorn àrid, inhòspit, poc acollidor però impregnat d'una prístina bellesa, com si la mà de l'home no l'hagués tocat mai, i on descobreixen matisos, colors, una plenitud de formes de vida que es manifesten a base d'hores d'espera fins que es revelen. La paraula revelació és utilitzada intencionadament per l'escriptor, perquè al llarg del documental descobreix aquesta dimensió contemplativa del treball del fotògraf que simplement espera que un ésser es manifesti, quan i on vulgui, per captar-ne l'essència, la bellesa. I fa servir una imatge molt encertada, diu que és com una epifania de la creació, que no podem controlar com ho fem de manera grotesca en un zoo (és l'antítesi de l'esperit que anima aquests dos personatges), sinó que es manifesta sense que es pugui preveure gaire i aleshores arriba l'esglai, fins i tot l'estupor de descobrir una nova meravella que necessàriament s'escapoleix de nou (això també els diferencia d'un vulgar caçador). En aquest procés de descoberta i auto-descoberta, amb diàlegs espontanis entre escriptor i fotògraf, es fa ressentir un anhel d'arrelament, de contacte amb el misteri que és la mateixa vida i un profund respecte com si els homes, ells dos, fossin uns intrussos que el millor que poden fer és passar desapercebuts. I només aleshores se'ls revelen les criatures. L'escriptor també canvia la seva manera de posicionar-se davant tot el que se li manifesta. A l'inici creu que són ells els que observen i sorprenen les seves preses. Però al final se n'adona que qui és constantment observat, controlat són ells mateixos. Que quilòmetres abans no arribin alloc la pantera de les neus, l'ós de l'himàlia o la bèstia grossa o petita que sigui ja els tenen presents i decidiran si es deixen acostar o no. Canvia de cop la posició de l'home des de la seva suposada preeminència  i dona la iniciativa, com així ha estat sempre, a la natura per a qui només som una nosa passatgera si continuem així. Evidentment, la pantera acaba apareixent però només al final de la pel·lícula, com l'excusa del periple espiritual podríem dir dels dos personatges.

 Passant a les antípodes, aquests pensaments m'han vingut al cap precisament ara que sóc a Níger. He sortit de l'hostal on m'hostatjo a la capital, Niamey, i un vent abrandat ha alçat un núvol de pols que ha cobert tota la ciutat. Els arbres s'arremolinaven i un vel negre i altíssim semblava anar a caure sobre Niamey. Era una monstruosa tempesta, que he anat a resseguir a una balconada d'un hotel no gaire lluny que s'aboca sobre el riu Níger. La visió era la d'un Leviathan que ens volgués aniquilar. L'aire que somovia feia com si el riu hagués invertit la seva corrent i dins llampegujava sense parar mentre ens arribava un rebombori de trons.M'he assegut a veure l'espectacle, també una revelació, esperant aixoplugar-me quan es desencadenés el diluvi. Però la tempesta ha esquivat Niamey i l'he poguda resseguir quan vagarejava cap a l'altra riba del Níger, mentre els llamps eren cada vegada més fulgurants a mesura que el sol es ponia.