dimecres, 29 de juny del 2016

Haiti I

 Inconscientment, el primer que he fet quan he arribat a Haiti es buscar traces del terratrèmol del 2010. Però no les he trobades, encara. Només he notat una notable activitat constructora a Port-au-Prince i a Miragoâne, on sóc ara. Però no sé si és encara la ressaca d'aquell desastre. En aquest sentit, el país s'ha refet, però això no és cap novetat. El país  porta refent-se des de la seva independència fa més de 200 anys, i fins i tot abans. Per poc que es llegeixi la història, sembla una contínua reconstrucció contra els desastres polítics, econòmics, socials i naturals que ja va començar. Aquesta nació  sembla una cruïlla per on transiten tots els mals de la caixa de Pandora.  
La segona impressió és que em costa creure que sóc al Carib i quan parlo amb la gent d'aquí, constantment faig referència a que he estat en altres països africans. Ho corregeixo immediatament, però és que tothom és de raça negre i si m'afirmessin que he anat a aterrar per error a Lagos o a Benín, m'ho creuria. Tota la població és descendent d'esclaus africans, cosa que ja va determinar el seu destí, el que ha donat lloc a una cultura fascinant, que té per emblema el Voudou. I el creol, la llengua mixtificada, una barreja de francès transcrit fonèticament amb elements africans.  És curiós, llegir frases que semblen escrites amb un llenguatge d'origen bantú imcompresnbile, però quan es pronuncien en veu alta es reconeix perfectament el francès i fins i tot es fan entenedores. O com els antics mots francesos han pres nous matissos i significats. Els creols són l'exemple que la llengua és un ens viu.
L'únic rastre encara evident del malaurat any 2010 és la presència del còlera, importat, trista paradoxa, pels cascos blaus nepalís de la ONU, en un país on no es coneixia aquesta malaltia. Ara ha esdevingut endèmica i és una de les activitats usuals de les ONG's, anar controlant-le els brots que van sortint aquí i allà. 
En aquest sentit, Haití, hereva de la seva història feta de revolucions, opressions, dictadures, invasions, subjugacions comercials de tot tipus, ha esdevingut una onegelàndia, un lloc on s'han dut a terme tots els experiments possibles en cooperació, en part perquè hi ha havia molt a fer i calia imaginació i creativitat, però també per un estat tan afeblit que no podia controlar ni aplicar polítiques per ell mateix, i menys regular la presència de les ONG's, i posar límits a tanta creativitat. Paul Farmer ha qualificat Haití com el gran cementiri dels projectes de cooperació. Inevitablement, sembla que excepte les d'urgència que responen a un fet específic i molt focalitzat, les missions de cooperació a llarg termini estan condemnades tard o d'hora a omplir buits que després es fan més palesos, perquè és impossible donar-los continuïtat, o a experiments que acaben provocant inesperats efectes negatius. Per això, o com una mena d'antídot, hi ha una mena de mentalitat sisífica en aquest país, un fatalisme naturalitzat, que es subsana per una esperit festiu i una inclinació cap a la dansa, la música i l'expressió artística, que, ben mirat, és l'única resposta coherent d'aquesta estranya i fascinant cruïlla.

dimarts, 28 de juny del 2016

Han Solo ha mort

I jo no ho sabia. Me n'he assabentat en l'avió que em portava a l'illa de Guadalupe, la darrera escala abans d'arribar a Haití. Han Solo ha mort, si, l'heroi guapo de la guerra de les galàxies, una icona del final dels anys setanta, és fulminat en la darrera entrega de la Guerra de les Galàxies, El despertar de la força, en un duel edípic, ja recurrent en aquesta saga, entre pare i un fins ara desconegut fill. I ara ho puc anunciar sense por de fer un spólier a cap despistat com jo. Tota una generació morim una mica amb ell, però alhora esdevé un acte catàrtic, en contrast amb la tossuderia de mantenir actives tota una corrua de mòmies cada vegada més empostissades: Paul McCartney, els Stones, The Queen...sovint amb el recurs ful d'anar substituint les irremeiables baixes que el temps comporta amb nous membres. Com qui s'empostissa les dents. Farien bé de seguir l'exemple del guionista d'aquesta pel·lícula, que no li ha tremolat la mà per acabar amb el personatge i elevar-lo, definitivament, a la categoria de mite (i de pas deixar entrar nous aires). Deixeu-los morir, o que algú els mati d'una vegada, per favor!
Ara, al marge d'aquesta reflexió, la pel·lícula ha trencat feliçment la inèrcia de les horribles preqüeles que havíem patit darrerament. Ha recuperat l'esperit original, la trama heroica, els conflictes personals, sense ser un revival absurd i nostàlgic de les insuperables primeres tres entregues. El fet de portar a la pantalla els tres actors principals originals era un risc que s'ha pogut salvar en favor de la pel·lícula, i amb l'aparició de nous caràcters que li donen força i vigoria. La pel·lícula fins i tot sense grinyolar, respecta l'aire retro i limita els empastifadors efectes especials, donant rellevància a les actuacions. Les naus especials continuen zumzejant absurdament en el buit interestel·lar i l'absència de la gravetat en l'espai clama percisament per la seva absència. Però tot està en funció de la història, i d'això es tracta. 
Ha estat un plaer que tenia pendent, encara que l'hagi hagut de veure encofurnat en un seient diminut i en una petita pantalla. No ha estat un simple revival nostàlgic i té la traça de deixar l'argument obert per una següent entrega que a diferència de les preqüeles convida a esperar-la.

divendres, 24 de juny del 2016

Brexit

Europa era un ideal, nascut d'una història horrífica de guerres que es volien evitar per sempre. I això amb una idea constructiva, cooperadora i visionària d'uns autèntics líders de la post-guerra, Monet, Schumann, Adenauer...sobre la primera base de la Comunitat del carbó i l'acer. Això va ser un canvi qualitatiu absolut de la lògica de la confrontació i humiliació que només sembrava la llavor del següent escenari bèl·lic. He fet una parell d'entrades sobre la Unió Europea anteriorment, per tant és un tema amb el que m'identifico. Vaig ser un Erasmus pioner quan encara no existia internet ni vols low cost. La meva primera reflexió és que ningú pot estar content que aquest ideal naufragui, encara que de moment sigui de forma parcial, amb el triomf del Brexit. Les mostres d'eufòria només poden entendre's per una visió molt curta del que la Unió Europea havia de ser. L'euroescepticisme és el fracàs de crear una identitat Europea i és significatiu que restar en aquest Unió hagi estat l'opció massiva entre els joves britànics. Aquesta identitat, doncs, potser només necessitava d'una o dues generacions més per a que es consolidés, per a que resultés inversemblant que es pogués plantejar la ruptura de la Unió.
Penso, i parlo des de la meva condició d'analista aficionat, que contravenint els ideals fundacionals, la Unió Europea ha acabat definint-se de forma reduccionista en termes de mercats, de capital, d'interessos particulars dels diferents estats. Quan un marxant de salmó envasat, es queixava que la burocràcia europea els obligava a canviar tot l'etiquetatge amb una inversió de milers de lliures, era incapaç de veure els beneficis que li reportava pertànyer-hi. Allò que es pren en consideració és l'immediat, el particularisme, la percepció esbiaixada que no té en compte el context, que en el cas dels salmons seria, probablement, un merca molt ampli i sense aranzels per comerciar. I les institucions europees s'han esforçat en donar una imatge de buròcrates grisos que no ha ajudat res. 
Per un altre costat, els triomfants líders que publicitaven el brexit, arguïen el contrapoder del stablishment, un concepte vaporós, que pledejava per romandre-hi amb una pedagogia de la por.Pot ser cert, també, però això és simptomàtic una vegada més d'aquesta visió de la Unió Europea, com un simple mercat. I no deixa de ser sa que el poble mostri la independència respecte aquests poders fàctics, encara que s'equivoquin en la seva decisió.
Malauradament, és cert que la Unió Europea no ha aconseguit articular tots els estats i nacions que la formen de manera que ens sentíssim identificats amb una política i ideals comuns. La resposta en política exterior sempre ha estat limitada i patètica (només cal recordar el paper en la guerra dels balcans o l'actual crisi dels refugiats), i alguns estats membres no han tingut miraments d'anar a la seva, i fins i tot contra els principis de la Unió, quan els ha semblat bé. El govern pre-feixista de Polònia i la retallada progressiva de drets polítics és un exemple, el mateix que passa a Hongria o altra vegada, amb la resposta unilateral d'alguns estats davant la crisi dels refugiats.
 I ara, què? Dues coses em venen al cap. Primer és que si alguna virtut pot tenir el capitalisme liberal és que s'adapta per sobreviure, i per tant, el nou encaix del Regne Unit primarà que els aspectes econòmics en forma de tants tractats com calgui, preservin els mercats. Primarà el pragmatisme interessadíssim, del qual els britànics han estat uns mestres, a vegades degenerant en un obscè cinisme com passava en l'època colonial.
I en segon lloc, planyo al Regne Unit per totes les caixes de pandora internes que ha obert. Primer, la divisió generacional amb els joves, clarament europeïstes. Segon, per la demanda ara justificada d'Escòcia i Irlanda del Nord per clamar per la independència uns, i per la unificació amb Irlanda els altres. Ha canviat el tauler de joc, i per tant, les regles. I finalment, quan el venedor de salmó se n'adoni que el seu producte no té tanta sortida com abans. 

God save the queen (i els seus súbdits)


dimecres, 15 de juny del 2016

Els límits de la vida

Posta de Sol a la Segarra, Abril 2015
Aquest matí he pogut sentir un debat molt interessant al programa de ràdia La vida,  presentat per Sílvia Coppulo. Plantejava el problema del preu dels medicaments pel tractament de malalties oncològiques, que cada dia són més cars fins el punt que poden posar en risc la seva viabilitat. És a dir, que el sistema públic no els pugui incloure en la cartera de serveis perquè són excessivament cars. En aquest debat es creuen moltes qüestions. En primer lloc, els límits mateixos d'allò que és una acció terapèutica. La majoria dels nous medicaments estan adreçats a pacients amb malaltia avançada, i el que fan és allargar la seva esperança de vida. No són curatius. Això ja delimita el debat en dos tipus de medicaments, aquells que tenen una intenció curativa, d'aquells on simplement és pal·liativa, i decidir quan un medicament és prou efectiu per considerar-ne el seu ús malgrat tenir un preu prohibitiu. Preu que seria més efectiu dedicar a un altre àmbit, la medicina preventiva, o l'educació.
Un segon debat, o xoc, que suscita aquest fet és el dels beneficis de les farmacèutiques. Els preus que imposen no són preus de cost, de producció. Hi ha els preus de desenvolupament, que són molt elevats. Però això tampoc els justifica. Com tota indústria privada, la mou donar els màxims dividends als seus accionistes i aquesta és la raó dels preus desorbitats. Un fàrmac amb un efecte terapèutic, ni que sigui pal·liatiu, contra una malaltia greu tindrà sempre un mercat delerós. És justificable que l'accés a medicaments que poden ser essencials, estigui subjecte a l'especulació?
Altrament, si no és així, s'agueix que la indústria farmacèutica no tindrà prou incentius per produir més fàrmacs i millorar les nostres vides. 
Un tercer debat és sobre el mateix estat del benestar i els seus límits. Ha de poder cobrir-ho tot, qualsevol avenç, al preu que sigui? Al cap i a la fi, en molts països, potser la majoria, l'accés a medicines fins i tot algunes que consideraríem de primera necessitat, està ben restringit. 
De fons hi ha una qüestió ètica força difícil d'entomar. La primera es decidir on està el límit entre l'acció terapèutica, el dret a la salut, quan aquest és tan car de mantenir que pot posar en entredit altres necessitats. I l'altre, si aquest dret a la salut, a beneficiar-se dels medicaments, pot estar subjecte a una lògica especulativa. I finalment, pensar on estan els límits de l'estat del benestar, què vol dir exactament això que tothom irrespectivament del seu origen social, tingui una cobertura sanitària igualitària. 

Apa, qui vulgui pensar-hi, que s'hi posi. 

dissabte, 4 de juny del 2016

Tiannanmen

 Tiannanmen vol dir Porta de la Pau Celestial. Avui que fa 27 anys de la repressió de les famoses protestes, encara sona a sarcasme. Jo hauria pogut ser un dels joves que varen morir a aquesta plaça, per edat. O bé aquell anònim personatge, una icona de finals del segle XX, que va fer aturar una aguerrida columna de tancs (si hagués estat prou borratxo). Encara ningú sap qui és, ni, evidentment, què se n'ha fet. No m'estranyaria que davant el seu potencial icònic es corregués a fer-lo desaparèixer. O ell mateix, que era temerari però no tenia vocació de màrtir, es va acuirassar en  un estricte anonimat per evitar represàlies. O bé jau entre els morts d'aquella jornada, anonimitzats pel règim.
 Tant és a aquestes alçades. Xina continua sorprenent amb el seu control ferri de la informació. Al règim l'importa un rave la veritat, la dels fets, allò que ha succeït, i que el principi que el regeix és el del pragmatisme més absolut, descarnat, i practicat a consciència. El mateix fet que el Partit que regenta la xina es continui anomenant comunista sigui, també, sarcasme estratosfèric, és un exemple del que vull dir. Però més desconcertant és amb l'aplom amb que ho exhibeixen. Vaig estar a Tiananmen ara fa cosa d'uns set o vuit anys. És un lloc inhòspit, una esplanada de ciment homogeni amb un mausoleu, el de l'ínclit Mao-Tse-Tung, plantat al bell mig que l'extensió de la plaça fa petit. El perenne smog que impregna el cel de Beijing encara ho fa tot més gris, plumbós. Una família de xinesos de províncies varen voler fer-se una foto amb mi, potser el primer occidental que veien en sa vida. Tot plegat, Beijing mateix, sembla haver estat dissenyat per anul·lar la individualitat. Tanta vastitud, aquests edificis ciclopis, la indiferència del formigó. Al fons, la mateixa la Ciutat Prohibida dels emperadors, que de tant restaurada fa més l'aire d'un modern parc temàtic. No té ànima. I el retrat de Mao penjat allí, indiferent. Per fer-nos una idea, no seria exagerat dir que això és paral·lel a que en la Plaça Roja de Moscú s'hi exhibís encara un retrat de Stalin o al Reichstagg de Berlín el de Hitler. El nombre de víctimes atribuïdes a les idees paranoides del tal Mao són comparables als números d'espant i gestes horrífiques d'aquests altres dos monstres. Només cal llegir algunes cròniques de l'època, o de la Revolució Cultural. O recordar per exemple, segons explicava Santiago Carrillo a les seves memòries, com en un congrés de la Internacional Socialista el Mao afirmava sense immutar-se que no temia una guerra nuclear. Segons els seus càlculs moririen 300 milions de xinesos, però encara en quedarien 300 per fer la Revolució. O fullejar el delirant llibre vermell. La imatge de Mao encara present és un altre tètric sarcasme. Però es justifica, simplement, perquè és útil per galvanitzar la societat entorn del malanomentat Partit Comunista (del que n'era fundador), en un país que del que té més terror és de la divisió, de la disensió i amb això en tenen prou. D'aquí també que s'afanyin a llençar tones de gris ciment sobre la memòria de Tiananmen. No són desmemoriats, només porten fins les darreres conseqüències la dita de Deng-Xiaoping en aquest estil curiosament poètic tractant-se de barbaritats, què importa que un gat sigui negre o marró, si del que es tarcta és que caci ratolins? 

P.D. És bo recordar que tots participem d'aquest atroç pragmatisme que atropella la veritat, pel que suposo la Xina com a mercat o fàbrica de productes barats. Vaja, que ni que sigui per passiva, ja ens està bé pintar els gats encara que sigui fúcsia.