Intel·ligència Articificial o Artificiosa?

 No em posaré pels camins filosòfics i conceptuals sobre què és això de la Intel·ligència Artificial (IA) ni l'impacte que tindrà, només una anècdota que m'hi ha fet pensar per reblar aquest any.

Un conegut meu ha fet un viatge a Sudàfrica de tipus turístic amb la seva família. Més concretament, ha visitat el Parc Krueger, un dels més extensos i sobretot el primer que es va crear a l'Àfrica. Té totes les facilitats imaginables per vagarejar dins del cotxe i veure tot allò que un turista espera d'un safari a l'Àfrica: Elefants, girafes, búfals, rinoceronts. Menys apreciat però per a mi immensament més interessant és l'observació d'ocells. Li vaig prestar una guia d'ocells del Sud d'Àfrica, un llibrac molt complet i ple d'il·lustracions. Fa pocs dies he vist de nou aquest conegut i me l'ha retornat. No m'ho ha dit directament  però no n'ha fet ús perquè ara tot quisqui utilitza aplicacions que només enfocant amb el mòbil l'ocell que veuen ja els dona immediatament tota la informació possible sobre l'animal en qüestió. Jo confesso que també he utilitzat una aplicació semblant però en aquest cas per identificar l'ocell a través del seu cant. 

Jo, que sóc aficionat a l'ornitologia des que era un nen, induït per un cosí meu també misàntrop de la naturalesa, i sempre em passejo per qualsevol racó de món amb els primàtics i una guia d'ocells, aquest fet m'ha fet reflexionar sobre el sentit mateix d'aquesta activitat, la d'observar i identificar ocells. Sé que fins i tot hi ha obsessos  que fan autèntiques curses per identificar tants ocells com sigui possible en un any o omplir el check-list d'espècies observables en una regió o en el món sencer, com si fós una competició. 

Quan jo observo ocells, o els percaço en la naturalesa, ho descric com una analogia a admirar una obra d'art amb l'excepció que en aquest cas té una certa semblança amb una activitat cinegètica sense que hagi de disparar cap tret o llençar un ham. Fins i tot diria que nosaltres no trobem els ocells, sinó que són ells que ens troben a nosaltres, que es deixen veure si els plau. Després ve la part d'escudrinyar com és, furgar dins la guia per identificar-lo si el desconec amb el tacte del paper entre els dits, observar què fa, com es relaciona amb l'entorn, perquè el veig aquí i no en un altre lloc, i una qüestió més estètica que neix d'una profunda admiració i sorpresa per tot allò que és viu, és natural. Sempre m'ha captivat l'astorant creativitat de la naturalesa amb la diversitat de formes i colors que els ocells poden exhibir. Resseguir a la tum-tum una guia d'ocells, i concretament el meravellòs Atles d'Ocells del Món de l'editorial Lynx m'extasia com una experiència franciscana. 

Tot plegat desperta en mi habilitats que semblen adormides, com una vegada que amb dos amics més estava perdut pels Andes Colombians, en el parc dels Nevados, sense mòbils i només amb un esboç de mapa que cobria una àrea com mitja Catalunya. Recordo perfectament com se'm van agusar els sentits, d'idientificar els detalls, i la capacitat de raonament i orientació per guiar-nos per aquella immensitat on si ens haguéssim perdut encara ens hi estarien buscant. I la realitat es va fer més palesa i rica, com si experimentéssim una epifania sensorial. 

Tot això té relació amb un verb anacrònic que a mi m'agrada recuperar, el mot aprehendre, que té un sentit més pregon que el seu descendent, aprendre, i és la interiotzació d'un coneixement, d'una experiència amb una estructura narrativa que li dona significat i sentit amb la resta de coneixements, experiències i sensibilitat que hom pugui tenir. I aquí sí que li trobo un límit objectiu a la IA, i a les crosses que poden ser fins un cert punt útils, com identificar el cant dels ocells, tals com les aplicacions per identificar ocells que he esmentat. Potser per aquest camí no arribaré a assolir cap check-list, però honestament, m'és ben igual. Ningú, cap IA, podrà aprehendre per mi, ni per ella mateixa, ni dotar de sentit i significat a tot allò que veiem i vivim.

Aneu, doncs, en compte amb els profetes de la IA, que més que artificial no resulti ser artificiosa i amenaci per reduir a ridícules cendres el que ens fa realment humans. 

Que tingueu un venturós 2024

Paths of Glory

Quan era estudiant a l'Hospital Clínic de Barcelona existia una comissió cultural que organitzava, dinamitzava o canalitzava activitats culturals a la facultat. Va organitzar un cinefòrum a l'Aula Magna en la qual només ens vam presentar tres companys de curs i el representant de la comissió. Jo deuria fer tercer curs, si no recordo malament. No recordo pas que la meva promoció destaqués per implicar-se massa en mogudes estudiantils. La pel·lícula que es va projectar era "Paths of Glory" (Senders de Glòria), dirigida per Stanley Kubrick i com actor principal un superb Kirk Douglas. Rodada el 1957, recentment l'he repescada de la biblioteca pública i l'he mirada una vegada amb propina. Si bé recordo que em va impactar en aquelles remotes dates, ara m'ha enlluernat. És el que ocorre amb les grans obres d'art, a mesura que el temps ens llaura no només físicament, sinó piscològicament i si no ho fem del tot malament ens tornem més sensibles i amb més bagatge per apreciar allò que simplement ens va passar pels nassos quan érem joves. Si en tenim l'oportunitat i ens ho permetem,  rellegim i reinterpretem allò que havíem vist, oït o llegit fins al punt que  ens sembli totalment  nou. Una petita sinopsi de la pel·lícula ajudarà. Primera Guerra Mundial. Exèrcit francès. Uns Generals manen una assalt suïcida a les línies alemanyes sense cap raó lógica. L'assalt és un fiasco i la tropa comandada per Kirk Douglas (el coronael Dax), no passa ni de les primeres filferrades. El General de la Divisió els acusa de covardia, obliga a escollir a l'atzar tres soldats que són jutjats i executats. 

Jo recordo que el cinisme i indiferència davant del dolor i el sofriment dels generals Francesos, tant el general Miró que comanda la Divisió com el seu superior (quines interpretacions tant extraordinàries!), em va resultar creïble en la pel·lícula i per això la feia inquietant, però inversemblant en la vida real. El temps m'ho ha fet creïble a tots nivells, malauradament, i si bé no m'he vist embolicat en cap batalla ni trifulga bèl·lica sí que he pogut constatar l'existència més estesa del que ens pugui semblar del cinisme, la indiferència, el narcisisme  i perversions de tot tipus, i que potser només caldria una trinxera i una guerra per posar-ho tant palès com ho va fer Stanley Kubrick en la seva obra mestra. Probablement no hi ha millor film que reflecteixi l'absurditat de la guerra (potser a la seva manera, la novel·la "Quanta, quanta Guerra..." de Mercè Rodoreda ho és també si se la sap llegir bé).

Però  allò que més m'ha meravellat de la pel·lícula és que tot i ser rodada el 1957 li donat com uns centenars de voltes a les pel·lícules recents que tenen per escenari la Primera Guerra Mundial malgrat tots els avenços tècnics i digitals de que frueixen els actuals directors. I que ara em semblen xaronades. Les seqüències i els travellings són extraordinaris, traspuen realitat, verosimilitud i sobretot humanitat. L'escena de l'afussellament és simplement una genialitat i resumeix l'absurditat de tot plegat. Stanley Kubrick arriba a reflectir l'ànima humana no només dels cínics de torn, sinó del soldat ras que esdevé el veritable protagonista d'aquesta tragèdia i que l'anonimat engolirà irremeiablement de les cròniques de torn. L'espectador deixa de ser-ho i es troba i sent amb ells. La seqüència final en una taberna amb tot de primers plans dels rostres adustos amb un deix d'emoció és d'una profunditat i mestria que només un genir com Stanley Kubrick podia assolir. Cap recurs digital o intel·ligència artificial podrà reemplaçar-ho.

No recordo bé si vam arribar a fer un cinefòrum  en finalitzar la pel·lícula allí l'Hospital Clínic. Anys més tard a la mateixa Aula Magna, ara sí més plena, vaig llegir la tesi doctoral. Després em vaig deixar conquerir per un absurd cofoïsme que vaig pagar ben car, encara no havia après gran cosa però no ho sabia encara. 

Israel, el somni i la tragèdia

  Escric aquesta entrada com una mena d'homenatge a Joan de B. Culla, recentment desaparegut i que he descobert ja massa tard. El teniu sentit, i llegit, de les tertúlies on es prodigava i els articles que escrivia als diaris sense ser conscient que era, possiblement, una de les ments ben ben ordenades que encara ens quedaven en el nostre país. Me n'he adonat quan a rel de l'esclat de la guerra a Gaza, per provar de parlar-ne amb una mica de propietat, vaig enxampar el seu llibre "Israel, el somni i la tragèdia: del sionisme al conflicte palestí", publicat el 2004. M'ha semblat un llibre que combina meravellosament el rigor, la didàctica i la claredat en un tema tant enverinat com és la qüestió israelina i palestina, des del naixement del moviment sionista la segona meitat del segle XIX fins principis del segle XXI. I molt il·luminador. Sense mirar en retrospectiva no podem entendre ni ponderar el que està passant. Tot i que hi ha coses imponderables que, segons entenc, tenen un valor absolut que poc pot justificar qualsevol antecedent històric com la mort de nens innocents sota les runes de Gaza. Al final, la realitat es redueix a uns fets irreductibles que ho relativitzen, minimitzen o fins i tot ridiculitzen qualsevol altra disgressió i que s'imposen i ens deixen nus d'arguments.

Al marge d'aquesta reflexió, a mi m'han quedat quatre apunts, que només tenen la pretensió de provar d'entendre com hem arribat al punt d'atrocitat actual i que potser ajudin a algú a provar d'entendre de què va tot plegat com jo he provat de fer. 

En primer lloc, cal diferenciar una etapa d'establiment i creació de l'estat d'Israel que podríem dir-ne pionera i que va durar fins la meitat dels anys 60, més o menys per la Guerra del Yom Kippur el 1973. Aquesta etapa està impregnada per un esperit pioner, idealista i amb una escora clarament de tipus socialista. La vessant religiosa-messiànica, sempre present, no és el motor de la causa de l'Estat d'Israel que lluita simplement per ser i donar sentit al seu motiu fundacional: donar refugi i protegir els jueus de tot el món de qualsevol intent d'agressio d'aniquilació. D'aquests temps són la Golda Meier, Ben Gurion i l'icònic Moshe Dayan. 

En aquest sentit, cal entendre l'efecte catalitzador, un catalitzador brutal, de la Shoah, o l'holocaust executat pel règim Nazi essencialment. El trauma històric, una autèntica falla no només pel poble jueu, però sobretot per a ells, és el que va dotar de la justificació moral que té avui dia el poble jueu i que fa que ponderem diferent el que fan o deixen de fer, tant nosaltres com ells mateixos. No és imaginable que un estat de tall diguem-ne occidental perpetrés el que està fent ara el Tsahal a Gaza. Sembla que hi hagi uns límits morals nascuts d'una culpabilitat històrica que els actuals dirigents aprofiten junt amb interessos geopolítics més o menys enrevessats. I aquí hi ha una anècdota que esmenta el Joan de B. Culla respecte ala Guerra dels set dies del 1967, quan els soldats israelians assetjats per quatre nacions àrabs alhora es repetien el seu "onzè manament xiuxiuejat a cau d'orella per 6 milions de víctimes del nazisme: No et deixaràs exterminar mai més". I d'aquí també el prestigi i adhesió incondicional a l'exèrcit, el Tsahal, com a garant d'aquesta promesa. I també permet entendre l'impacte emocional, la significació, de l'atac de Hamas amb l'assassinat d'un miler i escaig d'israelians.

Un segon aspecte que vull assenyalar és la inòpia i ineptitud dels països àrabs, que no van saber aprofitar les oportunitats per trobar un equilibri consensuat que evités conflictes majors, afavorint escalades, ressentiments i mals majors futurs. Sembla com si sempre apostessin a un cavall perdedor. Explicar perquè és complexe, però essencialment estaven dominats per interessos particulars, cabdillismes, visions tambe messiàniques i alguns líders força mediocres. A tot això cal afegir els va-i-ve de la geopolítica mundial, i per exemple és bo recordar que l'estat d'Israel difícilment hauria sobreviscut en els seves primeres etapes sense el suport de la Unió Soviètica, i més tard va ser la mateixa URSS que va recolzar explícitament i materialment els països àrabs per agredir-la, fins convertir-se en el bastió dels Estats Units a l'Orient Mitjà. I que explica alhora la immunitat de què gaudeix el Tsahal acutalment a Gaza.

Un tercer aspecte que té a veure amb el desenvolupament històric del sionismes, i és la transició de l'esperit idealista, pioner, cap a una situació de resistència, complexe de superioritat, permeabilització de les idees més messiàniques d'arrel religiosa amb grups molt rellevants que filtregen el fanatisme. El punt d'inflexió tot i que ja tenia recorregut va ser l'assassinat a mans d'un jueu ultraortodox de Yitzhak Rabin el 1995, en el moment que s'obria una oportunitat per establir un pau amb fonament en aquesta tràgica terra. No crec que hi hagi ningú que sintetitzi millor aquest esperit tràgic com aquest home encara de la generació dels pioners, bregat en la guerra, de línia inicialment dura però que va descobrir el valor de la pau i l'entesa com si fos una mena de redempció malgrat el naufragi que el seu assassinat va provocar. Després van aparèixer aquests personatges tant adustos, agressius i mancats d'escrúpols com l'Ariel Sharon i Benjamin Netanyahu, també afavorits per un eclipsi o dissolució relativa de l'esquerra sionista lliberal que fins aleshores havia estat preponderant. 

(Un apunt, m'ha cridat l'atenció que igual que amb l'assassinat del diplomàtic Comte Bernadotte a les beceroles de l'Estat d'Israel i que precisament treballava per establir la base d'una convivència duradora, l'assassinat de Yithzak Rabin, aquests magnicidis hagin estat acceptats amb certa aquiescència, no pas com una vergonya pública que empastifa la causa jueva i reflecteix l'extrema complexitat d'aquesta societat). 

Finalment cal afegir al còctel l'extrema complexitat de la societat israelita. Hi ha àrabs, hi ha cristians, hi ha laics, ateus, jueus religiosos amb tots els matisos possibles des dels messiànics que somnien en el Gran Israel i la vinguda del messies, fins grups curiosos com els paleo-jueus etíops rescatats del règim comunista imperant allí els anys 70 i 80 i tots els matisos que vulgueu segons la seva procedència de la diàspora: intelectuals, assimilats, jueus sefardites, de l'Est d'Europa. Per exemple, hi ha grupúsculs ultraortodoxos que diuen que això del gran Israel és una blasfèmia i que es refereix a una realitat celestial i per tant l'usurpació als palestins és totalment il·legítima. Caldria una vida per trobar-ne l'entrellat. Però tot i així, la idea monolítica de resistència, supervivència i adhesió a l'exèrcit al qual tothom està obligat a prestar servei, sembla que pervisquin per sobre qualsevol divisió i sensibilitat. Això també fa entendre la relativa passivitat de tota la societat davant el que el seu poble està fent actualment a Gaza.

Ara, però, torno a l'inici d'aquest escrit, i penso de nou què pot justificar la mort d'un nen innocent sota la runa de Gaza? Avui, dia de Nadal, Betlem desert i desertat amb el rerefons de les bombes és tota una metàfora de tot plegat. Fum, Fum, Fum...

P.S: L'epíleg del llibre del Jon B. Culla escrit el 2004 conjecturant sobre el futur d'aquesta terra i els esdeveniments que passarien és un extraordinari exercici de lucidesa, quasi visionari.