Follow by Email

divendres, 30 d’abril de 2021

Idees per un any de pandèmia

  Des que vaig obrir aquest blog m'he obligat a, com a mínim, fer una entrada mensual. Estic a punt de trair el meu propòsit, he arribat a 30 d'Abril sense dir ni mu. Així que esgarraparé algunes idees que tenia al cap i que m'ha cridat l'atenció.

Tenia preparada una entrada de reflexió sobre l'any llarg de pandèmia que portem a sobre. La impressió central, com escrivia fa precisament un any, és que si bé el paisatge humà i social canvia, la vida com el curs d'un riu no té més opció que avançar. Cap a on sigui, donar espai a noves realitats, a noves vides. Si bé a vegades m'omple d'optimisme aquesta inevitable vitalitat (és allò que alguns hem cantat, cal que neixin flors a cada instant), a voltes m'abassega la indiferència amb que transcorre, com darrera un mort o molts morts, tirem endavant perquè no hi ha més remei. Fa vergonya parlar de catàstrofe si es compara amb passats no tan remots (guerres civils i mundials, pandèmies de grip, etc.) en que tot acabava renaixent, però m'ha permès comprendre aquesta sensació que tenien els nostres avantpassats (a quasi tots els va tocar alguna guerra o epidèmia, pel cap baix) que malgrat tot, i com sigui, sempre es va endavant perquè no hi ha altra llei.

Fa poc vaig veure una pel·lícula que en tenia ganes. Els dos Papes. En tenia molt bona referència i no m'ha decebut. És un duel interpretatiu entre dos grans actors, Anthony Hopkings i Jonathan Pryce. Una delícia només per això, i pels que podem tenir-ne la sensibilitat, també una aproximació molt humana a aquest fenòmen mil·lenari que és l'Església Catòlica. Un apunt, encara que sembli paradoxal, allò que em pot fer creïble l'Església Catòlica és que té tots els defectes, vicis i incongruències dels mateixos homes que la formen. Una comunitat perfecta i de purs em resultaria inhumana, per no insofrible. 

Estic pagant un deute pendent, llegir-me Guerra i Pau de Tolstoi. I crec que ho estic fent en el moment adequat. No me l'hauria pogut empassar no fa pas massa temps i ara em té captivat, per no dir fascinat. Perquè volem inventar màquines del temps quan tenim un Tolstoi? És més, si tinguéssim una màquina del temps i l'enviéssim a l'època de les Guerres Napoleòniques no entendria res com ens ho arriba a transmetre aquest autor al·lucinant. Tot llegint-lo entrem en les ments dels personatges de l`època i sabem què sentien, perquè feien el que feien, en un marc històric també fascinant.

Observo, pel lloc on visc, com la Sagrada Família creix perceptiblement dia a dia. I quasi fa tirar enrere la imponència de l'edifici. Algú escrivia fa poc i no li falta raó, que és desmesurat respecte al seu entorn. Ja sabeu que la polèmica per continuar-lo o no és vella però ella segueix creixent amb una indiferència absoluta. Aquestes veus es van apaivagar quan es descobrí el meravellós interior de la nau central. Tothom ha emmudit davant aquesta meravella i potser cal acceptar que si l'exterior, a ulls d'alguns, els sembla una mona de Pasqua, potser val la pena aquest preu per disposar d'aquest espai que Gaudí va imaginar ja fa uns 140 anys.

Quan es va anunciar amb certa eufòria que gràcies a les vacunes la Covid-19 havia quasi desaparegut de les residències d'avis, em va sobtar un cert desassossec. Jo que he conegut aquesta realitat de prop, realment me n'alegro molt, és un alleujament infinit, que les tinguem pacificades des d'un punt de vista epidemiològic. Però em queda una sensació com si, simplement, haguéssim llençat una capa de calç sobre un mort del qual ja no es vol saber de què va morir.

Per la finestra sento el xisclet de les falzies que estripen el cel, i més subtils els ballesters. Em transporten a l'anunci d'un llangorós estiu, una primavera que es desborda, indiferent a pandèmies i a les meves cabòries.







dissabte, 27 de març de 2021

Antoine de Saint-Exupéry

  Tothom ha llegit el Petit Príncep, i per això Antoine de Saint-Exupéry és tan conegut arreu del món. Però no tothom ha arribat a saber que era un pilot d'avió consumat, pioner de l'aviació comercial, ni que tenia una carrera literària prèvia al Petit Príncep , i que fins i tot d'algun dels seus llibres s'en va fer una pel·lícula (Terre des hommes, Courier du Sud, Vol de nuit...). Jo mateix em vaig sorprendre quan vaig llegir una de les seves obres, un llibre anomenat Ciutadella, que em va trencar la imatge edulcorada que havia pogut tenir d'aquest autor. Paradoxalment,  sense el Petit Príncep, que ha esdevingut una mena d'icona literària, el personatge Saint-Exupéry no hagués trascendit tant. L'he redescobert per un còmic sobre la seva vida que acabo de comprar en una tenda especialitzada. Igual que en les llibreries, entrar sense cap idea preconcebuda del que vols trobar té un punt màgic, com si fos el llibre o el còmic el que t'esculli a tu, no a l'inrevés.  

Antoine de Saint-Exupéry és d'aquells privilegiats personatges  que ha tingut una vida literària, rodona fins el final encara que que això el faci necessàriament tràgic. Considerat ja vell per anar a primera línia de front  durant la segona Guerra Mundial (amb quaranta-set anys), va aconseguir després d'insistir en enrolar-se en l'exèrcit aliat com aviador de reconeixement. Va desaparèixer en plena maduresa, com ell hauria volgut, engolit pel mar Mediterrani en una patrulla de reconeixement. No se'n va saber res des que es va enlairar. I l'any 1998, com a colofó, un pesquer va recuperar la seva medalla identificativa. Quasi tots els seus companys pilots d'aquesta època heroica de l'aviació comercial  ja havien mort pilotant un avió, només ell va arribar a la Segona Guerra Mundial i va seguir el seu destí. Semblava escrit d'antuvi. 

Antoine de Saint-Exupéry va viure una època on encara es podia ser pioner d'alguna cosa sense pretendre ser un excèntric ni  famós. La dèria de volar se li va inocular de ben petit, quan al costat de la casa de camp on vivia amb els seus pares es realitzaven vols experimentals amb els primers prototipus d'avions, allà per la primera dècada del segle XX. Després va participar com a pilot a la Primera Guerra Mundial i, portat per un desig de volar (probablement un desig no només físic, sinó en tots els àmbits personals), va enrolar-se en una de les primeres empreses de correu postal aeri (Aeropost, un dels embrions de la futura Air-France), i va obrir nous trajectes trans-saharians i a l'Amèrica del Sud. Volar aleshores era una heroïcitat, plagada d'aterratges forçosos i aventures, esgarriades en el desert (on es va inspirar per alguns passatges del Petit Príncep) o entre les muntanyes dels Andes. La dèria de volar sospito que també era un reflex de l'impuls de desarrelar-se contínuament d'un món que trobava misteriós, incomprensible i tràgic, que li provocava un íntim anhel de plenitud que no es satisfeia mai però pel qual no podia fer res més que cercar una resposta. Potser aquí està el germen de tota creació artística genuïna, i per això la seva vida va ser una mena d'obra d'art amb un desenllaç tràgic però perfecte.  No podia ser d'altra manera. Diria que tenia el destí escrit, rodó, digne d'un relat literari ben tancat.




dissabte, 27 de febrer de 2021

Cobra massa el Lionel Messi?

  Fa unes setmanes es va filtrar el contracte del jugador de football Lionel Messi. Si no recordo malament cobra uns 138 milions d'euros per temporada, al marge del que pugui rebre a través de drets d'imatge, publicitat etc. etc. De forma tendenciosa, es va plantejar la pregunta òbvia de si mereixia cobrar això. Des de la meva ingenuïtat, jo em faig una altra pregunta, i és perquè algú necessita aquesta picossada de milions cada any? A mi se m'acaba la imaginació ben ràpidament només de provar d'inventar-me en què em gastaria tal quantitat de diners, obres benèfiques a part. Però resulta que la resposta no pot ser tan simple. Poc després van entrevistar a l'economista Xavier Sala-i-Martí sobre aquesta qüestió i a més de criticar àcidament la poca cultura econòmica dels que varen sucar pa fent el reportatge, va explicar la lògica subjacent a un sou d'aquesta magnitud. Tot plegat es redueix a posar mesura al que estem disposats a pagar per un bé qualsevol, entenent bé no en el sentit benèfic de la paraula, sinó qualsevol cosa que volguem gaudir, tenir o posseir. Si estem disposats a pagar això és perquè el que ens reporta s'ho val, i punt. Posava l'exemple del que un culé estava disposat a donar per un gol de Messi contra el Madrid en el darrer minut de partit, a partir d'una observació empírica. Alguns donarien el sou mensual. A partir d'aquesta observació va concloure que, fent uns simples càlculs i amb l'analogia del que paguem de mitjana per un cafè a un bar qualsevol, el retorn del Messi mereix un sou centenars de vegades més elevat que aquests 138 milions. La meva imaginació, doncs, ja es troba amb el mateix topall de quan prova de capir les unitats de mesura cosmològiques. S'escapen fins perdre tot sentit. A mi, per qui l'economia és el més semblant a la Nigromància, em fa pensar que hi ha alguna trampa en tot plegat. El Xavier Sala-i-Martí, de qui admiro la seva capacitat de documentar-se, té una aproximació descarnadament pragmàtica de l'economia. El que val al final és que es generi riquesa i que aquesta repercuteixi en un benestar material de tota la societat alhora que es pugui evitar que la pròpia dinàmica de generació de riquesa, basada en el desig i el lucre sense mesura, no boicotegi el mateix sistema. Una vegada va afirmar que ell no feia judicis morals, que això era cosa d'eclesiàstics o teòlegs, i només l'interessava aquest aspecte pecuniari. Aquí hi ha alguna trampa, he pensat. I és que si tot es basa en el desig que en tenim, només cal modular-lo per atiar-lo i així atiar-ne el preu. Recordo un gag de fa molt de temps com un home, amb la intenció de fer una performance crítica amb aquest sistema, va crear uns tuppers que quan es tancaven ja no es podien obrir mai més, fent-los absurds. Van tenir un èxit aclaparador i es van vendre com els kikos. 

 La lògica liberal-capitalista té aquesta una capacitat perversa de transformar l'essència de les coses i, finalment, pervertir-les, corrompre-les. És allò de confondre preu amb valor. Quan a tota cosa se li pot posar preu, es desdibuixa allò que la fa valuosa de veritat i és una propietat immutable. Quan val una talla d'art gòtica? Un capitell romànic? Una pintura de Sorolla? Són preguntes que no tenen cap mena de sentit. El que n'estigui algú disposat a pagar? I el Messi, i un gol de Messi? Al cap i a la fi estem parlant d'un xicot amb serioses dificultats d'expressió oral i m'esgarrifa pensar el nivell d'expressió escrita que pot tenir. I malgrat tot cobra una picossada de 138 milions d'euros a l'any. Perquè estem disposats a pagar-ho, res més, i en canvi no estem disposats a pagar més als mestres, a la sanitat pública, els impostos que ens pertoquen, que tenen un valor infinitament més elevat. 

 La retòrica neoliberal ha promogut l'enriquiment sense límits com un fet d'allò més normal. No ens escandalitza que algú acapari milions d'euros i, per exemple, no s'arribin a cobrir les beques menjador. Els arribem a admirar i adular fins el punt que preferiríem tenir un fill amb les qualitats del Messi al preu de ser un analfabet funcional (no és el meu cas). 

Tinc un dels llibres de capçalera d'un progessor d'Êtica de Harvard, M. Sandler, amb un títol ben eloquent: Els Límits Morals del Mercat. Tot allò que els diners no poden comprar. Explica molt didàcticament com el fet de posar preu a qualsevol cosa i sense límits la pot corrompre i obrir una espiral molt perillosa en què qualsevol cosa pot derivar cap al sense-sentit, tenir conseqüències profundes que poden anorrear l'individu i la societat. Un exemple ben clar és el concepte llar, el lloc on volem créixer i viure com individus, on ens arrelem i ens refugiem, reduït a un simple objecte de transacció i especulació. Tot això només pot dur a una societat desarrelada i, finalment, absurda.

I encara, si anéssim a referents més llunyans ja n'hi ha per clavar-nos cops al pit, com Sant Tomàs d'Aquina que afirmava que qui té més del necessari per viure, ja és un lladre. I acabo amb un titular contundent de l'Arcadi Oliveres, que fins el final no es possa mordassa. Lionel Messi, que a més va estafar a hisenda, mereixeria estar a la garjola. Però ja sabem que els nostres estàndards morals no ens ho permetran. 




dijous, 28 de gener de 2021

Stalingrad

  Stalingrad és el títol concís d'un llibre que m'acabo de llegir. L'autor és Vassili Grossmann, el mateix autor de Vida i Destí. Vaig sentir no sé on que els grans escriptors, aquells que continuaran essent llegits mentre hi hagi homes i no gilipolles habitant aquesta terra, són una mena d'escollits, il·luminats. Vassili Grossmann n'és un, en l'estela, sense exagerar, de Tolstoi. Com és possible que siguin capaços de crear una plèiade tant  extensa de personatges tan creïbles, forjar autèntics universos, habitar alhora tantes consciències? Un misteri davant del qual em rendeixo. 

 El llibre, un totxo de quasi mil pàgines, m'ha fascinat tant que em cremaven els dits quan no el tenia entre mans i això que no em faltava feina. He de confessar que tota la literatura referent a la Primera i Segona Guerra Mundial m'ha atret sempre com un fanal a un borinot.  I particularment tot allò que passava al front de l'Est, on realment es varen jugar les garrofes del conflicte. La dimensió del conflicte en aquesta part empal·lideix qualsevol altre front. Un dels efectes més curiosos de tot plegat és que l'imaginari col·lectiu de la Segona Guerra Mundial està poblat per les gestes de l'exèrcit americà, el desembarcament de Normandia, la marxa sobre Sicília i tota la pesca. No ho menystinc, hi ha pel·lícules extraordinàries (ara mateix penso en Patton i en Salvar el Soldat Ryan, per exemple). Però la petja cultural no es correspon ni de lluny amb la dimensió relativa que varen tenir tots aquests fronts. Tot plegat era una atrocitat, mirem on ho mirem. Però això del front de l'Est escapa a tota comparació. 

En un altre llibre fascinant titulat Les Benignes, de Jonathan Littell, el protagonista comença enumerant en xifres el nombre de morts per dia, per minut, que ocorrien en el front de l'Est. Una festa macabra. I no només era una qüestió quantiativa, sinó la naturalesa de la guerra en aquell costat que explicava que al final de la contesa els alemanys es delissin per fugir cap a l'Oest con si els americans fossin una mena de salvadors. Una batalla establerta en la lògica d'exterminar-se mútuament, una atrocitat contínua  de dimensions descomunals tant en l'espai immens en que ocorria com en la quantitat de gent que hi estava sotmesa i que, malaurdament no dona el joc per l'edulcoració, l'heroïsme banal que sovint impregnen les pel·lícules occidentals. Per això ens deixen garratibats els pocs exemples de cinema verídic que hi ha del front de l'Oest. Fa poc vaig descobrir una obra mestra del cinema, titulada Vine i veuràs, del 1985 (títol extret d'uns versicles de l'Apocalipsi), i etiquetada com l'obra mestra definitiva de la filmografia de la Segona Guerra Mundial. Sabent una mica del tema, crec que és impossible filmar res honestament en aquest escenari del front de l'Est sense transmetre el més absolut horror com ho fa aquesta pel·lícula. L'autor de Les Benignes mateixes, com va passar amb el director de Vine i Veuràs, un tal Krímov, van passar un autèntic stress post-traumàtic després de parir aquestes obres perquè l'honestedat tenia aquest preu.  Krímov no ha tornat a filmar mai més res. I alguns actors en va ser l'única obra fílmica en que van participar. 

Tampoc aquí vull menystenir un parell més d'obres mestres fílmiques ambientades també en el front de l'Est, El pianista de Roman Polansky i La Llista de Schindler de Steven Spielberg (que ho esguerra sempre amb finals heroico-edulcorants), però els directors no arriben a implicar-se personalment, potser perquè les pel·lícules tampoc ho reclamen, com en Stalingrad, Les Benignes o Vine i Veuràs

Tornant a Stalingrad, allò que me la fa fascinant és que el nucli de la novel·la no és la batalla en si mateixa. De fet, les escenes de batalla en la ciutat màrtir ocupen ben poc espai. Es centra sobretot en les setmanes prèvies a la famosa batalla reseguint una petita tropa de personatges, la majoria amb algun vincle comú entre ells, navegant en les seves emocions, aprehensions, sentiments. És a dir, el llibre aconsegueix immergir-te en l'atmosfera, en allò que vivien i sentien els homes, dones i nens, durant els dies que van precedir i començar la gran batalla. El llibre s'acaba, precisament, quan tot just ha començat el ball de bastons. Però no pretén res més. I ha fet allò que hi ha de més difícil, comunicar-nos l'esperit de l'època i per tant, en certa manera, immortalitzar-la. Ho repeteixo, qui ho llegeixi d'aquí cent anys si la nostra capacitat lectora no se'ns ha atrofiat a cops de tweet i whatssapp, ho podrà sentir igual.




Un altre dia m'agradaria escriure sobre què va significar aquesta batalla, tant per la resolució del conflicte com en l'imaginari col·lectiu de la Unió Soviètica, la seva mateixa pervivència, la percepció del conflicte dels russos, però ho faré un altre dia. Em quedo només amb una reflexió, si passegeu per la història de la mà d'aquestes fantàstiques obres, potser aprendrem a portar amb més paciència i posant un pessic d'esperit de sacrifici en les circumstàncies pandèmiques que estem suportant.  Això que ens passa és un acudit, comparativament parlant, creieu-me. Ens ajudarem a tots plegats.

divendres, 22 de gener de 2021

Solitud al Teatre Nacional de Catalunya

  A la casa de Tavertet on passàvem uns agradables dies d'estiu, hi ha una estanteria amb una rècula de llibres curosament enquadernats, d'aquelles col·leccions que semblen preparades per embellir les estances i criar pols. Era una sèrie escollida d'obres de la literatura catalana, enre les quals hi havia Solitud, de Víctor Català (àlies de Caterina Albert). Com que era un dels llibres d'aquells que se'n diuen imprescindibles i em feia vergonya confessar que encara no me l'havia endrapat, el vaig agafar i me'l vaig llegir.  Certament, és possible que cada lectura tingui el seu moment en la vida i potser aquest era el de Solitud. Una meravella que no hagués pogut apreciar anys enrere. Com és possible que amb ben poques descripcions el lector pugui figurar-se com són exactament els personatges de la novel·la? És un misteri. Que encara se'm va posar més manifest quan es va programar precisament l'obra teatralitzada al TNC per la nova temporada i que la Covid no ha aconseguit estroncar. A més a més, l'obra de teatre es va representar a la sala tallers, molt més reduïda i acollidora i vaig tenir el privilegi de seure a primera fila de manera que tenia la sensació que l'estaven representant únicament per a mi. Només havia d'estirar els polpells de la mà i quasi tocava els actors. Va confluir aquest privilegi amb que tenia el text ben fresc, i sorprenentment l'obra és quasi una recitació teatralitzada del llibre, fil per randa. I el que és més extraordinari, van prendre vida davant meu exactament com me'ls havia figurat mentre llegia el llibre. Un moment d'aquells que pocasoltament se'n diuen màgics. I una admiració rendida per l'equip d'actors, sobretot la passió que tranmetia la Mila (me n'he enamorat de l'actiu i el personatge) i els astorants canvis de registre del pastor. Si, els actors eren alhora narradors i personatges i canviaven el registre contínuament però aquest canvi era més palès i abrupte en el pastor que passava de recitar en un català contemporani a un dialecte pallarès del segle XIX amb una facilitat astoradora. Una autèntica transfiguració en la qual em vaig sentir embolcallat, revivfint fil per randa paràgrafs sencers que recordava amb tots els punts i les seves comes.

 De l'obra en si no puc afegir gaire més del que se n'ha escrit. Drama rural? Arquetip? L'anhel d'una vida més alta i més noble estroncat? Un clàssic de la nostra literatura que puc afirmar per criteri propi, i m'atreviria a dir que la Mila, la protagonista de l'obra, és la nostra Madame Bovary. Un dona empresonada que està feta per volar amunt, per planar per sobre els desitjos vulgars però atrapada en un món ferèstec, decebedor on debades busca la plenitud i només troba l'anorreament insensible d'un món salvatge i despietat malgrat les aparences. Fins i tot allò que semblava bo acaba essent absorvit per la maldat, el petit Baldiri i la bondat del pastor. Un altre aspecte és la esborronadora riquesa del llenguatge respectadíssim per l'obra de teatra. La vividesa assolida per la Víctor Català  especialment quan ressuscita en boca del pastor el pallarès que sembli haver nascut de la pedra, el prat i la muntanya.  Per contrast, això fa témer que de la llengua n'estem fent un espectre que amb prou feines ens serveix per escriure insulsols tweets. Si la llengua és el reflex de la nostra capacitat de veure i interpretar el món em penso que anem venuts. Adéu al matís, adéu al contrast i la complexitat. Visca la Solitud. 



PD: A l'inici de l'obra els actors ens van reptar a trobar l'única paraula que la Víctor Català no va utilitzar i ells van incrustar en l'obra. No sé si era un concurs o es podia guanyar res, però des de la meva posició privilegiada de recent lector de l'obra crec que era "marjaula", que ve a dir fulana, perquè em va sobtar com la Víctor Català donava a entendre aquest estigma que li havien endosat a la Mila sense dir cap paraula concreta. A veure si serà cert.