Follow by Email

dissabte, 27 de febrer de 2021

Cobra massa el Lionel Messi?

  Fa unes setmanes es va filtrar el contracte del jugador de football Lionel Messi. Si no recordo malament cobra uns 138 milions d'euros per temporada, al marge del que pugui rebre a través de drets d'imatge, publicitat etc. etc. De forma tendenciosa, es va plantejar la pregunta òbvia si mereixia cobrar això. Des de la meva ingenuïtat, jo em faig una altra pregunta, i és perquè algú necessita aquesta picossada de milions cada any? A mi se m'acaba la imaginació ben ràpidament només de provar d'inventar-me en què em gastaria tal quantitat de diners, obres benèfiques a part. Però resulta que la resposta no pot ser tan simple. Poc després van entrevistar a l'economista Xavier Sala-i-Martí sobre aquesta qüestió i a més de criticar àcidament la poca cultura econòmica dels que varen sucar pa fent el reportatge, va explicar la lògica subjacent a un sou d'aquesta magnitud. Tot plegat es redueix a posar mesura al que estem disposats a pagar per un bé qualsevol, entenent bé no en el sentit benèfic de la paraule, sinó qualsevol cosa que volguem gaudir, tenir o posseir. Si estem disposats a pagar això és que el que ens reporta s'ho val, i punt. Posava l'exemple del que un culé estava disposat a donar per un gol de Messi contra el Madrid en el darrer minut de partit, a partir d'una observació empírica. Alguns donarien el sou mensual. A partir d'aquesta observació va concloure que, fent uns simples càlculs i amb l'analogia del que paguem de mitjana per un cafè a un bar qualsevol, el retorn del Messi mereix un sou centenars de vegades més elevat que aquests 138 milions. La meva imaginació, doncs, ja es troba amb el mateix topall de quan prova de capir les unitats de mesura cosmològiques. S'escapen fins perdre tot sentit. A mi, per qui l'economia és el més semblant a la Nigromància, em fa pensar que hi ha alguna trampa en tot plegat. El Xavier Sala-i-Martí, de qui admiro la seva capacitat de documentar-se, té una aproximació descarnadament pragmàtica de l'economia. El que val al final és que es generi riquesa i que aquesta repercuteixi en un benestar material de tota la societat alhora que es pugui evitar que la pròpia dinàmica de generació de riquesa, basada en el desig i el lucre sense mesura, no boicotegi el mateix sistema. Una vegada va afirmar que ell no feia judicis morals, que això era cosa d'eclesiàstics o teòlegs, i només l'interessava aquest aspecte pecuniari.

 A mi l'economia sempre m'ha semblat cosina germana de la nigromància, perquè té una capacitat perversa de transformar l'essència de les coses i, finalment, pervertir-les, corrompre-les. És allò de confondre preu amb valor. Quan a tota cosa se li pot posar preu, es desdibuixa allò que la fa valuosa de veritat i és una propietat immutable. Quan val una talla d'art gòtica? Un capitell romànic? Una pintura de Sorolla? Són preguntes que no tenen cap mena de sentit. El que n'estigui algú disposat a pagar? I el Messi, i un gol de Messi? Al cap i a la fi estem parlant d'un xicot amb serioses dificultats d'expressió oral i m'esgarrifa pensar el nivell d'expressió escrita que pot tenir. I malgrat tot cobra una picossada de 138 milions d'euros a l'any. Perquè estem disposats a pagar-ho, res més, i en canvi no estem disposats a pagar més als mestres, a la sanitat pública, els impostos que ens pertoquen, que tenen un valor infinitament més elevat. 

 La retòrica neoliberal ha promogut l'enriquiment sense límits com un fet d'allò més normal. No ens escandalitza que algú acapari milions d'euros i, per exemple, no s'arribin a cobrir les beques menjador. Els arribem a admirar i adular fins el punt que preferiríem tenir un fill amb les qualitats del Messi al preu de ser un analfabet funcional (no és el meu cas). 

Tinc un dels llibres de capçalera d'un progessor d'Êtica de Harvard, M. Sandler, amb un títol ben eloquent: Els Límits Morals del Mercat. Tot allò que els diners no poden comprar. Explica molt didàcticament com el fet de posar preu a qualsevol cosa i sense límits la pot corrompre i obrir una espiral molt perillosa en què qualsevol cosa pot derivar cap al sense-sentit, tenir conseqüències profundes que poden anorrear l'individu i la societat. Un exemple ben clar és el concepte llar, el lloc on volem créixer i viure com individus, on ens arrelem i ens refugiem, reduït a un simple objecte de transacció i especulació. Tot això només pot dur a una societat desarrelada i, finalment, absurda.

I encara, si anéssim a referents més llunyans ja n'hi ha per clavar-nos cops al pit, com Sant Tomàs d'Aquina que afirmava que qui té més del necessari per viure, ja és un lladre. I acabo amb un titular contundent de l'Arcadi Oliveres, que fins el final no es possa mordassa. Lionel Messi, que a més va estafar a hisenda, mereixeria estar a la garjola. Però ja sabem que els nostres estàndards morals no ens ho permetran. 




dijous, 28 de gener de 2021

Stalingrad

  Stalingrad és el títol concís d'un llibre que m'acabo de llegir. L'autor és Vassili Grossmann, el mateix autor de Vida i Destí. Vaig sentir no sé on que els grans escriptors, aquells que continuaran essent llegits mentre hi hagi homes i no gilipolles habitant aquesta terra, són una mena d'escollits, il·luminats. Vassili Grossmann n'és un, en l'estela, sense exagerar, de Tolstoi. Com és possible que siguin capaços de crear una plèiade tant  extensa de personatges tan creïbles, forjar autèntics universos, habitar alhora tantes consciències? Un misteri davant del qual em rendeixo. 

 El llibre, un totxo de quasi mil pàgines, m'ha fascinat tant que em cremaven els dits quan no el tenia entre mans i això que no em faltava feina. He de confessar que tota la literatura referent a la Primera i Segona Guerra Mundial m'ha atret sempre com un fanal a un borinot.  I particularment tot allò que passava al front de l'Est, on realment es varen jugar les garrofes del conflicte. La dimensió del conflicte en aquesta part empal·lideix qualsevol altre front. Un dels efectes més curiosos de tot plegat és que l'imaginari col·lectiu de la Segona Guerra Mundial està poblat per les gestes de l'exèrcit americà, el desembarcament de Normandia, la marxa sobre Sicília i tota la pesca. No ho menystinc, hi ha pel·lícules extraordinàries (ara mateix penso en Patton i en Salvar el Soldat Ryan, per exemple). Però la petja cultural no es correspon ni de lluny amb la dimensió relativa que varen tenir tots aquests fronts. Tot plegat era una atrocitat, mirem on ho mirem. Però això del front de l'Est escapa a tota comparació. 

En un altre llibre fascinant titulat Les Benignes, de Jonathan Littell, el protagonista comença enumerant en xifres el nombre de morts per dia, per minut, que ocorrien en el front de l'Est. Una festa macabra. I no només era una qüestió quantiativa, sinó la naturalesa de la guerra en aquell costat que explicava que al final de la contesa els alemanys es delissin per fugir cap a l'Oest con si els americans fossin una mena de salvadors. Una batalla establerta en la lògica d'exterminar-se mútuament, una atrocitat contínua  de dimensions descomunals tant en l'espai immens en que ocorria com en la quantitat de gent que hi estava sotmesa i que, malaurdament no dona el joc per l'edulcoració, l'heroïsme banal que sovint impregnen les pel·lícules occidentals. Per això ens deixen garratibats els pocs exemples de cinema verídic que hi ha del front de l'Oest. Fa poc vaig descobrir una obra mestra del cinema, titulada Vine i veuràs, del 1985 (títol extret d'uns versicles de l'Apocalipsi), i etiquetada com l'obra mestra definitiva de la filmografia de la Segona Guerra Mundial. Sabent una mica del tema, crec que és impossible filmar res honestament en aquest escenari del front de l'Est sense transmetre el més absolut horror com ho fa aquesta pel·lícula. L'autor de Les Benignes mateixes, com va passar amb el director de Vine i Veuràs, un tal Krímov, van passar un autèntic stress post-traumàtic després de parir aquestes obres perquè l'honestedat tenia aquest preu.  Krímov no ha tornat a filmar mai més res. I alguns actors en va ser l'única obra fílmica en que van participar. 

Tampoc aquí vull menystenir un parell més d'obres mestres fílmiques ambientades també en el front de l'Est, El pianista de Roman Polansky i La Llista de Schindler de Steven Spielberg (que ho esguerra sempre amb finals heroico-edulcorants), però els directors no arriben a implicar-se personalment, potser perquè les pel·lícules tampoc ho reclamen, com en Stalingrad, Les Benignes o Vine i Veuràs

Tornant a Stalingrad, allò que me la fa fascinant és que el nucli de la novel·la no és la batalla en si mateixa. De fet, les escenes de batalla en la ciutat màrtir ocupen ben poc espai. Es centra sobretot en les setmanes prèvies a la famosa batalla reseguint una petita tropa de personatges, la majoria amb algun vincle comú entre ells, navegant en les seves emocions, aprehensions, sentiments. És a dir, el llibre aconsegueix immergir-te en l'atmosfera, en allò que vivien i sentien els homes, dones i nens, durant els dies que van precedir i començar la gran batalla. El llibre s'acaba, precisament, quan tot just ha començat el ball de bastons. Però no pretén res més. I ha fet allò que hi ha de més difícil, comunicar-nos l'esperit de l'època i per tant, en certa manera, immortalitzar-la. Ho repeteixo, qui ho llegeixi d'aquí cent anys si la nostra capacitat lectora no se'ns ha atrofiat a cops de tweet i whatssapp, ho podrà sentir igual.




Un altre dia m'agradaria escriure sobre què va significar aquesta batalla, tant per la resolució del conflicte com en l'imaginari col·lectiu de la Unió Soviètica, la seva mateixa pervivència, la percepció del conflicte dels russos, però ho faré un altre dia. Em quedo només amb una reflexió, si passegeu per la història de la mà d'aquestes fantàstiques obres, potser aprendrem a portar amb més paciència i posant un pessic d'esperit de sacrifici en les circumstàncies pandèmiques que estem suportant.  Això que ens passa és un acudit, comparativament parlant, creieu-me. Ens ajudarem a tots plegats.

divendres, 22 de gener de 2021

Solitud al Teatre Nacional de Catalunya

  A la casa de Tavertet on passàvem uns agradables dies d'estiu, hi ha una estanteria amb una rècula de llibres curosament enquadernats, d'aquelles col·leccions que semblen preparades per embellir les estances i criar pols. Era una sèrie escollida d'obres de la literatura catalana, enre les quals hi havia Solitud, de Víctor Català (àlies de Caterina Albert). Com que era un dels llibres d'aquells que se'n diuen imprescindibles i em feia vergonya confessar que encara no me l'havia endrapat, el vaig agafar i me'l vaig llegir.  Certament, és possible que cada lectura tingui el seu moment en la vida i potser aquest era el de Solitud. Una meravella que no hagués pogut apreciar anys enrere. Com és possible que amb ben poques descripcions el lector pugui figurar-se com són exactament els personatges de la novel·la? És un misteri. Que encara se'm va posar més manifest quan es va programar precisament l'obra teatralitzada al TNC per la nova temporada i que la Covid no ha aconseguit estroncar. A més a més, l'obra de teatre es va representar a la sala tallers, molt més reduïda i acollidora i vaig tenir el privilegi de seure a primera fila de manera que tenia la sensació que l'estaven representant únicament per a mi. Només havia d'estirar els polpells de la mà i quasi tocava els actors. Va confluir aquest privilegi amb que tenia el text ben fresc, i sorprenentment l'obra és quasi una recitació teatralitzada del llibre, fil per randa. I el que és més extraordinari, van prendre vida davant meu exactament com me'ls havia figurat mentre llegia el llibre. Un moment d'aquells que pocasoltament se'n diuen màgics. I una admiració rendida per l'equip d'actors, sobretot la passió que tranmetia la Mila (me n'he enamorat de l'actiu i el personatge) i els astorants canvis de registre del pastor. Si, els actors eren alhora narradors i personatges i canviaven el registre contínuament però aquest canvi era més palès i abrupte en el pastor que passava de recitar en un català contemporani a un dialecte pallarès del segle XIX amb una facilitat astoradora. Una autèntica transfiguració en la qual em vaig sentir embolcallat, revivfint fil per randa paràgrafs sencers que recordava amb tots els punts i les seves comes.

 De l'obra en si no puc afegir gaire més del que se n'ha escrit. Drama rural? Arquetip? L'anhel d'una vida més alta i més noble estroncat? Un clàssic de la nostra literatura que puc afirmar per criteri propi, i m'atreviria a dir que la Mila, la protagonista de l'obra, és la nostra Madame Bovary. Un dona empresonada que està feta per volar amunt, per planar per sobre els desitjos vulgars però atrapada en un món ferèstec, decebedor on debades busca la plenitud i només troba l'anorreament insensible d'un món salvatge i despietat malgrat les aparences. Fins i tot allò que semblava bo acaba essent absorvit per la maldat, el petit Baldiri i la bondat del pastor. Un altre aspecte és la esborronadora riquesa del llenguatge respectadíssim per l'obra de teatra. La vividesa assolida per la Víctor Català  especialment quan ressuscita en boca del pastor el pallarès que sembli haver nascut de la pedra, el prat i la muntanya.  Per contrast, això fa témer que de la llengua n'estem fent un espectre que amb prou feines ens serveix per escriure insulsols tweets. Si la llengua és el reflex de la nostra capacitat de veure i interpretar el món em penso que anem venuts. Adéu al matís, adéu al contrast i la complexitat. Visca la Solitud. 



PD: A l'inici de l'obra els actors ens van reptar a trobar l'única paraula que la Víctor Català no va utilitzar i ells van incrustar en l'obra. No sé si era un concurs o es podia guanyar res, però des de la meva posició privilegiada de recent lector de l'obra crec que era "marjaula", que ve a dir fulana, perquè em va sobtar com la Víctor Català donava a entendre aquest estigma que li havien endosat a la Mila sense dir cap paraula concreta. A veure si serà cert.