dilluns, 15 de maig del 2017

Malawi

 Malawi és una altra de les rareses provocades pel repartiment i la història convulsa d'Àfrica. Seria un país inimaginable, amb aquest traçat. El defineix el llac Malawi, de fet, Malawi vol dir el país del llac. El 20% l'ocupa aquesta enorme bassa d'aigua. Forma part de la cadena dels grans llacs africans, el més meridional de tots, que reposen sobre el Gran Rift, l'esquerda geològica, una gran falla que va des de Djibouti fins al sud de Malawi i que amb el temps acabarà separant l'Àfrica de l'Est de tot el continent. I és aquí on em trobo ara, al sud mateix de Llac Malawi, al districte de Phalombe al peu de les muntanyes de Mulanji. Aquestes muntanyes són una altra monstruositat geològica. Protusions de magma, anomenats batòlits, i que són típiques del paisatge centre-africà. Enmig d'una planura, amergeix abruptament com un globus una massa granítica. És el cor del batòlit després que l'erosió hagués tret les capes més toves. A Malanji agafa la seva màxima expressió i arriba a crear un massís que ateny els 3000 metres d'alçada.
 Com deia abans, Malawi té una fisonomia fronterera inversemblant. Una mena de cuc que s'hagi infiltrat entre Moçambic i Zambia. Però en aquest cuc es van esdevenir alguns dels fets més trascendents del continent, com les determinants incursions de Livingstone que va creuar tot el llac i va portar darrera seu les tres "C" que ell mateix preconitzava i que van destinar el continent: Cristianització, Colonització i Comerç. Que ningú s'enganyi, abans d'ell això no era cap paradís poblat de bons salvatges. Era el feu dels esclavistes del mercat àrab que sembraven el terror i la destrucció, amb participació d'alguns portuguesos, fins a principis del segle XX. L'efecte més evident de les incursions de Livingstone va ser la seva abolició, a vegades per les bones i sovint utilitzant la força. 
Així, Malawi està sembrat de la presència dels antics misioners escocesos, alguns de mítics a part del Livingstone. En un lloc de l'altiplà central, a Zomba, hi van acabar instal·lant el seu quarter general perquè té un clima que recorda la llunyana Escòcia, frescot i amb boires freqüents. També perquè allí es podien refugiar de la malària que feia estralls entre els joves escocesos. Allò sí que era l'aventura, sabien que probablement no tornarien mai al seu país, i molts varen morir als pocs mesos d'arribar víctimes del paludisme. Costa creure que existís una convicció i una fe tan fonda que generés tanta intrepidesa.
 La geografia del país ho recorda. Hi ha un poble a la vora del llac Malawi que es diu Livingstonia, i la segona capital, després de Zomba, es diu Blantyre, com la ciutat on va néixer el mateix Livingstone. 


dimarts, 9 de maig del 2017

Ueli Steck

 Ueli Steck era conegut com la "Swiss machine", una alpinista extrem que ha portat fins límits insospitats la capacitat humana d'escalar muntanyes en temps rècords. Ha fet coses simplement sobrehumanes, com escalar en menys de tres hores la paret nord del Eiger o en un dia escàs la cara sud del Annapurna. I sempre sol, complementant una extraordinària capacitat física i mental amb una tècnica impecable, que no permetia el més mínim marge d'error perquè significaria la mort. Però ha estat caminant per aquesta maroma com si fos invulnerable fins la setmana passada. L'error ha arribat i no precisament fent una de les coses més difícils que havia afrontat, va relliscar inoportunament quan es preparava per una de les seves proeses (enllaçar Everest i Lhotser amb rutes poc habituals i d'una sola tirada). Jo mirava de tant en tant les seves vertiginoses proeses per youtube. Em recorre una suor freda quan ho veig.
 Finalment, la mort amb qui portava dansant tots aquests anys l'ha abraçat definitivament. El video penjat a youtube del rescat del seu cadàver corprèn pel contrast de l'explosió vital dels anteriors documentals amb les seves proeses. Uns desconeguts depositen el seu cadàver des d'un helicòpter, envolcallat per una tela de plàstic com si fos una mòmia i amb unes banderoles tibetanes a l'extrem. L'helicòpter s'alça i el cos queda estantís sobre el terra de formigó, impersonal mentre les banderoles i els estrips de roba bandegen. I allí es queda uns segons fins que uns funcionaris desconeguts l'agafen, l'introdueixen en una ambulància i desapareix enmig d'un carrer populós. Res més. 




dijous, 4 de maig del 2017

Madagascar II

   Continuo sense haver vist cap Lemur. En un temps passat deurien poder creuar l'illa sense tocar de peus a terra, com ho havien pogut fer abans els esquirols amb la península Ibèrica,  quan era un erme continu d'alzinars i rouredes. Però ningú ho recorda això. Qui neixi en un món poblat de paneroles i coloms de ciutat li semblarà normal. Pel camí anem matant la bellesa i el que la recordi.
  Madagascar queda en l'imaginari com un lloc exòtic, un destí desitjat. Jo mateix, ho veia com inabastable, un lloc que potser només existia en la imaginació. I ves per on, no sé com m'ho he fet però he tingut l'oportunitat de venir-hi.  I no, cap lemur pot creuar l'illa de cap a cap. Estan confinats en un mosaic de reserves naturals que amb esforç el govern prova d'eixamplar en un pols contra la deforestació. En el lloc on sóc ara, Manakara, tampoc hi ha els famosos baobabs esculturals. Cap de les postals que tots teníem al cap.
    A Madagascar hi ha quelcom més que lemurs. El que m'ha impressionat és la pobresa del país, amb un ressò més asiàtic que africà on les crisis semblen aguditzacions contínues. Aquí el context sembla aclaparar la població rural que viuen cada any amb l'ai al cor de si el període de "soudure" (soldadura), durarà més o menys. És el temps entre la sembra de l'arròs i la seva collita. Madagascar es el consumidor per càpita d'aquest cereal més gran de tot el món.  La durada de les "soudures" signifiquen uns mesos més o menys de penúria alimentària. El reflexe més cru d'aquesta vulnerabilitat contínua és la malnutrició crònica dels infants. En algunes regions arriba al 50%. No és la malnutrició aguda, aquesta que ens venen algunes ONG's per reclutar donants, nens esquàlids amb panxes inflades. És més subtil i provoca un retard en el creixement i el desenvolupament psicomotor hipotencant generacions senceres. És una silent catàstrofe. Aquest any s'ha ajuntat el retard de les pluges a la sotragada d'un cicló que ho fa tot més difícil. El 20 de maig s'albira com una data màgica, quan començarà per fi la collita que permetrà sobreviure 3 o 4 mesos. Després, una adaptació cada vegada més agònica a la carència fins la nova collita. 
Una expatriada belga ho definia d'una forma prou aguda, això del canvi climàtic no en farem massa cas mentre anem al supermercat i el trobem ple. Si fóssim malgaixos ja ens hi hauríem posat pel que ens hi juguem. Però per a molts de nosaltres Madagascar només està poblat de Lemurs. Què explicaré quan torni si no en veig cap?