dilluns, 10 de juny del 2019

Benvinguts al paradís!

 Així com els extrems es toquen, el paradís i l'infern poden arribar a ser les dues cares d'una mateixa moneda. O fins i tot que el paradís sigui impossible sense un infern. El mateix origen de les illes del Carib n'és una metàfora. L'esplèndid espectacle natural de cadascuna de les illes, i d'alguns indrets en particular, té el seu origen en el caos volcànic. Crec que una de les experiències més inquietants que es poden tenir és arribar al caire del cràter d'un volcà actiu i contemplar l'energia turbulenta que s'hi cou.  És un eco de l'espetec inicial i dels temps de la formació del Sistema Solar. Abassega la impàvida indiferència del magma bullent. I tot el que he pogut contemplar aquest mes que he estat vagarejant per aquí té el seu origen en aquesta força cega. El naixement de les illes és una seqüència de convulsions volcàniques que han durat centenars de milers d'anys i que han esta necessàries per parir-les, que els elisis i la mar les embatin, les fertilitzin i la vida progressi d'una forma astorant com els esculls de coralls que semblen els únics éssers vius que treballen amb una escala geològica. I finalment els homes hi facin estada. El mite de Cronos que s'endrapava el seus fills es fa ben palès: el temps, que ho engendra tot no pot evitar també destruir-ho tot i ho recorda encara en forma d'huracans i de tant en tant amb noves erupcions. Destrucció i creació són tan inseparables com el mateix principi d'entropia, si vols ordre has de provocar encara més desordre. A nivell humà també val la metàfora. Hi ha un preu per viure en aquest suposat paradís i la seva mateixa història, com he explicat en els altres posts, és una seqüència a voltes macabra d'escabetxines, guerres, crueltats i genocidis, incloent l'episodi de l'esclavatge que finalment ha acabat donant forma a la població local. L'amalgama de races és espectacular encara que predomini el to negre, però hi ha per aquí sovint ben barrejada sang de totes les ètnies de l'Àfrica occidental, espanyola, angelsos, escocesos, irlandesos, holandesos, danesos i encara que residual, dels antics indígenes els Arahuacos i els Caribs (o Kaligaro com es fan dir a ells mateixos). A Dominica, quan hi vaig arribar vaig preguntar si encara sobrevivien els Caribs que esmentava en el seu llibre Patrick Leigh Fermor els anys 40, i que qualificava com en vies d'extinció. Doncs sí que encara hi són. Però que ningú esperi trobar-los en les tradicionals cabanes, pescant peixos amb canoa i llances ni vestits a la manera d'Adam i Eva. Tenen una regió autònoma, amb un Consell particular però el mode de vida és occidental i com en altres indrets només ocupen les cabanes i els vestits tradicionals per entretenir els turistes. Estan en gran mesura fosos amb la població negra, molta gent de Dominica té algun ancestre Kaligaro. I només vaig creure identificar una noia que podia ser pura, en la capital de dominica, a Roseau, dissabte a la nit en un bar amb música ensordidora i llums apaivagats. Pell cremosa, faccions una mica asiàtiques però amb els ulls grans i sobretot una esplèndida melena negra com el sutge, fina però alhora espessa. Era bella, ho reconec. La seva parella amb qui expressava evidents gestos que anaven més enllà de la tendresa també semblava un pur successor...però d'un llinatge vingut de la selva profunda de Guinea. La fusió i l'aiguabarreig semblen inevitables i la llengua, que el Leigh Fermor encara va trobar viva, ha desaparegut. 
 El Paradís té més contraparts, encara. Per exemple, la prostitució o, com es prefereix anomenar més adequadament, el sexe transaccional. Si es busquen prostitutes en el terme clàssic que tots entenem, només es poden veure fàcilment a Antigua, i si hom s'ho proposa a Dominica i Saint Kitts and Nevis. Però són quasi totes estrangeres (de Santo Domingo, Jamaicanes, Guayaneses) que han emigrat per buscar una font de recursos més digna. La història més habitual que he sentit és que després de ser abandonades pel marit, no han tingut més remei que buscar-se la vida per sostenir els seus fills i donar-los educació. És una constant que sempre m'impressiona, sobretot perquè solen amagar als fills i a la seva família a què es dediquen realment. D'això, senyors, se'n diu abnegació i amor. I ja us dic que no és precisament prostitució de luxe, els locals on exerceixen són d'una sordidesa depriment. 
 Però més enllà d'aquestes noies, i senyores, el sexe transaccional esdevé una pràctica habitual entre les locals, una font per completar els ingressos o obtenir algun benefici concret (un smartphone, el pagament d'una factura, etc.). No es reconiexeran mai com prostitutes i fins i tot es normalitza. Aquesta pràctica és molt sensible a les oscilacions socio-econòmiques. Per exemple, se sap que ha augmentat a l'illa de Nevis després que un dels principals hotels (és una illa molt petita), tanqués una temporada per reformes. I a Dominica després del pas del devastador huracà Maria, el 2017.
 Els huracans són una mena de peatge que aquestes illes paguen per la seva existència, com ho poden ser les ocasionals erupcions i terratrèmols. Una ruleta anual que comença el juny i acaba l'octubre. En arribar amb avió a Dominica impressiona l'estessa d'arbres despullats de branques i palmeres decapitades que s'alcen sobre la catifa verda del sotabosc. Dels troncs estan brostant les noves fulles i els dona un aire de cadàvers ressuscitats. És la petja de Maria, un huracà de força 5 que ha fet que l'illa quedés paralitzada i fins i tot regressés en molts aspectes. Aquestes illes són extremadament vulnerables, i la seva dependència del turisme fa que una crisi a Occident sigui un terratrèmol sòcio-econòmic. I en aquest sentit, vaig poder parlar amb una noia local que treballa com a cambrera en els creuers. En preguntar-li per les condicions no va dubtar-ho ni un instant. És esclavatge pel que paguen i pel que treballen. Set, vuit, nou mesos a l'any enclaustrades amb salaris de misèria i condicions llòbregues per tal que els turistes puguin tenir una experiència del paradís a peus competitius. El negoci orientat cap al lucre i el benefici sense límits, i no a les persones que hi treballen, té aquestes coses. L'esclavatge muda, es transforma però no desapareix i fins i tot ens el fa acceptable si finalment serveix per portar-nos al nostre miratge particular, paradís, que alhora que per crear-lo hagi calgut un infern. No podem prescindir d'un sense l'altre.