dijous, 28 de juliol del 2016

Violència líquida

 La violència ha pres diverses formes al llarg de la història, i semblava que havien arribat a la resposta definitiva amb els bolets atòmics de Hiroshima i Nagasaki. Però el segle XXI ha vist una transmutació d'aquest fenòmen. Anem a pams, però, per comprendre-ho millor i veure que aquest fenòmen ha anat, com a mínim els darrers cent i escaig anys, pel davant del control i les previsions dels seus creadors, nosaltres. A la primera guerra mundial, la tecnificació de les armes va portar a la guerra de trinxeres i a l'escabetxinada industrial dels soldats. El xoc social i psicològic d'aquesta guerra és major que el de la segona guerra mundial, i de fet marca l'entrada al segle XX, però malgrat tot les morts es produïen, tot i que industrialment, quasi totes al front. La segona guerra mundial va ser la primera en què les víctimes civils van superar la dels militars (amb el significatiu preàmbul de la Guerra Civil espanyola i els seus bombardejos a ciutats). La guerra es va fer democràtica, diguem, ja no hi havia un front concret fora del qual un es pogués estar a estalvi dels obusos. Qualsevol ciutat podia ser bombardejada, i aquesta estratègia va ser utilitzada sistemàticament, sobretot per part dels britànics, per anihilar la moral dels alemanys (cosa que s'ha demostrat que va ser ineficaç amb un tràgic balanç de destrucció i víctimes innocents). El colofó fa ser el bolet atòmic, com he esmentat,  la destrucció massiva i instantània de ciutats senceres i els seus habitants, i en pocs anys es va adquirir la capacitat real d'aniquilar la vida humana de la terra. Una progressió més que notable, diguem.
Jo sóc d'una generació que va créixer sota la glacial amenaça d'aquesta destrucció, que mai s'ha acomplert i que semblava l'etapa definitiva de la follia humana. Però no ha estat així. Des dels atemptats del 11 de setembre del 2001, ha recorregut com un calfred una nova forma de violència, inaprehensible, absurda, basada en l'autoaniquilació de qui la perpetra i que es permet  per tant de ser imprevisible. Fins ara, si es promovia el suïcidi, ho era dins d'una certa estratègia militar global encara que fos més aviat descabellada. I aquesta violència utilitza les eines que té a mà: avions civils, camions, ganivets i quan pot armes que adquireix en el porós mercat armamentístic. 
 A nivell quantitatiu, no és que produeixi moltes víctimes si ho comparem amb el passat. Els darrers fets a França i Alemanya, són irrisoris davant els estats de violència que imperen a certes ciutats del món, com Guatemala ciutat, on linxaments, ganivetades i morts a trets són tant comuns que s'han convertit en part del paisatge diari. Més preocupants són les massacres de suïcides a Bagdad o altres països del pròxim orient, però sempre ens cauen lluny. Aquesta violència ubiqua, imprevisible, executada amb una fredor suïcida, s'alimenta, i crec que deu la seva existència, al món hiperconnectat que hipertrofia tota notícia, tot fet, i aixeca la por, i sobretot aquesta sensació d'incontrolabilitat, d'absurd, d'odi fred que ens amenaça en un passeig marític un dia festiu o en una humil església de la Normandia. Una violència inaprehensible, líquida, que no veiem com es pot contenir però que sobretot té el seu efecte més perniciós en inocular la por, la desconfiança, el temor que poden acabar essent, a llarg termini, molt més destructius. 


divendres, 8 de juliol del 2016

Haití II

 Per entendre com Haití ha arribat a la situació actual, cal llegir la seva història des de la independència el 1804 fins avui. Aleshores, el context es fa comprensible. Ho explicaré amb uns esquemes.
 Això és com seria un Estat real i ben equilibrat:



 Això vol dir, un estat que es recolza en un govern competent i una separació de poders, que responen als drets reclamats per la població, amb la mediació d'aquesta transacció de les Organitación de base comunitària (ONG-L). Les ONG's internacionals, recolzen i tenen com interlocutors aquestes OCB i s'alineen amb elles i el govern des de fora.
 Ara, la situació és la següent:

 La població Haïtí veu el govern com una amenaça o simplement absent. De fet prefereix ignorar-lo no fos cas que prengués mal o en tot cas no n'espera res. És un Estat en fallida. Aquest govern feble està aïllat, en mans d'una elit que mira pel seu propi profit que barregen els tres poders, i una administració feble i ineficient. Les Organitzacions de Base fan el que poden em el poble, però el més dramàtic és que la història recent de la cooperació ha trencat el vincle de les ONG locals amb les internacionals, que naveguen en aquest marasme repetint cicles de projectes imposats des de l'exterior, que acaben deixant buits i frustracions (o efectes secundaris pitjors que el bé que es perseguia), en un carrousel a voltes esperpèntic. 
 Encara que sembli mentida, no deixa de ser el mateix guió del segle XIX, només que posat al dia al segle XXI. Quan Haití es va independitzar va ser la primera nació d'esclaus que assolien la llibertat. Però es va trobar amb un dilema dramàtic: davant l'amenaça de les potències estrangeres, que tenien por que el seu exemple fos imitat, no tenia altra alternativa que militaritzar-se i crear un estat fort. I no tenia cap altra manera d'aconseguir fons que continuar fent al que s'havia reduït aquesta colònia fins ara: una plantació a base de mà forçada per l'exportació massiva de productes. Els nous líders varen haver de reproduir l'estat esclavista, sense que es poguessin anomenar esclaus, mitjançant un enfortiment de les elits dominants, que a més tiraven mà del cos militar per imposar aquesta llei (i mantenir els seus privilegis). Aquest esquema s'ha anat repetint fins avui, i perpetuat per la contínua i estúpida ingerència sobretot dels Estats Units. Els episodis mes brutals de la dictadura dels Duvalier o el règim militar del 1991 al 1994 només són fases agudes d'aquest esquema. Els habitants d'Haïti estan embolicats en aquesta inèrcia, com un destí del qual no es poden separar. Els desastres naturals només posen en evidència, de forma cruel, la fragilitat d'aquest Estat i les diabòliques contradiccions de la cooperació internacional.
 En fi....


dijous, 7 de juliol del 2016

Jugar net

 En l'anterior post, marcat per una circumstància personal, esmentava això de jugar net, que quan s'és nen, o jove, sembla tan diàfan, i després esdevé tan complicat. Jugar net no significa fer les coses sempre bé, o tan ben intencionades com s'esperaria. Té més a veure amb una actitud interior que busca el bé, i per mi es basa en el substracte comú que tenim dels humans de reconèixer on està el bé. No entraré més en aquesta línia de reflexió, que m'embolicaria, però les notícies recurrents m'hi fan pensar. El cas de les escoltes al ministre de l'interior és un exemple.
Qui ha jugat net, qui ha fet aquestes gravacions i les ha esbombades? O la conversa, perversa se la miri per on se la miri, entre aquests dos personatges? No hi ha dubte de la resposta a la segona resposta. Que parli amb frivolitat sobre carregar-se el sistema sanitari, el servilisme, i sobretot la perversió del seu càrrec posat en funció d'uns altres interessos quan precisament s'esperava imparcialitat i netedat en l'acció. Penso si hem perdut la capacitat d'emmirallar-nos, i veure en què ens convertim quan fem aquestes accions. Un amic meu tenia la tesi ben fonamentada que fer accions objectivament dolentes, pervertia la mateixa llei moral per la que un es pugui regir. És allò que a l'assassí, el que li costa de veritat és el primer assassinat però que els segon, el tercer, etc. ja no li van suposant més càrrecs de consciència, tot i reconèixer-se un ésser cada vegada més corrupte i necessàriament insensible. Fins arribar a la incapacitat per emmirallar-se i adonar-se en què s'ha convertit. Això el destruïria.
 Aquí està el veritable risc d'aquestes accions, que es poden arribar a assumir com a bones, necessàries o mals menors lligats a bens més preuats, però que només reflecteixen un estadi de degradació moral, i per dir-ho directament, humana. Per tant, això de jugar net no és precisament baladí, toca de ple (o de fons), la nostra pròpia condició.

dissabte, 2 de juliol del 2016

En la mort d'un amic

És difícil viure la mort d'un amic quan s'està lluny de casa. Les emocions se les mengen els murs, no hi ha cap veu amiga a prop per consolar-te. I el Lluís Cortés havia donat un sentit ple a la paraula amic. Una presència que m'havia acompanyat des que tinc memòria, sempre fidel en el consol,  i que anunciava recurrentment la seva mort els darrers 30 anys sense que ens el prenguéssim seriosament. Però el Lluís ens ha deixat, quasi com una traïció. Voldria expressar la joia o l'esperança en la que ell anunciava aquest dia, però només hi trobo un buit. Ell sabrà perdonar-me, no era la seva intenció. Després el buit es comença a omplir de gratitud per una vida plena i la sort d'haver trobat al Lluís en el nostre camí. Però costa, com qui es queda orfe. 
 Puc resumir l'ensenyament del Lluís en dues dites recurrents: juga sempre net, i quan arribi el moment, Déu només ens farà una pregunta: has estimat?. Quan era nen, escoltava com un nen, com diria Sant Pau, i em semblava d'allò més natural jugar net i estimar. Quan m'he fet gran, he començat a entendre la dimensió del que vol dir jugar net, i poder respondre al final, has estimat?, en el nostre món descarnat.  Donar bé per mal, estimar de veritat, no sabia que fos tan difícil, però de fet ens estava ensenyant el camí per ser veritablement feliços. Un vici jesuític (perdona Lluís, de nou, però tu mateix deies que l'únic pecat de Sant Ignasi va ser fundar la Companyia...), és posar-ho tot en el voluntarisme, i pervertir aquest missatge, oblidar que per estimar abans cal sentir-se profundament estimat, per jugar net, per donar-se, cal deixar-se ajudar i tenir un cor també net. De part del Lluís un se sentia estimat. Tothom que l'ha tractat podria explicar la pau que transmetia, i d'algú vaig sentir dir que el Lluís emmirallava la presència de Déu. Era en Ell, lluny del voluntarisme estèril, d'on brollava la incansable força de la que vivia.  Només he tornat a sentir aquest mateix alè d'una altra persona, de la seva generació, el Pere Casaldàliga amb qui vaig poder parlar fa uns anys. Li vaig portar al Lluís un llibre del Pere, signat amb la seva mà tremolosa pel Parkingson. Deu estar entre les rampoines que ha llegat, inclòs el crucifix que entregaven als novicis jesuïtes després dels primers vots i que guardava sobre una calaixera al costat d'una foto del seu enyorat germà Jordi (Lluís, t'hi has pogut abraçar finalment?). Només ens enduem la resposta al has estimat?

                                              Al final del camí, em preguntaran
                                             -Has viscut? Has estimat?
                                            I jo, sense dir res, obriré el cor ple de noms
                                            
                                                                                               P. Casaldàliga

Marigoâne, Haití, Juliol del 2016