divendres, 29 d’abril del 2011

El Martinet blanc de la Camarga

Com ja vaig avisar, en aquest bloc temo que predominarà l'eclecticisme i per tant derivo alegrement de la literatura a l'ornitologia creativa. Mireu bé aquesta imatge.



Es tracta d'un Martinet blanc, Egretta garzetta, un dels ardèids més comuns i fàcils de veure. Només que aneu a la desembocadura del riu besòs sempre n'hi ha tres o quatre vagarejant-hi. Aquesta foto ha estat presa a la Carmarga francesa fa pocs dies. Només vull remarcar el que és capaç de fer l'observació atenta, i preguntar-se els perquès del que observem. Fixeu-vos primer en el bec d'espassa, perfectament preparat per poder pescar petits peixos i crustacis d'aigua dolça o salobre, de certa mida, i el coll allargat per com un resort caçar-los. I també fixeu-vos en dos detalls que no es poden observar la resta de l'any. L'elegant plomall, que li penja del cap, quatre plomes perfectament posades, i la tofa de plomes caudals eriçades com si se les anés a endur el vent. És el plomatge nupcial, el que mostren aquestes aus durant l'època de zel i reproducció, és a dir, ara. I tot d'un blanc llustrat, que quasi enlluerna com un esquitx de neu nova. Aquest ocell mereixeria anar dalt d'una de les desorbitades pameles que podrem veure aquest cap de setmana a Londres, aquestes senyores no han inventat res i són menys sofisticades del que es pensen. Pensaments republicans a part, observeu la següent fotografia, perquè a mi em va permetre adonar-me d'una altra curiosa característica.


Doncs, resulta que aquest ocell té unes potes llargues i fines, per poder fer peu fins una certa profunditat entre les maresmes, però en lloc de fer passos per salvar la columna d'aigua, vaig observar que arrossegava les urpes pel fons de l'estany com si provés d'obrir un solc, com es pot intuir per les vibracions que produïa i les ones d'aigua com si tremolés la superfície. Perquè ho fa això? Per aixecar d'entre el llim els crustacis i petits peixos que hi fressen i poder-los percaçar. No he observat que cap dels altres ardeids ho facin, la majoria el que fan és quedar-se extàtics amb el bec a punt esperant que aparegui alguna pressa. El Martinet blanc és més sofisticat i com les batudes de caça de la perdiu, ell també té la seva estratègia per aixecar esbarts de petites preses. Jo ho he trobat fascinant.

 Dubto que us interessi gaire, però és bo adonar-se de les meravelles que tenim ben a prop i en llocs que despreciem com la desembocadura del riu Besòs.

 Una abraçada.

dijous, 28 d’abril del 2011

El guardian entre el centeno

 Acabo de llegir-me aquest llibre, escrit per J.D. Salinger i publicat el 1951. És una d'aquelles obres que sempre han estat allí, surant entre comentaris, escrits, referències,  però que mai havia llegit. El mateix passa amb obres com Moby Dick o Lolita o Madame Bovary. Són recurrents, a tothom els sona però sempre deixem per un futur incert la seva lectura com si sempre els anéssim a tenir a l'abast. Doncs jo m'he decidit de llegir-me tots aquests llibres que formen part d'aquest imaginari col·lectiu i descobrir per mi mateix perquè se'ls considera uns clàssics. Per tant, la meva crítica pot ser desencertada i segurament no n'hauré captat tot el contingut, però ho provaré, només remarcant allò que a mi m'ha captivat sense inventar-me res ni provar de dir alguna cosa que sembli interessant perquè sí. I començaré amb el Guardian entre el centeno.
 El llibre transcorre en el marge de tres o quatre dies, des que el protagonista, Holden Caulfield, és expulsat del col·legi on estudia i va a Nova York a casa els seus pares a donar-los la notícia. Allò que captiva d'entrada del llibre és que el narrador desapareix a la primera línia. És a dir, és el mateix Holden qui en primera persona i utilitzant el llenguatge d'un adolescent tronat de disset anys, ens porta de la mà pel seu univers interior i com veu el món que li passa pel davant dels seus ulls. Així doncs, el llenguatge és desganat, desmenjat, però per això mateix autèntic i el lector es posa directament dins del pensament del protagonista, entra dintre seu i empatitza, en el sentit que sent el que  ell mateix sent. A mesura que van passant les pàgines ocorre un estrany fenòmen, i és que sembla que sigui el protagonista que ens embargui a nosaltres mateixos. Hi ha una estranya fusió que no havia trobat en cap llibre. Si a més, el moment vital de l'adolescent connecta amb el lector, s'entén l'èxit fulgurant i l'impacte que té entre els adolescents. A mi, personalment, m'ha sabut greu haver-lo descobert massa tard, si ara m'ha produit aquest efecte, què no hagués provocat quan tenia setze, disset, divuit anys. Potser m'hagués canviat la vida. Especialment emotiu és el final, amb la relació amb la seva germana petita, Phoebe, l'únic personatge amb qui mostra una sincera afectivitat, un amor tendre en un noi tendre que fa de mirall a la societat a la qual no s'adapta i que constantment reflecteix amb el seu llenguatge, la seva ironia i fins i tot sarcasme. En algun moment he tingut la impressió que el noi estava realment tronat, i al final el llibre em sembla suggerir que l'acaben tancant en algun sanatori. No ho sé, però el que sí sé del cert és que a través dels seus ulls és la societat que l'envolta la que sembla realment malalta. I enmig, l'amor tendre, resplendent, per la seva germana petita. Si teniu fills, amics, nebots, nets adolescents, us recomano que el recomaneu.

 Una abraçada a tots.

 Xavier

Presentació

Hola,

 Aquest és el meu bloc personal, en el qual espero incloure comentaris, impressions, opinions diverses sobre qualsevol cosa que atregui la meva atenció, és a dir, que pot ser sobre quasi qualsevol cosa, llibres que hagi llegit, pel·lícules, actualitat, foteses, però sobretot espero que qui  el segueixi, si aconsegueixo cap seguidor, li aporti alguna cosa. Gràcies per llegir-me.

 Xavier