Canvi climàtic

He llegit en un diari fa pocs dies una asseveració d'una ministra del Regne Unit que havien traduït literalment que "no aturarem el canvi climàtic arruïnant els britànics". No sé si la traducció és fidel, però si fos així és un equilibri estilístic sublim perquè es pot interpretar de vàries formes, tenint en compte que anava dirigit a un auditori conservador i escèptic respecte al canvi climàtic. La primera interpretació és que els britànics prioritzaran els seus interessos a la causa comuna de la humanitat. La segona que no serà necessari arruïnar ningú per posar en marxa les mesures de descarbonització. Temo que la intenció era la primera però això li dona a aquesta ministra d'un govern portat fins fa poc per persones amb complexe de Margaret Thatcher o Winstron Churchill,  i actualment per un multimilionari que fa dubtar de l'empatia que pugui tenir respecte al benestar de les classes més modestes, utilitzar la interpretació que li pugui interessar segons l'auditori i el moment polític. En tot cas, li permetria fer la mateixa asseveració en un altre auditori diguem més sensible a aquest enorme problema, quasi existencial, al que s'afronta la humanitat. La lectura d'aquesta cita va en la línia dels meus temors més fundats. Que no hi haurà una giravolta solidària en la manera de viure i gestionar el nostre problema i que una solució tecnològica, en línia amb un pensament màgic més en boga del que volem reconèixer, és una quimera que si fos possible (per exemple rebaixant dràsticament l'emissió de CO2), trigaria dècades en fer-se sentir. Vivim en un Titànic encarat un iceberg amb una inèrcia que per molt que parem els motors no esquivarà. Només cal esperar per veure fins on ens escorarem.

I ara que dic pensament màgic, voldria fer-ne algun apunt. El primer és que el terme esperança s'ha somogut des d'un horitzó trascendent a termes utilitaristes que la ciència és capaç de respondre. Quan tot avenç (i el canvi climàtic n'és un exemple), porta en sí mateix noves qüestions, perills i reptes que no es poden abordar amb una simple perspectiva tecno-científica. La segona és que aquest pensament no està tan lluny dels anomenats negacionistes o conspiranoics. No deixa de ser també una fugida endavant creure que tot plegat respon a causes concretes que podem controlar, o al contrari, que tot plegat és una atzagaiada que ens allibera de tota responsabilitat. 

Som a 30 de setembre i demà comença l'octubre. I aquesta nit he experimentat la desagradosa xafogor estiuenca que no deixa dormir bé...a l'agost. I pel migdia tot convidava a un bany refrescant. A l'interior del país han fregat els 35 graus (una temperatura que ja consideràvem fa pocs anys digne de la canícula d'estiu). I tot plegat ha coincidit amb l'aparició d'una parada de castanyes torrades i boniatos escalivats al costat de casa. Fa poca estona hi he passat pel davant i una noia amb màniga curta les remenava sobre les brasses. L'olor càlida i penetrant m'ha produït una mena de nàusea metafísica, en un aire carregat d'una calor insana. Talment com si festegéssim Nadal el 15 d'agost. Oblidem-nos de la imatge de la vella castanyera amb gec de llana, mocador al cap i mitenes oferint caliu en un dia fred embolicat en paper de diari. M'ha semblat una perfecta metàfora de tot plegat. El temps pot canviar i enviar-nos tants senyals d'alarma com sigui que continuarem impertèrrits marcant el pas dels nostres costums i hàbits, que alhora perden tot sentit i arrelament en un món que ja no és el que era quan van néixer. Aquesta és la qüestió, si no es tracta tot plegat d'una qüestió estructural i que la pretensió gatopardiana de canviar-ho tot però que tot continuï igual equival a una mena de suïcidi col·lectiu.

Fa temps vaig llençar la següent reflexió. Sovint imaginem la desaparició dels dinosaures com un fet instantani com si els haguessin clavat un tret a tots de cop. Però segurament van entrar en una agonia, a nivell d'espècies, que es va allargassar dècades o segles. En una escala geològica això sí que és un instant. en l'escala humana, potser si algú més llest que nosaltres en troba les nostres restes determinarà que vam ser els darreríssims exemplars d'una ignota extinció massiva. 

Wagnerisme

 La lectura d'aquest estiu,  finalitzada en perfecta consonància amb el declivi de l'estació, ha estat "Wagnerism", una mena de monstruós assaig sobre la influència en l'art i la política de l'obra de Richard Wagner (monstruós pel volum de pàgines, quasi 800, i riquesa de referències i continguts) del crític i musicòleg Alex Ross. No m'atreveixo a fer-ne un resum ni cap mena de recensió, qui vulgui que se'l llegeixi. És d'aquelles obres que internament voldries que fos llegida però no t'atreveixes a recomanar perquè te la poden llençar pel cap per la densitat en continguts i el tema en sí mateix. I és que una única conclusió pot ser certificada i ho resumeix tot. Richard Wagner, el compositor romàntic que aspirava a l'art total o Gesamtkunstwerk, no pot provocar cap indiferència. I si la provoca és que no se l'ha escoltat ni apreciat adequadament. I quan parlo de no-indiferència em refereixo a la rendició i passió total pel seu art o al rebuig més visceral o les dues coses consecutivament com els va ocórrer a Nietzsche i a Stravinsky. Sembla impossible un terme mig i per aquesta raó era conegut en vida i després de mort com el "Meister" o mestre, però també el fetiller amb poder d'abduir emocionalment qualsevol. A més d'això, l'assaig impressiona i engrandeix aquesta figura per l'impacte que ha tingut, té i tindrà en totes les branques artístiques, i fins i tot en la política i no simplement com a banda sonora recurrent de pel·lícules sinó com a font d'inspiració, referent per assolir la consumació en l'art que molts han buscat i que qui més s'hi hagi acostat sense consumir-se ell mateix hagi estat el mateix Wagner. No cal que es faci referència directa a Wagner o s'utilitzi algun tema musical per descobrir la seva ubiqua ombra, com fa Alex Ross, inclosa l'inalineable associació amb el nazisme que aporta un ingredient més d'exaltada controvèrsia a tota la seva obra. Una segona idea que ja sabia sense haver de llegir l'assaig, és la astorant actualitat de les seves òperes. Una actualitat que fins un cert punt les poden fer inquietants, sobretot la darrera òpera de la tetralogia, Götterdämmerung o el Capvespre dels Déus. Hi percebo, i no dec ser l'únic, que en els temps de final d'època que corren hi ha més que una simple ressonància en la desaparició necessària si tot continua igual d'un sistema i un status quo que es basa en un neoliberalisme atroç que ha pretès construir un Wahalla inflamable. Com bé assenyala Alex Ross i els atents analistes de l'obra, el Capvespre dels Déus no és un relat apocalíptic, és un canvi de règim que es consuma ell mateix perquè ha nascut fill d'una ambició insana i irreal. I encara que sigui un comentari anecdòtic, la lectura d'aquesta obra em fa mirar amb condescendència el famós programa de Òpera amb Texans que emetia l'antiga TV3 i que vaig lloar en el seu dia en aquest blog. Ara em sembla una xaronada, sobretot quan va tractar Wagner. És un efecte secundari d'aquest tipus de lectura sense que negui el mèrit d'aquest programa de voler acostar l'òpera a tot tipus de públic. Una mica llastimós perquè el llibre fa no poques referències al wagnerisme a Catalunya, pioner en escoltar-lo i assimilar-lo com ho demostra que va ser aquí on es va executar Parsifal per primera vegada un cop van caducar els drets exclusius que tenia Bayreuth. 

Finalment, l'assaig em porta de cap a la qüestió sobre com un sol home va ser capaç de barrinar tot això i crear un obra que el trascendeixi d'aquesta manera (el mateix podem dir de Shakeaspeare o d'altres, és clar). Tractant-se d'un músic m'atreveixo a assenyalar que la inspiració li venia d'elevar els texts sobre els que es basava cadascuna de les seves òperes (els arguments són aparentment molt simples i fins diria que si fossin només un text força plans), amb una música que els transportava a una nova dimensió. Com si els electrifiqués o de cop il·luminés un escenari obscur amb llums. Certament, sona a l'art d'un bruixot. Els amants de Wagner se senten literalment transportats a dimensions desconegudes de la seva psique. No he sentit mai una atmosfera tant extàtica i expectant com la que vaig experimentar al Gran Teatre del Liceu en el darrer acte de Tristán i Isolda. Al final del Liebestod , quan la soprano deixa morir la darrera nota, hi ha uns instants de silenci on tot i tothom resta ingràvid i sembla que el públic dubti de trencar-lo amb el primer aplaudiment que s'alçarà com una onada apassionada. Després, com explica en el meravellós epíleg del llibre el mateix Alex Ross, caurà el teló i tornem a baixar en la realitat i a enfonsar-nos en el món, tal qual és.