dimarts, 22 de novembre del 2022

Shakira i el mundial

  Aquesta entrada me l'ha suscitada la lectura a la tum-tum d'un article a La Vanguardia que especulava sobre la participació de la cantant colombiana en l'obertura del Mundial de futbol de Qatar. Ja sabeu el run-run que ha provocat tot això del respecte dels drets humans del règim imperant en aquest petit país (que ens és tant familiar pels lligams futbolístics que el nostrat Futbol Club Barcelona ha tingut), ben especialment els drets de les dones i el col·lectiu LGTBI, a més del tracte miserable als pobres obrers asiàtics que han aixecat la metròpoli de Doha i els rutilants nous estadis per un tal esdeveniment. No cal dir a més la baixada de pantalons de totes les federacions nacionals i la FIFA per dur a terme el mundial en un país de tan pobra tradició futbolística i en un període atípic. Però pagant Sant Pere canta, com dèiem abans. I poderoso caballero es Don Dinero, com també escrivia Quevedo. Cadascú es justifica com pot però donava certa aprehensió veure el príncep regent de l'Aràbia Saudita (el mateix que va fer trossejar i disoldre en àcid un periodista massa honest), assegut somrient a la tribuna de l'inauguració. Una maniobra de blanqueig a base de petrodòlars.  Hi ha hagut però un degoteig de posicionaments dels artistes (i quasi cap esportista) davant aquest col·laboracionisme tàcit. Tot plegat, com a mínim, ve a demostrar que la consciència moral té certa presència. Que en fem cas o no, això ja és una altra història. Però tornant a l'article, explica que Shakira s'ha trobat en la disjuntiva de prestar el seu dubtós talent com ha fet en d'altres ocasions i actuar en la cerimònia d'inauguració o clausura, no ho sé ben bé (a canvi d'una onerosa compensació, cal suposar). Però l'escrit no feia cap referència a cap mena de conflicte moral, la incoherència entre el que obertament prediquem i fem i coses per l'estil, sinó a qüestions d'imatge, projecció, impactes immediats i futurs en el magma de seguidors a les xarxes socials, variables a tenir en compte abans no prengués cap decisió. És a dir, la qüestió de fons no és el que realment pensés o valorés  sinó la percepció social, la valoració que rebria per torna de fer o deixar de fer una cosa de cara al teu públic o els rèdits que li donaria o prendria. Una dissociació explicada amb tota naturalitat, com si fos d'allò més lògic separar el significant del significat. Fa un cert temps vaig llegir un llibre de Michael J. Sandlers, un catedràtic d'ètica de Harvard titulat "Los límites morales del mercado", on explorava precisament aquesta qüestió i demostrava que la deriva final que duu a que  certs bens i serveis es monetitzin de forma absoluta, és que acabin per perdre el seu sentit, i si se'ls examina de prop fins i tot esdevenen una mena de grotesca quimera. Vaja, que no se'ls pot posar un preu sense més. Recordo l'exemple concret, entre d'altres, del tràfic que va generar entre els esquimals i els caçadors de trofeus cinegètics quan venien els drets a caçar morses. Aquests drets es van concedir precisament per mantenir el modus vivendi tradicional dels esquimals i alhora preservar l'espècie. Però va derivar en el mercadeig d'una pràctica, segons Sandlers, que és la més semblant a disparar a un sofà amb ullals. Els esquimals simplement venien la seva quota i amb els diners recaptats es compraven menjar prefabricat importat de ves a saber on. La llei ja no complia la seva funció i fins i tot era contraproduent. 

 El capitalisme sense brides té aquestes coses, degenera inevitablement cap a l'absurd fins fer perdre el fonament i la mesura de tot plegat, no diguem sovint el sentit estètic, fins normalitzar allò que no hauria de ser normal, fer acceptable allò que és inacceptable, fer-nos conviure amb allò que és abominable i fins i tot còmplices i criminals. Del talent de la Shakira no en diré gaire cosa, només que més que cantar em sembla que més aviat gemega i les seves lletres són indesxifrables, cosa que em molesta força de qualsevol cantant. En contrast,  darrerament m'he enganxat a Abba, el gran grup suec, i a més del vitalisme i alegria que infonen les seves cançons sense necessitat de cap parafernàlia de marketing i imatges ni pretensions, les lletres les intel·ligeixo totes perfectament. 

La copa del món ha encetat com si res no passi al món, Qatar ha perdut el primer partit contra Equador i els aficionats d'aquest darrer país s'han esgargamellat al camp reclamant el dret de beure cervesa (una regla que sí fa respectar el país), i la Shakira, sigui  pel que sigui, ha renunciat a actuar. 

En resum, si el món arriba a anar pel bon camí, Abba perviurà per sempre i Shakira s'esvaïrà amb la nostra generació.


P.D. No puc resistir-me de comentar la bestiesa assolellada que va deixar anar l'ex-parella de Shakira, allò que quan et fas gran aprens que estimar és deixar marxar a l'altre...si, si, sobretot que et deixin marxar a tu mateix ...quin pàjaro aquest també llençat de cap en negocis dubtosos. 

dimecres, 2 de novembre del 2022

Leningrad 1942

  Fa un parell de setmanes em vaig perdre pel mercat de llibre de segona mà de Sant Antoni per a que algun llibrac em trobés a mi. És el més semblant a sortir de pesca i llençar l'ham mentre deixava que la mirada recorregués les fileres de llibres de tot tipus i temàtica. Vaig pescar una crònica del setge de Leningrad, publicada en castellà molt recentment i encara em crema a les mans quan la llegeixo. El setge de Leningrad va ser potser l'episodi més atroç de la Segona Guerra Mundial, però com que no va ser una batalla breu i èpica ni acarnissada com Stalingrad ni deguda llançament d'una bomba atòmica com a Hiroshima i Nagasaki que va marcar la història, ha passat relativament eclipsat pel públic en general i com un capítol injustament menor en les cròniques més llegides. També perquè no donava el material propagandístic al règim soviètic i més aviat, si s'analitzaven els fets amb cura com fa el llibre, mostrava la seva inhumanitat paral·lela als seus assetjadors nazis.  La diferència amb d'altres episodis és que va ser una tragèdia contínua que es va perllongar més de tres anys, els que va durar el setge des de Setembre del 1941 fins el gener del 1944. Amb una significativa participació de la nostrada División Azul que, pel que sembla, va guanyar-se certa admiració pels seus companys alemanys. Els alemanys, explica el llibre, deien que el nom d'Azul li venia pel fred que patien, no pas per cap ideologia. Però el salvatgisme del setge de Leningrad va ser degut a la determinació explícita per part de l'exèrcit alemany d'aneantir la ciutat a base de bombes i fam, molta fam. Costa de creure que s'hi pensés de forma tan explícita com qui dibuixa l'avenç d'una divisió acuirassada sobre un mapa. Leningrad i els seus habitants havien de desaparèixer. Es calculen unes 700.000 les víctimes d'inanició. La crònica, escrita per la periodista Anna Reid, pren com a fonts molts documents que fins ara eren inaccessibles, inclosos els diaris de supervivents, i que deixen palesa la naturalesa del front de l'Est, una lluita entre dos règims inhumans absolutament impassibles al dolor i el sofriment individual. Així, arriba a repartir també les culpes del desastre humà que va suposar el setge al règim soviètic per la seva incompetència, manca de previsió i escrúpols que arribava a la brutalització de la població i la manipulació de la veritat, la primera víctima, cal recordar-ho, de qualsevol contesa. El gran valor del llibre, segons entenc jo, és que baixa al plànol personal dels leningrandesos (avui dia ja de nou  Sant-Petersburgesos) i descriu amb cruesa els límits físics i psicològics de la humanitat, de persones concretes, i també la capacitat de reaccionar i sobreposar-se, si es tenia sort, a un autèntic infern sobretot l'hivern del 1941-42 en què les reserves de menjar i les previsions van ser més escasses que mai, l'hivern més dur, el setge més ferotge i gran part de la població no havia estat evacuada. Es mostra de forma que fa esgarrifar el descens a la degradació de persones, famílies, col·lectius sencers quan es veuen empesos sobreviure o quan abandonen tota lluita i es deixen morir. L'espectacle de la mort sense que ni tan sols fos necessari cap dispar, va arribar a punts que ni a Stalingrad es van acostar. Els mesos de desembre, gener i febrer es van comptabilitzar fins cent-mil decesos, famílies senceres que s'esvaïen cruelment devorades per la gana i el fred en apartaments obscurs i insalubres, entre immundícia i sense ni forces per pidolar. La lectura d'aquesta crònica té un punt d'higiènic, d'adonar-nos dels patiments inimaginables sobre els quals s'ha bastit la nostra història, però també del que pot tornar a repetir-se i la frivolitat amb la qual juguem amb el destí sense ser conscients de l'horror que podem estar congriant. Anna Reid, en el pròleg del llibre, deixa clar que la motivació d'escriure'l és reviure el record dels milers de víctimes que la propaganda soviètica va aneantir fins i tot després de la guerra perquè no va tenir gaire d'heroic ni èpic tot plegat excepte algunes actituds individuals. Ho va dibuixar com una gesta heroica, la resistència de la ciutat, quan va ser un fet patètic en el sentit més grandiloqüent del mot. Si com pensen alguns hi ha dues morts, la primera física, i la segona la de l'oblit, a les víctimes del setge de Leningrad els van matar ràpidament de les dues maneres.  Tot provant de tocar el cor del lector d'aquesta manera, amb l'evocació de famílies que es van fondre un darrere l'altre, aquest llibre té com a principal mèrit de recordar l'únic antídot contra la indiferència que pot derivar en l'horror és la consideració sincera de tot individu, tota persona, i tot patiment que podem desencadenar si caiem en la indiferència pels nostres coetanis i pels que seran adults i tots els que vindran.