diumenge, 27 de gener del 2019

Hondures i la violència imaginada

 Com provo de fer cada vegada que vaig a algun país nou, provo d'informar-me'n tan a fons com sigui possible i busco en la literatura algun llibre represenatiu que em permeti captar-ne millor l'esperit. El llibre que en aquesta ocasió vaig caçar, abans de visitar Hondures, un que vaig trobar a Altaïr, "Novato en nota roja, Corresponsal en Tegucigalpa", de Pedro Arce. A la contraportada hi ha una cita d'un tal Juan Matínez que diu:

"Así, cuando ya nos hayamos matado todos, toditos, y entre Guatemala y Nicaragua no quede más que un espantoso y solitario charco de sangre, sirvan estos textos para que los países del futuro no sean como nosotros..."

No és un prefaci massa encoratjador. Hondures té fama de ser extraordinàriament violent. Però que hi farem, aquí sóc i com li vaig dir a un col·lega d'aquí, tot i que m'agrada visitar la natura he vingut per veure humanitat, sobretot les poblacions que s'anomenen vulnerables al VIH: gays, prostitutes, transexuals i població empresonada. A més cal afegir una curiosa entitat cultural, els Garifunas, descendents d'esclaus escapats del naufragi d'uns vaixells esclavistes i que han arrelat en la costa Carib entre Belice i Hondures amb una cultura pròpia. Tenen un perfil epidèmic semblant al que es troba a molts països Africans. 
 La meva feina m'ha portat necessàriament als barris més calents, i estava acoquinat per les truculentes narracions del Pedro Arce. Però al cap de poca estona estava ben relaxat i còmode. No he tingut cap percepció d'inseguretat tot i estar en zones on hi havia més prostitutes que vianants. Certament, els meus acompanyants m'han explicat alguna trifulca, i hi ha barris prohibits si no s'està en connivència amb les mares. Fins i tot he entrat en una petita presó de 220 reclusos...però entaforats en un casalot sense pati de no més de 200 o 300 metres quadrats. I n'hi havia que portaven cinc o sis anys allí dins. Un submón atapeït que s'autoorganitza amb eficiència i dins del qual, sense atrevir-me a imaginar les causes que els havien portat allí, em vaig sentir ben tranquil i fins i tot rebut amb una certa indiferència. Tenia de fet la impressió d'estar dins d'una inacabable trobada d'amics, una mica sospitosos tots, uns fent la bugada, d'altres mirant la televisió, escoltant el sermó d'un pastor evangèlic o jugant a cartes (adjunto foto). M'admira la capacitat d'adaptació i resliència de l'ésser humà, jo em fondria al segon dia si em tanquessin en un lloc així que és la tònica en aquests països. Lledoners és un hotel luxuriós en comparació i la gent faria cua per entrar-hi. Fins i tot m'han explicat que n'hi ha que reincideixen a posta perquè com a mínim allí dins tenen menjar, un sostre i una seguretat que als barris d'on venen no tindrien mai. La realitat sempre m'acaba sobrepassant.
 La reflexió final és que les nostres fonts d'informació, els media, el que podem llegir, donen sempre una imatge distorsionada de la realitat, són com objectius que enfoquen un punt concret sense ampliar la mirada i porten, si no se'n sap res més de primera mà, a una inconscient generalització que ens paralitza la imaginació, la iniciativa, el pensament crític i porten al prejudici. L'anècdota acaba menjant-se la realitat que sempre és multiforme, diversa, rica i complexa i no accepta un sol adjectiu. S'hi està bé a Hondures, de moment. Tot pot ser que d'aquí una estona m'assalti una mara, però els accidents poden ocórrer a qualsevol lloc.


dissabte, 19 de gener del 2019

El Dakar no és màgic

 Molts nens i potser alguns joves ja no deuen saber que Dakar és la capital del Senegal, pel simple fet que a aquest nom només se li fa referència, des de fa anys, per esmentar el famós ral·li que en el seu dia sí que pròpiament se li deia París-Dakar. Anava de París a Dakar creuant el Magreb, el Sahara i el Sahel. Seria curiosa l'elaborada resposta quan a algun jove espavilat li doni per preguntar per l'origen del nom "Dakar". Una cursa que va ser traslladada del seu escenari original, per problemes de seguretat, a l'amèrica llatina però per la qual calia salvaguardar la marca prestigiosa que havia aconseguit. Anem a fer el "Dakar", es diu, sense ni necessitat d'especificar que anem a fer un ral·li a Sudamèrica. 
 A mi sempre m'ha produït angúnia aquesta cursa, incloent quan feia el seu trajecte original. No és res específic, m'irrita sobremanera topar-me un grup de motos de cross espetegant pels camins de la Serra de Marina.  La ostentació que suposava tot aquell desplegament de mitjans i màquines estridents creuant paisatges inifinits només poblats pel silenci i països amb una pobresa extrema, em repugnava. I encara em va repugnar més quan es va provar de rentar aquesta imatge amb activitats benèfiques.  Potser perquè no sóc prou fan, per no dir gaire, dels motors. Cadascú té les seves inclinacions naturals. Reconec que vaig matisar aquesta opinió quan vaig visitar una de les seves etapes estrella, Agadez, tot just creuat el desert del Tehneré (on per cert, un d'aquests cotxes es va carregar l'únic arbre que hi havia a 400 quilòmetres a la rodona). Recordaven el temps del París-Dakar com una època daurada, més segura, en què els estrangers visitaven a plaer el país (hi havia vols chárter des de París), i el ral·li donava ímpetu a l'economia. 
En tot cas, el París-Dakar va perdre el "París" pel camí en traslladar-se a l'altra banda de l'Atlàntic. Potser perquè era una mica denigrant usar el "París", pel que només n'hi ha un, però de Dakar en podem fer el que vulguem. Caldria demanar la opinió a un senegalès per aquesta migració semàntica. Es desenvolupava en varis països, fins aquest any en que s'ha constrenyit a un sol, el Perú. No es diu en veu alta que tot plegat sona a una certa decadència, malgrat que els pilots que hi participin, també fent gala de la manca d'imaginació semàntica, ho qualifiquen d'una experiència "màgica".  Què nassos vol dir que una cosa sigui màgica? Per mi no té res de màgic i només m'ha fet néixer l'antiga angúnia, encara més agusada, el fet de traslladar tots aquells cotxassos i infraestructura a l'altra punta del món amb tots els recursos i impacte medioambiental que suposa, i fer bramar camions, motos i cotxes per paisatges sublims d'un valor ecològic extraordinari contra el que el seu aspecte desèrtic pugui fer pensar. No puc suportar la imatge d'un buggy trencant la fina cresta d'una duna amb aquesta idea tant antropogènica de convertir qualsevol racó del món en un escenari, un espectacle on passar-nos-ho bé i entretenir les audiències, que deu ser el que significa finalment això de "màgic". La màgia, pel mag Lari.