S'ha donat el fet que he mirat quasi consecutivament dues pel·lícules dirigides pel director italià Luchino Visconti, El Gatopardo i La mort a Venècia. Ambdós films tenen el fet en comú que estan basades en obres literàries que són alhora grans creacions de la literatura per mèrits propis, i que van forjar dos arquetips universals. Els films han respectat el títol dels llibres on s'abeuren, les obres de Giuseppe Tomasi di Lampedusa (Il Gattopardo) i Thomas Mann (Mort a Venècia). Un autor d'una única però memorable obra i l'altre un prolífic autor i assagista alemany.
Podríem classificar les pel·lícules basades en llibres en quatre categories: llibres oblidables que han suscitat pel·lícules oblidables (el llistat és inesgotable), grans obres mestres de la literatura universal que ningú ha estat capaç de reflectir dignament a la pantalla (totes les novel·les de Gabriel García Márquez transformades en pel·lícula són profundament decebedores quan se les emmiralla amb l'escrit com la Crònica de Una muerte anunciada o El amor en los tiempos del cólera, fet que fa pensar que l'atmosfera i imatges que crea Gabo són intraduïbles a qualsevol altre format), grans pel·lícules que gràcies a elles l'obra literària en les que es basa ha perviscut ni que sigui en els crèdits d'una pel·lícula que ha esdevingut de culte, i finalment les pel·lícules que rivalitzen o millor, que complementen i encara projecten més i són complementàries independentment del llibre. A aquesta darrera categoria pertanyen els dos films de Visconti que esmento. En aquesta categoria també hi hauria, per exemple, Blade Runner basada en l'obra Somien els androides amb ovelles elèctriques? de Phillip K. Dick. I això al marge de les a vegades necessàries o creatives adaptacions en el guió o fins i tot en el marc temporal. Per tant, tot i que necessàriament maridades, tant el costat fílmic com l'escrit d'aquestes obres mereix ser llegit i gaudit independentment, però quan es pot llegir i mirar la pel·lícula consecutivament l'efecte es multiplica com si fossin mirades diferents sobre una mateixa història.
La pel·lícula Mort a Venècia, transforma el literat protagonista del llibre (Gustav von Aschenbach) en un músic, una llicència que permet adaptar amb més fluïdesa la trama, senzilla en els fets però complexíssima des d'un punt de vista psicològic: la pèrdua de la joventut, la recerca de la bellesa pura i perfecta, la descoberta de sentiments torbadors i destructius (l'atracció homosexual efèbica), el final d'una època que va precedir la Primera Guerra Mundial i tot amanit per la torbadora música de la Simfonia número 5 de Mahler (que el llibre evidentment no podia reproduir). I la pel·lícula mateixa és una meravella estètica per l'attrezzo, escenari, actuacions que sense dir res diuen molt (la pel·lícula està farcida de llargs moments sense cap diàleg, només mostra i l'espectador interpreta). I a tot això cal afegir l'arquetip d'èfeb que va esdevenir l'actor Björn Andrésen (que aleshores tenia catorze anys). La pel·lícula té una derivada secundària precisament sobre aquest (aleshores) jove actor, a qui l'ha perseguit el personatge com si fos un dimoni i que mereixeria per sí mateix un llibre i potser una pel·lícula.
Pel que fa al Gattopardo les llicències de guió crec que són més agosarades però estan fetes de manera que van a favor del missatge del llibre original, és a dir, encara engrandeix el manuscrit tot i que conté escenes que el transcendeixen completament i eleven el film per mèrits propis. Només pels darrers 45 minuts de pel·lícula en que la càmera d'una forma màgica ressegueix una astorant festa aristocràtica ja mereix passar a la història del cinema. Cal destacar l'extraordinària interpretació de Burt Lancaster que cal recordar que va començar la seva carrera com un atlètic saltimbanqui i en canvi aquí mostra uns extraordinaris dots dramàtics.
Una altra característica d'ambdós films, i potser per això hi ha tanta ànima que els impregna, és que ressonen en la mateixa biografia de Luchino Visconti. Ell mateix era homosexual (no sé fins quin punt socialment obert) i per tant va poder reflectir la terrible atracció efèbica de forma insuperable. I també formava part d'una nissaga de l'alta aristocràcia italiana pel que entenia què era la decadència d'aquesta classe social.
No calen més recomanacions.
