São Tomé

Surto de l’hostal a mig matí. És diumenge, fa mandra matinar. L’allotjament està davant del mar. Escullo seguir la costa cap a l’esquerra perquè s’obre una badia i em sembla més atractiu. La ciutat de São Tomé segueix el patró de les ciutats dissenyades pels colonitzadors portuguesos. Buscaven  un ressò europeu, amb pretensions de magnificència, però que havia d’adaptar-se al clima tropical. Així es pot veure clarament que es volia fer de la línia de la costa una ampla avinguda, resseguida en el seu dia per cases més o menys ostentoses. Més a l’interior també segueix aquest patró que tan em recorda al centre de

Maputo. Amples carrers o avingudes, rotondes presidides per una estàtua decadent, cases enjardinades. Però tot plegat té un cert aire decadent excepte pels quatre hotels, alguns de luxe, que s’ofereixen al turisme. El paviment està degradat, mal il·luminat de nit, i les antigues cases portugueses, potser menys velles del que sembla, corroïdes per aquest clima que pot semblar amable però és inclement. Les construccions se les menja la humitat i ràpidament els teulats es poblen de falgueres i herbes. Cap a l’interior encara és més evident aquesta degradació. Amb la successió d’empreses que han acabat fent fallida quan la competència ha estat massa ferotge (cacau, sucre), el país està sembrat de petites factories, fàbriques i cases ara abandonades, rossegades per la vegetació i les humitats en que abans eren esplendoroses roças, autèntiques unitats de producció agrícola i poblament que tindrien el nostre paral·lel amb les colònies tèxtils, però aquí es dedicaven al cacao, sucre o el cafè. L’únic que sembla vigorós, de nou, són els establiments turístics. Tampoc n’hi ha gaires, però l’illa s’ho val. Divendres passat vaig arribar a l’extrem més meridional de l’illa, a Porto Alegre. Les comunitats viuen en condicions de salubritat diguem-ne que deficients (és un dir). La casa típica és de fusta sobre elevada sobre unes pilones segur que per evitar l’humitat del sol o si s’està massa a prop de la platja per l’embat d’alguna onada. Són quasi calcades a les que vaig veure a la costa Miskítia a Nicaragua. Solucions convergents, per òbvies. La diferència és que a Nicaragua es veien més cases pintades i acolorides. Aquí quasi totes són d’un gris, de fusta penetrada per la humitat, que els dona de nou aquest aire decadent.  No hi ha clavegueram, entre les pilones es situa la latrina, l’aigua corrent és un problema i l’electricitat cau i torna a caure en tot el país. D’això ni se’n salven els resort turístics malgrat que alguns tenen el seu propi generador.  A Porto Alegre he arribat fins una platja de sorra clara, rar en un país d’origen volcànic, però em sembla que té la seva causa en l’esmicolament dels esculls de corall. La platja estava resseguida de palmeres, l’aigua clara i acollidora. D’aquelles postals que tots hem admirat en els aparadors de les agències turístiques.  Quan acaba la sorra, surten els esculls i entrants de pedra negres com el lignit. Ens recorden que tota l’illa era un niu de volcans.  Aquest origen és encara més evident per aquestes espectaculars construccions geològiques que són els Cão, uns pics de basalt que creixen verticals, massius, i que són les antigues calderes solidificades dels volcans. La resta del volcà, més friable, se la va endur l’erosió. En el nostre país en tenim un exemple més humil, on s’assenta Sant Hilari Sacalm. Res a veure amb el més espectacular de tots el Cão Grande, que emergeix com una columna ciclòpia, negra, que agullona els núvols entre una verdor exuberant. La vegetació és tan impetuosa que sembla que vulgui expulsar els homes de l’illa.