Una merda de pel·lícula: Gladiator II

 M'emprenya molt que em prenguin el pèl d'una forma tan descarada. I per tant vaig sortir molt emprenyat del cinema (de fet vaig estar més de la meitat de la pel·lícula pensant d'abandonar la sala) després de veure la sequel·la de Gladiator. Però mirat amb una perspectiva més constructiva, a part d'haver-hi assistit el dia de l'espectador i sentir-me una mica menys enganyat, serveix com a mostrari de tots els defectes que qualsevol narració (visual o escrita) ha d'evitar. En primer lloc, un argument dislocat, amb buits narratius i donant massa per fet els referents de l'orginal Gladiator. Una bona història ha de poder sostenir-se per sí mateixa, no tenir cap crossa. En segon lloc, la pel·lícula està absolutament plagada de clixés i diàlegs insulsos. Tots els personatges són poc creïbles. Sense excepció. I es veu la mà del guionista per tot arreu fins al punt que podia predir quina frase  previsible anava a pronunciar-se, amanida per sentències pescades de qualsevol lloc que semblés coherent (per exemple, una cita suposada de Virgili) o nussos d'enllaç per lligar-ho amb la primera pel·lícula d'allò més xarons.

     En una narració el narrador, l'escriptor, ha de desaparèixer. Però aquí no només no ha desaparegut sinó que utilitza contínuament de girs previsibles com si l'hagués escrit a preu fet, com qui mostra les costures d'un vestit fent recurs contínuament a trucs de manual per fer-nos creure que la pel·lícula és d'allò més prodigiosa. Vaja, com si ens tractessin de rucs que no ens adonaríem al final de la gasòfia que ens volien fer empassar. Finalment, em resulta insofrible que una pel·lícula que es presenti d'època violi amb tanta lleugeresa qualsevol credibilitat històrica. No es tracta de llicències en favor de la història, això encara és perdonable, sinó d'un disbarat continu en un escenari de cartró pedra digital. Si es vol fer una pel·lícula fantàstica, aquesta pot ser-ho totalment en un escenari imaginari però creïble en sí mateix. Però quedar-se a mig camí només porta a la paròdia involuntària que ni es pot prendre seriosament ni fa riure, només plorar de pena. 

 La cosa acaba empitjorant amb unes interpretacions sense cap mena d'ànima ni profunditat. Els actors o bé semblen desganats per complir un contracte i fugir de l'escena tan aviat com puguin o estan massa concentrats en reproduir un clixé. 

 Ni tan sols la mestria de David Lynch per les escenes d'acció salva gaire res. No se'n surt. La comparació amb el primer Gladiator ho diu tot. És un mal homenatge a una més que notable pel·lícula que no mereixia per res una seqüel·la tan denigrant.

No aneu a veure-la, si us plau

Oriana Fallaci o la passió per la veritat

 Ho sento, Josep Pla, però el teu llibre biogràfic ha tornat a ser desbancat per una lectura que m'ha trobat ella a mi, no pas jo a ella, en la fira de llibre d'ocasió de Barcelona. Es tracta de la versió en castellà traduïda com a "Nada y así sea" d'Oriana Fallaci, la gran periodista i corresponsal italiana de la segona meitat del Segle XX. És la seva crònica personal de l'any 1968 que el va viure com a corresponsal a la Guerra del Vietnam. Si fa unes quantes entrades havia dit que posaria com a exemple de narrador pur els contes de Jack London, aquest llibre l'utilitzaria com a paradigma de l'honestedat radical sense la qual no es pot ser escriptor de veritat. I a més es tracta d'una honestedat apassionada que neix de la pregunta essencial que es fa la Oriana Fallaci quan aterra al Vietnam bèl·líc. Perquè la gent es mata entre ells? Què senten i pensen els que estan enmig del conflicte? I fa un cosa molt difícil, i és provar d'entrar, amb èxit, en la ment (o ànima) de molts dels protagonistes coneguts i un bon reguitzell d'anònims de la contesa. Per això no es va estalviar d'anar a primera línia del front, enmig de bombardeigs, i atènyer protagonistes icònics de la contesa com el General Loan, cap de la policia Sud-vietnamesa a Saigon, protagonista de la famosa (i esgarrifosa) fotografia on executava un guerriller del Vietcong, o una inquietant monja budista que donava els permisos per a que els bonzos s'autoimmolessin amb un raig de gasolina encesa. L'Oriana Fallaci no s'atura davant res per esbrinar la veritat, fins posar en crisi els seus mateixos fonaments psicològics davant tanta crueltat, mort i violència a voltes macabra. Perquè també la mou, encara que no ho arriba a esmentar explícitament, un sentit de la justícia i indignació contra el dolor gratuït que va governar-la fins al final de la seva carrera.  I això es traspua en una prosa que et segresta en la primera frase i t'enduu en una mena d'espiral on es confonen els fet bèl·lics explicats en primera persona, el flirtreig amb la mort, reflexions elaborades en calent, entrevistes amb soldats i presoners del Vietcong, generals, ambaixadors, històries que li han explicat, facècies de companys periodistes, converses enmig de la batalla i escenes tragicòmiques. Capta l'ànima de tots ells, i si bé descriu el cinisme i la crueltat sense edulcorar res, arriba a pouar tan endins en el rerefons humà del conflicte que es dissol la frontera entre bons i dolents. Tot sembla justificable i injustificable alhora, emmarcat per un horror i frivolitat sempre amenaçant que no fa res acceptable. El resultat podria ser una mena de confusió esquizofrènica però és tot el contrari. Sembla, en contra del títol del llibre, que li acabi donant sentit només per descobrir-nos, encara que no fos la seva intenció inicial, aquesta pàtina obscura, eclipsada però present d'humanitat compartida per part de tots els personatges que circulen per aquest meravellós i pertorbador llibre.

També és un llibre, a parer meu, que es trascendeix a ell mateix. Primer pel que ja he escrit com a exemple d'honestedat empesa per la passió (o al revés). I en segon terme perquè és una peça inestimable per explicar-nos millor, als que no hem viscut directament una guerra, de què es tracta exactament això molt més enllà dels fets que se solen dir objectius. He llegit anteriorment un parell de llibres que apunten en aquest sentit, un sobre Stalingrad basat en les explicacions personals de supervivents de les forces de l'Eix, i un altre més acadèmic que resseguia la vida d'una colla d'alemanys durant el període de la Segona Guerra Mundial (amb el permís els grans escriptors russos, amb Vassili Grossmann en primer lloc). Tots ells humanitzen aquestes situacions fins un punt trasbalsador, ara que torna el temps dels estereotips, el suposat enemic. Perquè ens seria tot més acceptable si la Oriana Fallaci ens hagués traçat una línia inequívoca entre el bé i el mal, el bo i el dolent, l'amic i l'enemic.  

I aleshores, perquè ens estossinem, a un nivell personal, amb tanta alegria? Sembla que s'acabi preguntant l'Oriana al final del periple, contrastant la seva experiència amb una altra matança a Mèxic viscuda aquell mateix any. El títol del llibre, ambigu i profund ho deixa en l'aire com no pot ser d'altra forma, que cadascú en tregui la seva conclusió després de llegir-lo. Una lectura, com totes les bones lectures, transformadora. 

P.S 1: El mateix general Loan, a qui la història l'ha fet passar per la imatge icònica del botxí del segle XX, acaba esdevenint curiosament entranyable. També perquè la fotografia explica només la meitat dels fets. L'executat acabava de fer saltar una dotzena de civils innocents o més pels aires. I per ganes d'aprofundir-hi, també estic llegint una crònica monumental sobre la Guerra dels Vietnam de Max Hastings i fa un apunt molt encertat i que convé tenir en compte. Així com del costat Nord-Americà i Vietnam del Sud, hi havia una notable transparència informativa (els periodistes podien arribar a la mateixa línia de front i així ho va fer l'Oriana), la narració del que passava a l'altre costat, incloent les barbaritats i atrocitats diverses, van quedar ofuscades sota una fèrria barrera de control de la informació i impenetrabilitat a qualsevol testimoni extern. I per això, com en d'altres conflictes, es crea una distorsió que pot conduir al prejudici i l'estereotip.

P.S 2: De l'Oriana Fallaci només havia llegit fins aleshores un llibre també fascinant Entrevista amb la Història, que avui per avui és una peça inestimable per jutjar i valorar figures ja històriques amb la perspectiva que pot donar el temps. 

Hi haurà un brot epidèmic desprès de la DANA?

  Una pregunta inquietant ha surat en els mitjans de comunicació després del xoc inicial de les inundacions de València: hi haurà una seqüela en forma de brot epidèmic, d'alguna malaltia infecciosa? És una qüestió pertinent avalada pels precedents tant recents com històrics. I també perquè ho poden fer amb una celeritat encara més inquietant, com la reaparició de la poliomielitis a Gaza. Que no sigui que s'afegeixi un nou genet apocalíptic a la desgràcia que acabem de presenciar. Aquesta qüestió ja  ha estat abordada des d'una perspectiva científica amb l'anàlisi d'aquests precedents (ciclons, tsunamis, terratrèmols, conflictes bèl·lics) i per tant tenim arguments per respondre-la. I és que no, molt probablement no veurem un brot d'alguna de les malalties que ens vindrien al cap de forma espontània  amb més o menys sentit, com el còlera, la pesta, febre tifoïdea, malària, etc.  En una catàstrofe natural,  les malalties infeccioses que s'hi poden associar segueixen una seqüència fins un cert punt previsible. En un primer moment observarem tot allò que es pot donar perquè l'exposició de risc és més freqüent: contacte amb residus, infeccions cutànies, i amb força celeritat l'aparició de casos gastroenteritis per la manca d'aigua potable o l'aiguabarreig d'aquesta amb les aigües residuals. Tot plegat res que no pugui ser atès amb una mínima d'assistència mèdica. Si la situació es perllonga és quan es pot produir un brot més específic d'algun agent infecciós. D'entrada, associada a l'estancament i la insalubritat de l'aigua. El factor temps, la manca de recursos per solucionar per drenar l'aigua i arreglar canonades o la situació de crisi perllongada (per exemple un conflicte bèl·lic), són els factors clau. Però també la presència encara que sigui residual dels agents infecciosos capaços de produir aquests brots. Un cas típic és el còlera com està ocorreguent ja fa mesos a Haití. Però que és inexistent en el nostre medi,  o d'atres força excepcionals que sí que tindrien aquesta capacitat (leptospirosi, febre tifoïdea i un limitat etcètera). En una fase més avançada prendria el relleu, o es solaparien, les malalties transmeses per vectors que proliferen en aigües estancadas, molt particularment els mosquits. De nou, això també està lligat a la presència d'aquestes infeccions en el nostre medi. Podem excloure de moment la malària i el dengue, les dues malalties transmeses per mosquist més freqüents a nivell mundial, però no la febre del virus del Nil-Occidental (West-Nile virus), i un llistat també limitat. En una tercera fase augmentaria, de manera fins i tot abrupta,  les malalties que sempre hem tingut entre nosaltres però que aprofitarien la disrupció del teixit social i econòmic perquè estan associades a situacions de penúria material, estrés social i en casos extrems amb la desnutrició. Aquestes es manifestarien després de mesos de la catàstrofe. Són malalties molt relacionades amb situacions de pobresa crònica i/o sobrevinguda, manca d'accés a un sistema sanitari adequat o el desenvolupament de conductes de risc també associades a la disrupció social. La tuberculosi és un exemple clàssic. L'augment abrupte de casos d'aquesta malaltia que van seguir a la Primera i Segona Guerra Mundial està molt ben documentat. I finalment, hi hauria les conseqüències genèriques sobre qualsevol patologia per la destrucció o disrupció directa del sistema sanitari. I inclou per exemple la incapacitat per mantenir una cobertura vacunal adequada, la provisió bàsica de serveis o l'atenció a malalties cròniques. En la crisi de Ebola del 2014-2017 la va seguir un trencament de les vacunes sistemàtiques als nens que va necessitar campanyes massives de vacunació per recuperar el temps perdut. Però no va evitar brots de xarampió ni la interrupció de tractaments de llarga durada com el del VIH, o més directament el col·lapse de l'atenció en l'embaràs i l'augment de parts a domicili. Tot això està, també, molt ben documentat.

 En quina situació, teòrica, es troba el país Valencià, i per extensió tot el nostre país si patís una desgràcia semblant? Tot convida a afirmar que no passarem de la primera fase: tenim els recursos per solucionar amb certa rapidesa la destrossa, drenar les acumulacions d'aigua i residus, restablir els serveis bàsics, sobretot la distribució d'aigua potable. Però per sobre de tot, gaudim d'un sistema sanitari públic i robust, que en una primera fase pot atendre els casos d'infeccions i gastrointeritis, en una segona si arribés, a controlar possibles brots i tractar els afectats i finalment mantenir activa l'activitat sanitària regular en aquestes situacions o engegar-la de nou de forma ràpida.  Si bé han pogut arribar a malmetre's materialment (segur qui hi ha Centres d'Assistència Sanitària malmesos o baixos d'hospitals anegats), està ben lluny d'un col·lapse. I aquest sistema també ha assegurat fins ara una elevadíssima cobertura vacunal contra molts dels agents infecciosos que podrien fer acte de presència.

 I aquí rau un dels grans missatges de la tragèdia. No només cal preveure sistemes d'alarma contra les inundiacions, adaptacions urbanístiques, dispositius d'emergència, sinó sobretot crear i assegurar un sistema sanitari públic, robust i resilient, molt particularment l'atenció primària, que ens permetin afrontar sense desgràcies addicionals tot el que la natura ens llenci a sobre. És l'autèntica assegurança de futur tal com un recent editorial de la revista The Lancet apuntava ( Haines, Andy et al. Strengthening primary health care in a changing climate.The Lancet, Volume 404, Issue 10463, 1620 - 1622. doi:10.1016/S0140-6736(24)02193-7), i una garantia de cohesió social pels temps que vindran, sobre la qual, com a mínim en això, ha d'haver-hi un consens polític i social unànime. Que ningú pugui dir mai que aquest aspecte ens ha agafat desprevinguts. 

Consell al viatger

 Després d'una ja llarga carrera, només ara he començat a prescriure medicacions. No havia fet mai ús d'aquesta potestat, com a metge.  De forma puntual però ja regular,  faig el consell pre-viatge a una unitat de Salut Internacional. Es tracta de donar les indicacions oportunes, i mesurades, en general genèriques, i recomanar les vacunes i profilaxis a gent que viatja per qualsevol motiu a països que en podríem dir tropicals per evitar problemes de salut. Tal com els explico, es tracta d'eliminar números de la loteria de les coses que poden passar. Els meus "usuaris" inclou, sobretot, turistes, però també gent que va per motius laborals, els anomenats "humanitaris" a compte de ONGs, familiars, missioners, etc. És clar que en cada grup hi ha una diversitat i fins i tot motius excèntrics com qui vol anar a donar la volta al món sense data prevista de retorn i qui se'n va a viure sense cap ganes de tornar mai més a algun país remot, sovint amb una nova parella originària d'aquest país. L'amor sol ser un motor comú d'aquests viatges. 

És una experiència podríem dir-ne que antropològica. La primera impressió, i això m'ho estic confirmant cada dia, és que es pot copsar molt més de les persones quan es fa una entrevista en una situació d'autoritat, o vulnerabilitat relativa respecte a qui estàs aconsellant, del que em podia imaginar. Traspuem molt, moltíssim. És clar que l'edat i el temps ajuden a penetrar amb certa sagacitat en l'esperit dels "viatgers". En aquest sentit, fa mal de posar l'epítet de viatger a una massa tant heterogènia de persones que el que tenen en comú és transportar-se a una altra realitat, amb ànim lúdic, disruptiu, de fugida, o per arribar a un altre lloc definitiu. Les motivacions íntimes en molts casos no les saben ni els mateixos viatgers. Però potser no cal aquest nivell de lucidesa. Temo que molts es quedarien a casa, si així fos.

Allò que és evident és que viatjar, en el sentit de desplaçar-se fora de la realitat quotidiana en termes geogràfics, ja no és una excepció. Avui mateix llegia en un article com el fet de viatjar ha derivat d'un exotisme o privilegi a una mena de necessitat o dret. I això porta necessàriament a la vulgarització d'aquesta experiència accentuada en un grapat de destins que ofereixen rutes prefabricades i on és difícil veure, retratar o escriure'n res de nou (penso ara mateix en Bali, Zanzíbar, Sudàfrica, El Delta del Okavango, Iguazú, les Cataractes Victòria...). Fins arribar a l'extrem que els destins turístics es transformen, muten, segons la demanda dels rius de turistes que hi arriben a la recerca de la imatge icònica que els ha pogut captivar. Encara més, ambdós es modelen mútuament i al final es crea una altra realitat de demanda i oferta que s'allunya del paradigma inicial de l'explorador o el paradís per descobrir. 

Així doncs, a la pregunta literària de perquè viatgem, ja no la podem respondre a la manera clàssica (ja no hi ha lloc per un Herodot). El terme ha patit una deflació i té més a veure amb transportar-nos.  Fa unes dècades es podia parlar del "viatge de les nostres vides". En temps dels nostres pares i avis només havien viatjat en el sentit de moure's més enllà de la terra que ens és coneguda, durant el viatge de nuvis. I prou. Avui dia és astorant com terres i cultures que formaven part d'un imaginari mític han esdevingut destins, permeteu que ho repeteixi, fins i tot vulgars. Potser hem de redescobrir el viatge en profunditat, aquell pel que desplaçar-nos només és un marc, molt valuós, però només un marc que en un cas extrem es pot reduir a l'hort d'una perduda ermita. 

 En aquest sentit, em permeto evocar l'autor de les Aventures de Tintin (Georges Rémi, o Hergé), que era un autèntic cul de plom (amb prou feines es va moure de la seva diminuta Bèlgica) i en canvi va ser capaç de crear unes històries que creuaven mig món, en universos més versemblants i entretinguts que els viatges que fem actualment. No puc deixar d'evocar, per exemple Tintín al Tibet, per mi l'àlbum de còmic més reeixit de tots els que s'han publicat mai en termes de qualitat artística i profunditat de la història. Hergé, ho repeteixo, no va posar mai un peu més enllà de les Ardenes. 

I jo continuaré prescrivint profilaxis i vacunes, que els viatges transcorrin sense risc ni contratemps i tothom torni per creure que hi ha res de nou que pagui la pena d'explicar. 

Pulp Fiction

  Fa trenta anys de l'estrena de Pulp Fiction, una pel·lícula que ha marcat, així ho diuen els cinèfils, una època. Va crear un estil particular de fer cinema i va establir una sèrie de convencions que ara ja ens resulten habituals. Entre aquestes l'ús vulgaritzat de la violència extrema, quasi naturalitzat, la riquesa dels diàlegs que per ells mateixos sostenen les escenes i permeten que siguin anormalment dilatades, la peculiar estructura no-lineal amb un ús magistral dels punts d'enllaç i les el·lipsis  i finalment la creació d'imatges  que han esdevingut icòniques i fins i tot arquetips i finalment l'ús intel·ligent i subversiu de la iconografia cinematogràfica prèvia com si l'autor estigués fent cops d'ull constantment. Tot plegat a vegades amb un subtil i a vegades grotesc sentit de l'humor. A tot això cal afegir la capacitat que té Quentin Tarantino com a director de donar un registre nou i sorprenent, sostraient qualitats fins aleshores desconegudes, als actors que es posen sota les seves ordres. En aquest cas és ben evident amb el paper que fa John Travolta. 

L'he anat a reveure a la pantalla gran en un cinema, aprofitant la seva reposició. Perquè no hi ha res que pugui substituir de veure una pel·lícula en aquests espais. Es despleguen amb tota la magnificència i atrapen literalment el cinèfil de torn en una atmosfera que no es pot crear enlloc més. I donen valor i contingut al fet mateix, com un esdeveniment fora de la quotidineïtat, d'anar al cine.  Ja ha quedat prou enrere l'aprehensió que els videoclubs i després Netflix i tota la pesca acabarien per fer superflus i finalment extingir els cinemes. Sobreviuran en gran mesura, i fins i tot igual que hi ha un cert retorn al Vinyl i la fotografia analògica, encara reemergeixen petits cinemes que busquen i promouen aquesta proposta. 

Dit això, vaig poder contemplar amb detall i en versió original Pulp Fiction i per tant posar atenció a tota la novetat que va representar (ja apuntada en els seus treballs previs). En aquest sentit no em va decebre, tot i que ja no resulta tant xocant com fa tres dècades. Ha creat escola i per tant ja no representa una novetat tan radical. Així i tot, ja juxtaposició dels diàlegs (allò que té de millor el Tarantino) amb personatges excessius en situacions que barregen allò grotesc amb la violència extrema i un elevat grau de sordidesa en fa un còctel que ja forma part de la cultura cinematogràfica més popular.

És però aquest darrer punt el que em va produir un franc desassossec quan vaig sortir del cinema. Una pesada atomosfera de sordidesa m'acompanyava mentre vagarejava a mitjanit sota els fanals de l'Avinguda Diagonal. I és que un cop l'espectador es sostreu de l'encanteri de la pel·lícula, i se la mira amb una certa distància, se n'adona que, al cap i a la fi, tot el reguitzell de personatges inoblidables que hi desfilen comparteixen un tret comú i inquietant. Són terriblement indiferents al dolor i patiment aliè, normalitzen la mort i l'assassinat i estan immersos en el seu món intern (per això els diàlegs tenen un clar aire de monòleg) com si això d'anar per la vida a mata i degolla i fent esclatar cervells i escorxant amb catanes fos part de la normalitat. Un segon pla per sostenir les escenes i dona versemblança als diàlegs (o a l'inrevés) i un món que necessàriament necessita aquesta premissa. 

Una premissa que és malauradament possible segons una tesi que sostenia un pensador conegut meu, i és que qualsevol acte que pugui considerar-se immoral implica una ferida més fonda en la persona que l'ha comès que el fa caure en la pendent per repetir-lo i fins normalitzar-lo.  No és només l'acte en sí sinó que aquest té un efecte pervertidor que destrueix allò que ens fa més genuïnament humans, la capacitat de compassió que segons Schopenhaeur era la base de tota ètica. És allò que la primera vegada que mates (o violes, o es mira porno o el que sigui), pot produir un sa i lògic remordiment però fa més fàcil una segona, tercera fins normalitzar conductes de les que som incapaços d'objectivar-ne el desordre o incoherència amb els propis valors. O amb l'essència del que som, si és que això existeix. Per això, tots aquests personatges de Pulp Fiction semblen haver relliscat fins el fons d'aquesta pendent i per això viuen en un submón on tot això sembla d'allò més normal. Passegem, literalment, per un món alhora enlluernador però profundament pervertit.

La indiferència vers el dolor aliè és un tret del narcisisme, que arriba fins a pervertir la compassió quan de fet només cerca el propi reconeixement. I no m'acabo de creure, atesa la repetició d'aquest patró en totes les seves obres, que Quentin Tarantino pugui sortir d'aquest marc i per tant temo que denoti un tret propi seu. I malauradament, m'ho va confirmar el fet que expressés el seu suport explícit, amb visites als soldats israelians per congratular-los (actualment viu a Israel amb la seva parella), a la matança de Gaza. Qualsevol pot fer-ne la lectura més o menys esbiaixada o justificar el que sigui, però si no tenim per base comuna la compassió, ni que sigui pels innocents d'aquesta barbàrie, no hi ha la mínima possibilitat d'entesa. Sempre he pensat que qui ordena bombardejar una casa de civils sabent que matarà innocents, o bé té una cuirassa que enterra la seva humanitat o es tornaria boig. Sigui quina sigui la motivació o legitimació sobre la que es sostingui. 

Està bé, molt bé Pulp Fiction, però està també millor posar-la en el seu marc ficcional precís i no sortir-se'n. I també fer-ne aquesta lectura moral. Crec que un autor de veritat ha de tenir aquesta capacitat quasi màgica d'entrar i sortir indemne de diferents marcs morals i paràmetres en els quals no ha de reconèixer-s'hi necessàriament. 

Així i tot, l'he gaudida moltíssim...

Tot desmitificant Winston Churchill

 Vaig llegir abans de l'estiu una entrevista al periodista i intel·lectual d'esquerres Tariq Ali, a rel de la publicació del seu llibre Winston Churchill, sus tiempos, sus crímenes. Alianza ed.. Vaig inscriure aquest llibre en el llistat mental de lectures que acostuma a ser un preàmbul de l'oblit, si no és com en aquest cas que un familiar em va fer arribar l'exemplar que acabava de llegir. L'he llegit amb avidesa, fins deixar de costat per uns dies una lectura extraordinària (la biografia literària de Josep Pla). El títol ja és una declaració d'intencions de l'autor (així com la fotografia de portada que faria confondre'l amb un gàngster qualsevol), i és posar en el seu lloc el mite de Churchill, amb un focus més ample sobre la seva trajectòria tant d'abans com després de la segona Guerra Mundial, i molt més enllà d'aquest marc pel qual quasi tots el coneixem: com la figura quasi providencial, l'home del moment, que va liderar la resposta inicial a la barbàrie nazi i va portar el seu país (o fins i tot els aliats en el seu conjunt), cap a la victòria que ens ha arribat a través de pel·lícules tant recents com The darkest hours.

 Després d'haver llegit una mica sobre el tema jo ja tenia la convicció que si Churchill no hagués coincidit amb la Segona Guerra Mundial, seria a hores d'ara un personatge que rebria una valoració més aviat negativa de les seves aportacions històriques (només cal recordar el desastre de la campanya de Gal·lípolis, la seva mentalitat racista, misògina i imperialista, etc.), tot i que només seria conegut per acadèmics i estudiosos de la història de Gran Bretanya. Seria un personatge més aviat obscur i anònim, no pas un mite reconegut mundialment.

Tariq Ali prova de superar aquesta dicotomia centrant-se sobretot en el context històric i en la mentalitat/filosofia que guiava Winston Churchill i els seus coetanis. En aquest sentit, el llibre excedeix de lluny la figura de Churchill fins el punt que hi  ha reguitzells de pàgines que ni l'esmenta, i que fins i tot si no sabés la pretensió inicial del llibre tampoc es trobaria a faltar. Sembla en aquests capítols que Churchill sigui més aviat una excusa per a que Tariq Ali expliqui la seva pròpia anàlisi històrica des del darrer terç del segle XIX fins mitjans segle XX. Però això el fa igualment interessant.  

En tot cas, tot i que hi ha algunes disgressions amb to subjectiu i fins i tot àcides o extemporànies, el llibre aconsegueix el seu objectiu de forma convincent amb una allau de referències i fets històrics comprobables, que permeten posar Winston Churchill dins el marc que li correspon i esfondrar, també justament, la campanya de mistificació interessada al voltant d'aquesta figura. No falten  polítics i algun altre poca-solta que conec que per fer-se l'interessant remeni en el sac de les seves dites o anècdotes per com a crosses pels seus discursos. Vlodomir Zelensky és el darrer exemple quan va visitar el parlament britànic. També reflecteix el fet que la mitificació de persones i personatges per part de les nacions sigui quasi una necessitat per consolidar la pròpia identitat (o auto-estima), i per tant poden no tenir gaire de racional. Personalment, sempre m'ha esfereït l'ensalçament incorrupte de Mao Tse Tung a la Xina i alguns intents sembla que seriosos de voler fer el mateix amb Stalin. Per això mateix, són molt higiènics aquests exercicis com el del Tariq Ali per recol·locar les coses al seu lloc i que tampoc tornin a ser excusa per noves barbaritats. I també permet entendre que es visqui com un ultratge qualsevol intent com el d'aquest llibre.

El balanç del Churchill, d'acord amb Tariq Ali, és doncs definitivament negatiu i fins i tot sinistre. Segons el seu argumentari, molt ben bastit, ha intervingut molt directament, o secundàriament i si més no la mentalitat que l'imperava, en la sembra de molts dels ous de la serp dels conflictes que avui encara arrosseguem, des del sub-continent Indi, fins tot el pròxim orient amb la creació estrafolària d'Iraq i sobretot en l'interminable conflicte àrabo-isrealià-palestí. I sinó pregunteu a algun grec l'opinió que en pugui tenir, poc menys que la consideració que mereix un súcube, després d'atiar una espantosa guerra civil fratricida tot just acabada l'ocupació nazi d'aquest país*.  Per no esmentar les seves pífies durant la Primera Guerra Mundial i també alguna de la Segona, i també despullant algunes mixtificacions com el quasi-desastre de Dunkerque. Certament, es troba a faltar que es contrasti també els seus encerts i paper com a líder oportú durant la Segona Guerra Mundial. Només esmenta que va tenir uns graus més de lucidesa per veure venir cap on portaria la bogeria de Hitler i anticipar-s'hi**. Però també assenyala el contrast amb la seva fascinació prèvia pel feixisme. Segurament va jugar el paper del borni en el país dels cecs. 

En tot cas, el llibre és molt ric i permet conèixer més a fons la història d'aquest període i la fa molt més humana, tràgica, menys literària, però també comprensible. Cal esmentar que l'autor tampoc estalvia coces a tot de tòtems històrics, inclòs el quasi-beat Gandhi a qui de passada també li treu una mica de llustre. 

A un nivell més general, la gran lliçó és que cal estar previnguts dels mites interessats i d'empassar-nos la història tal com ens ha vingut donada. I que és molt recomanable tenir a l'abast aquest tipus de lectures que ens avisen de no combregar amb rodes de molí i tenir postures més sanament escèptiques i ponderades. 

* Vaig pescar una asseveració agre i dura en aquest sentit precisament, llegint el llibre de l'autor grec Theodor Kallifatides (Pagesos i senyors, Galaxia Gutenberg), que protestava amb coneixement de causa contra la pseudo-divinització d'un personatge malèvol i sense escrúpols morals. 

**La suposada lucidesa de Churchill davant l'ascens de Hitler i la política d'apaivagament practicada pel seu antecessor Chamberlain, queda en no res davant les consideracions en els articles publicats els anys 1923-24, que llegides ara eren aleshores quasi epifàniques,  dels nostres Eugeni Xammar i Josep Pla, que els anys vint van ser testimonis directes de les primeres convulsions del Nazisme i van entrevistar personalment a un jove i encara desconegut Hitler. Em fa pensar que la lucidesa de Churchill no sigui també una mitificació també oportunista. 

El mar, la mar

  Hi ha una fotografia penjada a la paret del menjador d'uns coneguts que de sempre m'ha cridat l'atenció, fins i tot m'ha embadalit. És la fotografia de l'avi d'aquests veïns, un pescador artesanal dels que ja estan extints, en blanc i negre, sostraient una nansa de pesca sobre una vella barca de fusta, d'aquestes que avui dia només podem veure podrint-se varades en les platges dels nostre país. L'home ja gran, pèl grisós pentinat enrere i mitja cara amagada i concentrada en el seu quefer, vesteix amb una faixa i una camisa de manobre. L'aigua, grisa i lluent, regalima entre els nusos de vímet de la nansa sostinguda pel pescador, per esllanguir-se de nou en el mar. Quasi es pot oir el seu xipollejar incessant. 

 Aquest pescador ja no hi és, la barca segur que tampoc, consumida al fons del mar o en un racó de platja. La mar continua allí, encara que més pol·luïda, però persistent i immensa, com inabastable també és la seva indiferència. Així com la imatge eternament congelada, però alhora absent, present i viva del pescador. Si tanco els ulls em sembla sentir el grinyol d'una gavina, l'onatge contra una llunyana platja, el xipolleig de l'aigua contra les costelles de la barca, potser sentiria i tot la inconfusible olor ja perduda de quitrà, pintura i salobre que niava al fons d'aquestes embarcacions.

El pescador, ara ja ho imagino jo, extreia peixos i mol·luscs, petxines que sota l'aigua i fins durant una estona resplendien sota el mar i fora una poca estona,  mentre són vius i humits. Els peixos i sèpies desprès d'una ràpida agonia perden tota vivacitat, els ulls immòbils, amb aquesta aparença que a mi em sembla sinistra quan els observo desplegats sobre el gel sec d'una llotja qualsevol. Atònits desprès d'arrencar-los del seu món.  Perden tot seguit la seva vivacitat, el seu color. Jo que tinc la mania que ja no repetiré més d'arrambar amb objectes i fragments de coses allí on he viatjat, he sentit aquesta decepció d'una petxina lluenta, acolorida i viva que m'enduc a casa i poc després té un aire somort, polsós, fins i tot diria mort i que acaba descansant al fons d'una caixa de records. Faria millor de retornar-les totes al fons del mar o on fos. 

Com en la vida mateixa, veiem promeses, besllums de plenitud o bellesa que conviden a pensar en una mena de plenitud, que com l'aigua de la nansa de vímet s'escapen i ens deixen, al cap de poc, amb un decebedor record, l'ombra d'una ombra, i el rastre d'una promesa traïda que en el millor dels casos ens empeny a embarcar-nos,  llençar de nou la nansa, navegar més mar endins, fins que cansats i exhausts saltem per la borda per fondre'ns en el mirall d'eternitat, la immensitat marina que esguarda una bellesa definitiva o el buit que finalment ho habita tot però al qual no podem resistir-nos. 

P.S: La foto de la que parlo no és aquesta, quan l'hagi escanejada ja la substituïré

Si no t'haguera conegut

 Em van caure a les mans, per una via que no explicaré ara,  uns versets d'Enric Cassasses del seu poemari El nus la flor que resen així:

"No haver-te conegut

seria terrible.

Però terrible terrible.

I no ho sabria.

A sobre, no ho sabria"

Reconec que són uns versos que darrerament m'han obsedit, com aquelles descobertes que fem a voltes llegint, quan una frase, un paràgraf, un pàgina esclata dins del cervell com si hagués descobert un nou replec de consciència, de realitat. El llenguatge té aquestes coses, i s'explica per la seva íntima connexió amb el món perceptible i imperceptible i aquesta capacitat de construir i representar-nos el món que ens fa intrínsecament humans. Entenc la intenció de l'Enric Cassasses, el contrast entre haver conegut aquella persona que pot omplir de sentit la pròpia vida, i la grisor que, potser per sort,  no sabríem reconèixer si això no hagués estat així

El vers té una subtilitat vertiginosa, i apunta, llegit en negatiu i de forma paradoxal, a allò que hauria pogut ser i no ha estat ni serà mai però que temem que hauria estat possible. A promeses de felicitat que estaven en algun lloc i no hem sabut veure, trobar o pitjor, atrevir-nos a buscar. Amb un punt d'audàcia, si hagués calgut. I després queda una inconsolable recança si s'és esclau d'un excés de lucidesa. O una frustració imaginària perquè tampoc sabem l'infern que anunciava segons quins passos haguéssim seguit. És el clàssic tema d'alguns films, sèries i llibres o distòpies on s'especula com hagués estat la vida pròpia o col·lectiva si en un moment precís haguéssim pres aquell revolt o aquella altra cruïlla. Tot plegat també pot ser una font absurda d'infelicitat, atesa la fatídica inclinació de pensar que hi ha sempre un lloc molt millor, fins i tot un destí, molt més desitjable i possible del que ens toca viure. Perquè a aquestes alçades els Càndids de Voltaire són una raresa i no sé si gaire gent s'atreveix a dir en veu alta que vivim en les millors circumstàncies possibles.  I a fe que veient el to i sentiment imperant a qui s'aturi a pensar-ho, és comprensible que així sigui. La qüestió és si realment existeix un lloc així, una petita i personal Arcàdia. I també cal convenir que tots coneixem casos (rars) en què semblen haver caigut dempeus allí on els tocava. Que afirmen, com alguns hem experimentat puntualment, ésser allí on volia estar i que no hi ha lloc millor. Com si hagués encertat el camí, o el destí escrit existís i aquest sempre fos abellidor. Ens agrada creure, i per això escrivim llibres i fem pel·lícules, que tot tingui un sentit narratiu amb un cert final. Però la realitat, si es mira fredament, és més aviat insulsa en els millor dels casos, i sòrdida en molts. Fa de mal dir, ho reconec.

Donant una nova volta a aquests versos, jo encara els reescriuria tot trobant una nova perspectiva

"No haver-te conegut seria meravellós.

Però meravellós, meravellós

I no ho sabria

A sobre no ho sabria"

Pren així un sentit més tragicòmic digne d'un conte curt de Pere Calders, que tothom probablement pot aplicar a algun individu/a o situació. Que cadascú imagini o identifiqui el seu propi dimoni, doncs.

Suïcidi

  No hi ha res que pertorbi més que el suïcidi d'una persona coneguda. I encara més si aquest suïcidi no té cap explicació cognoscible. Però arriba al paroxisme de la torbació si el que ha comès aquest acte tan extrem respon al perfil contrari del que s'esperaria d'algú que es lleva la vida: vital, enamorat de la vida, activista social, amb una xarxa tupidíssima de relacions, sensible i artista, alegre, comunicatiu. Per dir-ho d'alguna manera, és una experiència desoladora, en un sentit últim i extrem d'aquest terme: et deixa sol sense explicacions on aferrar-t'hi, fins i tot pels que estàvem en una situació més aviat perifèrica respecte a aquest conegut. 

En algun lloc havia llegit que els suïcides són persones covardes davant la vida però valentes davant la mort. No crec que aquesta afirmació sigui vàlida per totes les casuístiques existents. Però en aquest cas em fa pensar que sí que va ser així. I no només pel fet en sí, sinó com va ser dut a terme: organitzat, meditat, deixant-ho tot lligat amb els missatges pràctics corresponents i executat d'una forma macabra, podria dir-ne. Per algú que havia mamat el món de l'escenografia no podia ser improvisat tot això, com qui vol deixar una signatura clara, un missatge pòstum d'autodestrucció i esquitx. I a fe que ha esquitxat.

La meva reacció, o per dir-ho pròpiament, estupor, m'ha portat a acusar-lo d'un acte de suprem egoisme. Primer, per privar-nos deliberadament de la seva presència i companyia en un món necessitat de gent així. Segon, per l'atzagaiada, la mala jugada, que ens ha fet a tots plegats i ens empeny una mica més enllà cap a l'escepticisme i fins el precipici del cinisme. Malgrat que va deixar escrit que no volia que això fos així. Sembla un mal acudit, al qual, per donar-li sentit, donem voltes i més voltes per trobar-li una explicació on aferrar-nos-hi, que no ens tornarà aquesta persona, però sí un poc de la serenitat que ens manca, ara més que mai. 

 Em costa perdonar-lo, perquè també no ha deixat ningú a qui perdonar, només una exhalació silenciosa i absurda que haurem d'anar assumint. 

Biogradska Gora

Em delia per visitar, un dia o altre, allò que es coneix com un bosc primitiu Europeu. És a dir, un bosc que no hagi estat mai pertorbat, de forma significativa, per la mà de l'home. La paradoxa és que aquests boscos relictes (com a mínim a Europa), han perviscut precisament perquè la mà de l'home s'ha abstingut conscientment de molestar-los, no pas perquè estiguin localitzats en algun lloc inexplorat i inaccessible (ja no queda res semblant en el nostre continent).És el cas de Biogradska Gora, situat al cor de Montenegro. Un espai que pel caprici d'un antic rei, Nicolàs no-sé-quin-número, es va preservar escrupolosament de qualsevol mena d'intervenció i explotació excepte algunes activitats tradicionals perfectament equilibrades amb l'entorn. No és una extensió enorme, però això li dona més l'aire de petita joia natural incrustada en els Balcans. Al seu cor es troba un deliciós estany que sembla que el bosc vulgui envair (com si fos la mateixa font que alimenta i emmiralla tota la boscúria), al voltant del qual s'alcen els costers d'unes muntanyes que atenyen els dos-mil metres d'alçada amb una capa contínua i espessa de canòpia de faigs i coníferes. Quan vam entrar-hi era un dia plujós i sobre l'estany surava una boirina que besava la seva superfície, i al terra gotejava la pluja pesarosa que s'havia esllanguit entre les fulles d'uns faigs imponents. Eren el model del bosc de pedra de la nau central de la Sagrada Família, vaig pensar. Gegants de fusta viva que s'expandien cap al cel, permeaven la llum tranquil·la i serena i arreceraven, no costava adonar-se, una immensa quantitat d'éssers vivents (fongs, insectes, granotes, ocells...). En endinsar-nos dins del bosc prenia realitat el concepte d'una forest madura. Entre totes els gegants de fusta, hi havia regularment un arbre moribund i la seva successió posterior de troncs morts encara dempeus, mig abatuts i finalment podrint-se al terra que marcaven la transició vital de cada un d'aquests gegants i complien una missió dins de la simfonia ecològica de la vida. Donar alberg als picots i mussols que hi podien fer el niu, els insectes que alimentava la fusta podrint-se i alhora una altra munió d'animals que prosperaven pel bosc, i finalment les restes de l'arbre es podrien lentament al terra per alimentar-la de nou i donar espai a nous plançons. Un cicle de decennis (i centenars d'anys en alguns arbres), que portava circulant milers d'anys. El que costa assolir el status de bosc madur. La vida esclatava en cada crostó de terra i fusta gràcies a aquesta successió de vida i mort.

La visita d'un lloc tan extraordinari i preservat és una referència, la mesura diguem, del que la naturalesa pot arribar a ser. I també emmiralla de forma molt pedagògica (i potser cruel) la degradació del medi natural que sense aquesta contrast ens sembla d'allò més natural. Fins creure que no hi ha res millor a aspirar com si el món es conformés amb ser l'hàbitat de paneroles i coloms. Fins i tot els mapes que vam poder comprar havien estat impresos en els temps de l'antiga Iugoslàvia amb un material a mig camí entre el paper i el cartró. Em va agradar aquest detall i el zel amb que encara es preserva Biogradska. Sembla una mena de fortí contra la febre desenvolupista que amenaça aquest petit país. En la perifèria del parc es construeix sense aturador per promocionar el turisme d'esquí, i les pistes s'enfilen fins el límit mateix de l'impassible parc.  Això mateix també assenyala un problema, o fenomen, que alguns ecòlegs denuncien. Les belleses naturals com aquestes semblen cada vegada més dependents de la cura que en tinguem els homes, és a dir, en certa manera són antinaturals amb la paradoxa que si no no-intervinguéssim (o ho féssim en la forma incorrecta), desapareixerien. Això també passa amb algunes rares espècies que per a que es mantinguin en el catàleg dels éssers existents han acabat essent dependents dels homes. 

La naturalesa no pot derivar cap a una mena de museïtzació, sinó que hem de deixar que permeï i penetri en tots els àmbits. I el millor que es pot fer és precisament no pertorbar-la, deixar-la fer. És sorprenent quan un espai es deixa tranquil com els animals i les plantes recuperen els seus drets i reneix la vida. 

M'hi hauria pogut quedar vagarejant tota la meva existència. 

Kotor

  A la badia de Kotor situada a la costa Dàlmata, i actualment dins l'estat de Montenegro, se la coneix com l'únic fiord del Mediterrani. No és cert, encara que l'equívoc és comprensible. Amb una mica més de fred i alguns serrellets de neu persistents en les muntanyes que l'encerclen fa tot l'efecte d'un fiord Noruec. El mar s'introdueix dins la terra com una monstruosa urpa entre una serralada que semblaria impenetrable, formant cinc lòbuls o badies. La més profunda de totes conté al seu fons, molt després del que seria natural que arribés l'aigua, la ciutat de Kotor (o Cattaro pels italians), a la falda de la muntanya que s'encimbella fins els 1400 metres d'alçada. Les antigues muralles Kotor, per poder fer la seva funció protectora, s'enfilen pendent amunt i encerclen tot un espai erm que deixa l'antic nucli urbà enllà i avall al costat del port i del torrent com si les construccions n'haguessin fugit. O a l'inrevés, com si la murallada s'hagués inflat independentment de les dimensions de la població que havia de protegir. És una curiosa protecció que suposo que era efectiva per totes els exèrcits  amenaçants de la llarga història d'aquesta localitat situada en una cruïlla de pobles: gots, bizantins, otomans, venecians, eslaus, italians, grecs. Circumval·lar tota la  badia de Kotor obliga a endinsar-se una vegada i una altre en aquests profunds lòbuls, però alhora permet que el paisatge discorri i es desplegui a cada revolt com una parsimoniosa pel·lícula panoràmica, que a voltes fa creure que estiguem creuant un d'aquests enromes llacs alpins de Suïssa. De nou, li manca els serrellets de neu i avets enlloc d'alzinars i pinedes. 

Llegeixo que a més a més, aquesta curiositat geològica no és deguda a cap antiga glacera que hagués excavat unes valls ara sota l'aigua, sinó a l'existència d'un antic volcà derruït  que va permetre que el mar ocupés l'antiga caldera i l'efecte dels rius que hi desemboquen. Tècnicament parlant, doncs, seria més aviat una ria. 

Sigui com sigui, aquest espai no només és privilegiat per la seva sorprenent geografia, sinó que també pels seus vestigis històrics, incloent els encantadors palauets d'origen venecià (quan la Serenissima república era una potència comercial i militar que estenia els seus tentacles des de l'Adriàtic fins el llunyà Orient), especialment al poble de Perast que una mica més petitó i seria una maqueta. I també encara ara, Kotor és objecte d'una transformació que també podríem dir-ne històrica però més prosaica, i que no respon a la sedimentació pacient d'èpoques i cultures, sinó a l'arribada del turisme de masses. Efectivament, un lloc tan pintoresc no ha pogut quedar al marge dels circuïts de creuers. I aquests vaixells mastodòntics no cessen d'entrar ara a l'estiu esberlant, sense miraments, l'equilibri de dimensions entre les muntanyes, el mar i les construccions històriques. Kotor mateix, amb les seves muralles, queda anorreada quan un creuer d'aquests encasta la seva proa en el port i abassega amb la seva sola presència les venerables torres, murs i campanars. Provoca una sensació semblant a una d'aquestes naus alienígenes que es planten sobre la terra que tots hem vist en algun film apocalíptic.  El casc històric, tot i que conserva la pàtina decadent i envellida que ha perdut la veïna Dubrovnik, està constantment sotmesa a una remor incesant de vianants, tafaners i passavolants de totes les nacionalitats. Un petit campanar quadrangular, més aviat xaró, marca les hores amb un cop de campana enllaunada. Recorda més un ferrer sense traça colpejant una olla de ferro que queda ridícul davant la carcassa ciclòpia de ferro atracada pocs metres més enllà.

Potser no és una transformació històrica, sinó la fi mateixa de la història, l'essència dels temps que corren (o que no volen córrer), que pretén convertir-ho tot en un escenari estàtic sense vida, sense futur i només ancorat en un eteri present on l'únic que es mou són els creuers que un darrera l'altre penetren la badia de Kotor i desembarquen centenars i milers d'espuris turistes que busquen fer un tast d'autenticitat, però amb regust a cartó-pedra.

Juny amb el paraigües al puny

 Pensàvem que la primavera era morta, ofegada entre un hivern amb problemes d'identitat (el fred ja no és fred i la neu a les muntanyes finava amb la mateixa lleugeresa amb que es queia), i un estiu que es despertava vigorós ja al mes de maig com una roda de molí xafogosa que ens abaltia sense treva fins el mes d'octubre. I finalment menjàvem moniatos escaldats i castanyes torrades amb màniga curta per donar la benvinguda a una tardor irreal. Però aquest any la primavera ha retornat com si estigués només amagada sota terra. Els clàssics dirien que és així i que Persèfone s'havia agafat una becaina més llarga que de costum. Aquest juny fins i tot ens ha sorprès amb una fresca revitalitzadora i unes pluges contínues, sense massa estridències (alguna tronada només), i molt generoses. El blat es deu haver esporuguit i no s'atreveix a daurar. Les rosselles han corrugat els pètals carmessí sota el pes de les gotes d'aigua. Com si es pansissin a deshora, malgrat que no conec cap flor més efímera.  Els torrents, fonts i rieres han renascut. La terra traspua aigua. Els ocells també deuen haver quedat astorats amb la fredor i l'humitat, però tot plegat serà una combinació idònia per a que tot floreixi i la vida esclati amb fruits, llavors i insectes per alimentar-los i omplir de zumzeigs i fressa l'herba, les mates, els arbres i el cel. 

El joc de núvols i pluja també ens ha regalat un cel magnificient, també viu, lluny d'aquell avorrit  color blau cobalt sense ni un floc de núvols que el trenqués. Era una cúpula inquietant de vidre que amenacés d'esberlar-se i esclafar-nos a tots. Cortines de pluja pentinant l'horitzó, un joc de llamps i trons sobre la Serra de Marina que segons com la mirava, entre boires i boscúria recordava el tròpic, la grisor pesarosa dels grops de núvols arremolinant-se sobre els nostres caps, la tormenta que es congriava i arribava, finalment generosa, per humitejar la terra i fins fertilitzar els nostres pensaments. El Sol s'ha fet escàs, però quan es ponia el joc de llums que ens donava ha estat inversemblant. No hi ha hagut cap posta comparable aquests dies, abans de cedir-nos cap una nit que convidava encara a arraulir-nos sota una flassada i escoltar el dringar de l'aigua colpejant pausadament finestrals i davallant per les canonades. Potser no tot està perdut. 

Relats d'Alaska

 Si avui em preguntessin què considero un bon narrador, per resposta recomanaria llegir els Contes d'Alaska de Jack London. Confesso que no l'havia llegit mai tot i haver tingut els seus llibres i relats manta vegades a les mans. Però tenia una presumpció sense fonament que em produïa una incomprensible mandra i sempre els deixava al capdavall de la meva particular llista d'espera literària. Fins que ara sí, he llegit aquest merescudíssim clàssic de la literatura nord-americana. M'ha produït un enlluernament semblant de quan vaig començar a llegir els contes (i tot seguit les novel·les) de Sommerset Maugham. Un autor no oblidat, però injustament relegat en un incomprensible llimb literari. Quan s'hi han abeurat tants autors.

Jack London parteix de la seva pòpia experiència. Sembla una "perogrullada" (no sé trobar l'equivalent al català d'aquesta paraula), però no pot ser altrament. És impossible inventar-se aquesta dotzena de narracions sense un coneixement de primera mà del que allí s'hi explica. Allò que ho fa encisador és el llenguatge aparentment planer però que dibuixa amb un naturalisme inversemblant, sense amb prou feines utilitzar adjectius, els caràcters dels personatges que circulen per aquests contes només recolzant-se en el verb, en l'acció i algunes pinzellades del paisatge sempre opriment. Tots homes adustos empesos per la febre de l'or que va embriagar milers d'americans a finals del segle XIX a endinsar-se a la darrera frontera polar a la recerca d'un enriquiment no fàcil, però sí ràpid. A més, les històries tenen un nus i un desenllaç hipnòtic i fins i tot molt orignal com el conte "El burlado". L'escenari és idoni per aquestes situacions diria que hiperbòliques. Homes vivint una situació extrema, enmig d'una naturalesa impia i salvatge (de fet, és en ella mateixa un personatge omnipresent en totes les obres) i aconduïts pels sentiments més baixos però alhora potents que es poden apoderar de l'ànima de qualsevol (ambició, avarícia). I per tant, passen coses que són perfectament creïbles i fins i tot sospito que reflecteixen una realitat encara més extrema però que va caldre edulcorar (literaturitzar, diguem-ne), per fer-la creïble. Allò que la realitat supera tota ficció. 

Les seves descripcions del fred, i com aquest afecta l'organisme, l'envaiex fins posseir el cos i finalment l'arrossega cap a una dolça mort és un dels relats més colpidors que he llegit mai. Només algun de Charles Bukowski m'ha fet alçar els ulls de la pàgina per evitar seguir. Atreviu-vos a llegir el conte "Encender una hoguera" (ho escric en castellà perquè és la traducció que tinc a les mans). Fa creure que el mateix London ha creuat el llindar de la mort blanca. Curiosament, és un dels aspectes que més m'ha fascinat i que havia llegit en les memòries de Montaigné, crec recordar, que també va passar uns dies debatent-se amb la mort per una diftèria o quelcom semblant. Arribat a un punt de l'agonia, l'home es deixa anar i quan ja no lluita s'esdevé una pau que el fa pensar que això de morir no està tant malament. El parell de congelats que descriu arriben a aquest llindar diria que metafísic. Una vegada més, em pregunto, com he pogut estar tant de temps evitant aquestes meravelloses lectures? No ho sé, només espero no deixar-me endur per cap més absurda presumpció. 

Justícia

 Fa temps vaig fer referència aquí a un llibre que tinc per capçalera titulat precisament Justicia, de HG Sandler, un catedràtic d'Ètica de Harvard que exposava de forma brillant i amena els fonaments del que entenem per Justícia. També havia escrit per aquí a rel del cas del ex-duc de Palma, Iñaki Undargarin, quan va ser jutjat i condemnat per malversació de diners públics. En aquest cas feia referència al concepte de Justícia desenvolupat per Plató en boca de Sòcrates (o Sòcrates en la ploma de Plató), en que arribava a afirmar que qui comet una injustícia ja té la pena en el fet mateix sense que ningú el condemni, per la degradació mateixa que li suposa l'acte que ha comès. Em va meravellar aquesta evocació tant ben argumentada (cal llegir tot el Diàleg, em sembla que era el Crató, per entendre-ho), d'un sentit de la Justícia immanent i irrevocable que tenia el seu fonament en la dignitat mateixa de la persona que és violada si ella mateixa comet un acte injust. Tot això se'm va fer miques no fa massa temps quan vaig entendre, talment un nen que comprèn massa aviat coses de gent gran i no sap assimilar-ho, que la justícia (ho escric en minúscules), només té a veure en la construcció de relats creïbles que facin vinclar l'opinió del jutge o del jurat cap el costat interessat de qui s'estigui jutjant. La veritat, la dignitat o indignitat, la moralitat dels actes és quelcom aliè als processos judicials o ho són com una pàtina externa que ens permet exonerar qualsevol si la narració acaba essent convincent. No em crec, per exemple, que ara tot d'un cop l'ex-president de la comunitat Valenciana, Francisco Camps, sigui de cop una persona honorable. Potser estic equivocat i exigeixo massa de la nostra època. 

 Aquesta esquizofrènia se'm fa encara més palesa quan observo els processos judicials a Donald Trump i fa unes décades a Bill Clinton (que no es digui que estic esbiaixat). Al Donald Trump l'han declarat culpable d'uns pagaments il·legals...per comprar el silenci d'una actriu porno amb qui es va enllitar. No sembla molestar a ningú que el possible ocupant de la Casa Blanca i per tant l'home amb més poder al món sigui obertament un vulgar llibertí en una societat que fa gala d'un inquietant puritanisme. Sinó que hagi mentit o delinquit amb una falsa factura. El mateix va ocórrer amb Bill Clinton. No se'l va jutjar per gaudir d'una fel·lació al despatx oval, sinó per haver mentit sobre aquest assumpte. 

Si la narració és el que importa, s'entén que de la justícia en poguem fer una mena de titella i es pugui instrumentalitzar per fer-li dir el que interessi o desacreditar-la com si les diferents parts interessades visquessin en realitats paral·leles sense possible connexió. No hi ha una objectivitat, o pitjor encara, no hi ha un base comuna, inalterable (allò de la dignitat socràtico-platònica), que permeti retrobar-nos. I el que encara pot ser pitjor, tot plegat condueixi a l'erosió del sistema judicial, el desacredita i així s'esfondra una de les columnes de l'Estat Modern, i per tant una de les bases de la convivència.

A un altre nivell, això de dominar les narratives esdevé un instrument pervers per interessos o causes d'allò més variades. Tots estem exposats al que podem anomenar una ecosfera informativa. Que accedim sempre als mateixos canals i fonts d'informació ens fa construir la pròpia percepció de la realitat. És més, fins i tot podem construir la realitat que ens interessi tot senzillament endollant-nos als llocs i canals adequats. Me n'adono de la meva pròpia ecosfera quan per exemple llegeixo un bon llibre o una publicació excèntrica a la meva realitat com el The Week anglès, que me l'esberla i em posa en alerta contra aquesta trampa. 

M'estic acabant de llegir la biografia de Philip K. Dick escrita per l'inestimable Emmanuel de Carrere, i tots aquests pensament em resulten encara més inquietants. Perquè en una primera ullada semblaria la vida d'un escriptor paranoic addicte a les amfetamines i els al·lucinogens, però enmig de les seves idees paranoiques i al·lucinacions destil·lava esclats de lucidesa que avui semblen profètics. Una mena de Kafka però de la ciència ficció. I precisament explora fins fregar la bogeria aquesta inquietant dialèctica entre la realitat tal qual és i que potser és inaccessible i el constructe que ens fem finalment del món que pot ser un malson, o potser el malson és la realitat mateixa que volem evitar. I per tant, apunta a la labilitat de les nostres percepcions, com podem crear realitats que són directament incompatibles amb el que altres creuen viure i per tant atiar a un conflicte que tendeix a l'aniquilació de l'adversari.

Malgrat tot, encara guardo una certa confiança, amb puntuals però significatives excepcions,  que en general  tots tenim un pòsit comú que finalment ens faci compassius els uns amb els altres.  I que potser és l'única manera possible d'una moralitat compartida, a la manera de Schopenhauer. 

Inversemblant

 Tot fullejant el diari d'avui he topat amb unes quantes tristes perles que m'han omplert de descoratjament així que m'he atreviat llegir-les sense el marc de normalitat que ens les fa inconscientment acceptables. Primer, la resposta del dictador de Corea del Nord Kim-Il Jung d'aviar amb globus carregats de residus i excrements com a resposta a la iniciativa dels seus germans de Corea del Sud d'enviar també globus al Nord però amb continguts més constructius (menjar, notícies, alguns humils bens de consum). D'acord que el gest inicial pot ser una provocació en una dinastia comunista que fa bandera de la seva autarquia, però la torna no deixa de ser una desagradable facècia de pati d'escola, amb la diferència que els pàrvuls no tenen míssils ni programes nuclears. El meu viatge pel desencís ha continuat en veure el vídeo emès pel ministeri d'Afers Estrangers d'Israel en resposta al reconeixement d'Espanya de l'Estat Palestí on barrejava, com una xaronada de mal gust, el flamenc (tòpic on n'hi hagi), amb l'islamisme radical i algunes evocacions sobre la inquisició espanyola. Hauria pogut ser pitjor si hagués fet referència a la paella i la sangria. La diplomàcia reduïda a una dansa grotesca. Encara més, en una altra pàgina del diari llegeixo com l'innombrable Putin suggereix d'una manera sibil·lina que encara ho fa més sinistre que parin compte els països europeus amb alta densitat de població (subtext: un míssil en aquests llocs us podrà fer molt de mal). Com pot aquest personatge amenaçar l'existència de homes, nens i infants innocents i després anar a refregar-se per les faldes del Cap de l'Església Ortodoxa Russa? Finalment topo amb l'ínclit Donald Trump (que de tant excèntric he arribat a pensar si no és un ent artificial que algú ha creat per fer befa de tots plegats), insultant a tort i a dret el president del seu país  a la sortida del judici per un pagament indegut a una actriu porno que pretenia comprar el seu silenci. Només m'ha faltat sentir de resquitllentes el patètic debat parlamentari sobre la llei d'amnistia del nostre parlament estatal on enlloc d'idees s'intercanvien vòmits de fel i retrets infantils sense possibilitat de cap mena de diàleg. Deia Aristòtil que la base de tota entesa o diàleg era d'entrada conrear l'amistat. I certament, si no hi ha ni la possibilitat mínima de crear una certa empatia personal, ràpidament es deriva cap a un argumentari que fa pensar si l'adversari no està pres d'alguna mena de tara mental irrecuperable. Així és impossible arribar enlloc o només a llocs que ningú en realitat desitja i a ningú convé.  Jo ja no sé trobar més sinònims o superlatius que no acabin buidant de sentit les paraules grotesc, absurd, idioci, estultici, deplorable, depriment, assoleiat...envejo la creativitat del capità Haddock per superar la curtesa del meu llenguatge i poder quedar més tranquil, per exemple, esgargamellant-me amb uns indesxifrables: crustacis! ventríluocs! aminoàcids! psicofantas! celenteris! cagallops! pets de monja! braquicefàlics! hipotalàmics!

Hi havia un temps, i en certs casos i fins i tot en algunes èpoques, que se suposava que els qui ens governaven eren els més elevats intel·lectualment i humanament. Els indicats per aquesta tasca, en un ressò de les aspiracions de la ideal República de Plató. Potser a Europa només va ocórrer en els seus inicis fundacionals amb Adenauer, Schumann, Monnet i De Gasperi (apunt: jo vaig créixer amb el somni Europeu, aquella idea d'esdevenir ciutadans d'una entitat amb valors comuns que ara està en crisi existencial i que ha derivat en un monstre burocràtic que es manté pels interessos del mercat on ressonen els tambors de guerra, no pas per idees ni ideals elevats.).

Però la sordidesa, manca d'empatia, vulgaritat i fins i tot crueltat  dels personatges esmentats m'ho fa semblar tot vidriós i sense sentit. Micèl·lids! Pelàgics! Trencanous! Precàmbrics...

 

Tot llegint el diari d'avui

 Volia escriure la segona entrada d'aquest mes de maig, tenia dues o tres idees al cap però en aquests moments cap em motivava prou. No em sento amb ànims d'abocar res i he engrapat el diari ARA del 25 de maig del 2024. Navego per la realitat sempre perplex i sense acabar de creure que visc en un sol i únic món sinó en diverses realitats paral·leles que el seu fàcil accés dona la impressió d'un trencadís de difícil digestió. Com puc pair en breus instants saltar de la destitució fulminant de l'entrenador del Barça, al debat sobre el recompte de morts a Gaza no exempt d'interès político-militar (són 30.000 o 35.000 i la proporció de morts de nens és del 20 o del 40%?), a l'entrevista d'un oncòleg Indi que no sé si diu genialitats o obvietats i finalment aterro sobre un article de Timothy Garton que des del terreny fa una lectura no massa galdosa de l'estat d'ànim a la Ucraïna agredida per Rússia i em ve el flaix de l'allau espúria de solidaritat en aquell llunyà febrer del 2022 que ha derivat en un estat entre la normalització d'aquesta guerra i una freda indiferència. Però pel camí també aterro pels meravellosos articles de persones que admiro pel que diuen (escriure de veritat permet saber quin peu calça l'ànima que sosté la ploma). Montserrat Tura, de la  que sempre he pensat que ens vam perdre una extraordinària presidenta de la Generalitat i la tinc com a model d'honestedat política i personal, descriu com ningú amb una sensibilitat molt rara (sobretot en el gènere masculí), la podridor de la política quan deriva en el que ella diu la prostitució dels arguments que es redueixen als atacs personals en sí mateixos al marge de qualsevol idea. I dels que ella confessa que n'ha estat víctima i supervivent. També llegeixo en Narcís Comadira que glossa la meravellosa biografía publicada per Xavier Pla sobre un altre pla, el Josep (Un cor furtiu). I de la que em deleixo de posar-hi els ulls aquesta mateixa setmana. Precisament he estat fullejant el Quadern gris, el dietari de Josep Pla quan era estudiant de dret (tenia 20 o 22 anys). I no puc deixar d'exclamar-me, com va fer Montserrat Roig fa anys, com adjectiva aquest home! Acomplexa la capacitat descriptiva i d'anàlisi a partir d'allò més qüotidià sense que sembli que mai es repeteixi. I també em fa pensar com es deu remoure dins la seva tomba cada vegada que donen un premi que porta el seu nom per la mediocritat de les obres premiades (Josep Pla va arribar a blasmar La Plaça del Diamant). I alhora, ara que anomeno la Montserrat Roig em pregunto si hagués sobreviscut al seu càncer de pit (va morir a la tendra edat de 45 o 47 anys), què ens hauria arribat a oferir l'autora d'una obra cabdal (per mi la més impressionant), del periodisme català com Els catalans als camps nazis. Encara tinc ben gravada la impressió que em va fer la seva darrera novel·la, El cant de la joventut, malauradament la primera i la darrera del que havia de ser l'etapa de maduresa. I finalment llegeixo la secció A peu de pàgina de la crítica, comentarista cultural i censora literària Anna Guitart (que amb gust convertiria en un amor platònic particular), que s'escandalitza que s'hagin tret les lectures obligatòries de les Proves d'Accés a la Universitat d'aquells estudiants que no siguin de lletres. I no puc fer res més que assentir-hi. Perquè sense lectures obligatòries segurament la majoria de joves no haurien sabut de La Plaça del Diamant, El Quadern Gris, Els Catalans als camps nazis ni el desig irrefrenable d'empassar-se Un cor furtiu. I de passada, i no més important, tenir les eines per poder navegar i donar una mica de sentit al món que ens ha tocat viure. 

Índia, any 2000

 A l'Índia vaig acostumar-me a posar la meva ment en un estat de sopor, allò que avui dia seria el més semblant a una estat de meditació, per deixar passar les hores en els interminables desplaçaments amb autocars atrotinats que sabies quan començaven, però no quan acabaven. No m'avorria, aquest sentiment quedava curiosament desterrat mentre els meus pensaments gravitaven aliens a l'espai i el temps però alhora atents als paisatges sempre nous que s'infiltraven com una pel·lícula, allò que se m'oferia en un remot estiu de l'any 2000. Em vaig deixar aconduir per una curiosa barreja d'inconsciència, atreviment, sentit comú i auto-confiança per fer una anàlisi del programa de control i prevenció de la Tuberculosi en la població tibetana a l'exili. Sona una missió estrambòtica, ara que ho repenso, i a voltes em demano si tot plegat va ser un agradable somni o una experiència real. No hi he tornat mai més a l'Índia des d'aleshores, i no sé si hi tornaré. En certa manera, mai tornem enlloc perquè nosaltres i també els paisatges que hem recorregut  canvien, i sinó és la memòria que en guardem la que també muta i pren un significat o altre segons el pòsit amb que la vida ens va carregant. Jo retinc un ingenu i atrevit jove creuant paisatges que m'eren totalment nous, palpant (literalment) noves olors, establint relacions amb gent de tot tipus (tibetans, turistes israelians, francesos, americans...), amb una espontaneïtat que, ara ho sé, era possible perquè partia de la confiança que tots posem en l'altre de forma natural i per la solitud que m'empenyia sempre més enllà dels meus límits (avui en diem de forma xarona, la zona de confort). També va ser el viatge on se'm va revelar la complexitat, el drama i la paradoxa de l'existència humana que em prenia com una tragicomèdia, amb un sentit ple d'allò tràgic i d'allò còmic. Des dels leprosos que assumien la seva condició con si fossin un moble més plantat en els carrers enfangats de Dharamsala, els turistes perduts en un núvol d'estupefaents buscant la il·luminació (o potser fugint de ves a saber quina secreta desesperació) mentre escoltaven atentament incomprensibles perorates de lames vestits de safrà, corrues monjos budistes dels que era difícil d'escatir si vivien en l'autenticitat que prometia algun tipus de revelació que jo encara no tenia en l'abast o en la més abjecta impostura, els turistes valencians que s'exasperaven per tornar al confortable hotel de cinc estrelles, perduts davant el Red Fort de Delhi engolits per un formiguer de gent, olors i brutícia ("aquesta gent no coneix què és una escombra" em va etzibar una dona angoixada quan després d'espantar-la en tocar-li l'espatlla va comprovar que li parlava en català, "i com pots sobreviure aquí tot sol?" encara va afegir mirant-me com si fos un desgraciat nàufrag). O imatges rutilants com un elefant asiàtic emergint amb un caminar pausat entre el smog de Nova Delhi com si em volgués evocar el sèquit d'un Maharajà desaparegut. I quan una pluja monsònica es va infiltrar dins de la baluerna de l'autocar es van obrir els paraigües en una imatge que hagués inspirat el Magritte o al Dalí.  No sabia gaire res de res, aleshores. O potser ho sabia tot, gràcies a la ingenuïtat pura de què gaudia, espontània i gratuïta. Sovint, el pensament se m'envola com si encara viatgés dins d'un d'aquests atrotinats autocars i provo d'atrapar les restes del que havia estat i recomposar-ho tot de nou. Com si un nou començament fos possible.  Com si poguéssim esporgar la memòria.

El déu que va fracassar

  Estic d'enhorabona en la meva pesca de llibres ignots que difícilment trobareu, ni tan sols en la diada de Sant Jordi. I que corroboren el meu principi que per trobar bones lectures potser cal recuperar escrits de fa més de cinquanta anys i que el seu autor (o autors en aquest cas), ja siguin morts. Perquè han passat el sedàs del temps i encara ens diuen alguna cosa. Una marca de qualitat. El dios que fracasó (només està en castellà), és un llibre publicat el 1948 a partir de la iniciativa d'un parlamentari laborista anglès a qui se li va acudir de recollir el testimoni personal, escrit per ells mateixos, de sis intel·lectuals o literats rellevants d'aquell període. No dubto que encara ho siguin pels estudiosos de la literatura, però jo només coneixia André Gide. El seu testimoni versa concretament en el procés d'adhesió intel·lectual, personal, psicològica i formal al Partit Comunista i el seu procés posterior de sortida i fins i tot renegació. Són sis autors de diferents països i per tant contexts i tarannà diferent (Alemanya, Estats Units, Itàlia, França...). Això d'entrada ja ho fa molt interessant perquè el to i l'estil va des del tragicòmic fins el dramàtic i fins i tot l'escepticisme que ratlla el cinisme. I malgrat a tot són processos molt paral·lels i d'una honestedat admirable. Hi ha pàgines que caldria emmarcar per la capacitat d'anàlisi dels propis processos personals que porten abraçar primer una mena de Fe política dogmàtica a desempallegar-se'n. I també és una introspecció molt vàlida ara i sempre sobre els processos que en general porten a aferrar-se a certeses, principis, fonaments fins el punt que si xoquen contra la realitat, ens desentenem d'aquesta darrera. I finalment, com tota una població d'un país s'hi troba enganxat i desenvolupa pautes de comportament absurdes si es miren individualment però que s'entenen en sistemes totalitaris, dogmàtics i claustrofòbics. És també un despullament  a voltes cruel sobre el que va ser el règim Soviètic, del que crec haver llegit a bastament (fullegeu Vassili Grossmann per exemple). I finalment, també provoca mirada de comprensió pels autors dels textos (Arthur Koestler, Ignacio Sileone, Richard Wright, André Gide, Louis Fisher i Stephen Spender). Perquè el seu impuls inicial va ser un idealisme amb cert aire irredempt i vist en perspectiva ingenu, pel qual van dipositar una genuïna esperança en el que s'estava covant a la Unió Soviètica amb la revolució bolxevic. El lapse de temps que descriuen comprèn entre el final dels anys 20 fins l'inici de la Segona Guerra Mundial, i per tant en el naixement i consolidació de la URSS. 

Penso que és una llàstima d'allò més llastimosa que llibres com aquest passin quasi desapercebuts, enterrats en la immediatesa i en la fúria publicadora en que vivim. Un dels majors drames del món editorial és el mercantilisme que el governa i l'aprehensió que quasi tothom s'atreveix a escriure i publicar. Hem arribat al punt que no hi ha prou lectors per tant de llibre nou i els mateixos editors han perdut la seva funció primigènia de buscar texts realment nous i de qualitat i ajudar-los a sortir a flot per benefici dels lectors i la societat. Ahir vaig veure un tros de notícia sobre la indústria editorial, i un empresari del sector afirmava que fins el 30% dels llibres retornen als magatzems i són reciclats per produir altres llibres. També m'abassega entrar en una biblioteca i veure tants títols soterrats que ningú no els treurà la pols com un cementiri de paraules mudes escrita per persones oblidades. És la dissuasió més efectiva per no posar-m'hi mai (si és que en fos capaç), a provar de publicar res.

It's a sine (Això és pecat)

 M'he empassat amb voracitat una minisèrie britànica que la nostra televisió (3Cat) ha tingut l'encert de penjar en la seva plataforma (tot un canvi de paradigma, me n'adono, que no estiguem subjectes a rigorosos horaris per veure qualsevol emissió). L'aconsello vivament per diverses raons, alguna subjectiva i d'altres ben objectives. És un retrat molt encertat dels anys de plom del VIH-Sida (la dècada dels 80 i principis dels 90), quan va colpejar especialment la comunitat gay. Ambientada al Londres d'aquell temps (amb un rigor estètic quasi inversemblant que la fa molt creïble), ressegueix les vides d'una colla d'amics  homosexuals i una noia que fa de contrast i contrapunt molt encertat, que per diferents vies comparteixen el mateix pis, inicialment una mena de comuna estudiantil, però que acaba esdevenint la llar definitiva. El VIH es fa present amb la progressió del coneixement científic que necessàriament era limitat a l'inici de la pandèmia a Europa i amb tota la càrrega d'estigma, mites, prejudicis, falses creences i inconsciència. Tant per part de la comunitat gay com de la societat en general. Enlluernador també és com s'enllaça l'origen social divers dels 6 protagonistes (5 gays i la noia) i la relació que tenen amb les seves famílies. Potser faig spoiler quan dic que 3 d'ells moren de Sida. Meravellosos actors tots plegats i un "hurra" pel guionista i el director. Però allò que la sèrie millor broda és com interaccionen les realitats familiars, les reaccions quan descobreixen les inclinacions dels fills, la malaltia, la mateixa mort i el procés de consumpció que representava la Sida mostrat amb tota la cruesa en uns personatges que s'han fet estimar per l'espectador i per tant desperten una rara empatia que poques films o sèries arriben a provocar. I per tant ens inclinen a la comprensió d'una realitat complexa i per tant molt humana.  I així mostren, amb una barreja d'humor i tragèdia com les realitats socials, els valors, prejudicis i creences condicionen la vulnerabilitat d'aquests joves al VIH. I per descomptat, a qualsevol altra malaltia. I toca el moll de l'ós d'un aspecte de l'epidemiologia que a mi cada vegada m'interessa més i és la seva vessant social i comunitària i com aquesta la modula, vehicula i finalment defineix tota epidèmia sigui infecciosa o no. També m'ha interpel·lat molt perquè hi he sentit un cert grau d'identificació. L'atmosfera i la mateixa imatge dels malalts de Sida m'ha resultat familiar i, com he dit en d'altres entrades, em fa adonar que ja tinc una vertiginosa perspectiva històrica. Per això mateix l'he aconsellada als professionals de la salut més joves que tinc al voltant. Per entendre què va ser allò i també per prendre distància respecte al que jo considero una alarmant banalització del VIH i les malalties de transmissió sexual. Sembla potser contradictori, perquè la sèrie precisament pretén immunitzar (amb èxit crec jo) contra tot prejudici o estigma que va provocar la ràpida difusió de la infecció.  Però no crec que sigui contradictori, ans al contrari. La comprensió mútua dels propis prejudicis evidents en la societat i alguns dels familiars, però no tant explícits però també presents en la comunitat gay de l'època pot portar a un equilibri que no caigui ni en l'estigma ni el tabú, en un temps on la seva sola insinuació ja és estigma o tabú, en un inversemblant puritanisme i correcció que no ens portarà enlloc. Penso. 

No us la perdeu. 

P.D: Només trobo a faltar a l'altra població colpejada cruelment, i per partida doble o triple, pel VIH, com van ser els ionquis, probablement perquè aquests no tenien la capacitat associativa que va tenir la comunitat gay i HSH i eren els pàries dels pàries. La seva realitat era immensament més sòrdida. 

Luchino Visconti o quan cinema i literatura rivalitzen

 S'ha donat el fet que he mirat quasi consecutivament dues pel·lícules dirigides pel director italià Luchino Visconti, El Gatopardo i La mort a Venècia. Ambdós films tenen el fet en comú que estan basades en obres literàries que són alhora grans creacions de la literatura per mèrits propis, i que van forjar dos arquetips universals. Els films han respectat el títol dels llibres on s'abeuren, les obres de  Giuseppe Tomasi di Lampedusa (Il Gattopardo) i Thomas Mann (Mort a Venècia). Un autor d'una única però memorable obra i l'altre un prolífic autor i assagista alemany. 

Podríem classificar les pel·lícules basades en llibres en quatre categories: llibres oblidables que han suscitat pel·lícules oblidables (el llistat és inesgotable), grans obres mestres de la literatura universal que ningú ha estat capaç de reflectir dignament a la pantalla (totes les novel·les de Gabriel García Márquez transformades en pel·lícula són profundament decebedores quan se les emmiralla amb l'escrit com la Crònica de Una muerte anunciada o El amor en los tiempos del cólera, fet que fa pensar que l'atmosfera i imatges que crea Gabo són intraduïbles a qualsevol altre format), grans pel·lícules que gràcies a elles l'obra literària en les que es basa ha perviscut ni que sigui en els crèdits d'una pel·lícula que ha esdevingut de culte, i finalment les pel·lícules que rivalitzen o millor, que complementen i encara projecten més i són complementàries independentment del llibre. A aquesta darrera categoria pertanyen els dos films de Visconti que esmento. En aquesta categoria també hi hauria, per exemple, Blade Runner basada en l'obra  Somien els androides amb ovelles elèctriques? de Phillip K. Dick. I això al marge de les a vegades necessàries o creatives adaptacions en el guió o fins i tot en el marc temporal.  Per tant, tot i que necessàriament maridades, tant el costat fílmic com l'escrit d'aquestes obres mereix ser llegit i gaudit independentment, però quan es pot llegir i mirar la pel·lícula consecutivament l'efecte es multiplica com si fossin mirades diferents sobre una mateixa història. 

La pel·lícula Mort a Venècia, transforma el literat protagonista del llibre (Gustav von Aschenbach)  en un músic, una llicència que permet adaptar amb més fluïdesa la trama, senzilla en els fets però complexíssima des d'un punt de vista psicològic: la pèrdua de la joventut, la recerca de la bellesa pura i perfecta, la descoberta de sentiments torbadors i destructius (l'atracció homosexual efèbica), el final d'una època que va precedir la Primera Guerra Mundial i tot amanit per la torbadora música de la Simfonia número 5 de Mahler (que el llibre evidentment no podia reproduir). I la pel·lícula mateixa és una meravella estètica per l'attrezzo, escenari, actuacions que sense dir res diuen molt (la pel·lícula està farcida de llargs moments sense cap diàleg, només mostra i l'espectador interpreta). I a tot això cal afegir l'arquetip d'èfeb que va esdevenir l'actor Björn Andrésen (que aleshores tenia catorze anys). La pel·lícula té una derivada secundària precisament sobre aquest (aleshores) jove actor, a qui l'ha perseguit el personatge com si fos un dimoni i que mereixeria per sí mateix un llibre i potser una pel·lícula.

Pel que fa al Gattopardo les llicències de guió crec que són més agosarades però estan fetes de manera que van a favor del missatge del llibre original, és a dir, encara engrandeix el manuscrit tot i que conté escenes que el transcendeixen completament i eleven el film per mèrits propis. Només pels darrers 45 minuts de pel·lícula en que la càmera d'una forma màgica ressegueix una astorant festa aristocràtica ja mereix passar a la història del cinema. Cal destacar l'extraordinària interpretació de Burt Lancaster que cal recordar que va començar la seva carrera com un atlètic saltimbanqui i en canvi aquí mostra uns extraordinaris dots dramàtics. 

Una altra característica d'ambdós films, i potser per això hi ha tanta ànima que els impregna, és que ressonen en la mateixa biografia de Luchino Visconti. Ell mateix era homosexual (no sé fins quin punt socialment obert) i per tant va poder reflectir la terrible atracció efèbica de forma insuperable. I també formava part d'una nissaga de l'alta aristocràcia italiana pel que entenia què era la decadència d'aquesta classe social.

No calen més recomanacions.