dijous, 22 de maig del 2014

El joc de l'amor i de l'atzar

 Ahir vaig poder assisitir a l'obra de teatre El joc de l'amor i de l'atzar, de Pierre de Marivaux (1688-1699), sota la direcció de Josep Maria Flotats al Teatre Nacional. Ha estat una vetllada agradable, unes interpretacions exquisides. L'obra pot semblar lleugera, així d'entrada, però em sembla que per valorar-la com cal necessita una segona lectura, i tercera si cal.
 Primer a nivell de llenguatge que assoleix una fita molt difícil. Elaboradíssim, quasi preciosista, però que alhora col·labora amb l'obra i no fa perdre el fil de l'argument a l'espectador. Això és molt difícil d'assolir, perquè la forma pot enterrar el contingut i en aquest cas es demostra que un bon text amb un nivell lingüístic i estètic pot anar-hi a favor i potencia tota  l'obra. No és gratuït i és quasi com anar a un concert. És el que feia en Shakeaspeare, i el que explica que és un dels pocs autors teatrals que quan es fan adaptacions cinematogràfiques es respecta el text i el vers. 
En segon lloc, darrera una història enginyosa, pot semblar supèrflua i tot, palpita tot el món de l'època pre-revolucionària, el segle de les llums, francesa. En el fons l'obra planteja un antic problema que és el trencament de les normes socials, de l'ordre establert, quan la passió es posa pel mig, en aquest cas l'amor. Els actors prinicipals viuen en l'engany d'estar enamorats del criat i no de l'amo o a l'inversa, i això els posa en una situació de conflicte que si bé en Marivaux deriva cap a la comèdia, podria molt fàcilment fer-ho cap a la tragèdia. Diguem que en aquest sentit s'escaqueja no com va fer el seu antecessor amb Romeu i Julieta o com farien els posteriors romàntics. De totes maneres, planteja la qüestió del prejudici i sobretot és un retrat d'aquest en una societat estrictament regida pel sistema social. L'obra vista amb uns ulls moderns fins i tot pot resultat políticament incorrecta ja que deixa el populatxo, la baixúrria, com una casta vulgar destinada a perpetuar-se entre ells mateixos. I dona a entendre a qui anava dirigida l'obra, al gaudi dels aristòcrates o bé a l'alliçonament dels servents. Podia tenir una funció política, no sé si massa conscient. Hi ha al darrera, doncs, el pàlpit de la revolució quan aquesta casta precisament s'atreveixi a subvertir aquest ordre. És un altre exemple de com creix una obra si se la sap llegir en el seu context correcte.Per les interpretacions de l'Àlex Casanovas, Mar Ulldemolins i la resta, només puc dir Chapeau!




dimarts, 20 de maig del 2014

Diari de campanya


Buscava inspiració per escriure alguna cosa sobre la campanya europea, però francament, el nivell (pel seu dintell inferior), només encomana desencís. Tot va començar amb la mediocritat habitual, això ja no ens sorprèn, només amb l'interès addicional que suscita la presència del Josep Maria Terricabas, almenys algú que pot acreditar una sòlida carrera fora del partit i una formació intelectual sòlida. Però aquests darrers dies està tocant fons, definitivament. De veritat que als líders dels partits, especialment els grans partits a nivell estatal, els importa Europa? No he vist en els seus discursos res que no s'aparti d'un horitzó immediat, una clau partidista i uns plantejaments que obeeixen a la lògica del partit i no a un discurs constructiu i sobretot pedagògic que provi de convèncer-nos. Pobresa argumental, seria l'eufemisme. Jo en diria estupidesa supina. De veritat és aquesta gent la millor que ens pot representar, els més qualificats per treballar a Europa? No, no i no pot ser possible. El pitjor del cas és que ens hem acostumat a aquesta mediocritat grisa, malaltissa, i no tenim eines per canviar-la. Aquests espantalls sorgeixen del sistema partitocràtic, que blinda la influència que en poguem tenir. Com a mostra un botó. La dialèctica encetada a partir del famós comentari  del candidat del Partit Popular, al marge del judici que mereixi, està al nivell d'un pati d'escola. Els del PP han rebuscat un tweet de l'Helena Valenciano per contrarestar la baixesa. Vaja, que com a únic recurs contra la pobresa dels comentaris del seu candidat és demostrar que l'adversari la comparteix. Desesperant.  Els polítics, en general, han desenvolupat un instint en que mosseguen qualsevol tou que puguin imaginar de l'adversari, i apel·len a l'animadversió espontània, basant la campanya en les emocions, la construcció de la pròpia veritat i en definitiva, tractant els adversaris com si estiguessin posseïts d'una mena de malaltia mental. Arriben al límit d'alegrar-se de les relliscades de l'adversari, sens haver de buscar el propi encert. Francament, és desolador. La ciereta del pastís l'ha provocada la presència del Pasqual Maragall en un acte electoral del seu partit. L'acte reflex era tristament previsible tot i alguna reacció ben decorosa. Algú ha deixat caure que ERC manipula els malalts d'Alzheimer per les seves campanyes. De veritat que aquesta gent té una certa capacitat de reflexió i auto-crítica per ponderar el que diuen?
Allò més preocupant és que el sistema es retroalimenta. Tenim els polítics que ens mereixem, i aquests s'esforcen en encomanar el seu nivell a la població general. 
 Jo no sóc per caràcter maoïsta ni res d'això (els que em coneixen ho saben prou bé), però a voltes em venen ganes que s'encengui una revolució que calcini el sistema i es refaci de nou (sense que ningú prengui mal, això sí).



dimecres, 7 de maig del 2014

Ucraïna


 La crisi Ucraïnesa ens ha agafat a tots amb els pixats al ventre. No és la primera vegada, com si descobríssim aquest país de cop i a més ens sorprèn que amagui un conflicte tant virulent. El mateix va ocórrer ja fa anys quan es va desmembrar l'antiga Iugoslàvia. Encara recordo els primers croats que he conegut en la meva vida, es van ofendre quan les vaig preguntar si eren iugoslaus. Jo era molt jovenet i no havia sentit parlar mai de Croàcia.
Per tergiversació informativa, tinc la impressió que tots hem pres conscientment o inconscientment partit en aquesta qüestió encara que ens caigui geogràficament molt lluny (excepte quan obrim el fogó de la cuina). Els Ucraïnesos són els bons i els russos i pro-russos els dolents. Jo només conec alguns detalls de la història recent d'Ucraïna, però em semblen suficients per copsar ni que sigui llunyanament com de complicada és la situació, i entendre la necessitat que en qüestió de fronteres, potser és necessari establir unes regles per canviar-les sense fer esclatar cap polvorí encara que siguin arbitràries o artificioses.
Per exemple, sé que els ucraïnesos van rebre com allieradors les tropes alemanyes de la Segona Guerra Mundial (hi ha fotos en que es veuen les dones repartint flors entre els soldats de la Werhrmacht). Senzillament perquè els treien de sobre el jou del stalinisme, que amb els seus delirants programes agraris i trasllats de població havia provocat una famina monstruosa. No pocs es van apuntar a les files de Hitler i n'hi havia que eren capatassos dels camps de concentració. També cal dir que poc després, quan les SS es van fer càrrec d'aquells territoris, es van adonar que havien caigut en mans d'un altre paranoic potser pitjor que el Stalin. El fet és que els russos, si abans ja els maltractaven sense motiu, després de la guerra encara se sentien més legitimats per aplicar els seus plans de neteja ètnica i l'experimentació social i econòmica. 
També sé que Crimea mateix ha estat una terra de pas i que ha estat sota el domini de grecs, tàrtars, mongols, turcs, russos i que Lenin la va cedir a la república soviètica de Ucraïna. Fins i tot els anglesosi van anar a lluitar, allí pel segle XIX, contra l'imperi del Tsar (la famosa guerra de Crimea). Actualment la majoria són russòfons amb sentiment rus, i això explica que s'hagi separat tant fàcilment d'Ucraïna. 
Sé també que Yanukóvich, del que curiosament he llegit la millor crònica que el retrata en un diari Namibià, és un figura de l'espoli i un mafiós, que buscava tapar el forat financer que havia provocat mitjançant o bé una associació amb Europa, que en aquest cas l'hauria obligat a establir una democràcia transparent i per tant que tard o d'hora fos foragitat del poder, o bé amb Rússia que en faria la vista gorda i en faria un estat titella. L'esca que ha fet esclatar el polvorí format per la barreja de russos ucraïnesos, russo-russos, ucraïnesos i ètnies vàries que es van deixar veure a la plaça de Maidan (tàrtars, jueus, afganesos, turcs etc.), tots els que han passat i han conformat aquest país, i que darrera de Putin veuen el fantasma de l'antiga URSS, i al contrari, els pro-russos, que veuen en el nou govern d'Ucraïna la bèstia feixista. Tot falcat en l'imaginari col·lectiu ben recent i explica la irracional violència.
 En fi, que n'hi ha per llogar-hi cadires i cal llegir la història per provar, només provar, d'entendre alguna cosa.