diumenge, 17 de març del 2013

Anna Karenina, la pel·lícula

  L'any passat vaig fer una entrada sobre l'obra de Lév Tolstoi, Anna Karenina (www.xaviervalles.blogspot.com.es/2012/05/anna-karenina.html). Ara he anat a veure la pel·lícula, acabada d'estrenar en el nostre país, pel que em sento capaç de fer-ne una recenssió. Vaig anar als cinemes Icària (per principi no accepto veure una pel·lícula que no estigui en versió original), amb l'aprehensió comprensible que sempre em produeix assistir a la posada en escena d'una gran, grandíssima, obra literària. El marge que porta a la decepció és molt i molt petit. D'entrada he de dir que no em va decebre. El recurs que utilitza la pel·lícula de barrejar la tramoia del teatre amb ambientacions realistes, és eficient, aconsegueix crear l'atmosfera necessària i naturalitza les simplificacions necessàries que fan tant difícil una adaptació al cinema. Sinó, estaríem parlant d'un nou Doctor Zivago. I això permet que la pel·lícula sigui àgil sense trair el pes de l'original. I és fidel a la història, sense trair els personatges, amb unes grans caracteritzacions, especialment la de Keila Knighley (Anna Karenina). Tot i recomanar-la, la principal crítica que li feria, és que reflecteix bé  un dels grans valors que vaig descobrir en el llibre és que era un autèntic túnel en el temps, que ens traslladava a la Rússis pre-revolucionària i sentíem el xup-xup social que va permetre la revolució bolxevic trenta anys més tard. Aquest rerefons no està prou assolit, especialment perquè dos dels personatges que feien aquest contrapunt respecte a la sensibilitat social de l'obra, Levin i el seu germà, estan francament desdibuixats. El primer perquè queda com un terratinent enamoradís, un xic bledo en algun moment, que tot i esboçar un cert discurs social, està lluny de la figura més vigorosa, convincent, amb inquietuds reformadores que es presenta en l'obra en contrast amb la vida de l'aristocràcia russa, sense que posi en evidència la injustícia de forma clara, és a dir revolucionària, com sí que fa el seu germà, que ha atravessat la línia de la transgressió i s'ha posat directament del costat de la revolució amb les conseqüències de l'ostracisme i la clandestinitat. El gest revolucionari d'aparellar-se amb una pària, una prostituta, és una bufetada a una societat benpensat, que realça l'actitud de Kitty, la jove esposa aristòcrata de Levin, quan malalt l'acull i el cuida sense remordiments. El film fa una tentativa de mostrar tota aquesta realitat polièdrica tan ben mostrada en el llibre, on es barreja la tirania de les convencions, la tensió social, l'amor en el sentit més pur, la passió amb el germen d'infelicitat que porta intrínseca, la sensibilitat social, la remor històrica que avança com el tren sota el qual acaba morint Anna Karenina...
Vaig trobar a faltar l'escena colpidora, precedent de l'obra, novel·la breu La Mort d'Ivan Ilívitx, del germà de Levin i el destí de Vronsky, però penso que és perdonable quan cal adaptar una obra a un altre format artístic. O això, o entrar en el barroquisme del Doctor Zivago en que David Lane va filar molt prim per poder fer també una obra mestra  a partir d'una altra obra mestra.




divendres, 1 de març del 2013

Ostracisme

 L'ostracisme (en grec ὀστρακισμός, ostrakismós) l'aïllament d'una persona en les seves funcions públiques i si s'escau privades, per evitar la seva influència o capacitat d'acció en un àmbit concret. L'ostracisme era una pràctica establerta en l'Atenes clàssica, que significava el desterrament de la ciutat . Quan alguna persona començava a acaparar càrrecs, responsabilitats, influències, fins el punt de posar en risc la vida democràtica, els atenencs lliures podien gravar el nom d'aquesta persona en una ostra (ostrakon), o en un tros de terracota que es dipositava en un gerra de ceràmica, en una assamblea anual que es duia a terme els mesos de gener o febrer dels ciutadans lliures. Si hi havia unanimitat, s'apartava a la persona de tot càrrec i capacitat d'influència. Era una pràctica ideada per evitar l'arribisme que de retuc derivava en les tan temudes tiranies. En les ostres gravades que s'han conservat fins i tot s'hi inscrivien insults,  acudits o els motius pels quals creien que aquella persona mereixia ser apartada. Es generava així un moviment espontani de sanejament de la vida pública, que immunitzava la societat contra la tirania. Sembla un exercici molt sa, i de fet tots hem conegut personatges en institucions de tot tipus, que hi han arribat no sabem ben bé com però esdevenen embuts, petits tirans o gent que sovint no fa res, o ho fa malament i fins i tot no deixa fer. Si existís aquest mecanisme entre nosaltres, no només el podríem posar en pràctica de forma efectiva sinó que seria una gran mesura disuasòria.
 A l'Atenes clàssica però es donaven dues característiques que feien possible un exercici d'aquest tipus. Primer, era una societat relativament petita, es calcula que en el seu esplendor hi havia 30.000 ciutadans lliures, ciutadans amb dret a vot. Un petit barri on tots podien comunicar-se, i els personatges més rellevants es podien conèixer. No cal dir que no hi havia mitjans audiovisuals, i la comunicació, la política, el govern, es duia a terme mitjançant la paraula, la seducció per la oratòria. Per això la paraula tenia tant de valor.  I tampoc hi havia lloc on amagar-se, tothom estava despullat davant el judici públic, com ciutadans d'un poble.
 La democràcia atenenca distava molt de ser l'ideal que imaginem. Només tenien dret a vot aquests ciutadans lliures, i de gènere masculí, que se sostenien sobre una piràmide més gran de metecs, esclaus i altres polis sufragànies. Per això tota comparació, en negatiu i positiu, amb les nostres democràcies cal agafar-la en pinces. Per exemple, els grans crítics de la democràcia , estarien d'acord en què el vot i el dret de decisió estigués en mans de ciutadans selectes que tinguin més criteri que la població general per prendre les eleccions encertades.
Quan diem que la nostra democràcia està en crisi, responem amb el tòpic que és el sistema menys dolent. Jo no crec que sigui el sistema el que falli, són les persones les que fallen. En darrer terme, moltes de les decisions i comportaments es reclouen en l'àmbit íntim i personal de qui pren la decisió de fer una cosa o una altra, de la llei que em dono a mi mateix i que considero com la vàlida encara que no en sigui conscient. El problema és que hem fet un pas més enllà, em temo, i ja no val cap norma moral intrínseca que ens donem. És a dir, allò que a més d'honest, calia semblar-ho, ha quedat obsolet. Ara n'hi ha prou amb semblar-ho. Devant d'això, i quan flaquegen els sistemes de control públic, ens quedem sense recursos per evitar la degeneració del sistema polític i econòmic. Els antics grecs ho van entendre molt bé, i van desenvolupar els recursos per modelar el sistema i evitar la degeneració lligada a les conductes personals. Tant l'art, les tragèdies i comèdies tenien una funció catalítica i crítica amb el sistema, com la mateixa pràctica de l'ostracisme. Una cultura, per cert, massa depenent de les subvencions i ara en hores baixes. Ja saben on picar per desmobilitzar-nos.