Un camí
ben fressat. Un arbre esquelètic i vigorós alhora, com un adolescent que hagués
tingut pressa per créixer el voreja com un vigilant. L’herba és tan alta que em
cobreix més enllà del cap, arbustos amb flors vermelles com esquelles, palmeres
que s’estremeixen al vent que sospira. Bateguen onades, però no veig el mar. Verd i palmes em
tapen l’horitzó que vull atènyer, com un misteri. La platja amagada que
m’espera. Busco el corriol, el camí gira
terra endins i s’allunya del batec, del vent, de la mar. Mates de flors
vermelles com esquelles, les vorinegen, enormes vespes i mosques acolorides. Un
ocell s’atura dalt l’arbre adolescent, mira a un costat, a l’altre, i surt
volant. Segueixo el pas que m’assenyala. Les flors, les esquelles mudes, tremolen
lleugerament. Em sembla veure un camí fressat, pot ser una imaginació només i
l’ànsia de veure quelcom com qui creu veure fantasmes, com qui vol que
existeixin fantasmes, l’irreal i l’inexplicable. Quin horror un món sense
misteris. Surto de la pista, l’herba és humida. Em retorna la cançó de les
onades. No trenquen en roca, sinó en sorra
flonja que les apaivaga. El sender que potser invento s’endinsa entre uns
arbres retorçats de fulles amples, i palmeres ertes, enfilades com colls de
girafa i carregades de curulls de cocos. Veig la mar, entre troncs i branques,
i una onada que s’adorm als meus peus al final d’un pendent de pedra, baixo de
cul, faig un salt i caic dempeus sobre la platja. També me la dec haver
inventat, com el camí. Sé que estic sol. La vegetació la vol envair i les copes
dels arbres la cobreixen. Ningú la deu veure ni des de l’aire ni des del mar.
Les onades em llepen els peus. Sol com si hagués creuat la línia. Ara sortiria
el papà, amb la seva escafandre de calça curta d’adust cautxú, les ulleres de
vidre, el vell respirador de plàstic resclosit i encintat amb els ploms. A la
mà una xarxa amb un grapat d’ostres, en l’altre un rasclet rovellat. Obre una
ostra per menjar-la, la mira, la mirada trista i abaixada i se sorprèn de
trobar una perla. Me la mostra. Per tu, Xavier. La prenc, la nostra pell no
arriba a tocar-se, em somriu, es posa la màscara i s’entela la mirada i recula,
no pot avançar amb les potes d’ànec cap endavant, d’esquena entra a l’aigua i
comença a respirar. Fa un cop d’esquena i com un petit cetaci, s’enfonsa de nou
en l’oceà. Miro les onades, respiren al compàs dels meus sentiments. Escric a
la sorra humida i flonja, el teu nom, papá
i abans no acabi l’onada l’esborra. Ho torno, s’esborra, torno a fer-ho més
ràpid, i finalment es queda un instant. No és un epitafi. I ara sí, espero que
vingui l’onada i l’engoleixi.
dijous, 14 de desembre del 2017
dijous, 30 de novembre del 2017
Níger, Haití i Nicaragua com a paradigmes
Aquests darrers dies m'han ressonat, per diferents notícies, tres viatges recents i que per tant m'han suscitat aquests comentaris, ja que m'hi he sentit directament interpelat.
La primera és la intenció de l'administració Trump d'expulsar uns quants milers d'haitians (30 o 60.000, tan se val), que van ser acollits a Estats Units a rel del terratrèmol del 2010. Aquesta acollida s'ha anat prorrogant perquè el país, Haití, continua enfonsat en el jou de la misèria, en la seva maledicció atàvica que no el permet deslliurar-se de la tutela internacional i la dependència externa, i de la qual alhora n'és depenent. Diria que és un país ionqui, en aquest sentit. Els estats i agències de cooperació no semblen ser capaços d'anar-hi injectant recursos en forma de cooperació a sac, i el país no se'n pot deslliurar creant una dinàmica perversa. Doncs bé, el Trump i els seus acòlits han decidit que això és un problema pel seu país i aquests exiliats, que ja deurien haver començat a refer la seva vida, bastir un horitzó més afalagador que el que els esperava a la seva terra d'origen, ara els volen expulsar. No té cap mena de sentit, ni hi ha cap necessitat. En un país extremadament ric aquesta gent no representaven cap problema ni nosa, més aviat se'ls podria donar l'oportunitat de bastir una nova vida i enriquir la societat Nord-americana. La decisió no té cap fonament econòmic ni de cap tipus. Simplement vol mostrar amb un gest obscè que amèrica és pels americans i prou. No hi ha commiseració per aquesta gent que se'ls tornarà a un forat sense perspectives i a un país que simplement, no els pot tornar a acollir. No vull ni imaginar els drames particulars que suposa aquesta decisió estúpida, però reflecteix una manca absoluta de sensibilitat, d'empatia, de misericòrdia. Encara més obscè quan es pren aquesta decisió des de l'opulència i l'ostentació.
La segona és Níger. Ha saltat la notícia que a Líbia fan tracta d'immigrants com si fossin esclaus. Jo ja ho sabia, m'ho havien explicat els immigrants retornats a Agadez, a Niger, el lloc de pas abans d'arribar a Líbia. A Líbia els segrestaven literalment, els tancaven en condicions calamitoses i extorsionaven les famílies d'origen que fins que no pagaven una quantitat estipulada no deixaven que continuessin el seu viatge cap a la costa mediterrània. Això havia creat una mena de mercat especulatiu, en que els traficants venien els immigrants a segons o tercers, que guanyaven una plusvalua a través d'aquesta extorsió. I Europa, que s'ha esforçat en que Líbia esdevingui un tampó per tota aquesta gent i només ha aconseguit atiar aquest pervers mercat. No voldri saber per exemple, les condicions en què ara es troben els refugiats sirians a Turquia. El que és cert és que ens és molt còmode deixar de sentir-ne parlar, de veure'ls.
La tercera és a Nicaragua, i m'ha vingut al cap precisament ara que ha passat la jornada mundial contra la violència de gènere. El que vaig veure a la Miskitia, la zona de la costa del Carib d'aquest país, va ser d'esglai. La naturalització del maltractament, massivament de l'home vers la dona, era alhora escandalós i alliçonador. Escandalós perquè allò difícil era trobar una dona que no hagués patit maltractaments, de tipus físic (ja no parlem del tipus psicològic o la prostració social), i alliçonador per la normalització d'aquest fet que permetia l'existència de casos realment extrems i que els joves no donessin importància a que la seva mare rebés una plantofada de tant en tant.
Quins fets, avui dia, ens poden semblar normals i de fet no són res més que obscenitats?
dilluns, 20 de novembre del 2017
Un antic ritual
Dissabte per la nit vaig tenir l'ocasió de contemplar un dels espectacles més fascinants de la naturalesa, encara que sigui el més vulgar del que participen els éssers vius. El desig inherent de la vida de reproduir-se i perpetuar-se. En aquest cas, el de les tortugues marines. L'espècie concreta era la tortuga verda. Sao Tomé és un lloc privilegiat per a que les tortugues, de fins a cinc espècies diferents incloent la tortuga llaüt, la més gran però rara, posin els ous. La temporada abarca des del mes de setembre fins l'abril. Vaig anar amb aquest propòsit a la platja Jale, a l'extrem sud de l'illa. Hi ha uns guardes, sostinguts per una associació portuguesa, que fan guàrdia tota la nit per recopilar sistemàticament el nombre de tortugues, dimensions, nombre d'ous, i sobretot, recollir-los després de la posta per posar-los en un tancat sota les mateixes condicions que han estat enterrats i quan eclosionin les petites tortugues, dos mesos més tard, deixar-les al mar. Es tracta d'assegurar el màxim èxit reproductor.
Les estimacions diuen que només una de cada mil tortuguetes arribarà a l'edat adulta. S'entén l'estratègia reproductora. Posar tants ous com sigui possible per a que la probabilitat jugui finalment a favor i arribi a haver-hi per cada tortuga, una prole suficient per mantenir l'espècie. La d'ahir a la nit en va posar 123. Me la vaig topar literlament. Tornava de portar dues senyores al poble veí i ja s'havia fet fosc. Conduïa amb cura per la pista i em vaig topar amb la tortuga al bell mig, davant els meus fars. La pista en aquell tram discorria al costat de la platja. No hagués imaginat mai trobar un animal marí conduint amb cotxe. Vaig baixar. Panteixava, arrossegant-se pel terra dur com si l'hagués llençat un pescador. Però havia sortit per pròpia voluntat, empesa per un pregon instint. Les tortugues, qui les ha vist dins l'aigua, es mouen amb la gracilitat d'un ocell, però a fora són extremadament feixugues. No tenen cap adaptació específica i malgrat tot a partir de l'edat reproductiva les femelles, només elles, hi tornen cada dos o tres anys. Passen fins a 30 anys que no atenyi la maduresa sexual. I acostumen a tornar a la mateixa platja on varen néixer, sempre de nit. La meva tortuga estava buscant un lloc d'arena tova, humida i prou fonda per excavar. S'havia excedit. Vaig avisar els guardes de la meva descoberta. Em van dir que calia tancar els llums. Només es podia utilitzar llums vermells per no ferir la mirada i no desorientar-les. Es guien pel contrast d'ombres i blanc que produeixen les ones en esclatar contra la sorra. Va desistir, va girar cua, semblava que volia tornar a l'aigua, però va tornar cap a la pista. Altra vegada la terra dura. Torna enrere, troba un lloc que sembla adient, topa amb les arrels de la palmera, enfila camí cap a la mar, hi torna, de nou les arrels. Han passat dues hores i mitja. Finalment torna a excavar. Ara sembla la bona. Amb les aletes del darrera fa uns moviments que semblen galdosos però són summament efectius. Com el seu moviment per terra, feixuc però constant arriba on vol. Fa un forat de mig metre, i comença a dipositar els ous, de la mida i aspecte de les pilotes de golf. Cauen, un darrere l'altre i s'agombolen al fons del forat. Quan acaba comença a sacsejar les potes del davant i del darrera
empenyent sorra cap al forat per tapar-lo. Altra vegada sembla un moviment espasmòdic, imprecís però altament efectiu. El forat queda ben cobert i després ve una estona en que sembla catatònica, abosorta com si s'adormís. I finalment comença a bellugar feixuga buscant les onades, el mar, per retornar al seu medi.
Em sembla fascinant i corprenedor aquest ritual que es repeteix invariable des de fa milions d'anys. Han passat eres geològiques i no muda. És un vestigi del seu passat terrícola del que no se n'ha pogut desfer, l'única emprempta del seu comportament que l'obliga a tornar a terra per posar els ous. Quin extraordinari equilibri amb l'entorn, creuant les eres geològiques, per aconseguir la pervivència fins avui
Poc després, en el lloc d'incubació ha nascut una tortugueta que he agafat delicadament amb les mans. Com pot emergir d'un ou de la mida d'una bola de ping-pong un ésser tant complet? L'he deixat en la sorra, que busqués per ell mateix la mar. En aquell moment d'alguna manera estava gravant la memòria per retornar-hi, si és que era femella. Un ésser tan gràcil, petit, indefens, que la seva probable curta vida només tenia com a sentit augmentar les probabilitats que algun germà seu sobrevisqués per reiniciar l'antic ritual.
dilluns, 30 d’octubre del 2017
El gat de Schrödinger
Circulava per tweeter un graciós acudit que deia que la República Catalana era com el gat quàntic de Schrödinger, que estava alhora viu o mort segons quina percepció es pogués obtenir de l'experiment d'observació de la naturalesa dels fotons (ondulatoris o corpusculars).
La veritat és que jo estic en la mateixa situació, tot i que m'envaeix una creixent acritud per tot plegat. En primer lloc, per un cansament intern com qui potineja un tema fins la sacietat, fins desfigurar-lo i perdre-li el gust (vaja, que m'avorreix en un sentit existencial). En segon lloc, perquè des d'una perspectiva més ampla, deixa d'importar-me davant de problemes més greus i trascendents, alguns de tota la vida (que si l'amor, la mort, el patiment injutst, etc.), i d'altres aparentment més immanents. He twitejat un parell de vegades una idea que no era ni sorna ni ganes de tocar el voraviu a ningú. Que m'importava molt més el declivi dels insectes polinitzadors que això del procés, i en segon terme, que si l'establiment d'un nou status quo no tenia efectes pràctics mitjançant polítiques concretes contra això, per mi no tenia sentit.
Certament, quan parlo d'aquest fenòmen dels insectes polinitzadors no estic fent broma. És un greu problema i símptoma d'una disfunció, o disrupció, de l'equilibri ecològic. Això sí que és una calamitat. En Joan Manuel Serrat, en una cançó primerenca titulada Pare (el millor Serrat, pel meu gust), deia "Pare, sino hi ha flors, no hi ha abelles, cera, ni mel". I la lògica es pot trastocar tranquil·lament, no hi ha abelles tampoc hi haurà flors ni cera ni mel. Serà una catàstrofe ecològica imprevisible tant per l'efecte, com per la causa subjacent que per tenebrosa, encara no s'ha sabut dil·lucidar (sens dubte, la plaga dels plaguicides, valgui la redundància, hi té molt a veure). Ens hi va el futur, ens hi va l'equilibri, el benestar, la preservació de la bellesa que s'amaga en aquest delicat equilibri de la natura i que es veiem en la fascinació que produeix cada ésser vivent, com si hi hagués una flama encesa d'eternitat en cadascun. El sentit mateix de la nostra existència bastida en uns valors que promouen una economia extractiva quan hauríem d'anar cap a una economia simbiòtica (aquí sí que voldria foragitar el Partit Popular i la seva execrable política medioambiental, si només servís per això tot plegat).
Finalment, tampoc m'atreveixo a opinar gaire del moment polític, perquè em venen al cap una allau de matisos i objeccions que no em permeten construir un text clarificador per mi i pel qui el llegeixi. Prefereixo asseverar els escrits dels meus opinadors de referència, marcats per la lucidesa, el coneixement i el capteniment (Manuel Castells, Andreu Mas-Colell i la Montserrat Tura).
Així doncs, només puc dir que visca la República dels insectes polinitzadors!
divendres, 6 d’octubre del 2017
Sóc independentista?
Escrit aquesta entrada escoltant els Nocturnes de Chopin, per recordar-me que tot plegat, al cap i a la fi, només són paraules, soroll i cendres i només queda l'art.
Si em pregunten si sóc independentista, jo, respondria, que conceptualment no, no ho sóc. Per dues raons. La primera perquè el concepte mateix és equívoc. La idea de independència encara té la rémora que l'associa a una colònia del segle XIX quan les fronteres podien ser efectives i la globalització i internet eren quelcom inimaginable. En segon lloc, la idea de separar-me d'algú no em sedueix, més aviat havia crescut amb l'assumpció que la història ens portava al contrari, vers una superació de les fronteres nacionals, tendir projectes supranacionals comuns, identitats més amples i fraternals com hauria d'haver estat la Unió Europea (i que, de moment, sembla un evident fracàs). Dit això, potser sí que sóc independentista, però en negativa. No la vull positivament perquè sí, més aviat sé el que no vull i l'estat actual de la política, la mediocritat que només sap esgrimir un gris discurs tecnòcrata, les injustícies socials i la ignorància dels problemes que sí són ben reals, entre ells per mi el primordial, el medi ambient. I afegim com tota aquesta cara més visceral, menyspreu i amargantada que s'ha mostrat aquests dies, em porten a afirmar que, a desgrat meu, m'estan convertint en un independentista. No com a finalitat (les nocions d'Estat i nació només tenen sentit, per a mi, quan es posen al servei de les persones que les habiten), sinó com a mitjà per aconseguir una societat més justa i que sigui generadora i regeneradora de valors, atesa la impotència de dur-ho a terme en un Estat que tendeix a l'esclerosi. És comprensible que l'independència de Catalunya es vegi com una oportunitat per bastir un racó de món més humà, a manca d'alternatives més immediates. No hi trobo cap altra justificació i no agafaria mai la bandera del meu país només perquè sí, perquè hi tinc un deute natural i fos un ens que tingués el dret a demanar-me comptes. No, no, de cap manera, que se la confitin la pàtria. Les nacions, els països, tots passaran, tard o d'hora. No són entitats que respondre a cap designi diví davant del qual ens hem d'inclinar. Només restarà l'amor que haurem manifestat a les persones, sobretot als nostres enemics (o millor, enemistats).
Si em pregunten si sóc independentista, jo, respondria, que conceptualment no, no ho sóc. Per dues raons. La primera perquè el concepte mateix és equívoc. La idea de independència encara té la rémora que l'associa a una colònia del segle XIX quan les fronteres podien ser efectives i la globalització i internet eren quelcom inimaginable. En segon lloc, la idea de separar-me d'algú no em sedueix, més aviat havia crescut amb l'assumpció que la història ens portava al contrari, vers una superació de les fronteres nacionals, tendir projectes supranacionals comuns, identitats més amples i fraternals com hauria d'haver estat la Unió Europea (i que, de moment, sembla un evident fracàs). Dit això, potser sí que sóc independentista, però en negativa. No la vull positivament perquè sí, més aviat sé el que no vull i l'estat actual de la política, la mediocritat que només sap esgrimir un gris discurs tecnòcrata, les injustícies socials i la ignorància dels problemes que sí són ben reals, entre ells per mi el primordial, el medi ambient. I afegim com tota aquesta cara més visceral, menyspreu i amargantada que s'ha mostrat aquests dies, em porten a afirmar que, a desgrat meu, m'estan convertint en un independentista. No com a finalitat (les nocions d'Estat i nació només tenen sentit, per a mi, quan es posen al servei de les persones que les habiten), sinó com a mitjà per aconseguir una societat més justa i que sigui generadora i regeneradora de valors, atesa la impotència de dur-ho a terme en un Estat que tendeix a l'esclerosi. És comprensible que l'independència de Catalunya es vegi com una oportunitat per bastir un racó de món més humà, a manca d'alternatives més immediates. No hi trobo cap altra justificació i no agafaria mai la bandera del meu país només perquè sí, perquè hi tinc un deute natural i fos un ens que tingués el dret a demanar-me comptes. No, no, de cap manera, que se la confitin la pàtria. Les nacions, els països, tots passaran, tard o d'hora. No són entitats que respondre a cap designi diví davant del qual ens hem d'inclinar. Només restarà l'amor que haurem manifestat a les persones, sobretot als nostres enemics (o millor, enemistats).
Feta aquesta declaració, ja fa temps, potser dos o tres anys, vaig fer una entrada en aquest blog on donava la meva opinió d'això que s'ha anomenat el "procés". Rellegint aquella entrada veig que en el fons, no ens hem mogut ni un centímetre de les posicions de sortida. Per un costat, regna el sentiment atàvic, inalienable com si es tractés d'una transgressió metafísica, que la unitat d'Espanya no es pot ni tan sols discutir. Quan hom afirmava que no podia permetre aquest referèndum, de fet deia que no volia permetre'l. Més endavant, ja es va deixar anar i encadenava el no vull i no puc, però el que preval de veritat és el no vull. Jo apuntava ja que em resultava inversemblant que aquesta mentalitat fos susceptible de qualsevol canvi, i així ha estat. Per l'altre hi ha la concepció que Catalunya és un subjecte sobirà i té dret a decidir els seus propis assumptes, sobretot els més trascendentals com per exemple quina relació vol tenir amb Espanya. Si hagués d'apostar per quin em sembla més raonable és el segon. Són principis inamovibles que estan portant, en temps real, al xoc de trens.
I una darrera consideració, pels que es desperten i veuen ara a on estem arribant amb aquest conflicte, que facin un repàs de la història recent si el que volen és revertir la situació. Equivocar-se en el diagnòstic és equivocar-se en el tractament de la malaltia, i veig amb esgarrifança com s'està gestant un monstre d'incomprensió i menysteniment que només portarà a, com a mínim, una cronificació dolorosa d'un problema que amb visió i grandesa s'hagués pogut aconduir ara fa només 6 o set anys. Però com deia, quan la mediocritat és el que té les regnes del poder, no es pot esperar gaire més que el fang on ens estem empatanegant.
divendres, 22 de setembre del 2017
Bestioles de Madagascar I: Lèmurs
Madagascar és coneguda per la seva diversitat biològica, fruit de la seva història geològica que l'ha portat a un aïllament de la restat de biosistemes del món, però que ha estat prou permeable per a que en diferents èpoques, des de fa 80 milions d'anys, penetressin estirps animals i vegetals i evolucionessin en condicions particulars respecte al continent Africà o a l'Àsia. Fruit d'aquesta afortunada conjunció, hi ha tota una munió de bestioles de tots els grups, i de plantes també, que només es troben aquí. Endemismes, se'n diu. I quan algú, com jo, té l'oportunitat de capbussar-s'hi ni que sigui puntualment, produeix una exaltació difícil de descriure. Cada petita criatura és una meravella, i no estic parlant només dels lèmurs, els personatges més coneguts de Madagascar, sinó d'orquídees, insectes, papallones, aranyes, rèptils i amfibis. La natura ha trigat milions d'anys, com una pacient artesana, a crear tot això. I espervera la rapidesa amb que l'home ho ha degradat. Un sospir, en l'escala geològica. A aquest ritme, en un instant hauria de ser un desert. Però abans he pogut percaçar els animals que aquí us presentaré en diverses entrades. Comencem pels més coneguts, els lèmurs.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)