dissabte, 29 de novembre del 2014

La llevantada


 El cap de setmana passat els meteoròlegs ja varen anunciar, amb evident galit, que els models apuntaven a una llevantada aquests dies. El dimecres els pronòstics es confirmaven. Un temporal de llevant de llibre, deien. Dijous havia de començar a escombrar de pluges el litoral. Divendres, havia d'arribar el diluvi. I el cap de setmana, tots anegats. Però dijous i divendres va fer un dia més que agradable. Algun ruixat puntual, gens meritori. Però em sembla que mai havient sortit a passejar tants paraigües inútilment. El meu, ahir a la nit, va arribar a casa totalment sec.
 Aquest episodi, sense ser una crítica als meteoròlegs que es mouen sempre en un cert marge d'incertesa, em fa pensar en la influència dels mitjans de comunicació. Es pot fer córrer qualsevol brama i condicionar el comportament i la percepció que tinguem del món. Només cal construir-ho de manera que sigui creïble i tenir els mitjans per difondre-la. En aquest cas, amb un efecte tant inocu com treure a passejar inútilment els paraigües.
 Un altre exemple més inquietant és l'allau d'anuncis de diverses entitats bancàries (un altre cop elles!), per atraure i/o promoure els fons de pensións. Saben, no cal ser un gran analista, que l'envelliment de la població i les reformes fiscals que s'entreveuen en un futur proper, les pensions suposen un pastís molt sucós. En algun anunci s'atia sense embuts el temor a una vellesa sense recursos.  Em torna a recordar quan es feia el mateix però amb les hipoteques ara fa uns anys. La pressió social per hipotecar-se era insofrible. Que no sigui aquest un altre exercici de coerció social que només acabi amb una nova bombolla. Cal recordar que els diners que es posin en un pla de pensions no estan precisament sota una rajola esperant-nos passivament. Són dígits volàtils fora del nostre control, que van d'inversió en inversió més o menys lícita. Mai ho acabem de saber. Per exemple, sabeu que un dels fons d'inversió de les pensions més suculent és l'acaparament de terres en països pobres amb els conseqüents atemptats socials i mediambientals? Podem assegurar-nos una plàcida jubilació a costa de l'anorreació dels més desafavorits? Caldria que ho pensés, cadascú quan enceti un pla d'aquests i en tot cas assegurar-se que siguin ètics i lícits encara que donin un rendiment més baix i haguem de comprar-nos dentadures postisses de saldo. Sinó, millor que arribat el dia ens quedem tots desdentegats.
  I per cert, ara està plovent a bots i barrals.


dilluns, 17 de novembre del 2014

Gènesi

 Al Caixa Fórum, fins el mes de febrer hi ha una exposició temporal de fotografies del Sebastiao Salgado, un dels fotògrafs de més renom mundial. L'exposició és una selecció d'instantànies fetes els darrers deu anys en entorns naturals encara immaculats. És una passejada per un món ancestral, formes de vida (animal i humana) i paisatges que corprenen. Tot en blanc i negre, cosa que al meu parer ho fa més ric en matisos ja que així permet jugar amb l'escala de grisos i el contrast entre el blanc i el negre. Tècnicament impecable, algunes fotografies trascendeixen la pròpia imatge.
 Només volia fer dos comentaris sobre aquesta exposició. El primer és que també era interessant observar o escoltar els comentaris i reaccions dels ciutadans que la contemplaven. Alguns amb la mirada il·luminada, potser somniaven de tenir una altra vida que els permetés visitar tota aquella meravella. Alguna dona gran, molt gran, en cadira de rodes, em feia pensar sobre què li passava pel cap, ara que no s'aixecaria dempeus, en fer una llambregada a un món del qual se'n despediria aviat. Ho vivia com una promesa o com una immensa recança? O simplement gaudia que se li obrís una finestra a d'altres móns que habiten en aquest mateix. També eren curiosos els comentaris fets de s de la nostra perspectiva, titllant de bàrbars o quelcom semblant les formes de vida dels indígenes fotografiats. Hem oblidat que els nostres avantpassats més o menys remots vivien així, i probablement eren més feliços i sobretot sostenibles. Fa pensar en aquella pregunta filosòfica, que caldria revisar, sobre què és realment una vida bona, que és la bona vida perquè la veritat a mi em venien ganes d'ajuntar-me amb la ètnia dels nenets, uns habitants de Sibèria pels qui la vida és senzilla i condicionada per l'hivern i l'emigració dels rens sense cap mena de sofisticació.
Un altre comentari, en forma d'amable crítica, és que junt amb la qualitat de les fotografies personalment no em van mostrar imatges que no hagués vist en algun altre lloc. M'eren escenaris coneguts per d'altres reportatges o fotografies i fins i tot en alguns hi he estat personalment (el Pantanal o el desert del Namib, respecte al Pantanal i la seva abassegadora riquesa en ocells, sorprèn que les fotos siguin exclusivament de les espècies més comunes i no pas les més belles, però en fi, no deu tenir massa instint ornitològic i sens dubte té més traça pel tema humà). I he estat en llocs també remots que haguessin resultat més originals. Només és això, una observació, la qual cosa també és positiu perquè queden molts, moltíssims racons per descobrir.
 I finalment, l'exposició és una crida a lluitar per conservar aquest món, i si és possible, retornar-li l'antiga esplendor. Pren sentit la famosa frase de Dostoievsky, que pot semblar una mica críptica, que la bellesa salvarà el món. 


divendres, 14 de novembre del 2014

Dos dies i una nit, la pel·lícula


 Val la pena anar a veure aquesta pel·lícula, i us explicaré les coses que m'han agradat. Primer la idea, una idea senzilla i sòbria, una noia que ha de convèncer els seus companys de feina per a que votin a favor que ella es quedi a treballar i renunciïn a una prima de 1000 euros. Aquesta idea creix a partir de les idees i context que l'envolten. El primer és la situació personal de la noia. Està sortint d'una depressió, el seu marit treballa en precari i necessiten els diners per conservar la casa on viuen amb els dos fills. El segon és com dona rostre al moment de crisi i l'angoixa per la precarietat o per la situació d'atur. Molt més efectiu que les estadístiques i elucubracions vàries. La crisi té rostre, i de rebot, el sistema econòmic que predomina ara també provoca víctimes perquè es deshumanitza. El tercer gran encert del guió és com retrata les actituds i posicions dels companys de feina als quals la prota ha de convèncer. Tothom té les seves raons, algunes supèrflues, d'altres molt comprensibles. Tots, en aquesta situació, queden retratats com ens passaria a cadascú de nosaltres. En la carència, en la indigència, en les situacions límits surten les ombres i les llums de tots plegats i ens mostrem tal com som i això pot arribar a ser obscè. L'espectador en un primer moment simpatitza, o antipatitza amb els personatges que van circulant davant seu, però en algun moment, si sap llegir la pel·lícula, no pot fer res més que preguntar-se què faria ell en aquella situació. 
 A la sobrietat de la pel·lícula que de fet va a favor del realisme social que mostra, cal afegir la meravellosa interpretació de Marion Cotillard. M'ha hipnotitzat aquesta actriu que havia vist en algun film més glamurós, o més lleuger, com es transforma en una noia que fins i tot pot semblar vulgar, des d'un punt de vista físic, i en els gestos i manera de caminar, malgrat la gran bellesa d'aquesta actriu. Fixeu-vos per exemple en la seva manera de caminar, com aconsegueix que la sentim una veïna més de la nostra escala i oblidem qualsevol altre paper.
 I finalment, al guió cal aplaudir tots els petits encerts amb que perfila la idea bàsica. Petits detalls quotidians, reaccions, inflexions i sobretot, sobretot, el final brillant, i evitaré fer del que avui se'n diu "spoiler", però només vull remarcar com el que la salva és de fet que conserva la seva dignitat al marge de si aconsegueix conservar el lloc de treball o no. Un deu.